Bloc de l'Eduard Batlle

L’Akasvayu acaba de guanyar al Dynamo de Moscou a Torí, en les semifinals de la copa ULEB, i el primer que em ve al cap és el nom de l'amic Antonio Maceiras. Un professional que no ha jugat a la pista però que admiro des que he tingut l'oportunitat de fer-hi amistat a través de David Aurich, primer, i després d'Àlex Sáez. Les llargues trobades m'han demostrat com, en silenci, un professional de les seves característiques pot ajudar a construir un club que tingui aspiracions de competir amb ciutats tan importants com Moscou, Vitòria, Madrid, Barcelona, Sevilla, València, Alacant... I demà o ja gairebé avui, Badalona. L'Antonio no té dorsal, però també juga les finals perquè ajuda a engrandir la història d'aquest petit club que es vol fer gran. Com el president Josep Amat, que semblava que seria impossible que Girona pogués trobar un empresari d'aquestes característiques, i homes com Santi Sardà, que s'impliquen i ho viuen com els que més, tot i no ser de la ciutat.

Tots els qui tenim la sort de conéixer l'Antonio sabem que el club està en bones mans, ara que precisament es dóna per acabada una etapa tan important a l'entitat com és la del patrocinador. Però encara hi ha esperances que el futur de l’equip sigui igual de competitiu que les últimes temporades. I m'agrada que Maceiras parli de projectes i de progressió a base de reptes i sentiment de club, amb el mirall de la NBA i l'esperança de veure que si ciutats com Vitòria ho han aconseguit... Girona també! Una vegada més, sort i ànims en l’intent!

Música / Simply The Best # Tina Turner

Els experts donaven a la Penya com a favorita per a la final i les previsions es van complir. 80 a 82 amb un Rudy Fernández que volia ser l'estrella del partit. Contra el Madrid no ho va conseguir però contra el Tau va actuar com un gran líder i va desplegar el joc que necessitava el seu equip per endur-se la copa (no sé si les llàgrimes són perquè marxarà a final de temporada). Vitòria tampoc confiava massa en un conjunt de bons jugadors però que no té un sistema definit: d'aquí ve que ja s'especuli amb el retorn de l'Ivanovic per a la temporada vinent (alguns mitjans locals ja ho destaven dissabte). La victòria de la Penya significa també posar Badalona i el bàsquet català en el mapa dels guanyadors, en una competició com l'ACB que necessita els duels dels Barça-Madrid per tenir més audiència, però aquest va ser el duel dels clubs de bàsquet en essència que també aposten fort.

Badalona i Vitòria són entre els grans en bàsquet (en futbol seria impensable), com intenta Girona en els darrers anys gràcies a Akasvayu, però aquest repte encara significa un canvi de mentalitat, més suports i més inversions (també més aficionats) com reclamen els qui entenen: especialment, Antoni Maceiras. El salt de qualitat (el de Vitòria és espectacular) només passa per ser més exigents si és que Girona vol continuar presumint de ser una d'aquestes vuit ciutats, amb Barcelona, Madrid, València, Bilbao, Màlaga, Vitòria i Badalona. Perquè la copa és un model únic i engrescador, que motiva sempre a tornar-hi una vegada n'has gaudit. Per això, els aficionats volen repetir.

PD: Una recomanació del viatge: l'Ikea de Vitòria, que per cert, no venen mobles.

PD2: Vaig conèixer una part de la família de Pere Tomàs, una altra de les promeses de la Penya i que també prové de les Illes, com en Rudy.

Penya-Madrid ha estat com una final. Espectacle blanc a l'inici i bona resposta dels badalonins en el tercer parcial. Triple antològic de Rudy i partit molt lluitat sota les anelles. Partidàs de Jagla i és un duel de 6.25m. Bullock i Smitch no fallen i lideren els blancs. El públic està dividit i se senten càntics catalans contra veus espanyolistes. Al final és jugarà l'enfrontament que no volia el públic: amb la Penya. Vitòria volia el gran rival de sempre per tenir una victòria encara més sonada. Però la Penya juga el bàsquet més espectacular!

El Bilbao té molt mèrit. Ha caigut amb molta dignitat davant el TAU. El 68-66 reflecteix l'esforç contra un rival superior i que jugava a casa. El Buesa els ha ajudat i l'espectacle de les grades és únic al País Basc. Complerts els pronòstics és l'hora de la Penya-Madrid. Un altre partidàs. El públic demana els blancs a la final perquè la Copa és això: la festa del bàsquet i la màxima intensitat a la pista.

Llegeixo als diaris locals la futura transformació de la zona esportiva de la ciutat, que avui respira bàsquet i rivalitat amb Bilbao. Gasteiz és superior en bàsquet, però els bilbaïns estan fent una excel·lent temporada. Tothom busca entrades i no sé que poden costar a la revenda i es veu que els xats d'Internet treuen fum. Em desplaço amb l'autobús de l'ACB, on els aficionats de la Penya estan eufòrics. Com es nota que tornen a ser un equip guanyador!

Passejant pel Casc Antic de Vitòria, desprès d'una nit de bàsquet, un matí de sol lluent i de gent per tot arreu. Caràcter basc. Diners, edificis, bars i pinxos.
Se senten les converses dels grans i els petits, mescla indestriable de la gent del país amb els que hem vingut a la Copa del Rei, catalans molts, i d'arreu de la pell de brau. Dilema d'identitats, com sempre, mirall dels catalans en els bascos i viceversa.
Davant d'un xiquito i un pinxo, la realitat ens mira des de les parets.

Sopar amb l'Albert a base de plaers del País Basc. Local petit i envoltats d'aficionats i exjugadors que no conec. Després festa a Rio i van arribant els membres de l'expedició gironina: Jordi Puig i Trifón Poch, primer, i més tard vénen Santi Sardà, Jofra, Sáez i Maceiras. Alguns Gin Tonics i un estat de contrast entre la derrota i l'ambient, amb cares alegres entre els noctambúls de la Penya i el Tau. Però la copa té això: uneix aficions de dia i de nit i és guanyi o es perdi.

Vitòria s'ha transformat en la línia de les ciutats modernes que volen ser competitives. A nivell estatal té força indicadors similars a Girona. Agraden. Som al cèntric hotel Ciudad de Vitòria i em trobo al hall i l'ascensor el mític Emiliano, una glòria del bàsquet. Mentrestant juga la Penya i espero que guanyi al Pamesa. Anem al pavelló a veure el final de la tercera semifinal. Després l'Akasvayu. Abans hauré desitjat a l'amic Antoni Maceiras, el crack del club fora la pista.

Dinant amb l'alcaldessa Anna Pagans i els regidors Isabel Salamaña i Josep Maria Jofra. Som a La Vieja Bodega, a Casa la Reina. Parlem de Girona amb un bon dinar a taula, amb una sorprenent cambrera de Granollers, que ens atén amb gràcia. Una reserva que té un mèrit: Albert Carreras. L'alcaldessa comença a rebre trucades al mòbil per saber on és.

Tres hores i mitja per travessar el país. Escoltant Bruce i pensant com transformarà l'Expo a Saragossa. I si els Monegros seran Las Vegas de butxaca. Com era d'esperar el regidor Jofra defensa el nou pavelló a la Devesa. Parlem amb l'alcaldessa Anna Pagans per saber com li va. Desitjo sort a Maceiras per sms.

Sortida nocturna esperançadora amb Jordi Martinoy i Àlex Sáez. Present i futur d'ERC i el PSC i trobada inesperada amb Antoni Maceiras, que trenca les converses polítiques que tenien un clar diàleg de contrastos i coincidències entorn el nou protagonisme de la renovada Diputació de Girona. Maceiras exposa el comiat de Pesic i després del tens enfrontament amb el tècnic, avança les noves il·lusions del club amb Pedro Martínez a la banqueta. Maceiras és sinònim de bàsquet en estat pur i un bullidor d'idees i projectes constants. Les carpes i els arbres de la davesa en són testimonis. Després de deixar molts interrogants polítics i esportius pendents, acordem retrobar-nos a finals d'estiu. L'Akasvayu ja prendrà més força i la Diputació, també. En tots dos casos, per calés no serà.

Música / I can't dance # Genesis

PD: M'agrada que Xavier Bosch tingui un destí a la vista: la direcció de l'Avui.

PD2: Cafè pausat amb el sempre actiu Jordi Xuclà, que valora el poc crèdit del confidencial Girona-Madrid. Un més que m'apunta.

PD3: Carles Puigdemont continua marcant la pauta política a Internet a Girona. Ara s'apunta a la moda dels polítics nord-americans i promou un canal a Youtube.

PD4: Leopolodo Milá... arquitecte català, del disseny per a les persones.

PD5: Entre limones, un èxit literari de Chris Stewart.