![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_vhE6OKUNWerSyb09mn4LwoJmN6dW3hOuGWuEmcasPn8dHwVtDOx-G2M4mUePjlBO82Dui3km9nl1W8ftEHeCLFd3F6EZq2foV38YEaRwc=s0-d "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
Migdia. Baviera, davant dels jutjats. Dos cafès curts i dos cafès curts "perquè m'espera una entrevista que necessito anar-hi ben despert". El lloc imposa perquè volem o no ens escolten personatges mítics com Einstein, Churchill, Macià, Gaudí, Bernard Shaw, Selassie... I si això és possible gràcies a les portades de La Vanguardia que hi han emmarcades al costat de la nostra taula. Van del 1929 al 1935 i conserven l'atractiu del blanc i negre.
Trenco el gel felicitant-lo per la paternitat -en Biel té just un mes- i comencem parlant de les adopcions perquè l'embaràs va arribar just quan van rebre el certificat d'idoneïtat. Amb la seva dona, la Mònica, tenien pensat anar a la Xina i ara, abans no finalitzi la vigència perquè tenen tres anys de termini, "el més probable és que ho posem en marxa". Casualitats de la vida, l'endemà vaig a parlar de l'experiència sobre l'adopció a la Casa de Cultura i me'l torno a trobar perquè ell anava a escoltar la presentació del llibre sobre Joan Puigcercós, Corredor de fons.
M'explica que la seva dona és de Lima, amb qui es va conèixer durant un postgrau de Dret a Barcelona. La relació es va anar consolidant i somriu quan recorda que "va ser gràcies a Internet". "La distància era massa llarga amb el Perú", expressa amb ironia alhora que afegeix: "vam madurar gràcies a les noves tecnologies." M'explica que la Mònica s'ha integrat bé a Girona, on resideixen, encara que tots els caps de setmana que poden marxen a Torroella. La Mònica ja té el nivell C de català i treballa a Càritas, amb un bon professional com Salvador Maneu. Coincidim.
Ser delegat del govern imposa però en cap moment ho evidencia. Parla amb una naturalitat que em sorprèn i mentalment vaig donant la raó a Camil Ros quan en va lloar la seva figura. Parlem sobre el motiu del seu interessant bloc i m'explica que va ser perquè "m'agrada escriure". Li pregunto sobre el nom, Camins de ferro, i diu que és "perquè de petit sempre m'han seduït els trens i amb aquest títol vaig guanyar un concurs de poesia de Sarrià". I dedueixo que en la intimitat i modestament encara deu fer-ne perquè s'apunta les idees en una Moleskine que m'ensenya amb goig, però que m'avisa que fa mala lletra.
Quan parlem de política, ho fa sense teoritzar. Lloa el petit món dels alcaldes "perquè pensa que el municipi mitjà" de les nostres comarques "és de menys de 1.000 habitants: no és Girona, ni Figueres, ni Olot, ni Blanes...". Ell que va ser regidor a Torroella amb Josep Ferrer quan era alcalde, ho pot dir per experiència. I per això destaca el paper "dels alcaldes que treballen les 24 hores del dia, fan de tot i dels quals, quan els visites, s'aprèn molt d'ells". I la sentència agraida per la vàlua "dels qui són poc reconeguts" encaixa amb la seva personalitat: "el món local és la universitat de la política."
Intenta viure la política "sense convertir-me en un animal i prefereixo tocar sempre de peus a terra". És la generació dels que dóna sentit a la conciliació familiar i m'explica que arriba tard a les noves mesures de la paternitat. Es defineix com un militant de base d'ERC a Torroella, "que no té cap càrrec", i que només espera "que li deixin continuar essent". Segur i, de moment, tancarà la llista de Josep Maria Rufí. Ens acomiadem i me'n vaig desitjant-li sort i pensant com si fos el petit príncep perquè duia pensada una segona frase: "Si quedem demà a les quatre, des de les tres començaré a ser feliç". Me'n vaig donant voltes a la frase i pensant en dies en lloc d'hores. Per tant, gràcies Camil!
Trenco el gel felicitant-lo per la paternitat -en Biel té just un mes- i comencem parlant de les adopcions perquè l'embaràs va arribar just quan van rebre el certificat d'idoneïtat. Amb la seva dona, la Mònica, tenien pensat anar a la Xina i ara, abans no finalitzi la vigència perquè tenen tres anys de termini, "el més probable és que ho posem en marxa". Casualitats de la vida, l'endemà vaig a parlar de l'experiència sobre l'adopció a la Casa de Cultura i me'l torno a trobar perquè ell anava a escoltar la presentació del llibre sobre Joan Puigcercós, Corredor de fons.
M'explica que la seva dona és de Lima, amb qui es va conèixer durant un postgrau de Dret a Barcelona. La relació es va anar consolidant i somriu quan recorda que "va ser gràcies a Internet". "La distància era massa llarga amb el Perú", expressa amb ironia alhora que afegeix: "vam madurar gràcies a les noves tecnologies." M'explica que la Mònica s'ha integrat bé a Girona, on resideixen, encara que tots els caps de setmana que poden marxen a Torroella. La Mònica ja té el nivell C de català i treballa a Càritas, amb un bon professional com Salvador Maneu. Coincidim.
Ser delegat del govern imposa però en cap moment ho evidencia. Parla amb una naturalitat que em sorprèn i mentalment vaig donant la raó a Camil Ros quan en va lloar la seva figura. Parlem sobre el motiu del seu interessant bloc i m'explica que va ser perquè "m'agrada escriure". Li pregunto sobre el nom, Camins de ferro, i diu que és "perquè de petit sempre m'han seduït els trens i amb aquest títol vaig guanyar un concurs de poesia de Sarrià". I dedueixo que en la intimitat i modestament encara deu fer-ne perquè s'apunta les idees en una Moleskine que m'ensenya amb goig, però que m'avisa que fa mala lletra.
Quan parlem de política, ho fa sense teoritzar. Lloa el petit món dels alcaldes "perquè pensa que el municipi mitjà" de les nostres comarques "és de menys de 1.000 habitants: no és Girona, ni Figueres, ni Olot, ni Blanes...". Ell que va ser regidor a Torroella amb Josep Ferrer quan era alcalde, ho pot dir per experiència. I per això destaca el paper "dels alcaldes que treballen les 24 hores del dia, fan de tot i dels quals, quan els visites, s'aprèn molt d'ells". I la sentència agraida per la vàlua "dels qui són poc reconeguts" encaixa amb la seva personalitat: "el món local és la universitat de la política."
Intenta viure la política "sense convertir-me en un animal i prefereixo tocar sempre de peus a terra". És la generació dels que dóna sentit a la conciliació familiar i m'explica que arriba tard a les noves mesures de la paternitat. Es defineix com un militant de base d'ERC a Torroella, "que no té cap càrrec", i que només espera "que li deixin continuar essent". Segur i, de moment, tancarà la llista de Josep Maria Rufí. Ens acomiadem i me'n vaig desitjant-li sort i pensant com si fos el petit príncep perquè duia pensada una segona frase: "Si quedem demà a les quatre, des de les tres començaré a ser feliç". Me'n vaig donant voltes a la frase i pensant en dies en lloc d'hores. Per tant, gràcies Camil!
Música / Like A Rolling Stone # Bob Dylan
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
2 comentaris:
Com es nota que disfrutes més amb la gent d'ERC. Ja t'ho he dit més d'una vegada Eduard,
Petons,
M.
Quan diràs que t'has fet militant d'ERC? Ai Eduard... De quin sector seràs? Del d'en Puigcercós o el d'en Carod? o bé potser ... t'agraden més les idees "davanteres" de la Marina?
Publica un comentari a l'entrada