Reaccions a la desesperació

Un conegut em comentava ahir que la setmana que ve té un dinar privat amb Carod-Rovira per parlar de temes personals i que no sap si plantejar-li la realitat que està al carrer o bé no inquietar massa al pensador de l’Esquerra. I jo no sabia què recomanar-li: si que li expliqui a en Carod que una part important de la societat està molt decebuda amb el pacte amb el PSC o que li digui que tot va bé i que endavant amb un altre acord antinatura. Com a consell, li he aconsellat que s’esperi a les postres i que depèn de com vegi el Miura entri o no a matar. Però li vaig explicar la meva indignació i el que, precisament ahir, pensava molta més gent: ERC no pot donar suport de govern a un partit que fa ministre a Clos.

Tant i tant criticar CiU i el país ha perdut el nord polític. Tant i tant criticar CiU perquè ho pactava i negociava tot amb Madrid i ara resulta que des de la Moncloa ens dirigeixen la nostra estratègia d’Estat. Doncs, no! No era això el que durant tants anys es va predicar? I tothom que ha apostat per destrossar els últims anys de CiU, amb més o menys raó, ara pot tenir aquesta manca de visió i responsabilitat? I és que a la política són més importants del que semblen els fons, lògicament, però també les formes.

Si ERC reedita el pacte amb el PSC, en Puigercós i en Montilla tenen de moment moltes coses ben emparaulades, es tornarà a produir un pacte antinatura i per moltes ganes que se li tingui a CiU, una altra vegada aquest acord no farà cap bé al país. A la construcció de la nostra nacionalitat que, agradi o no a molts, en bona part ha estat ideada per un president que no se li reconeix com es mereix. El llegat de Jordi Pujol agumentarà amb el pas de la història.

I ara, amb Clos a Madrid, la decepció és tant gran que no sé que pot arribar a pensar l’hereu per excel·lència de Maragall a Barcelona. Què li deu passar pel cap a al conseller Ferran Mascarell després de tants anys treballant per a aquest relleu? Potser, fins i tot, somriu en la intimitat només de pensar que a Xavier Trias li han posat l’acaldia a l’abast de la mà. Si torna Trias, hi haurà canvi, un canvi als qui predicaven el canvi i que una vegada l’han assolit està clar que només volen els seus decebedors canvis. Trias si ara no guanyes a Jordi Hereu... bé... de fet a la política no es guanya mai: perden els qui governen.

Música / Linger # The Cranberries

PD: Amic Jordi. Em demanaves ahir que com era que no havia posat encara els Rolling i tens raó i que ho necessitaves per sortir d'aquesta gran, de moment, enganyifa. Tu, precisament, que lluites per la causa i que dius que et sents un gra de sorra, doncs, molts ànims amic amb els projectes de país: has de saber que no estàs sol!

Música / Waiting On A Friend # Rolling Stones

De Madrid al cel

La remodelació del govern de Rodríguez Zapatero s'havia de fer i a la Moncloa hi havia dues dates: abans de l'estiu i de manera inesperada per agafar el PP amb el pas canviat o bé just després de la tornada de les vacances. Ha guanyat la segona possibilitat. De fet, les eleccions catalanes ja han començat i tampoc es podia esperar massa. Sobretot, tenint en compte que no fer-ho abans de l'11 de Setembre, per la Diada, seria com per no treure el Sant Crist quan tocava. Per tant, l'error hagués estat imperdonable i així Montilla lluirà catalanitat a temps.

En el fons, però, la sorpresa ha estat relativa perquè Montilla tenia els dies comptats com a ministre i se sabia que el recanvi seria un polític català. Alguns dels col·laboradors directes de Montilla, darrerament ja no anaven ni al Ministeri. De fet, a la travessa d'aspirants hi havia força candidats i un dels de més pes era Joan Rangel, però la recent crisi del Prat l'ha sentenciat.

Zapatero, una vegada més, ha estat llest i oportú i ha intentat resoldre la crisi de l'Ajuntament de Barcelona fent un canvi que, de fet, no crec que agradi a ningú del govern espanyol i menys els autoritaris cercles de poder de la capital. Fins i tot, el canvi de ministre ni agrada a Xavier Trias, que amb Clos de candidat -o floquet de neu com li diuen en alguns cercles-, ja es veia alcalde de Barcelona.

Clos arriba amb tant plom a les ales a Madrid -el Fòrum de les Cultures, el Carmel, els fets de Gràcia i, ara, el Prat- que ningú aposta per ell. Una vegada més, la política compleix una de les seves màximes i veure un metge anestesista com a ministre d'Indústria, Comerç i Turisme és com posar un economista a dirigir una sala d'operacions.

Música / Pongamos que hablo de Madrid # Sabina - Rosario

Adéu a un patriota

Quan algú mor, moltes vegades sobren massa les paraules. Ens ha deixat Anton Cañellas, un polític que durant la seva trajectòria va creure i apostar per Catalunya i sempre va saber estar en el seu lloc. Ara, se'n poden treure tot tipus de conclusions del seu tarannà i el seu pas en la nostra història més recent, però persones com ell les trobarem a faltar. Sens dubte.

Va lluitar des de la trinxera contra el franquisme i va saber projectar les seves conviccions a través del seus projectes. Com a més destacats, l'impuls que va donar a Unió Democràtica i després la Sindicatura de Greuges. Potser l'únic errror que va cometre va ser el de no comprometre's amb CiU o el PSC, ja que en cas de fer-ho ara hagués tingut un altre reconeixment. Però les seves conviccions el van dur a encapçalar Centristes de Catalunya-Unió de Centre Democràtic. Precisament, molts diputats del Parlament que ahir no eren en el seu comiat són els qui més han d'aprendre d'ell. Sobretot, del seu esperit i discreció. Per cert, encara ara és l'únic polític català que ha estat rebut a la Casa Blanca.

Ah! I sort tindran molts que l'Anton Cañellas no deixés escrites les seves memòries en un llibre, tal com molts li van demanar sovint darrerament. Més d'un pot respirar tranquil ara, encara que sigui per poc temps.

Música / Lake Isle of Innisfree # Bill Douglas

Final feliç al Congo

El retorn a la feina és dur però sempre hi ha algú que ho està passant més malament, sense que això serveixi de consol. Per fi, les set famílies -sis són catalanes- que esperaven tornar del Congo amb els seus fills ja han resolt els problemes burocràtics i han posat fi al seu malson amb la seva arribada a casa. Sovint els mitjans de comunicació són qüestionats pel seu excés de crítica i sensacionalisme, però en aquesta ocasió la seva denúncia ha servit perquè aquestes famílies tinguéssin un ajut més ràpid per part del Ministeri d'Afers Exteriors i poguessin resoldre el conflicte burocràtic a Kinshasa. Després de vint dies de tensió i nervis, les famílies han criticat l'embaixada espanyola al Congo, mentre que el Ministeri ha culpat el mètode d'aquest procés d'adopció.

La duresa del primer dia del final de les vacances sempre té una imatge feliç quan es pensa en aquestes famílies, perquè la resta són rutinàries i ja tindran el seu protagonisme. Especialment, és clar, l'inici de la precampanya política a Catalunya, l'entern debat de l'arribada d'immigrants subsaharians a les Canàries i la crisi a l'Orient Mitjà.

Música / Goodbye to You # Michelle Branch

Una "víctima" més

Sóc un dels 4,1 milions d'usuaris d'arreu del món afectats per les bateries defectuoses de Dell en els portàtils. Després de parlar vint minuts amb un telefonista que era a Montpeller i que gairebé no parlava el castellà he pogut resoldre el problema. No vull ni saber si la trucada era gratuïta, però imagino que l'error dels tècnics s'ha de compensar com sigui. Per això, aquestes multinacionals progressen espectacularment cada any.

Però amb Dell no s'acaba la cosa. Resulta que des d'ahir se sap que Apple retirarà 1,8 milions de bateries de portàtils per risc de sobreescalfament. Això de les bateries dels portàtils ja sembla com amb la construcció de pisos: milions i milions de benefici per als constructors, que edifiquen amb materials que si els clients ho sabéssim denunciaríem els empresaris per estafadors. El secret dels informàtics i estafadors dedueixo que és el d'estalviar costos en els components i que el preu final sigui el mateix.

Desgraciadament, els ciutadans no tenim res a apel·lar per molts tribunals i síndics que es formin. Amb la carcassa i un llaç de color vermell ens venen tot el que necessitem per sobreviure (l'immoble) i sortir de la rutina (un portàtil). I si cau el pis o es crema el portàtil, no hi ha cap premeditació perquè la seva fe és per a un benefici de milorar-nos la vida al preu més baix. És tan escandalós que s'han d'excusar en l'ètica productiva perquè d'humana, lògicament, no en tenen.

Música / En el muelle de San Blas # Maná

Joe Rosenthal

Ha mort Joe Rosenthal, el fotògraf que el 1945 va capturar aquesta imatge mítica. Ha estat i és una de les fotografies més universals de la Segona Guerra Mundial i l'objectiu de Rosenthal capta el moment en què sis soldats dels Estats Units planten la bandera del seu país a l'illa japonesa Iwo Jima, en el cim de la muntanya Suribachi. La imatge és tan plàstica que va servir com a disseny per al monument de la Infateria de Marina que es va inaugurar el 1954 a Arlington, als afores de Washington i prop de l'impactant i emotiu Cementeri Nacional. La imatge, a més, ha estat considerada entre un dels cent millors exemples de fotografia periodística del segle XX.

Ara tenim més guerres i el silenci també ens inculpa indirectament. El Líban centra tota l'atenció però hi ha conflictes oberts encara a l'Iran, l'Afganistan, Sri Lanka, el Congo, Txetxènia,... Precisament, sobre el Líban Amnistia Internacional va publicar ahir unes conclusions que apunten a una política israeliana de destrucció deliberada d'infraestructures civils libaneses, inclosos crims de guerra, durant el conflicte recent. Per tant, de les crisi prebèl·liques mundials tindrem més imatges, més correus electrònics impactants, més notícies cruels i més víctimes civils i militars, però sempre tindrem un referent per saber quin model tenim encara vigent els periodistes: Joe Rosenthal i la seva imatge a Iwo Jima.

Música / Born in the USA # Bruce Springsteen

Els i les altres immigrants

Fins i tot avui el diari Le Monde obre la portada amb el tema dels immigrants clandestins que arriben a les Canàries. La imatge és xocant, com les que ja són habituals. Que trist que ja ens hi hàgim acostumat! Són persones de color que són tractades com conillets d'índies i repartits per la geografia espanyola per evitar aglomeracions que trasbalsin municipis com va ser el cas de Cassà de la Selva i Salt. Ara és Barcelona qui pateix una petita onada, però demà serà una altra població perquè el flux és imparable. Per tant, de Catalunya a Almeria és on es van repartint la gran majoria de persones de Mali, el Senegal i Mauritània. Si continua aquest ritme, serà aquest arc del Mediterrani de color negre en un futur proper?

Ara són notícia els subsaharians, però també existeixen els i les immigrants que no són de color i que arriben dels països de l'Est. A les carreteres i a les poblacions és fàcil detectar els immigrants sense papers quan són de color però mentre a les Canàries van arribant més embarcacions a les carreteres, la noia jove de l'Est sense esperances i que també pateix una esclavitud moderna continua practicant l'ofici considerat més vell món. Ella -de l'Est-, jove -massa-, endurida -les circumstàncies-, ahir a la tarda a ple sol, venia als conductors els seus serveis a només set-cents metres d'una rotonda on dos agents dels mossos controlaven el trànsit. Per segona vegada... Que trist que ja ens hi hàgim acostumat!

Música / No Woman No Cry # Bob Marley

Un viatge, una imatge

Sri Lanka. No tothom té la sort de viatjar i tenir un objectiu per captar moments màgics. No tothom té un ull preparat per aturar la realitat i ganes de mostrar-nos països com Sri Lanka i projectes com els de Fotogràfs per la Pau. Per tant, amic Miquel, ànims i que el destí et porti noves aventures, projectes solidaris i imatges per mostrar-nos. Per una vegada, i en contra teu, el fotògraf també té dret a ser el protagonista d'un projecte com el teu recentment a Sri Lanka. T'espero al teu nou repte Per un plat de llenties.

Música / Upside Down # Jack Johnson

Molt soroll per res

L’obra de William Shakespeare podria donar títol a aquesta història d’eleccions que al final no existiran a can Barça. Després que una resolució judicial determinés que calia fer els comicis aquest any i no el que ve, dels rumors sobre si hi haurien més candidats o menys, de si Sandro Rosell seria un d’ells, i de si els precandidats podrien recollir firmes o no en la tornada de la Supercopa, l’únic que ha aconseguit els suports necessaris per presentar-se és Joan Laporta. I s'ho ha guanyat i de manera inapel·lable. Complert el presagi, ara sí que ja pot presumir de no tenir adversaris, ni elefants, ni enemics a la junta.

Agradi o no Laporta, el ja gairebé reelegit president del Barça és una persona que ha aportat el dinamisme que va prometre al club i, a més, els títols de Lliga i Champions, amb un joc d'altíssim nivell. Per tant, si Laporta no té rival i és criticat pel seu ego –digne d’un polític– o servilisme a Johan Cruyff, el fins ara president té una imatge de triomfador que amb els temps que corren no fa cap mal a la nostra societat.

Música / La casa por el tejado # Fito y los Fitipaldis

L'esclavitud moderna

La Unió Europea, encara que tard com ja és habitual, es va comprometre recentment a posar-hi remei, però el drama a l'Estret continua progressant i exposa la inoperància del govern espanyol. Arriben cada vegada més immigrants a les Canàries i la travessa humana que fan aquestes persones és a vida o mort. Les seves esperances, una vegada més, són explotades per terratinents que tenen el suport dels governs i polítics perquè si no fos així, ja s'hagués resolt un mètode que et trasllada la ment als antics sistemes de l'esclavitud. Molts són repatriats, alguns moren i d'altres arriben a l'Estat espanyol.

Els qui aconsegueixen arribar a la península en només poques hores ja pateixen un altre drama: el de la realitat. Pagar un viatge amb autobús per intentar reunir-se amb àmics, coneguts o familiars val vint euros i ells no tenen ni una moneda i ni saben parlar el castellà.

Música / In Your Eyes # Peter Gabriel & Youssou N'Dour

El silenci mata

Mark Heywood, de l'associació sudafricana Treatment Action Campaign, ha reivindicat a Torono un dels eslogans d'Act Up per exposar la crueltat amb el que encara està passant amb la Sida al món: "El silenci mata". La sentència, pensada fredament, comproves que vol atacar els països més rics i als dirigents mundials que no s'involucren en la causa. El més lògic és deduir que tot i els recursos que s'han invertit contra aquesta malaltia mortal no hi esperança.

Les previsions són encara més alarmants: contra la malaltia es lluita a contrarellotge a l'Àfrica i la por és que la Xina pot ser el proper gran país en tenir uns índex alarmants. D'aquí ve la impotència expressada en el clam: el silenci mata. Però rere la dimensió imponent de la Xina, hi ha encara més països amb milions de persones: l'Índia, Rússia i Nigèria, entre els més destacats.

Per tant, com més es lluiti contra la Sida, com més diners, personal, investigadors i material s'hi destinin, més impotència hi haurà en conferències internacionals com ara a Toronto.

Música / Message in a Bottle # Sting (Live 8)

Mereixem operadors humans

Marques el número de tres xifres, et despenja una veu robòtica i comença un discurs monòton i llarg, molt llarg, que t’obliga a apretar tots els números del telèfon mòbil i a esperar una bona estona. Si estàs de sort, al final aconsegueixes fer la gestió per la qual havies fet la trucada. I sinó... ho hauràs de tornar a intentar i tornar a perdre temps i potser diners.

Els usuaris dels mòbils som uns codis que les grans multinacionals només veuen per treure’n el màxim profit, rendiment i, sobretot, diners. De moment, la Unió Europea ha decidit que en les trucades internacionals els usuaris per fi, paguem tarifes més barates, però encara hi ha molta feina a fer. Això de passar-nos minuts i minuts parlant amb les màquines acaba provocant una impotència brutal. La sensació és que pel que arribes a pagar cada mes, estàs molt i molt mal atès pels nous esclaus dels moderns multimilionaris del segle XXI.

Música / Fallen # Presuntos Implicados - Randy Crawford

Turments morals

Som a la platja i la Terra va girant i girant. I penses en les vacances, la desconnexió i el gra de sorra en què t'has convertit en un món cada vegada més convuls i equidistant entre els països més rics i els més pobres. Per molt que marxem, descansem o pensem que ens allunyem dels problemes, sabem que tenim la nostra ment, que ens empeny a no deixar de pensar en les injustícies que veiem. El conflicte bèl·lic de l'Orient Mitjà n'es un bon exemple. Com també la pobresa a Sud-amèrica, el convuls despertar de l'Índia, l'estancament de Cuba i la misèria inhumana que pateix l'Àfrica.

Mentretant, nosaltres, descansant. Conscients que cada vegada és més difícil superar obstacles reals, que no mentals. Tot estar en intentar fer un pas cada dia: recordar-te dels que marxen a l'Àfrica per una bona causa per animar-los, col·laborar amb alguna entitat sense ànim de lucre, participar en programes d'ajut humanitari... tot el que sigui perquè fem el nostre interior una mica millor en un món, el Primer és clar, cada vegada més individualista, comercial i material. Precisament, els valors que en el Tercer, la majoria dels qui són pobres, no tenen. Ells tenen però el que no tenim: l'humanisme de l'essència humana.

Mentretant, banyem-nos. Prenem el sol. Naveguem amb la barqueta, mengem, deixem el mòbil i el portàtil de banda, reduïm l'estres i ens relaxem, respirem més a fons, fem excursions, sortim de nit... Però... De què marxem i de qui fugim? Si la ment viatja amb nosaltres.

Música / Always On Your Side # Sheryl Crow & Sting

El mal ja està fet

La conclusió de la jornada d'ahir al Parlament és que els nostres representants polítics no van trobar solucions a la crisi d'Iberia i el que van fer una vegada més és criticar-se entre ells sense buscar responsabilitats. És que en aquest país ningú dimiteix? Si el PSC va demanar la dimissió de Mas perquè durant una nevada a l'hivern del 2001, quan ja es va activar el pla Neucat, era en la inauguració d'una discoteca al Maresme... ara, doncs, què hauria de passar?

Tenim els president Maragall en fora de joc perquè ja té massa plom a les ales i per això està perdut. El ministre Montilla ja està pensant més en la Generalitat que en tacar el seu historial amb una crisi tercemundista que frenaria el seu ímpetu. I una oposició que penses... on ereu el dia de la protesta? Ara Mas, Carod i Piqué poden tenir la raó que vulguin anant al nervi de la crisi -culpant el govern espanyol, és clar- però on estaven el matí del caos? Per cert, Saura... on ets?

El mal ja està fet i els socialistes ja no es recorden del què van reivindicar quan eren a l'oposició durant tants anys i d'altres que es van acostumar tant a manar que això d'aixecar-se les mànigues en ple mes d'agost els incomoda. Però sí CiU ho tenia en safata. Ah! I avui és un dia clau perquè el personal d'Iberia de terra negociarà a través dels sindicats si fa vaga també en els propers dies. Amb la situació política que tenim, la protesta està al caure. I, com sempre, una vegada més rebran els mateixos protagonistes. Una desgràcia que clama la impotència: la vaga va impedir un trasplantament de ronyó. Per sort, els balanços d'Iberia han patit una forta patacada.

PD: Dedicat a Joaquim Nadal. Express 222 # Gilberto Gil

Música / Chan Chan # Compay Segundo. Cuba, en plena cruïlla.

Sanchís no té dret a queixar-se

Els de la perifèria sempre hem patit el centralisme de Barcelona. Ja hi estem acostumats. Lògic fins un cert punt, ja que la Ciutat Comtal i alhora Catalunya també pateix el centralisme de Madrid, de la mateixa manera que la capital espanyola ha d'aguantar el servilisme de la Unió Europea envers París, Berlín i Londres. Per tant, el món funciona de la manera més primitiva possible: el peix gran sempre es menja el peix petit. Llei de Murphi.

Doncs per una vegada que no és així, l'encara director de l'Avui, Vicent Sanchís, no té dret a criticar les subvencions que ha pogut rebre el diari El Punt i el Grup Comit del govern català. Ja està bé! Fins aquí hem arribat! Només un detall per fer memòria al periodista valencià: Com va deixar l'executiu l'Avui a mans de La Vanguardia i el Grup Planeta? Si hem de fer memòria, fem-la! Però fem-la amb prou rigor, responsabilitat i autocrítica..., i després és quan, si primer ens mirem el malic, potser ni començarem a escriure una editorial ni un article contra el President a l'ombra, Joaquim Nadal.

Si l'Avui no ha rebut la subvenció que vol, potser és perquè per alguna cosa serà i si la demana més alta doncs entesos, però que no critiqui la resta de mitjans. Especialment, El Punt. I el nostre govern, després de tapar el forat negre gràcies a arribar primer a un acord amb Hisenda i per les gestions del ministre Montilla -quedi clar-, el millor que pot fer l'Avui és ser agraït i mai mossegar la mà de qui t'ha donat de menjar fins ara. Eto'o dixit.

Amic Sanchís... si fem memòria o background -com s'anomena en terminologia periodística- potser no trobaríem cap diari al món que un govern l'hagués ajudat tant i tant. I tant! Sanchís... Són mil milions de les antigues pessetes? Dos mil? Tres mil? El diari aquell dia va sortir de la rotativa ben net, polit i platxat. Més que mai.

PD: Fidel Castro pateix mentre que Miami ja somia.

Música / Man on the Moon # Outlandish

No ens ho mereixem

La situació de l'aeroport del Prat ha demostrat en quin país vivim i què passa quan es produeix una situació de desgovern per culpa de la crisi actual. Aquest és precisament el mal de què només governi un partit polític a l'Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat i a l'Estat espanyol. Aquesta crisi tan reiterada i tan alarmant no s'ha sabut negociar per un excés de confiança dels nostres polítics i perquè el nostre executiu està de vacances i molt debilitat respecte Madrid. I ara ningú admetrà els errors i donarà la cara perquè la solució passa per buscar els culpables entre els més febles. La impotència més gran és que, una vegada més, ha caigut per terra la credibilitat de Catalunya i hi ha trompades de les quals un no s'aixeca fàcilment. Quan turistes estrangers n'han quedat afectats? Aquests tornaran?

Abans teníem l'excusa de la decadència de Convergència, però ara no tenim ni això! Estem sense consol possible. Per tant, queda la impotència i la desil·lusió que som al Primer Món però que les persones -els catalans sobretot- no són respectades com si així ho fossin. No hi ha cap consol que justifiqui tanta inoperància i una vegada més hi ha alguns dirigents que no senten Catalunya com l'haurien de sentir. Tan sols em conformaria amb què l'ha respectessin com es mereix. Un exemple més perquè tot això passi factura l'1 de novembre. Temps al temps. Ah! I un avís per als savis analistes polítics: els ciutadans no passen de tot, més aviat el que tenen és memòria i orgull.

Música / Man on the Moon # Bruce Springsteen & R.E.M