Jocs Olímpics de Beijing: l'alter ego de l'esport

Els Jocs Olímpics de la Xina són a punt de començar, a vuit dies vista. I aquestes olimpíades sí que no són unes qualsevol. El fet que s'hagi escollit el continent asiàtic i més concretament la Xina, té unes connotacions que van més enllà dels grans interessos comercials. Perquè la Xina ja no és un gegant adormit: és una nova potència mundial, amb una gran capacitat de creixement. Però en qüestió de drets humans, és un país que té unes mancances històriques que no es poden oblidar durant els setze dies de competició. Ja no és només el conflicte del Tibet sinó principis que afecten els drets humans dels ciutadans i, especialment, la igualtat de gènere.

És per això que ara que tot ja és a punt es fa difícil no pensar en més qüestions de raó de ser de la humanitat que no en les grans marques esportives. Quan el màrqueting obliga a parlar de victòries, records, registres, consumisme i eficàcia organitzativa, i les televisions només busquen panoràmiques plàstiques, ens anem oblidant de l'essència humana. D'això es tracta sembla perquè el món es mou en aquesta direcció, però és imperdonable caure només en aquesta voràgine.

Música / Gospel With No Lord # Camille

PD: Em fa una il·lusió especial el reconeixement per a un saltenc com Salvador Sunyer, amb el Premi Nacional de Cultura. Nissaga Sunyer.

PD2: I m'hen alegro de la victòria de Jaume Torramadé a Unió a Girona. Fins i tot, polítics d'altres partits valoren el seu perfil.

PD3: Descobrint el nou redisseny de Facebook, la nova revolució social a internet.

PD4: M'hagués agradat que el govern català hagués desitjat sort als nostres atletes en un acte públic, com van fer Bush i Zapatero.

Comença la partida de cartes

Arriba l'hora de la veritat: a partir d'avui els governs català i espanyol comencen a negociar el finançament i el Nou Estatut. És el moment de veure fins quin punt el socialisme es posa d'acord sobre el futur de Catalunya. Després de llarga períodes i d'etapes Pujol-González i Pujol-Aznar, el parèntesi Maragall-Zapatero, ha arribat el moment de veure què passa amb la connexió Montilla-Zapatero. De moment, s'ha evidenciat mediàticament que el nostre executiu vol jugar fort i vol guanyar la partida. Però Zapatero, en temps de crisi, no pot passar gaire més enllà del previst. De fet, va mostrar molta predisposició en la cloenda del Congrés del PSC però no va anunciar cap realitat concreta. I ara, precisament, és el que necessita Catalunya.

Que d'una vegada, es compleixen les justes demandes catalanes i l'Estat no s'excusi a través d'una igualtat econòmica que sempre tant ens ha perjudicat. Perquè rebre el que ens mereixem i pertoca mai hauria de ser a canvi de ser menys solidaris, perquè això sempre ho hem estat. Però aquest concepte tan interessat ens desacredita. Per tant, arribats a una fase que el café para todos ja no ens serveix, arriba l'hora del canvi i de passar de les paraules als fets. S'ha tensat molt la corda, amb el conseller Castells com a home fort, però Zapatero sap que té poc marge econòmic i polític. Si, per sort, es creia allò de l'Espanya federal, que ho demostri d'una vegada.

Música /Could you be Loved # Bob Marley

PD: La brillant descoberta de Toni Dalmau: el web de Karadzic és fals.

PD2: Una descoberta interessant: Albert Figueras.

Sense bàsquet, hi perd Girona

S'han confirmat els pronòstics i ja no hi ha més bàsquet ACB a Girona després de vint anys. Estic convençut que és una derrota per a la ciutat, tot i que ara mateix potser calgui parlar de futbol i de Gironamania, amb el meritori ascens a segona A. Però un triomf no pot amagar un fracàs. I en el fons, el que és més preocupant és com s'ha gestionat aquesta situació, amb massa silencis interessats d'uns líders polítics que evidenciaven el final d'un trajecte. I ara doncs, tindrem Fontajau i pavelló a la Devesa.

Tampoc és moment de buscar grans culpables, però sí de valorar que el bàsquet ha significat molt per aquesta ciutat. Potser, fins i tot, ha estat el gran indicador del mandat de Joaquim Nadal com alcalde i de l'ambició de Joaquim Vidal com a empresari. En el fons, els dos grans artífexs d'aquest club i d'una projecció col·lectiva de ciutat. Però al final, no s'ha perdut la plaça a l'elit del bàsquet sinó que s'hi ha renunciat. I en un dels millors moments esportius, quan ens acostàvem als grans i els miralls de sempre.

I ara és l'hora de reconèixer la tasca dels qui tant se'ls ha criticat, que sempre és el més fàcil i gratuït, i dels qui han volgut creure en aquest projecte. En aquests moments de sensació de fracàs i d'apunyalar els qui ara són a la directiva, en el fons, tenen el reconeixement d'haver volgut mantenir el club fins el final. Han lluitat contra molins de vent...

I no ha pogut ser a nivell econòmic, pel gran dèficit, d'acord! (quin club d'èlit de qualsevol esport no té deute), però han volgut generar una ciutat amb més potencial col·lectiu, que falta li fa. Però al pas que va, cada vegada dóna més la sensació que viu més a la gran ombra de Barcelona. I ara ens queden el Barça, la Penya... i el Manresa. Sí, sí, el Manresa.

Música / Do I Have To Say The Words # Bryan Adams

PD: Em sento afortunat per l'amistat amb Antonio Maceiras durant aquests dos últims anys gràcies a David Aurich. Sort Antonio, i que tinguis els èxits que et mereixes!

Crisi econòmica = menys inversió publicitària

La crisi ja té els seus efectes en un sector com el publicitari, que depèn dels bons cicles de l'economia. I els resultats en són la prova: en el primer semestre de 2008, la inversió publicitària en els mitjans convencionals de l'Estat ha experimentat un decreixement del -6,5%. Segons les dades anunciades per InfoAdex, el volum se situa en els 3.644,7 milions d'euros, davant dels 3.898,5 milions que es van registrar en el mateix període de l'any passat.

- Televisions: És el primer mitjà per volum d'inversió rebuda, però ha disminuït en –un 4,1%, situant-se en una xifra de 1.705,9 milions d'euros en el primer semestre de l'any.

- Diaris: Tot i ser el segon mitjà, ha registrat un decreixement del -16,2%, que li ha generat una inversió de 805,8 milions.

- Ràdios: La ràdio, el tercer gran mitjà, obté un volum de negoci publicitari de 343,5 milions i pateix una disminució del -3,3%.

- Revistes: Ocupa el tercer lloc per la xifra de 352,7 milions, però la rebaixa global és de -4,5%.

- Mitjans exteriors: Pateix també els efectes i obté un global de 231,1 milions, que representa un decreixement del -3,1%.

- Cinema: Dels mitjans tradicionals, ha estat el més perjudicat en experimentar una caiguda del –43,0%, quedant-se en una inversió de 11,1 milions.

- Dominicals: Tenen una inversió del -14,3% i és inferior a la del 2007 i se situa en una xifra de 53,1 milions.

Entre aquesta davallada, destaquen els bons registres de dos sectors: internet i els canals temàtics. La publicitat a la xarxa ha augmentat de manera signifativa (un 28,3%) i ha arribat als 110,6 milions en el primer semestre. I els canals temàtics han suposat la segona excepció de la tendència negativa generat i han augmentat en un percentatge de 12,1%.

Música / Este mundo va # Leonor Watling & Miguel Bosé

PD: I Solbes... fent de poli dolent, per tant, veure'm com mou fitxa Montilla. Confiem que de ganes en tingui, ja que fins ara ho ha demostrat públicament.

PD2: Sort a Oleguer, en la seva nova etapa en un club mític com l'Ajax. Se'l considera atípic quan hauria de ser totalment al revés.

PD3: El testimoni emotiu de Boban Minic per la detenció de Karadzic.

El poder de la marca socialisme

Zapatero acaba de cloure l'XIè Congrés del PSC amb l'objectiu de marcar les línies de present i futur que espera del partit. Són les claus de la governabilitat d'un espai polític que té èxit, que li reporta un poder de gran abast, però que al mateix temps li provoca generar uns equilibris interns per evitar tensions. El Congrés ha demostrat que és el cicle del PSOE dins del PSC, però tot queda dins d'una xarxa que ca mantenir per continuar consolidant aquest projecte de fa 30 anys. El mateix president espanyol ha animat els seus a continuar els reptes actuals i, per tant, que li continuïn donant la solvència necessària per mantenir-se a la Moncloa durant més més anys i potser mandats. És retroalimentar-se. D'això tracta aquest socialisme cosmopolita (cada vegada és menys obrer) d'inicis del segle XXI.

Agradi més o menys Montilla, agradi més o menys el seu català (estic totalment en contra del que va dir Felip Puig i sinó que parli Pujol i recuperi vells eslògans), aquesta fórmula funciona i per això no cal tocar-la. Més aviat tot el contrari. Per això, Zapatero vol ampliar el mateix mètode al País Basc i fer lehendakari Patxi López. El discurs de Zapatero anava en la línia social, com era d'esperar, i els reptes de retornar a Catalunya el finançament perdut, però sempre amb la dosi de component equitatiu, amb vista altres comunitats.

I Zapatero, en el fons, ha vingut a fer de president del govern i de president d'un partit que té dos caps però que, de moment, en aquesta guerra freda ningú es farà mal perquè els resultats són històrics i el poder, també.

Música / The Ghost Of Tom Joad # Bruce Springsteen

Estimat Bruce

Una victòria i una derrota

Amb l'adéu d'Antoni Bassas el periodisme queda tocat. I no només per les formes sinó pel fons, que és el més preocupant. Hi ha una doble lectura maquiavèl·lica en tot aquest procediment de Catalunya Ràdio perquè això de "discrepàncies amb la direcció" és massa diplomàtic. I ja és casualitat que dos dels referents periodístics del país dels mitjans públics, com Mònica Terribas i Antoni Bassas, no tinguin un canal d'informació a partir de dilluns vinent. I tot plegat, és per una decissió políticament incorrecta.

Són dos informadors de la famosa crosta, perquè negar-ho. Per això la seva momentània retirada s'ha d'interpretar com una derrota i una victòria. Derrota perquè la informació dels qui es creuen el nostre país saben i han comprovat el preu que s'ha de pagar. I és una victòria per a tots aquells que fa anys que esperen aquest moment: "som al govern i cal fer-ne ostentació". És el poder. I tant abans com ara, la professió queda tocada i evidencia les febleses de Catalunya i del periodisme lliure i independent que necessita el país per progressar. Per tant, gràcies pels catorze anys de catalanitat Antoni! I sort, molta sort!

Música / The Only Ones # Reamonn feat. Lucie Silvas

PD: Esof2008, més que un fòrum de la ciència.

Generacions iPhone

La telefonia mòbil s'ha convertit en el caprici de la majoria d'humans. I això ho saben les grans multinacionals, que són capaces de vendre'ns a base de petites dosi les seves grans joguines mundials. Fa pocs anys ningú es podia imaginar que un petit aparell que ens connecta i ens obre el món ens permetés tants capricis: telefonia, missatgeria, fotografia, música, accés gratuït a Internet... I era impensable que la seva aparició i comercialització esdevingués gairebé una qüestió tant controvertida: és el món de les connexions. (o de la globalització?)

Les companyies saben com fer-ho: es generen grans expectatives al voltant d'aquests productes, se'ns en crea la necessitat, al final l' usuari final només sap que com sigui n'ha d' aconseguir un, sense tenir en compte si realment li calen aquestes prestacions. Però tot té un preu i estem en mans dels grans controladors del mercat que uneixen criteris perquè els clients paguem i no podem fer res per evitar-ho. Qualsevol gestió té gairebé un preu i per molta varietat que sembla que tinguem acabem patint el seu règim. I seguim esclaus del monopoli del més potent.

Això tot, queda ben camuflat a base d'un màrqueting que espanta i que ens deixa a mans d'un contracte que després, llegida la lletra petita, ens esclavitza a una sèrie d'anys i tarifes que quedem parats quan arriba la factura. És l' era iPhone.

Música / Read My Mind # The Killers

Balances fiscals

És ja fins i tot curiós com els mecanismes del poder toregen l'embranzida de Catalunya en moments cíclis de la nostra història. Ens governi, qui governi. Cada vegada que hi ha un nou executiu a Madrid és el moment de recordar allò de "qué hay de lo mío". Una reivindicació heretada. O ara sembla que tornarem al "café para todos" si acabem fent de màquina de tren. I en aquest procediment de concessions, estem encallats els catalans, que sempre estem disposats a recuperar bona part del que donem. Ara resulta que s'ha detallat que és d'un 100 a 68. O sigui, ens deixen de retornar el 32%. I això fa mal.

Entenc que el govern espanyol pugui interioritzar el concepte de la solidaritat i, fins i tot, que els catalans l'entenem d'aquesta manera, tal com passa amb altres països i les seves regions riques i pobres, però a Catalunya ja no és un dèficil fiscal sinó un dèficit històric. I la gravetat ja no és només en l'àmbit econòmic sinó que aquesta mancança repercuteix en tots els altres aspectes. És un deute moral el que sentim els catalans quan veiem que el conjunt de l'Estat progressa i nosaltres estem en aquesta espiral interessada que sempre ens acaba devorant. I cansant. I com que no tenim lobby de pressió, així anem: derrotats pels sistemes de poder i l'establishment més espanyolista.

Música / The Road to Hell # Chris Rea

La vella i la nova Convergència

Convergència ha mediatitzat l'aposta de futur de l'era Mas. O ara o mai! Una transformació que aparta els vells fantasmes de sempre i arriba en el moment de decidir com vol ser el partit després del post-pojulisme. Perquè una figura de tanta categoria no s'enterra en només uns anys. Ara existeix el repte de saber caminar sol, deixant més de banda Unió, i l'eterna rivalitat amb ERC. Però és inevitable que Convergència sola no pot competir pel poder i derrotar les aliances de l'esquerra: amb Unió o no, queda massa estancada per tornar a la Generalitat. De moment, la Casa Gran del Catalanisme vol recuperar els fills dels comerciants que ara són a ERC. Aquells comerciants que amb Pujol se sentien representats i era el seu líder natural, però que van veure com la nissaga es decantava més cap al rebuig a la política o fer un canvi transversal cap a ERC.

En global, és un congrés que convida a l'optimisme, que situa Mas més que mai en la pell de l'opositor que sap que s'ho juga tot a una carta, i defineix un partit que comença assimilar que les lamentacions no serveixen per despertar les masses. Que toca fer oposició, vaja (missatge de La Vanguardia: avui obre el diari amb l'entrevista a Montilla). A més, les esquerdes del tripartit també li donen esperances i la caiugada de David Madí esperona les bases. És un cop de puny a sobre la taula contra el Confidencial.cat, que ja tocava. És hora de pensar en saber liderar i el futur passa inevitablement per la sociovergència o l'aliança amb Esquerra si es vol la presidència de Catalunya. Cap partit ho desitja, però les coalicions són inevitables perquè els resultats electorals ho generen.

Música / Thank You Too! # My Morning Jacket

La nostra Catalunya

Divendres a la nit, després de la IV edició dels Premis AJEG, vam parlar sobre el present de Catalunya amb dues persones que tenen la sort i la responsabilitat de dur l'escut de la Generalitat al pit. Vaig observar com hi havia dues visions diferenciades però al mateix temps reals sobre les dificultats en què es troba el nostre país. El panorama pot ser molt més esperançador si es pensa en les possibilitats de progressar que té la nostra terra, que sens dubte les té. Per contra, el sentiment patriòtic queda diluït i hauria de ser el nostre valor afegit després de tants anys d'una identitat pròpia.

Però existeix aquest conservadorisme general producte de la bonança que fa que Catalunya estigui enclavada entre els qui ja els va bé com està, perquè en treuen molt profit, i els inconformistes, que no volen que el somni d'un govern progressista d'esquerres sigui aquest present. I en aquest dilema anem sobrevivint, amb amics de futur als quals desitges el millor, però entens que el país té un preu i que la majoria no el volen pagar. I així doncs, mirar el futur sense un objectiu definit, clar, transparent no s'avança cap a l'excel·lència. Volem sentir-nos orgullosos de progressar com a col·lectiu (no ens enganyem, com Madrid, que s'està convertint en una gran urb mundial). Per aquest motiu, ja va bé que el poble visqui pensant en l'individualisme, estigui entretingut, i no pensi en més enllà de viure amb certes comoditats. Però mai s'hauria d'oblidar que el país està molt per sobre de tots nosaltres, fins i tot, de qui ens representa.

Música / Somewhere Only We Now # Keane

Quixot Laporta o els excessos d'un famós

Laporta està contra les cordes i s'ha quedat pràcticament sol en el projecte engrescador que va iniciar quan va arribar el Barça. És com un ídol caigut que tenia massa enemics a la ciutat esperant el seu moment. La pressió mediàtica és cada dia més gran i els resultats de la moció de censura han acabat per dividir els pesos pesants de la junta. Soriano i companyia s'han aprofitat del seu lideratge i han estat massa benèvols: no calia Barcelona confidencial, no calia la baixada de pantalons a l'aeroport, la mala gestió del cas Echevarría, la caiguda lliure de Rijkaard... Masses silencis a favor de l'ídol. Però l'han deixat sol: marxen perquè volen el seu lloc d'aquí a poc temps. Està comprovat.

Com a president del Barcelona, ha complert les espectatives amb el repte de fer un club més adaptat als nous temps i amb els objectius de modernitat i catalanitat que s'havia proposat. Però ara el desgast és de la persona i tot el que això comporta. És el persona qui és crucificada i no el president del Barça. I en aquesta dicotomia queda dividida l'afició del Barça: té els seus incondicionals a l'estil Cruyff (qui el va crear) i els qui no el poden suportar. I les crítiques, que tothom comença a conèixer, són duríssimes. Són personals, familiars i professionals. Com si fos un cantant de rock o un futbolista brasiler o la Pantoja per a les revistes del cor. I haver de resistir a la caiguda i, a més, entrar a aspectes tan lamentables és injust. Joan Laporta ni abans era tan àngel ni ara és tan dimoni.

En el fons, hem d'admetre que una vegada més hi ha aspectes que rebelen la personalitat dels catalans i com som capaços més d'autodestruir-nos que de reconèixer els mèrits als qui intenten liderar la nostra societat. Per tant, que es prepari Sandro Rosell, tot i que, de moment, està actuant amb intel·ligència. Però, després de tanta rivalitat i destrosses, hi haurà una tercera via?

Música / A Case of You # Diana Krall

PD: Felicito Roc Fernández pel projecte 2.0 en el 15è Congrés de Convergència.

Suport d'Ernest Benach

El repte de la primera edició dels Premis Blocs Catalunya va fer ahir un pas important en rebre el suport institucional i personal del president del Parlament, Ernest Benach. Una trobada ideada virtualment a través del Facebook i que ràpidament va tenir una trobada real (notícia al web del Parlament). Els integrants de l'associació Stic.cat vam tenir l'oportunitat de plantejar el nostre projecte al president de la cambra catalana i la resposta va ser molt esperançadora i estimulant. Vam rebre molt més temps del previst i una predisposició inesperada per fomentar els blocs, el català i generar coneixement a la xarxa. Il·lusions de país. I una vegada més es confirmen les nostres esperances de crear uns premis blocs des que vam tenir una primera reunió a Girona, davant l'Ajuntament, amb la regidora Cristina Alsina. A partir d'aquell primer quilòmetre zero, és d'agrair els acompanyaments que hem rebut per intentar organitzar els primers Premis Blocs Catalunya. Serà el 10 d'octubre a Girona i us hi esperem a tots i totes. Gràcies president Benach! Gràcies per transmetre'n la força de la unitat i l'esperit de la renovació, precisament, com promou a la capçalera del seu bloc personal.

Música / La vida és bonica però complicada # El Pets

PD: Gràcies a La Vanguardia per aquest comentari.

PD2: Neix l'Observatori de Girona, un projecte interessant impulsat per Jordi Xirgo.

Un pas més de Convergència

Convergència ha convidat els blocaires per al 15è Congrés que comença divendres a Barcelona. Aquest és un pas més de Convergència amb l'esperança d'aglutinar el periodisme i el periodisme ciutadà que es fa a través de la xarxa. Darrerament, Convergència aposta amb convicció per intentar donar veu als blocaires i d'aquesta manera obre el ventall de la comunicació més enllà dels mitjans tradicionals. El mateix expresident Pujol va declarar, a Girona, que els blocaires són "el darrer exèrcit del país".

El 37è Congrés Federal del PSOE d'aquest cap de setmana ja ha estat un èxit en aquest sentit. Però és clar, el socialisme ja té grans altaveus per difondre el seu missatge. El problema està més en Catalunya i, especialment, en Convergència, un partit que des de l'oposició sap que no tenir mitjans tradicionals "predisposats" és sentir-se encara més sol en la travessa del desert.

Música / Tired Of Sleeping # Suzanne Vega

Laporta prova el seu mètode

El president del FC Barcelona ja té el seu elefant particular. Mèdiaticament, l'oposició li ha aplicat el mateix mètode que ell va utilitzar contra Núñez, amb el famós Elefant Blau, a través d'una moció de censura. Són temps diferents però la finalitat és la mateixa. I és que el vot de càstig contra el president del Barça ha anat augmentant a mida que s'acostava l'hora de la veritat. I ara ja és una realitat i de futur. Laporta encarnava un canvi que el soci ha acabat valorant que no era real, sobretot, producte d'aquests canvis de personalitat i d'una egolatria desmesurada. Per això, l'ombra de Sandro Rosell ha estat cada vegada més allargada a través de l'èxit d'Oriol Giralt.

Laporta té poc crèdit però té dos anys, els que li queden de mandat, per intentar que la seva gestió sigui valorada pels socis després d'un gran inici. De moment, està contra les cordes però continua sense utilitzar la tàctica adequada. Ha fet bé en demanar disculpes públicament, però en el seu rol artístic cada vegada més es decanta per una posada en escena que evoca el nuñisme. I això al soci tampoc li agrada. El més fàcil és pensar que si Laporta encarnava un canvi, el més lògic és que ho continuï demostrant. I amb un clar objectiu que s'ha perdut de vista en els darrers anys: el Barça està molt per damunt de qui el representa. Encara que ja se sap... baixar les escales de llotja i sentir-se un Cèsar davant d'un coliseu rendit és lògic que transformi a qui té ganes de sentir-se venerat. I ara és un ídol caigut.

Però Laporta té carisma i estic convençut que se'n sortirà, tot i que també m'agradaria que d'aquí dos anys la presidència fos per a Sandro Rosell. I la llàstima és que una vegada més s'han polititzat i es polititzaran unes eleccions en les quals el Barça n'és el protagonista indirecte. Però és clar... amb tants interessos, fins i tot, els grans mitjans de Barcelona han pres partit.

Música / Se a vida é # Pet Shop Boys

PD: El PSOE té una gran maquinària guanyadora i el darrer 37è Congrés n'és la prova. El partit sap encaixar en aquesta Espanya plural i sortir-ne el gran beneficiat. Avançant a través d'eslògans s'ha convertit en el partit de futur i al mateix temps sense opositors que li puguin contrarestar el poder. Té la dreta espanyola sense un líder imponent i un catalanisme dividit. L'altre ull és el que mira cap el País Basc.

Nebrera, a punt de fer saltar la banca

A Nebrera li ha faltat poc per trencar l'statu quo del PP de Catalunya amb la connexió Madrid-Barcelona, a través d'Alicia Sánchez-Camacho i els germans Fernández Díaz . Nebrera ha jugat fort fins el final i l'aposta, preparada des de fa temps, li ha estat a punt de sortir bé en el congrés (El Periódico parla de rebel·lió). Com si amb els eslògans de moda actuals Podemos i el Yes, we can, l'alternativa ha qüestionat tota la maquinària que blinda la dreta catalana. El que va intentar Josep Piqué, amb finezza i arguments, gairebé ho aconsegueix la seva deixeble en solitari. Li ha agradat aquest perfil de quixotesca.

Nebrera ha volgut anar a pit descobert, ha lluitat per obtenir suports d'arreu de Catalunya en la clandestinitat i ha defensat la seva alternativa amb constància i discursos rebels. Trencadora. Però ha guanyat la candidata de l'ordre, dels interessos de l'aparell de Génova i, probablement, la líder menys desitjada però calia confiar amb algú per acabar amb el lideratge tan inesperat com sorprenent de Daniel Sirera. Per tant, neix un partit dividit i fracturat després del XII Congrés del PPC.

Música / Dancing Queen # The Sundays Driver

PD: Quin contrat el congrés del PP amb el del PSOE, on la maquinària socialista compleix amb el guió a la perfecció.

PD2: Arriba l'hora de la veritat a Can Barça... amb el dilema Laporta sí o no. La moció és totalment inoportuna i Laporta mereix acabar el mandat, tot i que el famós entorn té ganes de pagar-li amb la mateixa moneda.

Època de festivals d'estiu

Aquesta nit comencen molts festivals d'estiu al nostre país, com és el cas del Festival de la Porta Ferrada. El de Sant Feliu és un dels festivals amb més pes i tradició, però cada vegada té més competència al llarg del nostre litoral. Són concerts que t'ajuden a evadir-te de la realitat i a pensar que a vegades no pots oblidar que t'has de sentir afortunat de l'indret on vius. És l'època en la qual Catalunya, tot i les mancances, brilla vora mar i és valorada pels milers de visitants que venen cada dia. El nostre país ha de millorar i créixer però aquesta suma de musicals ens engrandeixen. I n'hi ha per a tots els gustos: des del gratuïts als que tenen preus abusius. Però, en conjunt, Catalunya hi surt guanyant perquè té una geografia única. És quan penses que no malbaratem el somni gràcies al nostre patrimoni únic i natural, que massa vegades ha destrossat l'urbanisme salvatge.

Música / Right As Rain # Adele

Canvia la manera d'accedir a la informació i l'entreteniment

Internet és una realitat en ascens perquè els joves estan canviant la manera d'accedir a la informació i l'entreteniment: han deixat més de banda el comandament a distància i ara es decanten pel ratolí. És el gran canvi de mentalitat: de ser un espectador passiu a decidir quin canal d'informació i entreteniment es vol. I és una transformació imparable perquè els consumidors van en augment, com demostra l'estudi recent del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura (el proper serà el 29 d'octubre. El primer va ser l'octubre de 2007). I no crec que Internet suposi un detriment en relació a la resta de mitjans sinó que és un segment més que competeix per al mateix tipus de públic. Televisions, diaris, ràdios i, ara, la xarxa i la seva gran influència a través dels ordinadors i els mòbils.

Hi en l'informe del maig del 2007 a l'abril del 2008 tenim dades esperançadores, però també indicatives de quina és la realitat. En conjunt, hi ha un milió 939.000 catalans que són usuaris d'internet -el 31% de la població- i que la mitjana de connexió per persona és de 33 minuts al dia. Molt inferior encara dels països més avançats en màteria TIC. I pel que fa el català, de cada 100 usuaris, 44 diuen que naveguen per pàgines en català, mentre que 90 de cada 100 ho fan per webs en castellà. El total no suma 100 perqué n'hi ha que ho fan en els dos idiomes.

Música / Waiting on a sunny day # Bruce Springsteen

PD: Demà comença a Vilafranca la segona edició del Vijazz Penedès.

PD2: John Ranard in memoriam. Queda el mèrit del seu treball i la força de les fotografies.

PD3: La puga Laporta-Rosell és inevitable.

PD4: Més de 300 inscrits ja als PBC, quan vam començar era impensable.

Primer arreglem Madrid, després intentem-ho a Catalunya

Molt malment han d'estar les coses al PP perquè s'hagi confirmat que Alicia Sánchez-Camacho sigui acceptada com a presidenta del partit a Catalunya. La política blanenca, que s'ha convertit en una defensora del projecte centrista de Rajoy, ha actuat com a tapada després que ella actués als passadissos de Madrid i, a Barcelona, s'oberservés la vanitat d'aquest món entre Daniel Sirera, Alberto Fernández Díaz i Montserrat Nebrera. Després de la fugida de Josep Piqué, que continua molt discret, les famílies intenten dominar un partit que fa temps que no troba el seu espai polític a Catalunya. I que duri. Perquè el PP té votants i militants, força d'ells camuflats en l'àmbit empresarial, però no aconsegueix dirigents que liderin el projecte.

A Catalunya, sempre tindrà el dilema de si a la direcció li cal un Alejo Vidal-Quadras, que visqui pensant en el franquisme, o un reformista a l'estil de Piqué, que va caure en l'intent. I com que no li surten bé els dos extrems, perquè necessita el centre per intentar consolidar la seva marca, sobreviu veient com, tot i la crisi actual, primer s'ha resolt Madrid i després, Catalunya. Així és la política, així és el poder: s'imposa el candidat des de Madrid, amb el pont Rajoy-Arenas-Mato, i la resta a tragar. Quin paperàs el del trio Sirera, Fernández Díaz i Nebrera per al congrés d'aquest cap de setmana! I quin congrés! Si Sánchez-Camacho no va sortir ni diputada per Girona el 9-M, amb un stopPP ben ideat. Així doncs, no és d'estrenyar que, amb aquest caos, les noves generacions se sentin cada vegada més integrades amb Ciutadans que no amb el PP. És quan els fills defugen del pares.

Música / Clocks # Coldplay Buena Vista Social Club

PD: Manel Fuentes per Antoni Bassas. Serà aquest el canvi als matins de Catalunya Ràdio?

PD2: Si CiU i ERC intenten obrir ponts de diàleg, després d'anys de sang, és que alguna cosa comença a canviar.