![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_vOa1TrSVGrmSJ8-yNTqK89i6n0Ujzfdv5RfLjA31F-sBwjqqyLLXIykMb04jiYHuysHWQLsq1YAr6JhFGpkQgNxm_2BeP8DxDbUTGWmQQ=s0-d "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
La Brunete més ultra
Fa gràcia escoltar en directe el massatge amb final feliç que li està fent l'ultraespanyolista Jiménez Losantos a Don Mariano Rajoy a la Cope. És divertit comprovar com li marquen l'agenda als líders espanyols els mitjans de comunicació de Madrid. El País és la referència del PSOE i El Mundo i la Cope del PP (l'Abc està en fora de joc). Aquí, de moment, no arribem a aquests extrems, tot i que en aquesta campanya recent, La Vanguardia ha intentat influenciar i marcar un nou tarannà periodístic-polític per beneficiar Convergència. Però a Madrid, els periodistes fa una dècada que surten de la seva raó de ser i enlloc d'informar es dediquen a difondre ideologies per interés. Sempre critiquem l'essència del polítics, sovint amb massa raó, però els periodistes tampoc estem nets de culpa. Jiménez Losantos i Pedro J. Ramírez en són un exemple divertit vist des de Catalunya perquè ara els toca picar pedra però és molt decebedor des de la visió periodística.PD: Em va encantar trobar-me ahir el migdia Lluís Bassat a la Clínica Barraquer i el detall que va tenir amb el meu fill. Gràcies i sort Lluís!
Música / Zapatillas # El Canto del Loco
Ja tenim equip!
Montilla, "un charnego de izquierdas" com li va dir el bocamoll de l'Ibarra, ja ha definit el seu equip de gestors. Tanta expectació per acabar confiant en un conjunt d'experts que reflexen la seva personalitat: normals. Arriba l'hora de demostrar si això de l'Entesa és un govern o es converteix en una pugna de partits, tal com va passar amb el tripartit.Cauen consellers vàlids com Mascarell, Del Pozo i Valls, però se salven l'imprescindible Nadal -ningú havia fet més mèrits que ell- i dues dones que, d'entrada, semblava que estaven sentenciades: Tura i Geli. La primera ha fet el triple salt mortal, però amb menys galons. La segona, ha apurat fins la recta d'arribada, amb la confiança del llegat de la bona feina. I per últim, la bomba amb la cartera que tindrà el Tete a Educació. El fitxatge del germà Maragall evidencia moltes coses i és una manera de perdonar la vida del ja expresident.
Música / El imperio contraataca # Los Nikis
Els sobres o les maletes urbanístiques
Ara són mediàtics els escàndols de Marbella, Calvià i Andratx, però els delictes contra el territori i l'administració pública han passat i passaran. Les ofertes són massa temptadores per als equips de govern de qualsevol ajuntament o, fins i tot, representants d'una autonomia. Aquí tenim aquell memorable "problema del 3%" en què Maragall va acusar CiU. I el culpable és en la majoria dels casos un sobre o un maletí, tot i que és obvi que també hi ha l'oferta en espècies o com ara pagar una campanya electoral.
Precisament, la setmana passada una persona m'explicava que fa poc li havien ofert el sobre o pagar-li la campanya per haver permès a una empresa edificar dues vegades al seu municipi. Per tant que, com qui no vol la cosa, baixaven uns 20.000 euros per tans sols permetre que s'adjudiquin les obres d'un complex i aixecar-ne la construcció. O sigui: fer complir la normativa. Si aquest cas és recent i fa referència a un petit poble de l'interior, què pot passar a Marbella, Calvià, Andratx i tantes altres ciutats?
Música / Set them free # Sting
Montilla és més Pujol que Madí
Veient el reportatge de 30 minuts sobre Montilla comproves que el nou President representa una bona part de la trajectòria de molts catalans que ara tenen la seva edat. Montilla mostra en el documental que és un home fet a si mateix (self-made man), sense grans pretensions però que té la virtud de liderar un altre perfil de catalanitat. Podríem dir que Pujol encarnava al de tota vida, potser fins i tot al català més rural. Amb Maragall, la identitat va canviar i va ser el paradigma dels qui el van idolatrar: els cosmopolites culturetes. I amb Montilla, el perfil ha canviat. És el dels altres catalans, que són molts, i que s'identifiquen amb la seva trajectòria. Potser no són ni els rurals, ni els culturetes, però si són els humils que han començat del no res i són de la cada vegada més gegant àrea metropolitana.En el 30 minuts, amb Montilla i la seva promocionada segona esposa, Anna Hernàndez, comproves que per guanyar unes eleccions necessites proximitat -també carisma i ell no en té- però, especialment, observes que no calen assessors milionaris a l'estil David Madí, que només representen les elits del país. I els escollits pels diners, en democràcia, no guanyen unes eleccions. En el nostre cas, més ben dit les han perdut.
Música / Kiss # Art Of Noise - Tom Jones
L'altre sistema educatiu
Hi ha un altre sistema educatiu i és el que no surt als informes escolars. Hi ha més violència a les aules de la que es transmet a l'opinió pública? D'entrada, la reflexió és que va en augment. M'ho expressen un grup de professors catalans i m'ho confirma un estudiós del sistema educatiu de Ginebra, que no vol causar més alarma de la que ja existeix a Suïssa. El país més burgués d'Europa té una crisi educativa que ha deixat els professors trasbalsats. Les valoracions són que hi ha una proclama perquè torni la vella educació: o sigui, l'estricta, la dictatorial i la pragmàtica. Uns valors per contrarestar la immigració, la violència i la llibertat dels estudiants perquè una part del govern i una part de la societat està cansada d'aquest model.
Si a les aules es recull aquest comportament de violència i els mestres són els primers en detectar-ho és perquè el sistema està fallant. Dins les aules, perquè els mètodes han quedat desfasats i els nens necessiten més dinamisme, contacte amb l'exterior i menys pautes rígides. I fora les classes, perquè la societat genera un excés de violència i tensió només llevar-se els infants. I per què? Doncs segons els entesos, els nens aprenen més del què observen a la televisió que no de moltes lliçons a l'escola. Per tant, així estem: estigmatitzant el consumisme i la violència.
Música / Check Yes Or No # George Strait
Olors de grandesaEsperava més d'El perfum (Parfum: Die geschichte eines mörders) després de les crítiques tan elogiants que havia rebut, sobretot d'ençà la seva estrena a l'Alemanya. Destacaria de la pel·lícula el mèrit del director, Tom Tykwer, de respectar el mític llibre de Patrick Süskind i la posada en escena per ambientar una època grisa, fosca i marginal. Amb olors incloses. I m'agraden les recreacions de Girona, Besalú i el Poble Espanyol de Barcelona. Però, en conjunt, les pretensions per semblar-se a un producte de Hollywood provoquen un mal desenllanç final per feixuc. Com era d'esperar Ben Whishaw clava el personatge de Jean Baptiste Grenouille, encara que Dustin Hoffman i Carolina Herfurth tenen un rol molt secundari però brillen dins la foscor d'una París de fa tres segles, aleshores la capital d'Europa.
Música / Life For Rent # Dido
Centre de gestions MontillaAcaba de crear-se la companyia Montilla S.A. que es dedicarà a la gestió de Catalunya. Però només de gestió perquè per gestionar ideologies identitàries no està preparada. La companyia Montilla té més de set clients potencials que en aquest inici del segle XXI han volgut que el president de l'accionariat sigui un gestor. Però la gestió de la indentitat ni es compra ni es ven: es té!
Els nacionalistes catalans potser quedarem com a romàntics, reductes, primitius i cavernícoles però sempre tindrem el nostre orgull. Amb els temps que corren seria més fàcil apuntar-se a la tendència guanyadora i autoimmolar els sentiments, però la nostra raó de ser no necessita cap centre de gestions. Volguem o no, ens ho sentim o no, ara si!, ja formem part d'una empresa de gestions que té la seu de la multicional a Madrid.
Els nacionalistes catalans potser quedarem com a romàntics, reductes, primitius i cavernícoles però sempre tindrem el nostre orgull. Amb els temps que corren seria més fàcil apuntar-se a la tendència guanyadora i autoimmolar els sentiments, però la nostra raó de ser no necessita cap centre de gestions. Volguem o no, ens ho sentim o no, ara si!, ja formem part d'una empresa de gestions que té la seu de la multicional a Madrid.
Música / Owner Of A Lonely Heart # Yes
Abans d'entrar...M'agrada l'especial de Montserrat Besses a TV3 dedicat a la figura de Pasqual Maragall. Al voltant de la plaça busca la distància curta amb els protagonistes i descriu amb brevetat les diferents visions. Valorat per segona vegada, observes la solitud final de l'encara president. Com la mateixa que en el seu moment haurien sentit Tarradellas, després Pujol, ara Maragall però també, després dels recents resultats, polítics com Artur Mas. Solitud com la de la imatge.
M'agrada la sentència final de Narcís Serrra: "Sigui alcalde d'un poble petit o de Barcelona... sigui president d'una cosa petita o del govern d'Espanya... L'1 sempre, sempre està sol." L'1 sempre queda desgastat. Però Maragall es guarda el final sobre què ha après en el seu despatx al Palau sobre l'exercici de poder: "La veritat és que... si m'ho pregunta d'aquí un any ja li diré... [mig somriu] Ara encara està tot massa calent. Aquestes coses... com l'arròs: s'ha de deixar reposar, no? Per saber exactament com està tot... o què ha estat. Jo crec que estem ara encara massa a prop." Sol i abandonat, sobretot pels seus, es guarda els rocs a la faixa.
Música / My way # Frank Sinatra
M'agrada la sentència final de Narcís Serrra: "Sigui alcalde d'un poble petit o de Barcelona... sigui president d'una cosa petita o del govern d'Espanya... L'1 sempre, sempre està sol." L'1 sempre queda desgastat. Però Maragall es guarda el final sobre què ha après en el seu despatx al Palau sobre l'exercici de poder: "La veritat és que... si m'ho pregunta d'aquí un any ja li diré... [mig somriu] Ara encara està tot massa calent. Aquestes coses... com l'arròs: s'ha de deixar reposar, no? Per saber exactament com està tot... o què ha estat. Jo crec que estem ara encara massa a prop." Sol i abandonat, sobretot pels seus, es guarda els rocs a la faixa.
Música / My way # Frank Sinatra
IndefinicióHa arribat l'hora president i sento indiferència: no per vostè sinó per la situació que s'ha generat. És una sensació difícil d'explicar i alhora ni expressa satisfacció ni desil·lusió. És potser la incertesa i l'establisment en què es troba Catalunya després d'anys d'una llarga dictadura, un període engrescador però amb final gris del mandat Pujol i una experiència per mig oblidat com és la del tripartit sinó fos per les polítiques socials. Per tant, arriba el moment de batejar la criatura com Entesa sense esperança, sense debat identitari i supeditats a un sistema que ara sí, ja sembla que així ens està bé perquè ho hem volgut democràticament. Hem prioritzat gestió. Però aquesta elecció no crec que sigui un bon llegat tant per a les generacions que ens han precedit com per les que vindran. Per això tanta lluita i sacrifici ara fa 70 anys! Per això tantes rebel·lions! Per això tants somnis i tantes promeses! Per això tantes esperances! La història ho escriurà.
Música / Moon River # Audrey Hepburn
El nou rol de Joan Saura
Segons els comentaristes i tertulians polítics, Joan Saura està mort ja abans de començar a Interior: gairebé com aquesta nova operació de l'Entesa i el futur president Montilla. Però amb tan poca credibilitat de sortida, qualsevol resultat, per mínim que sigui, serà ben valorat ja que el llistó està molt baix. Parlant de Saura, els analistes qüestionen que un dirigent ecosocialista no podrà dirigir amb èxit els Mossos d'Esquadra perquè és anar contra els seus i perdrà popularitat. De sentit comú.
Però repassant els últims anys de la política catalana i espanyola veure'm com, habitualment, els consellers i ministres d'Interior són els més ben valorats per la societat. Durant el mandat de l'Aznar, era comprovat que quan l'expresident volia promoure un perfil el situava a Interior. Clar que ETA hi ajudava però d'aquest càrrec en van sortir per la porta gran el mateix Mayor Oreja i Acebes. I ara recau en Pérez Rubalcaba.
I a Catalunya, els darrers resultats són gairebé idèntics: bons balanços per a Xavier Pomés amb CiU i , ara, per a Montserrat Tura, tot i la crisi del tripartit. O sigui, Saura ho té complicat, cert!, però l'elecció tampoc és tan arriscada si veiem que l'opinió pública són els ministres que més valora en les enquestes. I ja és casualitat que són els polítics que precisament tenen més quota de pantalla quan les coses van malament: un incendi, un accident de trànsit, tragèdies amb víctimes, esfondraments d'edificis...
Música / Every Breath You Take # The Police
El poder es té i no se suposa
Arribo a casa amb la notícia que el Tribunal Suprem anul·la el trasllat de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions a Barcelona, un canvi que en el seu moment van pactar els presidents Zapatero i Maragall. El Ple de la Sala Tercera ha acceptat els dos recursos que es van presentar en el seu dia en contra d'aquesta decisió: el de la Comunitat de Madrid -lògic- i el del treballadors. També lògic. Segons fonts jurídiques, la sentència es farà pública els pròxims dies.I quina coincidència que tant l'atreviment fallit de l'OPA de Gas Natural com ara el trasllat de la CMT s'haguessin aprovat amb el futur president de la Generalitat, José Montilla, com a ministre d'Indústria. I ara ho és Joan Clos! O sigui, que si els catalans no ens en sortim ni jugant amb l'àrbitre a favor poca cosa tenim a fer. I és que una vegada més, Madrid ha fet ostentació de poder, un dels valors d'una capitat d'un país que Barcelona mai tindrà. I el poder és té: no es compra ni es cedeix i, si cal, se n'abusa. I Madrid ja té el 90% de les seus de les companyies relacionades amb telefonia i les tecnologies de la informació d'arreu de l'Estat i si poden tenir el 100%, el tindran. El que deiem, poder!
Però tampoc ens deixem influenciar. El mateix poder que exerceix Madrid sobre Barcelona, la capital catalana també el té indirectament sobre les altres capitals de comarques catalanes. Per tant, els qui estem acostumats a aquests rols de poder i a aquests cercles economics predominats ja sabem de què va la història. Barcelona va guanyar, com passa tan sovint, una batalla de la guerra de la CMT. El mateix, de fet, que li passaria a Girona si es plantegés algun dia tenir qualsevol de les imponents seus que hi ha a l'Avigunda Diagonal.
Música / Downtown Train # Tom Waits
"Videogate" del PP
Això del vídeo del PP demostra en el túnel sense sortida on s'han posat aquests del PP des que l'Aznar va abandonar la nau i va deixar-la a mans de Rajoy. Promoure un vídeo contra el PSOE i que t'acabin trobant imatges falses, una de les proves a Youtube és de CNN+, ja és per veure en quin estat es troba la cúpula negra i dictatorial dels Acebes y Zaplana. O sigui, volien posar llenya al foc i resulta que seleccionen imatges sobre uns disturbis a Barcelona i, precisament, durant el mandat d'Aznar. Patètic. Per cert, veure'm també quant temps més duren aquests dos, sobretot, el primer.
Ja té prou descrèdit la política espanyola -la catalana tampoc se'n salva- com perquè els encara grans màrtirs dels atemptats de l'11-M encara ara necessitin manipular i a la brava els esdeveniments sobre la manca de seguretat ciutadana a l'Estat durant el govern socialista. Vist el panorama des de Catalunya, el govern de Zapatero pot tenir tots els defectes que es vulguin però abans que els cavernícoles del PP preferim el talante del killer i sense la necessitat de vídeos. Manipulats o no.
Música / Open Arms # Tracy Chapman
Infraestructures humanes
És lamentable que un país com el nostre tingui aquest nivell d'infraestructures tècniques en ferrocarrils perquè després s'acaben convertint en humanes: humanes en el sentit que són els gestors els qui han de donar la cara i humanes els qui després pateixen els errors. I aquest cúmul de reiterades averies a Renfe creen molta desconfiança entre els usuaris que habitualment utilitzen aquest servei. I una vegada patit el problema, no tens cap mena de compensació: ni anímica, ni moral, ni monetària i ni tan sols el consol que ha estat un cas aïllat. Els transports, com moltes altres indicadors, són bàsics per determinar l'estat d'un país. I és que el nervi del problema no poden ser els casos aïllats sinó comprovar que Renfe avança, però ho fa a molta diferència del nivell dels seus competidors europeus i del que els ciutadans catalans ens mereixem. I això és inapel·lable per molt que es carreguin algun càrrec intermedi. Per tant, Renfe és el problema.Música / The Saints Are Coming # U2 & Green Day
DesmoralitzadorSento parlar dels diners amb tanta facilitat durant els informatius del vespre que em va pujant la impotència per com es poden despilfarrar tants milions d'euros durant un casament i en una sola nit. Aquesta posada en escena a prop de Roma envidencia que la nostra societat està habituada a devorar el consumisme i que, fins i tot, ens el podem empassar durant un informatiu... I tan tranquils! Amb els programes tan roses que tant hi ha a les televisions que, ara, fins i tot en els informatius generalistes. I la revista People pagarà la mortarada del casament perquè té l'exclusiva. Si ho compra és perquè ho té previst amortitzar i si ho rendibilitza, és que hi ha milions de persones arreu del món que compraran la revista pel monogràfic del casament. És aquesta l'exclusiva d'un somni dels humans? No té prou desaquilibris el planeta?
Però la desmesura és tan gran dins del castell que qualsevol detall sobre el luxe m'acaba per indignar i em fa pensar que per molt que deduïm que la nostra societat avança, en força aspectes humans, podríem dir que ho fa sedada per uns principis mediàtics desmoralitzadors. M'acabo per sentir estrany perquè cada vegada crec que som una minoria més minoria.
Però la desmesura és tan gran dins del castell que qualsevol detall sobre el luxe m'acaba per indignar i em fa pensar que per molt que deduïm que la nostra societat avança, en força aspectes humans, podríem dir que ho fa sedada per uns principis mediàtics desmoralitzadors. M'acabo per sentir estrany perquè cada vegada crec que som una minoria més minoria.
Música / I'll Stand by You # Pretenders
Dona i d'esquerresSégolène Royal serà la candidata socialista a la presidència francesa en les eleccions de la primavera. De moment, s'han acomplert els pronòstics que la donaven com a favorita i la seva brillant victòria davant Dominique Strauss-Kahn i Laurent Fabius ha provocat que algun analista ja la compari a la de Zapatero amb les primàries del PSOE. La Zapatero!, li diuen.
Alguns mitjans valoren que hagi fet de l'educació una de les seves prioritats polítiques -per cert, amb nota alta- d'altres no es deixen influenciar per la seva bellesa i el factor dona i consideren que serà la nova Margaret Thatcher: o sigui que no és tal dolça com sembla i s'acostaria al model dama de ferro. En tot cas, Royal no ha de tenir cap plus per la seva condició de dona perquè de cadàvers a l'armari tots els polítics en tenen.
El seu efecte però, dóna un tomb a la tan conservadora política francesa, que ara mira cap a un nou horitzó després de la marxa de Lionel Jospin i la travessa del desert amb un Jacques Chirac que cada vegada està més contra les cordes. Si aconsegueix el seu objectiu, seria una nova era d'esperances a França després de boutades sonades com la de l'ultradretà Jean-Marie Le Pen, el president del Front National.
Música / Les froleuses # Melissa Mars and Louis Bertignac
L'altra políticaEl president del govern espanyol va passejar ahir la seva aurèola pel centre de Girona i els efectes de la reunió bilateral amb Jacques Chirac van quedar gairebé en segon terme entre la multitud. La posada en escena és més important del que sembla per a la societat i els comentaris, en general, destacaven més l'atractiu de Zapatero que no el motiu de la reunió. De les converses que vaig anar escoltant, la majoria giraven entorn de l'atractiu del president que no de la línia d'alta tensió o d'altres temes de la cimera. I aquesta és l'altra política que els experts, analistes i opinadors a vegades no tenen en compte: el valor d'una marca entre el públic, sigui home o dona. Per tant, Zapatero té un plus que sens dubte va quedar reflectit a Girona i en la seva passejada amb un actor de la Comédie Française.
Música / Wicked Game # Chris Isaak
Keith Jarret
Durant el dia d'avui només he recollit elogis envers la figura del conseller de Cultura en funcions, Ferran Mascarell. A la ràdio, a RAC1, el company Manuel Cuyàs destacava amb nota alta el seu breu llegat a la tertúlia de Xavier Bosch. Més tard, durant una conversa telefònica amb Trini Milán tornaven a repetir-se les lloances envers la figura "d'un conseller de primer nivell". "Imprescindible!" Milan... dixit. Al vespre, la conversa amb l'amic Àlex Sáez i una promesa política del PSC de Nicaragua em donaven el seu punt de vista sobre l'Entesa i m'exposaven que "Montserrat Tura i Ferran Mascarell mereixerien estar en el nou govern". "Mascarell és insubstituïble", Àlex... dixit . Tres vegades Mascarell!El concert de Keith Jarret a l'Auditori de Barcelona ha estat el final d'un dia d'emocions personals. Per sorpresa, el company Salvador Garcia em cedeix l'entrada a tercera fila -tot un detall!- i m'ajuda a desconnectar. L'ocasió no es pot desmerèixer. Actuació impecable, públic entregat i el trio acaba amb tres bisos inesperats. Jazz impecable i ritmes que et traslladen.
Al final, és quan arriba la premonició. Just a la sortida ens trobem Ferran Mascarrell acompanyat de la seva esposa. Conversa informal sobre el govern i li plantejo la necessitat de posar música a la política. "Més bé aníriem", em comenta a cau d'orella i amb rialla inclosa. Li dic, a més, que ara no necessitem música sinó bona música com la de Keith Jarret i això el fa riure més. Se sent animat i esperançat -"ara estic tranquil"- i no dóna importància al seu trajecte final a Cultura. El destí potser l'espera amb bona música i rialla inclosa en la intimitat. Sort!
Música / Friday I'm In Love # The Cure
PD: David, feia temps que no conversàvem i m'ha agradat trobar-te. M'expliques que has triat el teu camí i la teva esperança és molt diferent a la que segurament tothom podria esperar de tu. Però és el teu i és únic. Per tant, t'animo en el teu trajecte tan personal i cito una frase de les que t'interessen: "Mai és massa tard per crear el propi destí". Maria Herbert.
La importància dels importants
Conversa distesa amb Joan Badia durant unes jornades a la Universitat de Girona, que van ser organitzades pels grups de Psicologia GROC i Bitàcola. El responsable de la Formació Permanent del departament d'Educació és un dels pesos pesants a la conselleria i un dels homes forts d'ERC. Però aquest departament és ja a mans del PSC i semblava que ERC no se'l deixaria perdre: els republicans tenien com a objectiu Cultura i Educació, però a darrera hora no es van confirmar les previsions. Joan Badia, per tant, quedarà ara en segona línia tot i ser un home de referència en el sector.Els qui el coneixen destaquen la seva intel·ligència, però fa tres anys que es troba en uns altres paràmetres, els polítics, i aquí ja no compte tant la professionalitat sinó saber posicionar-se i tenir tant la mà dreta com l'esquerra per subsistir. Ell no m'ho confirma però suposo que aquests darrers mesos, amb la crisi del tripartit, deu haver estat com navegar contra corrent. Ara comença una nova etapa i abans no es nomeni el conseller o consellera fem broma sobre el seu nou cap i el seu futur. "Potser em faran fora", m'avisa amb to burlesc. Ell està tranquil, com espectant, com si sabés que toca posar-se a treballar per l'Entesa i esperar no haver de treure el paraigües.
Després de tanta paràl·lisi per culpa del desgovern, si ara els que d'això en saben poden treballar amb confiança, sense prejudicis de quotes de l'Entesa i envoltar-se de bons i bones professionals sense carnet polític segur que el departament hi guanyarà, el país també i els alumnes... sens cap mena de dubte.
Música / Iris # Goo Goo Dolls
Demagògies sobre el procés de pau
El procés de pau a Euskadi passa per un moment de crisi. La incertessa actual és lògica si es té en compte que un conflicte tan històric com aquest no es pot resoldre sense dificultats i cicles amb alts i baixos. I, a més, amb la demagògia afegida del PP, que no ajudarà mai en un moment tan històric com aquest sinó que posarà pals a les rodes per només esgarrapar més vots. Al Regne Unit, els conservadors van donar suport al laborista Tony Blair per negociar el procés de pau amb l'IRA, però a l'Estat espanyol no és possible perquè els atemptats de l'11-M són un trauma polític per als populars.Però tampoc es posem la bena als ulls i demonitzem l'enemic, ja que aquesta crisi també va bé al PSOE, ja que la dita en política de "crea una crisi per tapar-ne una altra" ara funciona a la perfecció. Rodríguez Zapatero, per llest que sigui, el pacte de l'Entesa a Catalunya, amb Carod novament com a protagonista, el perjudica més que el beneficia davant la resta de l'Estat. Tornem a allò de, en política, les formes són més importants del que sembla i per a la brunete mediàtica veure Carod amb càrrec a la Generalitat és un rèdit polític servit en safata de plata.
Ah! I el que no hauria d'intentar ara CiU és deixar-se llepar les ferides de Catalunya pel PP a Madrid. Amb personatges tan maquiavèl·lics com Zaplana i Acebes no et pot pretendre ni anar a fer uns pinchos a la Plaza Mayor. Ni tan sols per parlar de negocis.
Música / Aller Plus Haut # Tina Arena
El missatger
Esquerra té com a un dels grans objectius de l'Entesa obtenir el control de la CCRTV i aquesta no hauria de ser una de les prioritats, tot i la importància que pugui tenir gaudir d'un home de confiança com a director general, com ara passa amb l'exministre del PSOE Joan Majó. La cúpula d'ERC, que ja s'està acostumant a manar, pensa com els grans i si en el seu moment ho han fet CiU i, ara, el PSC-PSOE doncs la temptació de dominar la Corpo és molt gran. I tenir el pal de paller de Sant Joan Despí controlat sembla més fàcil per poder influir en els Telenotícies amb només un trucada. Tal com passava amb Joan Granados a l'època convergent, però si tan es va criticar en el seu moment no hauria de ser de rebut fer-ho ara quan un té la mateixa responsabilitat. Tant i tant parlar de CiU i de com monopolitzava els mitjans públics com TV3 com perquè ara l'Entesa copiï aquest mateix model i ningú parli de la BBC ni res per l'estil. Música / Blaze Of Glory # Bon Jovi
Els ulls de l’Àfrica
La conversa a Girona amb el ministre de l’exterior senegalès, Abdoul Malal Diop, em confirma que s’estan començant a posar les bases perquè s’apliqui una política d’immigració coherent, seriosa i que respecti els drets humans. Tant per part dels països europeus com del nord de l’Àfrica. Tot i aquest intent, Abdoul Malal Diop reconeix que no serà fàcil combinar les mesures contra els fluxes il·legals amb les accions per a la integració d’immigrants i el suport dels seus països d’origen. El seu punt de vista coincideix amb el de la Unió Europea, que ja ha avisat que les regularitzacions massives no són una solució a llarg termini.
Abdoul Malal Diop fa autocrítica i admet que si la immigració són cicles de la història aquest procés tan previsible s’havia d’haver afrontat amb més rigor i no amb anys de retard. El ministre agraeix la visita recent de Paqual Maragall i el gest que suposa per a un país com el Senegal que un mandatari europeu vulgui anar als països d’origen per tenir consciència de la problemàtica que allà es viu. Tan fàcil que sembla però tan difícil que ha estat que Europa miri tan sols miri als ulls de l’Àfrica.
Música / Birima # Youssou N'Dour
El preu de la política
Hi massa noms en la història de la política que ja saben de què va aquesta feina: l'entrada és molt il·lusionant però la sortida acostuma a ser més trista de l'esperada. Ara seria el cas de Montserrat Tura i Ferran Mascarell que, després de temps de remar, han quedat descol·locats i han encaixat el cop com han pogut. I, lògicament, la decepció és gran perquè saben que serien dos consellers de pes en el nou executiu però, probablement, quedaran arraconats per la pressió dels socis.
L'Entesa és com un vaixell a punt de sortir i el viatge que vol emprendre necessita un cert número de mariners. Més no hi tenen cabuda. I no només es quedaran a Terra la Tura o en Mascarell sinó segons cercles del PSC, ERC i ICV, que també s'han quedat tocats perquè esperaven fer un pas endavant. La tristor, per tant, també és molt generalitzada a cada partit de l'equip de governants.
En tot cas, els cicles polítics es repeteixen. Ni la Tura va agrair públicament la gran tasca que va dur a terme el seu predecessor, el convergent Xavier Pomés, ni ara s'elogiarà el mandat de la consellera perquè les ambicions en política són tan dolentes que la vanitat passa la pàgina de la història de Catalunya amb massa facilitat. I això ha passat, passa ara i passarà en un futur. Però tampoc som tan especials: això succeeix a Catalunya i en la majoria de països del món. Un exemple: la popularitat dels presidents dels Estats Units cau en picat just l'endemà de sortir de la Casa Blanca.
L'Entesa és com un vaixell a punt de sortir i el viatge que vol emprendre necessita un cert número de mariners. Més no hi tenen cabuda. I no només es quedaran a Terra la Tura o en Mascarell sinó segons cercles del PSC, ERC i ICV, que també s'han quedat tocats perquè esperaven fer un pas endavant. La tristor, per tant, també és molt generalitzada a cada partit de l'equip de governants.En tot cas, els cicles polítics es repeteixen. Ni la Tura va agrair públicament la gran tasca que va dur a terme el seu predecessor, el convergent Xavier Pomés, ni ara s'elogiarà el mandat de la consellera perquè les ambicions en política són tan dolentes que la vanitat passa la pàgina de la història de Catalunya amb massa facilitat. I això ha passat, passa ara i passarà en un futur. Però tampoc som tan especials: això succeeix a Catalunya i en la majoria de països del món. Un exemple: la popularitat dels presidents dels Estats Units cau en picat just l'endemà de sortir de la Casa Blanca.
Música / Aint That A Lot Of Love # Simply Red
Sense seny Hem perdut el seny català que sempre hem cregut que ens identifica com a nació? No ho sé, però de moment, només sento parlar de plantejaments extrems: que Montilla governarà dos anys perquè la pressió mediàtica i social se'l carregaran o que serà el president que sorprendrà a tothom. Però no hi pot haver un terme mig? M'agradaria que Montilla no fos el breve pel bé de Catalunya però al mateix entenc que l'escenari polític generi la desconfiança que s'ha creat perquè, segons critiquen, "tindrem el president amb menys vots de la història d'un país".
Com que no hi ha terme mig, intento adoptar el consell que gurús empresarials de l'estil Gustavo Piera i Mercè Sala donen als directius i emprenedors els cursos de formació. És la de voler agafar mentalment un helicòpter: implica saber aixecar-se per veure la situació en perspectiva i ràpidament baixar a terra per afrontar els problemes reals del dia a dia. Doncs, ras i curt, el primer que em ve el cap és que la ruptura política a Catalunya és més produnda del que sembla, sobretot entre CiU i ERC, que Montilla ho té difícil -no té carisma- però alhora fàcil -els objectius són acabar la legislatura-, que la societat està molt tensionada i dividida i que al pas que anem veig planejar la figura de Joan Laporta a curt termini.
Com que no hi ha terme mig, intento adoptar el consell que gurús empresarials de l'estil Gustavo Piera i Mercè Sala donen als directius i emprenedors els cursos de formació. És la de voler agafar mentalment un helicòpter: implica saber aixecar-se per veure la situació en perspectiva i ràpidament baixar a terra per afrontar els problemes reals del dia a dia. Doncs, ras i curt, el primer que em ve el cap és que la ruptura política a Catalunya és més produnda del que sembla, sobretot entre CiU i ERC, que Montilla ho té difícil -no té carisma- però alhora fàcil -els objectius són acabar la legislatura-, que la societat està molt tensionada i dividida i que al pas que anem veig planejar la figura de Joan Laporta a curt termini.
Música / Se è vero che ci sei # Biagio Antonacci
PD: Escolto Joan Riado a L'Oracle, de Catalunya Ràdio. Ara demana el suport de Convergència per desplegar el Nou Estatut. Quina hipocresia! Precisament ERC, ara, troba vital donar sentit al Nou Estatut amb l'acord entre tots els partits.
PD: Escolto Joan Riado a L'Oracle, de Catalunya Ràdio. Ara demana el suport de Convergència per desplegar el Nou Estatut. Quina hipocresia! Precisament ERC, ara, troba vital donar sentit al Nou Estatut amb l'acord entre tots els partits.
PD2: Us recomano llegir l'estudi que vaig rebre ahir i que ha generat l'empresa Multiplica sobre les webs dels partits polítics en la campanya. L'estudi fa una comparació amb criteris objectius entre les diferents webs de campanya, concretament 97 factors agrupats en 10 categories. La web de CiU queda molt per davant de la resta i és l'única que logra aprovar amb 5'89.
L'embrió de l'Entesa
L'Entesa, fins fa poc tripartit, ja ha fet la seva presentació mediàtica. Són poques les dades, però ha quedat demostrat que s'ha intentat aprendre ràpid dels greus errors del passat. En la seva línia, Montilla no va fer un gran discurs en la seva estrena, com si fos conscient que ahir no era el moment. El extres van servir per no centrar tan l'atenció en el futur president i, per tant, van tenir la seva funció mentre les càmeres anaven repartint el protagonisme entre el discurs lineal de Montilla i el posat dels secundaris.
Ara, el debut ja s'ha superat. Amb nota pel que fa a la política social i amb suspens pel que fa a la política d'identitat i el lideratge que ha de marcar un president. Com era d'esperar. Està demostrat que Montilla guanya de portes endins i en la distància curta però el nostre mandatari el volem eficaç i motivador en tots els àmbits. De moment, doncs, tensa espera. I és que President... en el nostre país s'ha de creure i sinó per què hem lluitat durant tant temps?
Música / Waterfalls # TLC
Les "altres" conseqüènciesTantes especulacions i pugnes per les quotes evidencia que el PSC té més convulsions internes de les que sembla i el mateix passa a ERC, però a ICV tot ésmés digestiu perquè s'han posicionat sense idees maquiavèl·liques. Govern d'esquerres: sense sopreses! I el contrast el pateix CiU, un partit guanyador d'unes eleccions que han deixat la coalició més tocada del que sembla. L'oposició és dura i el debat sobre la figura de David Madí, inevitable. Reitero: el responsable de la campanya pot ser brillant però també és un egòlatra. I ara...
Aquest impàs serveix per convulsionar Catalunya encara més i comproves com els tres anys de fracàs polític mediàtic -no el social- encara són massa recents. Ara és a punt de tancar-se la fase d'equilibri i presentar els responsables de la nova etapa política: volen que tot siguin primeres espases per no caure en el mateix error. ERC, però, inevitablement té massa claus: ha borrat del seu identitari la seva raó de ser, el nacionalisme, i això és massa dur per oblidar-ho tan fàcilment. Sempre mirant els convergents per excusar-se en la seva hipocresia. D'acord, Pujol va pactar amb el PP -ningú oblidi les conselleries que li va demanar en Carod- i Mas es va fer la foto amb Zapatero, però... i ara? Ara què? És injust justificar un acord pensant en la història més recent i no en el present i el futur més pròxim. Montilla serà president ja, per sempre, en la història de Catalunya.
Música / Highway To Hell # AC/DC
La política és això
No és nit per als romàntics. No és nit per als qui creuen en l'autodeterminació. No és nit per als nacionalistes catalans. Aquest pacte de l'Entesa farà president José Montilla i no vull qüestionar el futur mandatari abans de ser nomenat, però és que no m'ho sé explicar. L'aposta Montilla només s'entén perquè no torni CiU. Racionalment, no hi trobo arguments polítics possibles, però haurem de donar un segon vot de confiança a un pacte de les esquerres protagonitzat per Esquerra i per Carod-Rovira.
Es reedita el tripartit i, de moment, no sento parlar de país sinó de polítiques: les socials, sanitàries i educatives benvingudes siguin perquè va ser el millor del Pacte del Tinell. Ara, ens haurem d'oblidar de la tan llarga crisi i posar-nos a defensar aquest pacte ideat per Montilla i Joan Puigcercós que finalment no deixarà Carod-Rovira de banda. Semblava que ningú el volia però...
M'il·lusiona el pacte de progrés, que ara s'anomenarà Entesa i serà més creïble si acaba amb un grup propi al Congrés. Però m'entristeix el mercadeig i la pugna tan mediàtica per les poltrones. Decidida la quota de poder, ara és l'hora del ball de les butaques -per favor, TV3 no és una conselleria!- i establir la quota femenina quan només hi ha noms d'homes a les travesses.
Es reedita el tripartit i, de moment, no sento parlar de país sinó de polítiques: les socials, sanitàries i educatives benvingudes siguin perquè va ser el millor del Pacte del Tinell. Ara, ens haurem d'oblidar de la tan llarga crisi i posar-nos a defensar aquest pacte ideat per Montilla i Joan Puigcercós que finalment no deixarà Carod-Rovira de banda. Semblava que ningú el volia però...
M'il·lusiona el pacte de progrés, que ara s'anomenarà Entesa i serà més creïble si acaba amb un grup propi al Congrés. Però m'entristeix el mercadeig i la pugna tan mediàtica per les poltrones. Decidida la quota de poder, ara és l'hora del ball de les butaques -per favor, TV3 no és una conselleria!- i establir la quota femenina quan només hi ha noms d'homes a les travesses.
Música / Mariacaipirinha # Carlinhos Brown
Límits
La rebel·lia té molt bona premsa. Massa. És un dels símptomes que ha deixat de ser un mecanisme efectiu per corregir els abusos o les opressions que pot generar el sistema, senzillament perquè aquest l'ha engolit. Els posats, l'estètica, l'atracció que exerceix la iconoclàstia o convertir el despreci per les normes en un estil de vida són esquers molt enlluernadors. Tant és així que en la seva forma light triomfa de manera abassegadora i ha acabat convertint-se en la norma. Alguns corrents de pensament han fomentat un esquema de valors en què la transgressió és, per si mateix, un element positiu.
La mainada que estem criant capta aquests missatges, a través de l'allau de canals audiovisuals que els estimulen cada dia, i els assimila ràpidament, amb el problema que rep els impactes quan encara no tenen els coneixements per saber quina norma és justa i quina no. Queden aclaparats quan encara no saben que és bo que algú els imposi uns límits. Quan no saben que sobrepassar-los comporta assumir responsabilitats.
El resultat és inquietant: tenen clar que han de ser transgressors i contestaris abans de saber contra què ho han de ser. I com que no hi ha límit, no hi ha mesura. I com que no se senten responsables, no hi ha por a les conseqüències. De tant en tant, en veiem la punta de l'iceberg amb fets esgarrifosos protagonitzats per joves i només llavors ens preguntem què passa. Com si no ho veiéssim cada dia.
La mainada que estem criant capta aquests missatges, a través de l'allau de canals audiovisuals que els estimulen cada dia, i els assimila ràpidament, amb el problema que rep els impactes quan encara no tenen els coneixements per saber quina norma és justa i quina no. Queden aclaparats quan encara no saben que és bo que algú els imposi uns límits. Quan no saben que sobrepassar-los comporta assumir responsabilitats.
El resultat és inquietant: tenen clar que han de ser transgressors i contestaris abans de saber contra què ho han de ser. I com que no hi ha límit, no hi ha mesura. I com que no se senten responsables, no hi ha por a les conseqüències. De tant en tant, en veiem la punta de l'iceberg amb fets esgarrifosos protagonitzats per joves i només llavors ens preguntem què passa. Com si no ho veiéssim cada dia.
PD: Del company i amic Martí Ayats, que continua en la seva línia reflexiva i captivadora.
Música / Just Feel Better # Santana & Steven Tyler
ERC ja se sembla a CiU
El pacte entre José Montilla i Joan Puigcercós estava preparat abans de les eleccions i només depenia tancar l'acord en funció dels resultats, que lògicament donarien més força a un o altre partit. Però vistos els escons aquest nou pacte de les esquerres que s'està tancant neix amb massa debilitats i no fa pensar en un futur esperançador per molt que es canviïn els protagonistes: de Maragall a Montilla i de Carod a Puigcercós.
Veure com ERC situa un president de Catalunya a un polític del perfil de José Montilla trenca tots els esquemes de catalanitat. Comprensible i entendor des del punt de vista de la militància ho pot ser perquè hi ha massa càrrecs en joc, però vist des de la distància ERC no és fidel als seus origens i menys a la tesi en què ha basat gairebé sempre tots els arguments: "CiU ho pacte tot amb Madrid i es ven per un plat de llenties". I ara ens haurem de creure aquest pacte de l'Entesa? Amb Maragall era passable, amb Castells possible... però amb Montilla... Té justificació pel bé de Catalunya? Aquesta aposta només s'entèn des d'un punt de vista que interessen més les conselleries que els principis. Com han canviat els temps!
Música / I Need You # LeAnn Rimes
Veure com ERC situa un president de Catalunya a un polític del perfil de José Montilla trenca tots els esquemes de catalanitat. Comprensible i entendor des del punt de vista de la militància ho pot ser perquè hi ha massa càrrecs en joc, però vist des de la distància ERC no és fidel als seus origens i menys a la tesi en què ha basat gairebé sempre tots els arguments: "CiU ho pacte tot amb Madrid i es ven per un plat de llenties". I ara ens haurem de creure aquest pacte de l'Entesa? Amb Maragall era passable, amb Castells possible... però amb Montilla... Té justificació pel bé de Catalunya? Aquesta aposta només s'entèn des d'un punt de vista que interessen més les conselleries que els principis. Com han canviat els temps!
Música / I Need You # LeAnn Rimes
Necessitem un president
Si realment és cert que la campanya de CiU ha costat 10 milions d’euros, tal com va escriure el republicà Xavier Vendrell a El Periódico, la reflexió en aquests moments encara és molt més dura. CiU ha invertit una barbaritat pel seu partit i per un país d’aquestes dimensions. Tanta campanya yankee de Convergència per acabar amb la cua entre cames, tot i la victòria. Encara que el mateix passa amb la resta, tothom ha estirat més el braç que la màniga, inclús els Ciutadans que han estat molt ben finançats, tot i que es queixin de la manca de ressò mediàtic.
O sigui, tants diners gastats per acabar amb uns resultats previsibles i comprovant que la ciutadania continua desmotivada i sense anar a votar. Per tant, David Madí no ha fet gran cosa per molt que es digui: va passar a l’atac perquè era lògic si un es troba a l’oposició. I l'altre ideòleg de referència, José Zaragoza, tampoc s'ha lluït, no ha parat el lògic sotrac del PSC.
Valorats els resultats, ara veus que cap de les combinacions ens poden aportar la credibilitat necessària després de tres anys de desencís i de massa temps de crispació. CiU, PSC, ERC, ICV... bipartit entre els grans o pacte progresista de les esquerres... En el fons doncs, tots pendents de Zapatero, que no vol Esquerra al govern però topa amb l’orgull del PSC. En tot cas, després dels onze diputats de diferència el més raonable és que Montilla acepti anar a l’oposició a picar pedra o acceptar algun rencanvi, amb en Mas de president. La Tura i en Castells haurien de fer un pas endavant però pren força el nom de Carme Chacón. Encara que les esquerres i sobretot les seves bases prefereixen governar i enviar CiU a galeres uns altres quatre anys, si pot ser.
Música / I Got You Babe # UB40 & Chrissy Hinde
Mas, ZP, els pactes i els Le Pen
Artur Mas ha guanyat amb àmplia diferència però no amb els escons esperats per Convergència: onze a favor (48 a 37). Mas i CiU saben que governaran Catalunya i tornaran al poder si ho vol Rodríguez Zapatero. És la Moncloa qui té l'última paraula i qui ha d'autoritzar la popular socioconvergència. Mas va ser caut per força vistos els acords de fa tres anys i per això no va desprendre eufòria.
Montilla va ser prudent, fred i va mostrar una indeferència típica d'ell: sembla gallec perquè no saps mai si puja o baixa les escales. Per tant, serà Zapatero -el PSOE, és clar- qui donarà la presidència a Mas o bé deixarà que es formi un tripartit que tornarà a dividir el PSC i ERC. Madrid mai tindrà la mateixa visió política que Barcelona.
Montilla va ser prudent, fred i va mostrar una indeferència típica d'ell: sembla gallec perquè no saps mai si puja o baixa les escales. Per tant, serà Zapatero -el PSOE, és clar- qui donarà la presidència a Mas o bé deixarà que es formi un tripartit que tornarà a dividir el PSC i ERC. Madrid mai tindrà la mateixa visió política que Barcelona.
Esquerra tindria més força a l'oposició amb vista a les municipals del maig però les conselleries són massa llamineres i temptadores i el pacte amb el PSC ja és gairebé més que en l'imaginari. Amb l'acord amb CiU, per exemple, anit ni es va deixar entreveure perquè la paraula de Puigcercós està donada a Montilla de fa temps. ICV acceptarà el que calgui perquè somia amb un govern d'esquerres i el PP ja no té esperances de futur.
I per últim, és obvi que l'onada de la ultradreta també acaba d'arribar a Catalunya amb els Ciutadans. És força preocupant com un partit d'aquestes car
acterístiques pot tenir una sortida tan forta i prometadora sense que se'ls hagi fet cap tipus de difussió. Els seus tres escons demostren que alguna cosa està passant en aquest país i que no som una excepció vistes les tendències a la majoria de països de la UE. Albert Rivera va començar com un home de palla d'un grup d'ideòlegs que ja saben on han d'atacar a la societat però ha demostrat ser hàbil i estar preparat. És lamentable... però parlem de resultats reals i intel·lectuals que saben com utilitzar-nos. Molt perill!
I per últim, és obvi que l'onada de la ultradreta també acaba d'arribar a Catalunya amb els Ciutadans. És força preocupant com un partit d'aquestes car
acterístiques pot tenir una sortida tan forta i prometadora sense que se'ls hagi fet cap tipus de difussió. Els seus tres escons demostren que alguna cosa està passant en aquest país i que no som una excepció vistes les tendències a la majoria de països de la UE. Albert Rivera va començar com un home de palla d'un grup d'ideòlegs que ja saben on han d'atacar a la societat però ha demostrat ser hàbil i estar preparat. És lamentable... però parlem de resultats reals i intel·lectuals que saben com utilitzar-nos. Molt perill!Música / Independence Day # Martina McBride
Neix la sociovergència?
El primer sondeig del matí deia CIU 46-49, PSC 39-42, ERC 18-20, PP 11-13, ICV 11-12 i CC 2-3. D'entrada, sorpresa relativa la de Ciutadans i es compleixen les teòriques previsions.
El segon, basat en les votacions del migdia expressava: CIU 45-48, PSC 38-39, ERC 23-24, PP 11-13, ICV 12-13 i CC 2-3. La progressió lògica.
I per últim, el tercer de mitja tarda ens indicava: CIU 47, PSC 38, ERC 23, PP 14, ICV 11 i CC 2. Les dades van prenen forma i ja no sorprenen.
Uns resultats que, d'entrada, et fan pensar que Rodríguez Zapatero ha mogut l'escenari polític de Catalunya com ha volgut i amb intel·ligència. El president espanyol, una vegada més, ha mogut les peces perquè governi CiU i ERC surti de l'escenari que tant l'incomoda per la pressió mediàtica dels mitjans espanyolistes i la persecució del PP. Zapatero, com ve va definir fa poc Josep Sánchez Llibre, és un killer amb cara angelical: "Fixa't on són ara Bono i l'Ibarra i com ho ha anat fent lentament i en silenci." I això sense majoria absoluta al Congrés.
Música / All I Want Is You # U2
El segon, basat en les votacions del migdia expressava: CIU 45-48, PSC 38-39, ERC 23-24, PP 11-13, ICV 12-13 i CC 2-3. La progressió lògica.
I per últim, el tercer de mitja tarda ens indicava: CIU 47, PSC 38, ERC 23, PP 14, ICV 11 i CC 2. Les dades van prenen forma i ja no sorprenen.
Uns resultats que, d'entrada, et fan pensar que Rodríguez Zapatero ha mogut l'escenari polític de Catalunya com ha volgut i amb intel·ligència. El president espanyol, una vegada més, ha mogut les peces perquè governi CiU i ERC surti de l'escenari que tant l'incomoda per la pressió mediàtica dels mitjans espanyolistes i la persecució del PP. Zapatero, com ve va definir fa poc Josep Sánchez Llibre, és un killer amb cara angelical: "Fixa't on són ara Bono i l'Ibarra i com ho ha anat fent lentament i en silenci." I això sense majoria absoluta al Congrés.
Música / All I Want Is You # U2
;;
Subscribe to:
Missatges (Atom)
Entrades
