Objectiu històric

Rodríguez Zapatero va començar ahir un dels reptes democràtics més importants d’ençà la mort del general Franco: l'inici del diàleg amb ETA, dins del procés de pau que va començar amb l'anunci de l'organització armada basca d'un alto-el-foc permanent.

Zapatero va deixar clar d’ençà que va guanya de manera sorprenent les primàries del seu partit que estava disposat a fer grans canvis i assumia que per generació li tocava fer-ho. Doncs, de moment, ha complert com a president.

El primer repte era el procés de pau amb ETA, el més complicat, el de més transcendència però també el més històric. I ara comença a recollir que el que prèviament ha sembrat. Volia un altre to i un altre tarannà, doncs aquí estan els primers grans resultats.

El segon objectiu és el de l’Espanya plural i ens agradi més o menys –quedi clar que menys– s’aprovarà el text del Nou Estatut de Catalunya i d’altres de similars en d’altres comunitats que li permetran presumir de donar de més autonomia al seu projecte de l’Espanya federal. Avança també amb pas convincent.

El tercer apartat era el de les polítiques socials i en aquest sentit també va progressant amb nota alta. Hi ha mancances, però el seu estil l’enforteix i alhora potencia la vicepresidenta i portaveu Maria Teresa Fernández de la Vega, que sempre sap estar en el seu lloc. La seva tasca és anunciar quantes més mesures socials millor.

Per últim, queda l’etapa més interna: la de la renovació del partit. Un altre aspecte que el president ha aconseguit nota alta perquè ningú enyora ara les velles glòries i aquestes ja no poden influenciar en el si del partit ni posar pals a les rodes. Un factor que sembla intrascendent però que és vital, ja que les conspiracions internes fan tan mal com les externes.

Se senten catalans els nous catalans?

La població de Catalunya ha augmentat la seva població en aquesta darrera década gràcies als nous immigrants. Si només fos pels considerats catalans la previsió dels experts en demografia és que no estava previst que el nostre país tingués un creixement. Per tant, gràcies als nouvinguts Catalunya ha augmentat i augmenta la seva demografia i la seva natalitat. I aquesta dada, com és lògic, passa en molts indrets d’altres estats europeus.

La procedència de la majoria d’aquests nouvinguts és la part més meridional de l’Àfrica, Amèrica llatina i l’Europa de l’Est. L’objectiu d’aquests nous catalans és adaptar-se a la nostra societat el més ràpid possible i amb la millor estabilitat. Tal com va expressar fa temps l’expresident de Catalunya Jordi Pujol, “és català qui viu i treballa a Catalunya”.

Aquesta afirmació llegendària és inqüestionable. Doncs ara resulta que en les últimes dades anunciades ahir, el nombre d’estrangers a Catalunya s’ha multiplicat per cinc. En aquesta gran bossa d’habitants és evident que hi haura ciutadans que tinguin la seva manera d’integrar-se a Catalunya i sentir-se catalans. No sé si tenen el sentiment de patriotisme o se senten el país com els catalans de tota la vida si és que hi ha catalans de tota la vida.Ni si tenen la obligació o el deure moral de ser catalans, però en tot cas és cada vegada més inevitable que els catalans de tota la vida els necessitem i desitgem el seu patriotisme. El seu catalanisme seria el seu i alhora nostre èxit.

Marta Mata

És quan trobes a faltar més les persones quan ja no les tens. Marta Mata ha estat una referència en el món educatiu del nostre país i la seva pèrdua significarà que a partir d’ara hi haurà un abans i un després. Deixa com a llegat la seva pedagogia i vitalitat.

És època de canvis a les societats, de nous sistemes i mètodes educatius, de l’adaptació dels escolars a les tecnologies de la informació i la comunicació, però els valors i els protagonistes del sistema no canviaran mai: com són els professors i la seva manera d’educar i formar als alumnes.

Els escolars d’ara són les noves generacions del país i és evident que el nostre relleu. Els haurem de deixar pas amb l’esperança que ajudin a aixecar encara més Catalunya, ens aportin més qualitat, un nou tarannà i noves esperances i objectius. La vitalitat de professores com Marta Mata han marcat una època i molts joves de varies generacions. Ara fan falta que les seves arrels creixin a les aules, ja que la pissarra d’una classe mai prodrà estar buida de continguts.

España-França

José Montilla ja sabem amb qui anirà aquesta nit. Igualment que el PSOE. L’onada espanyolista va avançant a Catalunya cada dia que passa i la selección és una bona excusa per destacar i fer augmentar la dosi a Catalunya. És clar... com que no tenim la nostra selecció... ara tot si val. Poca broma: Fernández Díaz reclama a Clos que instal·li pantalles gegants a Barcelona per seguir Espanya al Mundial.

I qui també va amb la roja és CiU, tal com va avançar Artur Mas en una entrevista recent. I l’excusa torna a ser que “com que no hi ha Catalunya...”. I si tant els futurs candidats a la Generalitat van amb Espanya, ja és impensable què pot pensar Josep Piqué i els ultres del seu partit més la suma dels Boadella i companyia.

Així estem: sedats. Sense donar-nos compta el futbol deixa esmorteït el nostre país i desperta els qui realment ja els interessa que Catalunya no tingui la identitat que es mereix. Cada vegada serem menys però no per això deixarem de lluitar perquè el nostre país ens pugui representar en un Mundial. A més, el nostre himne sí que té lletra! I bons jugadors com Xavi, Cesc i Puyol. Ja te nasos la cosa que perquè Espanya prometi en un Mundial el pes de l’equip l’hagin de portar tres grans jugadors catalans. Si és que tal com passa molt sovint amb la política española i el món empresarial de Madrid, si els catalans porten el pes dels projectes, el seny està garantit.

Ah! Queden el PSC i ICV per mullar-se. Iniciativa suposo que anirà amb qui guanyi, per així poder formar un bipartit, i el PSC, com que cada vegada està més sol, anirà amb el col·lectiu de solitaris: els àrbitres.

Ha sortit de l’armari

José, Josep o Pepe Montilla –encara no sé com se’l batejarà a partir d’ara- comença des d’avui a donar la cara. Després de tant temps controlant l’aparell amb els seus homes de confiança, finalment, ha fet el pas que la majoria esperaven d’ell i serà el candidat. L’encara ministre no té el lideratge de Maragall, això és obvi, però de moment surt amb un avantatge: ell sí que té el PSC-PSOE al seu favor. Encara que això de PSC cada vegada és més un dir.

Montilla no és cap experiment perquè ERC i CiU sempre saben que, quan volen pactar un tema o una llei amb els socialistes, necessiten la paraula de l’exalcalde de Cornellà. Fins i tot, en Mas i Puigcercós ho reconeixen amb la boca petita. És per això que Montilla té el lideratge a l’ombra però veure’m els pals que li poden posar a les rodes els més catalanistes del partit. Maragall i el seu germà, per exemple, s’ho miraran des de la barrera? O el reduït però potent entorn Maragall, com actuarà? La majoria de les bases d’arreu de Catalunya però, optaran per la fórmula més fàcil: si el candidat és Montilla, “doncs a treballar per ell”.

I Montilla, si vol ser president de la Generalitat, sap que ho té complicat, però no impossible. Es poden repetir els resultats del novembre del 2003 o, fins i tot, els socialistes poden perdre algun diputat però el ministre sap moure’s amb eficiència fora de l’escenari. I tant ell, com els seus fidels del carrer Nicaragua. A més, té un as a la màniga des de fa molt temps i aquest tercer home es diu Pugicercós, Joan Puigcercós.

Els "tempos" de la política

Els dominis de la política són més importants del que ens pensem. Ara, per exemple, feia molt temps que Maragall no controlava els tempos de la política catalana. I, de fet, així ha acabat. El problema del President és que no dominava ni els tempos del Generalitat, ni del tripartit, ni del PSC. El final ha estat tràgic, sobretot, després de tant proclamar que ell era el relleu de Jordi Pujol i que el país semblava que necessitava el seu mandat durant una altra època. Però la política, en els temps que corren, tampoc s'allunya massa de la realitat: tot cansa, molts són cremats per l'audiència i tot passa molt ràpid. Maragall no tenia els tempos, els tempos que precisament té Rodríguez Zapatero ara i que li donen cada vegada més protagonisme.

La figura de Maragall és important per a la història de Catalunya d'aquest canvi de segle, però la seva presidència ha estat molt trista perquè, en bona part, el seu fracàs va començar quan ja no va poder vèncer Artur Mas a les urnes. Molts dels mals de gairebé aquests tres anys van començar per aquí. Però la fase de desestabilització interna i externa també ha existit, sobretot, ara al final.

Vist i valorat el mandat és hora del balanç: i l'aprovació del Nou Estatut no hauria de ser un gran mèrit. És un procés important, però no determinant. No s'ha assolit un gran text estatutari i no s'ha aturat cap crisi interna. Després de tant temps predicant el canvi, el relleu ha deixat molt que desitjar. Semblava que l'entrada del govern progressista d'esquerres donaria un altre aire al país, però una vegada més Catalunya ha generat que tothom lluiti per ocupar una cadira i que molts s'obsessionin en mantenir el càrrec. Precisament, tal com passava en els darrers anys de l'executiu pujolista.

Per tant, el Nou Estatut no és cap mèrit de Maragall sinó una obligació. I un deure obligat i que hauria de ser el mínim exigible a les persones que dirigeixen el país i que cobren molts diners per fer-ho. En cobren i, a més, en guanyen tants que per això perden el món de vista i es limiten a les seves batalletes internes que no interessen a ningú. I la prova la tenim amb el referèndum: la societat civil, amb tots els errors que vulguin, està preocupada per les polítiques socials, d'ajuts a les famílies, de l'habitatge i les econòmiques i no per les crisi de govern. Per això, a la política també es recull el que abans s'ha sembrat. La indiferència de diumenge és el just càstig a un mandat d'excessiu allunyament de la societat i aquest rebut hauria de ser imperdonable per a un govern que presumeix de ser d'esquerres.

Adéu President

Avui sobren força les paraules perquè, en el fons, és una jornada trista i que passarà a la història de Catalunya. I la imatge de l'adéu ja parla per sí sola. Després de l'excessiu llegat de Jordi Pujol s'ha passat a una etapa de turbolències, breu, però intensa de Pasqual Maragall. Ara, no és el moment de crítiques profundes, de retrets innecessaris, ni de balanços inexactes amb la realitat.

És l'hora del reconeixement, d'agrair la tasca que ha intentat fer Maragall però que no ha pogut dur a terme. Hi ha tantes i tantes causes inoportunes, però el més trist President i el que més lamento és que se l'hagi deixat massa sol. A Catalunya, al seu President, ningú l'hauria d'abandonar. Alguns ho han fet amb tant interès propi i partidista que mai els hauríem d'oblidar.

I queda el president Rodríguez Zapatero. Sort que vostè ha anunciat la dimissió abans d'anar avui a la Moncloa. Si ho arriba a fer a Madrid i després ho hagués anunciat a Catalunya, l'escena política ja hagués estat la seva tomba política. Després del pacte Mas-Zapatero, que el president espanyol hagués tingut aquest privilegi vostè hagués estat una altra vegada massa humiliat.

El temps posarà a cadascú en el seu lloc. Des de Pujol a Maragall, el país es prepara ara per afrontar una nova etapa amb el quart president després de la dictadura franquista. De fet, però, tornaran els mateixos perquè la socioconvergència és a quatre mesos vista sinó hi ha un tomb electoral profund. Artur Mas és el favorit però hi ha una part que el perjudica: que s'hagi envoltat d'un equip vàlid i modern però també massa pedant i distant.

Però també hi ha una gran part de Catalunya que des de fa molt temps anhela un president amb cognom castellà. Fins ara, ho han dit amb la boca petita i en cercles privats. Els somriures estan preparats si tot va bé. Montilla, Zaragoza, De Madre, Corbacho... són el nou PSOE català i el recanvi dels Raventós, Obiols, Serra, Maragall... A més, el PSC ja no té sentit. A més, alguns ja canten "opá, opá... con Montilla vamo a ganá". Quan després del discurs seu la sang encara és calenta al faristol... però és que President, ni els seus l'han respectat!

Per tant, ànims Maragall i sort President!

I ara, què fem?

Paràlisi total. Aquesta és la situació preocupant en què es troba ara políticament i administrativament Catalunya fins que arribin les eleccions de la tardor. Ni el referèndum del Nou Estatut ens ha servit per motivar-nos; més aviat tot el contrari. Per tant, en totes les conselleries catalanes, abans de moure res important, l’objectiu és no tocar res. Frenar-ho tot i deixar passar els tres mesos necessaris el més aviat possible. Després ja se’n parlarà i ja ho arreglaran els qui vinguin.

El problema d’aquest desgovern és que acaba repercutint inevitablement en el país i aquesta factura, la del desprestigi, l’acabem pagant tots. És per això que la data de les futures eleccions s’ha de dedicir el més aviat possible, ja que sinó els executors es troben impotents davant d’una situació alarmant. Amb el Nou Estatut i sense. La data mínima és el 20 de setembre, però caldrà deixar passar, com a mínim, un mes i anar-los a l’octubre. Per tant, l’alentiment és inevitable i la frustració dels gestors administratius és prou evident.

Els cicles polítics és bo que s’obrin i es tanquin però el que ha de ser imperdonable és que acabin perjudicant al nostre país. Quan això passa, els protagonistes haurien de ternir el seu grau de responsabilitat, admetre els errors i potser dimitir. De l’autocrítica a llepar-se les ferides... i? Una vegada més, en aquest país tan petit ningú dimiteix i tothom en pensa que és inevitable. La seducció pel poder és mig perdonable però viure pendent d’una poltrona, no. Mai!

Carta al meu país

Catalunya, on ets? Hi ets? Potser sí..., potser no. I si hi ets, potser i més que potser els nostres líders polítics no t'han sabut representar amb dignitat. Saps què passa, que diumenge hem comès un error imperdonable, ja que el referèndum del Nou Estatut no ha tingut el mínim suport que es mereixia a les urnes perquè ha guanyat l'abstenció. Sí, l'abstenció! És un cop massa històric.

El nostre futur no convenç a la majoria de ciutadans i això significa que alguna cosa està passant. No cal ser derrotistes però tampoc ingenus: tenim els líders polítics que ens mereixem? Potser i més potser és hora de canvis, d'entrar al nou segle amb el cap ben alt i amb polítics que ja no tinguin tants anys en la política. Alguns, els més destacats, fa deu o quinze o vint anys que hi són. I ens queixàvem d'en Pujol! Mira els que surten a la foto? Veus algú amb l'esperit de despertar-nos, de dir "és hora de canvis, va! Aixequem-nos!" Credibilitat, transparència, mans netes, il·lusió, reptes, projectes, convicció de país, patriotisme...

Critiquem molt als nord-americans, però cada vegada ens assemblem més en ells, amb les seves virtuds i defectes. Per tant, entenem que la política també és oxigenar-se i deixar pas a noves idees, nous projectes, nous personatges que, amb més o menys encert, encetin una nova etapa que no sigui el dilema entre lideratges tan desgastats. Ja hem superat la transició i la post-transició i ara cal trepitjar fort en aquests nous temps de canvis socials i de valors. A Europa mateix, ja fa molts anys que es parla de la tercera via. On és a Catalunya? No poden ser mai la banda dels Boadella i companyia.

Saps, ara mateix ja es preparen les eleccions de la tardor i als socialistes el debat és entre Maragall i Montilla: però sí entre ells es fan la competència! La pugna a la dreta és entre Mas o Duran: però si no es poden veure! El dilema a l'Esquerra és entre Carod o Puigcercós: però si estan en crisi! Doncs així estem, barallats entre nosaltres i posant murs i fronteres al sistema perquè no pugui entrar ningú que trenqui aquest absurd rol i tan sols, tan sols, ens faci imaginar que realment poden venir temps millors. De moment, ja ho veus, continuem hipotecats a l'aventura Rodríguez Zapatero.

Amb tot el respecte, l'admiració i el sentiment.

Tenim un problema

Catalunya té un problema i una vegada més el problema som nosaltres mateixos. Sens dubte. Com pot ser que més de la meitat de catalans no hagi anat a votar en un tema que ens afecta tant com el Nou Estatut? I que no em vingui ningú que si el bon temps, que si és diumenge, que si la crisi del tripartit... Això hauria de fer reflexionar als polítics però també a tots els qui encara tenim sentiment de país, orgull de nació i esperances que algun dia siguem alguna cosa més que una sucursal de la Moncloa.

Anit, entre l’anomenada classe política catalana, els partidaris del “sí” es feliciten i parlen del futur, de les competències, els recursos i el reconeixement nacional que diuen que tindrà Catalunya amb l’aprovació del nou text estatutari. I els del “no” diuen que accepten el resultat. Com des del començament i fins ara en el procés d’aquest Estatut, continuen els retrets mutus, i no oblidem tampoc que anit, ja definitivament, ha començat la campanya per a les properes eleccions catalanes. Per tant, sembla que avui ja toca pensar en demà i no en ahir. Algú es pregunta, però, per quin motiu tantes i tantes persones no han anat a les urnes?

Com era d’esperar, ha guanyat el “sí”, però també ha perdut per l'abstenció. Il·lusió entristida. Com era evident, ha perdut el “no”, però mereixia més rotunditat després de la retallada del text a Madrid. Il·lusió entristida. Per tant, qui ha guanyat? Doncs l’abstenció. I això no és ser victimista: és comprobar com, una vegada més, Catalunya avança però desorientada, sense lideratges i anhelant patriotes que ens despertin.

Ens dominen

Això de la Unió Europa és tan complex que quan ens arriben les seves polítiques ja és massa tard. A Brussel·les hi ha el convenciment que actualment és època de crisi i reflexió i cal esperar millors moments. Un any com a mínim per veure què passa a França, amb el més que probable adéu de Jacques Chirac. I és que els "no" en els referèndums d'Holanda i França va fer molt de mal a la futura Carta Magna que va impulsar un ultradretà com Valéry Giscard d'Estaing. Lògic.

La gent, sigui d'on sigui, creu en les conviccions i si aquestes no existeixen en els països nòrdics i en els de la mediterrània és perquè la Unió Europea es va parir per superar la Segona Guerra Mundial i per aixecar els països més afectats. Lluny d'aquesta lectura, la Unió ha estat un procés cada vegada més centrista i mercantilista. Per tant, les polítiques han estat bàsicament comercials, monetàries i explotadores. L'única vital virtut ha estat la d'evitar més guerres. Vital.

Per exemple, s'ha impulsat l'euro però no s'han posat ni mesures ni mitjans per frensar els cada vegada més alarmants fuxes d'immigració, sobretot, des de l'Àfrica a les Canàries. I per què? Doncs perquè des de la moqueta de qualsevol seu lluenta de Brussel·les no es té la convicció que el que està passant a l'Estret no afecta a Europa. I això, si es vol crear un sentiment com tenen els nord-americans amb els Estats Units, mai pot ser així. Evident.

Ara, aquest és precisament un dels punts forts d'aquesta cimera que s'està fent al cor d'Europa. Rodríguez Zapatero apretarà fort en aquest tema perquè no vol que l'Estat espanyol es quedi sol veient com li entren per dalt i per baix: des de l'Africa i des dels països de l'Est i que Brussel·les es quedi aturada per la crisi i només pensant en quants països pobres més del mapa europeu queden per col·lonitzar. La Comissió europea, amb l'espanyol Javier Solana al capdavant, ha admès errors per no veure els problemes de les Canàries com a propis. Tants anys han calgut per tan sols afrontar un problema tan flagrant de Drets Humans! Clar, això no ha passat ni passa a les portes de Bèlgica, ni Holanda, ni Alemanya, ni el Regne Unit, ni França... Alarmant.

I el problema és que quan parlem de Brussel·les ens referim a dos països que dominen a la resta: és l'eix entre Alemanya i França. A tots menys un, és clar, el Regne Unit. I precisament ara que França i Alemanya estan com estan, ja que prou feina tenen a casa com per pensar en com afrontar l'ampliació amb una bomba tan inoportuna sota la cadira com el d'obrir un procés de diàleg amb Turquia. Rotund.

Catalunya, t'estimo

No hi ha terme mig: parlem d'un sí o un no al text del Nou Estatut. I en segon terme, del vot de càstig, que també existirà i els polítics és lògic que diumenge no en facin cap lectura perquè, en el fons, no interessa a cap d'ells. Lamento que els partits hagin monopolitzat aquest referèndum i que s'hagi convertit en una pugna electoral més que no en una declaració de principis del nostre país. Com és pot celebrar el sí a aquest referèndum sense el vot d'Esquerra? No té sentit. Com no té sentit, per molta llibertat democràtica que es volgués vendre, el pacte antinatura que va signar el tripartit sense la força guanyadora de les eleccions catalanes. Sense CiU així ens ha anat.

Ara és hora de fer balanç i la sensació és que cap partit ha lluitat per aquesta nova Constitució de Catalunya. És trist haver comprovat com els ha mogut l'interès propi més que la convicció que el nostre Estat pot mirar amb més orgull aquest nou segle que acaba de començar. Quan divisem el futur no hi ha un horitzó clar sinó un avançar perduts a mida d'anar negociant.

Una vegada més als catalans ens ha faltat valentia. I no la que només demana ERC perquè aquesta també era de curta volanda: amb el traspàs de les competències de l'aeroport del Prat en Puigcercós ja signava el que hagués calgut. Doncs no és això! No cal entrar en detalls ara; globalitzant tot el procés, és quan tens la sensació que hem perdut el temps per tan poca cosa i que els bascos, a la callada, fan molta més feina que nosaltres perquè, amb els seus defectes, ells sí que tenen una convicció més arrelada de país. Si nosaltres no expressem aquest sentiment de Catalunya és molt difícil que, després, el podem traslladar a les noves generacions. En definitiva, als nostres fills.

Parlem?

Casualitats de la vida, un dinar recent em va servir per posar-me al dia de l'acord entre "la Caixa" i la selecció espanyola. Resulta que l'entitat d'estalvis cada vegada més espanyola que catalana estudiava la manera de guanyar quota de mercat a la resta de l'Estat. Com que a Catalunya ja la té assegurada calia trobar la fòrmula per obtenir més clients, en un moment en els qual els catalans no estem gaire ben vistos. Però "la Caixa" no necessita entendre les qüestions de sentiments i és lògic que en funció del seu tarannà l'únic que persegueixi sigui la rendibilitat. Doncs bé, el Mundial acaba de començar, la selecció espanyola debuta aquest migdia i "la Caixa" ja té estadístiques a la mà que ja li permeten valorar l'èxit de la jugada publicitària.

És evident que a banda del projecte, "la Caixa" va analitzar altres reptes similars, però es va decidir ràpidament per aquest perquè a banda de la inversió aquí hi entraven els valors del sentiment: target espanyolista al mil per cent. De fet, "la Caixa", l'entitat que sempre relacionaré amb en Samarach, ja presenta millors ofertes a la resta de l'Estat que a Catalunya perquè vol competir amb les entitats més grans i guanyar-les. O sigui, els espanyoles obtenen millors condicions que els catalans.

Per tant, abans que la pilota rodi a les 3 del migdia al Zentralstadion de Leipzig, m'importa què farà Espanya per saber si en Ricard Fornesa , l'Isidire Fainé i companyia es freguen les mans a les cinc de la tarda a la seu de l'Avinguda Diagonal. Oh, perdó! Potser seran al Paseo de la Castellana, amb la camiseta amb el número 12 a l'esquena, la bufanda regalada pel diario As al coll, amb la Cruzcampo a la mà i cantant: "Opá, yo viazé un corrá...".

No en el meu nom

Fins i tot el PP té tot el dret del món a venir a fer un acte polític a Catalunya i a ser respectats, però res més. No mereixen més respecte que aquest perquè la seva tàctica d'ençà l'arribada de l'Aznar al partit ha estat la de treure el màxim rèdit polític amb la dimonització de Catalunya i el País Basc. I això tampoc és just, però no hi ha res més a fer: millor ignorar-los que increpar-los.

I és que encara estarien governant i sortin-se'n amb la seva sinó s'arriba a produir l'atemptat de Madrid de l'11-M. Ara, es dediquen a sobreviure a l'oposició i a tensar encara més la corda sempre que poden. I això, que ens ho facin a casa nostra, encara que sigui una provocació tampoc hauria de convertir-los en víctimes. Perquè en el fons, també en treuen profit, sobretot, a la resta de l'Estat.

Tota aquesta polèmica dels Boadella i companyia i del PP, amb Piqué i Rajoy de gira per Catalunya, demostren una vegada més que el que realment menys els importa és el Nou Estatut de Catalunya i la nostra Constitució. Ells només busquen més vots fora del nostre país per recuperar el poder i al pas que anem ho tenen més factible. A Catalunya, com que no tenen sentit amb Piqué o sense, per això necessiten sentir-se uns màrtirs. En el fons, és el que desitgen.

Se'n fot de nosaltres

La manifestació de la plataforma Ciutadans de Catalunya a Girona va ser patètica. Tot això de la llibertat d'expressió i el dret a manifestar-se està molt bé quan es parla de democràcia però quan hi hagi personatges com l'Albert Boadella pel mig ja és una altra cosa. El que es va fer a Girona va ser una representació de les quals ens té acostumats un egòlatra com en Boadella: abans ho feia en els escenaris dels teatres i ara ho fa en espais públics per continuar rient-se del país i dels catalans.

El més divertit és comprovar com encara alguns anomenats intel·lectuals com l'Arcadi Espada li segueixen el joc i li fan d'actors públics. I també, quatre gats provinents de Barcelona. O sigui, van venir els amics.

Boadella té tot el dret del món a fer les obres que vulgui, a impulsar plataformes polítiques radicals i a viure com un rajà al Baix Empordà, però el que realment és indignant és que es dediqui a passar-se el país pel folre amb unes operetes que ni ell mateix se les creu però que li serveixen per alimentar el seu ego, que en té molt, i a divertir-se com si fos un avi alemany que ha decidit jubilar-se a la Costa Brava.

El que passa és que aquest personatge enlloc de jugar a golf al matí, escarxofar-se a la platja al migdia i passar la tarda amb les botxes es dedica a parir bestieses que només serveixen per demostrar una cosa: que és un autèntic ressentit i que ja repapieja.

Dick Tracy

La UE ha fet el ridícul amb la polèmica sobre els vols de la CIA a través del territori i el cel europeu. El ponent del cas en el Consell d'Europa, Dick Marty, ha estat el valent que ha defensat un cas flagrant però que molts països, per interès o por, han optat per camuflar. I és que cada vegada pren més força la realitat: els EUA van utilitzar aeròdroms com el de Son San Joan com a plataforma del llançament d'algunes operacions secretes. Però no ens enganyem, a Palma no només s'han realitzat aturades per carregar els aparells de combustible sinó que s'han portat a terme accions de segrest i trasllat de sospitosos. I la pregunta és: Amb tortures incloses?

El senador i fiscal suís acusa, de moment, 14 països membres de col·laborar amb actes il·legals. I la veritat és que són molts perquè això demostra que tenim uns 25 molt vulnerables, permisius amb el que interessa i realment abocats a satisfer els desitjos dels EUA. I després, la majoria ens manifestem contra la guerra a l'Iraq sense saber, en el fons, què fan els nostres governants per la porta del darrera.

A la UE no es podria permetre el que un país dominant com els EUA vulguessin. D'acord que el Tractat no diu res sobre els vols de la CIA, però quan es parla de violacions dels Drets Humans això ja és intolerable. I ara és Brussel·les qui té la patata calenta a les seves mans quan aquí hi ha responsabilitats de molts països, governs i parlaments. Començant per l'espanyol que, probablement, per fer la millor defensa d'un cas imperdonable culparà la Unió. I la impotència és que el Consell d'Europa és un organisme que pot investigar però que no pot sancionar.

Com més temps passi, més s'embolicarà la troca i més en evidència quedaran tots els implicats. I la prova és que ningú ha dit la veritat sobre unes proves evidents. Tothom menys un, és clar: Dick (Tracy) Marty.

Alejo, el de sempre

Dinar de treball al Parlament Europeu a Brussel·les. Entre els europarlamentaris catalans convidats per la representació de la Comissió Europea a Barcelona, el Patronat Pro Europa i l'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya hi ha Alejo Vidal-Quadras. Ell dina en una taula rodona amb altres companys de la premsa comarcal. D'altres, quedi clar que per casualitat, ho fem amb el convergent Ignasi Guardants. També hi ha en taules separades els socialistes Raimon Obiols i Maria Badia.

Una vegada més, es demostra que l'Alejo és això: un polític acabat que ha de vegetar a Brussel·les. Allà ningú sap qui és i quin és el seu passat.

Durant el dinar, a la seva taula, ell va criticar el diari El Punt perquè no entenia perquè se'l qüestionava "amb tanta duresa". Què fàcil, no? Les crítiques, constructives o no, ajuden a millorar però les punyalades quan ho pots fer a la cara només fan que posar a cadascú al seu lloc.

Alejo, érem en taules separades però a només tres metres. Tan sols t'havies d'aixecar i parlar i, per fer-ho, tan sols dirigir-te al periodista d'El Punt. Però tal faràs, tal trobaràs. Vegeta covard.

Eslògans de campanya

I per seguir amb la gresca de l’Estatut i la seva campanya que no és campanya, TS dixit, analitzem els eslògans dels partits en aquesta partida d’escacs:

Sí, guanya Catalunya, No, guanya el PP , eslògan del PSC. D'entrada a tots els manuals de publicitat la primera cosa que s'ensenya és que per aconseguir una resposta positiva del públic al requeriment de la publicitat és que les paraules i/o els missatges en negatiu no són adeqüats. Aquest No, sobra. I la propaganda gratuïta al Partit Popular és llençar diners contra teu, els del carrer Nicaragua no l'han encertat aquesta vegada,si més no, respecte de la modernitat i el disseny, dels quals pretenen ser els abanderats.

1979 o Futur? Sí al Futur, sí al Estatut, sí a Catalunya, eslògan de CiU. Masses dades en una mateixa frase, la semiologia és un art, i en una frase que pretèn donar un missatge entenedor i que arribi a la major part de la població, masses signes de puntuació, masses interrogacions. I se'ls ha vist el llautò, massa visió de passat, tot i amb la idea de futur. No hem deixat encara al pare? Freud ja ho va dir, per crèixer s'ha de matar al pare, en sentit figurat, no cal dir-ho.

Ara toca no. Catalunya mereix més, eslògan d'ERC. I aquí si que tot i a contracor com les seves cares indiquen, ja ho hem dit abans, ni han matat al pare, tot i que no és seu (Sr.Pujol com romanen les seves frases en l'imaginari de la nostra classe política...) i com són de difícils algunes decissions i com seria de fàcil donar un si, si no fos que ja no ens podem tirar enrera.

Pensa en Catalunya. ¡Digues no!, eslògan del PP. Aquesta sí que és bona!, una asseveració que no es creuen ni ells, pensar en Catalunya! i una frase de la cançó més bonica de l'antifranquisme (recordeu Raimon i el seu Diguem no...?) Quasi l'encerten aquests populars. Carod deu pensar que se li hauria d'haver ocorregut a ell...

Sí a l’estatut, d’esquerres, ecologista i catalanista, eslògan de d'ICV-EUiA. I aquí ja anem a arrassar, perquè l'estatut no era de tots i totes? i així doncs com pot ser d'esquerres? però quina badada! aqui es nota la manca de diners per a les bones agències de publicitat. S'ho hauran fet en un pis de Ciutat Vella, entre geronis i ametllers nans, davant d'un jardí japonès i sentint Enya?

I mentre, els ciutadans de Catalunya miren El Cor de la ciutat, on el que millor ven és un grup de profes d'un institut i els seus alumnes, i els botiguers i veïns d'un barri que és tant de veritat que encara no hem vist ni una referència a la campanya de l'Estatut. Ells que , a la mínima, fan sortir un casori de gays a la que s'aprova la llei al parlament espanyol...aquests guionistes, que no estan al lloro!

ZP i Terribas

La nostra, TV3, es va vestir de gala dimecres passat per a l'entrevista que Mònica Terribas li va fer al president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. No era per a menys, en directe, en prime time, competint amb Camera café (Tele 5) o Hospital Central (Antena 3), que per cert van ser més vistos que l'entrevista, però així i tot s'hi van posar. Van desplaçar a Madrid un gran grup de professionals de producció i realització, perquè l'entrevista realitzada als jardins de la Moncloa, sonés i es veiés, com si fos al mateix plató de La nit al dia. I ho varen aconseguir. El vent, de tant en tant, els jugava alguna mala passada, però tot va funcionar. La Terribas, en el seu paper de sempre: dura i segura amb l'entrevistat, encara que aquest sigui el president del govern espanyol, el ZP del tarannà dolç i tendre. I cadascú se sabia el paper. Ella, fent les preguntes pertinents -impertinents en alguns moments com tocava- previstes i adequades en d'altres, i sempre amb el guió ben après per acontentar tothom.

El president Zapatero, simpàtic i alhora segur, amb convicció, i sabent que parlava per a Catalunya, per a aquells que li van facilitar l'arribada a la cadira presidencial d'Espanya. Ironïes del destí? No, sempre saben al PSOE que si guanyen a Catalunya, guanyen a l'Estat, encara que desprès no se'ls noti gaire (per cert, com ho tenim allò d'Iberia i El Prat?).

Tot va anar d'allò més bé, tot? Sí, i tant! Mireu si va anar bé, que el president Zapatero encara va preguntar estranyat al final: " Com és que no m'has preguntat pel Barça?... O no estava estranyat i més aviat estava pactat?... Que bons que som tots i com ens estimem!

Voldria equivocar-me

La mort de Rocío Jurado ha servit per mostrar el millor i el pitjor de la nostra professió. El millor perquè, com passa molt sovint en aquests casos, s'ha vist que som capaços d'informar i de vendre una notícia al marge del que realment estigui passant: la qüestió és dosificar la tragèdia a qualsevol preu per tenir l'audiència enganxada. I el més trist és que quan hi ha un cadàver pel mig es veu d'una hora lluny els qui durant molt temps juguen a fer de periodistes i en el fons evidencien el que realment són: voltors de la premsa rosa.

I resta el pitjor, i és que no tenim codi ètic però és igual: en definitiva això és el que realment volen, especialment els teleespectadors, perquè així ho demostren amb els seus índex d'audiència.

La mort de Rocío Jurado és un bon exemple per mesurar l'altre país. Sobretot, on hi ha l'acròpolis. M'agradaria equivocar-me però estic convençut que avui un diari com El País farà un tractament especial a la mort de la cantant de Chipiona. Lògic des del seu punt de vista. Però l'edició d'aquest diari, la de Madrid o sigui l'acròpolis, tractarà igual a la Jurado que a la resta de les edicions a les polis. Lògic. Però... i l'inici del nostre referèndum sobre el sí o el no al Nou Estaut, com el tractarà mediàticament?

Està clar que El País no és la nostra referència però sí el de la majoria d'espanyols que després reben els ímputs del que vol arribar a ser Catalunya i comproves com, probablement avui, eb l'edició de Madrid tindrem la mateixa importància que la caiguda d'un pont a Galícia, una autovia d'Andalusia o un projecte urbanístic del País Valencià, amb pelotazo inclòs per part dels personatges habituals i que es comporten com a Xicago els anys 4o. Com que El País és la referència de molts espanyols, així ens valoren i així ens llegeixen. Per tant, és lògic que el text del Nou Estatut el mateix president Rodríguez Zapatero l'hagi ubicat dins d'aquesta mesura periodísitica: en la comparació a qualsevol altra notícia destacada a les planes de la secció d'España del diari El País de qualsevol altra comunitat.

Comença la precampanya

Si encara no en teníem prou amb el referèndum sobre el Nou Estatut i amb el trencament del tripartit, ja ha arribat l'hora de la veritat: Pasqual Maragall va avisar ahir de l'inici oficial de la precampanya amb l'anunci que convocarà eleccions després de l'estiu. Per tant, els partits es quedaran sense vacances aquest estiu, tot i que molts dels implicats en les sales de màquines ja s'ho temien. Doncs el millor que li podia passar el país és que Maragall entengués el batec de la societat i que trenqués aquesta dinàmica tan poc esperançadora i gens producitva. Ara, ja es pot dir: el Pacte del Tinell és història.

Trencada la partida de cartes, els jugadors tindran un temps prudencial per reflexionar, preparar-se a consciència i tornar a mesurar les seves forces. Canviaran alguns dels jugadors? Per començar, la clau està en el mateix President. Però a banda dels protagonistes i la incògnita Montilla, hi ha un fet important que obliga a reflexionar: com que és possible que no canviïn els líders, ni els partits, ni el sistema... està clar que falta sava nova. Però la de veritat. Ens manca, justament, aquell esperit que no aporta la gent que fa ja més de vint anys que és en política. Perquè ens entenguem, fa falta l'estil Laporta, però sense Echevarrías, perquè en aquest escenari seria imperdonable un error d'aquestes cartacterístiques.

La societat ja està per damunt d'aquests polítics que fa massa temps que governen i que la majoria ja necessiten una aturada. Si ells passen a la reserva però, el país no es frenarà. Potser es descentrarà durant un temps però després avançarà amb unes altres sinèrgies . Catalunya no ha de tenir por a res si es fan bé les coses; tan bé com s'han fet a Can Barça i en molt poc temps.