2007 esperances

Penso en el retorn d'ETA i demanaria més que el famós talante per superar aquest procés tan històric. Vist des de fora, la pau a Euskadi vol més que el rèdit electoral que en puguin treure els dos grans blocs polítics de Madrid. Però ara acaba l'any i és millor oblidar-se per un moment d'aquest món. Aquesta és la nit en la que tot sembla aturar-se per uns instants i tots tinguem el dret d'invocar un futur millor. Per tant, entre les 2007 esperances que ens esperen uns recordo a tots vosaltres que m'heu animat a continuar que aquesta barqueta vagi entrant al mar i al mateix temps m'he permès aprendre de vosaltres.

Gràcies Dolors, Àngel, Saül, Jordi, Òscar, Narcís, Trini, Àlex, Camil, Carles, Francesc, Moon, Mireia, Jaume, Josep, Núria, Miquel, Ramons, Martí, Susanna, Marc, Toni, Dessmond... Salut i que la sort us acompanyi!

Música / Un año más # Mecano

S'ha fet justícia?

D'ençà la detenció de Saddam Hussein s'ha exprimit el cas del dictador fins al final. Les imatges de la seva execució han donat la volta al món en pocs minuts amb la intenció de comercialitzar la victòria dels bons d'una pel·lícula real: hi ha una guerra a l'Iraq amb morts a diari, en joc l'estratègia de la geopolítica, el comerç del petroli i el gas, un conflicte religiós i unes armes de destrucció massiva per trobar. Però aquesta vegada, gaudir d'una mort en directe, per molt que sigui la d'un tirà sanguinari, no es cap victòria democràtica. Per això, és molt lloable el criteri del The New York Times que ha decidit no publicar les imatges, tot i les grans vendes que li haguessin aportat, i al seu portal ha decidit difuminar el vídeo. O és que el codi ètic audiovisual només ha de servir per a les víctimes de l'11-S?

A més, divulgar imatges tan dures i impactants no crec que ens aporti res més que una derrota moral que la història ja s'encarregarà de valorar. I per què els Estats Units i Occident no han respectat el genocidi de Saddam -inicialment van fer-ho- i si els de Franco i Pinochet? Amb l'execució, per tant, deixem l'herència d'uns valors civils a les futures generacions que són decebedors amb la conseqüència que la pena de mort encara no ha resolt mai res des de la seva invenció.

Música / Nabucco # Giuseppe Verdi

Londres destrona Nova York

Resulta que ara a la ciutat de Nova York comencen a adonar-se'n que les mesures generades arran de l'11-s del 2001 li comencen a passar factura en temes econòmics i turístics. Londres és ja el destí principal dels mercats financers internacionals, rep més de 30 milions de turistes a l'any i s'ha convertit en la primera residència de molts famosos i empresaris, cansats de les reestriccions del govern dels Estats Units per la prevenció de nous atemptats.

Segons els esperts del Centre d'Economia i Investigació Empresarial, Londres s'està convertint en la nova "capital del món" perquè li està robant el protagonisme a NYC i que ha mantingut en les darreres dècades. El principal objectiu d'aquest relleu és, segons els analistes, que Londres dóna una sensació de més obertura al món, mentre que NYC s'ha anat tancant des del 2001 i provoca una sensació de rebuig. A més, el fenomen dels Jocs del 2012 i el fet que famosos com Madonna, Kevin Spacey, Gwyneth Paltrow i les últimes pel·lícules del geni Woody Allen Match Point i Scoop.

Ara resulta, que els barris residencials de Londres no tenen res a envejar als mítics barris de NYC perquè uns selectius milionaris indis i russos hi han fixat la seva residència, mentre ha augmentat considerablement la població de colònies de polonesos, colombians i equatorians a l'oest i al sud de la ciutat.

Música / Like a Star # Corinne Bailey Rae

PD: No té pèrdua la visita virtual a l'històric número 10 de Downing Street, amb l'encant de passejar-te per la residència oficial londinenca dels primers ministres.

Gerald Ford

La mort del 38è president de la història dels Estats Units em fa sentir enveja per la transmissió d'un patriotisme que a Catalunya és impensable. Sabent que els nostres polítics cada vegada més es fixen i copien les campanyes nord-americanes -amb defectes inclosos- estaria bé que també adoptessin la mateixa qüestió d'estat quan morís un president i també, lògicament, en altres temes rellevants pel que fa la identitat.

Amb la pèrdua de Gerald R. Ford els Estats Units, com a país, transmeten la sensació que cal retre homenatge a una part de la seva història. Un orgull, una llegenda presidencial i alhora un referent de la mateixa nació. I aquest sentiment tan arrelat te l'acaben transmeten, especialment, quan visites Washington, la seva capital política i on es desfan per lluir les seus governamentals.

Aquí, a casa nostra, és evident que no tenim aquest sentiment presidencialista, ni som un estat, ni som la potència dominant de la Terra... D'acord. Però ara, precisament, que tenim un líder abocat a la gestió almenys és un bon referent valorar l'adéu tan patriòtic que rebrà Gerald R. Ford.

Música / Thunder Road # Bruce Springsteen & Melissa Etheridge

Magdalena Álvarez

Després de veure com va gestionar les crisis de l'aeroport del Prat, a l'estiu, de com ha anat afrontant els problemes de Renfe, especialment a Catalunya, i com ara ha amagat el cap sota l'ala amb la polèmica d'Air Madrid no seria una sorpresa sinó més aviat una satisfacció que el president espanyol tingués a la ministra de Foment com una de fixes en la propera remodelació del govern. En els canvis d'ara fa vuit mesos, amb José Bono com a gran sacrificat, la majoria apostaven per Magdalena Álvarez com un dels retocs segurs però es va salvar. Amb tants cadàvers a l'armari com té la ministra, no és cap novetat que els conselleres catalans, especialment el resistent Joaquim Nadal, se'ls faci un nus a la gola cada vegada que hagin de contactar amb la Maleni, una experta en fiscalitat i per ser coneguda entre els seus com de armas tomar.

Tot i que avui, és clar, per tenir la consciència tranquil·la Álvarez ha volgut comparèixer en una comissió de Foment al Congrés per explicar el cas d'Air Madrid. Encara que sigui a petició pròpia, les explicacions amb la majoria de diputats de vacances, no la poden salvar. Explicarà la seva versió una vegada més i no la dels milers d'afectats.

Música / Where is My Mind # The Pixies

James Brown

A vegades, la música encara que et faci sentir bé necessita els seus silencis. Sobretot, després de la pèrdua de referents com James Brown. La música sempre més li ha d'estar agraït perquè s'ha guanyat a dalt dels escenaris el sobrenom d'El Padrí del Soul. Descansa en pau The Godfather of Soul.

Música / I Feel Good # James Brown

Bones Festes

És fàcil pensar en molta gent alhora de desitjar Bones Festes. Però és fàcil deixar-se algú, encara que gràcies a les TIC ens ho posen més fàcil perquè sigui instantani i arribi a l'altra punta del món. Cada vegada són menys les cartes que s'envien -i si no que li preguntin al Pare Nöel- i opten pels correus electrònics i els missatges a mòbil. És fred, però funciona. El més important és pensar en algú abans de desitjar-li de tot: felicitat, pau, amor, salut... Com a tu, sí, a tu, ara que llegeixes aquestes quatre ratlles posades tal com han sortit. Bones Festes!

La llista de bons desitjos seria interminable perquè fem referència al que sentim i cadascú de nosaltres podem sentir de manera diferent. En tot cas, mentre intento fugir del gran consum i pensar en el món global, em veig en l'obligació moral de recordar algú a qui li desitjo Bones Festes i no puc fer-ho. És algú amb qui voldria parlar i no podré. A qui voldria escoltar i no passarà. A qui voldria abraçar i no el trobaré. Ell és allà i jo sóc aquí però l'admiro de fa anys. I com que parla el meu inconscient, és per això que escric del que més sento i em surt de dins. Molta felicitat Vicenç Ferrer, Bones Festes en companyia dels teus i que la salut t'acompanyi.

Música / S'Wonderful # Diana Krall

Quan toca salut

És el consol dels qui no ha tocat la loteria de Nadal: salut! Però la salut és una loteria massa important com perquè sigui l'expressió de la desil·lusió i que quedi subordinada al somni dels diners. Si pensem en l'entorn d'amics i familiars veure'm com hi ha alguna gent que no té una bona salut en aquests moments i que, potser, no tenia ni cap tipus d'espectatives dipositades en la grossa de Nadal. I no és perquè potser no hagi comprat algun dècim sinó perquè valora un aspecte encara més afortunat que no els de la grandesa.

És més sort que et toquin 300 milions o tenir vida més enllà d'un termini mèdic? Per exemple, tenir salut per poder veure com creixen els néts o que els pares tinguin salut per continuar gaudint-ne d'ells. Perquè no oblidem que les cadires buïdes per Nadal són irreperables... Clar que el premi de la salut sembla una fortuna massa fàcil, doncs cada vegada hi ha menys afavorits. I precisament, aquest és un premi que és gratuït i que hi juguem tots des de que neixem.

Música / I Hate You Then I Love You # Celine Dion & Pavarotti

Hipocresia: a les 10 a la Moncloa

Zapatero i Rajoy es trobaran aquest matí a la Moncloa per parlar sobre el delicat estat en què es troba el procés de pau al País Basc. I després de veure els esforços del govern per avançar cap un diàleg històric amb ETA i la utilització de la situació per part de l'oposició, aquesta imatge no tindrà massa sentit. Els nostres polítics semblen estar permanentment en fase d'experimentació, jugant a crear escenaris partidistes i dels quals en puguin treure un benefici electoral. Seria més senzill i més productiu copiar el que ja existeix i el procés de pau a Irlanda del Nord n'és un bon exemple, tot i els possibles errors durant la negociació.

Si no veus la sortida al túnel, sovint tens la impressió que la política espanyola encara es troba en una fase primitiva, com si tot just s'estigués sembrant, ja que els resultats dels dos grans partits s'acaben valorant en funció del seu grau o no d'espanyolisme. L'esquerra, perquè li costa trobar sentit a la seva política en un continent que va directe a l'economia global. I la dreta, perquè vol quedar-se immòbil i només actuar amb polítiques conservadores. És per això que pel be de tots i sobretot per a Euskadi, tan de bo, a les 10 a la Moncloa i sempre més en aquest procés, tingui sentit el positivisme racionalista, que tan èxit a donat a la ciència.

Música / Torn # Natalie Imbruglia

Les enfants de Don Quichotte

Ja sabem que aquestes festes de Nadal no tothom les viurà igual i per això cada vegada més gent esquiva aquests dies de felicitat artificial per no caure en el consumisme. Ens mou la febre la comercial per la necessitar de tenir i moltes vegades els regals no fan res més que cobrir uns buïts. Però només omplim els buïts individuals morals perquè volem comprar la nostra tranquil·litat anímica i, només, la nostra. Perquè si prescindim del consum innecessari i ens traiem la careta de la felicitat artificial veure'm que hi ha un altra Nadal. Un altra Nadal més humà i solidari a poca distància de casa nostra i que no té una setmana de caducitat sinó els 365 dies de l'any.

Precisament, l'ONG Metges del Món ha repartit aquests dies a París 300 tendes de campanya perquè els ciutadans que vulguin tinguin consciència del que significa passar una freda nit d'hivern al costat del Senna. La plasticitat lluminosa del Nadal de la Torre Eiffel, Notre Dame i els Camps Elisis xoca amb que s'autoanomenen Les enfants de Don Quichotte i que cada vegada són més. Són els qui no poden omplir els seus buïts individuals morals perquè no poden comprar la seva tranquil·litat anímica. I, només, la seva.

Música / Sometimes Love Just Ain't Enough # Patty Smyth and Don Henley

Joseph Barbera

Ha mort als 95 anys el creador de dibuixos animats tan entrenyables com Els Picapedra, l'Os Yogi, Tom & Jerry, Scooby-Doo i Els Supersònics. Precisament, el canal Boomerang recupera diàriament aquests mítics dibuixos que han marcat la infantesa de la nostra generació. Ara, amb el temps per testimoni, encara són vigents tot i que és lògic que no tinguin l'atractiu dels actuals ni la plasticitat televisiva. Però el missatge encara diverteix i no té punt de comparació amb la majoria de les produccions actuals.

Els de Joseph Barbera són dibuixos que no transmeten cap missatge d'agressivitat als infants. I com que cada vegada n'hi ha més a la nostra societat i els nens i les escoles no en són una excepció, és lloable valorar la creativitat de Joseph Barbera. Ara, només tenim dibuixos animats, pel·lícules i telefilms carregats de competivitat, violència i agressivitat. I el més curiós és que tot i els codis ètics infantils que volen aplicar els polítics per quan posem la televisió, trobes gairebé tots els dibuixos plens de violència. I quina casualitat perquè són els que els nens més demanen i els que cal programar perquè donen més audiència. Quin contrasentit!

Música / Always On Your Side # Sheryl Crow & Sting

Ronaldinho

El futbol és art esportiu, talent, carisma, enginy, classe, imaginació, improvització, espectacle, tècnica, atac, dribling, somriures, passió, màrqueting i fer aixecar els espectadors dels seus seients. Per tot això, Ronaldinho. Amb o sense premi FIFA, amb o sense Pilota d'Or com a millor jugador del 2006.

Música / Beautiful # Snoop Doog featuring Pharrell, Uncle Charlie Wilson

Madrid ja té el mar més a prop

Escoltar als informatius de Televisió Espanyola i Telemadrid que els ciutadans de la capital espanyola ja tenen el mar més a prop amb l'estrena del TGV entre Lleida i Tarragona és frustrant. Després de veure durant dies com patim les infraestructes a Catalunya, tant aèrees com ferroviàries, donar una visió periodística tan centralista a la notícia és comprovar en directe la realitat que ens toca viure. Si tenim aquests problemes tan tercermundistes és perquè no ens podem autogestionar les nostres infraestructues i si crisis com les de Renfe, Iberia o ara aquests dies Air Madrid ens afecten de ple és perquè la nostra realitat sempre es valora amb uns ulls diferents des de qualsevol seu de ministeri de Madrid.

Ens agradi o no som part d'un conjunt i no el conjunt: i així ens va! Si ens fixem en l'Educació i la Sanitat com a bons indicadors per mesurar el benestar d'una societat, les infraestructures haurien de ser l'altre gran referent. I en aquest sentit, és cert que avancem però sempre supeditats a injustícies com la construcció del primer TGV entre Madrid i Sevilla. I això, el 1992. Catorze anys després la connexió Madrid-Barcelona encara necessita un any més. Això anant bé, és clar.

Música / Proud # Heather Small

Person of the Year: You

La revista Time ha evitat personalismes en el 2006 i s'ha avançat al futur en concedir el seu premi a la Persona de l'Any a tots els internautes. "You.", titula a seques. I la sentència és: "Yes, you. You control the Information Age. Welcome to your world". Aquesta publicació, mundialment coneguda, felicita tots els ciutadans del planeta que es connecten a la xarxa i formen part de la nova democràcia digital. És cert que és la suma de milions de grans de sorra que fan possible aquesta nova generació d'informació, comunicació i interactuació. D'errors com el doble premi a George W. Bush als darrers guanyadors Steve Jobs, Bill i Melinda Gates... a pensar en el poble per així evitar les polèmiques dels darrers anys. Fins i tot, en el 2003, li van concendir al soldat nord-americà.

I l'afirmació a l'editorial del subdirector de la revista, Richard Stengel, per justificar el premi és sensacional: "Si tries un idividu, has de justificar com aquesta persona ha afectat a milions més. Però si esculls milions de persones, no has de justificar-ho davant de ningú". I titula el text amb un "Now It's Your Turn".

Música / Shadowboxer # Fiona Apple

Un de cada quatre

L'Observatori d'Internet ha anunciat que un de cada quatre ciutadans de l'Estat farà alguna compra de Nadal per Internet. D'entrada, em costa de creure'm aquesta xifra, tot i que aquest observatori intenti promoure l'ús comercial de les tecnologies de la informació i la comunicació. Les TIC tenen encara alguns prejudicis i això de donar els dígits de la targeta de crèdit és per alguna gent encara un procés que genera massa desconfiança. Podem estar d'acord que, segons el mateix observatori, el comerç electrònic augmenti el 2006 un 30 per cent respecte de l'any passat, però no que un de cada quatre aquest Nadal adquireixi algun regal a través de la xarxa.

Que som compulsius, d'acord. Que a les grans ciutats cada vegada s'opta més per Internet, també. Però el plaer d'anar a les botigues dels carrers de moda, les ganes d'aparentar amb les bosses de la compra i les pèrdues de temps als centres comercials és encara massa temptador. Però, segurament, tot arribarà. El destí cada vegada més dependrà del famós click: comprar, vendre, gestionar, viatjar, llogar, contactar, intercanviar...

Música / Where Are You Christmas Rating # Faith Hill

Qui estigui net de culpa...

Tony Blair és un polític que se n'ha sortit de moltes i sonades. Ara, torna a estar contra les cordes i ahir va ser interrogat per la policia -Scotland Yard, of course- per l'escàndol de venda de càrrecs per al finançament del Partit Laborista. La polèmica es va iniciar el març quan membres del Partit Laborista van revelar que la formació va rebre gairebé 20 milions d'euros en préstecs a baix interès per part de dotze empresaris. Més tard, alguns d'aquests homes de negocis van ser designats per ocupar un escó a la Cambra dels Lords. Res a canvi de res: tant a la seu de qualsevol partit català com al número 10 de Downing Street .

És inevitable pensar malament sobre aquests temes i els mateixos polítics són els primers en no voler preguntar més del compte als de la cuina dels aparells. Els números, després de les campanyes, no surten i quan les esperances no es compleixen, doncs venen els problemes. I si no, que els hi preguntin aquests dies als de CiU, després de la recent patacada.

Cada vegada més, els partits reforcen les sales de màquina i tenen molts especialistes. La despesa és desorbitada i si surten els resultats, sempre és més fàcil tapar el forat, però quan no es compleixen, llavors és quan els problemes interns encara s'agreugen més. I parlem de xifres tan astronòmiques que pensar en què els partits es poden només autofinançar amb els simpatitzants i militants és com creure en els Tres Reis Mags. Per tant, ningú podrà tirar la primera pedra.

Música / Money For Nothing # Dire Straits - Eric Clapton

Ja desapareixerem, ja

" Catalunya pot desaparèixer com a col·lectivitat". La sentència és de l'expresident Jordi Pujol, anunciada amb vista el seminari d'avui Canvi demogràfic i Estat del Benestar. Segurament, serà veritat. Molts ja ho preveuen, com també vaticinen que el Japó desapareixerà l'any 2.800. Però una vegada més, no parem de flagel·lar-nos, quan ja tenim prou dèficits com per perdre el temps en autocastigar-nos. Catalunya és cert que està en un estadi de problemes d'identitat, pateix una històrica dependència del govern de Madrid i té una mancança de lideratges però avisant que ens queden quatre telediaris i que som un reducte tampoc és la solució. I encara que sigui probable el nostre estat cavernícola, no podem baixar-nos l'autoestima tan sovint perquè tenim valors que encara som a temps d'aprofitar. Perque si no tenim futur... què fem? Quins valors inculquem? Quines aspiracions ens queden? I, per cert, som més atrevits i valents avisant que ve el llop? Bèlgica quedarà difuminada? I Dinamarca? I Portugal? I el Barça?

A la primera onada del sud de l'Estat de fa cinc, quatre i tres dècades Catalunya va afrontar el procés migratori. I, ara, vist amb perpectiva es pot dir que ha estat una integració assimilable. En aquests moments, una dècada després de la segona onada, tampoc ens van tan malament les coses tot i les disfuncions. Per tant, la Catalunya integradora té ara l'oportunitat d'afrontar aquest segon repte amb la vocació i la convicció que el nostre país és viu. I és igual si al segle XXIII el perfil dels catalans és de color cafè amb llet mentre sentin la seva pàtria com ara la sentim molts de nosaltres.

Música / S'ha acabat # Els Pets

La seguretat: si es pot, es compra

Ja s'ha vist aquests dies el que ha passat amb el segrest del nen de Begur, l'intent de robatori a la llar de la família Tous, a Sant Fruitós del Bages, i el que està passant al sud-est d'Anglaterra, on ja han trobat el cadàver d'una cinquena prostituta víctima d'un assassí en sèrie. Tant el cas del Baix Empordà com el de la família Tous reobren el debat a Catalunya de quin ha de ser el sistema de seguretat a les urbanitzacions: si públic o privat. És evident que si a les ciutats hi ha una manca d'efectius policials, les urbanitzacions o pobles petits, com ha passat a la Garrotxa, quedaran aïllats i els veïns no tindran la seguretat que reivindiquen com a ciutadans.

I prop de la ciudad de Ipswich, el cinquè cadàver demostra la inseguretat que viuen les persones més febles en les zones urbanes. La tendència creixent d'assalts i robatoris demostra una vegada més que qui té diners blinda la seva residència -tots els rics ho fan-, qui s'atreveix o pot utilitza una arma -tant dir dels Estats Units i els anem imitant- i qui no, se sent indefens davant un assassí, un assaltant o un guerrer de l'Est que gaudeix, fins i tot detingut, d'un sistema policial i judicial que els fa somriure a la pròpia cara dels agents.

Música / Have Nothing # Whitney Houston

La UE "congela" Turquia

Els 25 han decidit frenar parcialment les negociacions d'adhesió de Turquia per la seva negativa a ampliar la unió duanera a Xipre. Els ministres d'Exteriors han acordat congelar 8 importants capítols dels 35 que es negocien amb el govern turc. D'aquesta manera, els 25 sancionen la decissió de Turquia de no deixar entrar en el seu territori vaixells i avions grecoxipriotes. Segons el comissari per a l'ampliació de la UE, Olli Rehn, el procés d'adhesió es manté i suposa una oportunitat per demostrar que l'Islam, que és la segona religió al nostre continent, "pot ser compatible amb Europa i els seus valors morals, democràtics i de respecte dels drets humans". La frase sona molt bé en termes comercials, que és el primer en què es pensa des de Brussel·les, però no és real perquè la geoestratègia té més sentit quan no intervé la religió.

En poc temps, Turquia ja ha demostrat que, encara que sigui a llarg termini, patirà una forta convulsió interna mentre durin les negociacions. I externament, la UE ja n'ha patit les conseqüències. A la perifèria, l'illa de Xipre és el centre de les tensions històriques entre Grècia i Turquia. I al cor de la Unió, el procés turc també és un dels causants dels fracassos electorals de la Carta Magna a França i Holanda, on va guanyar el "no".

Música / Free # Lighthouse Family

S'ha acabat la comèdia

Tal faràs i tal trobaràs. Però la dita no s'ha complert. La lenta justícia ha anat una vegada més massa endarrerida a la realitat i Augusto César Pinochet, l'encara dictador, ha mort sense ser jutjat. Hi ha massa vides que necessitaven tancar aquest capítol per veure recompensada la seva impotència, però no s'ha arribat a temps. La comèdia sobr l'estat de salut del dictador feia massa temps que durava i, finalment, s'han complert els rumors de les últimes setmanes. Amb la mort de Pinochet se'n va un dictador més, però el dolor dels afectats i familiars és encara massa gran. Hauran de passar dècades perquè es tanqui la ferida i aquí, a casa nostra, per desgràcia en tenim un bon exemple. Esperem que les futures generacions no oblidin que dictadors com Pinochet i Franco han de ser les pàgines negres de la nostra història.

Música / That I Would Be Good # Alanis Morrissette

Mengem McRàpid

McDonald's no es ven menjar: ens ven temps, un valor cada dia més valorat. Quan et trobes en una gran ciutat com París i la seva dimensió urbana comprovés com les cadenes de menjar ràpid cada vegada tenen més èxit. La diversitat d'idees i conceptes és enorme i vist des de l'aparador veus que la gent, fins i tot els dies festius, té poques ganes de perdre el temps. Pocs diners, autoservei i en mitja hora llest per poder fer altres coses. No importa ni la qualitat del menjar, ni del servei, ni l'ambient perquè no es valora la restauració sinó gaudir de temps per fer més coses.

Llegeixo a Le Monde que, precisament, McDonald's vol començar a implantar als Estats Units una experiència de posar gimnasos infatils als seus establiments. De fet, a París ja n'hi ha forces amb aquest estil i, fins i tot, amb graderies perquè els pares mentre mengen la XXL puguin veure com juguen els seus fills. Aquest remordiment de consciència d'una de les multinacionals més grans del món arriba quan l'obessitat ja és un símptoma d'alarma entre els nord-americans. En tot cas, amb l'èxit d'aquestes hamburgueses no cal tocar el producte perquè som els humans als qui al segle XXI ja ens hem acostumat al menjar ràpid per comprar temps.

Música / Raphael # Carla Bruni

Alícia en el país de les meravelles

Veure Sánchez Dragó com entrevista Jiménez Losantos en un programa de Telemadrid no té pèrdua. No és perquè l'entrevista sigui interessant sinó perquè d'una vegada et passes al bàndol contrari perquè intenten destrossar amb ironia Zapatero i l'Estat autonòmic. La cadena que controla Esperanza Aguirre ha donat una espai d'entrevistes els diumenges a la nit a l'escriptor que, a part de preguntar, deixa anar la seva tesi ideològica. L'únic Las noches blancas que he vist va hi apareix Jiménez Losantos arran de la publicació del seu darrer llibre De la noche a la mañana. No ha tingut pèrdua. I quin massatge mutu!

El seu món és un altre món: no m'estranya que després a Madrid qui compri el diari El País li diguin rojo separatista. Però resulta que aquest parell d'ultres té el seu èxit perquè encara hi ha personatges que els mitifiquen. Aquest bloc de Periodista Digital anomenat Electroduende n'ha fet una selecció de les imatges i n'és un petit exemple. D'altres com Falange Auténtica el feliciten i té un munt d'admiradors. També a El Mundo hi ha apartats on agraeixen l'entrevista. Per cert, a la part final van lloar Ciutadans i el seu èxit a Catalunya. Era d'esperar. Van guardar la traca per al final.

Música / Nos sobran los motivos # Joaquín Sabina

La paritat és o no eficiència?

El tripartit ens va plantejar la paritat al govern per reforçar un nou model després del llegat pujolístic. I era un bon argument per evidenciar el principi del canvi. Al final, presses i més presses per complir la imposició però es va arribar a temps. Amb els nomenaments, per tant, també es va caure a la pròpia trampa. I ara, amb l'Entesa, ha tornat la mateixa cançoneta però sense fer-la pública. Aquest mutisme actual ha servit per demostrar que no s'ha respectat la premissa de fa tres anys i els sectors feministes tenen dret a queixar-se i reivindicar el canvi del canvi.

Però, sincerament, sense voler caure en els tòpics morals, crec que la paritat té cada vegada més sentit en la nostra societat encara que també seria bo destacar que complir-la tampoc és sinònim d'eficiència i tampoc que totes les dones estan preparades per dur a terme segons quins càrrecs de responsabilitat. O només són els homes els mals gestors? Clar que les dones poden dir que també tenen aquella mala fama històrica, però en tot cas la competitivitat, la preparació, l'eficàcia i la responsabilitat no haurien de tenir sexe quan es parlés d'una persona.

Música / Senza una donna # Zucchero & Paul Young

Montilla serà a Madrid pel 6-D

El president de Catalunya, José Montilla, serà demà a Madrid per a la recepció oficial que cada any se celebra al Congrés dels Diputats amb motiu de l'aniversari de la Constitució espanyola. El nostre molt honorable ha decidit assistir a aquest acte tan tradicionalment espanyolista per mostrar el seu suport a la commemoració. La veritat és que el President podia haver inventat o trobat mil excuses per evitar aquesta polèmica però no ens enganyem... ja sabíem a qui Esquerra havia fet nuvi. I el problema no és Montilla, ni el PSC-PSOE, com abans passava amb Maragall: el drama torna a ser la núvia. Molt honorable: vostè vagi on vulgui i amb qui cregui -suposo que té les seves conviccions- però amb ERC aquest pacte no torna a tenir cap sentit. La política també són les formes no, Carod i Puigcercós?

I no calen ni cent dies ni tres mesos per comprovar una vegada més que ERC fa tres anys que ha traïcionat els seus principis i ara ens promou tot això de l'Entesa, que no té cap sentit per a qui se sent català i no es ven per quatre plats de gestió. Perdò! Volia dir per quatre conselleries, que ve a ser el mateix. Per cert, on seran els de la núvia demà?

Música / You'll Think Of Me # Keith Urban

L'altre futbol

És patètic veure cada any l'assemblea de socis compromissaris del Real Madrid. S'han convertit en un seguit d'escenes tragicòmiques que exposen com es gestiona un dels clubs més grans del món i que més fidels mobilitza. El Madrid i les entitats d'elit com el Barça són com multinacionals que necessiten alimentar-se mediàticament de les consignes dels seus fidels socis, però aquestes posades en escena no tenen sentit. El Madrid, per exemple, funcionant com una gran companyia i gestionant milions d'euros no necessita l'opinió d'un dels seus petits compromisaris per millorar. En tot cas, si fos així, les assemblees està demostrat que no són el millor mètode. A més, una multinacional necessita cada any l'opinió d'un dels seus treballadors?

El futbol d'avui dia ja sabem com funciona. Després d'anys d'actors a l'estil Hugo Chávez com Gil, Caneda, Cuevas, Roig, Lopera, Maria Teresa Rivero, Lendoiro, Mendoza, Sanz... s'ha passat a un estil menys populista però més empresarial. Encara que per molt que passin els anys, a les llotges es continuaran realitzant els grans negocis i on un president, amb més o menys gràcia i encert, farà i desfarà perquè per alguna cosa ha posat els milions i milions. Sense els diners, no s'arriba i perdre'ls tampoc és l'interés de ningú. Fitxatges, vendes de terrenys, intercanvis, fundacions, associacions, televisions, viatges... hi ha massa en joc com per deixar-ho escapar.

Música / What Am I To You? # Norah Jones

Matar el missatger

És massa fàcil culpar els mitjans de comunicació dels mals de la nostra societat perquè els mitjans, com l'educació, la política, la sanitat..., en són un reflex. Ahir, justament quan es commemorava el Dia Mundial de la Sida, durant unes jornades organitzades a Girona sobre la por dels humans es va destacar que, entre els adolescents de 12 a 15 anys, el primer temor a la mort és la Sida. I el motiu, segons els experts, és la influència dels mitjans de comunicació per causar aquest efecte. En part, podem estar d'acord perquè és cert que els joves potser encara no haurien de tenir o sentir aquest temor. I també podríem acceptar la crítica als mitjans perquè, amb més o menys criteri, manipulen la informació en funció dels seus interessos per tenir més repercussió i per vendre el producte al seu client potencial. I en aquest cas, especialment les televisions, que ja saben que les notícies i els reportatges impactants ténen més audiència.

Però per altra banda, el mitjans també tenen el mèrit d'intentar conscienciar la societat d'una malaltia mortal de la qual cal prendre consciència si és que es vol combatre o si més no evitar-ne la seva progressió, a banda de les investigacions mèdiques i científiques. Per tant, el missatger difícilment pot ser el culpable de la notícia sinó únicament de com la ven. En tot cas, sempre hi haurà sectors més sensibles amb la realitat i sectors més interessats en mentalitzar la societat.

Música / Live Aid # Quenn

La violència és mediàtica

Una baralla en el metro de Madrid s'ha convertit en un boom al portal Youtube. Les imatges no són res de l'altra món que diàriament no passin en qualsevol altre ciutat espanyola però el fet de què la lluita entre joves quedés enregistrada per les càmeres de televisió del metro ha permés obtenir les imatges. I una vegada penjades a la xarxa, han estat un èxit espectacular de visites. Habitualment, ens fem un tip d'observar la societat nord-americana i criticar els seus valors però aquesta és una petita mostra de què cada vegada ens assemblem més a ells.

El consum dels nord-americans per la violència fa molt més anys que existeix, on fins i tot tenen programes especialitzats sobre tragèdies, però també tenen la possibilitat de comprar aquestes imatges per Internet. Veure accidents amb víctimes mortals es paga més que un sense víctimes. Però cada vegada som menys diferents. La societat dels gratacels, centres comercials, estrés, consumisme, obessitat, violència, mestissatge, control policial, defensa de les fronteres, violència urbana, armes domèstiques... ens sedueix més del que ens pensem.

Música / Pink Houses # John Cougar Mellencamp

La Brunete més ultra

Fa gràcia escoltar en directe el massatge amb final feliç que li està fent l'ultraespanyolista Jiménez Losantos a Don Mariano Rajoy a la Cope. És divertit comprovar com li marquen l'agenda als líders espanyols els mitjans de comunicació de Madrid. El País és la referència del PSOE i El Mundo i la Cope del PP (l'Abc està en fora de joc). Aquí, de moment, no arribem a aquests extrems, tot i que en aquesta campanya recent, La Vanguardia ha intentat influenciar i marcar un nou tarannà periodístic-polític per beneficiar Convergència. Però a Madrid, els periodistes fa una dècada que surten de la seva raó de ser i enlloc d'informar es dediquen a difondre ideologies per interés. Sempre critiquem l'essència del polítics, sovint amb massa raó, però els periodistes tampoc estem nets de culpa. Jiménez Losantos i Pedro J. Ramírez en són un exemple divertit vist des de Catalunya perquè ara els toca picar pedra però és molt decebedor des de la visió periodística.

PD: Em va encantar trobar-me ahir el migdia Lluís Bassat a la Clínica Barraquer i el detall que va tenir amb el meu fill. Gràcies i sort Lluís!

Música / Zapatillas # El Canto del Loco

Ja tenim equip!

Montilla, "un charnego de izquierdas" com li va dir el bocamoll de l'Ibarra, ja ha definit el seu equip de gestors. Tanta expectació per acabar confiant en un conjunt d'experts que reflexen la seva personalitat: normals. Arriba l'hora de demostrar si això de l'Entesa és un govern o es converteix en una pugna de partits, tal com va passar amb el tripartit.

Cauen consellers vàlids com Mascarell, Del Pozo i Valls, però se salven l'imprescindible Nadal -ningú havia fet més mèrits que ell- i dues dones que, d'entrada, semblava que estaven sentenciades: Tura i Geli. La primera ha fet el triple salt mortal, però amb menys galons. La segona, ha apurat fins la recta d'arribada, amb la confiança del llegat de la bona feina. I per últim, la bomba amb la cartera que tindrà el Tete a Educació. El fitxatge del germà Maragall evidencia moltes coses i és una manera de perdonar la vida del ja expresident.

Música / El imperio contraataca # Los Nikis

Els sobres o les maletes urbanístiques

Ara són mediàtics els escàndols de Marbella, Calvià i Andratx, però els delictes contra el territori i l'administració pública han passat i passaran. Les ofertes són massa temptadores per als equips de govern de qualsevol ajuntament o, fins i tot, representants d'una autonomia. Aquí tenim aquell memorable "problema del 3%" en què Maragall va acusar CiU. I el culpable és en la majoria dels casos un sobre o un maletí, tot i que és obvi que també hi ha l'oferta en espècies o com ara pagar una campanya electoral.

Precisament, la setmana passada una persona m'explicava que fa poc li havien ofert el sobre o pagar-li la campanya per haver permès a una empresa edificar dues vegades al seu municipi. Per tant que, com qui no vol la cosa, baixaven uns 20.000 euros per tans sols permetre que s'adjudiquin les obres d'un complex i aixecar-ne la construcció. O sigui: fer complir la normativa. Si aquest cas és recent i fa referència a un petit poble de l'interior, què pot passar a Marbella, Calvià, Andratx i tantes altres ciutats?

Música / Set them free # Sting

Montilla és més Pujol que Madí

Veient el reportatge de 30 minuts sobre Montilla comproves que el nou President representa una bona part de la trajectòria de molts catalans que ara tenen la seva edat. Montilla mostra en el documental que és un home fet a si mateix (self-made man), sense grans pretensions però que té la virtud de liderar un altre perfil de catalanitat. Podríem dir que Pujol encarnava al de tota vida, potser fins i tot al català més rural. Amb Maragall, la identitat va canviar i va ser el paradigma dels qui el van idolatrar: els cosmopolites culturetes. I amb Montilla, el perfil ha canviat. És el dels altres catalans, que són molts, i que s'identifiquen amb la seva trajectòria. Potser no són ni els rurals, ni els culturetes, però si són els humils que han començat del no res i són de la cada vegada més gegant àrea metropolitana.

En el 30 minuts, amb Montilla i la seva promocionada segona esposa, Anna Hernàndez, comproves que per guanyar unes eleccions necessites proximitat -també carisma i ell no en té- però, especialment, observes que no calen assessors milionaris a l'estil David Madí, que només representen les elits del país. I els escollits pels diners, en democràcia, no guanyen unes eleccions. En el nostre cas, més ben dit les han perdut.

Música / Kiss # Art Of Noise - Tom Jones

L'altre sistema educatiu

Hi ha un altre sistema educatiu i és el que no surt als informes escolars. Hi ha més violència a les aules de la que es transmet a l'opinió pública? D'entrada, la reflexió és que va en augment. M'ho expressen un grup de professors catalans i m'ho confirma un estudiós del sistema educatiu de Ginebra, que no vol causar més alarma de la que ja existeix a Suïssa. El país més burgués d'Europa té una crisi educativa que ha deixat els professors trasbalsats. Les valoracions són que hi ha una proclama perquè torni la vella educació: o sigui, l'estricta, la dictatorial i la pragmàtica. Uns valors per contrarestar la immigració, la violència i la llibertat dels estudiants perquè una part del govern i una part de la societat està cansada d'aquest model.

Si a les aules es recull aquest comportament de violència i els mestres són els primers en detectar-ho és perquè el sistema està fallant. Dins les aules, perquè els mètodes han quedat desfasats i els nens necessiten més dinamisme, contacte amb l'exterior i menys pautes rígides. I fora les classes, perquè la societat genera un excés de violència i tensió només llevar-se els infants. I per què? Doncs segons els entesos, els nens aprenen més del què observen a la televisió que no de moltes lliçons a l'escola. Per tant, així estem: estigmatitzant el consumisme i la violència.

Música / Check Yes Or No # George Strait

Olors de grandesa

Esperava més d'El perfum (Parfum: Die geschichte eines mörders) després de les crítiques tan elogiants que havia rebut, sobretot d'ençà la seva estrena a l'Alemanya. Destacaria de la pel·lícula el mèrit del director, Tom Tykwer, de respectar el mític llibre de Patrick Süskind i la posada en escena per ambientar una època grisa, fosca i marginal. Amb olors incloses. I m'agraden les recreacions de Girona, Besalú i el Poble Espanyol de Barcelona. Però, en conjunt, les pretensions per semblar-se a un producte de Hollywood provoquen un mal desenllanç final per feixuc. Com era d'esperar Ben Whishaw clava el personatge de Jean Baptiste Grenouille, encara que Dustin Hoffman i Carolina Herfurth tenen un rol molt secundari però brillen dins la foscor d'una París de fa tres segles, aleshores la capital d'Europa.

Música / Life For Rent # Dido

Centre de gestions Montilla

Acaba de crear-se la companyia Montilla S.A. que es dedicarà a la gestió de Catalunya. Però només de gestió perquè per gestionar ideologies identitàries no està preparada. La companyia Montilla té més de set clients potencials que en aquest inici del segle XXI han volgut que el president de l'accionariat sigui un gestor. Però la gestió de la indentitat ni es compra ni es ven: es té!

Els nacionalistes catalans potser quedarem com a romàntics, reductes, primitius i cavernícoles però sempre tindrem el nostre orgull. Amb els temps que corren seria més fàcil apuntar-se a la tendència guanyadora i autoimmolar els sentiments, però la nostra raó de ser no necessita cap centre de gestions. Volguem o no, ens ho sentim o no, ara si!, ja formem part d'una empresa de gestions que té la seu de la multicional a Madrid.

Música / Owner Of A Lonely Heart # Yes

Abans d'entrar...

M'agrada l'especial de Montserrat Besses a TV3 dedicat a la figura de Pasqual Maragall. Al voltant de la plaça busca la distància curta amb els protagonistes i descriu amb brevetat les diferents visions. Valorat per segona vegada, observes la solitud final de l'encara president. Com la mateixa que en el seu moment haurien sentit Tarradellas, després Pujol, ara Maragall però també, després dels recents resultats, polítics com Artur Mas. Solitud com la de la imatge.

M'agrada la sentència final de Narcís Serrra: "Sigui alcalde d'un poble petit o de Barcelona... sigui president d'una cosa petita o del govern d'Espanya... L'1 sempre, sempre està sol." L'1 sempre queda desgastat. Però Maragall es guarda el final sobre què ha après en el seu despatx al Palau sobre l'exercici de poder: "La veritat és que... si m'ho pregunta d'aquí un any ja li diré... [mig somriu] Ara encara està tot massa calent. Aquestes coses... com l'arròs: s'ha de deixar reposar, no? Per saber exactament com està tot... o què ha estat. Jo crec que estem ara encara massa a prop." Sol i abandonat, sobretot pels seus, es guarda els rocs a la faixa.

Música / My way # Frank Sinatra

Indefinició

Ha arribat l'hora president i sento indiferència: no per vostè sinó per la situació que s'ha generat. És una sensació difícil d'explicar i alhora ni expressa satisfacció ni desil·lusió. És potser la incertesa i l'establisment en què es troba Catalunya després d'anys d'una llarga dictadura, un període engrescador però amb final gris del mandat Pujol i una experiència per mig oblidat com és la del tripartit sinó fos per les polítiques socials. Per tant, arriba el moment de batejar la criatura com Entesa sense esperança, sense debat identitari i supeditats a un sistema que ara sí, ja sembla que així ens està bé perquè ho hem volgut democràticament. Hem prioritzat gestió. Però aquesta elecció no crec que sigui un bon llegat tant per a les generacions que ens han precedit com per les que vindran. Per això tanta lluita i sacrifici ara fa 70 anys! Per això tantes rebel·lions! Per això tants somnis i tantes promeses! Per això tantes esperances! La història ho escriurà.

Música / Moon River # Audrey Hepburn

El nou rol de Joan Saura

Segons els comentaristes i tertulians polítics, Joan Saura està mort ja abans de començar a Interior: gairebé com aquesta nova operació de l'Entesa i el futur president Montilla. Però amb tan poca credibilitat de sortida, qualsevol resultat, per mínim que sigui, serà ben valorat ja que el llistó està molt baix. Parlant de Saura, els analistes qüestionen que un dirigent ecosocialista no podrà dirigir amb èxit els Mossos d'Esquadra perquè és anar contra els seus i perdrà popularitat. De sentit comú.

Però repassant els últims anys de la política catalana i espanyola veure'm com, habitualment, els consellers i ministres d'Interior són els més ben valorats per la societat. Durant el mandat de l'Aznar, era comprovat que quan l'expresident volia promoure un perfil el situava a Interior. Clar que ETA hi ajudava però d'aquest càrrec en van sortir per la porta gran el mateix Mayor Oreja i Acebes. I ara recau en Pérez Rubalcaba.

I a Catalunya, els darrers resultats són gairebé idèntics: bons balanços per a Xavier Pomés amb CiU i , ara, per a Montserrat Tura, tot i la crisi del tripartit. O sigui, Saura ho té complicat, cert!, però l'elecció tampoc és tan arriscada si veiem que l'opinió pública són els ministres que més valora en les enquestes. I ja és casualitat que són els polítics que precisament tenen més quota de pantalla quan les coses van malament: un incendi, un accident de trànsit, tragèdies amb víctimes, esfondraments d'edificis...

Música / Every Breath You Take # The Police

El poder es té i no se suposa

Arribo a casa amb la notícia que el Tribunal Suprem anul·la el trasllat de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions a Barcelona, un canvi que en el seu moment van pactar els presidents Zapatero i Maragall. El Ple de la Sala Tercera ha acceptat els dos recursos que es van presentar en el seu dia en contra d'aquesta decisió: el de la Comunitat de Madrid -lògic- i el del treballadors. També lògic. Segons fonts jurídiques, la sentència es farà pública els pròxims dies.

I quina coincidència que tant l'atreviment fallit de l'OPA de Gas Natural com ara el trasllat de la CMT s'haguessin aprovat amb el futur president de la Generalitat, José Montilla, com a ministre d'Indústria. I ara ho és Joan Clos! O sigui, que si els catalans no ens en sortim ni jugant amb l'àrbitre a favor poca cosa tenim a fer. I és que una vegada més, Madrid ha fet ostentació de poder, un dels valors d'una capitat d'un país que Barcelona mai tindrà. I el poder és té: no es compra ni es cedeix i, si cal, se n'abusa. I Madrid ja té el 90% de les seus de les companyies relacionades amb telefonia i les tecnologies de la informació d'arreu de l'Estat i si poden tenir el 100%, el tindran. El que deiem, poder!

Però tampoc ens deixem influenciar. El mateix poder que exerceix Madrid sobre Barcelona, la capital catalana també el té indirectament sobre les altres capitals de comarques catalanes. Per tant, els qui estem acostumats a aquests rols de poder i a aquests cercles economics predominats ja sabem de què va la història. Barcelona va guanyar, com passa tan sovint, una batalla de la guerra de la CMT. El mateix, de fet, que li passaria a Girona si es plantegés algun dia tenir qualsevol de les imponents seus que hi ha a l'Avigunda Diagonal.

Música / Downtown Train # Tom Waits

"Videogate" del PP

Això del vídeo del PP demostra en el túnel sense sortida on s'han posat aquests del PP des que l'Aznar va abandonar la nau i va deixar-la a mans de Rajoy. Promoure un vídeo contra el PSOE i que t'acabin trobant imatges falses, una de les proves a Youtube és de CNN+, ja és per veure en quin estat es troba la cúpula negra i dictatorial dels Acebes y Zaplana. O sigui, volien posar llenya al foc i resulta que seleccionen imatges sobre uns disturbis a Barcelona i, precisament, durant el mandat d'Aznar. Patètic. Per cert, veure'm també quant temps més duren aquests dos, sobretot, el primer.

Ja té prou descrèdit la política espanyola -la catalana tampoc se'n salva- com perquè els encara grans màrtirs dels atemptats de l'11-M encara ara necessitin manipular i a la brava els esdeveniments sobre la manca de seguretat ciutadana a l'Estat durant el govern socialista. Vist el panorama des de Catalunya, el govern de Zapatero pot tenir tots els defectes que es vulguin però abans que els cavernícoles del PP preferim el talante del killer i sense la necessitat de vídeos. Manipulats o no.

Música / Open Arms # Tracy Chapman

Infraestructures humanes

És lamentable que un país com el nostre tingui aquest nivell d'infraestructures tècniques en ferrocarrils perquè després s'acaben convertint en humanes: humanes en el sentit que són els gestors els qui han de donar la cara i humanes els qui després pateixen els errors. I aquest cúmul de reiterades averies a Renfe creen molta desconfiança entre els usuaris que habitualment utilitzen aquest servei. I una vegada patit el problema, no tens cap mena de compensació: ni anímica, ni moral, ni monetària i ni tan sols el consol que ha estat un cas aïllat. Els transports, com moltes altres indicadors, són bàsics per determinar l'estat d'un país. I és que el nervi del problema no poden ser els casos aïllats sinó comprovar que Renfe avança, però ho fa a molta diferència del nivell dels seus competidors europeus i del que els ciutadans catalans ens mereixem. I això és inapel·lable per molt que es carreguin algun càrrec intermedi. Per tant, Renfe és el problema.

Música / The Saints Are Coming # U2 & Green Day

Desmoralitzador

Sento parlar dels diners amb tanta facilitat durant els informatius del vespre que em va pujant la impotència per com es poden despilfarrar tants milions d'euros durant un casament i en una sola nit. Aquesta posada en escena a prop de Roma envidencia que la nostra societat està habituada a devorar el consumisme i que, fins i tot, ens el podem empassar durant un informatiu... I tan tranquils! Amb els programes tan roses que tant hi ha a les televisions que, ara, fins i tot en els informatius generalistes. I la revista People pagarà la mortarada del casament perquè té l'exclusiva. Si ho compra és perquè ho té previst amortitzar i si ho rendibilitza, és que hi ha milions de persones arreu del món que compraran la revista pel monogràfic del casament. És aquesta l'exclusiva d'un somni dels humans? No té prou desaquilibris el planeta?

Però la desmesura és tan gran dins del castell que qualsevol detall sobre el luxe m'acaba per indignar i em fa pensar que per molt que deduïm que la nostra societat avança, en força aspectes humans, podríem dir que ho fa sedada per uns principis mediàtics desmoralitzadors. M'acabo per sentir estrany perquè cada vegada crec que som una minoria més minoria.

Música / I'll Stand by You # Pretenders

Dona i d'esquerres

Ségolène Royal serà la candidata socialista a la presidència francesa en les eleccions de la primavera. De moment, s'han acomplert els pronòstics que la donaven com a favorita i la seva brillant victòria davant Dominique Strauss-Kahn i Laurent Fabius ha provocat que algun analista ja la compari a la de Zapatero amb les primàries del PSOE. La Zapatero!, li diuen.

Alguns mitjans valoren que hagi fet de l'educació una de les seves prioritats polítiques -per cert, amb nota alta- d'altres no es deixen influenciar per la seva bellesa i el factor dona i consideren que serà la nova Margaret Thatcher: o sigui que no és tal dolça com sembla i s'acostaria al model dama de ferro. En tot cas, Royal no ha de tenir cap plus per la seva condició de dona perquè de cadàvers a l'armari tots els polítics en tenen.

El seu efecte però, dóna un tomb a la tan conservadora política francesa, que ara mira cap a un nou horitzó després de la marxa de Lionel Jospin i la travessa del desert amb un Jacques Chirac que cada vegada està més contra les cordes. Si aconsegueix el seu objectiu, seria una nova era d'esperances a França després de boutades sonades com la de l'ultradretà Jean-Marie Le Pen, el president del Front National.

Música / Les froleuses # Melissa Mars and Louis Bertignac

L'altra política

El president del govern espanyol va passejar ahir la seva aurèola pel centre de Girona i els efectes de la reunió bilateral amb Jacques Chirac van quedar gairebé en segon terme entre la multitud. La posada en escena és més important del que sembla per a la societat i els comentaris, en general, destacaven més l'atractiu de Zapatero que no el motiu de la reunió. De les converses que vaig anar escoltant, la majoria giraven entorn de l'atractiu del president que no de la línia d'alta tensió o d'altres temes de la cimera. I aquesta és l'altra política que els experts, analistes i opinadors a vegades no tenen en compte: el valor d'una marca entre el públic, sigui home o dona. Per tant, Zapatero té un plus que sens dubte va quedar reflectit a Girona i en la seva passejada amb un actor de la Comédie Française.

Música / Wicked Game # Chris Isaak

Keith Jarret

Durant el dia d'avui només he recollit elogis envers la figura del conseller de Cultura en funcions, Ferran Mascarell. A la ràdio, a RAC1, el company Manuel Cuyàs destacava amb nota alta el seu breu llegat a la tertúlia de Xavier Bosch. Més tard, durant una conversa telefònica amb Trini Milán tornaven a repetir-se les lloances envers la figura "d'un conseller de primer nivell". "Imprescindible!" Milan... dixit. Al vespre, la conversa amb l'amic Àlex Sáez i una promesa política del PSC de Nicaragua em donaven el seu punt de vista sobre l'Entesa i m'exposaven que "Montserrat Tura i Ferran Mascarell mereixerien estar en el nou govern". "Mascarell és insubstituïble", Àlex... dixit . Tres vegades Mascarell!

El concert de Keith Jarret a l'Auditori de Barcelona ha estat el final d'un dia d'emocions personals. Per sorpresa, el company Salvador Garcia em cedeix l'entrada a tercera fila -tot un detall!- i m'ajuda a desconnectar. L'ocasió no es pot desmerèixer. Actuació impecable, públic entregat i el trio acaba amb tres bisos inesperats. Jazz impecable i ritmes que et traslladen.

Al final, és quan arriba la premonició. Just a la sortida ens trobem Ferran Mascarrell acompanyat de la seva esposa. Conversa informal sobre el govern i li plantejo la necessitat de posar música a la política. "Més bé aníriem", em comenta a cau d'orella i amb rialla inclosa. Li dic, a més, que ara no necessitem música sinó bona música com la de Keith Jarret i això el fa riure més. Se sent animat i esperançat -"ara estic tranquil"- i no dóna importància al seu trajecte final a Cultura. El destí potser l'espera amb bona música i rialla inclosa en la intimitat. Sort!

Música / Friday I'm In Love # The Cure

PD: David, feia temps que no conversàvem i m'ha agradat trobar-te. M'expliques que has triat el teu camí i la teva esperança és molt diferent a la que segurament tothom podria esperar de tu. Però és el teu i és únic. Per tant, t'animo en el teu trajecte tan personal i cito una frase de les que t'interessen: "Mai és massa tard per crear el propi destí". Maria Herbert.

La importància dels importants

Conversa distesa amb Joan Badia durant unes jornades a la Universitat de Girona, que van ser organitzades pels grups de Psicologia GROC i Bitàcola. El responsable de la Formació Permanent del departament d'Educació és un dels pesos pesants a la conselleria i un dels homes forts d'ERC. Però aquest departament és ja a mans del PSC i semblava que ERC no se'l deixaria perdre: els republicans tenien com a objectiu Cultura i Educació, però a darrera hora no es van confirmar les previsions. Joan Badia, per tant, quedarà ara en segona línia tot i ser un home de referència en el sector.

Els qui el coneixen destaquen la seva intel·ligència, però fa tres anys que es troba en uns altres paràmetres, els polítics, i aquí ja no compte tant la professionalitat sinó saber posicionar-se i tenir tant la mà dreta com l'esquerra per subsistir. Ell no m'ho confirma però suposo que aquests darrers mesos, amb la crisi del tripartit, deu haver estat com navegar contra corrent. Ara comença una nova etapa i abans no es nomeni el conseller o consellera fem broma sobre el seu nou cap i el seu futur. "Potser em faran fora", m'avisa amb to burlesc. Ell està tranquil, com espectant, com si sabés que toca posar-se a treballar per l'Entesa i esperar no haver de treure el paraigües.

Després de tanta paràl·lisi per culpa del desgovern, si ara els que d'això en saben poden treballar amb confiança, sense prejudicis de quotes de l'Entesa i envoltar-se de bons i bones professionals sense carnet polític segur que el departament hi guanyarà, el país també i els alumnes... sens cap mena de dubte.

Música / Iris # Goo Goo Dolls

Demagògies sobre el procés de pau

El procés de pau a Euskadi passa per un moment de crisi. La incertessa actual és lògica si es té en compte que un conflicte tan històric com aquest no es pot resoldre sense dificultats i cicles amb alts i baixos. I, a més, amb la demagògia afegida del PP, que no ajudarà mai en un moment tan històric com aquest sinó que posarà pals a les rodes per només esgarrapar més vots. Al Regne Unit, els conservadors van donar suport al laborista Tony Blair per negociar el procés de pau amb l'IRA, però a l'Estat espanyol no és possible perquè els atemptats de l'11-M són un trauma polític per als populars.

Però tampoc es posem la bena als ulls i demonitzem l'enemic, ja que aquesta crisi també va bé al PSOE, ja que la dita en política de "crea una crisi per tapar-ne una altra" ara funciona a la perfecció. Rodríguez Zapatero, per llest que sigui, el pacte de l'Entesa a Catalunya, amb Carod novament com a protagonista, el perjudica més que el beneficia davant la resta de l'Estat. Tornem a allò de, en política, les formes són més importants del que sembla i per a la brunete mediàtica veure Carod amb càrrec a la Generalitat és un rèdit polític servit en safata de plata.

Ah! I el que no hauria d'intentar ara CiU és deixar-se llepar les ferides de Catalunya pel PP a Madrid. Amb personatges tan maquiavèl·lics com Zaplana i Acebes no et pot pretendre ni anar a fer uns pinchos a la Plaza Mayor. Ni tan sols per parlar de negocis.

Música / Aller Plus Haut # Tina Arena