ERC s'ha de fer gran

Amb en Carod fora de l'escenari, Joan Puigcercós s'intenta explicar però no ho aconsegueix. La seva causa es comprensible però la qüestio és el fons. Anem a pams. ERC ha dit "no" al Congrés sobre el Nou Estatut. D'acord, les raons són evidents. Però acceptat el raonament, no es pot fer un doble joc i enviar missatges subliminals al poble perquè entenguem cada vegada el posicionament d'Esquerra. A aquesta Esquerra moderna els militants i votants l'accepten tal com és: amb virtuds i defectes. Però, i la resta de catalans? Què volem?

Doncs volem que Esquerra es faci gran i si és al poder, com passa ara amb el tripartit, governi. Governi. No mani i estigui a l'oposició al mateix temps. Així perd Catalunya, que es desestabilitza. Aquest matí, escoltant Puigcercós a RAC1 ha quedat clar que ICV té raó: el polític de Ripoll, ara més inflat que mai (alguns ja ens entenem), practica la tàctica del calamar. La tinta es desprèn en tots els seus anàlisis del panorama català i espanyol i cada vegada més tens la sensació que mirar-se el mèlic és més agradable.

Ara, resulta que els periodistes tenim part de culpa, que hi ha dimonis a casa nostra contra els republicans i que la cacera de bruixes contra ERC és una realitat. Al Congrés i a Madrid, d'acord i més. Però a casa nostra... No serà que ERC rep crítiques constructives i se li exigeix perquè està al govern. I quan s'està al govern, un ha de governar i acceptar les crítiques i tragar amb les decisions dels companys de viatge. No serà perquè el PSC no cedeix. En Maragall no ha pogut fer ni el canvi de govern!

O sigui que Bargalló i Benach ahir, al Congrés, en aprovar-se el text del Nou Estatut s'havien d'aixecar i aplaudir. Com la resta (el PP no compta). No estem al govern? Doncs això se li diu governar també: acceptar les decisions dels companys de viatge. La resta, fer d'oposició.

30 de març de 2006

Som el que volen que siguem i avui els nostres polítics ens ho han evidenciat: satisfacció amarga. Hauria de ser un dia de glòria, però sabent el que ha votat Esquerra al Congrés significa que Catalunya camina però no avança. ERC ha exposat el «no» tan anunciat i això representa que ens queden moltes coses per conquerir i que amb aquest Nou Estatut no n'hi ha prou.

L'autodeterminació és el nostre destí final però abans d'arribar-hi haurem de caure, patir, aixecar-nos i tornar a avançar. Ho sabem. De fet, hem forjat la nostra història d'aquesta manera. Sovint ens comparem als països nòrdics per saber el nostre nivell competencial en relació amb la Unió Europea, però ells tenen un gran avantatge: tenen identitat i ningú la posa en dubte.
És més, construeixen un país dia a dia sense la necessitat de plantejar-se a on poden arribar sinó com han de millorar la seva societat i fer-la més cívica, social, tecnològica i competitiva.

Tarda, doncs, de reflexió. Sense elogis, ni crítiques, perquè estem parlant del moll de l'os. Parlem de realitats, una realitat que no ens agrada perquè ens fa sentir desgastats després de tant temps de debat. S'ha parlat moltíssim del finançament i de les infraestructures que la nostra identitat ha quedat desdibuixada. Així ens volen? D'acord, som més que ahir, però menys del que voldríem. Catalunya avança per lliure però sense llibertat.

PD: Ha quedat clar que Lluís Foix està massa per sobre del Col·legi de Periodistes. Així ens volen?

Qüestió d'essència

Ben Bradlee, periodista i exdirector de The Washington Post, va publicar les seves memòries l'any 1996. El comentaris que els lectors més esperaven de Bradlee són els que feien referència al famós cas Watergate, un escàndol que l'any 1974 va provocar una única però gran dimissió: la del president nord-americà Richard Nixon. Després de gairebé trenta anys del cas que es va destapar gràcies al mite gola profunda (ajudat pels dos periodistes que envolten Bradlee en la imatge: Carl Bernstein i Bob Woodward), Bradlee va explicar que posava en dubta que haguessin existit canvis substancials en la manera de com s'excerceix el poder en les democràcies modernes: «Per als polítics que van arribar a Washington després del Watergate, la lliçó que havien après es reduia a aquesta: “Que no t'agafin!” I ni tant sols van aprendre aquesta lliçó.»

És per això que el cas Watergate ha fet més vàlida que mai la frase que el mateix Nixon li va dir una vegada al seu amic i politòleg Len Garment: «Tu mai arribaràs lluny en la política; no saps mentir.»

Aquest escàndol que ha passat a la història, en teoria, ha de servir per treure'n conclusions. Cadascú i en funció dels seus interessos la seva. Aquest matí, després de llegir una carta al diari La Vanguardia que publica M. Teresa Ciuró ja n'he tingut prou. O és que els catalans no tenim dret a criticar una mala gestió d'Esquerra? Si Esquerra es va fent gran, també ha d'aprendre que es més fàcil que es cometin encerts, però també errors.

A ERC li agrada molt desgastar el PSC, matxucar el CiU i ignorar ICV. I ja no diguem el PP. Lògicament, està en el seu dret democràtic perquè són adversaris polítics, però mentre hi hagi el tripartit i després de tanta comèdia d'escenificació al Parlament quan l'acord amb el PSC estava emparaulat de feia temps, un ha d'acostumar-se a tragar. De fet, la societat i les professions necessiten secundaris. En el fons, si ERC va apostar pel tripartit, va apostar per Catalunya. La raó de ser d'ERC no? I si s'ha de conformar, a causa del seus vots, amb ser una força representativa i no dominant que s'esperi, treballi i faci bones gestions perquè arribi el seu moment. I ja queda poc temps.

PD: Per cert, és molt recomanable l'article de Roc Fages a Infonomia titulat La transparencia de la red

PD2: I Carod se'ns ha despullat a l'Avui amb el De tot cor

Quin paperàs!

Rajoy ha hagut de posar aquest matí a La Moncloa una de les seves millors cares. De fet, els polítics de pes, independentment del seu color polític, ja en saben de sortir a l'escenari i mostrar un dels seus millors somriures. Però aquest matí primaveral segur que ha estat molt dur per a aquest líder gallec, que va a la baixa a mida que passen els dies i, per contra, va engrandint la figura de Rodríguez Zapatero. Avui, doncs, ha estat Don Mariano i perquè ens hem d'enganyar... s'ho mereixien tant ell com el seu partit. Coneixent el desenllaç, algú del nucli dur presidencial estarà brindant amb cava ara mateix? (és la 1 i 10 minuts).

Després de Roviretxe, la trobada de Perpinyà, el mercenari de la Cope, les filtracions interessades d'El Mundo, la dimonització d'Otegi... ja convenia que algu del PP hagués de donar la cara en un moment com aquest. Segur que Zapatero recordarà aquesta reunió durant molt temps, ja que està complint amb els dos grans objectius del seu govern. Primer, la treva d'ETA i en segon lloc, el Nou Estatut. El primer repte ha sortit, de moment, magníficament perquè la feina s'ha fet a la callada, tal com s'havia de dur a terme. El segon, el que ens afecta, se n'ha parlat tant que, per llei de Murphy, que havia de sortir malament. Tants interessos interessats han creat un embolic que demà passat al Congrés tothom ja té ganes que s'acabi. Però la polèmica durarà i durarà fins les properes eleccions a Catalunya. Que seran aviat, no?

Aquest matí però, només lamento un detall de protocol: tan de bo el gabinet presidencial hagués convidat dos caradures com Acebes i Zaplana. Per cert, on sou? Fa gràcia pensar-ho.

Drets humans

El departament de Salut ha elaborat un protocol d'atenció als nens immigrants que aplicaran els pediatres amb el propòsit de millorar l'atenció a aquest col·lectiu i prevenir algunes malalties a les quals són més vulnerables, com la tuberculosi o les infeccions de transmissió sexual. Fins aquí, d'acord.

El protocol recull també orientacions complementàries a les que es fan a la població infantil general per atendre particularitats vinculades a la seva procedència geogràfica i el seu entorn cultural i que, en molts casos, es tracta de consells sobre la dieta o hàbits de salut. També d'acord.

Segons la consellera de Salut, Marina Geli, aquest protocol millorarà la salut dels una mica més de 70.000 menors de 0 a 18 anys immigrants que resideixen a Catalunya, i que acudeixen en la seva gran majoria a la xarxa pública de serveis sanitaris. Entesos.

Però què hi ha rere tota aquesta causa? El problema és dels infants, escolars i joves? Si s'ha de dur a terme aquest protocol és perquè les mancances i són, però el missatge va destinat als més febles. L'arrel d'aquesta penúria alimentària radica en els pares. I això ho saben bé els professors, que la majoria se senten impotents davant d'aquestes situacions. Els mestres han de fer les funcions de psicòlegs i mossos? Hi ha molts nens immigrants que van a escola sense haver menjat res i sense que els seus pares se n'hagin preocupat. I més coses també, que no cal especificar.

Per tant, abans d'atacar el mal, que hi és, cal resoldre l'arrel del problema. I la base no és una altra qüestió que la de drets humans, la igualtat d'oportunitats i la formació cultural. I sempre la dels pares, és clar.

El nucli dur

Es pot fins i tot arribar a pensar que els mètodes de finançament de partit de Xavier Vendrell són innovadors i valents en política però m'evoquen massa a una història recent marcada per la repressió contra Catalunya. L'exgerent d'una empresa de transports aprofita que ERC viu un dels seus millors moments i té una progressió constant per marcar la línia dura a seguir. A Vendrell li encanta l'exercici del poder a la sala de màquines i ara ha pensat en com per garantir un finançament "legal" del partit. I es fa públic el sistema perquè així una part dels pressupostos sigui ben transparent. Què vistòs!

Però no. No podem pensar en la bona fe de les persones quan tenen les mans tacades. És evident que Vendrell pretén garantir el futur d'ERC a base d'aportacions dels càrrecs que, no ens enganyem, són els que tenen els millors sous i, per tant, poden tenir una butxaca foradada perquè el seu estatus no se'n resentirà. Però quina part poden arribar a ser del pressupost global aquestes aportacions? Fa riure pensar-ho. A Esquerra i a tot els partits les aportacions anònimes dels empresaris són la 6/49. Si tan important fos aquest mètode, com és que abans CiU i el PSC no ho han possat en pràctica? Doncs perquè ja saben quin és el mètode. Ai els sobres que cauen... quan s'acosten les eleccions... I si fins i tot en falten molts i molts per anar sobrevivint, el ministre Montilla ja sap quina entitat d'estalvis s'ha d'anar a veure de l'Avinguda Diagonal.

Els militants d'Esquerra són persones marcades per la seva convicció de país però està per veure com resolen ara el aquest tema intern dels calés. Ja sabem que quan als catalans ens toquen els quartos... L'exercici de poder de Vendrell només té dues vies: o bé l'extransportista passa directament al congelador una temporada o en surt reforçat.

La "Ronaldinha"

Esperava més de la consellera d'Interior, Montserrat Tura. Després de tant parlar sobre la lluita contra la prostitució i, fins i tot, d'anar a un prostíbul de l'Alt Empordà (alguns agents dels Mossos ja van avisar a les senyoretes el dia abans que les visitaria "una dona molt importat, molt important"), la primera professió de la Terra continua desplegada en les zones de més trànsit de les carreteres del nostre país. Catalunya no mereix una entrada tan patètica a l'Alt Empordà i més quan veus que a l'altra costat de la frontera aquest tema està controlat.

La majoria de les professionals de carretera són noies joves, immigrants i sense papers. Totes, segurament, tenen una història dura, dramàtica, i fins i tot admirable per què han hagut de fer per sortir dels seus països d'origen. I l'esclavatge continuarà durant temps a mans de rics traficants de vides, drogues i objectes de nivell.

Però el que no entenc és que després de tant parlar-ne i, especialment, agradar-se tant davant les càmeres, la consellera Tura no ha resolt el problema. Els ciutadans ens sentim estafats com amb molts altres temes a causa d'aquest desgovern. Hi ha moltes situacions que no sabem, que no veiem i que no intuïm. Fins aquí, d'acord, perquè també s'ha de gestionar el país de portes en dins. Però el tema de la prostitució és tan flagrant que només cal buscar responsables. Perquè el país no és el Bailén 22! I fer d'altaveu consellera vostè sap que té un preu: que després la feina s'ha de fer ben feta. Exigim resultats. Per tant, una vegada més Catalunya perd un llançol a cada bugada i aquesta vegada sí, i una més, Madrid no té la culpa de res.

I encara que cada vegada tingui més crítiques, tampoc cal amoïnar-se gaire per la Ronaldinha del govern, tal com la va batejar el president Maragall a TV3. Encara que continuï en el càrrec amb tanta convicció, no repetirà com a consellera si es manté el resultat de la travessa actual. I és que en floquet de neu podria tenir una rellevista.

PD1: Carod molts ànims!!! Sempre ens quedarà Catalunya.

PD2: Torna Nanni Moretti amb Il Caimano. Berlusconi prepara't!

Raimon, pau i prudència

És un dia massa important per a què quedi deslluït pel PP. I no vull caure en el parany. Després del mandat tan electoralista d'Aznar entorn d'ETA, ara no ens hauríem de mossegar la llengua i destrossar personatges tan nefastos per a l'autodeterminació del País Basc com Mayor Oreja. I què dir després de la tragèdia de l'11-M amb dinosaures polítics com Acebes i Zaplana. I Rajoy, on vas ara? Però és millor gaudir el moment, pensar que tenim un futur més esperançador i que gràcies a la valentia de moltes persones s'ha aconseguit aquest primer gran pas.

En aquests moments, sento més enemic del procés de pau el PP que la mateixa organització terrorista. Queda molta negociació per tancar però l'esperança hauria de ser el motor d'aquesta nova etapa històrica. Durant anys, ja hem tingut massa víctimes. I dues de molts properes: la tragèdia d'Hipercor i Ernest Lluch. I d'altres de sentides: Francisco Tomás y Valiente. I la sort ens ha acompanyat també: Eduardo Madina.

I ara, també han de tenir el seu reconeixament els sacrificats. El mateix Arnaldo Otegi ha estat sempre dimonitzat, igualment que Xavier Arzalluz. I què podem dir d'en Carod, «el del passamuntanyes de Perpinyà» (dedicat a un de la COPE) va demostrar, tot i el seu gran error polític, quin era el camí a seguir. I que si es volia, es podia. Valent! Sí, senyor! Ara, així doncs, molts tenen l'orgull de la satisfacció en el seu interior i per això més val pensar en els guanyadors que en els derrotats.

Un d'ells és també Antoni Batista (gràcies Joan Tapia perquè sempre l'has animat i projectat), un expert periodista sobre ETA i ara al govern de la Generalitat, qué és un dels catalans que més ben informat ha estat sobre l'organització terrorista durant anys. Però vull profanar la seva intimitat. I degut a la seva vocació musical li demano una cançó per a aquesta nit d'espelmes: País Basc, de Raimon. I també, que sent en el seu interior des de la prudència: «Pau». Així doncs, què millor que Raimon, pau i prudència per a un dia com avui. I, a la nit, espelmes.

PD: Torna el Boss a Catalunya. Gran... molt gran!

ERC no pot votar el mateix que el PP

Ja tenim la sentència: el Congrés ha enllestit el dictamen sobre el Nou Estatut que es votarà dijous, dia 30, amb els vots en contra d'ERC i el PP. Si la raó de ser d'aquest govern tripartit era iniciar la transició postpujoliana sense trencaments i adaptar la nostra Constitució als nous temps no tenim esperances. Aquests dos grans objectius no s'aconseguiran amb èxit. Quin contrasentit que ERC i el PP acabin votant conjuntament contra l'Estatut!

Si ERC i el PSC tenien un nexe en comú era l'odi a CiU i el Nou Estatut. Però s'ha tensat tant la corda que no hi podem veure un futur esperançador. Si no tot el contrari. De crisi en crisi i anar mantenint els càrrecs tan anhelats. Quantes promeses incomplertes! Després de tants anys, esforços i inversions per part dels socialistes per obtenir la corona de la Generalitat, les desavinences internes i la manca d'un lideratge sòlid poden fer que CiU torni a governar a Catalunya. I arribats a aquest punt, ERC ja quedaria fora de l'escenari.

Recordem que als grans empresaris del país i també als espanyols ja els va bé l'aliança PSC-CiU. És la que desitgen, Si s'acaba produint, tal com s'ha començat negociat a l'ombra (ERC no hi entraria per ben res), Maragall no seria el president. Com a molt, potser encara se li mantindria el càrrec figuratiu de conseller en cap. Mas i Montilla, per aquest ordre, serien els presidents. O sigui que Maragall només pot ser president amb ERC. Li agradi o no. O sigui, president però agafat pels dallonces per Carod i companyia. Com disfruten al número 45 del carrer Villaroel!

A banda dels empresaris, qui també hi surt guanyant amb el pacte socioconvergent és Rodríguez Zapatero. El president espanyol, si surt victoriós amb el futur bipartit, tindrà una nova legislatura garantida. De dèbil a intocable en mitja legislatura: qui ho havia de dir! I els del PP, quatre anys més fent la travessa del desert amb Rajoy o sense.

PD: Just s'acaba d'anunciar la treva permanent d'ETA i el diputat del PSC Àlex Sáez m'ho saber amb un concís sms. Primera ràpida i breu reflexió: alegria, emoció i història. Zapatero encara serà més i més president i Rajoy ja es pot anar buscant feina. I el PP, haurà de buscar quelcom més per dimonitzar perquè amb la treva que ara caldrà negociar perquè sigui indefinida ja no se'l creurà ningú quan parli sobre terrorisme. Han tingut el final que es mereixien uns i els altres. Els negociadors bascos i Zapatero, un premi a la feina ben feta i de portes endins. I en el PP ... doncs que li acaben de llegir els Sants Sacraments.

El dret de la il·lusió

A Can Barça la crisi entre Laporta i Rosell va durar quatre dies. És clar, no hi havia tants interessos com pot passar ara amb el govern tripartit per resoldre unes diferències insalvables. I superada la fase de tensió entre Laporta i Rosell -fins i tot es va arribar a l'enemistat-, el Barça va continuar mantenint la velocitat de creuer, quan d'entrada, semblava que no podria ser així. A la política actual, un fet de similar és impensable, tot i les grans tibantors.

Ara, el cas Carretero ha obert ferides de guerra entre dos partits, ERC i el PSC, que estan condemnats a desentendre's per ideologia en aquesta legislatura. I just quan semblava que arribaria l'hora de la veritat per al bé de Catalunya i la unió del tripartit gràcies a l'aprovació del Nou Estatut al Congrés, Rodríguez Zapatero es fa enrere i no compleix amb una frase històrica i pronuncida a Catalunya: que aprovaria a Madrid el que va aprovar el Parlament. Per això, sap tothom que Carretero té raó en el fons però no en les formes. Al final, doncs, tinc por de pensar fins i tot com Josep Piqué: «Sóc incapaç de dir si l'Estatut serveix per alguna cosa.»

En definitiva, el Nou Estatut està desil·lusionant a tothom: polítics, partits, empresaris i ciutadans. I per tendències polítiques, doncs passa el mateix. Els nacionalistes catalans perquè els sembla poc i voldrien més. A la majoria d'espanyols perquè dóna ales a l'independentisme català i deixa en segon terme la Constitució. Al sector històric del PSOE perquè opina que Zapatero ha donat massa protagonisme als nacionalistes catalans. A ERC, perquè no li agrada el text estatutari perquè és un Estatut de mínims i, per això, té previst votar «no». A Maragall, perquè la foto entre el president espanyol i Mas encara li cou. Al PP, perquè no li agrada gens donar més autonomia a Catalunya. I per últim CiU, tampoc té l'orgull satisfet perquè voldria més competències, sobretot, empresarials i no d'identitat, com ja ens té acostumats.

Del pujolisme al maragallisme

Durant el mandat de Pujol, tots els consellers sabien que havien de passar pel sedàs alhora d'expressar una opinió en públic. Fins i tot, quan l'escollit hereu va ser en Mas alguns dels consellers de l'època ni es van atrevir a obrir la boca... quan en la intimitat la gran majoria no apostaven per aquell relleu, ni tenien ganes de arromangar-se per ajudar el futur aspirant a la Generalitat. Més aviat, tot el contrari: en privat el deixaven de volta i mitja.

Ara, amb el canvi de govern està passant tot el contrari. Dos anys després del tripartit, aquí tothom amb càrrec (o no) hi diu la seva i té dret a devaluar el soci alhora adversari a curt termini. L'últim cas és el de l'exalcalde de Puigcerdà i ara conseller de Governació, Joan Carretero. El seu partit, lògicament, el defensa amb la fermesa que caracteritza Carod perquè als republicans ja els agrada anar erosionant progressivament els socialistes. És la tàctica. De fet, Carretero, que és un dels consellers més devaluats i amb més poca feina, ha dit el que pensen molts ultres d'Esquerra: «Que Rodríguez Zapatero és el principal responsable del desastre de l'Estatut.» L'atac de banyes del president espanyol fent-se la foto amb Mas a la Moncloa encara cou a ERC.

Per desgràcia, aquesta és una crisi mediàtica més de les que l'executiu ens té acostumats. Carretero obeeix el partit i l'acord intern és el de no rectificar. Molt bé! La unió fa la força! Però en conjunt, una vegada més donem la sensació de què no hi ha govern. Els ciutadans ja estem cansats de rebre inputs que ens facin pensar que això és xauxa, que s'ha perdut el clàssic seny català i que tan de bo tot aquest invent s'acabi el més aviat possible. I el pobre Nou Estatut aquí no hi té cap culpa: quina impotència veure que tot el que ens hauria d'unir als catalans ens desuneixi i que serveixi de pretext per a uns polítics que només fan que pensar en el seu partit i no en el país.

Un as a la màniga Florentino Pérez sembla que ha desaparegut del mapa. Després de tantes ànsies de poder i de voler revolucionar el món del futbol gràcies a les seves innovadores idees (pavones i zidanes passarà a la història) resulta que ara es dedica només als seus negocis. El Real Madrid, ja és història. Però això fa mala olor. Es pot parlar molt del seu immaculat historial com a empresari, de ser un salvador d'un club que estava a la ruïna, però aquest personatge continua tenint molts cadàvers a l'armari. Anem a pams. Algú, amb els temps que corren, encara es pot fiar d'algun constructor? Ell ho és: president del grup Actividades de Construcciones y Servicios (ACS). Una empresa top ten a l'Estat. I tots ja sabem que els taurons de la construcció quan hi ha sang és quan ataquen. I, per tant, en aquest sector la fórmula de com es fan molts milions d'euros aquí i a Madrid ja està inventada. El seu model al Real Madrid també ha fracassat perquè no s'esperava que el PP no governés a l'Estat. El PSOE li ha anat passant factura fins que amargat i espantant dóna ara la sensació que ha dit prou. Però vull ser malpensat... No serà que ACS l'ha fet dimitir perquè pot haver-hi una sorpresa final i aquest gegant de la construcció acabi gestionant l'OPA sobre Endesa. No serà que s'ha intentat que el seu historial continuï igual de brillant i no s'embruti durant aquest tres mesos que queden de lliga amb pitades i mocadors contra la llotja del Bernabeu a causa de la decadència de la galaxia blanca. No serà que l'OPA s'està duent a terme i aquest és un tema que ja no és pot parlar a la llotja del Bernabeu amb els ministres populars de torn. Ara, la llotja també ha caigut de la terra i ha baixat de la galaxia dels business. O dels pelotazos altrament dit.

No ha molestat, ha durat

Jesús Ceberio ja ha complert. S'ha deixat portar i per això ha durat temps en el càrrec. La seva ha estat una època més de transició en el El País perquè és gairebé intrascendent qui és el director. Realment, el diari i tot el que és el Grupo Prisa és controlat per Don Jesús de Polanco. I el diari recau més a les mans d'un bon hereu: Juan Luis Cebrián. Rere seu hi ha els bostonianos com es diu a la redacció a tots aquells càrrecs interns de pes i que van estudiar a Boston durant la seva trajectòria.

D'ençà la seva fundació, El País es va anar convertint en un diari de referència per a molts espanyols. Degut a aquesta influència, la joguina va passar a exercir de lobbie i va ser un bon altaveu de la política del PSOE de l'era Felipe González. Gràcies això, Don Polanco va obtenir ràpidament les compesacions oportunes, principalment, en el sector de la televisió. Però en el camí s'han quedat molts lectors desil·lusionats amb aquest diari perquè ja saben què compren quan van al quiosc. Recordo que Manel Fuentes em deia un dia que estava tip de veure a les planes de comunicació informació sobre Canal Plus quan era un canal de pagament. I tenia raó. Algú creu que a El País li cal fer-se autobombo? Doncs, sí.

Per tant, amb el successor a la vista, tot apunta que serà Javier Moreno (m'agradaria que fos Lluís Bassets), res no canviarà. Continua governant el PSOE a l'Estat, Don Jesús continua sent l'empresari de referència del pais (mai millor dit pais) i la doctrina socialista es continuarà destil·lant entre pàgines. I el rotatiu, mantindrà la seva línia centralista i espanyolista. A més, Moreno ja té gairebé garantida una cosa: la mateixa jubilació d'or que en el seu moment va tenir Joaquin de Estefania (bon periodista però que va durar poc en el càrrec perquè no va voler tantes pressions i sen' va cansar més aviat del previst) i ara tindrà Ceberio.

Tot ells han estat, són i seran directors a l'ombra d'un diari que es troba dins d'un imperi de comunicació. Ceberio és cert que va complir amb tots els esgraons del diari abans no va arribar a ser director i tanca un mandat on mai ha buscat protagonisme, no ha assistit a les tan ben pagades tertúlies, ni ha escit llibres. S'ha centrat més en treballar de portes endins. La seva antítesi ha estat un altre director: Pedro J. Ramírez. Un periodista que, molts dels problemes personals que té ell o el seu partit -el PP és clar- n'ha arribat a fer causes d'Estat. I si no, que li diguin a Joan Puig, d'ERC, després de la banyota d'aquest estiu a les illes prop d'una casa a peu de platja.

PD: Que el segle XXI millori la professió periodística, la permeti ser menys pressionada pels partits i menys sotmesa als editors.

La dieta del préssec

En la seva obra El Príncep, Maquiavel, ofereix nombrosos consells als governants. I després de tants anys, té gràcia que les tesis de Maquiavel siguin encara vigents.El mateix Lluís Prenafeta n'era un enamorat de la seva obra, tot i que així li va anar al final de la seva etapa més notòria tant política com periodística. Una petita i gran demostració de Maquiavel: el primer error d'un príncep nou és sempre el seu gabinet ministerial. I més encara: "El primer judici que ens formem d'un príncep és a partir de l'examen dels homes que té al seu voltant. Un príncep prudent tria els homes sensats". I especificia que una persona qualificada de bèstia és pitjor que una de dolenta perquè una de dolenta té remei.

Així doncs, Maragall ja sabem de què està envoltat, tal com van les coses darrerament. Aquests dies no n'hi ha prou amb l'embolic i les retallades del nostre Estatut a Madrid, que no paren de filtrar-se notícies sobre els malbarataments de la cuina del tristpartit (com li diuen alguns, fins i tot, des del mateix executiu). I és clar, són els diners de tots els ciutadans els malmesos. De tots! I tant que alguns no es cansaven de dir allò del ventilador i mans nétes... I d'altres de tenir consellers a l'ombra i de què calia higiene democràtica i bla, bla, bla... Veient com encara tenen alguns elefants al govern els socialistes, com podien criticar Pujol.... Si l'expresident no para de rebre visites al seu despatx del Passeig de Gràcia on només li demanen la seva opinió sobre l'actualitat i li supliquen consells... I més coses, lògicament.

Però això de les despeses encara no és res! Només és una part del que es filtra als mitjans. Sé el cas d'algunes reunions d'alt nivell governamental on alguns dels documents han acabat perduts en un vagó del tren o enmig de carpetes on hi havia contractes d'ofertes de l'agència Halcon en un 2x1. La senyora, amb càrrec de CiU i presumint de marit alcalde i amb cadireta a Madrid, viatjant amb un 2x1 d'Halcon. I el prestigi? I en força reunions en una conselleria en concret, durant un temps, la conversa de moda era la dieta del préssec. I aquesta senyora convergent continua encara ocupant el càrrec, és clar!

I així anem tirant... A esquenes dels ciutadans, les cuines fan llàstima i remouen els estómacs dels qui encara confiem en aquest país! Nosaltres no són els préssecs però. Són ells: són la senyora del senyor alcalde que fa política a Madrid. Sí, sí ella. Perquè per sort gent amb prou dignitat i orgull treballen a la seva ombra perquè aquesta mena de gent ens fotin a nosaltres i al país el menys possible.

RAMON BARNILS IN MEMORIAM

Cinc anys després... continuem fotent-li tal com raja!

PD: Un link imprescindible http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=1780964

Les famoses enquestes

Després de setmanes de reflexió, ara resulta que la decisió del "sí" o "no" d'ERC al Nou Estatut depenia dels famosos sondejos (sempre serveixen als dirigents dels partits per tenir les espatlles cobertes) i no de les poltrones, com criticaven des del PSC i CiU. Bé doncs, una vegada Esquerra ha descobert que les seves enquestes preveuen un creixement dels republicans en relació a les eleccions del novembre del 2003, ja s'ha resolt l'enigma. ERC mostrarà el seu rebuig al text estatutari perquè la previsió és que, fins i tot, guanyin un escó al Parlament. O sigui, passaria dels 23 actuals a 24. I qui el perdria? Doncs entre CiU i el PSC, que obtindrien un resultat similar: 46 i 42, respectivament.


En definitiva, els militants, simpatitzants i votants d'ERC ja saben a què juga el seu partit. Una altra dada important que han utilitzat els republicans per reforçar la seva tesi és que, en cas de celebrar-se un referèndum a Catalunya, la majoria de ciutadans dirien "no" al text estatutari. A més, les pressions del PSC i Maragall, que no és el mateix, no han tingut el seu efecte sinó tot el contrari. Les amenaces socialistes no faran canviar d'opinió als republicans. Tot el contrari! Tal com les gasta en Carod... I si no que li diguin a en Puigcercós...


Si les enquestes es basen en bona part en l'opinió de les bases, està clar que el "no" ha de ser rotund. Així doncs, el rumor d'eleccions anticipades, que sempre ha tingut molta força, anirà prenent cada vegada més forma ara amb vista la tardor. I això, a més, no és cap inconvenient perquè les cuines de tots els partits ja sabien que calia estar preparats perquè aquesta legislatura difícilment arribaria al seu final.


El dubte ara és saber si Maragall vol acabar aquesta trista legislatura a base de pedaços o bé convoca els comicis per a la tardor. I l'altra travessa és si el relleu de Maragall de què tant s'ha especulat serà el màxim favorit: José Montilla. Si el ministre surt a l'escenari, tal com pretén el nucli dur del seu partit, en Castells i la Tura no hi tenen res a fer. I ja no hi haurà un segon tripartit perquè la quota de poder amb ERC ni es negociarà. Després neixerà un bipartit, amb el qual somien la majoria de grans empresaris del nostre país. El dubte final és saber qui serà el president si Montilla o Mas.

La immigració a Salt

Durant la presentació d'una campanya social, l'alcalde de Salt, Jaume Torramadé (UDC), va dir una gran veritat divendres passat: "la política de l'àrea urbana és un esclavatge".

Ràpidament, el grup socialista del municipi el va criticar amb duresa pel seu comentari. Però tot i que l'error del batlle va ser el d'utilitzar la paraula esclavatge no es pot negar la sentència de Torramadé. Salt té un percentatge d'immigració del 30%, que és una xifra molt elevada si es compara amb les altres poblacions de l'àrea urbana de Girona: Bescanó, Fornells, Quart, Sant Gregori, Vilablareix...

Torramadé pot fer bé en culpar els municipis que volen créixer econòmicament a base de polígons industrials i que vulguin mà d'obra barata (la majoria immigrants, és clar), però que no es preocupen de facilitar-los els habitatges adequats. El preus dels habitatges, com que són majoritàriament cases en aquests pobles, es poden qualificar de prohibitius per a un treballador immigrant. I perquè no dir-ho, també per a la majoria de ciutadans. Per tant, les èlits van a viure als pobles residencials mentre que els immigrants es concentren a Salt.

Preveient que cada vegada costarà més d'afrontar els problemes, ja que Salt corre el perill de convertir-se en una ciutat gueto, l'alcalde es defensa argumentant que des de la seva posició no et pot corregir la situació. També té raó. I per això, demana ajut a la Generalitat i vol que apliqui mesures efectives que permetin reequilibrar la immigració. Però Torramadé, el problema és que ja fas tard.

Per alumne brillant que eres -les teves notes eren excel·lents-, ara sembla que despertes d'un somni. Aquests d'Unió... per no dir una altra cosa... Fins ara, ho has volgut fer a la teva manera i quan veus les orelles al llop -perquè França no està tant lluny i els disturbis encara són recents- comences a criticar les poblacions que s'han decantat per un model de societat elitista. Realment, creus que algú de la Generalitat pot apostar per reequilibrar el territori a aquestes alçades? Quan tots sabem que el territori només es reequilibra quan algú amb una senyera al despatx i té quelcom a guanyar. No siguem il·lusos, que tots sabem quan s'especula amb la immigració. Amb raó o sense.

Tarda a Montjuïc

Dani Ballart, jugador de waterpolo i membre del consell d'administració del RCD Espanyol, em fa arribar dues entrades per anar a veure el partit de lliga de l'Espanyol contra el Celta. La veritat és que l'horari, a les 6 de tarda, no em desagrada. Si haguessin jugat a les 10 de la nit segurament les hagués regalat. Això d'anar a futbol a les 5 de la tarda, tal com hauria de ser, sembla que ja ha passat a la història. Però a les 6 també és acceptable.

Futbolísticament, vaig triar un mal dia per anar-hi. Això de què dediquin la jornada als àbritres, que voleu que us digui. El col·legiat del matx, Arturo Daudén Ibáñez, es va carregar el partit. No podia ser d'una altra manera... els fan protagonistes un dia i ells va i s'ho creuen. Però en el fons la culpa no és dels àrbitres sinó d'un estament que necessita professionar-se de dalt a baix.

I pel que fa l'encontre, res de l'altra món. Per això, tal com està de calent el tema del nou Estatut vaig preferir fixar-se en com estava el nivell C de català entre la massa social. I la veritat, vaig quedar molt sorprès. No m'espera un nivell tant positiu. La majoria de socis que vaig escoltar parlar ho feien en la nostra llengua. Als dos bars de tribuna, em van atendre en català i en els accessos, igualment. A la mitja part, vaig tafanejar prop de la llotja per estirar les cames i la nota va continuar siguent alta. Quina il·lusió interna! Amb els prejudicis que tenia...

La meva curiositat però, també va voler anar més enllà i el resultat ja va ser diferent. Els càntics dels joves aficionats van ser gairebé tots en castellà i pel que va les banderes repartides per l'estadi la golejada va ser aplastant: més de 30 banderes espanyoles (les de l'àgila i el toro tenen més mèrit per part del seus autors) per només unes deu de catalanes. I la llàstima és que això és el que es veu per la televisió i s'escolta per la ràdio. Aquest potser és el destí d'aquest club: viure a l'ombra del Barça i tenir una etiqueta que mai es podrà treure del damunt.

Que se les fotin entre ells

Ja tocava ja! Ciutadans de Catalunya, el nou partit de l'esquerra catalana no nacionalista, comença a tocar els dallonces a Josep Piqué. No n'hi havia prou d'espectacle amb el tripartit que ara els españolistes (sí amb ñ) de casa nostra també es barallen per aconseguir la seva quota de mercat. Els analistes polítics sovint reflexionen que és molt sa per a la democràcia que hi hagi força partits i de diferents tendències. Però aquesta idea de la pluralitat no la comparteixo; cada vegada més crec que tendirem a la situació dels Estats Units o Anglaterra: dos grans partits que dominaran el procés electoral. A l'Estat espanyol es comença a divisar aquest futur amb el PSOE i el PP. A Catalunya, caldrà més temps però la divisió s'acabarà formant.

Ara, amb aquest nou escenari a Catalunya, la pugna entre espanyolistes també tindrà la seva quota als mitjans. I Piqué, precisament, és qui ha carregat contra Federico Jiménez Losantos i la COPE pel seu suport a la colla d'amics de Boadella: Arcadi Espada, Félix de Azúa, Francesc de Carreras, Ivan Tibau, etc. De la resta, la majoria són amargats de la nostra societat perquè no se senten compresos. El refugi alternatiu, en algun cas, era la beguda.

Piqué, doncs, va exposar el seu punt de vista en un sopar-col·loqui que es va celebrar dijous en el Club Siglo XXI de Madrid. Ho va dir entre línies, sense parlar de la COPE i només va fer referència a una emissora però quan s'olorin les eleccions segur que la cosa anirà a més. Temps al temps. Però Piqué tampoc pot entrar a matar contra el grupet de revolucionaris perquè té el cas Ercros que li crema els peus.

Manuel Cuyàs

Ho he de reconèixer: m'agrada escoltar els dijous la tertúlia matinal de Xavier Bosch a RAC1 perquè sé que hi haurà el company, professor i periodista Manuel Cuyàs. Sempre li he dit que m'encanta la seva oratòria d'estil planià, però ell s'ho agafa a broma. Estic convençut que la seva manera de veure la realitat i després explicar-la per les ones té molts més adeptes. Ja hi ha massa savis amics Manel... I ja no diguem els articles que publica en la contraportada del diari El Punt de Barcelona.

Manuel Cuyàs sempre arrisca amb les coses que el motiven i alhora el diverteixen. I aquestes coses són les entrevistes que publica cada dilluns en El Punt sobre els joves actuals perquè aportin la seva reflexió sobre el nou Estatut de Catalunya i, a més, donin la seva visió sobre aquest inici de segle. Quan va sortir la primera conversa, ja el vaig felicitar per la iniciativa. Qui també ha valorat la seva tasca és el mateix expresident de la Generalitat Jordi Pujol, que en seu bloc ha destacat els intervius del periodista maresmenc. I aquestes entrevistes encara tenen més mèrit del que pugui semblar perquè, com s'observa en la imatge, no hi ha cap gravadora sobre la taula. Amb llapis i paper com ho faria un dels seu referents Josep Pla.


PD: Gràcies Ramon pels teus ànims.

Una història fascinant

L'editorial La Campana, com ens té acostumats darrerament, estrena un molt bon llibre Jo vaig ser un nen soldat perquè se n'ha quedat la traducció en català. És una història real i extraordinària, amb la qual la seva editora, Isabel Martí, n'està emocionada. I el seu nas ja enflaira que tindrà un molt bon acolliment. A més, el llibre té un pròleg que també l'ajuda a lluir: és el d'Albert Sánchez Piñol, un antropòleg i escriptor d'èxit després d'obres com Pallassos i monstres, La pell freda i, ara, Pandora al Congo.

La reflexió titulada per Sánchez Piñol La suma de totes les mentides és extensa però queda concentrada en aquest text:
«...Difícilment trobarem dos elements més antitètics que la guerra i la infància. Fins al segle xx, els nens semblaven exclosos de l’àmbit bèl·lic. O en tot cas l’únic paper que havien assumit en relació a la guerra era el de víctimes. Però si hi dediquem una mirada desapassionada, allò estrany és que la infància no s’hagi vist més involucrada, i abans, en els conflictes armats. La guerra és el paradigma del que la sociologia moderna ha batejat com a "Institucions Totals". És a dir, un fet que implica totes les capes, energies i recursos d’una societat. En efecte, el nen és el soldat idoni per antonomàsia. Dúctil, obedient, ferotge i fanàtic...»


Tracta sobre el petit Lucien Badjoko, que va agafar un fusell als 12 anys, va lluitar i va matar, igual que trenta mil nens més, per alliberar el Zaire de la dictadura del general Joseph-Desiré Mobutu. Als 16 anys va ingressar en un centre de reinserció. Allà va ser on la periodista Katia Clarens el va descobrir: «la seva mirada era diferent de la dels altres. Somreia amb seguretat». I Lucien li va confiar la seva història. Una història terrible que el noi va contar amb un estrany somriure permanent, i que en aquestes pàgines reviu amb una prosa que és digna de la millor narrativa clàssica sobre la cara i la creu de la guerra.

Per sort, actualment, Lucien Badjoko, el nen que va ser soldat, té 19 anys i estudia dret a la Universitat de Kinshasa. Vol ser advocat.

La història de Lucien Badjoko ja l'ha comprat La Vanguardia i diumenge vinent ja en publicarà una avançada en el Magazine. Segur que la història s'ho val. I també cal estar atents a l'entrevista que el periodista Pau Lanao publicarà el diumenge 26 de març en el Presència del diari El Punt. Aquests dies els mitjans de comunicació n'aniran força plens ja que els protagonistes de la història seran la setmana vinent a Barcelona.

Lluny de la realitat


He escoltat el debat a Catalunya Ràdio que Antoni Bassas ha plantejat entre Artur Mas i Joan Puigcercós sobre el nou Estatut de Catalunya. El cara a cara ha quedat centrat bàsicament amb el tema del finançament i per les interioritats de la negociació del nou text que, sincerament, als ciutadans és evident que poc els pot fascinar. També ha quedat palès una vegada més el distànciament entre dos partits catalans que, en aquesta fase de la història, no tenen punts de trobada. I el més trist és que la Catalunya nacionalista els necessitaria més units que mai. Per culpa d'aquest deteriorament ara tenim aquest tripartit tan antinatural que el mateix conseller Joaquim Nadal va definir aquest cap de setmana amb encert: "És més difícil viure dins d'un túrmix, que és viure dins del govern de Catalunya, que fer l'amor en un Simca 1.000 ."


Mas i Puigcercós són una mateixa generació però dividida en la concepció de la nostra pàtria. La ideologia els distancia. Mas representa encara el poder, el llegat de Jordi Pujol i el model d'aquesta Catalunya. Puigcercós projecta l'ambició d'una sava nova en la política i un tarannà més trencador. Tots dos són el nostre futur però tal com han portat el debat aquest matí, només fan que allunyar-se de la ciutadania, fer més avorrida la política i, per tant, enrocar-se ells sols en el seu cercle de poder. Les noves generacions estan al caure i estaria bé que anessin amb peus de plom perquè el mateix president del FC Barcelona, Joan Laporta, i destacades persones de la societat civil en podrien preparar una de grossa. Per tant, no ha guanyat Mas. Ni Puigcercós. Han perdut els oïents i el prestigi de la política una vegada més ha quedat tocat. Qui ha guanyat doncs? L'audiència del programa i quelcom que alguna gent ja sap que es comença a moure.

Ai, ai, ai... Sandro

Sandro Rosell ja té el llibre a punt. Les memòries sobre el seu trist passat al Barça ja són més que unes galerades i Ediciones Destino és qui explotarà els detalls del seu cruel enfrontament amb Joan Laporta. En el fons, Rosell té un breu capítol dins la història del club blaugrana però ha de tenir molt a explicar perquè se'n faci un llibre. I és clar, per la diada de Sant Jordi aquest dietari ha d'estar al mercat. I tan amics que eren amb l'actual president... que ara podríem dir que s'odien. Si fins i tot van jugar junts al Sant Andreu!


Rosell té encara molts fidels adeptes que en destaquen d'ell la seva noblesa. D'aquí ve que vagi assistint a tota mena d'actes per recollir una forma de recompensa, després de sortir del club per la porta del darrera. Ja se sap que les comparacions són odioses, però són inevitables. Posats a valorar el duel: Rosell té el mèrit de molts fitxatges, però Laporta és un encantador de serps i té "l'atractiu" que molts voldrien. És un bon polític, vaja. I més, després del cas Echevarría, del qual n'ha sortit immaculat.


Abans de les eleccions al Barça, el grup de Rosell buscava un home que els representés, després de les moltes reunions que van fer a casa del també exdirectiu Jordi Moix. I com que ningú dels presents va voler ser president, van escollir Laporta. Però l'aposta no els va sortir bé. Els promotors d'aquesta nova etapa del club i perquè no, d'un nou establisment en la societat catalana (joves amb ambició), van triar l'home equivocat. Bé, l'home potser no, sinó el mecenes. El sogre d'en Jan, Juan Echevarría, no només tenia diners. També envejava el poder per als seus i més després de subvencionar els 450 milions de les antigues pessetes perquè Laporta pogués estar entre el grupet d'escollits. De fet, quin jove i no tan jove no es va idenfiticar amb aquell model power-point tan trencador?


Ara, Sandro Rosell ja té el llibre. El seu llibre. I una història per explicar. El 23 d'abril s'acosta i el volum és encara al congelador. Algú pensarà que en Sandrusku demà pot anar amb el Chelsea. Si guanya el Barça, guanya Laporta i, per tant, com més es reforci la figura del president, més minúscules quedaran les seves veritats. Fins i tot, per moltes veritats que siguin. Que ho són!


Però serà veritat que Rosell pot anar amb el Chelsea? En Sandro somia en tornar al Barça: ara o d'aquí deu o quinze anys. Té ja un grup que comença a preparar-se, entre ells, es parla del fill d'en Núñez i el president de la Federació Catalana de Futbol, Jordi Roche. En tot cas, demà en Sandro segur que anirà amb el seu Barça i els seus amics (Ronaldinho, Puyol, Gio, Belletti...) però qui segur que anirà amb el Chelsea és Destino i el seu llibre. Les vendes són les vendes.

De Ràdio 4 a ADN

Ràdio 4 té "el capellà al cuarto", com es podria dir vulgarment. Una emissora històrica pel que fa l'impuls del català després de la mort del dictador Franco, ara no té ningú que l'ajudi perquè els seus resultats no són els desitjats. Segons l'EGM, parlem de 8.500 oïents diaris però aquesta xifra no se la creu ningú. Són molts més. Però el més important és que Ràdio 4 sigui rendible. Aquesta ja és una altra història. Seria suportable el balanç anual si fos una empresa privada? No. Però això també passaria amb la majoria de cadenes de ràdio que són públiques i no es tancaran.
Tant de RNE com de Catalunya Ràdio, quedi dit per si de cas...

Ràdio 4 no té futur perquè els estudis dels "savis" socialistes han transmès al govern espanyol l'informe pertinent. I aquí, ja no hi ha sentiments. I més, si són decisions que es prenen des d'un despatx de la Moncloa. Per tant, l'emissora necessita ara salvadors a l'estil ERC, ja que el president Maragall no ha tingut pietat del seu futur i se n'ha rentant les mans.

Just es parla de Ràdio 4 quan ha nascut un diari gratuït arreu de l'Estat. És "ADN", un projecte impulsat pel mateix José Manuel Lara Bosch que ja ha avisat a l'opinió pública i als seus futurs lectors: "Un mateix empresari pot ser propietari de mitjans de comunicació de diferent ideologia". Per tant, quin millor adn que el d'aquest Rockefeller de la comunicació que compra tot el que se li posa a l'abast. És igual la tendència del mitjà: importa està ben posicionat en el mercat i vendre a qualsevol preu. Just el pol oposat als sentiments que commou en aquests moments Ràdio 4. Ara, a més, el "tauró" Lara Bosch s'apunta a la moda dels gratuïts.

Amb Lara Bosch estem parlant d'Antena 3 TV, La Razón, Onda Cero, l'Avui+... En aquesta nova aposta comercial no es tracta però de vendre i vendre sinó de ser llegit, ja que el rotatiu és de franc. Necessita només dos ingredients: anuncis i penetració en el mercat. Però tampoc en enganyem i agafem-nos-ho el calma. Com que és "fill de bons collons" neix ja amb estrella: la seu la té ni més ni menys que a la torre Agbar de Barcelona. Sí, senyor! Despatxos nous i de luxe amb immillorables vistes a Barcelona! Igual, igual, que Ràdio 4.

Funcionaris, escolteu en Coello


Després de l'aprovació del Nou Estatut per part del Parlament de Catalunya, ha arribat l'hora que a Madrid ens donin el vistiplau al text. I això ha anat i anirà per fases.

La primera fase és que ara resulta que segons Rodríguez Zapatero, la paraula donada durant el míting a casa nostra ("aprovarem l'Estatut que surti de Catalunya") sempre tindrà matisos. De fet, són els seus matisos perquè tothom el va entendre molt clar (va reiterar els titulars durant la campanya perquè van ser molt pensats pels assessors).

La segona fase és la que fa referència a la nostra identitat. Els líders catalans l'ha van negociar amb el mateix president espanyol, que hi va intervenir directament. Evidentment, aquest apartat és el més fàcil de traslladar als mitjans de comunicació i als grans titulars dels diaris: que si som una nació, que si som un comunitat autònoma amb uns drets històrics adquirits....

La tercera fase és la que afecta el finançament. Els líders i també polítics de segon nivell van tractar amb els polítics de pes del govern socialista. Aquest subtema ja és més complicat que trascendeixi als mitjans perquè ja no és tan "encantador" per als consumidors. Lògicament, el tripartit i CiU han magnificat el finançament perquè és un deute històric. I no ens enganyem: a Extremadura tampoc ens regalen res.

La quarta fase és la que engloba les infraestructures. Principalment, els ports i els aeroports. I com passa amb tota gran negociació, a mida que s'ha anat desgranant el text resulta que també hi han intervingut altres tipus de negociadors. Ja no estem parlant del president, dels polítics o dels partits. Són les administracions i els seus funcionaris.

Arribats a aquest punt, tant important és la primera fase com la quarta per a nosaltres. I ara ens trobem, doncs, ens les mans dels funcionaris que, des de Madrid (sí, des de Madrid!) han d'executar les infraestructures del Port de Barcelona. Just on no hi ha port. I què podem esperar? Doncs que connexions comercials tan importants per al Port de Barcelona com poden ser amb França -a través del tren- i per mar -per l'arc meditarrani- no tinguin l'ambició necessària perquè Catalunya es pugui considerar de primer nivell europeu.

L'expresident Jordi Pujol sempre posava Dinamarca de referència quan volia que Catalunya fes un salt endavant. Ara, doncs, els funcionaris de la capital ens han de permetre que el port i l'aeroport de Barcelona puguin tenir unes infraestructures sòlides. El mateix Joaquim Coello, president del Port de Barcelona, coneix quines millores necessita el complex per entrar amb força al segle XXI. Sap que no només Dinamarca, sinó Suècia i Finlàndia ens porten dècades d'avantatge. I com ho hem de fer per progressar.

Coello, un mèrit que cal atribuir a Joaquim Nadal (qui el va fitxar), no parla als mitjans sobre el Nou Estatut. I no intervé en la negociació més directa perquè està a l'ombra. Però per a Catalunya i els seus eixos de futur amb vista el segle XXI les indicacions de Coello tenen una trascendència vital. Per tant, esperem que els funcionaris de Madrid ens escoltin i executin les nostres peticions per fer una Catalunya més gran i més moderna. I, aquí per sort, el PP no hi entra per a res.