Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cerdanya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cerdanya. Mostrar tots els missatges


La comarca de la Cerdanya ha fet un salt en el temps perquè s'ha convertit en un paradís de segones residències, especialment per a la gent de classe alta de Barcelona, encara que també de Girona. Els residents temporals han revolucionat el destí de la pagesia catalana de l'alta muntanya i han permès revitalitzar una regió que estava mancada d'oportunitats per la duresa del clima i la fugida de la gent jove a les grans ciutats. En general, el turisme rural és viu i evidencia la manca de vertebració que pateix el nostre país, sobretot, quan Barcelona deixa de ser el subjecte. I també està per veure si el nucli governamental de Puigcerdà ha de ser Tremp, tal com passaria amb la creació de les vegueries, ja que diria que la majoria se senten i es volen continuar sentint gironins i gironines.

És curiós com alguns barcelonins, per exemple, s'han empadronat en aquests poblets per tenir avantatges, com ara, estalviar-se el preu del tram del túnel del Cadí. Però la demostració del salt de la zona són la transformació dels municipis com Urús i Bolvir, però també el mateix centre de Puigcerdà, que ha remodelat el comerç en pocs anys. I Alp i Llívia... A cada poble hi ha el grupet de visitants populars, que busquen més o menys discreció.

Puigcerdà és un turó que, lògicament, a causa de l'augment de població pateix ara problemes d'aparcament al centre però que necessita saber transformar-se en zona peatonal, tal com es va fer amb el carrer principal. La reivindicació de la manca d'aparcament es pot llegir en els rètols de la majoria de botigues. I ara el gran projecte de futur serà el necessari hospital transfronterer, que anirà acompanyat d'una gran zona residèncial. Un canvi important que ha de ser respectuós amb la geografia de la zona que, de moment, tot i els grans canvis, no ha patit l'especulació urbanística de la Costa Brava. Però la crisi econòmica actual ha passat factura, a la comarca amb la marxa d'uns tres mil immigrants (la construcció està frendada), i menys pernoctacions i turistes. Una mancaça global de Catalunya palesa arreu del país.

Puigpedrós


Em va agradar fer cim a una de les nostres muntanyes. Gràcies a l'experiència d'Enric Olivas, ara en un altre estadi després de jubilar-se de Caixa Girona, i l'incansable Josep Álvarez, de l'Assessoria Ribas-Álvarez, vaig d'una experiència inoblidable, juntament amb Lluís Reverter, free-lance del món 2.0. Vam fer els 2.914 metres (algunes guies posen 2.911) en una jornada de bon temps i que va començar al, per sort, remodelat refugi de Malniu, a Meranges, que és el poble amb menys habitants de les comarques gironines. Va ser divertit trobar-nos just dalt del cim amb dos dels germans Tomàs, que per primera vegada pujaven acompanyats dels seus joves fills. Una ascenció que sempre més recordaran. La baixada, per la vida dels estanys i el llac de les Bulloses, va ser espectacular per l'encant de la geografia.


Des de dalt del Puigpedrós tens la sensació de divisar una altra Cerdanya. Amb la majestuosa vista a la serra del Cadí i garebé tota la vall, penses en com s'han transformat Puigcerdà i els petits pobles que l'envolten. I des de fa anys, sense una frontera real però sí física, perquè a l'altra costat de la frontera, a partir ja de Bourg-Madame, el català ja ha quedat com una qüestió comercial, per als inversors en turisme, o romàntica, per a la gent gran que encara l'utilitza.

M'agrada Urtx


Ha estat una descoberta agradable la tranquil·litat d'aquest poblet de la Cerdanya. Just acabar la Collada de Toses venint de Ripoll -diria que la majoria pronunciem Tosses-, ja et trobes amb Urtx. És el preàmbul de la majestuosa vall, a mitjan agost verda i assolellada. La recomanació va ser de Miquel Blanquer, amic de quan treballava a Caja Madrid a Girona (ara és a la Seu). Ens va aconsellar Cal Mateu, amb la Lola, i aquí estem. Sort que la Dolors té paciència i deixa fer quan un de nosaltres té ganes de jugar amb el seu bestiar: pobres pollets. Ara, que si jo pogués empaitar el gall de les set del matí...

I ha estat divertit coincidir a Urtx amb els propietaris dels König, com també amb la família Tomàs. Ja ens han convidat a una sessió de cinema infantil a l'aire lliure i uns cafès de mitja tarda.

PD: Ha estat molt interessant seguir avui la tragèdia de Barajas a través de Twitter. Una àgora molt plural, enriquidora, activa i instantània.

;;