Bloc de l'Eduard Batlle

El PP passa per un estat de shock a causa del gir centrista que vol imposar el seu líder, el tan qüestionat Mariano Rajoy. Aquest viatge al centre està provocant més tensió de la que es podia esperar i l'ala dura ja ha abandonat el vaixell (l'oposició és dura), mentre que d'altres han preferit quedar-se immòbils a veure què passa. Però des de la distància, dedueixo que molt malament deuen estar les coses a Génova perquè la blanenca Alicia Sánchez Camacho tingui el seu rol de protagonisme mediàtic. I després de dues derrotes electorals, el problema estructural del PP és que Esperanza Aguirre té massa afany de protagonisme i fa temps que anhela la caiguda del dirigent gallec.

I a banda d'aquesta pugna pel poder, entren altres factors en joc que provoquen encara més desestabilització al partit. Són els mitjans que s'utilitzaven com a altaveu, la Cope i El Mundo, i l'Església espanyola. Per això, ara la crisi encara té més divisions i alhora genera més tensions. I tens la sensació que la trencadissa només ha començat. I el nom d'Aznar comença a ser cada vegada més invocat i apareix la seva guàrdia pretoriana alertant sobre la necessitat d'un canvi de rumb, mentre Gallardón es queda a l'expectativa racional. En el fons, és la por de la dreta més rància a voler acostar-se al PSOE.

Música / Eres tonto # El canto del loco

Reflexionant sobre la mor de Calvo Sotelo m'agradaria que el respecte institucional que tenen els presidents i expresidents del govern espanyol també passés el mateix en el meu país. A Madrid, pot haver-hi aquesta guerra freda global, amb mitjans inclosos, però quan hi ha temes d'estat sempre hi ha com una mena d'acord que fa prevaldre la institució de país. A Catalunya, sense aquest reconeixement legal, és evident que mai poden tenir ni sentir aquestes qüestions d'estat que es basen en els principis del patriotisme. A Catalunya, un aspecte que sentim però que tenim limitat.

Música / Invisible & Ashlee Simpson

PD: Barcelona i Nova Yok, més a prop. Com hauria de ser.

PD2: A banda de Dani Pedrosa, sempre m'agrada que guanyi el 46 de Valentino a Moto GP.

Després de passar un mes i mig de les eleccions del 9 de març, el PP està igual que fa un any amb el debat intern entre Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre. El PP continua tenint un problema per molt que sigui la segona gran força política de l'Estat espanyol i hagi obtingut més de deu milions de vots. Rajoy no té el carisma necessari i el lideratge necessari per continuar una legislatura més, mentre que Aguirre no té el perfil adequat per obtenir els votants de centre que ambiciona el partit per tornar a guanyar el PSOE. I aquesta crisi que han d'afrontar ja ens va bé als catalans però també s'equilibra la balança i d'aquesta manera també hem d'encaixar el PSOE, amb tota la seva maquinària i tant amb el costat bo, que el té, com el costat dolent, que el té. I mentrestant, la dreta espanyola sagnant, tot i un gran resultat electoral. És gran part també, el preu d'un interessat bipartidisme: només hi pot haver un guanyador i un sol perdedor. Ara, a fer la travessa del desert i se l'han guanyada a pols, tant els protagonistes com el seu imperi mediàtic.

Música / L'Infinito # Raf

Zapatero està presidint el primer Consell de Ministres del nou mandat. Cares noves, més femenines i alguns que em sobren com Moratinos i Álvarez. I amb dues butaques de la marca Llobregat amb Chacón i Corbacho. És el tret de sortida de la nova legislatura i l'hora d'anunciar com és fa front al primer gran repte a base de mesures individuals i globals. La socialdemocràcia davant dels nous panorames del segle XXI producte de la globalització, la dependència europea, el consumisme, les TIC i els excessos de la construcció. Zapatero és qui té més a perdre, tot i les grans i necessàries reformes socials que vol dur a terme, tot i la pressió de l'Església. Però qualsevol política necessita bonança econòmica, que ara no hi és, perquè sigui més fàcil d'anunciar-la i executar-la.

Música / There Was a Time # Maceo Parker

Si algú representa aquest segon govern que ha planificat Zapatero per al nou mandat seria Carme Chacón. Dona, amb projecció, fidel al president, il·lusionada i disposada a acceptar un repte com el de ser la primera dona que dirigeix el ministeri de Defensa a l'Estat espanyol. A més, amb l'embolcall afegit que a dos mesos vista ha de tenir el seu primer fill. Per tant, tots aquests canvis pretenen demostrar un tarannà i una filosofia d'un govern, que tot i les possibles crítiques, només de pensar qui seria el ministre en cas d'haver guanyat el PP ja estic disposat a donar un marge ampli de confiança a Chacón. Llàstima que, d'entrada, em van agradar molt més els objectius del 2003, ja que ara de l'Espanya federal ni se'n parla amb el silenci dels 25 diputats del PSC que precisament representa la mateixa Chacón.

Música / Rockferry # Duffy

PD: Il cavalieri Berlusconi, com era d'esperar (tercera vegada!), mentre l'Italia rinvia al passato. La Stampa, La Repubblica, Corriere della Sera, Il Messaggero, Il Sole 24 Ore, il manifesto,

Ahir a la tarda vespre va ser la versió digital d'El País qui va anunciar amb exclusiva la filtració dels possibles noms dels nous ministres del segon govern socialista de l'era Zapatero. Un mèrit del treball d'un diari però també es confima la tònica de l'alineació d'un partit amb un pool de comunicació, amb el qual s'han retroalimentat d'ençà l'inici de la democràcia espanyola, el PSOE i el grupo Prisa

Zapatero manté els homes forts (Blanco i Caldera no entreran), ha introduït cinc novetats i ha deixat quatre ministres sense cartera. En aquest executiu més feminitzat (per primera vegada hi ha més ministres), el PSC manté Carme Chacón (era d'esperar) i canvia una peça: Celestino Corbacho per Joan Clos. Qui serà ara el nou president de la Diputació de Barcelona?

Entre les sorpreses destaca el retorn emergent de Miguel Sebastián i m'agrada el nomenament de Cristina Garmendia. Per contra, Moratinos i Magdalena Álvarez, continuen. I m'hagués agradat que David Vegara hagués acabat tenint una cartera. Espero que sigui en la propera legislatura.

Música / Pastillas para no soñar # Joaquín Sabina

PD: El bloc de la nova ministra d'Igualtat, Bibiana Aido: Amanece en Cádiz.

Zapatero no va sortir escollit ahir president del govern espanyol al Congrés hi haurà d'esperar a demà. D'entrada, dóna la sensació de la debilitat que pot tenir aquest nou executiu en aquests propers quatre anys, però no crec que Zapatero es trobi excessivament preocupat per aquest fet. L'alternativa de buscar acords puntuals per dirigir el país en aquesta legislatura potser, fins i tot, una bona solució. D'entrada, Zapatero va obtenir una clara victòria el dia 9-M i té la possibilitat de pactar els grans acords de l'Estat amb el PP i els secundaris amb CiU i amb les forces minoritàries. És lògic que Rubalcaba no hagi parat de telefonar a Còrsega 333 però CiU, després de la històrica trobada a la Moncloa amb Mas, era impensable que pogués facilitar el suport a canvi de dos o tres ministeris.

Però la factura que ha de pagar Zapatero no és tenir un oponent molt debilitat i que ja té un incendi obert mentre Esperanza Aguirre aspiri a substituir-lo sinó la crisi econòmica que pateix l'Estat i que tindrà més efectes encara l'any vinent. Amb aquesta desacceleració, un govern que anhela els canvis socials comparables al nord d'Europa té les mans lligades. I l'FMI acabava de dir que hem de baixar a la terra després dels eslògans mediàtics interessats per a les eleccions perquè ha retallat de manera dràstica la previsió de creixement a Espanya.

Música / Fallen # Randy Crawford y Presuntos Implicados

PD: La revista Contagi, ideada per Quim Curbet, arriba al cinquè número en el seu primer any.

PD2: Serà qüestió de dones rebels al PP: Aguirre, a Madrid, i Nebrera, a Barcelona.

PD3: Una dècada d'acords de pau a Irlanda del Nord.

PD4: El nou desafiament de Microsoft: Yahoo! probarà el servei de publicitat de Google.

PD5: Nou anunci impactant de Sidaction.

Primera sessió del debat d'investidura per a l'elecció del president del govern espanyol amb la sensació que les coses no han canviat gaire. Lògic. Zapatero intenta projectar el país i resoldre les grans qüestions però no té la visió de fa quatre anys, quan semblava que volia liderar el gran canvi després de vuit anys d'aznarisme, amb grans fites com l'acord de pau amb ETA i la reforma cap a un estat federal. El líder socialista evidencia que ha baixa a la terra i que està més disposat a governar sense tenir aspiracions d'alt nivell (les socials ja estan molt avançades) i suposo que molt pressionat per la crisi econòmica que afecta la societat. Zapatero va exposar que està disposat a pactar els grans acords i els pactes d'Estat amb el PP i els aspectes molt més secundaris amb CiU per així tenir un aliat puntual. Comprensible. No tenir majoria absoluta i no tenir un aliat significa acords puntuals entre vestidors.

Però la nova societat d'avui tampoc perdona. El desgast mediàtic obliga a voler guanyadors que generin més i més i no defalleixin en l'intent. I per contra, els perdedors ja no semblen tenir quota de pantalla. Com dóna la sensació Rajoy, que ja té un estigma de perdedor que es demana que Esperanza Aguirre s'atreveixi a donar el cop d'estat que bona part del PP desitja. Als Estats Units, per exemple, el líder del PP ja estaria dirigint una fundació.

Entre aquesta dicotomia es presenta de desdibuixada aquesta legislatura per a Catalunya, entre els qui veuen la botella mig plena i d'altres que la veuen mig buïda. Entre l'antic talante del 2003, ara sembla que decente per a Zapatero, i els qui voldrien que sortís un portaveu dels 25 diputats del PSC i digués que amb Catalunya no s'hi juga. O sigui, aigua, balances fiscals, infraestructures i el Nou Estatut. En el fons, els cent dies de rigor abans de realitzar un primer anàlisi de la seva gestió. Bon dia i bona legislatura.

Música / Meravigliosa creatura # Gianna Nannini

PD: Un nou portal dels dietaris del segle XXI: Blocs amb estrella.

El PSOE també pot fer exhibicions de musculatura de poder, com és el cas amb José Bono. Que sigui el president del Congrés demostra com s'articula el poder i com es pot ostentar per resoldre equilibris i rols entre diferents lideratges. Bono ara estarà engabiat al parlament espanyol i degut als precedents, des de Catalunya s'ha qüestionat amb tota la lògica del món el seu perfil. Recordo, fa pocs anys, quan un estiu vaig coincidir amb ell inesperadament a Conca quan era el president de Castella-la Manxa, la llarga conversa que vam tenir després d'un concurs de cavalls. Encara no entenc com ell no entén què és Catalunya.

Doncs bé, això va ser un diàleg d'unes hores a mitja tarda entre un grup de persones del seu entorn i alguns convidats afegits. I diria que Bono és un home que no enganya en les seves conviccions. Respecte el model d'estat, crec que encara ara deu el mateix que fa vint, deu i pocs anys. I a Catalunya el debat s'ha centrat en discutir i negociar la seva elecció. I no ha sortit bé. Ell serà, tal com estava previst, el president del Congrés i CiU i el PNB no s'han sortit amb la seva. Però CiU (patint debats interns com el de dissabte) i el PNB sumen 16 diputats quan, per exemple, el PSC en té 25. I em pregunto. No ho tenien millor els diputats del PSC per negociar un altre perfil al de Bono? I el dilema és: Què haurà votat Carme Chacón?

Música / Sympathy for the Devil # Rolling Stones