Bloc de l'Eduard Batlle

S'han confirmat els pronòstics i ja no hi ha més bàsquet ACB a Girona després de vint anys. Estic convençut que és una derrota per a la ciutat, tot i que ara mateix potser calgui parlar de futbol i de Gironamania, amb el meritori ascens a segona A. Però un triomf no pot amagar un fracàs. I en el fons, el que és més preocupant és com s'ha gestionat aquesta situació, amb massa silencis interessats d'uns líders polítics que evidenciaven el final d'un trajecte. I ara doncs, tindrem Fontajau i pavelló a la Devesa.

Tampoc és moment de buscar grans culpables, però sí de valorar que el bàsquet ha significat molt per aquesta ciutat. Potser, fins i tot, ha estat el gran indicador del mandat de Joaquim Nadal com alcalde i de l'ambició de Joaquim Vidal com a empresari. En el fons, els dos grans artífexs d'aquest club i d'una projecció col·lectiva de ciutat. Però al final, no s'ha perdut la plaça a l'elit del bàsquet sinó que s'hi ha renunciat. I en un dels millors moments esportius, quan ens acostàvem als grans i els miralls de sempre.

I ara és l'hora de reconèixer la tasca dels qui tant se'ls ha criticat, que sempre és el més fàcil i gratuït, i dels qui han volgut creure en aquest projecte. En aquests moments de sensació de fracàs i d'apunyalar els qui ara són a la directiva, en el fons, tenen el reconeixement d'haver volgut mantenir el club fins el final. Han lluitat contra molins de vent...

I no ha pogut ser a nivell econòmic, pel gran dèficit, d'acord! (quin club d'èlit de qualsevol esport no té deute), però han volgut generar una ciutat amb més potencial col·lectiu, que falta li fa. Però al pas que va, cada vegada dóna més la sensació que viu més a la gran ombra de Barcelona. I ara ens queden el Barça, la Penya... i el Manresa. Sí, sí, el Manresa.

Música / Do I Have To Say The Words # Bryan Adams

PD: Em sento afortunat per l'amistat amb Antonio Maceiras durant aquests dos últims anys gràcies a David Aurich. Sort Antonio, i que tinguis els èxits que et mereixes!

El president del FC Barcelona ja té el seu elefant particular. Mèdiaticament, l'oposició li ha aplicat el mateix mètode que ell va utilitzar contra Núñez, amb el famós Elefant Blau, a través d'una moció de censura. Són temps diferents però la finalitat és la mateixa. I és que el vot de càstig contra el president del Barça ha anat augmentant a mida que s'acostava l'hora de la veritat. I ara ja és una realitat i de futur. Laporta encarnava un canvi que el soci ha acabat valorant que no era real, sobretot, producte d'aquests canvis de personalitat i d'una egolatria desmesurada. Per això, l'ombra de Sandro Rosell ha estat cada vegada més allargada a través de l'èxit d'Oriol Giralt.

Laporta té poc crèdit però té dos anys, els que li queden de mandat, per intentar que la seva gestió sigui valorada pels socis després d'un gran inici. De moment, està contra les cordes però continua sense utilitzar la tàctica adequada. Ha fet bé en demanar disculpes públicament, però en el seu rol artístic cada vegada més es decanta per una posada en escena que evoca el nuñisme. I això al soci tampoc li agrada. El més fàcil és pensar que si Laporta encarnava un canvi, el més lògic és que ho continuï demostrant. I amb un clar objectiu que s'ha perdut de vista en els darrers anys: el Barça està molt per damunt de qui el representa. Encara que ja se sap... baixar les escales de llotja i sentir-se un Cèsar davant d'un coliseu rendit és lògic que transformi a qui té ganes de sentir-se venerat. I ara és un ídol caigut.

Però Laporta té carisma i estic convençut que se'n sortirà, tot i que també m'agradaria que d'aquí dos anys la presidència fos per a Sandro Rosell. I la llàstima és que una vegada més s'han polititzat i es polititzaran unes eleccions en les quals el Barça n'és el protagonista indirecte. Però és clar... amb tants interessos, fins i tot, els grans mitjans de Barcelona han pres partit.

Música / Se a vida é # Pet Shop Boys

PD: El PSOE té una gran maquinària guanyadora i el darrer 37è Congrés n'és la prova. El partit sap encaixar en aquesta Espanya plural i sortir-ne el gran beneficiat. Avançant a través d'eslògans s'ha convertit en el partit de futur i al mateix temps sense opositors que li puguin contrarestar el poder. Té la dreta espanyola sense un líder imponent i un catalanisme dividit. L'altre ull és el que mira cap el País Basc.

Marcel Zamora ha tornat a guanyar l'Ironman de Niça per tercera vegada consecutiva. Un gran mèrit esportiu que al nostre país no hauria de passar desapercebut. Guanyar tres vegades aquesta prova tan competitiva per part d'un atleta català suposarà un abans i un després a Niça. Enhorabona Marcel pel gran sacrifici i l'esforç personal.

S'han complert els pronòstics i els qui donaven un any més de vida al projecte de l'Akasvayu al CB Girona, tenien raó. Les reunions d'ahir no van servir per trobar solucions de continuïtat al projecte i els dotze milions d'euros de dèficit de l'entitat pesen massa per donar garanties al club. Arribat a aquest estadi, amb la consolidació esportiva a l'ACB, es dóna la circumstància que és la financera la que no li permet consolidar-se. Els dirigents del club busquen una solució que vagi més enllà de la urgència del deute, però necessiten un ampli suport governamental per obtenir aquest projecte que pensa a deu anys vista. Ara, el més fàcil és criticar el projecte Akasvayu, quan fa poc tothom s'apuntava a la festa, però potser és l'entitat que està posant a prova la ciutat. I, al mateix temps, el seu col·lectiu i la seva potencialitat.

Si Girona perd l'ACB, no serà un fracàs sinó un mèrit, un gran mèrit, de tots els qui van creure en aquest projecte durant més de vint anys: des d'aquells inicis al pavelló de Sant Josep. Quan el més fàcil seria criticar i no invertir en un club que va més enllà del bàsquet, alguns directius van somiar en l'ACB a Girona. Com aquells que un dia van creure en l'Espai Gironès, ara a Salt. I com aquells que un dia van creure en el Circuit de Catalunya a la demarcació i ara és a Montmeló. I com aquells que van creure en Port Aventura i ara és a Vilaseca-Salou.

Música / Thank You For Loving Me # Bon Jovi

PD: Barack Obama ha fet realitat el seu gran somni. Quin mèrit!

PD2: El diari Washington Times no sortirà els dissabtes per projectar-se com a mitjà més multimèdia.

PD3: El Grup Zeta cau a mans extremenyes. Era d'esperar, tal com estaven les negociacions en les últimes setmanes. El futur és el Grupo Prisa?

PD4: I que sigui per molts més anys: ERC obliga el tripartit a posposar la tercera hora de castellà.

Els dos clubs més representatius de Girona, el de futbol i bàsquet, travessen un dels moments esportius més importants de la història. L'Akasvayu ha arribat a forçar un tercer partit a la Penya, en els quarts de final de l'ACB, i ha culminat una temporada brillant, tot i els greus problemes econòmics que s'acumulen. Un projecte de present, amb una plantilla definida, però que no té perspectiva de futur a causa de la gran despesa que suposa mantenir aquesta estructura a la màxima categoria. I aquest projecte de continuïtat també és una mostra més de com es posa a prova la categoria de la pròpia ciutat. I el mateix repte passa amb el futbol, just ara que el Girona FC acaba d'empatar a zero al camp del Barakaldo, en l'anada del primer enfrontament de la promoció d'ascens a segona A. I, per cert, quina enveja d'estadi el Lasessarre si es compara amb Montilivi.

Per tant, l'Akasvayu i el Girona pugnen per ambicionar més i pujar a una categoria superior, just quan a la ciutat sempre s'ha viscut l'esport amb més fredor que passió. Potser hi ha empresaris però no volen invertir. Potser el Barça és massa gran. Potser l'Ajuntament, la Diputació i Caixa de Girona no hi donen tot el suport. Però mentre sovint hi ha grans dosi de victimisme, hi ha clubs com ara el Vila-real i el Tau Vitòria que en el seu dia van començar projectes amb aspiracions i ara recullen els fruits. El Vila-real ha quedat segon a la lliga i jugarà la Champions, mentre que el Tau ja és finalista a l'ACB. Així doncs, tenim dues grans realitats per esvair dubtes i decidir, entre tots, a quin estadi volem arribar més enllà del pessimisme. Vitòria i Girona fa temps que van començar amb una aposta similar però ens superen de molt. I el Vila-real va pujar a Segona A el mateix any 1992, en el qual va superar el Girona a la lliga d'ascens. Dues realitats contra el rol de la nostra inèrcia.

Música / To Build A Home # Cinematic Orchestra

Ahir al matí vaig anar a veure el que potser serà el darrer partit de l'Akasvayu a l'ACB. La majoria de veus, en la distància curta, són molt pessimistes. El president de l'entitat, Josep Amat, està disposat a continuar, però el problema és trobar un patrocinador que doni garanties al projecte i que sigui capaç de fer front al fort deute històric amb hisenda. Però tot i això, els jugadors van fer un partidàs per superar el millor equip de la lliga i van aïllar-se dels problemes. Un reconeixement a tots ells: jugadors, tècnics, directius i treballadors del club. I demà els espera Badalona.

Ara que hi ha projecte esportiu, quan es compleixen els vint anys del club a l'ACB, s'ha arribat al límit de la bombolla econòmica i com si fos un paral·lelisme amb la construcció, l'entitat es desinfla. Però, aquesta crisi també posa en evidència l'esperit de la ciutat per liderar aquest repte ja que, en altres moments, sempre va sorgir la figura de l'alcalde Joaquim Nadal per apostar fort. Palau-sacosta, Fontajau i ara, el futur seria anar a Vilablareix i construir un pavelló amb complex comercial. "Però el llistó es troba massa alt i els deutes són massa grans", diuen. I tenen raó. Però ja m'agradaria veure si això hagués passat deu o quinze anys enrere, amb Nadal a la Plaça del Vi i un empresari gironí com Joaquim Vidal. És cert que el club pot caure, però aquesta derrota esportiva també posa en joc la moral d'una ciutat i el seu esperit emprenedor per ser més competitiva. Perquè sinó, així, què hem fet fins ara a Girona? Als gironins sempre ens ha de quedar el Barça? O podem ser capaços de tenir un club tan competitiu com el Perpinyà de rugbi a França?

El presagi del bàsquet va tenir continuïtat, a la nit, amb l'entrevista a Laporta al TV3. El president del Barça va demostrar, una vegada més, el seu encant com a orador però ha perdut credibilitat. I ho sap, per això va admetre errors. Ara ja té detractors i el model futbolístic i la trajectòria de les seccions no juguen al seu favor. A més, ell mateix es va posar la soga al coll quan tots sabem que el seu projecte s'acaba en aquest segon mandat. Però té ganes de lluitar i presumir, perquè anit, va voler camuflar les seves ànsies tot i que ha perdut l'àurea d'aquell president que sempre es volia comparar al Manchester United en tot. El Barça desgasta i, la veritat, malgrat el seu encant i la sort que li desitjo, anit va recordar a una versió més que nuñista, quan anava a TV3 en els mals moments.

I, per cert, lamento que l'entrevistador Xavi Torres, que té categoria per tirar amb bala, no aprofundís en els dos grans temes de futur: el cas Sandro i el seu possible salt a la política. Tot la resta, ja entrava tot dins dels plans d'uns i altres.

Música / Aicha # Outlandish

És la imatge del sopar dels àmics del Bàdminton Salt anit a Fornells de la Selva per planificar l'estada d'un equip txec per disputar un enfrontament amistós en les properes setmanes a Salt i Girona. El mèrit d'una entitat modesta però divertida que intenta, dia a dia, gaudir de l'esport i fer xarxa. Amb els nous temps i gràcies als vols barats, les distàncies amb el centre d'Europa cada vegada són més curtes. I l'esport, més internacional i encara més divertit i engrescador. Fins i tot, per aquells que només s'apunten a les bones i després van a l'entrenament una vegada al mes. I, per cert, des d'avui el Club Bàdminton Salt vol tenir un bloc a la xarxa per promoure les petites iniciatives com les d'ahir. "Si els txecs són a internet, nosaltres també!", deia un dels membres de la junta. Dit i fet!

Música / Wag The Dog # Mark Knopfler

PD: El nou bloc del Club Bàdminton Salt ja és una realitat.

El triatleta Marcel Zamora, en el centre de la imatge, va ser ahir a Girona convidat pel Club Triatló Girona Costa Brava (bloc). Unes quaranta persones van assistir al Centre Cívic Pla de Palau per escoltar les vivències personals i professionals d'aquest atleta que té el mèrit d'haver guanyat les dues últimes edicions de l'Ironman de Niça.

Zamora es dedica a córrer de manera professional des de fa 12 anys i va detallar el gran esforç físic i el sacrifici personal que li suposa intentar guanyar-se la vida amb un esport minoritari com el triatló. Però és feliç perquè va complint els reptes que més feliç l'omplen des de fa temps. Lògicament, té un preu voler ser dels millors del món en un esport que no és assequible ni mediàtic però que admet "que t'enganxa". Personalment, m'agrada escoltar com destaca les tasques de la Federació Catalana de Triatló en un esport que al nord d'Europa està molt més ben valorat.

Aigua, fred, vent, calor, dolor, deshidratació, dieta, revisions, constància, cansament, sacrifici... un cúmul de factors diaris que competeixen contra un mateix. Però també existeix un altre tipus de mèrit: el de sentir un orgull contra les frustracions personals que un atleta ha de patir quan cada dia competeix contra un mateix i vol ser millor. No hi ha anuncis, ni fama, ni portades de diari i potser, amb sort, dos minuts a l'any en una televisió. Però rere la possible fama existeix un atleta en estat pur.

Música / Scattered Leaves # The Be Good Tanya

PD: Luis Enrique, com sempre, progressant com a maratonià després de ser professional com a futbolista.

PD2: Bojan Krkic té web personal i la sort de ser un esportista que està predestinat a triomfar perquè no és cap ovella negra.

PD3: Bruce Springsteen, com sempre, omplirà el Camp Nou, però abans posarà a prova el sistema de venda d'entrades i la revenda.