Bloc de l'Eduard Batlle

Sens dubte. Ara sí. Ha arribat el moment de valorar més les idees, els emprenedors, la recerca, la innovació i el coneixement del nostre país. Aquesta desacceleració econòmica dels països capdavanters en aquest inici de segle tornarà a posar les coses al seu lloc i provocarà que l'intel·lecte torni al pedestal social i professional que es mereix. Ja tocava!

Després de l'època del boom de la construcció i de la conseqüència del diner fàcil, una resultant que als nostres governants ja els ha anat bé, arriba l'estadi de tornar a fomentar l'esforç, el sacrifici, la il·lusió i l'esperança. Una base que sempre havíem tingut clares a causa de l'empenta dels nostres pares i que, potser, havíem oblidat fins i tot massa ràpid. Ara, en aquest moment de shock, admiro encara més les persones que dins la gran bossa de la classe mitjana van treballar dia a dia, durant la dictadura franquista, per arribar fins aquí. No eren temps fàcils. I ho sabem: només cal mirar els nostres pares.

Però arriba el moment de la nostra generació, la dels qui no podem caure en el conformisme i estem obligats a agafar el testimoni per superar aquesta davallada cíclica imparable. Tant benestar ens ha sedat i la prova és el nostre tipus de consumisme, especialment el televisiu. I potser caldria recordar que hauríem de lluitar com van fer ells i evitar lamentacions. Són temps complicats i és l'hora de reinventar-se en plena era digital i un moment històric de la nostra societat: el segle XXI marca la Revolució Digital. I Catalunya, a la xarxa, pot ser el que vulgui, sense excuses.

Música / Landslide # Fleetwood Mac

No és fàcil però intentem que la primera edició dels Premis Blocs Catalunya tingui el nivell que mereix la seva estrena. Des de Girona al món prioritzant Catalunya i el català a internet. Com la pròpia xarxa que connecta usuaris i potencia la comunicació interactiva. El vent de l'economia ens bufa en contra però tot i això anem rebent ajuts, suports i col·laboracions que ens fan ser optimistes. Ja queda menys per al dia 10 d'octubre i s'acosta l'hora de tancar inscripcions (Nació Digital). Tenir-ne més de cinc-centes ens anima a continuar amb el projecte i com associació. El repte d'Stic.cat va molt més enllà del dia 10 d'octubre i la trobada a l'Auditori Palau de Congressos.

Música / Cosas Pequenas # Teresa Salgueiro

Arriba l'hora de la veritat: a partir d'avui els governs català i espanyol comencen a negociar el finançament i el Nou Estatut. És el moment de veure fins quin punt el socialisme es posa d'acord sobre el futur de Catalunya. Després de llarga períodes i d'etapes Pujol-González i Pujol-Aznar, el parèntesi Maragall-Zapatero, ha arribat el moment de veure què passa amb la connexió Montilla-Zapatero. De moment, s'ha evidenciat mediàticament que el nostre executiu vol jugar fort i vol guanyar la partida. Però Zapatero, en temps de crisi, no pot passar gaire més enllà del previst. De fet, va mostrar molta predisposició en la cloenda del Congrés del PSC però no va anunciar cap realitat concreta. I ara, precisament, és el que necessita Catalunya.

Que d'una vegada, es compleixen les justes demandes catalanes i l'Estat no s'excusi a través d'una igualtat econòmica que sempre tant ens ha perjudicat. Perquè rebre el que ens mereixem i pertoca mai hauria de ser a canvi de ser menys solidaris, perquè això sempre ho hem estat. Però aquest concepte tan interessat ens desacredita. Per tant, arribats a una fase que el café para todos ja no ens serveix, arriba l'hora del canvi i de passar de les paraules als fets. S'ha tensat molt la corda, amb el conseller Castells com a home fort, però Zapatero sap que té poc marge econòmic i polític. Si, per sort, es creia allò de l'Espanya federal, que ho demostri d'una vegada.

Música /Could you be Loved # Bob Marley

PD: La brillant descoberta de Toni Dalmau: el web de Karadzic és fals.

PD2: Una descoberta interessant: Albert Figueras.

És ja fins i tot curiós com els mecanismes del poder toregen l'embranzida de Catalunya en moments cíclis de la nostra història. Ens governi, qui governi. Cada vegada que hi ha un nou executiu a Madrid és el moment de recordar allò de "qué hay de lo mío". Una reivindicació heretada. O ara sembla que tornarem al "café para todos" si acabem fent de màquina de tren. I en aquest procediment de concessions, estem encallats els catalans, que sempre estem disposats a recuperar bona part del que donem. Ara resulta que s'ha detallat que és d'un 100 a 68. O sigui, ens deixen de retornar el 32%. I això fa mal.

Entenc que el govern espanyol pugui interioritzar el concepte de la solidaritat i, fins i tot, que els catalans l'entenem d'aquesta manera, tal com passa amb altres països i les seves regions riques i pobres, però a Catalunya ja no és un dèficil fiscal sinó un dèficit històric. I la gravetat ja no és només en l'àmbit econòmic sinó que aquesta mancança repercuteix en tots els altres aspectes. És un deute moral el que sentim els catalans quan veiem que el conjunt de l'Estat progressa i nosaltres estem en aquesta espiral interessada que sempre ens acaba devorant. I cansant. I com que no tenim lobby de pressió, així anem: derrotats pels sistemes de poder i l'establishment més espanyolista.

Música / The Road to Hell # Chris Rea

Cap de setmana de tres P seguides, que són la suma del setzè Congrés del PP a València i els famosos quarts de final de la selecció espanyola de futbol a l'Eurocopa, amb el crit de guerra Podemos! Mèdiaticament, els catalans rebem aquests imputs tan espanyolistes com una gran esperança que té un país pendent al darrere. Clar que la teràpia dels populars no és per fer pujar tant l'adrenalina com el partit que jugarà aquest vespre la selección contra Itàlia. I la veritat, no crec que ni el Congrés ni el partit pintin bé per als espanyolistes de dretes i els fans de la roja. Futbolísticament parlant, a cap dels dos els hi veig consistència al mig del camp per fer front a les dificultats: el PP perquè ja no pot fer més evident la divisió entre Rajoy i l'Aznarisme i la selección, perquè té un mig del camp massa tou per frenar els azzurri (La Gazzeta). A més, diria que Luca Toni en algun moment s'haurà d'acabar destapant, no?

I clixés per estimular les hormones per al cap de setmana encara no s'acaba aquí. Alonso és una testosterona més, que provoca que les motos quedin en un segon terme. De moment tercer al GP de França, però els Ferrari sortiran primers. I el gran Rossi sortirà segon a la graella de Moto GP a Donington Park. Un presagi?

Mentrestant, la bona notícia és que a Catalunya ha nascut un Cercle Català de Negocis amb esperit independentista. Passi el que passi avui, segur que tenim almenys una bona ocasió per fomar-nos un Toscano.

Música / Tutto è relativo # Dottor Livingstone

De Catalunya al món, sempre! Si sempre pogués ser així... Lliures, sense obstacles i demostrant el nostre potencial més enllà del sistema que, tant per bé com per malament, ens té supeditats.

Música / Jersey Girl # Tom Waits

Després de més de dues dècades d'un establishment a Catalunya basat en els lideratges de Convergència a la política, "la Caixa" en el món econòmic, i el Barça en el terreny esportiu, ara el nostre país es troba en un estadi d'inestabilitat permanent que, en global, tens la sensació que ens acaba per debilitar com a societat. Deixant de banda el petit comerç i el turisme, CiU, el Barça i "la Caixa" ens han projectat a l'exterior com a grans marques. A nivell polític, potser era necessari canviar la dinàmica per regenerar el país, però a aquesta sèrie de turbulències constants -producte dels pactes- ens acaba perjudicant perquè ens impedeix tenir un horitzó. Fins ara, ha interessat tenir CiU a l'oposició per donar entrada a les esquerres. El present resolt... Però ara, per exemple, ERC afronta un procés important en vista els propers anys. És intern però extern, perquè també governa. El shock de futur: poder o catalanitat.

I en el Barça passa el mateix. Dubtes i més dubtes. Després del Nuñisme, el club avança de sacsejada en sacsejada i posant cada vegada més en qüestió el lideratge de Laporta. El president ha projectat una entitat que s'ha renovat en funció del seu personalisme. Per això, se li passa factura tot i obtenir títols en pocs anys. I com que és una presidència que s'ambiciona, i molt!, ara encara s'ha afegit més pressió a l'entorn per la seva evident marxa després d'establir el càrrec en dos mandats.

I queda "la Caixa". És una entitat que va superant etapes sense trontollar i amb l'objectiu d'obtenir beneficis a qualsevol preu. Si Madrid és la clau del mercat espanyol, res millor que finançar la selecció espanyola i, a més, treure'n un bon rendiment. Progrés. En el panorama espanyol, els resultats són molt bons i, a més, els catalans no toquem els nostres estalvis. I com més ve vagi l'Eurocopa per a la roja, més beneficis.

Música / Help Is Coming # Ayo