On vas Catalunya?

En aquesta desesperant ambició sense escrúpols dels polítics, en aquesta era del màrqueting dels eslògans i la interessada bipolarització espanyolista del PSOE i el PP, on vas Catalunya? Cap on avança la meva nació més enllà del dia a dia? Escoltava les interessants reflexions d'uns coneguts ahir al migdia i tenia cada vegada més la sensació de l'allunyament de la política de la societat. No són vies paral·leles sinó rumbs tan dividits que per això l'abstenció té cada vegada més representació en les eleccions.

Personalment, em costa sentir-me representat per la meva nació en aquestes eleccions del dia 9 de març i entre els fulls de ruta d'Espanya i Catalunya no hi ha color. El PP i el PSOE sempre tenen la maquinària a punt perquè creuen en Espanya. A Catalunya, estem diluïts. I enlloc veig la sensació d'unir forces per remar cap a un horitzó d' alliberament nacional, mentre, les forces imperialistes contemplen el desori i somriuen perquè això els fa més forts. Però el pessimisme no hauria de ser la sensació perquè sinó cada vegada serem la reserva que molts volen. Tot al contrari. Per això, en el fons, tenim un futur incert els pocs navegants que desitgem un país lliure i sobirà.

Música / If I Had Eyes # Jack Johnson

* La ignorància es posa en la primera fila per a ser vista. La intel·ligència en l'última per a veure *

PD: El Club Saratoga ja és Twitter. Ui, ui, ui.

PD2: López Tena avui a Girona als sopars tertúlia. Una nova via. La tercera que tanta falta fa?

PD3: Costa Brava confidencial. Dedueixo que són més amics a la xarxa.

Tot esperant una arma

Suposo que apostar pels nous mitjans de comunicació sempre ha estat un repte per als polítics. Primer, l'escriptura. Després, l'àudio. I per últim, la imatge. En cada moment de la història, el text, la ràdio i la televisió han tingut el seu rol i la seva importància. Ara és Internet qui mobilitza portals com Facebook que ja són una revolució per crear xarxes. Suposo que, com la majoria d'inscrits, cada dia rebo convocatòries per anar a dinar o sopars amb polítics, correus per registrar-me a campanyes sobre la llengua catalana, trobades de blocaires o conferències d'empresaris. I la referència ja és Obama.

De moment, la majoria de blocaires coincidim en que qui més aposta per aquest model és CiU (a l'oposició) i la pregunta és: per què el llegat de Pujol no va deixar cap mitjà controlable? Ni cap gran grup de comunicació? I, per cert, quina és la gran alternativa 100% catalana als grups mediàtics espanyolistes? De moment, ja ho va deixar entreveure l'ex-president Pujol en el dinar de dimarts en destacar que "els blocaires s'han convertit en una mena d'exèrcit del país". Si és així, ja em diran l'arma que he de dur perquè sempre creuré en Catalunya.

Música / Sweet Thing # Waterboys

PD: Interessant reflexió de Jesús Badenes sobre el periodisme ciutadà.

PD2: Llarga vida a Dolors Bassa en la seva etapa com a màxim responsable de la UGT a Girona.

PD3: No cal que defensi els amics del Club Saratoga, però tothom valora amb satisfacció la divertida enquesta que fan al candidats.

La carta Jordi Pujol

Jordi Pujol va ser a Girona convidat pel partit. Actes de tota mena i una agenda atapeïda per amortitzar el seu efecte, ja que la carta Pujol encara funciona a CiU. L'expresident s'entrega a la causa i es deixa du, com si fos conscient que la travessa del desert és molt dura. El registre del dinar al restaurant Les Goges, de Sant Julià de Ramis, va ser promogut per Carles Puigdemont, que va intentar aplegar comensals "transversals perquè vull un dinar transversal". Suposo que 2.0. Gent jove i que l'expresident gairebé triplica l'edat.

Es comença parlant del País Valencià, es deixa caure Israel, les noves tecnologies i la repercussió d'Internet en la comunicació de les persones. L'expresident és lògic que s'ho miri amb certa reserva perquè ell era i és un animal polític i sap que la seva habilitat encara és la distància curta. Com suposo que passa amb la majoria de polítics i, especialment, les persones que han encarnat el poder. Sempre tens la sensació que en els seus flash back podria estar-s'hi mitja hora, tot i que és conscient que ha de resumir ràpid per no fer caure l'auditori. Molts pocs podrien i poden seguir-lo.

Política descrispada perquè defuig de l'actualitat, tot i que considero que CiU està en via morta en aquestes eleccions generals i només el pot salvar la campana: el destí el du a pactar amb el PSOE o el PP. Amb el PSOE necessita que Zapatero no guanyi amb diferència i respecte el PP ja sembla impossible un segon pacte. L'expresident, conscient que cal esperar el moment amb molta serenor, defuig del dilema perquè suposo que espera que a la tercera vagi la vençuda: ell va pactar amb el PP i Mas va fallar en l'operació Moncloa amb Zapatero. I ara... Al final, llarga sobretaula d'uns afortunats amb un referent del país, que guanya amb Marta Ferrusola al costat.

Música / Dream Catch Me # Newton Faulkner

DP: Em va agradar que l'amic Antonio Maceiras em confirmés que no té previst tornar al Barça, quan sé que en trobades com les de dijous a la nit la candidatura invisible de Sandro Rosell va prenent forma.

El "talante" en hores baixes

No sé si els indecisos o votants podran decidir però el debat va ser com una partida de billar, amb caramboles inesperades de Rajoy que van superar el talante d'una obra de govern inacabada. L'únic que va jugar amb avantatge va ser el presentador, Manuel Campo Vidal, que semblava que dirigia El Show de Truman i jugava amb dos protagonistes que els superava la ficció en els seus papers. Durant la partida, el ball de xifres anava amunt i avall: per ZP tot va bé, mentre que per Rajoy cada dia pitjor. I els ciutadans, no sabem on som, ja que només entenem que als preus pugen cada dia, els sous no augmenten i la butxaca es buida ràpid.

En matèria econòmica, l'àrea més important amb les infraestructures en aquesta legislatura, els imputs dels líders són promeses i rebaixes, dos conceptes contraris. Com Solbes i Pizarro, dos economistes per dues realitats diferents. Es regalen percentatges en augmentar les pensions, promeses de creació de llocs de treball... quan l'Espanya que tots coneixem encara recorda l'era González.

Respecte la polítíca exterior, és evident que les Açores no és la foto preferida de Rajoy però tampoc ho deu ser la imatge de Chaves insultant al Rei i el talante defensant a Aznar. Ni el millor guió de Groucho Marx podria acabar tan clarament com les Açores i el Tigre de Veneçuela, però amb camisa vermella. I al tercer bloc ha entrat Catalunya, on ZP ha decebut perquè no ha sabut ni defensar el perquè del si a l’Estatut. Segons el líder popular, el Pacte del Tinell era el tret d' intolerància més gran de la història democràtica d' España. Rajoy li ha sabut donar la volta al domini governamental, però de totes maneres, l' enginy melodiós del to verbal de ZP sempre entra bé.

I dilluns vinent, dia 3, el talante tindrà una nova oportunitat en la segona partida. S'esperen més caramboles i suposo que un favorit menys refiat i més solvent en el cara a cara. Però com diria Rajoy, "de haberlas, haylas": si anit el va poder dur al seu terreny... Serà la segona part del xou, amb dos candidats que estan desbordats pels nous impactes mediàtics i tenen els espectadors saturats i desmotivats. I Ed Harris serà una dona: Olga Viza.

Música / Y nos dieron las diez # Joaquín Sabina

PD: Blogosfera Progresista, la xarxa del blocs del PSOE. L'àgora socialista a la xarxa.

PD2: Dinar transversal de Jordi Pujol, avui a Girona, organitzat per Carles Puigdemont.

ERC no vol quedar enrocada

Nou bloc d'ERC a Girona (stopppgi) per a la recta final de campanya. Tots a córrer! El fantasma del PP sempre ven però sinó surt Joan Puig com a segon diputat republicà, ja tothom el garanteix a Alcícia Sánchez Camacho. CiU i el PSC tenen la feina feta amb Xuclà i Surroca i Palma i Sáez. Canet també està salvat!

Música / Suddenly I See # KT Tunstall

Palau i Fabre

«Ja no sé escriure, ja no sé escriure més. La tinta m’empastifa els dits, les venes... He deixat al paper tota la sang...»

Música / Un núvol blanc # Lluís Llach

Oscar per a Javier Bardem

M'agrada que Javier Bardem hagi guanyat l'Oscar com a millor actor secundari. L'actor canari du una trajectòria brillant, coherent, i l'estatueta li arriba un dels moments més àlgids de la seva carrera. Sembla impossible que Bardem es pugui superar després de cada pel·lícula, però la seva involucració en els personatges permet disfrutar d'un professional que cada vegada s'acosta més al camaleònic Robert de Niro. Els genials germans Coen li va donar l'oportunitat a No Country for Old Men i Hoollywood l'ha recompensat. El seu paper com a psicòpata és excepcional, tot i que Fargo cada vegada em sembla més insuperable.

Música / Falling Slowly # Glen Hansard & Marketa Irglova

PD: Cuatro s'aboca al debat entre Zapatero i Rajoy, com si no els coneixéssim.

PD2: I ara Raúl Castro a Cuba. El preu de les dictadures.

PD3: Sarkozy, en la seva línia al Saló de l'Agricultura de París. Polèmica per allà on passa.

PD4: Bloc recomanable: Blog de cine.

La Girosfera en imatges

Copyright de Miquel Serrabassa.

Girosfera

Miquel Serrabassa

Tard o d'hora la Girosfera havia d'anar prenent forma perquè els blocs cada vegada són un moviment menys alternatiu. Per això, es parla de Catosfera, Girosfera, Ebresfera, Bagesfera, Vallesfera, Penedesfera, Tarracosfera... La influència de la comunicació 2.0 provoca que en una mateixa taula es puguin seure a sopar José Antonio Donaire i Carles Puigdemont. Són dos blocaires de referència a les nostres comarques si és que això d'Internet pot tenir límits, ja que també hi havia Marc Vidal i Trina Milán, que són dels Vallès Oriental. I també altres blocaires que ja tenen un peu a Girona, però que no són gironins. Va ser un bon sopar al REX, envoltat de bons perfils professionals i converses al voltant de les TIC, amb el predomini de dos conceptes revolucionaris: Twitter, els miniblocs, i la xarxa social Facebook.

Desitjo tota la sort als impulsors d'aquesta idea i espero que tot el moviment comunicatiu del nostre territori, si és que a la xarxa pot tenir límits, es vagi consolidat i enfortint. En aquesta línia, una colla d'amics estem teixint l'associació STIC.CAT i el Premis Blocs Catalunya. Amb català i sense límits. De Girona al món i oberts a tothom. Serà el 10 d'octubre a l'Auditori de Girona. Que la força ens acompanyi!

José Antonio Donaire
Carles Puigdemont
Trina Milán
Marc Vidal
Camil Ros
Miquel Duran
Marta Puig
Francesc Grau
Jesús Badenes
Eduard Díaz
Miquel Serrabassa
Narcís Sastre
David Rodríguez
Ricard Vaqué
Toni Sellas
Eduard Muntaner
Albert Simó
Francesc Lamora
Anna Cabañas

Música / Black Soul Choir # 16 Horsepower

PD: Carles Pàramo és a Twitter. Realment, els temps estan canviant. I després del sopar ja s'ha atrevit Marta Puig. Sé que aviat hi trobaré els amics Àlex Sáez, Camil Ros i m'agradaria coincidir amb Dolors Bassa i Jordi Martinoy.

La bipolarització de la democràcia

Quatre anys després, torna la pugna entre dos partits per convèncer els electors de l'Estat. Són dos models cada vegada menys ideològics sinó tenen un contrapès perquè el màrqueting es basa en transmetre la venda de la socialdemocràcia i el conservadurisme. Amb l'objectiu que no hi hagi alternatives. Com si fossim als Estats Units, entre democràtes i republicans. O sigui que la democràcia en aquest inici de segle passa a l'Estat espanyol per acceptar aquests dos models o optar, per sort, per les alternatives que tenim a Catalunya. Perquè la puresa de la democràcia hauria de ser això, no? Tenir l'oportunitat de fugir del vermell o el blau, més enllà de les possibles simpaties. I la revolta dels joves contra l'statuo quo només és la independència, quan ja s'ha mort el comunisme i l'ecologisme no convenç.

I tota maquinària entre el PSOE i el PP després es trasllada en tots els àmbits de la societat: especialment en l'econòmic i el periodístic. És un guerra freda plena d'interessos i que amb el pas dels anys cada cop tenen més influència sobre els partits. La mateixa sensació que vaig tenir anit després de veure el debat entre Solbes i Pizarro (ara cada pool mediàtic donarà el seu guanyador i vendrà la seva veritat). Tanta expectació, tanta inversió audiovisual i tants preparatius per acabar preguntant-me un eslògan invisible: qui mou les marionetes? I és que els muntatges audiovisuals tan espectaculars dels nous temps ja superen els propis protagonistes.

Música / Window In The Skyes # U2

PD: La Guerra de Charlie Wilson. Inevitable.

PD2: U2 ja prepara un nou treball discogràfic.

PD3: Microsoft canvia d'estratègia i obre al món part dels codis dels programes.

PD4: The Oscars. La festa de la fastuositat.

Que guanyi Catalunya

Quan tinc la sensació que ja hem provat tots els partits polítics, totes les combinacions polítiques i tot tipus de representants possibles, espero que el 9 de març guanyi Catalunya. Em costa identificar-me amb aquestes eleccions i quan ho intento, em queda la sensació que acabaria votant per eliminació. Per anar descartants butlletes o per amistad i no per convicció, perquè els catalans ja tenim massa exemples com per demostrar que guanyi qui guanyi, governi qui governi, a Catalunya tampoc li ha anat massa bé.

Clar que a l'any 2008 i després de trenta anys anys, el pitjor seria el café para todos o la ignorància de la nostra identitat. Que la tenim. Per això, encara que alguns siguem l'oasi a Catalunya, o els gironins un reducte territorial, vull que guanyem el 9 de març. És la victòria de la influència, que és el màxim a què podem aspirar. I durant aquests divuit dies que queden, ni m'interessa la tensió, ni m'agraden els anticatalanistes.

Música / Extrem Ways # Moby Dick

* L'únic que es pot fer és el que un vol fer *

PD: Adoptem.net, el web personal sobre les adopcions de l'amic Carles Ferrer.

PD2: La política es transforma: diàleg ahir al matí al Twitter entre Carles Puigdemont i José Antonio Donaire des del Parlament.

PD3: Els vots també es subhasten a eBay. El descontrol de les futures multinacionals de la xarxa.

PD4: Xuclà i Campuzano, a l'última: fan vídeocampanya amb el mòbil.

PD5: Arriba la Marató del Sàhara. Vuit anys d'una cursa solidària amb el poble sahraui.

PD6: Wii Fit, el gimnàs personalitzat de Nintendo.

Tenim TGV setze anys després

Gairebé setze anys després de l'AVE Madrid-Sevilla, Barcelona ja té el tren d'alta velocitat. Finalment i gràcies a la UE, s'ha complert un deute històric i des d'avui ja es pot anar de la capital catalana a Madrid en 2h i 38 minuts. Encara sembla com un miratge aquesta entrada en servei d'un tren que va a la velocitat del segle XXI i que per fi connecta les dues ciutats més importants de la península. És evident que el tren va marcar el procés d'industrialització de fa 150 anys, mentre que ara s'ha convertit en un símbol de modernitat necessari per a les ciutats que volen ser competitives en el mapa europeu. I si Catalunya, i en aquest cas Barcelona, no gaudien d'aquesta necessitat bàsica de comunicació viària era únicament per qüestions polítiques que una vegada més són les que ens han posat pals a les rodes. En aquest cas, a les vies.

I ja que som en l'era de les infraestructures, que Catalunya no es quedi enrere en la pugna per l'espai, que serà la nova via de comunicació en les properes dècades. De moment, Barajas disposa d'una aeroport molt més internacional que el Prat però no s'hauria de tornar a repetir que els catalans tinguem el que ens mereixem setze anys després. Més pals a les rodes, en aquest cas a les pistes, no sisplau.

Música / Viaje con nosotros # La Orquesta Mondragón

PD: La maduresa de Jane Birkin a l'Auditori. Quan Girona és al mapa.

PD2: Un any de Poliblocs, l'efervescència dels blocs visionada per Saül Gordillo.

PD3: La Gran Enciclopèdia Catalana, ara gratuïta a Internet. Nous temps.

PD4: El missatge de Fidel Castro al diari Granma. Quan el canvi democràtic encara no serà.

PD5: Descobreixo Sclipo.com, premiat com el millor projecte empresarial europeu d'Internet del 2007.

Kosovo, lliure i independent (II)

És difícil d'entendre com després de tants anys de reivindicació i haver patit una guerra i una dictadura, Catalunya encara es trobi a mig camí entre el seu procés d'independència. Quan el mapa europeu s'ha transformat en les dues últimes dècades, amb un abans i després de la caiguda del Mur de Berlín, l'autodeterminació de Catalunya i Euskadi encara sembla una utopia. I, en el fons, encara veig més factible el procés basc que el català. O sigui que mentre s'ha anat transformant l'Europa de l'Est amb cada vegada més repúbliques al marge de l'imperi rus, nosaltres encara ens hem de sentir sotmesos a la gran monarquia espanyola.

Sempre recordaré les cares d'un jove estonià quan aquest estiu no entenia com Catalunya encara estava igual que fa trenta anys, quan ells sempre ens havien tingut com a referent. I en el fons, sents la impotència que ens comprèn un ciutadà a quatre mil quilòmetres de casa i no ens vol entendre un ciutadà a sis-cents quilòmetres. Per això, els d'aquí a prop ara, en la causa kosovar, donen suport a Rússia i no als Estats Units. Per això, Moratinos és ministre.

Música / Free # Lighthouse Family

PD: Descobreixo una freda Carme Chacón al Twitter.

PD2: Presenten Go! La Girona optimista. El 10 de març serem optimistes? I l'11?

PD3: Camil Ros acabarà de cuiner perquè dissabte m'explicava que ja ha reservat el domini fogons.cat.

PD4: El president extremeny, Guillermo Fernández Vara, ha guanyat el premi Enrique Padrós, com a millor bloc polític.

Kosovo, lliure i independent

Kosovo ja és independent. Kosovo ja és un estat més d'Europa. I el mèrit a aquest reconeixement és gràcies al suport dels Estats Units i la Unió Europea, contra la pressió de Rússia. El mapa geopolític europeu es torna a transformar i Kosovo no és només un país petit més sinó una lluita de pressions i poders per tenyir d'un color concret el cada vegada més fracturat mapa europeu. I Rússia ha tornat a perdre, com si hagués d'anar pagant peatges per acostar-se més a la UE.

No serà fàcil aquesta transició per a Kosovo però l'orgull i la indentitat d'alliberar-se de Sèrbia els dóna una esperança de futur. Un esperança després d'anys de lluita. I si es pensa en Catalunya i Euskadi ja es pot comprovar quin mèrit té aquesta llibertat. I conscient de la tensió, ja que Sèrbia vol recuperar Kosovo, el primer ministre, Hashim Thaçi, ha posat fre a l'eufòria: ha desitjat pau, estabilitat i prosperitat a aquesta jove nació i ha demanat calma als ciutadans, ja que les celebracions han estat mal percebudes per la minoria sèrbia de Kosovo.

I, per cert, quin paperàs haurà de fer Moratinos d'aquí al 9 de març. De moment, De la Vega ja s'ha curat en salut. Que bé que queda anant contra Rússia!

Música / Celebration # Kool & The Gang

Patricio Simón, "Pato"

Imatge: Fotografia.net

El fotògraf de La Vanguardia, Patricio Simón, Pato, ha mort avui. En l'era de la fotografia digital, la feina dels fotògrafs autèntics, dels fotoperiodistes, és més important que mai. Són aquells, com Pato, que estan darrera la càmera perquè demà surti a primera plana la imatge que la gent necessita. El compromís, la professionalitat, el gest del que sap que s'han de tirar mil fotos per tenir-ne una que sigui la bona i que s'ha d'estar el primer al lloc de la notícia, eren les senyes d'identitat del fotògraf desaparegut. Un record i un homenatge que és obligat per a ell i per a tots els fotògrafs periodistes del món.

Música / Brothers in Arms # Dire Straits

Tots tenim somnis

Obama revoluciona la política real i la virtual. Obama recupera vells somnis. Obama provoca somnis. Obama vol triomfar i arribar a la Casa Blanca. I, des d'aquí, em sedueix l'ànima que transmet. Obama ho intenta. Obama vol. La pell, la raça, no m'importen.Vull les idees. Tots tenim somnis.

El model de l'escola concertada

És lògic que parlar de l'escola concertada és fer-ho d'un projecte educatiu que és antinatural per al propi sistema públic però cada vegada estic més convençut que aquest model s'ha consolidat amb garanties en el nostre país. I la vaga dels professors d'ahir no té res a veure amb aquesta reflexió sinó que és un apunt que tenia pendent. I crec que els nostres polítics no s'atreveixen a dir-ho públicament perquè és una herència del govern de CiU. Però en sé d'alguns ho han reconegut fins i tot a Finlàndia.

Perquè, no ens enganyem, el llegat de Pujol està ple de llums i ombres, però en aquesta aposta educativa, amb els seus defectes i virtuts, ocupa un espai per aquelles famílies que han hagut d'escollir una escola pública que no han cregut apropiada per l'elevat nivell d'immigració. I no parlem de percentatges de 10 o 20% sinó del 70 i 80%. Perquè si les mateixes directores ho desaconsellen... I, per tant, quina és solució? Potser no és la demagògicament correcte però és i serà la solució per a força famílies catalanes. I sinó és un encert només cal observar com està vertebrat el país educativament i quin model han acabat triant les famílies catalanes.

Música / School # Supertramp

PD: Eurovisió a la xarxa. Quins temps!

PD2: La Berlinale, una imatge més del nou Berlín.

PD3: L'sQuba suposo que ja és un model que mereix sortir en una nova entrega de Bond, James Bond.

PD4: Bargalloneta, un bloc de cinema d'una alumna avançada del taller de blocs al Vallès Oriental.

La solitud dels professors

Escoltava ahir al migdia les reflexions d'unes professores d'escoles públiques del Vallès Oriental i intentava comprendre les seves opinions respecte la jornada de vaga d'avui (com les recollides a Vilaweb). D'entrada, tinc la sensació que se senten utilitzades a les portes d'unes eleccions generals. I després, que se senten molt soles a les aules per la responsabilitat que suposa afrontar la nova immigració. Fa massa anys que l'escola catalana no té els recursos i les inversions que es mereix per obtenir uns indicadors millors -després sempre els acabem comparants amb els països nòrdics- i que els mestres s'han convertit en educadors a Primària. I ja no parlem de Secundària, on la impotència és cada vegada més gran a causa de l'actitud dels joves. I a més, Educació juga les seves cartes i pressiona perquè amb els serveis mínims l'aturada queda desactivada.

I davant d'aquest conjunts de sensacions, amb el pols entre els sindicats i el govern, el més alarmant és que l'Educació és un dels grans pilars de la nostra societat, com la Justícia i la Sanitat, però que massa anys que es dedica a tractar la quantitat i no qualitat. Per això, si se senten sols i soles a les aules és evident que falla el sistema més enllà d'una jornada de vaga. I mentrestant, cada govern que dirigeixi el departament farà canvis interessats a curt termini sense tenir un pla de futur que benefici el país.

Música / Great Gig In The Sky # Pink Floid

PD: Cafè Nespresso, "dels d'en Clooney", amb Quim Curbet. Estrena nova seu al centre de Girona, molt ordenada, moderna i transparent. Conversa agradable amb un editor de paraula que m'agradaria repetir.

PD2: Quan Zapatero expressa el que pensa: "Nos interesa que haya tensión". Sovint, amb els polítics, són més interessants els abans i els després de les entrevistes.

PD3: Tot el suport a Duran Lleida en aquesta cursa tan personal.

PD4: Una interacció més al Twitter. Aquesta vegada amb Jordi Sevilla.

PD5: Sopar de la Girosfera: serà el 22 de febrer a Girona.

Un concurs pioner de posts

La immobiliària JPsica ha ideat un concurs de posts per donar més vitalitat a la seva pàgina web i buscar una fórmula de promoció. Un projecte interessant, amb un premi en metàl·lic, per donar més credibilitat al concurs, que tracta sobre curiositats i llegendes locals. Un mes després de l'inici del concurs, de moment, la participació és bona i divendres s'acaba el termini d'inscripcions. El projecte és d'Andreu Pérez, el director de desenvolupament de negoci i canal en línia de l'empresa.

Aquest innovador concurs ja suposa un pas més per als blocs i el seu procés de consolidació més enllà de les pàgines personals. Perquè als Estats Units ja s'han convertit en una eina de màrqueting per a les grans companyies i una porta oberta de polítics i empresaris per tenir un canal individual obert al món. És tan vertical i interactiu el canvi d'informació que pocs el volen rebutjar (amb l'èxit de xarxes socials com Facebook, ara ja en castellà, i Twitter). I el proper pas, com passa als EUA, serà la compra dels blocs per part d'empreses (amb contractes temporals) que voldran dinamitzar els seus portals. Si passa allà, acaba arribant aquí. Temps al temps.

Música / One Republic # Apologize

* Per això el savi, en governar, buida de desig els cors i ompla els estómacs, afebleix les ambicions i enforteix ossos*

PD: D'acord, la mesura és electoralista perquè el procés cremava al govern de Zapatero, però a qualsevol ciutat del món seria un motiu d'orgull l'arribada del TAV.

PD2: Com sempre, amb la telefonia, tenint la sensació que paguem el que volen les companyies, que són multinacionals de poder econòmic, que ja diria que és més important que el polític.

PD3: L'Ajuntament de Girona vol tirar endavant un pla d'usos a la Devesa que compti amb la participació ciutadana per projectar la construcció d'un pavelló. La polèmica s'acabarà sempre que l'equip de govern projecti una bona remodelació.

El vot en blanc

Vaig trobar ahir un històric d'ERC. Durant la conversa, va defensar en tercera persona el per què s'ha qüestionat el partit a causa dels pactes a Catalunya. Però va apel·lar al catalanisme i la il·lusió per intentar consolidar un projecte d'identitat. Des del seu posicionament, es divisa una altra realitat, defensable com tots els punts de vista, però la sensació és que els ciutadans estan cada vegada més decebuts amb la política pactista. D'aquí que el vot en blanc progressi a cada elecció que passa o bé augmenti l'abstenció. Per això, tant ell com altres polítics, ja signarien ara mateix arribar al 65% de la participació en les generals. I més encara, a Catalunya.

Però no només ERC pateix aquesta convulsió producte del cansament general. De fet, la societat no tenim cap culpa que fins i tot Maragall i Barrera demanin el vot en blanc i, per tant, són dos grans errors a la consciència del propi sistema. I a menys d'un mes, la sensació és que tots els partits perdran peces:

- El PSOE perquè Zapatero no ha complert les grans promeses anunciades fa quatre anys i perquè un pacte amb ERC, a Catalunya, també desgasta. Amb l'afegit de la desacceleració econòmica.

- CiU patirà perquè Duran Lleida no els líder electoral que voldrien votar els militants de Convergència i perquè la travessa del desert és dura. Haver pactat amb el PP d'Aznar encara té un peatge.

- ERC perquè fer president José Montilla a Catalunya té un preu i perquè les plataformes internes també divideixen el vot.

- ICV perquè té un candidat com Llamazares, que ha quedat sense espai polític i perquè a Catalunya, tot i consolidar-se, en el nou govern no acaben de marcar el seu tarannà com en l'anterior tripartit.

- El PP perquè no té el líder que es voldria i perquè hi ha un grupet de secundàris i secundàries que estan esperant el seu moment des de fa temps. A més, Ciutadans encara els avancen més per la dreta.

Música / Nos sobran los motivos # Joaquín Sabina

La Penya guanya i fa saltar la banca

Els experts donaven a la Penya com a favorita per a la final i les previsions es van complir. 80 a 82 amb un Rudy Fernández que volia ser l'estrella del partit. Contra el Madrid no ho va conseguir però contra el Tau va actuar com un gran líder i va desplegar el joc que necessitava el seu equip per endur-se la copa (no sé si les llàgrimes són perquè marxarà a final de temporada). Vitòria tampoc confiava massa en un conjunt de bons jugadors però que no té un sistema definit: d'aquí ve que ja s'especuli amb el retorn de l'Ivanovic per a la temporada vinent (alguns mitjans locals ja ho destaven dissabte). La victòria de la Penya significa també posar Badalona i el bàsquet català en el mapa dels guanyadors, en una competició com l'ACB que necessita els duels dels Barça-Madrid per tenir més audiència, però aquest va ser el duel dels clubs de bàsquet en essència que també aposten fort.

Badalona i Vitòria són entre els grans en bàsquet (en futbol seria impensable), com intenta Girona en els darrers anys gràcies a Akasvayu, però aquest repte encara significa un canvi de mentalitat, més suports i més inversions (també més aficionats) com reclamen els qui entenen: especialment, Antoni Maceiras. El salt de qualitat (el de Vitòria és espectacular) només passa per ser més exigents si és que Girona vol continuar presumint de ser una d'aquestes vuit ciutats, amb Barcelona, Madrid, València, Bilbao, Màlaga, Vitòria i Badalona. Perquè la copa és un model únic i engrescador, que motiva sempre a tornar-hi una vegada n'has gaudit. Per això, els aficionats volen repetir.

PD: Una recomanació del viatge: l'Ikea de Vitòria, que per cert, no venen mobles.

PD2: Vaig conèixer una part de la família de Pere Tomàs, una altra de les promeses de la Penya i que també prové de les Illes, com en Rudy.

Final anticipada

Penya-Madrid ha estat com una final. Espectacle blanc a l'inici i bona resposta dels badalonins en el tercer parcial. Triple antològic de Rudy i partit molt lluitat sota les anelles. Partidàs de Jagla i és un duel de 6.25m. Bullock i Smitch no fallen i lideren els blancs. El públic està dividit i se senten càntics catalans contra veus espanyolistes. Al final és jugarà l'enfrontament que no volia el públic: amb la Penya. Vitòria volia el gran rival de sempre per tenir una victòria encara més sonada. Però la Penya juga el bàsquet més espectacular!

Tensió final

El Bilbao té molt mèrit. Ha caigut amb molta dignitat davant el TAU. El 68-66 reflecteix l'esforç contra un rival superior i que jugava a casa. El Buesa els ha ajudat i l'espectacle de les grades és únic al País Basc. Complerts els pronòstics és l'hora de la Penya-Madrid. Un altre partidàs. El públic demana els blancs a la final perquè la Copa és això: la festa del bàsquet i la màxima intensitat a la pista.

Arriben les semifinals

Llegeixo als diaris locals la futura transformació de la zona esportiva de la ciutat, que avui respira bàsquet i rivalitat amb Bilbao. Gasteiz és superior en bàsquet, però els bilbaïns estan fent una excel·lent temporada. Tothom busca entrades i no sé que poden costar a la revenda i es veu que els xats d'Internet treuen fum. Em desplaço amb l'autobús de l'ACB, on els aficionats de la Penya estan eufòrics. Com es nota que tornen a ser un equip guanyador!

Dilema d'identitats

Passejant pel Casc Antic de Vitòria, desprès d'una nit de bàsquet, un matí de sol lluent i de gent per tot arreu. Caràcter basc. Diners, edificis, bars i pinxos.
Se senten les converses dels grans i els petits, mescla indestriable de la gent del país amb els que hem vingut a la Copa del Rei, catalans molts, i d'arreu de la pell de brau. Dilema d'identitats, com sempre, mirall dels catalans en els bascos i viceversa.
Davant d'un xiquito i un pinxo, la realitat ens mira des de les parets.

Nit al Casc Antic

Sopar amb l'Albert a base de plaers del País Basc. Local petit i envoltats d'aficionats i exjugadors que no conec. Després festa a Rio i van arribant els membres de l'expedició gironina: Jordi Puig i Trifón Poch, primer, i més tard vénen Santi Sardà, Jofra, Sáez i Maceiras. Alguns Gin Tonics i un estat de contrast entre la derrota i l'ambient, amb cares alegres entre els noctambúls de la Penya i el Tau. Però la copa té això: uneix aficions de dia i de nit i és guanyi o es perdi.

Madrid 2009, Bilbao, 2010

Beers amb Gorka Arinda al bar de l'hotel. El fill del propietari del Iurbentia Bilbao m'avança la primícia que d'aquí dos anys és jugarà la copa a Bilbao. Rinda està pletòric i els qui van entrant li diuen amb to de broma que quan tornarà a sortir al Lecturas. Demà sabrem si té raó mentre comprovo que necessitaria milers d'entrades per a la semifinal amb el Tau.Van bojos! Si paguessin bé...

Arriva el president del Menorca i lamenten al directiu gironí Jordi Juanhuix com Marc Gasol ha pogut fer dues faltes seguides tan ingenues. El mal d'un equip limitat.

Derrota i destí final

L'Akasvayu dóna la cara contra el Madrid però acaba pagant massa cara la dependència d'en Marc i en Sada. El marcador 73-60 no fa justícia però demostra que els blancs són letals de 6.25m. Al final, cúmul de desil·lusions i cares llarges de tres regidors: Jofra, Salamaña i Freixenet. Em lamento amb l'Albert Carreras, just darrera la banqueta dels gironins. Una vegada més, Girona se'n va a la primera de la copa. Quin destí! Els nous reptes: aprendre dels errors i voler ser millors.

La Penya enlluerna

Els de Badalona deixen ko el Pamesa i compleixen els pronòstics amb escreix. El Bruesa Arena és una festa d'aficions i només entrar ja entens el significat de la Copa del Rei. Pavelló ple i festa verd-i-negre, que ja demana l'MVP per a Rudy Fernández. Badalona crida amb alegria contra el Barça i el Madrid: i és que és la festa del bàsquet en estat pur i molesten els clubs de futbol.

Amb Emiliano a l'ascensor

Vitòria s'ha transformat en la línia de les ciutats modernes que volen ser competitives. A nivell estatal té força indicadors similars a Girona. Agraden. Som al cèntric hotel Ciudad de Vitòria i em trobo al hall i l'ascensor el mític Emiliano, una glòria del bàsquet. Mentrestant juga la Penya i espero que guanyi al Pamesa. Anem al pavelló a veure el final de la tercera semifinal. Després l'Akasvayu. Abans hauré desitjat a l'amic Antoni Maceiras, el crack del club fora la pista.

Dinant a Casa la Reina

Dinant amb l'alcaldessa Anna Pagans i els regidors Isabel Salamaña i Josep Maria Jofra. Som a La Vieja Bodega, a Casa la Reina. Parlem de Girona amb un bon dinar a taula, amb una sorprenent cambrera de Granollers, que ens atén amb gràcia. Una reserva que té un mèrit: Albert Carreras. L'alcaldessa comença a rebre trucades al mòbil per saber on és.

Un país petit

Tres hores i mitja per travessar el país. Escoltant Bruce i pensant com transformarà l'Expo a Saragossa. I si els Monegros seran Las Vegas de butxaca. Com era d'esperar el regidor Jofra defensa el nou pavelló a la Devesa. Parlem amb l'alcaldessa Anna Pagans per saber com li va. Desitjo sort a Maceiras per sms.

Viatge a Vitòria

Els diaris reflecteixen l'última topada entre el PSC i ERC: la rivalitat ja no és ideològica sinó infraestructural. El Bilbao va guanyar el Barça i el Tau va complir. Esmorzo amb Àlex Sáez i viatjo amb Josep Maria Jofra. Fa un dia esplèndid i llueix un cel blavós.
Escolto Bono i The Corrs.

Vindrà el nunci a Girona

El refredat em deixa inactiu unes hores. El despertar encara costa mes. I llegeixo al bloc Memòries del burxeta que vindrà el nunci a Girona, amb una estada de tres o quatre dies. Li faria tantes preguntes... Sobretot, les actituds de les església espanyola en els darrers anys i el per què de les posicions d'aquestes últimes setmanes.

Cafè inesperat amb Àlex Hernández, cap de premsa del PSC a Girona, que serveix per reanimar-se. La campanya va aganfat forma i les maquinàries recorren el territori a corre-cuita. Esgarrapar vots per intentar arribar al tercer diputat i que no caigui a mans del PP. M'agrada com retrata el panorama amb una visió més periodística que política. Com hauria de ser. Però no tothom té el mateix pensament i la majoria prefereixen ser més exèrcit.

Escolto a L'oracle. M'agrada la participació i la visió de Najat El Hachmi, la recent guanyadora del Premi Ramon Llull. Una veu i un pensament per trencar l'oasi tertulià.

I a la plaça Catalunya parlo amb Víctor Sada, que està en un gran moment de forma. Està animat i m'avisa que va a l'entrenament i després l'equip gironí marxarà a Gazteiz. Aquesta tarda comença la Copa de Rei, un espectacle esportiu que és una referència a l'Estat com a model organitzatiu. Demà tindré la sort d'anar-hi amb tres amics més i gaudir l'espectacle del bàsquet. Com en temps d'estudiant en finals com Saragossa, Munic, Ginebra, Pau i Grenoble. Ara, però, a favor del CB Girona.

Música / Sara Smile # Joan Osborne

Eslogans mediàtics per crear líders

Intento seguir el Superdimarts però la nit és llarga. Són un conjunt d'eslògans i unes campanyes cada vegada més professionalitzades per exportar models molt personalistes. Frases mediàtiques i lideratges que són valorats com herois per conduir un país. La pugna entre Obama i Clinton és espectacular i la maquinària s'esforça per obtenir el mateix espai electoral. Per això, trobo superficial quedar-se amb la condició del color de pell i el sexe. La competència per trencar els empats tècnics són engrescadors.

Crec que Zapatero i Rajoy cada vegada van més en aquesta línia, però de moment és només el candidat socialista el que intenta imitar la posada en escena nord-americana. Som mediterranis i als EUA fa anys que ens guanyen en premiar els lideratges i la figura dels guanyadors. Aquí, com si ja fos una raó de ser, tendim a la flagel·lació i la crítica constant sense valorar les persones que es projecten per fer una societat millor. Són més competitius, amb el rics que això comporta, però al menys no s'amaguen a les cantonades per criticar i destruir. Ens agradi o no, posats a triar models, cada vegada més em quedo amb les llistes obertes i la competitivitat nord-americana abans que la destrucció mediterrània.

I parlant de lideratges, Pau Gasol debuta amb els Lakers, fa un partidàs, i demostra els estereotips que persegueix la societat nord-americana. Ídols per sempre encoratjar la societat més potent del planeta.

Música / Our Country # John Cougar

PD: Agraeixo els suports i els ànims per al repte de l'Associació STIC.CAT amb els premis BLOCS CATALUNYA. I el referent Partal, sempre respon. La presidenta Trini Milán serà dissabte a L'internauta.

PD2: Xuclà va saltar anit al quadrilàter, tot esperant trobar-hi algú per fer més competitiva la candidatura de CiU. De moment, escalfa els punys sense poder colpejar l'adversari.

PD3: Trobada amb Anna Albar. Reservada amb els seus plantejaments, no vol ser motiu de polèmica sobre el futur de la Devesa a Girona. Avui comença FiraRebaixa, un indicador més per valorar els efectes de la paràlisi.

PD4: Els rumors es confirmen. Roche no vol serguir a la Federació Catalana de Futbol. Grans transformacions que han trobat massa pals a les rodes, però això sempre els amics l'han animat. Ahir ho feia per telèfon. El futur semblava que passava per Madrid, com a substitut de Villar, i ara ja el col·loquen amb Sandro Rosell al Barça. Temps al temps.

Primer pas blocaire d'ERC

Esquerra va ser anit el primer partit de les comarques gironines en convidar un grup de blocaires per analitzar el fenomen d'internet en la nova societat del coneixement. Va ser una intereacció real i no virtual, però producte del nou procés de comunicació que es pot generar entre la política i els internautes. Francesc Canet, Joan Puig i Miquel Bofill van escoltar la visió de blocaires com Quim Curbet (lúcid com sempre), Guillem Alsina, Pau Canaleta, Carles Ferrer, Narcís Sastre, Camil Ros, Dolors Bassa i les aportacions de Manel Mesquita, editor d'El Dimoni de Santa Eugènia de Ter. Va ser una pluja d'idees que tanta falta fa a la política sobre la democràcia digital i com un polític pot apropar-se als seus seguidors i militants més enllà dels blocs puntuals de campanya. I un referent, com sempre, són les eleccions als Estats Units.

I la recomanació dels convidats va ser que si els blocs han de començar avui, com serà el cas d'una candidata, i ja han de morir el 8 de març "és que no tenen sentit". Idees, reflexions, opinions i un diàleg enriquidor provocat per la nova cultura informativa de la política. Un mèrit gestionat per Josep Maria Aguirre.

Música / Voldria aprendre # Gerard Quintana

* Un optimista veu una oportunitat en tota calamitat, un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat *

PD: Dinar amb un grup d'amics i Antoni Maceiras. La copa es juga aquest cap de setmana a Gazteiz i, de moment, el director general de l'Akasvayu està animat i vol lluitar contra el típic derrotisme i les estadístiques. La moral necessària per començar a guanyar els partits abans de disputar-se.

"Ser español ya no es una excusa..."

Va comentar aquest vídeo un amic que treballa a Madrid durant un sopar tertúlia recent amb Francesc Homs a Girona. Ara ja tenim la prova del delicte. Que hi sigui Sergio Ramos em sembla molt bé i respectable però que hi surtin Cesc Fàbregas i Carles Puyol ja em preocupa més. Ser utilitzats i participar en els missatges espanyolistes de publicitat corporativa té un significat. I si s'accepta el missatge més enllà dels terrenys de joc, no valen mitges tintes. La campanya de Nike per a la propera Eurocopa 2008 no té res d'esportiva sinó la finalitat d'enaltir el patrotisme d'un estat dominador i que apel·la a l'orgull de Ser español ya no es una excusa, es una responsabilidad. Començant pels seleccionats catalans que són utilitzats de conillets d'índies, de fet, com va passar amb Pau Gasol a l'Eurobasquet de Madrid.

Música / Savin Me # Nickelback

Primers Premis Blocs Catalunya

L'associació STIC.CAT, fundada per un grup de blocaires catalans, ha anunciat la creació dels primers premis de blocs en català, els premis BLOCS CATALUNYA. L'entitat preveu que el lliurament dels guardons es farà a l'octubre en un gal·la a l'Auditori de Girona. La proposta vol "donar encara més visibilitat al català a Internet, on és una de les llengües amb més usuaris", ha destacat la presidenta de l'entitat, Trini Milán.

La finalitat d'aquests guardons és fomentar la participació i la divulgació dels blocs en català de la xarxa. "Volem cobrir una demanda. Ja existeixen premis en diferents idiomes, però premis en català no existien; hem considerat que era el moment adequat per llençar aquest reconeixement i esperem que es converteixi en un referent per a tots els blocaires".

Properament es donaran conèixer les bases dels premis i tot el sistema d'elecció. Les informacions s'aniran ampliant a través de la web del col·lectiu (www.stic.cat), que es trobarà operativa en breu (stic.cat@gmail.com). STIC.CAT considera que els premis BLOCS CATALUNYA han de contribuir a dinamitzar els blocs com a canals informatius i com a eina imprescindible en la nova societat.

Encara que aquest serà una de les primeres activitats de STIC.CAT, l'entitat neix amb la voluntat d'anar creant noves propostes per difondre i promocionar la utilització de les TIC en tots els àmbits.

Els fundadors dels premis BLOCS CATALUNYA consideren important "que aquest acte es faci per primera vegada a Girona, perquè és un dels puntals de Catalunya a la xarxa, però volem que també tingui repercussió més enllà, arreu del país i a nivell global".

Música / The Best # Tina Turner

PD: Mentre Pau Gasol ja és un Laker més, els Giants guanyen els Patriots en una final històrica de la Super Wolrd.

PD2: Maragall demana ara el vot en blanc. Com han canviat els temps.

PD3: Demà arriba el Superdimarts i Obama i Clinton pugnen per captar el vot hispà. Suposo que ja els veure'm fent els discursos en castellà, mentre el republicà McCain avança en línia ascendent.

PD4: Setze parelles homosexuals volen adoptar a Catalunya.

De Jordi Bellvehí a Núria Carreras. STIC V

Quan he quedat sovint amb Francesc Grau per parlar sobre la revista Empresarial Girona sempre m'ha parlat de la vitalitat de Núria Carreras i gràcies a Jordi Bellvehí vaig tenir l'oportunitat de conèixer-la. I alhora comprovar els pronòstics. És una empresària inquieta que demostra la seva projecció com a presidenta de l'AjEG. No necessites gaire estona perquè t'ho demostri però vaig tenir més temps del compte perquè vam quedar per dinar al centre de Girona. Arriba de la feina i caminant al nou L'Argadà, mentre fa un migdia radiant i penso en el futur que tindrà l'edifici de Correus. Si no fos pel refredament actual potser ja s'hauria anunciat el seu futur com a centre comercial. Tenia l'agenda atapeïda i no va ser fàcil combinar-nos els dia i l'hora. Demana una Coca-Cola, "que sempre em prenc", i conversem mentre el mòbil li sona sovint.

Mentre meja l'amanida amb molta calma m'avisa "que jo soc molt transparent" i va desgranant la seva vida als 37 anys. Filla adoptada de naixement, divorciada i ara casada amb Lluís Jofra, mare de tres fills, "el petit avui, en Sergi, té gairebé 40 de febre", resideix a Torrent, que és un indret envejable, i té tres empreses: ASFIAC a Girona, Dinàmica 3 a Palafrugell i Joca Charters a l'Estartit. Ella està concentrada en la primera, que és una assessoria fiscal especialitzada en el tema agrari. Però la conversa no gira entorn els negocis perquè mentre ha menjat les primeres olives ja ha parlat de la seva visió més personal.

Es veu en ella mateixa com "molt justiciera" i enveja els valors que dignifiquen les persones, després de criticar una societat que "cada vegada està més deshumanitzada". Recorda que la seva mare li deia que "dient les veritats es perden les amistats". Però ella no hi està d'acord, tot el contrari. El seu caràcter, afegit a la seva empenta, sembla que el porti a fer moltes coses; com a no voler parar mai, com si volgués demostrar que l'elefant que du penjat al coll li volgués du sort amb tot allò que vol projectar. Amb la trompa enlaire suposo que li serà més fàcil projectar
un repte de futur, com és fer el salt a la política. De moment, no té cap previsió però crec i els qui l'envolten m'ho han confirmat, que està predestinada. De moment, Unió va fer un primer acostament a final de l'any passat, però el seu caràcter li va impedir.

Idees en moviment, il·lusions de futur, reptes per fer una societat millor, canviar la política actual... aquests són alguns dels reptes que tenen els joves empresaris catalans que es reuneixen sovint per intentar demostrar que ha canviat un segle. Ella hi és, però de moment "hem de ser prou intel·ligents per anar teixint xarxa", a l'espera de fer el salt definitiu. Respecte la seva ideologia política em diu que "sóc de la i". I no l'entenc mentre somriu. Però ho explica amb ironia. "Si, de CiU, sóc de la i". Clar, dels independents. Crec que en el moment actual, caldrà esperar per veure aquesta revolució, però si el futur són les llistes obertes ella deu tenir un lloc reservat. No sé quin, potser ni ella, però té clar el seu posicionament: "No m'agraden els extrems i avui en dia només es dediquen a fomentar els extrems."

Coindicim de ple quan reivindica que "quan penso en els fills és quan vull un món més just". L'adopció entendreix la conversa i les idees i acabem per parlar de les desigualtats, mentre ella reclama menys prepotència en la societat i l'esperança que "per impossible que sigui, que durant una setmana a l'any no hi haguessin diners i tot fos intercanvi". Parla del seu món més personal i recorda anècdotes que no va sortir ben parada però que ara li fan riure i li agrada recorda. Una, quan en una reunió, fa anys, va preguntar quin horari feia Internet i l'altra, quan es va anar a un dinar amb Pesic sense saber qui era. I això que havia jugat a bàsquet de petita al Montessori. Ho recordo. I ella m'avisa: "Era dolenta, per això sempre estava a la banqueta". Però més de 20 anys després ha demostrat que ha sabut saltar a la pista de vida per demostrar el seu lideratge gràcies a "l'estima d'uns pares que sempre ho han donat tot per nosaltres a canvi de res".

Música / La vida sigue igual # Julio Iglesias ("Cada dia al matí l'escolto i l'han de suportar els meus fills")

* Un país d'humilitat *

* "Queda amb Jordi Pascual, que viu a Vilobí. És una persona molt curiosa, he treballat junts i som molt amics. Dirigeix un projecte que t'agradarà" *

Sèrie STIC: Xavier Amores, Pere Bugés, Iñaki Frade, Jordi Bellvehí i Núria Carreras.

PD: Trobada demà amb Francesc Canet, el primer polític en convocar els blocaires gironins.

Dolors Bassa

Sóc massa parcial i per això no és fàcil escriure sobre l'etapa de Camil Ros com a secretari general de la UGT a Girona. Va ser un altre amic Àlex Sáez qui ens va presentar i la nostra amistat ha anat guanyant amb el temps, a mida que ell ha anat potenciant el seu bloc i la seva dèria internauta per la gastronomia. Sempre hem anat enfortint el nostre vincle, la nostre convicció de país, mentre he comprovat la seva il·lusió per consolidar la UGT a les comarques gironines.

Els resultats ho demostren i ara que fa el salt a Barcelona deixa el sindicat en un bon moment. És hora de nous reptes i continuar la feina feta al costat de Josep Maria Álvarez, un perfil al qual l'amic Camil sempre ha tingut una admiració especial. Per això m'hen alegro per ell, com a persona i amic. I el mateix desitjo a la Dolors Bassa, que té un perfil diferent al d'en Camil Ros però que estic convençut que farà progressar la UGT a les nostres comarques. Qui ho havia de dir! Avui és el dia que just fa deu anys que Camil Ros va aterrar a Girona (el dia que comença l'Any Jaume I): crec que ara ja li podem donar el carnet de gironí, com ell comenta, tot i que això d'estar entre setmana a Barcelona potser el canviarà més del compte quan vagi creuant el Tordera. Sort i país amic gironí!

Música / Dreams # The Cranberries

Els bisbes no volen Zapatero

Juan Antonio Martínez Camino va anunciar ahir el posicionament de la jerarquia esclesiàstica espanyola en relació a les eleccions del 9 de març. I l'excusa va ser carregar-se els qui dialoguen amb ETA per, en el fons, demanar el vot per al PP. Com han fet en altres temes com l'Educació, els casaments homosexuals i l'avortament. Fa temps que l'església espanyola discrepa de les polítiques socials del govern de Rodríguez Zapatero i la prova són les constants connexions de la vicepresidenta De la Vega amb el Vaticà per intentar apagar els diferents focs. Però no ha existit cap tipus de reconciliació. I per això els bisbes han esperat el seu moment per demostrar que volen un canvi de govern. El seu posicionament tan conservador no encaixa amb aquest tarannà lliberal del PSOE. Quan a Itàlia s'enveja l'evolució de la nostra societat, resulta que els bisbes espanyoles volen tornar al passat al preu que sigui. Això sí, sempre amb posades escenes elegants però per contra, a la porta del darrera que hi hagi algú com Jiménez Losantos que faci la feina bruta.

Música / Shape of My Heart # Sting

PD: Maragall vol ser fidel al seus ideals amb el Partit Català d'Europa, però el seu entorn ho descarta. Les raons juguen a favor seu, però l'escenari actual, i menys el PSC, no està per revolucions conceptuals.

PD2: Crida a reproduir un fragment del Llibre dels feits als blocs per commemorar els 800 anys del naixement de Jaume I.

PD3: Astèrix en els Jocs Olímpics, la tercera entrega cinematogràfica dels llibres d'Uderzo. Rodada a Alacant.

PD4: Primer va ser Yahoo i ara la recessió als Estats Units també amença Google.

PD5: El bloc de l'Associació de Veïns Devesa-Güell de Girona, que ara té més sentit amb la polèmica sobre el futur de l'artèria verda de la ciutat.