Albert Boadella
En el bloc de Ciutadans si pot trobar aquesta gravació tan personal del gran dramaturg i eminència política del nostre país que tant bé vol fer per Catalunya. Demà, Ciutadans pot arribar a fregar els dos diputats al Parlament si es confirmen els resultats a Barcelona. Espero que no sigui així perquè aguantar demà el pallaso d'en Boadella mediàtic pot ser una imatge tercemundista i que ens empetiteix.

Música / Caic # Gerard Quintana

Les últimes reflexions


M'ha agradat el liderat d'Artur Mas després de fer la travessa del desert: ni fa tres anys era tan dolent ni ara és tan bo.

No m'ha agradat veure una campanya poc constructiva, en general hi hagut molta desautorització de l'adversari i poca proposta pròpia.

M'ha agradat el posicionament de Piqué dins un partit que té dos caps: el que vol tornar a l'Espanya dictatorial i el que intenta obrir-se camí a Catalunya dins els nous temps de diàleg.

No m'ha agradat que s'hagi tapat el debat sobre el finançament dels partits quan al Parlament el mateix president Maragall va parlar del 3%.

M'ha agradat que, almenys durant la campanya, ERC hagi sigut capaç d'assumir com a normal la bicefàlia Carod-Puigcercós.

No m'ha agradat Pepe Montilla com a candidat: manca de carisma, poca capacitat comunicativa i poc home-espectacle en uns mítings que cada vegada són més un show.

M'ha agradat que això de Ciutadans pugui sortir a la llum pública sense que ningú pensi que a Catalunya, els catalans, no som democràtics.

No m'ha agradat la prepotència de l'entorn d'Artur Mas i especialment David Madí, que és un executor arrogant.

M'ha agradat l'aparició de la pel·lícula Salvador perquè ha donat més d'una lliçó d'història a tots aquells que ja no recorden que va signifcar el franquisme a casa nostra.

N0 m'ha agradat la divisió a les bases d'ERC per la manca d'esperit nacionalista en un partit que cada vegada està més pendent dels pactes i la gestió que la ideologia.

M'ha agradat que Joan Saura no enganyi a ningú i dirigeixi el seu partit a reeditar el tripartit. El pragmatisme funciona quan un se sent tan enganyat.

No m'ha agradat l'actitud de Josep Piqué al debat de TV3. La seva actitud de tallar els altres candidats i fer exclamacions mentre parlaven no és digne d'algú que aspira a governar un país.

M'ha agradat saber durant la campanya que el periodista i company d'El Punt Manel Cuyàs serà qui escriura les memòries de Jordi Pujol.

No m'ha agradat el DVD d'en Madí, ni l'herència mediàtica de l'entrevista a Montilla per part de Xavier Sala-i-Martin a La Vanguardia.

M'ha agradat que no es fes el debat en castellà entre Mas i Montilla. En cas de produir-se hagués estat error històric després de tanta lluita i reivindicació catalanista.

No m'ha agradat la poca presència del terme sobiranisme en aquesta campanya. En les últimes eleccions semblava que s'avançava en aquest sentit, però ara gairebé ningú no el pronuncia, i això no és bon senyal.

M'ha agradat per es parli d'una baixa participació i d'una xifra elevada de votants en blanc. És el resultat de com està la política a casa nostra avui dia.

No m'ha agradat que ni ERC ni PSC defensin els tres anys de govern d'esquerres.

M'ha agradat la rabieta de la Diana Garrigosa donant-se de baixa del partit perquè s'ha demostrat les pugnes del partit que hi ha sortit victoriós i alhora ha evidenciat l'egolatria que tenen els polítics. O amb mi o contra mi.

No m'ha agradat que l'habitatge, un dels drames de la nostra societat, no hagi tingut el debat necessari per saber com afrontar-lo. Probablment i degut a la impotència, els partits han amagat el cap sota l'ala.

M'ha agradat veure l'aparició, més mediàtica que política, de Montserrat Nebrera al PP. L'aposta de Piqué és una bona experiència per treure'n conclusions.

No m'ha agradat que Joan Laporta decidís sortir en aquestes eleccions donanat suport a Mas perquè amb el Barça no s'hi juga políticament parlant.

M'ha agradat que Artur Mas hagi jugat fort i hagi sabut treure un bon rendiment de la seva visita al notari. Tot i especular amb els gest mediàtic, les bones idees que no només passen per desprestigir l'adversari itambé s'han de premiar.

M'ha agradat que per fi arribi el dia 1 quan aquesta campanya ha durat massa a causa del trencament del tripartit.

No m'ha agradat que es parli més de la gestió, dels pactes i de les prev
endes que no del meu país, de la meva nació i la meva pàtria.

Música / Have I Told You Lately That I Love You # Rod Stewart

Creixen els nans al PP

Escoltant Montserrat Nebrera a la Cope, comproves que el PP ha d'estar espantat perquè la seva gran alternativa, Ciutadans-Partit de la Ciutadania, està augmentant la tendència de vot a només 48 hores de les eleccions. L'alien dels Boadella i companyia és qui ha entès el missatge que volien els radicals espanyolistes del PP i per aquest motiu la majoria de bases no votaran ni el seu partit. Els antiCatalunya es volen sentir identificats amb una opció encara més radical; per això votaran un homenot com l'Albert Rivera, que és a punt d'entrar al Parlament amb dos diputats.

Nebrera ho intenta però no se'n surt a la Cope amb un altre fatxa i anticatalà com en Federico Jiménez-Losantos i amb qui no es pot conversar: imagino que les escenes a la cabina radiofònica duen ser com les d'El silenci dels anyells. I és que la Nebrera és una altra Trias de Bes que aterra al PP amb un passat, ja que fins ara ha estat a l'òrbita de CiU. I el militant del PP no vol aquest tipus de perfil i així ho han comentat els oïents i així ho expressaran demà passat els ciutadans espanyolistes que resideixen a Catalunya. Com que Jiménez-Losantos és llest ha deixat anar la necessitat dels pactes entre el PP i Ciutadans. Què divertit és veure com els espanyolistes també tenen crisi de consciència i, tal com estan les coses, l'esperit de prudència de Piqué no convenç als històrics del partit. Ciutadans, en el fons, el que vol és matar el pare.

Música / Everyday Is Like Sunday # Van Morrissey

Aquesta no és la lliga del Barça

El Barça ha acceptat el gest mediàtic que pretenien tan CiU com el PSC i al final Laporta s'ha fet la foto amb Mas i Montilla. La posada en escena ha estat fluixa, un esmorzar a l'aire llire, i en actes separats però en dies consecutius. Laporta ha jugat a dues bandes però qui realment es va mullar fa pocs mesos va ser el líder convergent donant suport a la candidatura continuïsta de Laporta. D'acord que en Mas ho tenia fàcil perquè Laporta no tenia rival, però la torna de Laporta no ha estat com desitjaven els convergents. Abans de la trobada de rigor, a la seu de CiU hi havia força malestar amb la supèrbia del president del club blau-grana. Amb Montilla és cert que Laporta no hi té tan bon feeling i s'ha dedicat a complir el tràmit.

El Barça no hauria d'entrar en aquest doble joc i moure's en un terreny que no li és favorable. L'esport, i més el d'èlit, hauria d'anar renyit amb la política perquè es pot caure en el parany que quan les coses vaig bé com ara tot sigui senzill, però alhora és molt fàcil generar tensions i envejes que, quan els resultats no siguin bons, sortiran augmentades. De moment, hi ha grans interessos rere aquestes imatges: tan polítics com econòmics i, sobretot, urbanístics.

Ja sabem el rol mediàtic que té reservat l'Espanyol, però és lògic que Daniel Sánchez Llibre no paeixi bé aquestes aparicions de Laporta. L'Espanyol, comdenmat sempre a segon terme, és un lobby a petita escala comparat amb tot el que pot mobilitzar i significar el Barça a Catalunya.

Música / The Whole Of The Moon # The Waterboys

Decisions

Tenir capacitat de decisió, i més si es fa amb rapidesa, és un dels valors que cotitzen més alt, especialment en l’àmbit laboral. Els que tenen aquesta capacitat solen posar-se nerviosos davant els que són incapaços de decantar-se amb la determinació i la celeritat que cal cada cop que es troben una cruïlla, ja sigui de gran transcendència vital o una nimietat. Argumenten que el món s’aturaria si tothom trigués tant, que si no hi ha empenta i fetge per ordenar, res no rutllaria. Tenen raó. Però prendre decisions no té valor només pel fet de prendre-les. Les resolucions no s’han de valorar com un exercici de velocitat d’execució. Necessiten temps, s’han de prendre amb tots els elements sobre la taula, aplicant el sentit comú i calculant els efectes a mitjà i curt termini. No, no es tracta de passar-nos la vida a veure si mama o no mama. Es tracta d’escoltar el nostre ritme interior. Hi va haver una vegada en què tot tenia un tempo. Els processos, fossin quins fossin, seguien les seves pautes, no s’acceleraven. La natura era un gran metrònom infal·lible i només havíem de parar l’orella. Ara, anem per la vida amb uns auriculars entaforats a les orelles, escoltant el que ens agrada, sense parar atenció a la cadència que prové de l’exterior. I es prenen decisions que destaroten i afebleixen el ritme cada vegada més apagat del metrònom. Potser per això alguns s’estimen més posposar les decisions o no prendre’n, que també es una decisió, fins a tornar a sentir el compàs.

Música / Pequeño Vals # Marlango

PD: Aquest article és del meu company del diari Martí Ayats. El vaig llegir fa uns dies i em va fascinar. Espero que us agradi. La cançó també és seva. En Martí és d'aquells amics amb els quals necessites compartir i que la mandra -quina ràbia em fa que digui això!- el frena per tenir un blog. Espero que s'atreveixi. El futbol l'apassiona i les seves reflexions humanes són brillants.

El partit de l'abstenció
A mida que s'acosten les eleccions em trobo cada vegada més gent desinteressada, desmotivada, desencisada i desil·lusionada amb la política actual de Catalunya. Més concretament, amb les ofertes que tenen per anar a votar el dia 1. En general, pocs se senten atrets amb els perfils dels candidats i la ironia és fàcil d'entendre quan l'expressió és: «Si vaig a votar, serà el menys dolent.» El futur, doncs, és poc esperançador i motivador perquè són massa veus.

Hi ha una altre sentiment que també acumula les mateixes sensacions de frustració: «No sé ni qui votar. M'ho estic pensant.» I pel que fa els grans candidats, els clixés són pragmàtics: «En Mas està envoltat de prepotens, en Montilla té un perfil molt baix i en Carod ja no s'havia d'haver presentat després de la trencadissa del tripartit.»

Potser hem generat una societat del benestar que no necessita referents ideològics per avançar perquè en l'era del consumisme els ideals no són les conviccions sinó el materialisme. Posseir. I arribats en aquest estadi del conformisme i el rebuig polític, el feed back també sembla recíproc perquè els polítics estan cada vegada més allunyats de la societat real.

Tot plegat, generarà l'abstenció a Catalunya previsible i que si el dia 1 fa bon temps encara serà més elevada i preocupant: tant per als polítics, que ho justificaran en funció dels seus interessos, com per a la pròpia societat, que no pot viure sense motivar-se pel seu model de país.

Música / On the Beach # Chris Rea

Els protagonistes són els alumnes
El Periódico va publicar ahir a tota la portada del suplement de política una carta de Josep Frigola, de Girona, en la qual es feia una dura crítica contra el sistema educatiu amb la intenció de posar de manifest la impotència que viuen els mestres, sobretot, de primària i secundària. Del conjunt de reivindicacions, hi ha mestres que es poden sentir identificats perquè tracta molts aspectes, però traspassar una crítica tan global als polítics, quan estan en campanya, no té sentit i buscar culpables sense fer autocrítica. En general, són força públics els problemes que es viuen a les aules però si som conscients que ens trobem en una societat tan lliure, aquests desequilibris no seria millor que es presentessin per escrit als implicats en el sistema i no als polítics. Perquè si tan malament està, qui són els responsables de la gestió? Els mateixos professors-gestors o els polítics?

Voler posar el dit a la llaga amb tanta efervescència amb la intenció de fer un brindis al sol no és tocar de peus a terra. És raonable fer una crítica precisa i constructiva perquè el sistema progressi, però dur la vena als ulls és no admetre que s'ha avançat més en tres anys amb el tripartit que no en els darrers deu amb Convergència. El tripartit ha intentat tractar la reforma de l'educació com calia: analitzant la religió, la sisena hora, tractant el debat entre l'escola concertada, pública i privada... Perquè el progrés no significa més inversions i ordinadors a les aules i aquest no hauria de ser el gran objectiu.

Els mestres i professors també necessiten estímuls per millorar i no crítiques amb ressentiment contra el conjunt. Per progressar en l'educació, un dels aspectes fonamentals de qualsevol societat, no podem fer-ho carregant-nos el sistema, posant exemples minúsculs i teoritzant sense parlar de reptes i projectes. El professionals docents són persones i també necessiten motivacions i valors que els ajudin a estimar la seva professió. Ells hi guanyaran, el sistema millorarà i progressaran el grans protagonistes, els alumnes. Fins i tot, aquells que no saben cordar-se les sabates o vénen de països llunyants.
Música / The wall # Pink Floid

Si ETA té armes, no hi pot haver diàleg

Si finalment es confirma que tres presumptes membres d'ETA han robat més de 350 armes a prop de Nimes, està clar que el procés de pau a Euskadi pot quedar encallat, ja que asseure's amb armes sobre una taula no facilita el diàleg. Rodríguez-Zapatero, després de carregar-se fredament Bono com a ministre, va posar estratègicament Pérez-Rubalcaba perquè aquest tema és portés a terme amb la discreció necessària. Zapatero té com a grans projectes del seu mandat l'acord de pau i donar més autonomia a les comunitats. De moment, va avançant amb la calma que necessiten aquests reptes.

Precisament, aquesta possible aparició d'ETA -sempre per confirmar- arriba quan la Comissió Europea està previst que avui doni suport al procés de pau iniciat pel president espanyol en el ple de l'Eurocambra. Ho farà el vicepresident i responsable de Justícia, Llibertat i Seguretat, l'italià Franco Frattini, que ha avançat que també destacarà com a "prioritat" de la UE la lluita antiterrorista i la solidaritat amb les víctimes d'ETA. És molt necessària el vist-i-plau de l'Eurocambra en procés, just quan Ángel Acebes ha avisat, en la seva línia, que si s'acorda el suport a Zapatero: "ETA guanya i Espanya perd".

Música / Send Me a Song # Celtic Woman


Enquestes com horòscops
Aquests dies ja han sortit les primeres grans enquestes, ara s'estan enllestint les definitives i queden les privades de les cuines dels partits. I quan compares els resultats veus que cadascú fa la utilització que més li interessa, bé sigui els mateixos partits o els mitjans. En aquestes eleccions, de moment, es barregen tres tipus de lectures.

Pla A. Convergència i Unió té una enquesta interna que no farà pública però que l'apropa al seu gran repte des que es van anunciar les eleccions: objectiu 56 diputats. I les previsions és que té la governabilitat a l'abast de la mà: 54-55. L'enquesta és de fiar, segons CiU, i és tan favorable que no s'atreveixen ni a treure-la de la cuina. No es vol que arribi l'eufòria abans d'hora però degut a bon feeling és inevitable que ja circulin alguns noms com a futurs consellers, com és el cas del fill del deixeble: Oriol Pujol.

Pla B. El PSC té una enquesta pròpia que li dóna un resultat molt ajustat amb CiU. Per tant, sigui als escons que sigui, si es compleix la previsió és de lògica que es rediti el tripartit però amb els dos nous grans protagonistes: Montilla i Puigcercós. La il·lusió interna dels montillistes sembla difícil de creure però grups influents i tan propers com PRISA ja han divulgat i se suposa que en dades dignes es deuen basar.

Pla C. Uns resultats que no són tan favorables a CiU ni tan il·lusionants per al PSC. En el terme mig. Aquest prodria ser el més lògic: les dades menys partidistes i interessades. CiU 51 diputats, PSC 38, ERC 21, PP 16 i ICV 9. I aquí és on hi hauria les grans i teòriques disputes ja que les xifres ballarien encara a favor de CiU per governar però necessitaria un aliat. És clar CiU+PP sumarien 67 i el tripartit estaria en 68.

Tot tres plans es troben sobre les respectives taules però el més hipotètic és el C. Fins i tot el teorema C de resultats es podria produir, però potser és un utopia més de les que circulen i qui vulgui creure-la endavant! I és que hi ha tantes enquestes diferents per al dia 1 gairebé com horòscops en els diaris d'avui i tot va en funció de qui vulgui creure en les previsions.

PD: Bruce Springteen actua aquesta nit al Palau Sant Jordi. El "Ja sóc aquí" del Camp Nou del 1988, amb la cançó inicial Tunnel Of Love, passarà a la història dels concerts de Barcelona. Per als fans de Bruce hi ha un recull d'aquesta llegenda que és una temptació. L'ha escrit Robert Santelli i es titula Greetings from E Street.

Música / We Shall Overcome # Bruce Springsteen

Em surt gràcies
Parlant divendres a la redacció d'El Punt amb el company i amic Jordi Colomer em vaig alegrar molt perquè em va explicar que tenia unes 300 visites diàries al seu bloc Doi. Em va fer il·lusió que el seu dietari sigui valorat perquè l'havia animat a fer-lo i perquè sé que val. I quan va trobar el seu moment -i només el seu- es va llançar, després d'unes tímides experiències. A mi, em va passar el mateix. Costa obrir-se, llançar-se però veient el fenomen dels blocs als Estats Units i la seva repercussió el futur és aquí. I m'agrada Doi, com m'apassionen molts altres.

Admiro la feina del company Saül Gordillo amb el seu pioner i precís Bloc sense fulls, que ja és una referència per a tots nosaltres. I en l'apartat polític també em fascina la brillantor de José Antonio Donaire, amb el seu don-aire, un altre referent i en aquest cas polític. No el conec però el segueixo a la xarxa i tothom li preveu un futur tan brillant com el seu bloc. També m'agrada l'esperada sortida de l'amic Àlex Sáez, que apunta molt alt, la solvència d'uns clàssics com Carme-Laura Gil, Ignasi Guardans, Jordi Xuclà i la frescor de Raül Romeva i Núria Aguilar. Pensava que Carles Puigdemont després de fer el salt a la política havia aparcat el bloc però no. Necessari! Es presenta ara des del .cat. Ànims i sort amic Carles!

Més personal, segueixo dos dels meus primers referents: Manolo Saco, amb Saco sin fondo, i Lluís Foix, amb Floixblog. I també admiro la intel·ligència de Trini Milán a Platxèria, els divertimentos de l'amic Àngel Rodríguez, els coneixements de Marc Vidal, el viatge interior de la Dolors Navarro amb l'Emfàtic, la música del saltenc a El bloc d'en Maurici, el nacionalisme del company Carles Ribera, el retorn del col·lega Narcís Genís, la gràcia absurda d'Antoni Dalmau i còctels com els de Francesc Grau, Dessmond amb Itching like grass i la comunicativa Núria Masdéu.

I també em fa il·lusió que els amics Miquel Ruiz i Jaume Soler s'hagin atrevit a fer de les seves amb Per un plat de llenties i un bloc de vela des de Madrid.
A molts més però especialment a tots vosaltres, gràcies per servir-me de referents i ajudar-me a aprendre cada dia.

Les entranyes de Piqué
Suposo que a l'entrevista que va fer ahir a La Vanguardia Joan de Sagarra a Josep Piqué va servir per evidenciar una gran realitat del que pensa l'altre jo del candidat del PP. I la frase que destaca el veterà articulista de la conversa transcrita a plana sencera és: "He perdut molts quartos amb la política", dice resignado pero contento el candidato Piqué. Tal qual. I aquesta sensació del polític de Vilanova i la Geltrú fa anys que la sento. Fins i tot, ja l'ha pronunciava quan era ministre. Patètic.

Prou cremats que estem de veure com la societat manté als polítics com perquè aquest home encara ens vingui amb la mateixa cantarella de sempre. No vull jutjar la capacitat de Piqué, que la té, ni tampoc la seva intel·ligència, que la té, però m'indigna que sembli que encara els ciutadans li devem alguna factura per aquesta lamentació. Una cosa té el seu favor Piqué i és que aquesta reflexió l'ha feia molt sovint en la intimitat però per fi s'ha atrevit a sortir de l'armari. I també és cert, que molts polítics pensen igual però que no s'atreveixen a dir-ho. És aquesta l'essència de la política? O, realment, qui acaba pensant així és que ja li ha arribat l'hora d'anar-se'n a casa o a l'empresa privada.

L'afirmació demostra que Piqué ja està de tornada i que circula amb el pilot automàtic per la vida i per això s'ha convertit en un home professional, però gris i monòton. Viu entre dues aigües, que són les que li marca la consciència i les que li exigeix el nucli dur des del carrer Gènova i així és molt difícil trobar el nord a la brúixola. Piqué sàpigues que el teu entorn no canviarà i que qui ha de canviar ets tu perquè sinó et trobaràs que no evolucionaràs i que, per tant, la teva autoestima política sempre estarà per terra, ja que el teu altre jo et traeix i t'obliga a pensar que en el món empresarial estaries carregat de cuartos.
Música / Brand New Friend # Lloyd Cole and the Commotions
PD: Moltes gràcies pel comentari Jaume. Sort i ànims amb la teva barqueta personal a la gran xarxa des de Madrid.

Puig Antich guanya durant el "silenci" polític
Qui s'ho podia imaginar que el partit entre el Chelsea i el Barça provoqués l'aturada de la campanya, quan tanta igualtat es preveu amb les sumes de diputats entre, per una banda, CiU i el PP i, per l'altra banda, PSC, ERC i ICV. O sigui: la dreta i l'esquerra ben separades però amb la divisió entre els teòrics nacionalistes de CiU i ERC. De moment, la tensió interna va en augment i el duel a Stanford Bridge l'única cosa que va fer va ser relaxar els ànims dels protagonistes i pensar, tal com alguns van aprofitar, que Mourinho era un dirigent del PP per així desfogar-se contra ell quan sortia per la pantalla.

Però si la campanya va quedar frenada anit, el país no va quedar aturat i una de les millors notícies del dia va ser, primer escoltar i després llegir, que el Col·legi d'Advocats de Barcelona dóna suport a la revisió del judici de Puig Antich. Tant parlar de la memòria històrica i resulta que, quan menys ens ho esperem, avancem cap a la normalitat encara que sigui amb petites i recomfortants dosi d'esperança. De moment, doncs, moltes gràcies Salvador.

Música / Speed of Sound # Coldplay


Bla, bla, bla... i els bancs van fent
Aquesta serà la campanya en la qual aquesta foto, aquest gest, aquest detall, aquesta escenificació va permetre que Artur Mas pensés seriosament en ser el president de la Generalitat gràcies a l'impuls de Rodríguez Zapatero. Una vegada més la importància de les formes en la política i aquesta imatge serà el primer precedent d'aquestes eleccions. Com també ho seran d'altres. El dvd del ConfidencialCat, el compromís d'Artur Mas signat davant del notari, la importància de la tercera llengua segons Convergència, la identitat de José Montilla, l'entrevista de Sala-i-Martin a Montilla a La Vanguardia, la retirada del carnet de Diana Garrigosa del PSC, la manca de debats entre els dos ferms aspirants, la divisió a ERC entre Carod i Puigcercós, el protagonisme de David Madí a CiU, el desencís públic de Pasqual Maragall, el segon pla de Jordi Pujol i de potser encara alguna sorpresa més...

Però mentretant el país continua bategant i necessitan millores amb prioritat. Ens trobem en aquest estadi que sembla que la política ens domina però no és així. I a més, si hi ha aquest rebuig actual i aquesta manca d'il·lusió és perquè potser el que més preocupa als ciutadans, de moment, ni se n'ha parlat. I és l'encariment de l'euríbor i encara que només sigui els prèstecs recents que els joves puguin comprar-se el primer habitatge cada vegada és més un somni. O potser, com volen, sempre de moment, els nostres polítics és que aquest somni sigui de només 30 metres quadrats.

I això no és tot: a més, ara resulta que els bancs podran cobrar per rebre transferències, sempre i quan l'operació produeixi algun cost a l'entitat destinatària dels diners. Feia temps que s'especulava amb aquesta possibilitat, però ja s'ha fet realitat. En el fons, és una prova més de qui ens acaba governant i de qui ens sembla que ens governa.


Música / You're Beautiful # James Blunt

Sala-i-Martin, triomfa; Montilla, fracassa
El brillant economista Xavier Sala-i-Martin va aconseguir l'èxit que esperava ahir a La Vanguardia. L'entrevista a José Montilla era el que menys importava perquè ell necessitava recuperar el seu afany de protagonisme -el torna boig- després del breu pas per la presidència accidental del Barça. L'egolatria i la prepotència són el que més rebutjo d'aquest home que pot tenir un elevat coeficient d'intel·ligència i ser lloat a nivell del gurú a la Colombia University, i també ser un dels economistes de referència i dels més anomenats als Estats Units, però amb l'entrevista a Montilla ha volgut fer de periodista i aquí s'ha equivocat en part. Anem a pams.

Principalment, s'ha equivocat en plantejar un tipus d'entrevista tan partidista, ja que les formes no només són importants en la política sinó també en el periodisme. I en segon lloc, en no saber reconduir el diàleg amb Montilla perquè de converses a mitges sempre n'han quedat moltes però s'han acabat publicant i s'ha suprimit la polèmica (la informació és la prioritat). I per últim, en voler publicar els off-the-record de les entrevistes, que és on es posa en joc la credibilitat del periodista.

Però ha guanyat en moltes coses. Primer, en protagonisme. Segon, en més vendes al diari. Tercer, en derrotar i humiliar un adversari polític, ja que ell és un neocon convençut (la seva ideologia està basada en Hobbes: "L'home és un llop per a l’home". I així volen aconseguir tornar a la vella llei del més fort). Quart, en demostrar que li permeten publicar el tipus d'entrevistes que vol a un diari com La Vanguardia, ja que ahir algun periodista d'aquella casa em va dir que a ell no li haguessin deixat ni transcriu-re-la. Cinquè, en què en el periodisme polític també cal sortir del guió i els tòpics perquè siguis més comentat. I sisè, en satisfer els interessos del CiU, amb qui es va distanciar pel "si" de Convergència al text del Nou Estatut.

En el fons potser, tots hi perdran: Sala-i-Martin perquè la vida dóna moltes voltes i ara ja sabem qui governa a la Moncola; La Vanguardia perquè se li ha vist el llautó; i Montilla, perquè si es posa nerviós en una entrevista a camp contrari què fara i com actuarà en negociacions difícils si és que és president de la Generalitat.

Música / Check It Out # John Mellencamp


Comença la campanya
Per fi arriba l'hora de la veritat perquè feia massa mesos que el país estava enclat en un estadi que no era bo per a ningú. Les conselleries estaven aturades a causa de la situació de desconcert per la crisi del tripartit i un govern que s'ha acabant sentint hipotecat per la data de l'1 de novembre. Queden quinze de dies de promeses i de somnis que s'anunciaran i que molts no es compliran. Les enquestes també parlaran i la majoria donaran la victòria a CiU, però caldrà veure fins on arriba l'efecte Montilla a l'àrea metropolitana de Barcelona. En tot cas, els experts parlaran de comicis ajustats i amb balanços similars als de fa tres anys.

S'obre una nova etapa marcada encara per la transició del Pujolisme, el fracàs del Maragallisme i la recent divisió entre les forces d'esquerra. CiU sap que Unió sinó està al govern no té sentit com a formació política, però necessita el seu suport. Els convergents també saben que tindran més vots que ara fa tres anys i l'objectiu és governar encara que sigui en minoria. No tenen el suport d'ERC ni volen el del PP i així ho tenen gairebé impossible perquè Artur Mas sigui president.

Pel que fa el PSC, ERC i ICV el tripartit es reeditarà però amb dos nous personatges: José Montilla, com a president, i Joan Puigcercós, com a conseller en cap. El PSC, probablement, no guanyarà en escons però governarà perquè té el pacte tan ben encaminat que per això no hi ha especulacions al respecte. ERC està en la xarnera però l'odi contra els convergents és tan gran que no hi haurà pacte catalanista a Catalunya sinó un altre segon tripartit d'esquerres.

I ens queda una gran bossa que s'haurà d'analitzar a fons: la del partit que formaran l'abstenció i els qui més castigaran els polítics, que seran els qui votaran en blanc. És molt fàcil valorar els resultats als Estats Units (la partipació es mou sobre el 50%), però l'abstenció en un país de set milions d'habitants no hauria de ser comparable. I és que s'ha creat tanta desil·lusió general que aquest és el partit que potser tindrà més progressió. Parlem de la coalició abstenció blanca. Temps al temps però són només dues setmanes.
Música / White Houses # Vanessa Carlton

Incomprensible
CiU feia temps que l'ha tenia preparada i ara no hi ha excuses i no es pot dir que el ConfidencialCat ha estat inesperat. Just quan les enquestes són cada vegada més favorables, va CiU i surt amb un vídeo que carrega contra el tripartit sense calcular-ne els efectes mediàtics. Els diferents vídeos del muntatge poden fer molta gràcia als votants de Convergència però no serviraran per a res més.

Els indecisos, que són els que necessita CiU per distanciar-se més encara del PSC, amb aquests reportatges no s'acabaran de decidir. Estic convençut que aquesta història farà més mal que ve a CiU i és un cas que pot enfosar el director de campanya, David Madí. L'efecte bumerang encara li podria tallar el coll perquè un a la vida pot ser molt intel·ligent però no pot pensar que la resta és inútil. A més, Madí no ha calculat un principi fonamental: la majoria de mitjans catalans no són, precisament, en aquests moments d'ideologia convergent.

Continuo pensant que els estrategues polítics catalans no sé perquè van als Estats Units a aprendre -a part de deixar-se els calés, és clar-, ja que sempre acaben basant les campanyes en el mateix: desprestigiar el contrincant en lloc d'apostar per un nou model de fer política i que tan necessari és al nostre país.
Música / Black in black # Shakira

El compromís d'un Nobel
La imatge ja pràcticament parla per sí sola del compromís del nou Premi Nobel de Literatura. L'escriptor turc Orhan Pamuk té el mèrit de ser un dels pocs intel·lectuals valents en un país difícil i que es troba en la cruïlla de decidir cap a quin camí es decanta: el de l'Occident, marcat pel capitalisme i el consumisme, o l'Orient, impregnat de grans desequilibris i sistemes oligàrquics. Pamuk ha estat atrevit i n'ha pagat un preu molt alt dins la seva societat tan tancada, però el Nobel recompensa la seva reivindicació. Una Acadèmica Sueca de la Llengua que, precisament, al llarg de la història ha comès alguns errors decebadors però també ha estat encartat en moltes ocasions com la d'ara. Intel·lectuals incòmodes i independents fan molta falta en aquests temps en què la literatura està més per recompensar als novel·listes comercials i no als compromesos.
Música / Sara # Fleetwood Mac

Benet XVI es treu la careta

Benet XVI ha restablert la missa en llatí. Déu meu! Què està passant? Amb aquest indult universal el Papa ha recuperat la situació procedent del Concili Vaticà II de 1962-65, quan l'Església va voler fer arribar la celebració de l'eucaristia a més fidels a través de llengües vulgars. Està claríssim que Benet XVI es comença a treure la careta i demostra el seu poder dins del Vaticà i confirma cada vegada més el per què de la seva elecció. D'un Papa social, carismàtic i popular hem passat a un Papa intel·lectual, dur i essencialista.

En el fons no és cap sorpresa que Benet XVI es decanti cap a l'ala dura i tensi la corda amb el món islàmic, tal com va fer amb les recents declaracions. Podien ser malinterpretades, però en el fons, aquest Papa convida a pensar que el seu discurs és perquè el Vaticà anhela amb tenir una posició més dura perquè vol radicarlitzar-se. I ara té el propulsor ideal: un intel·lectual alemany, amb una formació europea clàssica i que té assumit un discurs contra l'islam que ja interessa a la dreta més feixista i cada vegada prolifera més a Europa.

I per la part que ens toca, ens queda pensar en l'Església catalana. L'espanyola més o menys ja podem imaginar-nos com afrontarà aquest gir que obre el pot de les essències. Però... i l'Abad de Montserrat, què dirà? I el bisbe de Girona? Són els dos únics referents que, per exemple, de moment han protestat contra la COPE. La resta, si ni tant sols han fet aquest gest, què podem esperar ara d'ells. Algunes persones ahir, just en llegir les declaracions de Benet XVI van imaginar en l'essencialisme, però fins i tot la inquisició i les croades.

Música / Kiss of Life # Sade

Per què ens flagel·lem tant?
Estic d'acord que Catalunya està en una cruïlla i que el futur no es projecta sobre unes coordenades basades en l'autodeterminació. Almenys a curt termini. Maragall ha deixat el projecte federal mig aparcat i, diguin el que vulguin, Montilla no el continuarà perquè aposta per un model centrat en la gestió i el diàleg constant amb Madrid. I Mas, tot i connectar amb Rodríguez Zapatero, no buscarà ni aliances ni confrontacions amb el president espanyol. I la previsió, doncs, podríem catalogar que és la d'entrar en un estadi de calma tensa que, de fet, potser és en la que es troba Catalunya en aquests moments.

Fa poc dies m'han regalat el llibre La rectificació (Ediciones Destino) que, vistos els autors, promet molt. Conté sis reflexions com Lluís Bassets, Josep Maria Fradera, Enric Juliana, Ferran Sáez Mateu, Albert Branchadell i l'amic Antoni Puigverd. N'he fet una lectura dels primers autors i hi ha reflecions de tot tipus. Però, en general, tinc la sensació que els referents de consum continuem flagel·lant-se sense en el fons definir-se. Si però no... A mitges... Com sempre, com si tot és negociable...; com si Catalunya ha de conviure amb aquesta ambiguïtat... Doncs no! No som un país, d'acord. Però entrem sovint en una dicotomia -la Catalunya cohibida i la Catalunya frenada- que sembla que els pensadors no vulguin superar. Encara que no som un estat un dels factors més importants és que hi comencem a pensar o, en aquest cas, a reflexionar sense embuts i no amb les mateixes restriccions de fa dues dècades.
Música / Només una cançó # Pep Sala-Gerard Quintana

El PP només vol les seves regles
El Tribunal Constitucional espanyol ha rebutjat el recurs d’empara presentat pel Partit Popular contra la devolució dels Papers de Salamanca a Catalunya perquè el retorn respon a un projecte de llei i la justícia, entén el tribunal, no pot substituir els òrgans parlamentaris i perquè la demanda del PP no té contingut constitucional. Una decisió que referma que els populars no juguen sempre net i clar en les regles del sistema parlamentari. Se n’omplen la boca quan els convé per defensar la “unitat” d’Espanya, però en passen completament quan una llei (s’ha hagut d’arribar a fer una llei) expressa que s’han de retornar uns documents que van ser robats durant la Guerra Civil.

Precisament això va passar just el dia que la Comissió de la Dignitat va estrenar la pàgina web www.comissiodeladignitat.cat, que inclou informació i material gràfic de la devolució dels arxius, així com del projecte de llei de la memòria històrica.

PD: Google ha comprat Youtube. La veritat, el poder de Google ja no té límits a Internet perquè costa imaginar-se mil sis-cents milions de dòlars.

Música / World In My Eyes # Depeche Mode

No hem guanyat... i què!
Una altra jornada de reivindicació de la nostra selecció. Aquesta vegada contra Euskadi i, és clar, la unió de patriotisme fa la força. Nosaltres tenim molts valors, però si com la llegenda que va idear Miguel de Unamuno "a los catalanes les pierde la estética" als bascos els sobren molts dallonses. I ja ens va bé: però que molt i molt bé que, a vegades, amb un cop de puny a la taula i amb cara de mala llet també ens facin més cas en segons quins despatxos. Per tant, junts avançarem més ràpid i potser, més aviat del que ens pensem, la nostra reivindicació esportiva, política i nacional obté la recompensa esperada.

I just el partit ha coincidit amb la victòria de Fernando Alonso al Japó, en un altre clam del nacionalisme espanyol. És lamentable que la brunete mediática hagi parlat en les darreres setmanes de mans negres, persecussions, tractes de favor, soborns i un munt d'adjectius per no admetre l'espectacular remuntada de Michael Schumacher. Ara resulta que quan l'alemany, que ja gairebé tenia mig títol a la butxaca al GP de Suzuka, la Fórmula 1 torna a ser una gran competició i el pilot asturià ha fet justícia. Com es gira el mitjó en funció dels ulls en què es mira! Schumacher és moltes coses i mereix alguns adjectius, d'acord, però l'Alonso no és res més que un bon pilot amb molts fums i que reivindica que tothom l'idolatri.

Música / 7 Days # Craig David


On està el límit de la nostra intimitat?
Franco Frattini, el vicepresident de la Comissió Europea, ho va raonar aquesta setmana al Parlament Europeu: On està el límit de la intimitat de les persones? I és que la Unió Europea no estava disposada a cedir a qualsevol preu el fet d'entregar totes les peticions d'informació que reivindicava el govern dels Estats Units. Però no ha estat així, perquè el nou acord provisional no esmena la situació de vulneració dels drets ciutadans denunciada pel Parlament, sinó que, contràriament, l'agreuja encara més. Està clar que les conseqüències de l'11-S encara tenen atemorida l'administració Bush, que ha guanyat la partida i, finalment, la UE donarà dades personals dels passatgers d'avió a la CIA i a l'FBI.

Tanta llibertat que tenim els europeus per moure'ns en el nostre continent que ara patirem el contrast dels EUA, amb un control exhaustiu i el perill que les nostres les dades no quedin protegides confidencialment. Tant que ens ha costat deslliurar les fronteres del vell continent del control duaner i ara l'administració Bush aposta per tot el contrari i decideix bloquejar tota entrada per temporal que sigui.

Aquest exhaustiu control dels EUA i el debat sobre on està la intimitat de les persones arriba en l'època que els catalans i els espanyols resulta que és quan més viatgem a l'estranger i més endeutats ens trobem a nivell familar. És un contrast complicat d'entendre però que demostra que cada vegada més els ciutadans estan més al dia i aprofitem les línies de baix cost per anar a destins fins fa poc impensables, això sí, amb el permís del Sr. Bush.

Música / Nothing's Meant to Last # Brookville

El país no importa ara

Hi ha tants nervis en aquests moments a CiU i el PSC que a la mínima, surten les tensions. La prova dels cara a cara televisius n'és un exemple. Com també l'idoma escollit en el cas del possible debat. La suma d'aquests petits detalls, que arriben a magnituts de crispació, demostra la quantitat de maquinària que hi ha rere cada candidat i la previsió d'empat tècnic que es repira en l'ambient. Per a molts, CiU és la favorita però per una altra banda, s'especula amb la sorpresa Montilla sempre que pugui mobilitzar l'àrea metropolitana de Barcelona.

Però entrar ja en aquests petits detalls, quan encara no ha arribat la campanya, evidencia que el país ara no importa perquè el ressó està en saber qui guanya i no en la problemàtica del nostre benestar i la nostra capacitat de superació. Amb més ajuts i millores per a la infància, la tercera edat, un turisme sostenible per no parlar ja dels grans temes de l'actualitat: l'especulació alarmant de la construcció i l'onada d'immigrants il·legals perquè els necessitem.

I és que la societat, quan parla en cafès, restaurants i al mateix carrer, no s'encanta per si el debat entre Mas i Montilla ha de ser en català o en castellà, televisat o no, amb rèpliques o no... la societat parla de com està la construcció, del mal criteri urbanístic de molts barris i com s'equilibrarà l'arribada de tants immigrants a casa nostra.

Música / Lighthouse Family # Ocean Drive

A bientôt

El president Maragall va visitar ahir Brussel·les sense tenir un paper brillant: les circumstàncies són les que dominen i evidencien la situació en què es troba després de la frustrada etapa. Suposo que no és fàcil aguantar el tipus en aquests moments i la prova són els comentaris que s'efectuen en la distància curta: "Du a sobre, incrustada encara, la gran desil·lusió." I no ho pot dissimular.

Entre els seus, el PSC, i l'entorn, ERC, es podria dir que "entre tots el van matar i ell sol es va morir". Ara queden pocs dies perquè tregui el cap de dins de l'aigua i digui: "Fins aquí hem arribat i diguin el que vulguin, jo seré el President del Nou Estatut." I té raó. Aquesta serà una de les conclusions de la pàgina que reflectirà la història catalana quan es parli de Pasqual Maragall. Com també la de la gran esperança dels socialistes, la d'un govern d'esquerres, que no va arribar a ser.

Ara doncs, dóna pas a noves generacions perquè no se n'ha saltat cap: tal com va fer Pujol a la Generalitat; Vilarasau a la Caixa; i Núñez al Barça. Depèn de quin sigui el resultat del dia 1 de novembre, fins i tot pot riure en el seu interior, un interior que ja comença a pensar en la regió euromediterrània i el Partit dels Socialistes Europeus per recuperar la il·lusió que va perdre fa força temps al Palau de la Generalitat.

Música / Fire # Babyface & Des'ree

Brusel·les III
La topada inesperada amb Raül Romeva, en un dels tants ascensors del Parlament Europeu, provoca una entrevista a mitja tarda al seu petit però acollidor despatx: el 08G253. El pòster a la pared del "No a la Guerra" m'ajuda a ubicar-me entre tants passadissos. Poc abans, l'eficaç Claudia Martínez m'ha indicat amb amabilitat com moure'm entre el desconcert.
Per trencar el gel, primer dialoguem sobre el seu bloc, que precisament l'acaba de penjar a Vilaweb, i després sobre la seva feina a Brusel·les: fosca per a l'opinió publica catalana, però intensa per a tots els qui creuen en la marca UE. Clar que algú vegeta a BXL (com abrevien aquí), però no tots. Romeva fa una marató d'obstacles que sembla no tenir final.
Però obligar-se a escriure «cada dia» el bloc és un exercici que l'apropa a Catalunya i li permet transmetre als lectors «totes les iniciatives i gestions que es poden dur a terme a Brussel·les» i, fins i tot, recollir propostes dels més inquiets. Ah! I també, «estalviar-me la clàssica pregunta de què faig a la UE». Doncs al Parlament Europeu fa política, sense llums, en l'anonimat, però amb la força d'un solitari corredor de fons que té un univers de possibilitats per créixer i formar-se.
Música / East To The West # Michael Franti


Brussel·les II
En el seminari d'immigració al Parlament Europeu, impulsat sota la presidència de Finlàndia, s'ha tractat en clau interna la situació que es viu ara al vell continent. Les dades que s'han donat són tan aplastants que reivindiquen, per sí mateixes, adoptar mesures amb urgència.
Segons Ilkka Laitinen, director de l'agència que controla les fronteres a la UE (FRONTEX), no se saben els immigrants que entren cada any a la península, pero el ministre d'Interior finlandès, Kari Rajamaki, ho ha xifrat en uns 40.000.
Segons el president de les Canàries, Adan Martín, uns mil nens immigrants han entrat aquest any a les illes. I segons les ONG, ja es porten uns 3.000 morts: es calcula que 1 de cada 10 sub-saharians que venen perden la vida durant el trajecte.
Segons Manfred Weber, membre de la comissió de Llibertats, Justícia i Estrangeria, hi ha 40.000.000 immigrants que en aquests moments estan repartits entre nosaltres. Seria un estat més de la UE, el 26.
Les primeres reflexions en calent del seminari, segons els ponents i els eurodiputats, són: controlar els fluxes de migració, buscar més diàleg i cooperació amb els països africans, relacionar la integració dels nouvinguts amb la seguretat, fomentar la integració dels immigrants amb papers sense limitacions, cercar la manera d'impulsar el retorn automàtic dels sense papers que arriben a Europa, evitar l'efecte crida, aconseguir més implicació de la UE amb la creació de gran mesures globals i potenciar el control a les fronteres mitjançant més dispositius al Frontex.
Música / Reflection # Vanessa Mae

Brussel·les I
Fent un cafè a un indret molt recomanable, Le Cercle des Voyageurs, a 30 metres del petit i amagat Manneken Pis, escolto una conversa d'un grup de técnics de l'Ajuntament de Madrid. Parlen sobre la convivència que es respira al centre de la ciutat i que, per molt que s'hi esforcin, admeten que aquesta dimensió de civisme “és impossible poder-la traslladar a Madrid”. Dialoguen sobre la transformació del barri de Chueca i de com ha millorat el centre. Però desitgen molt més: pretenen ser com Brussel·les.

El clima de Madrid, per començar, ja no té punt de comparació amb Brusel·les i és un factor que cal tenir en compte. Com tampoc és comparable el civisme de la gent i, com a factor més important, sorgeix el criteri urbanístic. Tot i que aquí no tot és perfecte perque les crítiques són perquè no s'han rehabilitat bona part dels vells edificis i s'han tirat a terra a canvi de noves i modernes oficines. És el preu del cosmopolitisme que ha generat el fet de convertir-se en la seu de la Unió Europea.

Madrid, en canvi, continua com a capital espanyola, però immersa en el caos del trànsit i patint l'explotació urbanística que deceb a uns experts de gira per Brussel·les que volen i no poden. Una vegada més comproves en la intimitat dels experts com el boom de l'especulació desborda el criteri urbanístic, que també és el de la convivència i el civisme.
Música / J'y crois encore # Lara Fabian & Sofia

Conselleria d'Immigració
En aquesta precampanya, de moment, d'idees ben poques perquè els partits s'han dedicat més a vigilar-se i a pensar en les futures aliances que no en generar idees per incentivar una societat cada vegada més distant. La manca de projectes potser és un símptoma que denota que els mateixos polítics admeten que la crisi social és força profunda i canviar la tendència no serà un procés fàcil.

Estem en una tercera etapa després del Pujolisme i el Maragallisme i ara el futur president obrirà una nova política: la de la gestió. Dins el conjunt d'aquestes primeres poques idees una de les que més m'ha agradat és la que ha avançat Josep Piqué. La proposta de
crear una conselleria d'Immigració és vital per com està articulat el país en aquests moments. Si som conscients que hem d'entrar en la fase de la gestió i la doctrina més que en la de la projecció d'ideals i patrotisme, doncs la immigració és un dels deutes que cal gestionar amb urgència. Després de veure la recent crisi de França, entens que l'equilibri del país és necessari i una conselleria és una de les primeres grans passes per evitar tanta dosi de demagògia.
Música La Chica de Ayer # Nacha Pop

;;