Bloc de l'Eduard Batlle

Reaccions a la desesperació

Un conegut em comentava ahir que la setmana que ve té un dinar privat amb Carod-Rovira per parlar de temes personals i que no sap si plantejar-li la realitat que està al carrer o bé no inquietar massa al pensador de l’Esquerra. I jo no sabia què recomanar-li: si que li expliqui a en Carod que una part important de la societat està molt decebuda amb el pacte amb el PSC o que li digui que tot va bé i que endavant amb un altre acord antinatura. Com a consell, li he aconsellat que s’esperi a les postres i que depèn de com vegi el Miura entri o no a matar. Però li vaig explicar la meva indignació i el que, precisament ahir, pensava molta més gent: ERC no pot donar suport de govern a un partit que fa ministre a Clos.

Tant i tant criticar CiU i el país ha perdut el nord polític. Tant i tant criticar CiU perquè ho pactava i negociava tot amb Madrid i ara resulta que des de la Moncloa ens dirigeixen la nostra estratègia d’Estat. Doncs, no! No era això el que durant tants anys es va predicar? I tothom que ha apostat per destrossar els últims anys de CiU, amb més o menys raó, ara pot tenir aquesta manca de visió i responsabilitat? I és que a la política són més importants del que semblen els fons, lògicament, però també les formes.

Si ERC reedita el pacte amb el PSC, en Puigercós i en Montilla tenen de moment moltes coses ben emparaulades, es tornarà a produir un pacte antinatura i per moltes ganes que se li tingui a CiU, una altra vegada aquest acord no farà cap bé al país. A la construcció de la nostra nacionalitat que, agradi o no a molts, en bona part ha estat ideada per un president que no se li reconeix com es mereix. El llegat de Jordi Pujol agumentarà amb el pas de la història.

I ara, amb Clos a Madrid, la decepció és tant gran que no sé que pot arribar a pensar l’hereu per excel·lència de Maragall a Barcelona. Què li deu passar pel cap a al conseller Ferran Mascarell després de tants anys treballant per a aquest relleu? Potser, fins i tot, somriu en la intimitat només de pensar que a Xavier Trias li han posat l’acaldia a l’abast de la mà. Si torna Trias, hi haurà canvi, un canvi als qui predicaven el canvi i que una vegada l’han assolit està clar que només volen els seus decebedors canvis. Trias si ara no guanyes a Jordi Hereu... bé... de fet a la política no es guanya mai: perden els qui governen.

L’obra de William Shakespeare podria donar títol a aquesta història d’eleccions que al final no existiran a can Barça. Després que una resolució judicial determinés que calia fer els comicis aquest any i no el que ve, dels rumors sobre si hi haurien més candidats o menys, de si Sandro Rosell seria un d’ells, i de si els precandidats podrien recollir firmes o no en la tornada de la Supercopa, l’únic que ha aconseguit els suports necessaris per presentar-se és Joan Laporta. I s'ho ha guanyat i de manera inapel·lable. Complert el presagi, ara sí que ja pot presumir de no tenir adversaris, ni elefants, ni enemics a la junta.

Agradi o no Laporta, el ja gairebé reelegit president del Barça és una persona que ha aportat el dinamisme que va prometre al club i, a més, els títols de Lliga i Champions, amb un joc d'altíssim nivell. Per tant, si Laporta no té rival i és criticat pel seu ego –digne d’un polític– o servilisme a Johan Cruyff, el fins ara president té una imatge de triomfador que amb els temps que corren no fa cap mal a la nostra societat.

Música / La casa por el tejado # Fito y los Fitipaldis

L'esclavitud moderna

La Unió Europea, encara que tard com ja és habitual, es va comprometre recentment a posar-hi remei, però el drama a l'Estret continua progressant i exposa la inoperància del govern espanyol. Arriben cada vegada més immigrants a les Canàries i la travessa humana que fan aquestes persones és a vida o mort. Les seves esperances, una vegada més, són explotades per terratinents que tenen el suport dels governs i polítics perquè si no fos així, ja s'hagués resolt un mètode que et trasllada la ment als antics sistemes de l'esclavitud. Molts són repatriats, alguns moren i d'altres arriben a l'Estat espanyol.

Els qui aconsegueixen arribar a la península en només poques hores ja pateixen un altre drama: el de la realitat. Pagar un viatge amb autobús per intentar reunir-se amb àmics, coneguts o familiars val vint euros i ells no tenen ni una moneda i ni saben parlar el castellà.

Música / In Your Eyes # Peter Gabriel & Youssou N'Dour

Turments morals

Som a la platja i la Terra va girant i girant. I penses en les vacances, la desconnexió i el gra de sorra en què t'has convertit en un món cada vegada més convuls i equidistant entre els països més rics i els més pobres. Per molt que marxem, descansem o pensem que ens allunyem dels problemes, sabem que tenim la nostra ment, que ens empeny a no deixar de pensar en les injustícies que veiem. El conflicte bèl·lic de l'Orient Mitjà n'es un bon exemple. Com també la pobresa a Sud-amèrica, el convuls despertar de l'Índia, l'estancament de Cuba i la misèria inhumana que pateix l'Àfrica.

Mentretant, nosaltres, descansant. Conscients que cada vegada és més difícil superar obstacles reals, que no mentals. Tot estar en intentar fer un pas cada dia: recordar-te dels que marxen a l'Àfrica per una bona causa per animar-los, col·laborar amb alguna entitat sense ànim de lucre, participar en programes d'ajut humanitari... tot el que sigui perquè fem el nostre interior una mica millor en un món, el Primer és clar, cada vegada més individualista, comercial i material. Precisament, els valors que en el Tercer, la majoria dels qui són pobres, no tenen. Ells tenen però el que no tenim: l'humanisme de l'essència humana.

Mentretant, banyem-nos. Prenem el sol. Naveguem amb la barqueta, mengem, deixem el mòbil i el portàtil de banda, reduïm l'estres i ens relaxem, respirem més a fons, fem excursions, sortim de nit... Però... De què marxem i de qui fugim? Si la ment viatja amb nosaltres.

Música / Always On Your Side # Sheryl Crow & Sting

La conclusió de la jornada d'ahir al Parlament és que els nostres representants polítics no van trobar solucions a la crisi d'Iberia i el que van fer una vegada més és criticar-se entre ells sense buscar responsabilitats. És que en aquest país ningú dimiteix? Si el PSC va demanar la dimissió de Mas perquè durant una nevada a l'hivern del 2001, quan ja es va activar el pla Neucat, era en la inauguració d'una discoteca al Maresme... ara, doncs, què hauria de passar?

Tenim els president Maragall en fora de joc perquè ja té massa plom a les ales i per això està perdut. El ministre Montilla ja està pensant més en la Generalitat que en tacar el seu historial amb una crisi tercemundista que frenaria el seu ímpetu. I una oposició que penses... on ereu el dia de la protesta? Ara Mas, Carod i Piqué poden tenir la raó que vulguin anant al nervi de la crisi -culpant el govern espanyol, és clar- però on estaven el matí del caos? Per cert, Saura... on ets?

El mal ja està fet i els socialistes ja no es recorden del què van reivindicar quan eren a l'oposició durant tants anys i d'altres que es van acostumar tant a manar que això d'aixecar-se les mànigues en ple mes d'agost els incomoda. Però sí CiU ho tenia en safata. Ah! I avui és un dia clau perquè el personal d'Iberia de terra negociarà a través dels sindicats si fa vaga també en els propers dies. Amb la situació política que tenim, la protesta està al caure. I, com sempre, una vegada més rebran els mateixos protagonistes. Una desgràcia que clama la impotència: la vaga va impedir un trasplantament de ronyó. Per sort, els balanços d'Iberia han patit una forta patacada.

PD: Dedicat a Joaquim Nadal. Express 222 # Gilberto Gil

Música / Chan Chan # Compay Segundo. Cuba, en plena cruïlla.