La lliga, la Champions i ara... l'Urquijo

El Banc de Sabadell no para perquè va fent integracions espectaculars com les de l'Urquijo. Aquesta és sonada però ja en suma unes quantes de prestigi que confirmen la seva progressió: el Natwest, l'Herrero i l'Atlántico. El banc del cada vegada més poderós Josep Oliu va creixent i sumant però un avís a temps: que no passi com el mític BBV, que quan va molestar a la capital, se'l va comprar i aquí es va acabar la possible invasió bancària del País Basc. Pobres bascos, un banc potentíssim que tenien i l'Aznar se'l va menjar sense despentinar-se.

L'Urquijo és el segon banc de negoci en sicav's més gran de l'Estat espanyol. Per tant, poca broma. Les sicav's són uns societats d'inversió per a gent rica, aconseguint ventatges fiscals i molts bons preus. Per tant, respecte!

I precisament l'Urquijo mou les millonades de personatges a l'estil Polanco i companyia. Són l'èlit de la capital o la jet-set, com es vulgui. Una dada que és prou evident: només uns trenta clients controlen el setanta per cent dels recursos de l'Urquijo. O sigui, tenen un poder que fa por. Per tant, atenció!

I les preguntes són unes quantes: Els vip's de Madriz es deixaran guiar pels gestors catalans? És per això que posaran el nom d'Urquijo SBP? Portaran les decisions d'inversió a Madrid o a Barcelona? Tindrem un altre cas "la Caixa" (la seu de Madrid cada vegada té més pes)? Tindrem un altre Caixa? La feina bruta es farà des de la seu de Sant Cugat? Quin serà el traspàs de diners cap a la seva gestora? I la plantilla, com quedarà? El personal de l'Urquijo té uns contractes blindats de "uau", per tant, rebran els treballadors catalans la retallada?

En tot cas, queden encara més esdeveniments que s'aniran confirmant en poc temps, però de moment..., ja tenim la lliga, la Champions i l'Urquijo. I ens queda el Nou Estaut! I ens queda... el Bankinter!!! L'Oliu ja hi té un ull posat. Per tant...

PD: Per cert, per què el mateix Oliu en el correu electrònic que va enviar a tots els treballadors per anunciar la compra va utilitzar primer en castellà i en segon lloc el català? Si, precisament, sempre feia servir el català i després la traducció al castellà.

President, què està passant?

Segueixo bona part del recorregut públic del diumenge de Pasqual Maragall a Figueres. I després de l'acte a l'Hospital de Figueres i el seu dinar amb militants i simpatitzants del PSC a l'Alt Empordà no veig un president feliç ni em sembla que motivat. I això no m'agrada per al meu país i no crec que sigui bo. Comprovo i molts m'ho rubriquen que el President ha perdut l'esperança perquè entre molts, especialment el seu partit, li han fet perdre. Maragall, per moltes maragallades que hagi comès en la seva trajectòria, era un polític amb iniciativa, certa gràcia i mediàtic. El seu èxit a la ciutat de Barcelona i la seva capacitat de lideratge el van convertir en el gran hereu de Pujol. Però després de tant temps de treballar i esperar el moment, el relleu no durarà més de tres anys.

Tinc la sensació que Maragall està més pendent de marxar que de continuar. Sap que no té el suport del partit i això l'ha endurit i alhora l'ha fet caminar més en solitari que mai. Transpua la sol·litud d'un corredor de fons. No m'agrada la visió que he vist del meu President. La llàstima és que, com que no som un país, aquí ningú ha vetllat perquè hi hagi una sensació d'Estat que fins i tot estigui per damunt del President. Del nostre President. I això és un gran símptoma de què no som res més que una comunitat dins d'un Estat. El President, el nostre, es pot merèixer moltes crítiques però mai, mai!, que se'l deixi abandonat. Com sempre una vegada més, de moment, hi torna a perdre Catalunya.

Albert Sàez

Segurament, Albert Sàez no és el millor periodista de Catalunya. Segurament, Albert Sàez no és el periodista català més mediàtic. Segurament, Albert Sàez és l'antítesi de personatges tan grisos com la Pilar Rahola. Segurament, Albert Sàez és un dels periodistes que té més sentiment de país. Segurament, per tot això, Albert Sàez ja no és el director adjunt del diari Avui.

Albert Sàez ha pres una decisió valenta, tal com va avançar ahir en exclusiva el projecte internauta de Miquel Sellarès, Tribuna Catalana. Ha decidit posar fi a la seva llarga etapa al rotatiu català perquè no se sent valorat. Doncs aquí no hi ha ningú que hi perdi més que l'Avui, la nostra professió i el país. Tant el Grup Godó com el Grup Planeta, i la Generalitat de Catalunya, es van comprometre a mantenir la línia editorial del diari, però això ha durat ben poc. De moment, a l'actual director Vicenç Sanchís el salven els convergents que formen el clan de les sobretaules de luxe al restaurant Via Veneto.

El seu adéu té molt a veure amb els temps que corren i deixa l'Avui pocs dies després que ERC hagi sortit del govern. Simptomàtic? El Grup Planeta i el Grup Godó controlen a mitges el diari i està clar que els interessen periodistes que s'involucrin amb un projecte que tingui un objectiu final que es pugui controlar. El rotatiu va iniciar la nova era amb el canvi d'amos amb força, però ha anat baixant el nivell i l'opinió catalanista ha quedat sedada.

Només un exemple de l'evident nou periodisme a l'Avui. Durant la polèmica del darrer premi Planeta, el diari havia de tractar la notícia de la nit a la secció de Cultura: la crítica salvatge de Juan Marsé contra la guanyadora, Maria de la Pau Janer . Què va fer el diari? Una trucada oportuna. Molt oportuna. I què és va decidir després? Doncs donar un ampli espai al premi guanyat per la Janer i empetitir la crítica de Marsé. O sigui: Explicar-la però que passés desapercebuda per als lectors. Què fàcil! I que diferent si això hagués passat tan sols uns mesos abans de la necessària compra del diari. Això sí, gairebé regalat als nous amos.

Admirat Albert, a partir d'ara et buscarem i esperem trobar-te ben aviat.

El codi Montilla

La pel·lícula El código Da Vinci serà destrossada pels crítics de cinema. Amb més o menys raó però ho serà. El trhiller d'un dels directors més comercials com Ron Howard està superant molts registres de públic, però això no es tindrà en compte. Per molt que la critíquin els experts en cinema mut o en blanc i negre, indi, xinès o japonès... la pel·lícula serà un èxit d'espectadors i en definitiva d'això es tracta: de recuperar la mil·lionària inversió.

El código Da Vinci també s'ha convertit en el trampolí del quadre de la Mona Lisa. L'obra de Leonardo da Vinci ha tornat a mostrar un dels icones de la història de pintura. I de fet, ara, cada vegada que veig la imatge de la Mona Lisa penso en José Montilla. Els seus misteris són comparables. El de la dona perquè la seva mirada ha estat digna de fins i tot càtedres. El del polític, perquè els seus moviments a l'ombra són dignes d'estudi. El ministre avança i retrocedeix en funció de cada moment. Ahir mateix, Montilla va jugar una partida d'escacs amb Antoni Bassas a Catalunya Ràdio. No vol fer cap pas en fals i s'aventura però es frena. Sap que és el gran aspirant, però s'ho pren amb la fredor necessària per esperar el darrer moment. El referèndum és la prova de foc i Maragall ho sap.

A banda de la Mona Lisa, amb Montilla també es pot fer el paral·lalisme d' El código Da Vinci. Serà criticat, però és un valor segur. Montilla no és un líder ni un home popular, però el seu èxit està gairebé garantit. Per allà on ha passat, ha superat la prova amb escreix. I els qui el tracten en la distància curta l'admiren. Per tant, si el nucli dur el vol, l'aparell treballa per a ell i els militants només estan pendents del xiulet inicial... només falta que ens diguin el dia de l'estrena. El de la pel·lícula ja el sabem i és un èxit.

Per què?

Buscava una imatge -especialment uns ulls- que m'obligués a escriure sobre la tragèdia que actualment es viu a les Canàries. L'arribada massiva d'immigrants fa massa temps que ens hauria d'obligar a tenir més consciència, però no s'ha solucionat el problema des de l'arrel i això fa que només es posin pedaços a un dels grans problemes d'aquest començament de segle. Aquestes mans clamant contra la impotència al vent denoten una realitat que no hem sabut gestionar. I la lacra social continua perquè no hi ha interessos globals sinó locals, d'uns quants que, per 1.200 euros el bitllet, són capaços de fer qualsevol trajecte mortal. Els mafiosos continuaran vivint com reis als seu país d'origen però el somni d'una vida d'uns quants potser acabarà amb un camí de tornada o als fons de les aigües. Els més afortunats, tindran les portes obertes d'un altre somni europeu que mai existirà. La realitat és crua i dura: començant pels 10 euros que val agafar qualsevol autobús o tren per empredre el primer destí cap a la il·lusió o el fracàs.

Fernández de la Vega té previst reunir-se avui a Brussel·les amb el president de la Comissió Europea, Durao Barroso, i el comissari de Justícia i Interior, Franco Frattini, per demanar la creació d'una delegació de coordinació, seguretat i control a les Canàries. No és massa tard? No hi ha massa irresponsabilitats que han convertit aquest procés d'immigració en un estigma? La Unió Europea o fins i tot el mateix govern espanyol tenen mitjans per resoldre aquesta tragèdia però tothom té el seu grau de responsabilitat: des de Brussel·les no s'hi ha vist mai cap interès monetari al respecte (la seva raó de ser) i des de Madrid s'ha anat fent la vista grossa. Ara, quan el procés és imparable, es pensa en la gestió d'un drama.

PD: Avui es compleix el centenari de la mort del dramaturg noruec Henrik Ibsen.
Una sentència inovidable "Tot ho he buscat en mi mateix, tot ha sortit del meu cor".

Constructiu o destructiu

El PSC o el PSOE, com es vulgui, és el partit que té més pensadors i assessors alhora de decidir quin és el missatge que cal enviar a la societat. El model triomfador de l'eslògan ZP va causar un precedent i, per tant, l'estratègia és la de mesurar el lema que cal promoure a cada campanya. La seu de Ferraz està embalada i el nou líder s'ha envoltat de professionals que formen, assessoren i aconsellen al nucli dur del partit sobre quin és el màrqueting que convé a cada moment. La idea que ens va presentar José Zaragoza la setmana passada amb vista el referèndum del Nou Estatut pot ser molt estudiada i, per a alguns, fins i tot brillant. Però no l'accepto. I no em convenç perquè em ven una idea d'anar contra algú i, per principi, la política no hauria de ser això. En el referèndum està en joc el futur de Catalunya i és per això que prefereixo un eslògan que si és que he de votar que “sí” em convidi a fer-ho. I m'ho raoni i argumenti si cal.

M'és igual que votarà i què farà el PP! Precisament, els populars entren indirectament en joc ara que estan descol·locats i des de fa temps que no saben ni quin model ni quin destí cal empendre. I, sobretot, a Catalunya.Per tant, el llop ja no ens fa por i espantar-nos a casa nostra mai hauria de ser una raó de ser. La convicció de país pot més que qualsevol missatge subliminal ideat per la cúpula del Llobregat.

PD: Un bon referent: El "sí" històric de la sobirania de Montenegro. El web del BBC Mundo també fa un recentrament històric del procés d'autodeterminació.

La història és per als campions

El Barça ja té la segona Copa d'Europa. I la història, tampoc cal deixar passar massa anys, recordarà que el Barça va guanyar la final de París. Alguns explicaran que va ser l'any 2006, d'altres també que es va guanyar l'Arsenal, alguns que fins i tot van marcar Etoo i Belletti... Però amb el temps quedarà en la memòria de la gent poca cosa més. Valdés va parar molt però això s'anirà situant en segon pla i passarà a l'oblit. Com passarà a l'oblit que Ronaldinho ho va intentar sense èxit. Igualment, s'oblidarà que Rijkaard no va estar encertat en l'alineació i que Iniesta va destacar per ser un jugador que, tot i no tenir corpulència i no defensar, ho va fer tot bé.

I la història és així de cruel: només engrandeix els guanyadors. Per això, recordava ahir que la final hi són per guanyar-les, tot i el prestigi que et doni jugar-les. Ser-hi vaja. I el Barça, encara que hagués perdut, estic d'acord amb Salvador Sostres que no hagués estat un fracàs. Tot el contrari, perquè el club s'està projectant al món d'una manera professional, envejable i lloable.

Fent un paral·lalisme en el món de la política i salvant les distàncies, el mateix passarà amb Pasqual Maragall. El president està sol, s'ha equivocat en moltes ocasions, no té el suport que hauria de tenir del seu partit i no ha compactat el Pacte del Tinell amb els seus socis. El tripartit, a més, ja és història d'ençà fa una setmana. Ara, a les portes de les eleccions anticipades, Maragall encara és el president. El president de Catalunya. Tot fa pensar que no continuarà com a candidat del PSC. I és comprensible. Però per molta crisi i desgast polític que hagi patit el nostre país, Maragall passarà a la història com una de les figures polítiques. Al final del segle XX per haver portat els Jocs Olímpics del 92 a la ciutat de Barcelona quan n'era l'alcalde. I el 2006, en l'inici del segle XXI per haver-se aprovat el Nou Estatut. Per tant, agradi o no, què més es pot demanar per a un president de la Generalitat.

De Londres a París

La segona Copa d'Europa arriba aquesta tarda a Catalunya. El Barça va fer història ahir a París catorze anys després de la final de Londres: del mític Wembley al modern Stade de France. La final no tenia terme mig i encara que el Barça no va fer un bon partit, la glòria va arribar al tram final, quan el matx es començava a veure fosc. Molt fosc. L'Arsenal va tenir el mèrit de llegir molt bé el duel, però no va rematar la feina perquè Herny no va culminar el seu partidàs quan va tenir el 2-0. Cesc mereixia un altra final i el mestre Arsène Wenger, l'únic error que va cometre va ser substituir-lo amb massa antel·lació.

El Barça no va sortir amb l'alegria esperada perquè la tensió hi va influir. I també perquè Rijkaard va fer de les seves i va trencar els esquemes apostant per Van Bommel quan Iniesta és ara imprescindible. Al final, ho va arreglar i els canvis esperats van donar els fruits. El prestigiós trofeu recompensa el club, premia la junta i dóna una alegria a Catalunya, un país que feia massa anys que necessitava aquest bàlsam. Ah! I dos apunts vitals: Etoo no va ser el millor del partit perquè ho va ser Henry i ara el salvador és Belleti, quan és un dels laterals més fluixos de la lliga espanyola. El brasiler ja és història del Barça. Com és el futbol!

Ara, futbolísticament parlant, s'ha complert un somni: demostrar que aquesta és una de les millors plantilles del món, uns tècnics que prometen, un dels equips més potents i un grup de jugadors admirats. I ara són campions perquè les finals són per guanyar-les, tot i que s'ha d'admetre que és un gran mèrit arribar-hi. Un club campió ho és quan arriba a les finals. Perdre-la no hagués estat una decepció.

I què passarà quan vingui Henry? Doncs que si es fan bé les coses, el Barça encara es pot projectar amb més potència arreu del món. El model, l'actual, i l'exemple recent a tenir en compte: el Madrid, ja que la seva prepotència l'ha fet fracassar. De fet, el nostre exèrcit, l'exèrcit català, no té armes ni mai millor dit cap arsenal, però té una gran dimensió de popularitat i màrqueting que en els temps que corren potser és fins i tot més important. Per tant, benvinguda siguis glòria futbolística. Catalunya t'espera.

PD: We Are The Champions (Live Aid) # Quenn

PD2: Els minuts de la glòria # Història a París

Si el Barça guanya...

Si el Barça guanya... Joan Laporta serà un dels homes més feliços de Catalunya. Ningú pot discutir la seva capacitat de lideratge, tot i el seu afany de protagonisme. Si s'obté la copa l'afició tindrà un nou icona blaugrana i que, no caldrà deixar gaire temps, per veure si realment està disposat a fer el salt a la política. Els moviments a l'ombra ja han existit a través d'intermediaris, com són alguns membres de confiança de la seva junta. El primer destí era l'alcaldia de Barcelona. Si es guanya...

Si el Barça guanya... Sandro Rosell serà un home que tot i haver perdut la guerra, el temps l'anirà posant en el seu lloc i si realment, amb el temps, es vol convertir en l'hereu del niñato (tal com anomena al seu examic) ha de treballar molt més en l'oposició i no dedicar-se a anar pregonant les interioritats d'una directiva en la qual, i ell ho sap, també ha fet de les seves. I és que Sandro... al "soci no se li pot enganyar", que diria Núñez.

Si el Barça guanya... haurà demostrat que ha confeccionat una de les millors plantilles de la història i amb el mèrit d'haver-ho fet en molt poc temps. L'encert, cal dir-ho, del mateix Rosell també ha estat clau perquè s'hagi confeccionat un equip amb projecció internacional i que sigui admirat pel seu joc ofensiu, espectacular i plàstic.

Si el Barça guanya... també serà un reconeixement a la tasca ben feta del cos tècnic. No només és la tranquil·litat i la personalitat de Frank Rijkaard sinó també el rigor i l'exigència de Ten Cate. I també la tasca de persones tan preparades com Eusebio Sacristán, Juan Carlos Unzue, Txiqui Begiristain, Guillem Amor... I la il·lusió d'un mite que és un Déu al club i que mana des de la seva casa de Pedralbes o des de qualsevol green. Ell és encara el número 14 d'aquest equip: Johan Cruyff.

Si el Barça guanya... l'Arsenal haurà obtingut un just premi i veurà recompensat el seu orgull després d'haver arribat a la final de manera inesperada. Tot i això, els gunners tenen un model, similar al del Barça, i que gràcies al futbol anglès el temps sempre acostuma a jugar a favor dels esquemes dels entrenadors. La Premier és un regal per a la majoria de grans tècnics que aspiren a consolidar la seva filosofia futbolística. Wenger, Benítez, Sir Alex Ferguson... en són un bon exemple. Arsène Wenger ha fet una tasca encomiable i l'aposta tan personal de Cesc Fàbregas n'és un bon exemple.

Si el Barça guanya... com que Catalunya no té un exèrcit com té tot país, doncs també serà una victòria en una de les capitals europees on onejaran al vent les senyeres blaugranes. No seran armes, seran soldats amb estels amb les quatre barres. I és que el Barça és la representació d'una Catalunya en procés de transformació, marcada per la segona immigració, en crisi política i que potser necessita trobar-se a sí mateixa. Victòries com les d'avui poden ser un bon bàlsam per avançar amb més convicció de país.

Si el Barça guanya... en sé de més d'un que acabarà la festa afònic, sense calés, content i que anirà a dormir gairebé de dia a l'hotel (si és que el troba) perquè abans es deixarà caure per un dels barris més mítics de París. La intenció serà la de gaudir de la segona Copa d'Europa i a crits de Champions League reviurà la seves èpoques adolescents, quan la gauche divine era el paradigma de la joventut amb ideals de viure al marge del capitalisme.

PD: La grandesa del futbol és indescriptible.

Vídeo # Celtic-Barça

Disputat a Glasgow, després dels atemptats de l'11-M a Madrid. Gallina de piel, que diria el mestre Johan.

PD2: Vídeo # Ronaldinho

La primera llegenda futbolística del segle XXI.

PD3: Vídeo # Henry

El nou fitxatge del FC Barcelona 2006-07. Des de l'estiu que hi ha l'acord de paraula però de sang entre Rijkaard i el jugador francès.

PD4: Vídeo # Nike

El futbol també és merchandaising i art publicitari. Imprescindible la idea. Gent de Roses ja s'hi ha apuntat.

Conseller en cap a l'ombra

Pasqual Maragall no ha designat el càrrec de conseller en cap en aquest govern de transició fins a les eleccions anticipades de la tardor. El president no vol avançar les especulacions abans de temps i per això els dos grans aspirants del PSC s'han quedat, de moment, a l'espectativa en l'escalafó de poder: Antoni Castells i Montserrat Tura. Qui sí ha pujat en l'organigrama ha estat Joaquim Nadal, el tercer en discòrdia de la terna. La seva experiència és clau en aquests moments de crisi i Maragall l'ha enfortit per acabar d'aguantar el xàfec.

Però és difícil de creure que en tota aquesta estratègia no hi surti en l'escena política ni mediàtica un aspirant -el ferm aspirant- que té configurat a mida el seu partit: José Montilla. L'exalcade de Cornellà continuarà fent de ministre o exercirà de conseller en cap a l'ombra? Aquí està el dilema i la incògnita no es resoldrà fins que s'acabi el referèndum del Nou Estatut, tot i que la sorra del rellotge ja ha començat a caure.

Montilla és fred, pragmàtic, calculador i sap jugar les seves cartes durant les negociacions. Aquestes són les seves virtuts i les explota al màxim a causa de la seva manca de carisma. Fins i tot ahir, Miquel Iceta admetia ser un home de Montilla... però és que n'hi ha tants! Zaragoza, Corbacho, Iceta, Chacón...

El partit està preparat per treballar per a ell. Tots ho saben. Ningú pot negar aquesta evidència i Maragall, que sempre s'ha sentit sol al carrer Nicaragua, no pot impedir la via Montilla. El problema està en què ni Montilla ni el PSC es veuen guanyadors amb aquesta opció, però tampoc hi ha massa on triar si els primers que ho han de fer ja són homes de confiança de Montilla. S'imaginen un president de la Generalitat que es digui José? Montilla, José... Montilla.

PD: Le TOP des Webscams du París per anar entrant en calor.

PD2: I per escalfar l'ambient, el golàs de Koeman a Wembley.

Socioconvergència

Si no hi cap sorpresa en les eleccions avançades i forçades de la tardor, el país ja s’està preparant per a un dels acords que demanen molts empresaris i els qui reivindiquen que cal estabilitat el país: el pacte de la socioconvergència, que sorgiria amb l’acord entre Convergencia i el Partit Socialista. No és que sigui cap novetat la possible dualitat dels dos grans partits de Catalunya, ja que fa mesos que se’n parla i, fins i tot, Esquerra més d’una vegada ho deixat caure quan ha sorgit una crisi amb els socialistes.

I quina seria la sorpresa? Doncs que Convergència o el PSC obtinguessin una majoria a les urnes que els permetés governar en solitari. Però tal com estan les coses, amb el desànim que deixa l’herència de Maragall i el poc arrelament de la figura d’Artur Mas, tot fa indicar que es repetiran els resultats dels últims comicis. O seran molt similars. De moment, els experts i els encara distants sondejos així ho preveuen.

Per tant, el país quedarà pendent de quin partit té més vots per tenir la presidencia i més poder al govern, però el bipartit anirà prenent forma en els propers mesos amb negociacions a l’ombra. Vist que el tripartit no ha funcionat i ha perdut tota la credibilitat, ERC ja divisa el fantasma de l’acord entre CiU i el PSC. És per això que a molts dirigents republicans els ha costat deixar la tan anhelada cadira i que els càrrecs intermitjos estiguin empipadíssims amb la trencadissa i perquè han de començar a buscar-se feina. Si fins i tot el fins fa poc conseller en cap Josep Bargalló està malenconiós... Quan és qüestió de llàgrimes, sobren comentaris.

PD: En una entrevista a TV3 Maragall va declarar que el Ronaldinho del govern era la consellera Montserrat Tura. Vista l’última remodelació està clar qui és: el polític de les set vides o el deixeble de Pujol.

Estimat Bruce

Arribes a Catalunya, un terra per la qual sents una devoció especial. De fet, els catalans només et vam fallar la primera vegada, al vell Palau d'Esports que està a tocar de la Plaça d'Espanya. D'ençà del teu debut a casa nostra sempre més hem estat fidels a les teves emotives actuacions. Ara, véns a Badalona a presentar el teu darrer treball We shall overcome. The Seeger sessions. Serà com sempre, fascinant. Tu vindràs una vegada més com sempre: disposat a donar sense la necessitat de rebre res a canvi. El teu caràcter humil i forjat des dels inicis amb uns principis molt humans es traspassen al rock. I és que tu seràs un dels grans de la història del rock. No cal parlar de mite. M'agrada més llegenda i el temps probablement t'hi convertirà.

Sàpigues que nosaltres aquí continuem com sempre d'ençà l'última vegada que ens vas venir a veure. Bé, com sempre potser no. Estem en crisi política, tot i que a tu ni t'arribarà aquesta decepció. Tu et quedaràs només amb Catalunya i això m'encanta. Probablement, trobaríem una de les teves cançons que representés en aquests moments el nostre declivi polític. Confio que aprenem de la patacada i que remuntem el vol i que tan de bo, quan tornis, et puguem mirar als ulls amb un somriure i dir-te: "Benvingut a una de les millors terres del món. Benvingut al nostre país." I parlant de país i de terra, permete'm que m'acomiadi recomanant la cançó This Land Ys Your Land, amb el directe de la mítica caixa negra.

PD: I de record, em quedo escoltant un dels teus mites.

Música : Like a Rolling Stone

# Bob Dylan

Dia històric

Avui és un dia ridícul per a Catalunya.

Ningú hi perd més que el nostre país i és d'il·lusos buscar guanyadors en un moment en què ha fracassat la política. I no cal parlar ni de polítics ni de partits: Per què no deixem de parlar tant durant un temps? Per què no deixem reposar Catalunya una mica i ens dediquem a pensar, tots plegats, només una mica? Necessitem menys altaveus i menys sorolls distorsionants.

Han de passar un dies per pair aquesta decepció tan gran per a la nostra petita pàtria. Tots ja sabem que no és cap sorpresa el que està passant i que finalment ha arribat el dia de la crònica de la mort anunciada.

Avui no tinc esperances i espero divisar un futur però no veig un horitzó que m'il·lusioni com a ciutadà. Potser, cal buscar entre les universitats o a l'estranger el president que ens ha de projectar en aquests nous temps que cada vegada ens deboren més ràpidament a tots plegats.

I pel mig, el Nou Estatut. El nostre embrió ja no sap ni qui l'ha d'acollir, quins seran els seus futur pares i, la fustració és que tan si s'aprova com si no, no hi ha manera de pensar que Catalunya fa un pas endavant amb fermesa i mirant el futur amb optimisme i esplendor.

PD: La foto d'avui de la portada de La Vanguardia és memorable.

L'espiral no s'acaba

La situació és insostenible per a la majoria de càrrecs intermitjos del govern. Hi ha una disfunció tan alarmant que ningú sap com avançar, amb qui cal parlar i el més trist és que hi ha una desil·lusió tan alarmant que això ja no afecta el govern sinó a Catalunya. Els polítics viuen dels mitjans i des que existeix el tripartit, gairebé no ha quedat res per esbombar. Ells són els actors d'aquesta opereta però rere les cortines, entre els vestidors, poca gent porta el mono de treball i els reptes són els de mantenir la cadira i mirar de fer totes les gestions possibles per anar el més amunt possible. L'alter ego dels qui de moment no surten a la foto és molt gran i els punyals van a dojo per poder entrar en la remodelació que s'espera que pateixi "ja!" aquest govern degut a la situació tan insostenible. Maragall és un rei que està enrocat i que sembla que ja estigui més pendent d'unes vacances a Roma, com en els vells temps quan va deixar l'alcaldia de Barcelona. Però el president tampoc vol sortir cremat. Per tant, dins d'aquesta dicotomia anem tirant: Maragall més sol que mai; Carod pensant-se que domina el tripartit; Saura descol·locat i sense protagonisme; i Mas sense tenir el suport del seu partit per fer una oposició guanyadora. I només hi ha un motiu: el pacte antinatura que es va signar en aquesta legislatura per nomes intentar enfonsar CiU.

I tot això amb el Nou Estatut pel mig. Rebregat per tots i utilitzat com una eina de lluita política i no com un marc que projecte el país perquè en el fons, és la nostra Constitució; la primera del segle XXI. De fet, ERC en sap molt de fer d'oposició... potser és que ho ha fet tant temps que no sap que quan s'està al govern i es mana, toca tragar. I això de tragar senyor Carod es fa en tots els aspectes de la vida personal i professional. I política, és clar. No va apostar ERC pel PSC? Doncs si van vestir la núvia ara és hora que la portin a l'altar. I si no, divorci i que s'acabi d'una vegada aquesta crisi que cada vegada causa més impotència entre els ciutadans del carrer. Així doncs..., té sentit el referèndum?

Necessitem emprenedors

El tripartit ja ha arribat a la fase terminal i ara estem recollint el que hem estat sembrant durant tant de temps. I no hi ha excuses. Hi ha massa decepcions al carrer com per creure en aquest desgovern tan surrealista i gens encoratjador. Aquesta vegada la culpa és nostra, de tots, perquè no s'han sabut fer bé les coses. I ho pagarà el Nou Estatut perquè no hem tingut bons emprenedors que hagin fet que la nostra gràfica de país es traslladi més enllà de les seves possibilitats. Perquè en el fons, en essència, un executiu el que ha de fer és que un país es projecti, que sigui capaç d'anar més enllà de les seves possibilitats i no quedi com adormit. No tenim cap bruïxola que ens orienti perquè el nostre país és tan petit i tan dèbil que en lloc de creure en ell, el que han fet alguns és aprofitar-se d'aquesta situació per guadir-ne, mirar-se el malic i pensar que la seva formació és imprescindible.

Veig massa cares desgastades, desmotivades i sense un objectiu potent. Ara, a punt de trencar-se tot, potser és quan el país hi guanyarà segurament. Més val frenar-se, deixar estar aquesta poca inèrcia que portem, fer unes passes enrere i agafar força per avançar amb confiança, amb lideratges al nivell del temps que estem i projectes que ens motivin per continuar amb l'esperança que a Catalunya, la política ens serveix de referent i no de poder. Interactuem i busquem emprenedors que potser, fredament, mirin el país més empresarialment i sàpiguen vendre'ns com una terra fascinant. Que és el que som.

Som més que un Land

Qui coneix el president d'un Land d'Alemanya? Em faig aquesta pregunta per intentar respondre tot l'enrenou que està provocant en la classe política el debat sobre el nou Estatut i com repercuteix en la societat. Esquerra, per exemple, és qui més car ho està pagant perquè els seus personalismes cada vegada li passen més factures. La direcció del partit comprèn més la necessitar de pactar amb les grans forces, mentre que les bases continuen fidels al seu estil i compromís d'autodeterminació.
Tot aquest debat, necessari per una banda però molt desgastador per una altra, se centra en personalismes que en moltes ocasions cauen pel seu propi pes. Cada formació, com que vetlla pels seus interessos, intenta penjar-se cada vegada una medalla sobre el nou text estatutari. Basem, per tant, el nostre futur reglament en unes persones que a casa nostra són les que dirigeixen els eixos del país, però que si ho mirem dins d'una perspectiva global queden desdibuixats en l'abisme degut al seu poc pes. Tenim el pes similar a un Land?
La Unió Europea, probablement, ens sobrepassa i nosaltres ens trobem capficats en mirar-nos el melic, discutir-nos, barallant-nos, apunyalant-nos sense pensar en què el nostre país només pot créixer a base de projectes, criteri, empreses punteres, bones infraestructures, polítiques socials, turisme, recursos, cohesió social...



En fi, que qualsevol turista que ens estigui veient ara des del Delta, la Costa Brava, la Sagrada Família, el Montseny...s'emportarà una imatge de Catalunya i dels catalans que no serà la dels poders polítics i els seus personalismes sinó la del nostre interior més íntim, que el tenim, és magnífic i som tan individualistes que l'espatllem a base de només intentar aconseguir més vots. Si realment som un Land, probablement som el millor de la Unió Europea i nosaltres sense voler-ho veure

Trenta anys d'El País

El País, considerat el diari de referència a l' Estat, acaba de celebrar els seus trenta anys. La xifra i l'èxit és lloable si es té en compta que va ser un diari que va néixer amb la sensació que hauria de viure a l'ombra dels altres grans rotatius del moment. Però amb la transició, els temps per sort van canviar i El País es va convertir en un mitjà de lectura obligada per als progressistes i lliberals del moment. Aquest diari va fer bona premsa i una meritòria informació, especialment, en l'àmbit internacional. Encara ara recordo que l'amic i periodista Ramon Vilaró va signar una de les primeres notícies de la portada del primer número des de Brussel·les. Trenta anys enrere i el diari ja obria amb una crònica des de la capital de la Unió Europea.

I el diari de referència per a molts catalans i espanyols va anar fent bon periodisme fins que es va dedicar més a ser un bon canal d'informació. El canvi va ser progressiu i amb la tendència política d'esquerres i lliberal, però també del PSOE i Felipe. Això va permetre al grup Prisa, dirigit per Jesús de Polanco, convertir-se en el gran referent dels mitjans de comunicació. Dels llibres Santillana, a El País, passant per la Ser, l'editorial Alfaguara, Canal Plus i Canal Satélite Digital. L'imperi Polanco va anar creixent, doncs, com una multinacional i, per tant, això es va accentuar en el diari.

De ser lloat pel seu criteri a convertir-se en un altaveu de confrontació amb el govern del PP, que va començar a controlar mitjans per contrarestar la força del grup Prisa. Aquesta etapa va ser lamentable periodísticament parlant perquè el diari transpuava aquest odi contra Aznar i contra tot el que era impulsat pel PP i t'obliga a destriar la informació: des de la secció de política (amb molta benevolència envers la travessia socialista amb personatges com Borrell i Almunia) a la més corporativa (informació de llibres d'autors de la seva editorial i la promoció de programes d'un canal de pagament com Canal Plus).

Ara, en els trenta anys, el diari poc ha canviat ja que es manté molt fidel a un estil molt concret. El nou director, Javier Moreno, continuarà seguint les directrius d'un home que controlarà El País des de l'ombra mentre visquí: Juan Luis Cebrián, que a més és un periodista que té l'absoluta confiança de Polanco. De fet, si es critica el rotatiu per aquest canvi de rumb tan corporativista també és comprensible que sigui així quan hi ha una llegenda que fa massa temps que es divulga en els mentideros de Madrid: "manda mas don Jesús que ZP".

PD: Una notícia per a l'esperança: el treball infantil al món va baixar un 11% entre el 2000 i el 2004.

Un bon complement és escoltar i veure un missatge d'U2 per a l'esperança d'una Terra millor.

# Message for the world # Inevitable!

La crisi continua

La consellera de Sanitat, Marina Geli, no sap com aturar la vaga de metges. Avui ja serà el setè dia de vaga i la situació ja comença a ser bastant caòtica i augmenta la factura al departament i a la pròpia consellera. Qui ho havia de dir que una consellera que coneix a fons la professió ara es trobés tan pressionada, ja que no pot satisfer les necessitats del col·lectiu de metges. En aquesta pugna, els pacients de la pública hem de prendre partit i entendre els criteris dels metges que, a part de les seves millores salarials, també exigeixen poder oferir millor qualitat i servei assistencial.

La Sanitat és un dels grans deutes pendents de l'època de Convergència. La mateixa consellera ho sabia i per això quan era la responsable a l'ombra del departament no es va cansar de repetir que amb un govern d'esquerres el sistema faria un canvi substancial. Doncs, no. La bicoca no existeix. Per tant, continua la impotència d'un servei que paguem tots els catalans i que, en conjunt, no demostra estar preparat per oferir les prestacions adequades en l'era del benestar.

Els metges, d'entrada, van donar un vot de confiança a la nova consellera però amb el temps s'ha vist que la ferida és tan gran que no hi ha manera de dur a terme un pla de garanties en el termini dels propers anys. Ara, tot i l'apropament dels punts de vista entre les dues parts implicades, et queda la sensació que dos dels grans departaments que havien de distingir el govern progressista i d'esquerres -Sanitat i Educació- continuen força igual a com els van deixar el mandat de la dreta. És cert que hi ha poc marge de maniobra si es valora el llarg període pujolista però el problema és que es van prometre tantes millores des de l'oposició que, tot el que està passant, és perquè la gent implicada va creure en el canvi i ara no veu l'avenç tan anhelat.

De moment, la consellera Geli només té un avantatge i és que l'oposició no fa d'oposició. Si això hagués passat tres anys enrere, el desgast que hagués patit el tàndem Pujol-Mas hagués estat molt més considerable. I aquí radica la clau del problema de la dreta catalana que no s'ha modernitzat: mai s'ha de donar la sensació que ens hem de pelar els colzes per dirigir el país. Això sí que ja no toca. Els contribuents volem una oposició que vetlli pels nostres interessos i ,si la dreta és exigent, ja veurà que és un moment en què cal actuar amb duresa. De promeses, millor ni parlar-ne. Més no, sisplau.

PD: Per als culés que vulguin tenir un bon despertar després de la ressaca.

Música i vídeo: We are the Champions Queen + Paul Rodgers

No podem anar bé

La febrada per les entrades del Barça amb vista la final del 17 de maig a París no és un bon símptoma per al país. No pot ser que mig Catalunya estigui com paralitzada per saber la situació de com està el tema de les entrades per a la final de la Lliga de Campions contra l’Arsenal. De fet, es parla més de les Champions que del títol de campions de lliga.

El Barça ha creat un mètode i l’ha directiva és lògic que el defensi, però els preus són tan desorbitats degut a la gran demanda que sempre acabes trobant esquerdes al sistema. Mira’t des del punt de vista dels socis, és imcomprensible que alhora de la veritat s’hagin de pagar un preus que no van en concordància amb els temps actuals de vols barats. I ja no diguem les cues a les oficines del RACC, quan tenim telèfons 902 i internet. És tan fácil evitar aquestes imatges tercermundistes de gent al carrer sopant i dormint!

És lamentable, per tant, que la gent que viatgi el mateix dia amb avió hagi de pagar més de 400 euros. Aquí hi ha herències de l’època nuñista que quan sents parlar del RACC ja és per arrufar el nas. I tampoc calen massa explicacions del club per defensar el mètode perquè la mateixa UEFA ja sabem quin criteri aplica quan organitza finals de la Champions. I és molt senzill. Fa la tàctica del pagès: una galleda per a nosaltres i una per als altres. Per tant, les entrades de París s’han distribuït pensant en la UEFA i no en els dos clubs finalistes. I el Barça traga, tal com han fet fins ara els altres clubs, tot i que ja li aniria bé que els artistes d'aquest circ algun dia es plantessin i deixessin d'alimentar a més que una organització futbolística: és una empresa on molts s'enriqueixen i fan que d'altres també s'enriqueixin.

Joan, tu tranquil, Joan

L'exconseller de governació, Joan Carretero, ha quedat descansat després de buidar el pap a la revista El Temps. L'exalcalde de Puigcerdà ha exposat unes quantes veritats del que està passant a Catalunya des que governa el tripartit: de fet, feia massa temps que es mossegava la llengua. La llàstima és que els qui governen no tenen gaires ganes d'escoltar-lo i ja ha quedat com un enfant terrible.

Carretero sap que ara és el moment de passar la factura perquè ningú li ha agraït la seva tasca i, de fet, com que ja no tornarà a l'alta política doncs què millor que un home sigui fidel a les seves conviccions i vulgui el millor per al país. Ara, és lògic pensar que “és clar... ho afirma en un moment molt fàcil”, i és cert, però l'exconseller no vol seguir més el joc als qui manen. Perquè ni el clan de l'avellana li ha donat suport, ja que ells són els primers que el volien fora.

Ell, que el primer dia que ja no va ser conseller va tornar a posar-se la bata blanca, torna a viure al seu aire, però amb la pressió judicial per un cas que fa massa temps que dura. De fet, que un metge i alcalde canviï la qualitat de vida de Puigcerdà per la selva inhumana de Barcelona tampoc és una decisió massa intel·ligent si a la Cerdanya ets un dels amos.

En fi, ara ha saltat Carretero. I en aquest executiu, està clar que si vols la poltrona has de fer com el conseller Huguet que de polític radical a l'oposició ha quedat tan descafeïnat que ni se'l veu, ni se'l sent, ni se l'escolta. Un altra cas d'un polític que si parlés... Potser haurem d'esperar que ja no estigui a l'executiu per tenir un altre cas Carretero. Qui coneix el polític del Bages sap que més d'un quedarà molt mal parat.