El que faltava

Això de la llotja del Real Madrid ja està claríssim que dóna per a molt. De fet, es pot dir el mateix de moltes altres llotges dels estadis de futbol, especialment, de primera divisió i, sobretot, els partits de la lliga de campions. Los llotges, més que espais privilegiats per veure el futbol, s'han convertit en despatxos dels alts financers on sovint serveixen més per obrir negocis, crear aliances i generar fusions que moltes altres gestions durant la setmana. Tenir l'oportunitat de concentrar polítics i empresaris en tants pocs metres quadrats serveix perquè el resultat del partit sigui el que menys importa.

Ara resulta que torna al primer pla econòmic un altre expresident del Real Madrid: en aquest cas, Fernando Martín que, tot i fracassar a la Casa Blanca, acaba d'adquirir la immobiliària Fadesa. Martín en té molts de diners. Moltíssims! Per això té Martinsa i pot presentar una OPA sobre el 100% de Fadesa. I què és Fadesa? Doncs aquella constructora que fins fa poc temps feia de patrocinador del Deportivo. I què fa Lendoiro quan contracte tot el que sigui per al club gallec? En fi, millor no pensar-ho però vinguent de Galícia i el superdepor... tot es veu molt negre.

Música / Close To You # Carpenters

"¡Viva Honduras!"

No en va tenir prou amb la tragèdia del Yak-42 que Federico Trillo encara va remanar la cua mediàticament el 31 de juliol, quan va presentar davant del Tribunal Constitucional un recurs contra el Nou Estatut de Catalunya. El PP és lògic que celebri que ahir el Constitucional hagués admès a tràmit el recurs que va presentar aquest home que sempre serà recordat tristament pel drama de l'accident militar aeri a Turquia i pel memorable "¡Viva Honduras!" quan era a El Salvador. El crit a pel no té pèrdua i la cagada diplomàtica és sense precedents.

El PP necessita alimentar-se d'aquestes aparicions espontànies perquè ara es troba a les portes de la decadència, després d'una etapa tan políticament dura i narcisista com la de José Maria Aznar a una de grisa i apagada com la de Mariano Rajoy. Després de temps a l'oposició i veure com Rodríguez Zapatero cada dia que passa els guanya més terreny, els populars han de treure dels despatxos cadàvers polítics com Trillo perquè en el seu dia sortís a donar la cara i digués que el recurs era perquè el Nou Estatut, entre altres qüestions, inclou el terme "nació" i "la imposició de la llengua catalana". Tot això fa pensar que malauradament la transició de la dictadura encara no està tancada i superada, almenys, per a segons quins partis i segons quins polítics.

Música / Sympathy For The Devil # Rolling Stones

Juguen a l'energipoly

Fins fa ben poc era l'època de la totxana i ara és el torn de l'energia i E.ON, ACS, Acciona, Endesa, Iberdrola, Enel, etc. juguen amb tots nosaltres a la borsa i això només ho poden fer els que tenen molts i molts milions d'euros. Estem parlant dels lobbies que dominen el sector de l'energia a Europa i Sud-amèrica i competeixen entre ells per qui té més poder a base d'ofertes i contraofertes. Ara anomenades sota les sigles OPA. O sigui, el resultat són més bandaretes en el mapa del director general de l'empresa guanyadora. Tota aquesta gran partida d'energipoly, només fa que encarir el resultat final, que és el que realment acaba repercutint en els pobres consumidors.

I arribats en aquest estadi, cap govern els pot dir absolutament res perquè aquests gegants estan per sobre del bé i del mal i si volen que la borsa tremoli ho fan. El mateix vicepresident econòmic espanyol, Pedro Solbes, ja s'ha curat en salut en avisar que mai es posicionarà en aquest debat. I és clar, entre taurons el peix petit hi té poc a dir. I els grans directius són capaços de gestionar aquesta tormenta de poder, expansions i accions al mateix temps que es compren un iot, un cadena d'hotels, una illa o consumeixen el caviar més car del món. Per no dir unes altres coses, és clar.

Música / Rayando el sol # Maná

Torroella no perdona Franco

L'Ajuntament de Torroella de Montgrí, al Baix Empordà, va liquidar ahir l'últim reducte monumental que quedava al municipi i que va quedar instaurat durant l'inici de la dictadura del general Franco. Encara que hagin passat gairebé 66 anys i sigui massa tard, fins i tot, alimentar l'orgull sempre reconforta i convida a l'optimisme. Un pas més de reivindicació i un gest més cap a l'esperança. La declaració d'intencions del recordatori que hi havia dins el monument és demencial. L' Agència Catalana de Notícies en recull el testimoni que gairebé està intacte mig segle després.

Trailer / Llach, La Revolta Permanent

Torna Florentino

Em va telefonar ahir un bon amic que ara és a Madrid, d'aquells que entra a les 10 del matí a treballar i a les 10.30 ja surt a esmorzar i poc després a fer el tapeo, per explicar-me que la notícia del dia a la capital del reino era que Florentino Pérez ha tornat. No al Real Madrid, és clar, tot i que ell se'n moriria de ganes. Ni a la política, que el torna boig... Ha tornat com a empresari a l'alt nivell de les finances, ja que ACS ha comprat el 10% d'Iberdrola, amb vista a una fusió de l'elèctrica amb Unión Fenosa. Quan observes aquests moviments entens la fugida fantasmagòrica de l'empresari del club blanc perquè la consigna de les altes esferes era que deixés de tacar la seva imatge amb els galàctics, perquè hi havia preparades grans operacions financeres i no es podia desprestigiar un dels homes forts.

Doncs Florentino ha tornat i és un personatge que l'ha sap molt llarga després de sortir immaculat del pelotazo, una venda de terrenys que cal admetre que ja voldrien aconseguir tots els clubs de futbol en les seves respectives ciutats. Fins i tot el Barça! Però cal recordar que a Don Florentino el govern del PP li va posar en safata. Evident: aquí hi guanyaven tots molts milions d'euros i, probablement, els acords es van negociar en més d'una ocasió a la llotja del Bernabéu. La massa social blanca preocupada perquè els galàctics no es movien sobre el camp i el que realment anaven ràpids a l'estadi eren els papers de contractes financers a la llotja.

Ah! I tot això passa ara amb el ministre Clos veient com els madrilenys s'ho fan com i quan volen mentre no hi hagi una empresa catalana que els estorbi. Sense cap mena de dubte que encara que es pugui produir algun error en tota la paperassa tenen el ministre ideal per fer el que els doni la santa gana.

PD: Cal lloar la iniciativa de Vicent Partal amb les entrevistes que emetrà Vilaweb sobre els candidats catalans a la Generalitat. Són diàlegs innovadors i converses disteses sense guions prefabricats. Aquí van dues mostres dels primers treballs amb Carod-Rovira i Joan Saura.

Música / Cadillac Solitario # Loquillo y los Trogloditas

I per què tanta polèmica?

Som en l'època de les democràcies modernes a la nova Europa i sembla que les reivindicacions històriques ja no tenen sentit quan es parla dels estats sense fronteres. Des d'un punt de vista cosmopolita aquest argument pot tenir sentit, però què seria dels països sense la seva història? Ja no parlem de tradicions, costums, llengua, teixit industrial, turisme...

Estem obligat a pensar només en l'Europa uniforme, comercial, cada vegada més anglosaxona i depenen de les directrius i els lobbies de Brussel·les. O tenim dret a pensar en el nostre propi destí com a nació i integrat en un gran maremàgnum d'estats, entre els quals hi ha Catalunya. La lluita cap a l'autoderterminació sempre ens engrandirà de la mateixa manera que va transformar els països que algun dia ho han arribat a ser.

De moment, encara petites coses com aquest anunci sobre la promoció de les seleccions catalanes no ens fa normals als ulls dels altres. És per això que hem de tenir el sentiment que juguem a pit descobert i que sempre perdrem el partit per molt bé que juguem i per superiors que siguem al contrari. Però de les derrotes també se n'aprèn perquè només fan que enfortir-nos per veure el nostre futur més proper.

Música / Tribute to the dubliners # U2

La calma y el silencio

Un amic que ha intentat posar ordre a la seva vida m'ha enviat aquest paràgraf del llibre Así Hablaba Quetzalcóatl. Espero que el trobeu interessant i que us permeti fer una pausa. Almenys aquesta era la seva intenció després de viatjar a Centre-amèrica. Suposo que, sense ell dir-ho, volia que pensem en els valors més humans que es ensenya el Tercer Món i que nosaltres, massa sovint, només els mirem com una terra per explotar comercialment a qualsevol preu.

En aquel tiempo eran muchos los que se retiraban a la soledad de los montes a meditar. Y eran muchos los que en el Silencio de los volcanes nevados y de los pequeños valles ocultos, se buscaban a sí mismos.

Pero Quetzacóatl les decía: Aquellos que buscan el Silencio en la calma nunca lo encontrarán desnudo. Para desnudarlo hay que buscarlo entre el bullicio.

Díganme: ¿De qué sirve a un corazón tener calma en medio de la soledad? ¿A poco no es como la calma que tiene un lago estancado en un valle?

Mas, ¡Que grande es un corazón cuando en medio delas dificultades y los problemas conserva la calma y se viste con el Silencio! Es como el torrente que resbala sereno por la ladera de la montaña.

Algunos van a lugares donde lo más que les molesta es el canto de un pajarillo o el sonido que arranca el viento a las hojas de los árboles.Y piensan: Estoy tranquilo y sereno en este lugar, ya he alcanzado la calma y el Silencio es amigo de mi corazón.

Pero cuando vienen al bullicio, sus pulsos se agitan y sus corazones se alteran, y sus pensamientos chocan con violencia en sus frentes, y yo les preguntaría: ¿Dónde guardaron la calma? ¿Qué morada le prepararon en sus pechos que tan pronto se les fue?

Sepan que aquel que busca el Silencio interiordebe encontrarlo en medio de los ruidos y de las voces y de los gritos, y tomándolo debe sentarlo en su corazón, y al escucharlo ya no oirá hacia afuera sino hacia dentro.

Y enverdad les digo, que ni cien tormentas, ni la explosión de mil volcanes podrían ya nunca separarlo de él.

Para buscar pues, la calma interior, no vayan adonde todo es calma sino adonde no hay paz, y sean ustedes la paz. De esta forma la encontrarán al darla, y la tendrán en la medida en que vean que otros
necesitan de ustedes para calmarse.

Música / Hungry Hearth # Bruce Springsteen

Girona té un bon record per a Irla

La ciutat de Girona va recordar ahir l'expresident de la Generalitat Josep Irla amb un acte emotiu a una plaça que també duu el mateix nom. El projecte d'una escultura dedicada a Irla el va impulsar el grup d'Esquerra a Girona, encapçalat per Cristina Alsina, i l'acte de la inauguració va ser capitalitzat pel govern municipal del PSC, que l'alcaldessa Anna Pagans va saber estar al nivell. Així com la presentació del llibre que s'ha reeditat Josep Irla i Bosch 1876-1958. President del govern de la Generalitat a l'exili no va tenir la repercussió desitjada dijous passat, el record d'ahir al matí va ser més seguit i emotiu.

L'obra de l'escultora barcelonina Mercè Riba, però afincada a l'Empordà, destaca per la seva sobrietat però el bust i una frase escollida pels veïns li dóna molta força. Gràcies també a l'Associació de Veïns de la plaça, ubicada al barri de Pla de Palau-Sant Pau s'ha fet memòria i s'ha ajudat a engrandir, encara que sigui amb aquest granet de sorra, la figura de l'expresident Irla. És inevitable recordar-ho: amb els temps actuals són més necessaris del que semblen aquests gestos de catalanitat i de reconstrucció de la nostra història. Estem parlant de sobirania, orgull i llibertats per a les democràcies com la nostra, que també necessiten Josep Irla i la seva fundació per despertar les futures generacions encara que sigui a comptagotes.

Música / Downtown Train # Tom Waits

Navegar i remar amic Àlex

Acabes de posar al mar la teva barqueta a la xarxa i espero que, tot i els temporals que vindran i són inevitables, puguis arribar sempre a bon port. Tens l'avantage que el destí te'l marques tu mateix i aquest serà només el teu viatge més personal: és tan interior que cada vegada el fas exterior. Et parlava dels inconvenients de les situacions atmosfèriques, però també pots aturar-te en els dies radiants, refrescar-te quan et vingui de gust i sortir a descobrir aquest nou oceà amb qui et sembli. Seràs llegit i per això et demano que remis, que t'impulsis amb el vent a favor i puguis trobar-te amb altres navegants per compartir els bons moments. Són trobades d'idees, comentaris, valoracions, anàlisis, notícies, reflexions... Música com Anthony and the Johnsons, llibres com Ulrich Beck, Gösta Esping-Anderson... En definitiva, un munt de sensacions que mostres a la resta de navegants. És per això que et seguirem amb esperit crític, tant els dies de sol com els de pluja, de la mateixa manera que fem amb un referent del blocs a casa nostra i amb qui coincidim en destacar la seva projecció, José Antonio Donaire.

Música / Put your records on # Corinne Bailey

Jo el volia en català

Ara ja és massa tard i era d'esperar que el pregó d'Elvira Lindo acabés amb tristos resultats i amb un record que exposa l'error de la seva elecció i la tensió que es genera quan es troben els dos extrems que conviuen a Catalunya. Els independentistes van mostrar el seu rebuig al pregó, mentre que el provocadors Ciutadans-Partit de la Ciutadania van intentar una vegada més quedar com a màrtirs. I el més fotut és que per a la resta de l'Estat són aquests els màrtirs, com també la boicotejada és l'autora.

Tot plegat és una mostra més d'una provocació maquiavèl·lica que no ens mereixem. És clar que Elvira Lindo pot fer el pregó i té qualitats per pronunciar-lo, només faltaria, però hi ha accions de sentit comú que no toquen. Tornem a les qüestions d'Estat que Catalunya no té. És tan fàcil imaginar l'error com pensar que un escriptor català pugui fer el pregó des del balcó de l'Ajuntament de Madrid per a les festes de San Isidro. A Gallardón, per molt modern que és, mai se li passarà pel cap i si per una bogeria mental se li passés, ja hi hauria algú que li pararia els peus. I aquest algú és tan important, potent, respectat i silenciós que a Catalunya per desgràcia no tenim i trobem a faltar quan passen coses com que algun iluminat pensi en Elvira Lindo per dir el pregó.

Música / Don't Know Why # Norah Jones

Montilla i Puigcercós volen governar junts

M'arriba des de Madrid i confirmat des de Barcelona que les negociacions secretes entre José Montilla i Joan Puigcercós ja s'estan consolidant a les capes inferiors dels respectius partits per intentar reeditar un altre govern d'esquerres a Catalunya. La bona simptonia entre Montilla i Puigcercós sempre ha existit i en les darreres setmanes s'han intensificat els contactes perquè tot quedi ben lligat per a després del dia de Tot Sants. Pobres bases independents d'ERC... quin paperàs! Poder, diners i silenci o rebel·lió contra el líder?

Però mentre això succeeix a les altes esferes, els moviments a les conselleries és ferotge perquè les cúpules volen estar ben situades per no perdre la cadira. Hi ha gestions que sobrepassen les històriques amistats perquè, per molt independent que sigui un o una tècnica de nivell, ha d'estar controlat o marcada perquè no sigui que a darrera hora avanci per la dreta. És per això que les traïcions encara aniran a més i prevaldrà tenir el carnet a la boca que ser un o una professional de qualitat. És lamentable que el partidisme compti per damunt del sentiment de país o d'estat, que es allò que a Madrid tenen i aquí al pas que anem mai tindrem.

I és que Montilla i Puigcercós es necessiten -i molt!- i d'aquí ve el pacte. El motiu de l'acord no és per ideals sinó perquè es vol enfonsar Convergència al preu que sigui. El PSC i ERC demanaran una altra oportunitat per demostrar que un altre matrimoni de conveniència pot funcionar. Potser sí, però en tot cas per molt democràtic que sigui aquest nostre sistema, mai es pot entendre que una força guanyadora a les urnes no governi. El darrer exemple és tan real com entristidor.

Música / All Together Now # The Farm

Ètica i poder

Els grups parlamentaris del Congrés van fer ahir una moció sense precedents en democràcies normalitzades. Tots junts, amb el grup del govern, contra el PP. Semblava l'oposició... i no! Eren el govern i tothom, menys el PP.

Aquesta moció acusava el PP de fer acusacions falses i desprestigiar les institucions democràtiques, perseguint encara una explicació de l’atemptat de l’11-M que diuen no tenir. El PP critica la policia, els jutges, els laboratoris de proves judicials... tot l’Estat pràcticament. Evidentment, amb l’objectiu de crear dubtes sobre la validesa de les eleccions guanyades per Rodríguez Zapatero tres dies després: el 14-M. No s’ho han empassat encara que ells les perdessin, no han suportat no tenir el poder, no han digerit que als socialistes els hi estiguin sortint les coses mitjanament bé, per això el mètode d'acoso i derribo que tan bé els va anar amb Felipe González al seu moment.

No han calculat les conseqüències, per varies raons: no estem en el mateix moment històric i Zapatero no té cadàvers a l’esquena; no es juga amb les víctimes i els morts dels atemptats, i més de la magnitud de l’11-M; i finalment, s’ha de ser coherent, i ni tan sols han estat capaços de ser lleials al seu diari de tota la vida, l’ABC, que es veu denostat per no fer el que el PP diu, que ja tenen El Mundo per fer la feina. Potser millor així, diuen alguns des de l’esquerra. Que la dreta no aixequi cap per un temps el més llarg possible. Potser si, però no és bo, ni saludable per a una democràcia actuacions i fets com aquests; és malaltís i no en volem més d’eslògans com aquell Spain is diferent... A vegades la normalitat és el més difícil d’aconseguir.

Música / Sara # Revolver - Mikel Erentxun

La Setmana de la Mobilitat

Renfe s'està lluint en aquesta setmana que s'ha anomenat de la Mobilitat i Sostenible i Segura. Tot això de batejar dies i setmanes una vegada a l'any amb un nom concret està molt bé per mentalitzar la societat de les diferents problemàtiques que afecten al col·lectiu, però perquè la idea funcioni en uns aspectes concrets, com pot ser l'Alzheimer - avui es commemora el Dia Mundial d'aquesta malaltia - i tantes altres enfermetats, no vol dir que l'èxit es mantiguin al llarg de l'any. Encara recordo Joan Clos, quan era alcalde de Barcelona, i es va desplaçar a Catalunya Ràdio en cotxe oficial quan es conscienciava als ciutadans de l'ús del transport públic... En Bassas encara deu riure quan ho recorda: per una vegada que el locutor improvisa i surt del guió...

Ara mateix tinc un anunci sencer d'una plana d'un diari en la qual volen que prenem consciència de la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura i decidim deixar el cotxe a casa i viatjar amb el transport públic. I precisament, amb el tren. I concretament, amb la Renfe. Doncs tot el recital de problemes que afecten a Renfe aquests dies només acaben repercutint en l'usuari, que és el gran perjudicat i no té cap tipus de compensació. És quan et trobes perjudicat en aquests casos que ja no creus en més dies ni setmanes de l'any. I l'únic consol que et queda és esperar a la primavera de l'any vinent, que serà quan el Síndic de Greuges presentarà un balanç del 2006 i seràs tan sols un número més dels indignats i no compensats.

Música / Voyage Voyage # Desireless

Aquest sí és el nostre problema

Eto'o no és la nostra causa perquè és un factor circumstancial. Però la nostra causa sí que és l'altre exèrcit que circula i viu a cos de rei per Madrid i que paguem entre tots. Aquest és el cas del Defensor del Poble, l'Enrique Múgica, que tot i el canvi de govern aquest camaleó encara aguanta en el càrrec. Clar que si el PSOE li permet... doncs passa que hem d'aguantar que aquest personatge presenti un recurs contra l'Estatut de Catalunya davant el Tribunal Constitucional.

Durant tot aquest procés en poden passar moltes de coses i que els defensors de l'Estat lluitin fins al final i posin pals a les rodes perquè qualsevol projecte que millori l'autogovern de Catalunya durant el mandat de Zapatero no es porti a terme. I així hem de conviure, però hi ha un primer gran pas previ i és que el president espanyol sempre serà esclau de les declaracions que va efectuar durant la precampanya a Catalunya. Per tant, si va afirmar que aprovaria l'Estatut que sortís del Parlament doncs no en parlem més. Justícia! I tota mena de justícia: la moral, d'orgull, de sentiments... O el denunciem per moobing?

Música / Smooth Operator # Sade

Eto'o no és el problema

Amb Eto'o ja sabem el que hi ha: un bon jugador al camp. Va ser molt divertida aquella cantarella contra el Madrid quan es va guanyar la lliga, el Comment tu t'apelles! Je m'apelle Samuel! quan es va conquereir la Champions i, fins i tot, lloar sovint els ajuts econòmics per als seus amics del Camerun, però en aquest jugador ja se sap on resideix el problema. Però com que marca gols a gairebé cada partit, doncs el problema no existeix.

En acabar diumenge el partit al camp del Racing, que Eto'o no hagués contestat diumenge a una pregunta en català d'una periodista de Catalunya Ràdio ja demostra alguna cosa. Però siguem sincers, ell és el problema? Un camerunès que va aterrar a Madrid sense res i va anar a parar a Mallorca i després el Barça perqùe al Bernabéu no el volien i s'ha fet milionari... ha d'entendre Catalunya? La nostra causa és nostra, començant pels d'aquí, i tan de bo Eto'o ho entengués però no demanem miracles en dos anys i a un jugador diguem-ne que especial. I, per exemple, i si falla el col·lectiu dels seus educadors socials?

I d'acord que l'Eto'o l'ha cagat, però i quan juga la selecció catalana de futbol per Nadal, on és en Carles Puyol? Sí, en Puyol, el gran capità del Barça. Lesionat o a París d'escapada amb la companya? Això ho sap bé el president de la Federació Catalana de Futbol, Jordi Roche, però no ho dirà en públic. Si el català Raúl Tamudo, per bon jugador que és, no és la nostra causa tampoc ho hauria de ser un camarunès que és un excel·lent golejador.

Música / 7 segons # Youssou N'dour Neneh Cherry

A ells

Suposo que estic perdent el temps pensant en ells, però l'acte de presentació d'aquest cap de setmana a Barcelona és indignant. Que Pepe Rubianes es va equivocar a TV3 ho hem de reconèixer tots, encara que va ser un comentari habitual en la línia de provocació que utilitza. Excuses a banda, el que no pot fer ara un nou partit amb tants ideals i coses a dir com Ciutadans-Partit de la Ciutadania és anar de màrtir i demostrar que llastimosa és la seva vida a casa nostra. I a més, que un provocador com Ivan Tubau repeteixi la frase de Rubianes a l'inversa per agradar-se, sentir-se alguna cosa i encara ser aplaudit. Però si tant perseguits se senten com és que no aprofiten l'acte per anunciar els motius! I, per cert, on era en Boadella?

Si tan penosa és la seva vida en aquest territori, com és que han pogut fundar aquest partit i utilitzar seus com el Palau de la Música de Barcelona per donar-se a conèixer. El més indignant és que personatges com Boadella, De Aúza, De Carreras, Espada, Tubau... tinguin d'audiència uns dos mil fidels que encara no sàpiguen que aquests senyors només busquen notorietat per satisfer el seu immens ego.

Aquests nous gurús de la política juguen amb Catalunya i d'aquí venen imatges com aquesta: és igual la finalitat, les idees, la política, els sentiments, l'educació, el benestar... la qüestió és alimentar l'egolatria i que el pallaso el faci un desconegut de 27 anys. Que trist fer servir un jove advocat d'homenot.

Música / Tantes coses a fer # Els Pets

Dos que s'apunyalen

Quin espectacle més patètic estan oferint-nos el president Paqual Maragall i el candidat José Montilla en aquesta recta final de traspàs de poders. La blasfèmia de Maragall mateix, el dia que va comprar el llibre Los Apuñaladores, de Leonardo Sciascia -fumant a baix i per cert té una pàgina web d'amics-, davant el propi Montilla va demostrar què pensa de tot plegat sense expressar-ho. Però Montilla no s'ha tallat i en l'acte en què va coincidir amb Maragall per valorar els mil dies de govern es va asseure a l'altre costat de la sala per no saludar la dona del President, Diana Garrigosa, que casualitats de la vida es va lesionar el peu a la Costa Brava i fent de marinera. Ai, aquelles fustes...

És fins i tot lògic que Maragall i Montilla tinguin grans diferències i ara més que mai, però Maragall una vegada ha caigut en picat el que no pot fer és dedicar-se a atacar Montilla sense escrúpuls. Si Montilla és ara l'home fort del PSC és perquè s'ho ha guanyat i el partit vol que sigui ell. Són tants els homes que remen per Montilla! Vostè, President, va voler liderar el partit amb genialitats i el partit volia treball, gestió i sacrifici en el dia a dia. I això ho volen De Madre, Iceta, Zaragoza, Corbacho, Chacón... i a Girona dos amb molt futur com són Àlex Sáez i Donaire.

Per tant, pel bé del país no oferim la patètica figura dels Tamayo i Sáez a l'Assemblea de Madrid i deixem-nos de punyatetes en públic. Que la roba bruta es renti de portes endins i segur que hi guanyarà la devaluada política catalana, el PSC i el propi país, que no necessita un President que es dediqui a perdre el temps en batalletes que només deshonren la Generalitat i Catalunya. És més, si hores d'ara encara no sap que qui el va erosionar va ser un dels socis del tripartit, va arreglat. Potser sí que, tal com s'apunta, de Roma aviat té pensat marxar a Nova York. Doncs, ciao i good luck!

Música / Stand By Me # 4 The Cause

Era d'esperar que passés amb "Salvador"

Le pel·lícula Salvador representa massa coses per a nosaltres i que combinés un respecte sobre la realitat i la causa no debia ser fàcil per traslladar-ho a la gran pantallla. És cinema i és comprensible que s'hagi buscat la comercialitat al producte en una història que va tenir un final tràgic. Davant d'aquests fets, crec que tampoc cal jugar a ser crític amb el resultat final, tot i que hi ha una càrrega de sentimentalisme exagerada.

Però ja sabem que les pel·lícules que es basen en els llibres sempre són millors els llibres -en aquest cas el de Francesc Escribano- i que una vegada posats en escena sempre domina més el factor comercial per poder omplir les sales. N'hi ha tants d'exemples i el primer que hem ve ara a la memòria és el de Ramón Sampedro. Javier Bardem va demostrar a Mar adentro el seu poder d'interpretació, doncs a Salvador és Daniel Brühl qui, tot i la seva joventut, és converteix en el millor de la pel·lícula de Manuel Huerga per la seva sobrietat i adaptació al drama.

Però això no és tot, ara han sortit cercles propers a Puig Antich i han fet una crida en contra de la pel·lícula amb un manifest que es pot consultar a Internet. Doncs per molta crítica que rebi el producte, això encara l'ajudarà a omplir més les butaques, com ha passat sempre fins ara.

Música / Pero a tu lado # Los Secretos

Si ara no el tenim...

L'aeroport del Prat era part del Nou Estatut i encara és una reivindicació important del nostre futur. Però conquerir el control d'aquesta infraestructura es convertirà en una súplica impetuosa. Ahir mateix, en vam tenir l'exemple evident: el PSOE i el PP van acordar tombar al Congrés una moció de CiU instant el govern espanyol a constituir un consorci, amb representació de la Generalitat, que gestionés l'aeroport. Era d'esperar la negativa, d'acord, però si ara que l'executiu del PSOE no té majoria parlamentària no obtenim aquest control, ja podem deixar de ser optimistes. I és que... una altra vegada patim la representació del PSOE i el PP junts. Com els uneix Catalunya!

Tan necessari és el Prat com, per exemple, no ens trobem amb les misèries de la darrera vaga laboral. Com també perquè se'n faci una explotació més comercial i eficient, quan ja sabem el boom que s'espera. Es triplicaran el nombre de vols en deu anys? O es quadriplicaran en quinze? Aquest boom és un bombó i és per això que, si finalment el govern de Zapatero decidís cedir l'aeroport, encara hauríem de topar amb tants càrrecs i secretaris generals de l'executiu espanyol que fins i tot ens ho posarien més difícil.

Els polítics sabem que tenen una imatge pública i que han de controlar els gestos, negociar, cedir, acordar... però els tècnics mai donen la cara i quan ets a Madrid, en les seus dels Ministeris, moltes vegades ja saps el que t'espera. Doncs topar-te amb el poder, el centrelisme i després d'una exposició trobar-te coses a l'estil del... ¿de qué me está hablando usted?... Contesta de l'interessat: ¡Pues de la OPA si le parece!

Música / Flying # Bryan Adams

Que l'OPA us aprofiti

La cancellera Merkel i Rodríguez-Zapatero acaben de tancar l'acord tan esperat i el compromís és que E.ON es quedi Endesa amb una OPA milionària. Endesa era un bombó per a Gas Natural i "la Caixa", però el cercle financer de la corte y villa encara té un prestigi abans de vendre's a capital català. Abans qualsevol altre i aquesta n'és la prova. I això sí que és seriós, més que qualsevol obra de teatre d'en Rubianes o el pregó de la Mercé. No fem broma: ells es poden endur el BBV d'Euskadi però nosaltres no els podem fotre Endesa.

Però no passa res. També va bé que no ens vinguin amb la camama de ministres catalans a Madrid. Quan governava el PP així ens va anar amb Josep Piqué i ara amb el PSOE ens passa igual amb José Montilla, que només ha vist passar l'OPA. I què podem dir i esperar amb en Clos...

E.ON ha caigut a mans del gegant alemany perquè el president d'Endesa abans la mort que caure rendit per Barcelona. Doncs l'antes muerte que sencilla de Manuel Pizarro li costarà el càrrec i tindran un màrtir més per la pàtria. L'amic d'Aznar ha defensat el fortí i només se salvarà el conseller delegat, Rafael Miranda, que s'ha posicionat a temps. Miranda tindrà un càrrec en la nova directiva i haurà de saber navegar entre dues aigües: les directrius empresarials des d'Alemanya i les pressions polítiques del PSOE per tancar el cicle del PP.

Música / Antes muerta que sencilla # María Isabel

Primer dia

Comença l'escola i torna la normalitat a la nostra societat. Sempre que s'inicia un nou curs hem de suportar les falses demagògies de personatges que no es creuen l'Eduació amb majúscules i, a més, ens volen donar lliçons de com s'han d'educar els infants. Cada any encetem l'agenda escolar de setembre a juny amb moltes aspiracions, però Catalunya els reptes que necessita encara estan en l'imaginari. Els polítics, lògicament, es basen en les especulacions, tot i que el conseller Joan Manel del Pozo té credibilitat perquè creu en el seu rol.

Per començar, sempre s'ha parlat del dèficit de les infraestructures. I continuem igual: érem sis milions i teníem barracons i ara que en som set, estem en mòduls prefabricats. És aquest el nostre destí: el de viure i educar-nos amb mitges veritats. L'altra realitat és que aquest sistema no és divertit, que no ho ha de ser, però necessita més dinamisme i obrir les pautes a nens que són mòbils, astuts, hàbils i que prioritzen més que ningú el col·lectiu. Ells no duen rellotge i són escolars lligats a uns mètodes massa rígids. I motivar el professorat, que massa vegades se sent abandonat, i crear uns equips de direcció que siguin professionals i no simples controladors del Departament. I els tècnics policies, a fer estudis.

Ahir tot feia olor a nou: una olor especial i màgica. Seria il·lusionant que no es perdés i que, entre tots, polítics, tècnics, directors, professors, alumnes i pares, mantinguéssim l'esperança perquè el que s'anomena societat del coneixement és una eina essencial per garantir la igualtat d’oportunitats; és a dir, que una vegada acabada l’etapa d’ensenyament obligatori, els alumnes tinguin les mateixes possibilitats per formar-se com a persones.

Però hem de veure l'ampolla mig plena, desacomplexar-nos i apostar per un sistema més atrevit de conceptes. Per començar, la foto del company i fotoperiodista Jordi Soler és una proclama a l'esperança. Nens lliures i jugant.

Música / People Have The Power # Patti Smith

Divideix i guanyaràs

La Diada ens ha exposat en la situació que es troba ara Catalunya: dividida i sense un rumb de nació que permeti ser optimista. Quan governava CiU, la reivindicació de l'Onze de Setembre quedava a mans d'Esquerra, que aglutinava totes les branques independentistes. Però, ara, després del pas d'ERC pel govern la CUP i els Maulets van en solitari en el seu to reivindicatiu per a la independència. Esquerra, per la seva part, avança sense l'autodeterminació d'abans (alguns ja ho admeten a cau d'orella), cada vegada més aburgesada i tensionada en la cúpula pel pols Carod-Puigcercós, encara que això no estigui ben vist dir-ho.

CiU sempre té una predispoció a negociar-ho tot que no saps mai on navega. Però aquesta Diada comença a aglutinar els fidels que es van canviar de bàndol i ara tornen. I retornen perquè volen establisment i se senten decebuts amb ERC i perduts amb el PSC. I precisament, el PSC està immers en tants problemes propis entre els Maragallians i els Montillistes que ha deixat que la Diada passi i com menys soroll es faci millor. Montilla no deixarà res de la gauche divine catalana.

Amb aquest escenari, per tant, en aquesta Diada hem recollit el que hem sembrat durant anys. Especialment, apatia, desil·lusions i manca d'esperit col·lectiu. I potser som tan plurals, solidaris, ecologistes, cosmopolites i presoners del nostre benestar que ja ens és igual tot, mentre no ens toquin la butxaca. I la gran pregunta és qui té el model de país? Qui creu en la Catalunya on tot és pactable i negociable? Estic d'acord amb Salvador Cardús: "No podem deixar la Diada a mans del polítics. Ho hem fet en els darrers anys i ara en tenim la prova de què no ho hem fet bé. La societat catalana és qui ha de capitalitzar la Diada". Està demostrat que la nostra nació necessita les futures generacions amb urgència.

Música / Cathedral Song # Tanita Tikaram

L'altra Diada

Dia de platja, sol, muntanya, piscina... Dia per descansar, passejar, gaudir dels plaers, fer esport, estar amb la família, sortir a dinar a fora, desconnectar, treballar... Qualsevol decisió és bona.

També potser un dia per pensar, estar amb els amics, visitar uns parents, anar a comprar en algun mercat, anar a una fira, fer un viatge, quedar-se a casa a llegir, llogar una pel·lícula en un vídeoclub, anar al cinema, avançar feina pendent, netejar la casa, arreglar el jardí, sortir amb moto, anar amb la BTT, preparar el material escolar dels fills... Qualsevol elecció és l'adequada.

També es pot dedicar el dia a pensar: en com serà la pel·lícula sobre Puig Antich, quina crítica ha tingut el film El parfum que s'acaba d'estrenar a Alemanya, en què podem llegir o veure sobre l'11-S dels Estats Units, en comprar entrades per al concert de George Michael, en com trobar una entrada per anar al concert del Bruce Springsteen, en com jugarà el Barça demà en el seu debut a la Champions, en la derrota de l'Espanyol, en dur el cotxe a revisió, en pagar les multes, en com plantejar la reunió de demà, en què s'ha d'anar al banc, en com els anirà als nens demà l'escola, en canviar de mòbil...

En un dia com avui se'n poden fer tantes de coses. Però avui és especial. Avui és història i avui és part del passat, del present i del futur de Catalunya. Nosaltres, doncs, som el present i ningú més pot escriure aquesta part de la història. I del nostre present depèn el futur dels nostres fills que ara juguen tranquil·lament mentre nosaltres llegim aquest text.

Música / Boig per tu # Sau

El "Visa pour l'image" s'ha fet major d'edat

Ja són divuit les edicions del Visa pour l'image de Perpinyà. Aquest festival internacional de fotoperiodisme ha consolidat el seu projecte perquè la ciutat s'ha abocat a un repte que semblava que només podia interessar a fotògrafs i periodistes. Però quan veus els comerços de la ciutat amb fotografies, records per commemorar l'exposició i una bona organització, lloes que aquesta idea s'hagi fet gran. Entre els treballs, hi ha fotoperiodistes del Diari de Terrassa, La Vanguardia i El Periódico i també Miquel Ruiz, company de fatigues, amb mostres dels testimonis recollits amb l'ONG Fotògrafs per la Pau. Una bona causa més.

En general i com era d'esperar, les imatges dels fotoperiodistes tenen un nivell altíssim, un recull de sensacions imponent i un respecte per la imatge en blanc i negre molt admirable. Tot i que, per desgràcia, l'objectiu de les càmeres està enfocat a tantes de les tragèdies bèl·liques que pateix aquest planeta que no s'entén com, encara, no s'ha creat cap organisme a nivell mundial que pugui tenir un grau de credibilitat com per a què s'aturin d'una vegada els conflictes. És per això que degut a les tantes i tantes víctimes civils, les imatges d'aquests fotoperiodistes encara tenen més sentit i emoció.

Música / Amélie m'a dit # Elizée

Cap on vas Catalunya? (II)

I el punt de partida hauria de ser preguntar-se ara, per exemple, cap on vas Catalunya? En quina direcció volem que avanci? La igualtat de forces entre CiU i el PSC-PSOE pot sedar Catalunya, perquè així també ho volen els grans empresaris, però... i els ciutadans? Aquesta guerra freda mai pot amagar el nostre sentiment de país i la nostra identitat. Si els ciutadans, per molts reptes i idees que tinguem, si no mostrem un esperit i un orgull identitaris no podem avançar amb esperances i il·lusions. Per això estem així expresident!

El mateix Salvador Cardús em comentava ahir aquesta manca de visió i la conseqüent decepció després d'anys de fredor identitària. Vostè mateix, expresident, té perspectives molt àmplies però es queda en la superfície. No va a l'arrel. És per por? No crec. Suposo que és per no remoure conciències i no malmetre el conservador teixit català empresarial. Nosaltres però, tips d'esperança, necessitem aprofundir perquè ja no podem deixar passar més temps ni perdre'l innecessàriament.

Música / Wonderful Tonight # Eric Clapton

Cap on vas Catalunya? (I)

Jordi Pujol va pronunciar ahir una conferència a Òmnium Cultural de Barcelona i va definir com a conclusió que “Catalunya viu un moment molt decisiu” i va alertar del gran repte que té plantejat el país. Totalment d'acord! Catalunya està ara en fase morta després del Pujolisme i el Maragallisme. La primera etapa va ser, sens dubte, massa extensa. I la segona, potser massa breu perquè calia la transició esperada. Però en funció de com s'havia plantejat l'ecuació, la resultant ha estat més o menys l'esperada. Ara, un dels grans objectius és la cohesió, però en aquest moment de tantes transformacions ja és hora de demanar canviar el xip, moure els conceptes i acceptar els riscs.

I Pujol deia a Òmnium: “El punt de partida és complicat, atès que la impressió general és que en el país hi ha desconcert i desorientació, i políticament una certa frustració”. Perfecte! Però, en part, sàpiga que són les conseqüències dels seus últims anys. La seva trajectòria no es mereixia aquest final però si com defensa, la causa en va ser l'escenari polític, ara en tenim un altre d'escenari: el de la identitat. Més profund, més potent i més perillós. I necessari, tan necessari perquè el nou Estatut ha mort abans de néixer i els ciutadans, cansats de tantes esperances, ja ens coneixem totes les respostes i ara exigim canviar les preguntes.

PD: El guió de la conferència “Davant d'una històrica cruïlla i d'un gran repte”.

Música / Belfast Child # Simple Minds

El pregó de la Mercè

L'escriptora Elvira Lindo farà el pregó de les Festes de la Mercè el proper dia 22. El govern municipal ha triat aquesta novel·lista i col·laboradora d'El País perquè enceti les festes de la ciutat. D'entrada, el consistori pot escollir qui li sembli per realitzar el pregó i, segurament, tots els alcaldes poden tenir la seva justificació de perquè han triat un perfil concret. El més decebedor seria que la personalitat en concret cobrés per sotamà o se li pagués en espècies, tal com ha passat en més d'una ocasió en pobles i ciutats.

En el cas de Barcelona i la selecció de Lindo, la raó es basa en el cosmopolitisme de l'autora, tal com ho és la ciutat, segons els dirigents ubicats a una banda de la plaça Sant Jaume. La raó es pot aguantar i defensar sempre que es vulgui però en la terna ja no hi estaria tan d'acord si l'escriptora no té cap vincle conegut amb Barcelona. Ara que, de fet, a última hora també es podria anunciar que un seu parent va néixer o residir a la capital catalana.

En definitiva, que l'Elvira Lindo vingui, sigui ben rebuda i tractada. Faci el pregó i la gent ho celebri, però sisplau que el llegeixi en castellà. Res de quatre parauletes en català per quedar bé! Així posarà a tothom el seu lloc: des dels qui l'han triat als qui realment tenen ganes d'escoltar-la. Però tampoc ens mamem el dit amb els temps que corren: Màrius Serra, Jordi Coca, Imma Monsó, Albert Sánchez Piñol, Baltasar Porcel, Carme Riera, Quim Monzó, Eduard Márquez, Ferran Torrent, Sergi Pàmies, Isabel Clara-Simó... poden ser tot el i les cosmopolites que vulguin que mai sortiran al balcó de l'Ajuntament Madrid ni de qualsevol ciutat o poblet de la Manxa per llegir el pregó. I menys encara per fer-ho en català.

Música / Només una cançó # Gerard Quintana i Pep Sala

Ciutats educatives. I per què?

Escolto parlar de les ciutats educatives per segon dia i, sincerament, el millor que poden fer els polítics i alcaldes és deixar tranquil·les les polis i la seva manera d'educar-se. Amb el sistema educatiu tan complicat que tenim i amb la reiterada manipulació política que ha patit, com perquè el futur sistema educatiu de les ciutats també recaigui en els habitants. Com a concepte sona molt bé i com a eslogan funciona, però no ens poden deixar enganyar pels clixés que els polítics inventen sovint per guiar-nos com si fossin gurús.

La gènesi de l'educació ha de recaure en els mestres, ensenyants i pares. Sens dubte. És obvi que si les llavors estan ben sembrades, els fruits també seran per a la mateixa població. Per tant, no necessitem ciutats educatives, ni sanitàries, culturals, industrials, etc. El que necessitem són bons governants i que, gaudint de tota la responsabilitat com tenen, construeixin ciutats ben estructurades. De fet, pel que estem observant ni això fan perquè s'han venut a l'especulació del sòl a canvi de criteris urbanístics. L'obsessió pel metre quadrat és salvatge.

És per això que els polítics han de governar i potser començant per ells. Si ells són els primers que se saben governar a sí mateixos, després serà molt més fàcil que ho apliquin al col·lectiu. I em pregunto... i quants polítics amb responsabilitat de país se saben governar a sí mateixos? I a les seves famílies? I a les seves ciutats? I als seus ciutadans?

Música / Wonderwall # Oasis

La tercera via

Anthony Giddens, teòric de la tercera via, va proposar uns canvis en la conservadora política anglesa que no es van acabar de produir, tot i que amb Tony Blair com a primer ministre, es van començar a moure les velles teories. Giddens, si més no, va tenir el mèrit de creure en els seus ideals i d'aportar nous conceptes i projectes després del mandat autoritari i desfasat de Margaret Thatcher. Giddens, per tant, va marcar el camí i Blair va apostar per seguir una part del seu itinerari. I tot aquest gran canvi, va passar sense que Giddens exigís res a la societat anglesa: tan sols que tingués esperances en el canvi.

Conscient del tòpic que totes les comparacions són odioses, deixem Blair i el Regne Unit però situem-nos ara a l'escenari de Catalunya. Arribats en aquesta cruïlla del post-pujolisme i el fracàs del Maragallisme, s'obren nous horitzonts però, una vegada més, no hi ha una visió àmplia de conceptes, idees, projectes i creences de futur per estimular els catalans. El primer gran objectiu és utilitzar la ciutadania per guanyar unes eleccions i aquesta setmana ja n'és prova: acabades les vacances comença el foc obert entre CiU, el PSC i ERC, amb ICV i el PP com a espectadors.

Els catalans ja sabem que estem en el segle XXI i després de demanar-nos tant que ens adaptem als nous canvis socials -les tecnologies de la informació, la integració de cultures, el canvi climàtic, l'educació, etc- necessitem i reivindiquem que els nostres polítics també vagin més enllà de la picabaralla de baixa volada i ens acompanyin en el canvi del nou pensament per a les noves accions. I no estem davant de problemes sinó de reptes i precisament els reptes són els qui reivindiquen un nou model de societat. I els polítics no se'n poden salvar.

Música / Have I Told You Lately # Van Morrison

El negoci de l'Estret

Aquesta imatge de fa quatre dies és prou eloqüent per demostrar què passa a l'Estret i per comprovar que només patim el "bla, bla, bla" dels nostres governants perquè el drama no s'atura. Podem admetre que és un patata catenta a les mans i despatxos de molts polítics però això tampoc hauria de ser cap excusa perquè s'intentés resoldre d'una vegada. Amb o sense la Unió Europea. I per què no es posa fi al problema? És més... per què vindran més i més pasteres? On són los solucions? I per què predominen tant els interessos?

La situació té dues lectures. La primera és la incompetència dels nostres governants alhora de negociar amb els països exportadors d'esclaus perquè uns bons acords comercials, segur que posarien fi al problema. Els tenim per res i són més espavilats i exigents del que ens pensem. I la segona tesi se sosté purament en els interessos: tant de països com l'espanyol com, per esmentar un cas, el Senegal. Si partim que els senegalesos que resideixen a l'Estat suposen un 20% del PIB del seu país i que la immigració beneficia a l'Estat espanyol d'un 3% del PIB, la barreja d'interessos està demostrada.

El govern senegalès, per tant, pretén que vinguin més i més esclaus perquè així continuarant enriquint-se només uns quants, que potser ni resideixen al Senegal. I l'executiu espanyol vol que els subsaharians continuïn jugant-se la vida en les pasteres perquè, una vegada arribin a les Canàries, després seran la mà d'obra i faran augmentar el PIB una mica més. Si la darrera pujada és del 3% gràcies als immigrants amb papers, doncs potser seria del 6% si es calculessin els esclaus que treballen sense tenir la situació regularitzada.

Música / Cose Della Vita # Eros Ramazzotti / Tina Turner

Per qui votem, en realitat?

L'editorial La Campana va editar el 2002 el llibre d'Arthur Miller La Política i l'Art d'Actuar, un assaig breu però precís i clarificador sobre com realment en són d'actors els polítics. Segons Miller, els polítics han d’actuar i convèncer dalt de l'escenari amb l'objectiu de persuadir l’espectador. És per aquest motiu que, per a l'autor, ho han de fer a través d'una escenografia molt concreta i estudiada, com si fossin actors professionals. La democràcia, conclou Miller, és assumir que el polític fingirà, que no es mostrarà tal com és ni dirà què pensa.

Aquesta sentència radiografia cada vegada més la nostra política actual. I, precisament ahir, en tenim un bon exemple amb l'aparició dels consellers de més pes per explicar-nos l'obra de govern dels 1.000 primers dies. Tot i la trencadissa, posada en escena per escenificar uns resultats. Una mostra més que la política catalana es refia més del màrqueting, les enquestes i les estratègies cuinades que no de les emocions, els sentiments i les il·lusions. Però si Catalunya és qüestió de sentiment!

Però tampoc ens enganyem espectadors del teatre dels somnis: mentre aquesta assejada opereta passava dalt de l'escenari, rere les cortines vermelles la dona del President Diana Garrigosa resulta que s'anunciava que ha fet les gestions oportunes per donar-se de baixa com a militant del PSC.

Per tant, entre tant contrast, com el dramaturg nord-americà escriu en forma de sentència a l'assaig "l'important és si el tipus resulta persuasiu, i no pas allò de què ens persuadeix". Una màxima que, per cert, potser no té sentit amb vista les eleccions catalanes per al dia de Tots Sants. Nosaltres espectadors, trobarem des de la nostra butaca actors i alhora candidats seductors o només trobarem rígits reproductors de guions?

Música / Forgiven, Not Forgotten # The Corrs

Felicitats

Felicitats! Sí... felicitats! Han passat 1.000 dies i tu continues aquí com a ciutadà. Potser avui, fins i tot, tornes a la feina. Doncs ànims! Tu has sobreviscut a una crisi política constant que no et mereixies i tu volies el canvi que tant t'havien promès. Però continues aquí, amb l'esperança que vinguin temps millors i que el país trobi un altre lideratge per créixer i començar el segle XXI amb la motivació necessària per augmentar la nostra identitat.

Som pocs però no ens podem desanimar. Potser cada vegada som menys però el nostre sentiment i orgull ha de continuar intacte, tot i la lògica decepció. Catalunya s'ha d'autogovernar i ha d'estar per sobre dels nostres polítics. Portem massa anys de força incompetències, interessos de partits i arrogàncies de polítics que no han estat al nivell de les circumstàncies. Aquesta imatge ja ho resumeix tot: l'inici del fracàs ideològic del Pacte del Tinell.

Avui anunciaran els mil dies de govern i el balanç és pobre. Massa! Salvarem tota la política social però la resta només pot ser autocrítica i disculpes. Disculpes envers tu i jo, ciutadans, per haver-nos fallat la majoria pel que fa a reptes, projectes, il·lusions, esperances, idees, emocions i sentiments. Nosaltres no només tenim problemes i maldecaps... també tenim passions. I la vida forma part de la política i per això tenim l'obligació moral d'exigir una política que estigui al nivell del nostre orgull com a ciutadà i de l'orgull del nostre país. I és que tots els somnis necessiten veu per explicar-se i orgull per fer-se realitat.

Música / Fragile # Sting