Companys... no era això

Imma Tubella reuneix les condicions per ser la rectora de la UOC, tot i que agafar el relleu de Gabriel Ferraté -en la dreta de la imatge- no era gens fàcil. L'impulsor d'aquesta universitat virtual catalana va deixar el llistó molt alt, però és clar, tenia un defecte si és que es pot dir així. Aquest era un producte catalogat de convergent. Per tant, encara no fa tres anys i va haver un conselleret -en el centre- que va assumir el càrrec amb una de les ordres socialistes de sentenciar la UOC . O sigui, comproves que hi ha imputs que van contra del país per interessos polítics. I ara, amb poc temps, la nova rectora ja ha comès un error imperdonable per la seva categoria: nomenar el seu marit, Eduard Vinyamata, per al Campus per la Pau i la Solidaritat d'aquesta universitat.

Qui coneix Imma Tubella i Eduard Vinyamata saben que no es poden posar en dubta els seus coneixements però aquest nomenament directe només fa que demostrar que el país ha viscut massa anys enganyat. Una vegada més patim una reiteració evident: si el canvi tan anunciant és com el que hem vist i veiem la desil·lusió és tan o més gran. Els de dretes perquè ja fa massa temps que els coneixem i els progressistes intel·lectuals perquè són espavilats i són de tot... menys d'esquerres.

Música / Por el Bulevar de los Sueños Rotos # Joaquín Sabina

El "President" ara sí que mana

El conseller de Presidència, Joaquim Nadal, o sigui el que a causa de les circumstàncies ara mana al govern, va ser ahir a Girona, a la seva universitat, per anunciar una subvenció per a la UdG perquè commemori amb garanties l'Any Pierre Vilar, en motiu del centenari del naixement de l'historiador francès. Nadal era en el seu ambient, distès, relaxat, envoltat dels amics i, conscient del que li queda, va trencar el protocol, va parlar sense guions, amb subtilesa i les va anar deixant a mida que arribaven els periodistes més endormiscats.

A les 9 del matí, el President en funcions ja estava amb ganes de dir les coses pel seu nom. O sigui, la subvenció arriba a Girona perquè Presidència ho ha volgut. Per tant, fàcil equació: ell ha volgut. Sí, senyor! Per una vegada les coses clares, directes i planeres. Execució! Si, de fet, sempre s'ha funcionat així, per amistats, per pàtria o per ideologia, però donant mil voltes a les coses. Doncs estant en crisi, encara hi algú més potent que les circumstàncies.

Aquesta subvenció a la universitat cau per tot això i més: perquè Nadal ara mana. I d'això en sap. I en sap molt més que els dos grans aspirants a la Generalitat i estic convençut que tant Montilla com Mas admetrien en cercles privats que Nadal reuneix el perfil idoni del futur President de la Generalitat. Amb els seus defectes, però potser, ara mateix, no hi ha un candidat que el superi. Ell ho sap i per això fa el que probablement li recomanaria Johan Cruyff: "surt i disfruta". Doncs President en funcions, aquest és el seu moment. Veure'm què passarà si torna Mas al poder i si guanya Montilla potser haurà de deixar el seu lloc a Miquel Iceta o Joan Puigcercós, en funció de com vagin els resultats.

En tot cas, conseller Nadal, Catalunya continua vivint de l'hort que va deixar Jordi Pujol a la Generalitat i Girona continua vivint de l'hort que vostè va deixar a la Plaça del Vi. Pujol ja no hi és i l'1 de novembre s'acosta. Disfruti!

Música / Lento # Julieta Venegas

Aquest "post" és gratuït

President, no el vull molestar perquè ja sé que vostè està en un altre estadi i el que ara es dedica a ser el President de la minitransició de crisi és l'omnipresent Joaquim Nadal. Ja sabem que a Rupià és una de les èpoques en què si està més bé i més si es disposa de temps per fer una sortida a pescar o a un bon restaurant. Ara, pot estar tranquil i anar assimilant la tasca de descompressió. Se l'ha guanyada aquesta etapa d¡aïllament, encara que sigui amb més o menys encert.

Però hi ha aspectes que demostren que aquest govern tripartit ha fet el que ha volgut pensant-se que amb el canvi ja n'hi hauria prou. I aquí va un petit exemple: em va semblar encertat que vostè decidís crear un bloc personal, El diari del president, per comunicar-se amb els ciutadans. Una nova manera d'adaptar-se als nous temps i marcar un estil personal. Però la veritat és que tampoc s'hi ha dedicat massa. Potser el seu diari personal a la xarxa denota el seu exercici com a governant. Potser és un exemple clarificador i massa simptomàtic.

Però en tot cas, a banda de la seva predisposició és imperdonable i segurament no hi trobaríem cap defensa possible que el seu bloc hagi tingut un pressupost de 21.000 euros. O sigui, que els primers catorze articles d'ençà que vostè és President ens han costat 1.500 euros. I la sensació és: Com en els vells temps! Tant que s'esperava del canvi i, per desgràcia, les lamentacions són cada vegada més similars. I tan fàcil que era aprendre dels errors del passat... però si precisament teníem vuit anys de mostra!

Música / Miss Sarajevo # U2 - Pavarotti

Canvis pendents de Zapatero

El president del govern espanyol va convocar ahir per sopresa els mitjans de comunicació en un bar de Lleó, la seva ciutat, i a un recinte al qual de jove hi assistia amb freqüència. Els periodistes hi van anar amb l'esperança de tractar l'actualitat amb el president i el tema inevitable va ser la crisi oberta amb Israel arran de la polèmica i la tensió que va causar aquesta imatge. La gran igcògnita és saber si la posada en escena estava preparada o no.

Zapatero, un polític que fins ara ha calculat molt bé les seves intervencions, és fred i un home que sap jugar les seves peces en el taulell d'escacs, segons expliquen els seus interlocutors. De moment, aquesta imatge serà una de les que marcarà el seu mandat i està per veure si és la que ha frenat la segona crisi política que el president tenia preparada. Zapatero és lògic que faci la segona remodelació del govern a la callada, tal com va realitzar la primera. Els seus col·laboradors deixaven entreveure que podria ser abans de l'estiu. I si no és així... doncs potser seria només començar el nou curs polític, amb la intenció sempre d'agafar els seus adversaris amb el pas canviat. Ara era un bon moment.

Però la polèmica encetada i el gran conflicte generat a l'Orient Mitjà fan que no sigui la data apropiada, ja que en cas d'efectuar-se la remodelació el primer en saltar seria un polític que també està d'actualitat i que cada vegada té pitjor nota en tots els cercles allà on és mou. És Miguel Ángel Moratinos, precisament, el ministre d'Afers Estrangers. Però si salta Moratinos, Zapatero sap que suposaria que aquesta imatge li ha causat un error de nivell i per això no és moment d'admetre la badada. Tant si aquesta entrava o no en el guió de protocol.

Música / The Kitchen # Stomp

Sense el duel tan esperat

Sandro Rosell tenia ganes d'enfrontar-se a Joan Laporta, però no serà aquest any. El gran aspirant no té temps de preparar-se, també és conscient que el seu rival arriba en un dels millors moments i que la patacada seria forta. El duel hagués estat terrible si Rosell expliqués del president del Barça el que realment sosté en la distància curta. L'exdirectiu i pare de l'invent Laporta -el problema és que li va explotar a les mans-, té molts adeptes i persones que ja coneixen quina és la supèrbia del president, però amb això no n'hi ha prou per guanyar unes eleccions.

Rosell necessita el que no té: temps i que els resultats esportius no siguin tan triomfants. I és que a Laporta se li poden criticar molts aspectes de la seva vida privada i la seva manera de ser, però l'afició reclamava un altre estil i títols i ell ha complert amb escreix. Per tant, engrandeix la seva figura i agradi o no la seva "actitud arrogant", només cal recordar els antics mandats del club per presumir de junta i només cal observar alguns perfils de directius a l'estil FIFA, UEFA, LFP, Federacions de Futbol i Col·legi d'Àrbitres per comprovar que Laporta tampoc és tan dolent com el pinten. Potser és, només, un més entre tants dins el gran circ futbolístic.

Música / The Girls From Ipanema # Frank Sinatra and Jobim

Queco Novell

Com pot ser que Salt tingui tant poder de convocatòria? Com pot ser Queco Novell tingui tant èxit per a només un pregó de Festa Major? Divendres passat, hi havia al meu poble un saltenc de Barcelona fent el pregó, Queco Novell, però l'encant del meu municipi i del mateix protagonista, si som realistes, no hauria de ser comparable a la plaça Sant Jaume. Per una banda l'alcalde, Jaume Torramadé, i el seu fitxatge de partit: Josep Antoni Duran i Lleida, que probablement va venir a desgrat. I per una altra, bona part de l'star system socialista: ni més ni menys que l'aspirant a la Generalitat José Montilla, i dos consellers gironins, Joan Manel del Pozo i Marina Geli. Per ser Salt, la veritat és que et fa sentir orgullós. Però per al que hauria de ser la política, una vegada més comproves el que menys t'agrada i, tot, tot!, reunit en un petit balcó. Per sort, com que en Queco Novell l'ha sap llarga se'n va sortir de sobres i va ser el més ben parat de tots. Encara que això és lògic que vagi amb el sobre de rigor -de fet, per ser saltenc- i amb el sopar posterior amb l'alcalde i el seus predilectes.

PD: Amic Martí, que tinguis sort en aquesta nova aventura a l'Àfrica. He vist això sobre Sierra Leone i he pensat en tu. Els teus projectes de cada estiu et dignifiquen.

PD: Música / El Far del Sud # Sopa de Cabra

Joan Laporta és advocat

No en tenim prou amb les eleccions a la presidència de la Generalitat per al dia de Tot Sants, que ara tindrem eleccions a la presidència del FC Barcelona. Ja veure'm quines tindran més participació. Mentre a la política, el nombre de decebuts és cada vegada més gran per culpa de la crisi del tripartit, tot i que els experts preveuen una pugna molt igual entre CiU i el PSC, a can Barça la victòria de Jan Laporta sembla que serà contundent. De moment, tindrà pocs rivals, ja que Josep Maria Minguella i Joan Majó no poden passar d'aspirants. I l'etern rival, Sandro Rosell no té ni temps de preparar-se.

La jugada de les eleccions té mala pinta i si hi ha el Tribunal Superior de l'Esport i la Secretaria General de l'Esport pel mig és que també, en el seu moment, també hi van existir raons polítiques pel mig. Com que és el president del Barça ha comès aquesta relliscada si és advocat? Està clar que Laporta tornarà a guanyar les eleccions i no té rival perquè per moltes imprudències judicials que s'hagin comès... la piloteta, tal com afirma el meu admirat amic Martí, aquest any ha entrat. Lliga i Champions. I això és l'únic que els socis tindran en compta quan vagin a votar. I si Laporta ha comès un altre error de vanitat, en aquests moments, això no passa de ser criticable.

Música / Counting Crows # Mr. Jones

El Via Veneto no dóna vots

El secretari de comunicació de Convergència i Unió, David Madí, s'ha convertit en la guillotina del partit i és ell el qui està impulsant la neteja dels històrics per donar pas a la sava nova, el grup que s'autoanomena Pinyol, entre els quals hi ha Oriol Pujol, el fill de l'expresident.

La pugna per formar part de les llistes electorals està posant en un dilema al candidat de CiU, Artur Mas, que ha de decidir per quin nucli es decanta: el dels joves amb el qual hi té més confiança, parlem de Quico Homs, Oriol Pujol i el mateix Madí, o bé els històrics que volen continuar en la política activa: Irene Rigau, Maria Eugènia Cuenca, Carme Laura-Gil, Josep Maria Cullell i Antoni Fernández Teixidó, entre d'altres.

Mas és qui haurà de decidir però si es té en compta a qui despatxa diàriament i amb qui simpatitza, està clar qui guanyarà la partida. El problema de fer la neteja, és que si realment s'acaba portant a terme, no sigui Madí qui l'apliqui.

Perquè si ho fa amb la mateixa arrogància i prepotència que utilitza damunt les estovalles del seu restaurant, Via Veneto, hi sortiran perdent els històrics però en el fons, el mateix partit. Del Via Veneto, n'han sortit moltes decisions en calent que no han fet cap bé al país ni a Convergència. I és que Madí pot ser necessari a CiU per la seva intel·ligència però no per la seva supèrbia i esnobisme. Aquests valors no donen cap vot.

PD: Per als qui no creguin en la convivència i la integració: La immigració aporta el 50% del creixement del PIB català.

PD2: Aquesta imatge passarà factura a Zapatero, potser no a curt termini però tindrà el seu efecte.

Música / Eyes Of Blue # Paul Carrack

Pel canvi del canvi

Ciutadas pel Canvi ja no té sentit perquè el canvi ja fa gairebé tres anys que està fet. El nom més apropiat hauria de ser el de Ciutadans pel Bon Govern o quelcom similar. Carme Valls, la nova presidenta de l'agrupació, sap que José Montilla i el seu equip no compten amb ells perquè consideren que la seva finalitat ja es va complir: ser la plataforma de suport a Maragall per arribar a ser President. És per això, que ara Valls busca apropar-se a ERC o ICV. Com que CiU és impensable, les alternatives són la resta de socis del tripartit.

La veritat és que si Ciutadans pel Canvi ja no té raó de ser encara menys si es ven per un plat de llenties a la competència i deixa de banda els seus ideals per uns quantes promeses (bàsicament un quants càrrecs) a Esquerra o Iniciativa. De fet, és criticable però és que ho han arribat a fer tants culturetes i tantes lliberals això de buscar un càrrec al PSC o al ERC a canvi del seu suport. És quan la ideologia només té un objectiu: una butaca al preu que sigui. I després... millor si a la porta del despatx posa el cartell de secretari general i a l'entrada hi ha el xofer esperant.

Música / If you go # Jon Secada

Gràcies Àlex

Amic Àlex,

El teu nou llibre, Els set poders, ja és un èxit de vendes a Catalunya. Agraeixo el teu detall de fer-me'l arribar en l'edició catalana i ara, una vegada més, només espero que aquest teu nou viatge acabi tan bé com els altres dos: La brúixola interior i La bona sort. De fet, ens vam conèixer el dia que presentaves la brúixola a l'hotel Majestic de Barcelona -la foto és d'aquell dia-, i després hem tingut la sort, de mantenir la nostra amistad amb les famílies incloses. Aviat ens tornarem a veure i et tornaré a recordar els motius del per què ha decidit escriure't. Em trobo cada vegada més gent que et segueix, et té com a referent i llegeix els teus llibres. És per això que, quan parlem i sovint no ens expliquem moltes de les injustícies d'aquest món, tu ja t'has convertit en una cosa que mai haguessis volgut: una llum d'esperança. Per tant, ànims àmic i ja saps que sempre ens quedaran somnis com els de Vicenç Ferrer.

Candidat Montilla

Ara ens trobem en el segon corrent migratori de la nostra història moderna, però vostè prové del primer, d’aquella onada que va arribar fa quatre i cinc dècades i que al cap de poc temps ja se’ls va anomenar els altres catalans. Va arribar a Catalunya amb l’esperança de complir un somni i potser el poble català no té tants defectes si vostè ha pogut triar el nostre país per treballar i per viure i ha pogut ser acollit com a ciutadà català a ple dret. Els seus orígens són a Còrdova però això no ha de ser cap inconvenient perquè pugui aspirar a ser el futur President, encara que és obvi que no tinguem el mateix sentiment de pàtria. És per això que voldria que exercís un catalanisme sense complexos i, sobretot, sense limitacions, que d’aquestes ja en tenim massa. Per tant, que el seu origen sigui andalús, ara ja no hauria de ser cap llast i encara que dissabte, quan va ser escollit candidat, afirmés que “no sóc, ni la alegría de la huerta” té tot el dret a voler ser el futur president de la Generalitat de Catalunya. El dret se l’ha guanyat perquè Catalunya li ha concedit. Música / Soul Food To Go # Manhattan Transfer

Dianna Krall

Dianna Krall actua aquesta nit Calella de Palafrugell, al Festival Jardins de Cap Roig, en un dels concerts més esperats d’aquest estiu. Fa poc més d’un any, els qui vam tenir l’oportunitat de veure la seva actuació al Liceu encara estem fascinats. Ella va estar fantástica. La seva entrada a l'escenari amb el vestit vermell va deixar bocabadat a més d’un. Aquella escena em va recordar a Michelle Pfeiffer, a Els Fabulosos Baker Boys (Steve Kloves, 1989), quan va posar-se un ajustat vestit vermell i va pujar al cim d’un majestuós piano mentre cantava Makin Whoopee, amb l’atenta mirada dels seus dos músics, els germans Beau i Jeff Bridges, durant una actuació de Cap d’Any en un hotel de luxe.

La cantant canadenca s’ha convertit en una de les veus més sòlides del jazz-pop actual perquè combina una veu impecable amb uns estils autènticament de la música negra. A cada cançó et demostra l'herència que li ha causat l'admirada Ella Fitzgerald. I a més, no ens enganyem, Dianna Krall té l’encant de la seva bellesa. Per tant, els Jardins de Cap Roig hauran d’estar aquesta nit impecables, com estarà la protagonista del concert. Quan acabi la seva actuació, després és quan penses en la sort que tenen els seus músics i, especialment, amb la del seu company, Elvis Costello.

PD: Amic Martí, gràcies pels ànims una vegada més. Per cert, tens raó en la teva previsió. El darrer llibre de Ryszard Kapuscinski, Viatges amb Heròdot, no té pèrdua. Ja ho comprovaràs.

Música / She # Elvis Costello

Una raó de ser

Moltes vegades la mítica frase Més que un club, ha fet més mal que bé al FC Barcelona. Però amb l'acord de posar la marca Unicef a les samarretes per a la nova temporada, la directiva ha demostrat que té sentiments i que va més enllà d’un esport que no està sortint massa ben parat, sobretot, després d’un Mundial sense massa gols, amb un cop de cap de Zidane que perjudica un gran jugador i d’un cas molt trist a Itàlia, el Moggigate, per la compra de partits al calcio.

Decisions tan innovadores com la del Barça s’han de lloar i conviden a pensar que el futbol va més enllà de les passions interessades, els negocis ocults i d’omplir les butxaques a milionaris idolatrats. D’acord que al terreny de joc és on hi ha l’espectacle, però per desgràcia a les llotges cada vegada es parla més de business que de futbol. I si no, per què la junta del Barça no ens explica què va passar amb les negociacions amb el govern de la Xina. Va faltar molta transparència.

És per això que ara han caigut dos ocells d’un tret: s’ha esborrat la mala imatge del posible acord amb una casa d’apostes i el virtual patrocini d’Unicef permet pensar que les bones causes també ajuden a crear un món millor.

Música / Just Like Heaven # Katie Melua

Amiga M

Et noto desanimada però t'entenc. Les sensacions són molt similars i comparteixo la teva impotència perquè et sents decebuda amb un canvi polític que, de tant que se'n va arribar a parlar després de tants anys, no hi ha manera d'ilusionar-nos. Ahir, encara em deies que divisaves molt lluny l'horitzó de l'esperança i que, des del teu càrrec, has vist com se n'han fet i se n'estan fent de molts grosses. I a correcuita perquè l'1 de novembre és com dir... ja! La impotència genera ràbia i la ràbia és l'evidència de la frustració, i la frustració no és un bon símptoma per als qui us dediqueu a aixecar el país de portes endins. No destaqueu als mitjans de comunicació, però teniu la responsabilitat de què el país funcioni amb normalitat.

Vols lluitar per no defallir en l'intent, per intentar que per sobre de qualsevol partit la teva tasca sigui professional i no hagis de suportar perfils baixos i que arriben amb el carnet a la boca. D'altres, veus com s'agafen encara com poden a la cadira tot i que ERC ja està fora del govern. Què trist saber de la irresponsabilitat política de molts que tots just acaben d'arribar!

Però tu tranquil·la. La història de Catalunya no l'escriurà aquesta gent tan grisa que només mira pels seus interessos. És de rebut esperar que el temps acabi posant a cadascú al seu lloc, tot i que hi ha moments que un perdi l'esperança. La travessa del desert no només la fan els partits que estan a l'oposició sinó també els professionals, el tècnics, els qui esteu per sobre del bé i del mal i que alguns mai us volen fer lluir com us mereixeu. Sou molts M! Sou molts més dels que us penseu i que el país us necessita per no sucumbir a tanta inoperància. És per això que et demanaria, sisplau, que brillessis i que ajudessis a brillar els teus. Ningú més que Catalunya tu pot agrair.

PD: Amb el reconeixement que et mereixes i us mereixeu. Brilla! Brilleu!

Música / Missingg You # Chris de Burgh

Amic A

Hem parlat i reflexionat moltes vegades sobre el futur del nostre país. I quan ho hem fet a pit descobert, és quan més m'ha agradat perquè hem fugit dels tòpics i els arguments periodístics de cara a l'electorat. Sovint, encara que tenim diferents punts de vista, hem retratat la realitat de manera similar i hem intentat anar més ellà de la lluita diària i buscant projectes que ens motivin i ens permetin tenir més esperances. De moment, aquesta etapa que t'ha tocat defensar i amb la qual he estat molt crític, ja s'acaba. Era necessari pel bé de Catalunya. El dia 1 de novembre hi haurà eleccions, però realment... tu creus que els ciutadans estem il·lusionats? Tu penses que ens heu transmès la convicció necessària per creure en el teu i en els altres projectes del país? No és moment de ser pessimistes, ni alarmistes... però una vegada més et demano que poseu primer el país per davant de qualsevol altre criteri partidista. Ja n'estem tips! Com que això és gairebé impossible és per això que em sento desil·lusionat, però alhora esperançat perquè almenys Catalunya sortirà d'aquesta frustració actual que ens té paralitzats. El futur no és motivador, ni engrescador..., però comença després de tres anys que han servit per ferir el nostre orgull com a nació.

PD: Amb afecte i admiració, i sabent que hi ha un futur llunyà.

Música / Killing Me Softly # Fugges

Menys personal a RTVE

La Sepi i RTVE ja han arribat a un principi d'acord, de moment, amb el sindicat CCOO per retallar 4.150 treballadors de l'ens públic. El pacte preveu que la plantilla de RTVE quedi fixada en 6.400 treballadors, dels quals 5.900 seran fixes i 500 contractats. La retallada de treballadors es durà a terme a través d'un sistema de prejubilacions que afectarà als qui, amb data del 31 de desembre de 2008, tinguin més de 52 anys i hagin estat contractats com a fixes a RTVE durant sis anys.

O sigui, la mesura afecta als més vells de la casa. La decisió de fer realitat aquest pla feia temps que s'havia d'aplicar però sempre s'havia deixat la patata calenta per a d'altres governants. El govern socialista tenia RTVE entre els seus objectius i, fins ara, es pot dir que ha complert però amb retard.

Ara, arribat el moment, els sacrificats sortiran de RTVE amb les butxaques plenes, tal com feia temps que esperaven perquè, la veritat, molt d'ells degut a la inèrcia funcionària de l'ens feia anys que complien amb la llei del mínim esforç. El desprestigi, la manca de projectes amb rigor, la ineficàcia dels dirigents i les mesures polítiques n'eren quatre de les moltes causes que tenien a una bossa de gent esperant sortir d'una vegada d'un organisme sense objectius clars i que es dedica a omplir les butxaques d'uns quants presentadors de baix perfil, vedettes en decadència i productores de milionaris. I, per cert, molt i molt bé.

La resta, la tropa, serveix per fer piló i té bons sous, però això no és tot a la vida professional i personal. El factor motivació i il·lusió a la feina fa molt temps que no tenen els que, precisament, ara seran els qui sortiran. Potser perquè saben massa coses i n'han vist de massa groses.

Música / Beyond The Sea # Robbie Williams

Euskadi

Com més dies passen, més en evidència està quedant el Partit Popular respecte la situació que es viu al País Basc d'ençà de l'anunci de la treva d'ETA. L'ala dura del PP no pot suportar que l'executiu socialista condueixi amb el rigor que cal les negociacions i, per això, a cada pas intenta posar pals a les rodes. Només hi ha un únic motiu per explicar el mètode que utiliten els populars i és de saber que la pau a Euskadi els fa més mal que ve. Que no els interessa, vaja.

Que ara el PP denunciï davant del Tribunal Superior de Justícia del País Basc als socialistes Patxi López i Rodolfo Ares i als dirigents de Batasuna Arnaldo Otegi, Rufi Exteberria i Olatz Dañobeitia per la reunió de dijous passat a Sant Sebastià és una mesura que clama la impotència. Tot procés de pau, necessita trobades, reunions, entrevistes i negociacions secretes perquè finalment hi hagi un acord. Si s'acaba produint, com que serà històric, això és el que no pot pair el PP i encara menys ho poden digerir personatges tan dictatorials com Jaime Mayor Oreja. Aquest, per exemple, va viure políticament de tensar cada vegada més la corda entre Madrid i Euskadi i ara que s'ha destensat i es comencen a construir els ponts de diàleg, només poden fer que pensar en el marc anterior per debilitar el PSOE al preu que sigui.

Però la pau està per sobre de tants noms que millor que el PP es dediqui a fer l'oposició a Madrid, on ja té prou feina i al pas que va la travessa del desert encara haurà de durar quatre anys més.

Música / Insurrección # Miguel Ríos-Manolo García

Família tradicional

El Papa ha anat a València per defensar el matrimoni convencional. Quin sentit té que la Santa Seu aposti per aquest valor tan a la baixa quan n'hi ha un d'imparable i que progressa al món: la fam als països més pobres. Parlar de la família tradicional a només mil quilòmetres de distància de l'Àfrica és que al Vaticà encara duen la vena als ulls. Predicar per la unió de parelles hetereosexuals per perpetuar l'espècie és no voler veure el drama que es viu a l'Estret, la crua realitat del continent negre i significa que l'Eglésia encara basa les tesis en el passat més doctrinal.

L'elecció del mateix Benet XVI com a Papa ja demostra quins són els interessos tan conservadors que mouen al Vaticà i que cal extredre'ls a la resta d'humans, lògicament, fidels o no. La V Trobada Mundial de les Famílies de València ha estat per, en el fons, evitar l'establiment d'una nova definició de matrimoni per legalitzar les unions homosexuals i que, a més, tinguin el dret d'adoptar.

Però mentre hi hagi cada vegada més infants per adoptar als orfanats dels països menys desenvolupats, les unions homosexuals tindran més i més sentit. I si Ratzinger predica pel matrimoni convencional, el segle XXI proclama la família antropològica abans que catòlica. I si cal, posem la història per testimoni.

Música / Mandela Day # Simple Minds

Bob Dylan

Bob Dylan va actuar anit a Calella de Palafrugell, al Festival Jardins de Cap Roig. L'ocasió de veure una llegenda a casa nostra no passa tots els dies i per això el públic va respondre. Bob Dylan va estar dalt de l'escenari com s'esperava d'ell: musicalment perfecte, seductor amb l'harmònica, acompanyat de bons músics, distant, esquerp i les dues hores de rigor. Ni més ni menys.

La sensació Dylan és un bon punt de partida per aquest festival del Baix Empordà que es va consolidant amb el temps i que ajuda a diversificar l'oferta musical de la Costa Brava. Peralada, Torroella, Calella de Palafrugell.... el més important és que a l'estiu tenim concerts, espectacles i representacions d'un nivell que ens obliguen a gaudir-ne i presumir-ne. El prestigi ens dóna una categoria que engrandeix Catalunya més enllà dels vols barats, el turisme de sol i platja i, a més, arriba en un moment en que el país precisament tant ho necessita.

Música / Like A Rolling Stone # Bob Dylan

A les seves mans

S'ha acabat el curs polític 2005-2006 i degut al suspens general dels alumnes, la gran majoria es quedaran sense vacances i hauran de fer els deures i apretar els colzes ara a l'estiu: els exàmens són a la tardor. Els curs ha estat molt tensionat, ple de convulsions i els estudiants no han estat per la causa. I ni el treball final, el Nou Estatut, ha servit per deixar una bona sensació. La conclusió és que en el fons, nosaltres, la societat és com si fossim els seus professors... el problema és que ells no tenen aquesta sensació i així es troben.

Davant la incertesa del que ens espera, hi ha un polític amb set vides que és el president a l'ombra d'aquesta mini transició. Tants anys fent d'alcalde a Girona, una bona etapa de candidat durant la travessa del desert del PSC i, ara, quan ningú s'ho podia esperar, li ha arribat el seu moment. En silenci, sense estridències i amb seny una vegada trencat el tripartit, amb la marxa d'ERC i l'adéu de Maragall... algú controla aquesta mini etapa de relleu. I és Joaquim Nadal, que veure'm com queda el seu estatus quan Montilla decideixi l'organigrama.

Nadal està disposat a remar per qui calgui, però això no ho pensen fer molts dels integrants del sector catalanista del partit: Montilla controlarà el Llobregat però no la resta del territori. Potser ha arribat l'hora que Nadal digui que ja n'hi ha prou i busqui una sortida a la tardor perquè el seu sostre ja està assolit però, de moment, ara gaudeix del seu somni i pel qual tant va i ha lluitat. Fins i tot, encara que el país estigui aturat. De fet, si Nadal se'n va sortir de la crisi del Carmel, com no se'n sortirà d'aquesta crisi de govern... Encara que sigui a la callada.

Música/Waht you're made of # Lucie Silvas-Antonio Orozco

Girona rai!

Estic convençut que molts gironins no estem d'acord quan, des de fora de les nostres comarques, ens exclamen amb to envejós: "Girona rai!" Doncs no. Girona és com qualsevol altre indret de Catalunya que té els seus avantatges i els seus inconvenients. A Girona, en general, som tancats i ens agrada massa mirar-nos el melic. Tenim un tarannà que difícilment volem canviar i massa sovint -i encara que no ho sembli- permete'm que Barcelona tiri del nostre carro.

És cert que no tenim prou força per competir amb la capital però el nostre teixit social i empresarial no pot viure estancat en uns temps tan accelerats. No ens podem conformar en apostar pel turisme sense creure en les TIC, en la innovació i la investigació, i els projectes que ens identifiquin però sense caure en el tòpic de sol, platja i calma. Som massa fets a nosaltres mateixos i si bé això ens aporta un plus de naturalitat i poca sofisticació, per contra, ens allunya dels procesos de canvi que reclamen els nous temps.

I la prova de les bestieses que nosaltres hem fet durant molts anys és la Costa Brava. I no necessitem els informes recents com els de Greenpeace per comprovar que "Catalunya concentra els pitjors projectes de costa de l'Estat". I aquí, després de tantes i tantes bestieses al litoral, encara és hora que algú hi prengui mal. L'especulació i els suborns han estat tan alarmantss que només cal donar un tomb per les platges per veure que més d'un antic regidor o alcalde viu ara a cos de rei. I això a mitjà termini ho pagarem car perquè si acabem per matar la gallina dels ous d'or després és quan vindran bona part de tots els mals. Que trist seria acabar com Girona residential o Costa Brava retirement i tots els gironins com a cuidadors, guies, taxistes, cambrers o caddies.

PD: L'eurocambra condemna el franquisme amb polèmica. Llevat però del PP, que s'hi va oposar i va impedir que es discutís. Està cada vegada més clar que doña Esperanza Aguirre ha de ser qui ha de substituir don Mariano Rajoy.

Música / When I Fall In Love # Nat King Cole & Natalie Cole

Carnet per punts

Ja s'aplica el nou sistema i en el marge de menys d'un any, la DGT calcula que es quedaran sense punts uns 6.000 conductors espanyols. Ja són 23 milions d'automobilistes a l'Estat que no han tingut més remei que extremar la precaució al volant si no volen perdre el seu saldo de punts i, en el pitjor dels casos, el carnet de conduir. A les carreteres, la veritat, és que ja s'ha notat la diferència en el primer cap de setmana.

Per si algú està despistat, els punts no substituïxen a les multes (que més volguéssim) sinó que són un complement addicional (i gratis, escolti) a la denúncia. Els punts, per a evitar fraus, es comptabilitzaran mitjançant un sistema informàtic i podrem consultar els quals ens quedin via web, per telèfon o fins i tot per sms i per correu electrònic.

La nova mesura, copiada dels països europeus més avançats -quedi constància-, és per a tots els ciutadans: indiferentment de raça, edat i sexe, tal com es diu habitualment. Però això és un tòpic. Uns paguem multes de 95 euros per excés de velocitat i d'altres, com una persona amb càrrec públic, pes a la Generalitat i que aspira a ser consellera, quan telefona al Departament de Trànsit només ho fa perquè retirin les multes als seus. Suposo que amics, coneguts i afiliats al seu partit. Després de 23 anys i de 8 de decadència pujolista, encara estem així... En tan poc temps... i ja n'hi ha que es pensen que el govern són ells. En aquest cas, elles. Per tant, espero que la mesura de treure punts, a Trànsit no hi hagi manera de què algú que està en el lloc adequat i en el moment oportú pugui pretrende ser més que un ciutadà o una ciutadana. Fa menys de tres anys, ella ho era.

PD: Alguns volieu que fes més recomanacions musicals i que no calia que el Barça guanyés la lliga o la Champions per fer-ho. Aquí va aquesta Ramon.

Música / With or Without You # U2 (Live in Boston)