![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_tqMNJPwy1PwoI5yyPQNhFIAu8N8Fy2Iv1yi3sNpmFtxfVa9u3Us5IlLQoBJ7clhUcs0HMUFk1kuiraPb18X457aFLXympRTaDgTTCZsHg=s0-d "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
Música / Crazy # Diana Krall & Elvis Costello & Willie Nelson
Aquest és el títol del documental que ahir va emocionar fins i tot el director d'Intermón Oxfam a Catalunya, Francesc Mateu (centre de la imatge), durant la presentació del II Festival Internacional de Curtmetratges que organitza aquesta ONG arreu de l'Estat. Els assistents del Museu del Cinema de Girona van necessitar uns segons de silenci després de veure l'excel·lent treball de Diego Quemada Díez. En la barriada marginal de l'Àfrica un nen sense futur té un somni... No té pèrdua.
I Mateu va ser hàbil i va aprofitar la ressaca electoral per tocar el crostó als polítics perquè "després del Let it be dels Beatles", que va donar sentit al moviment de les ONG, el 0,7% "encara és una assignatura pendent". I una curiositat: no hi havia cap polític. I una casualitat: es van reunir més assistents que en alguns dels mítings dels que es van celebrar la setmana passada. I és que la lluita contra l'abstenció, valorada com a objecte i aplicada en la immediatesa, hauria de començar a per aquí. Peace on earth!
Música / Animal Nation # Peter Gabriel
PD: Per un aeroport intercontinental amb una gestió individualitzada. Més que un manifest.
PD2: El director del Festival Visa pour l'image de Perpinyà, Jean-François Leroy, s'ha mostrat molt crític amb el fotoperiodisme actual durant la presentació 19a edició. Motius tindrà.
PD3: Tudela Fruits, un web de venda de fruita per a invidents i creat des de Lleida. Un èxit.
Conversant amb Anna Simó la setmana passada a Anglès vaig comentar-li l'anècdota de la raó que un meu veí em va explicar perquè volia votar Esquerra. El motiu té massa connotacions històriques i quan sents parlar d'aquella Catalunya castigada pel dictador entens massa coses. Sensacions que vam valorar i que, en aquesta fase de descrèdit i desmotivació actual, també ajuden a prendre consciència. Com també ho van fer dos senyors grans que diumenge, a mig matí, a l'Estació Espai Jove de Girona, vaig tenir l'oportunitat d'ajudar-los a trobar la papereta. Vestits per a l'ocasió i força impedits visualment tots dos perquè amb prou feies podien llegir, em van demanar amablement que els busqués la llista de Cristina Alsina. Amb un ritual d'emoció i mans tremoloses van dispositar el paper al sobre i van necessitar que els possessin el vot dins la caixa de plàstic. En global, vist el desencís del crèdit polític, és cert que l'anècdota va ser com un miratge però són d'aquells moments que també t'ajuden a comprendre fins on hem arribat i el preu que ens ha suposat als catalans.
Música / Potser # Víctor
PD: Ja està penjat el vídeo de les Escoles de Formació Global (versió en català) a Google. Càritas hi té molt a veure.
PD2: Primer festival d'estiu del Summercase a Barcelona.
PD3: Google continua sumant grans projectes: ara Feedburner.
PD4: Ken Blanchard, en una entrevista sobre el concepte de la interacció.
Visió de blocaires sobre les municipals:
Narcís Genís: "En general és interessant que hi hagi poques majories absolutes i ens hem d'acostumar als pactes"
Pia Bosch: "Molts més alcaldes i alcaldesses a Girona amb noves idees al servei de les persones"
Marta Puig: "Tant se val qui hagi guanyat a cada municipi. Hi ha dues coses molt greus que entristeixen la nit: la gran desafecció política que es tradueix en una abstenció que moralment deslegitima molts futurs alcaldes, i la consolidació lenta però progressiva de les plataformes xenòfobes"
Àlex Sáez: "El PSC continua tenint una gran força, amb prestigi de govern, tot i que cal fer autocrítica pel descens continuat de la participació"
Dolors Bassa: "Esquerra serà decisiva a Torroella entre un ajuntament nacionalista de CiU i un progressista d'UPM-PSC. Pacte sobre la taula!"
Iolanda Pineda: "Salt ha votat canvi. Ara la prioritat seran les persones"
Música / Someone like you # Van Morrison
PD: Projecte Patrimoni Digital de Catalunya. Necessari.
PD2: Gates i Jobs, cara a cara dimecres. Dos genis.
PD3: Aparèixer a Google té un preu cada vegada més elevat, però manen els nous temps.
PD4: Apple ja té a punt el revolucionari iphone per comercialitzar als Estats Units.
Començar les interaccions va ser una experiència imprevista després d'unes conferències inesperades sobre les TIC i el nou procés de comunicació a través del blocs. El repte va ser com d'agraïment per la resposta. Ara, haver tancat el cicle és recollir confiança, ànims i moments personals dels que alguns han quedat reflectits amb esperança i d'altres que continuaran i que espero prosseguir amb la mateixa il·lusió, perquè així ho hem emparaulat. Són 55 records de 55 moments que m'han ajudat a aprendre de la força que té la gent, com la cançó de Patti Smith. I si hi ha retorn, amb càmera i llibreta, tornarà la interacció. Tornaran moments i il·lusions gratificants com descriuria Gide. Per tant, gràcies.
Música / People Have The Power # Patti Smith & Eddie Vedder
* Totes les coses adquireixen importància per a nosaltres quan ens adonem de què existeixen *
PD: Detall amb Poliblocs. Meritori reconeixement.
PD2: Joan Cañete. Brillant a El Periódico.
PD3: Projecte Nicholas Negroponte. Un portàtil, un nen.
PD4: La força d'Star Wars compleix 30 anys.
Defineix la campanya de "bastant correcta", després de dies al carrer i d'allunyar-se dels hàbits del despatx a l'Ajuntament. Mentre va expressant les sensacions electorals la Qtex no el deixa prosseguir amb constància. Atèn inevitables trucades familiars i de l'alcaldia, amb la sensació d'optimitzar les paraules pel cansament i per tenir forces per a un dia llarg. Però una conversa el fa expressar una sensació que és la que s'amaga rere les cortines en qualsevol campanya: "És millor que controlem l'enfrontament polític". Educat en el fons i les formes, mentre frena pensaments i escolta saltencs com plasma la imatge.
Qualifica la famosa portada de La Vanguardia de "tendenciosa perquè és falsa" i la notícia intencionada enceta els raonaments sobre els reptes de la immigració, que és un plantejament que vol fer amb esperances i amb el discurs de "fer pedagogia perquè sigui assimilable". Argumenta que Salt ha patit els efectes del model de Catalunya i considera que el que ha fet el municipi és "acollir els qui han vingut a buscar les nostres circumstàncies". Sap dosificar el seu pensament perquè a banda de l'autocrítica que fa en la distància curta també té arguments que li donen força respecte altres models municipals.
Però pren forces quan l'allunyes d'un terreny espinós per a tots els alcaldes que tenen el poder civil de planificar el seu model de ciutat. Perquè l'ànim creix quan pot defensar que Salt és "molt més que això!". I Salt és "un hospital comarcal, un centre cultural de primer nivell i un gran centre comercial", que cataloga "d'elements de capitalitat". I té més planificacions per completar el seu mandat a l'alcaldia i encara que no els esmenta els reptes passen per tenir la Facultat de Ciències de la Salut, la comissaria dels Mossos d'Esquadra, un punt més de gran comerç i l'utòpic per ambició projecte del nou complex i pavelló que anhela la marca Akasvayu. Però aquests estadis també tenen un desgast i pugnes amb el model de centralitat de Girona i amb un concepte de l'àrea metropolitana "que feia anys que perdíem per 4 a 0 i és l'hora d'admetre els equilibris", reivindica mentre lloa la "flexibilitat política" de qui precisament va tenir enfrontament i ara té una amistat: Quim Nadal.
Sol davant del perill davant de temps de canvi i de predomini de tres forces: Convergència, Socialisme i Esquerra. Alcalde d'Unió, dels pocs, i home de perfil d'home solitari que intenta avançar a Salt i a la Diputació per obtenir recompenses. No seran fàcils però en tot cas ho intentarà amb l'esperança que tenir una ideologia "socialcristiana que té com a base les persones" no ha de ser cap inconvenient. I en aquesta línia acaba d'estrenar una pàgina web personal amb el propòsit de tenir un mitjà més amb el ciutadà i amb el repte de traslladar missatges "i saber que poden ser bidireccionals". És la resultant dels nous temps dels qui governen i volen governar.
Música / Ne Me Quitte Pas # Jacquel Brel
[El cotxe du l'últim de Rod Stewart, però "sí, sóc romàntic però ho expresso poc"]
* És més fàcil destruir que construir *
PD: La Clàudia, en Sasha, l'Albert i l'Eva és la il·lusió de tantes esperances com concentra l'Associació Catalana de Síndrome de Rett. Enhorabona pel sopar.
PD2: Exposició única i magistral del cubisme a Girona. Tendències obligatòries.
PD3: Els Eppy Awards, premis de periodisme digital d'internet mundials. TV3 n'ha guanyat un: felicitats!
PD4: Detall de Dídac Lee pensant amb Econeme. Compromisos compartits.
Mentre conversem pressento i absorveixo obra de govern perquè el socialisme és comandament. El mateix que va expressar José Zaragoza fa poc més de tres anys durant una conferència interna a la seu del PSC de Girona i que, precisament, va impulsar els lligams amb l'Àlex. Zaragoza parlava, i amb encert, d'obra de govern i la capacitat del partit per assimilar victòries: a l'Estat, a Catalunya, en ajuntaments com el de Girona i diputacions com les de Barcelona. Què més es pot demanar? I Zaragoza va apel·lar a la humilitat. Tres anys després ell està en aquesta cruïlla de la bona ona socialista que té el repte d'assimilar tants triomfs. Com ell té la dificultat de progressar i demostrar el que s'espera d'ell.
El camí té espines. Ho sap. Però la mentalitat del seu esport, el rugbi, també l'ajuda. "Havia de superar les capacitats tècniques i físiques limitades amb més entrenament", recorda sobre quan jugava al GEiEG. I té raó quan expressa que un vestidor "és realment una escola de vida". Suposo que com un aparell de partit, on ara, tal com li passava al camp, també té el compromís de la tasca fosca. Però l'orgull de sentir per haver jugat, com passava abans, i l'orgull d'uns ideals, com passa ara, també són els valors que ajuden a continuar.
El jazz, el rugbi, l'Espanyol -tot i la derrota amb el Sevilla a la final, hi haurà una recompensa-, la política, la cuina d'en Camil i el bloc han solidificat les nostres trobades. Visions polítiques per raonar i punts de vista per analitzar. D'ell m'agrada sovint la distància que pren de la realitat i de les lloances que fa dels rivals. "Establir ponts", en diu, a l'estil d'un polític contricant amb qui estic segur que tindran vides polítiques paral·leles: Jordi Xuclà. S'admiren. Fins i tot, coincideixen en els off (els parèntesis heretats a Madrid i que demanen que no s'escriguin) en la manera de considerar que és l'època de les aliances. L'estratègia dels acords en les cuines dels aparells.
Va aprendre del lideratge de Quim Nadal i ara, a Madrid, del perfil del "talante" de Zapatero, mentre elogia el tarannà treballador de Montilla i el rol d'Anna Pagans. "És moment de treballar per a les persones i mai contra ningú", s'imposa per no criticar els adversaris polítics. I el PP del Congrés és, precisament, el no exemple. Lloa el perfil d'Hereu a Barcelona i valora el de Puigdemont a Girona, mentre es descriu com un advocat que "vocacionalment es dedica a la política i que mai espera deixar la professió". Recorda que la política l'apassiona "des de jovenet, des dels debats Pujol-Obiols".
I mentrestant, va comentant el futur amb previsions que el fan ser optimista i convençut que el viatge serà satisfactori però amb obstacles. I parla d'un futur mentre ell és el present, un estadi que necessita polítics d'alt nivell que dirigeixin el país pensant en les noves generacions: en aquelles que diviso de fons mentre una mare pren un cafè amb llet amb lentitud alhora que dignifica el valor de ser mare. Dona pit al seu fill. És un retrat del present i futur: el present d'una mare i el futur d'un fill. I en tot dos casos, el marc necessita la política "perquè és la millor manera de canviar les coses".
De la cultura n'ha fet la seva vida. I somriu mentre explica que n'ha pogut fer una feina del que realment l'apassiona: el teatre. El defineix com "l'art més fràgil" i dins aquest món l'apassiona el teatre pur i dur: el de text. Per tant, descartem la comèdia i els musicals. En fa l'aspecte de la seva preferència, tot i que com a programador té l'obligació de què cada any el Temporada Alta pugui funcionar i respondre a les espectatives. De fet, fa anys que compleix i l'ànima, a més, ha aconseguit consolidar un públic que ja valoren molts dels actors, directors i promotors que omplen la cartellera i que l'objectiu és que sigui prou seductora com a pol de referència des de la Catalunya Nord a les comarques barcelonines com el Vallès i el Mareme. Però amb l'oferta gironina no n'hi ha prou, també és el promotor del Lliure, on el repte és més compartit, i del Centre d'Arts Escèniques de Salt, que posarà en escena la primera producció a partir de la tardor. Una aposta que, indirectament, combat contra la maquinària de TV3, que té l'art del diners i que persuadeix a les joves promeses que trien el camí còmode de la interpretació.
Els dvd que rep són una bona eina per començar a introduir-se en una nova obra, però els viatges i els contactes entre promotors també formen part del procés per decidir si cal contractar o no el muntatge. El circuit europeu és un combinat d'una vintena de teatres de ciutats com Berlín, París, Londres, Viena... que cal freqüentar per estar al dia. És per això que cada any el Temporada Alta té alguna cosa de la seva personalitat, de la seva mirada. És exigent i selectiu, conscient que a qui primer que no pot enganyar és a ell mateix. No pateix quan baixa el teló i li agrada seure's entre el públic "perquè és la manera de saber què passa". Evident. I la passió és un teatre "el théàtre des Bouffes du Nord de París, per la seva aura", un festival com el d'Avinyó, un dramaturg com Shakespeare "perquè és un geni que està a anys llums de la resta", i tria una obra de les que ha vist en el darrer any: "Un dinar a cals Wittgenstein".
Quedem ben d'hora a la Devesa i abans ja s'ha espavilat per anar al mercat a comprar. Si hi ha poca gent, es va més per feina. Previsible. M'agrada que la seva parada de confiança sigui la "d'un pagès de Salt" i que tingui com a rutina anar-hi cada dissabte a primera hora. Però avui, Santa Rita i festa a molts ajuntaments, ha canviat l'ordre. "Jo dec estar en campanya tot l'any perquè vaig sempre al mercat i no només avui". Somriures per l'enginy. De fet, li agrada més intentar lluir-se als fogons que ser un bon gourmet i ja li deixo anar per quedar i demostrar els seus últims aprenentatges. I precisament l'Àlex Sáez, qui em va presentar en Camil fa un any, i jo som en ocasions els seus conillets d'índies. I disfrutem i ens agrada. Com m'agrada trobar-nos al Dúplex, protegits dels primers raigs solars del dia, mentre ell pren un cafè i una aigua.
Els seus origens són a Vallromanes i es classifica com un "immigrant del Tordera enllà" en una ciutat en la qual vol quedar-se. Ja són més de nou anys a Girona. "És a partir dels deu que es té la nacionalitat gironina?", deixa anar amb la ironina que el caracteritza. Atén una trucada al mòbil de feina i mentretant escolto un interlocutor sagaç parlant d'empresa, la patronal, les eleccions, dient que "un empresari que sigui de Girona i voti les esquerres és com un miracle"... i al mateix temps els efectes de Ryanair: a la taula del costat uns britànics parlen amb anglès mentre es preparen per anar a fer de turistes entre les parades.
"El destí" el va du a Girona però el vincle va ser la UGT, on és el secretari general i ho vol ser fins el 2009. Després acaba mandat i "ja es veurà". Mentretant valorarà la "pluralitat" del sindicat, el lideratge de Josep Maria Álvarez i l'afirmació que sovint deixa anar en forma de "perla": "tot i ser asturià, si molts catalans actuessin com ell, més bé aniríem". En relació al tòpic "Girona rai" té clara la resposta i que l'eslògan funciona per a només uns quants. "La realitat és una altra". Cert. Els clixés són per trencar-se, sobretot, si fa massa anys que duren. "L'altra Girona que jo veig és la del mileurista", avisa amb la sensació de tenir assumides les desproporcions que pateixen els joves que volen començar un trajecte familiar amb els preus dels pisos, les hipoteques, les guarderies...
Militant d'ERC des del 91, insubmís des del 94, secretari general de la JERC del 96 al 98 i empadronat a Girona, on votarà. "Sempre ho he fet i s'ha de complir". Estic convençut que sempre farà política i militarà perquè creu en la Catalunya d'esquerres des de que "de jovenet" va estructurar la seva consciència en la base del catalanisme d'esquerres i compromès socialment: "La qüestió social i nacional són dues cares de la mateixa moneda". Referents com en Pallach i Serra i Moret el motiven per tenir un compromís ideològic que massa sovint s'oblida en la política i que, com argumenta, sempre la política "no hauria de ser un instrument sinó una eina per transformar".
Parlem de Girona, Barcelona i Catalunya mentre rep un sms sobre la notícia de La Vanguardia especulant amb el possible acord a Girona entre ERC i CiU. Visió periodística interessada. Té clar que vol que continuï el govern d'esquerres a l'ajuntament i no té clar que pot passar en el panorama català perquè les municipals "sempre eren abans de...". Caldrà veure els efectes i els resultats de tantes llistes independents, tot i que no creu que el govern català d'Entesa passi un examen. Són en "clau local" i així les interpreta qui reclama una Catalunya lliure que "doni contingut social al discurs nacional".
Música / Concierto de Aranjuez # Paco de Lucía
* Com ser d'esquerres i no morir d'espanyolisme i com ser independentista i no caure a la dreta*
["D'aquesta frase n'havia fet xerrades i tot!"]
PD: Bona iniciativa. Portabella vol promoure el turisme lingüístic i cultural a Barcelona.
PD2: El primer alpinista que conecta per mòbil des de l'Everest. Proesa tecnològica de China Telecom. El gegant ja ha despertat.
PD3: Tarantino aposta per Un mundo para Julius, d'Alfredo Bryce Echenique.
PD4: Linkin park the end, el vídeo més vist aquesta setmana a Youtube.
Comença parlant del seu bloc i els blocs i les ganes amb què ha iniciat aquest projecte tan personal a la xarxa. Intenta resumir el per què de "les meves idees, pensaments,sentiments o simplement allò que el cor em diu en un moment determinat, i necessito expressar-ho", com signa a la capçalera. Però l'entenc. Tenia por, com molts, de no "tenir temps i no ser constant", però té una vitalitat i una energia que traspassa la pantalla plana. Així és que el domini Dolorsbassa.blogspot.com és l'efecte mirall d'un sentiment que cada vegada descriu a partir de la frase d'una dona. En el fons, escriu per retrobar-se a ella mateixa.
"Sóc una enamorada de Torroella". Amb això està tot dit. Després pot parlar i parlar i donar els seus arguments vitals però la filla del carrer Figueras té clar on són els sentiments que l'obliguen a pensar en casa seva, tot i que treballa i fa vida setmanal a Girona. I casa seva és infantessa i olors: sortir a passejar amb bicicleta, anar al mar de l'Estartit, el mercat, els veïns, el Montgrí, Ullà, Gualta... En definitiva, l'Empordà, l'Empordanet i la Mediterrània. "Té vida i et relaxa", dos motius per classificar un per què que comparteix amb persones que van apareixent al diàleg com Jordi Martinoy.
En Camil ja sabia què es feia el 2001 i per això "em va enredar" perquè formés part de la UGT. Provenia del món de l'educació -és professora de primària, "on hi tornaré"- i progressivament s'ha anat involucrant en el sindicat per les ganes de superar-se i prendre més i més consciència a base dels treballs de camp, "que m'agrada molt elaborar". Sous baixos, dones esclaves dels hotels, joves pressionats, la maternitat, la conciliació laboral... són un conjunts d'estadis que va definint per concloure que "la gent no n'és conscient". Estem malament rere les cortines dels grans números perquè les nòmines de 700 euros és una altra gran realitat del país.
La primera coincidència va ser compartint taula durant una cantada d'havaneres a La Bella Lola, a Calella de Palafrugell. Després, amb el temps, hem tornat a coincidir al centre de Girona però ara ja més regularment. Se sent afortunat per haver pogut aparcar el cotxe en zona blava, posa el tiquet i anem al Nelson, mentre pren un cafè amb llet "llarg de cafè" i repassa la seva trajectòria judicial. No ha tingut una progressió tranquil·la ni crec que l'hagi volgut des de que un bon dia va decidir du la contrària al pare "i si ell era fiscal, jo vaig voler estudiar ciències exactes". Però la vida dóna "moltes voltes" i actualment és magistrat president de la Secció 13 Civil de l’Audiència Provincial de Barcelona. Mentre parlem va fumant Habanos, marca generacional i hàbit que va adquirir a Sant Sebastià "perquè és el que fumen els bascos".
No sé si el Dret és avorrit, "això depèn de com es miri", però en tot cas ell és una persona que intenta no para ni un moment perquè té una màxima que cita en castellà "no hay que dar ninguna tregua al vacío". De fet, algunes expressions les esmenta en castellà, tot i que el seu origen valencià el delata a cada moment. I dins d'aquesta inquietud personal, s'inclou a banda la feina de donar conferències, escriure llibres, dirigir una revista... "que em salven de la rutina de les sentències". Deixem en un interrogant l'avorriment o no del Dret "per a mi és PP... [somriu en veure la meva cara] Pura Passió!" però en tot cas la Justícia sí que és lenta "però hi ha la voluntat de canviar-ho". I tot i els punts de vista més crítics, defensa que "la justícia està feta per al ciutadà" i si no és així és realment quan "és un error".
Ara, la temptació política a les espanyes és tenir els magistrats controlats: o sigui, les lleis. La temptació és gran i les pressions, també ho són. I el CGPJ n'és la prova de la disputa entre els qui volen tacar el mapa de l'Estat amb banderetes de color blau i els qui ho volen fer amb les de vermell. I per desgràcia això també es reflecteix en tots els àmbits de la societat: periodisme, comerç, empreses... Però proclama l'essència de la seva professió per ressaltar que "és apassionant posar-se en el lloc de l'altre" o sentir algú que exclami "hòstia, vull justícia!". I això seria l'equilibiri de la mítica balança, quan a l'altra costat hi apareix "la imatge horrible de la visió mercantilista de la justícia". I mentre diu això al País Valencià passen moltes coses, "mentre cada vegada hi ha més Benidorms", m'agrada l'humor real de la sentència final "si trepitges merda, s'aplana..." I es recrea amb el "Zaaaplana". Riu perquè explica que es recita molt aquests dies.
Recorda amb nostàlgia que l'època al País Basc va "ser la millor de la meva vida, tot i que van quedar amics pel camí". Allà va entendre i saber què és un partit nacionalista, tot i que no es considera nacionalista "però sí dels Països Catalans". I explica quins són els seus defectes: "no sóc nacionalista, ni sóc creient". Però es classifica com a bon valencià perquè "sóc apassionat i animat" i tinc el mateix sentit de la vida que es resumeix, "imagina't, en fer les falles per després cremar-les".
La independència judicial existeix, però com es demostra? "És un concepte romàntic" Però... i la prevaricació? Perquè també hi ha condemnes a jutges. I és quan raona que la independència és no rebre ingerències alhora d'aplicar la llei. I mentre parla les paraules independència i ingerències em recorden al romanticisme que pateix l'autodeterminació de Catalunya. Evoca entre rialles que "l'única justícia que existeix és la divina" i per això la humana és la d'"evitar al màxim el concepte injustícia". Ell parla de sí mateix davant d'aquesta responsabilitat judicial i personal, amb la primera llei mental" he de ser conseqüent amb el que he dit i he fet i per això no puc ser ni vanitós". Admet un punt de supèrbia "que també és pecat" i la necessària mà esquerra "per controlar" un cas, tot i que també hi ha vida "i en el seu cas molta" més enllà de la llei.
Música / Angie # Rolling Stones
["Qualsevol balada de Mick Jagger, en la meva època dels Beatles o els Stones, jo era dels Stones"]
* Mai la sàvia natura, en cada nova primavera repeteix velles flors *
[Riu i dibuixa ulls d'escriptors mentre diu: "cal que t'expliqui el doble sentit?"]
PD: Pensament per a la felicitat. Una aventura personal.
PD2: El nou Wembley. El coliseu romà del segle XXI.
PD3: Gomorra, de Roberto Saviano. Per llegir!
PD4: Pioners a Barcelona de la xarxa wifi gratuïta. Idea brillant.
Música / Dreams # The Corrs & Fleetwood Mac
* The world comes to us in an endless stream of puzzle pieces that we would like to think all fit together somehow, but that in fact never do *
PD: Rachida Dati, més que un nomenament.
.jpg)
Acordem veure'ns al Cafè el Cercle però abans es produeixen un parell de casualitats. La primera, trobar-lo al Pont de Pedra conversant amb un periodista, amb el qual en pocs minuts donen pinzellades ràpides a la política del país, l'Estat i França. Coincideixen força en els punts de vista i es nota la simptonia mentre van passant turistes i visitants que visiten l'exposició de flors amb temperatura agradable. La segona, just quan caminem i passem davant l'Ajuntament, rep la trucada al mòbil de Carles Puigdemont. I és clar, la broma era fàcil i les rialles, també. Em quedo amb només mitja part de la conversa. Som al Cercle, lloc espaiós, tranquil i poc il·luminat. No du corbata i em sorprèn el detall. Un tallat i un cafè mentre una estudiant intueixo que comença a preparar la recta final de curs.
A la tardor farà vint anys del compromís d'aquest olotí amb la política. Dedueixo que la precocitat l'ha fet madurar més ràpid i si diumenge va complir els 34 anys, quan l'escoltes mentre prens notes, dedueixes que la política ha transformat la seva evolució. Polític en estat pur i de convicció fidel a Convergència; home de conviccions però que reconeix que "la política és una època de la vida i no una professió". Així ho reivindica mentre du set anys a Madrid: quatre al Senat, "on s'exerceix un gran control al govern", i tres al Congrés, "on m'he buscat la mala vida". I ho puntualitza amb la sensació que ara està a la primera línia del combat polític amb el pros i contres que provoca. La part negativa és imaginable: "Has d'aguantar debat de curta volada, són vols gallinacis que són molt tristos i amb monotemes molt empobridors". És el peatge dels observadors entre el talante i "la gomina més de base testicular i no cerebral".
Mentre va donant voltes a la Montblanc que ha extret del pit de l'americana, va analitzant els pros, que també hi són. Els viatges li han donat una perspectiva que el permet tenir més visió de la nova Europa i l'enriqueixen alhora d'exposar els seus punts de vista i al mateix temps, analitzar-los i comparar-los. De moment, tot i les ofertes, "encara no he posat l'intermitent en direcció a Catalunya". Ho farà, segur. És el present i el futur de la Convergència que en aquestes municipals preveu que farà l'última glopada. "És com el púgil que està tocat i que ha de rebre l'últim cop de puny a l'estómac". Mentre fa els gestos, entenc que l'anàlisi ja està assumit i que l'objectiu és preparar la remuntada, amb noves idees, més projectes i superar el postPujolisme amb més distància.
Té blocs i va ser un dels pioners de la política catalana i espanyola. Ara fa dies que no el pot actualitzar per problemes tècnics que espera resoldre. De moment, els té escrits i pendents. "No cal veure més enllà del nas per comprovar que els mitjans s'han fraccionat i especialitzat i que els blocs és una altra manera de fer política", raona, amb la convicció que cada vegada més el joves "veuen menys la televisió" i prefereixen més "ser espectadors actius que passius". El bloc substitueix una llibreta mental que en poques ocasions s'ha fet real. Li hagués agradat després de gairebé dues dècades i per això ara lamenta la poca perseverància.
Valoro la seva oratòria i ell li resta importància dient que el mèrit és de "l'admirat" Josep Pla i de la recomanació "d'evitar derivades" i d'escriure el català "com s'ha d'escriure". Al final de la conversa faig cas del seu consell. Repassem la "crispació" de Madrid, les "solvents i esperançadores" eleccions franceses, la "baracca" de Zapatero, la "resistència" de Mas, com "s'ha empobrit" el català, com "s'ha fos" Catalunya amb aquell ingredient de "fot-li fort i tal com raja dels companys de viatge" i en com és l'era de les municipals carregada d'independents "quan està de moda no tenir experiència i ser independent". Va fent "offs" que respecto i que són herències de la política de la Villa y Corte. La família i les dues xuclametes no tenen off. Del pare va aprendre la cultura de "l'esforç i la superació" i dels relleus, que la política a vegades és "massa dura" per fer-la compatible amb les bessones.
Música / Jo vinc d'un silenci # Raimon
["Clàssic, molt clàssic"]
* Tingues els teus pensaments en la futura generació però actua setmana a la vista *
["Són acció i reflexió al mateix temps"]
PD: Detall de l'alcalde de Salt d'anunciar-me que ha fet el salt a la xarxa. Neix Torramade.cat.
PD2: Arriba el primer cap de setmana d'un clàssic que compleix 60 anys, Cannes.
PD3: El necessari llibre pòstum de la periodista Anna Politkóvskaya.
El seu cognom ens ha unit de manera divertida en les converses puntuals i és un bon motiu per trencar el gel quan li recordo que Mister Mundo Juan García Postigo és de Màlaga, on probablement hi ha gens comuns en la nissaga. Riu amb modèstia, però l'encant Postigo es respira en el municipi. Precisament, resta importància a aquest fet i considera que "des que estic a la política he envellit moltíssim" i des que està a l'ajuntament "encara més". Tot i això, reconeix que disfruta fent el que fa i que si en el darrer any du un "ritme bestial" és perquè també "em sé adaptar força a les circumstàncies".
Obre la porta de l'alcaldia una persona que desprèn joventut pel to com va vestit i pel caràcter amb el qual s'expressa. Tot i que els raonaments i els plantejaments ja són més madurats del que aparentment podria semblar. Quan posa la vista enrere valora amb molta satisfacció els vuit anys d'alcalde, tot i que ha arribat a una cruïlla que no sap quin rol l'espera. L'Entesa per Llagostera, que agrupava les esquerres, s'ha desfet però els seus càlculs són els de sumar novament junts. Repassa amb nostàlgia la utopia d'una Entesa -"nosaltres hem anat a la inversa del tripartit de la Generalitat"- que va basar el seu èxit en funcionar al marge de les forces que el van conformar: ICV, ERC, PSC i els independents.
"La política és una etapa que durarà el que durarà", explica gesticulant amb les mans i de manera planera per argumentar el moment actual. Li agradaria repetir per continuar la feina que els primers quatre anys "vam heretar" i els propers quatre "vam començar a exectuar". Però si no s'obté la victòria o una coalició guanyadora, té clar que hi sortirà guanyant a títol més personal. "La família ha patit moltíssim", reconeix, mentre valora el temps que comprarà. Paraula de moda en la societat anglosaxona que vol dir més temps "per a mi, la família i els dos nens". En Bru, que el mes vinent farà un any, i l'Ada, que en té tres, i que l'Imma Mayol va titllar com "la nena del Tinell", en veure que tenia una mes quan es va signar l'acord.
Així doncs, Postigo ha canviat. Com ho fa fet Llagostera. I també, ICV. No es guarda l'opinió del cas Núria Pòrtulas i està convençut que "aquesta situació no s'hauria d'haver produït en un sistema democràtic". Per això, culpa una llei antiterrorista "injusta" que provoca les angoixes "d'una família i uns amics" per la situació generada. Però tot i les crítiques que s'ha generat contra Boada i el seu partit, es preveu que "ICV continuï creixent" en aquestes eleccions. Lamenta, des de la distància, que l'objectiu d'aquest cas "ja s'hagi perdut" i que ja no es parli de la Núria "sinó contra ICV per ser repressors". Desgast i les entranyes d'un país com l'espanyol encara per resoldre després de 31 anys de la mort del dictador.
Orgullós de Llagostera i satisfet de la feina feta, amb el descans personal "de tenir la consciència tranquil·la, tot i els errors que he pogut cometre". Balanç personal i global, d'un alcalde que es veu així mateix com una persona dialogant, propera i que valora la família per "la seguretat que li dóna". Intenta dissimular el "bon Leo que sóc" i això significa "tenir l'autoestima molt alta" i ser tossut. Però l'obstinació també ha estat una de les raons de ser per demostrar que primer ha estat Llagostera abans que els "voltors especuladors dels camps de golf i les urbanitzacions" i que primer ha estat i serà el poble abans que "les injustícies".
Música / Ahí estás tú # Chambao
[Tria un dels cd que té al cotxe, entre els quals hi ha Sting, Police, Jamiroquai]
* *
[“Sóc dolentíssim per a les cites”]
PD: Conversa amb Josep Sánchez Llibre. Passés el que passés acordem un sopar a Girona. Parla d'orgull i d'il·lusió per a la final. Vuit hores després... es compleix. El club hauria de retre homenatge als més de 300 sacrificats a Barcelona.
PD1: Correus esperançadors. Literal: “Discurs de Steve Jobs a la Standford University... una passada”.
PD2: El primer premi Lulu Blooker Prize per a un bloc que va molt més enllà de la pantalla plana.
PD3: Brillant i opotuna entrevista de Xavier Bosch a Loretta Napoleoni, en una campanya centrada per l'agenda política marcada per La Vanguardia a través del terrorisme internacional.
La trobada inesperada de dissabte al torneig del Vilartagues prossegueix amb un cafè al cèntric Bar Núria. De fet, tenim nexes que darrerament ens uneixen en camps de futbol a 7. És un home de sorpreses i una vegada més em comunica que ara és el director de comunicació de la Comissió Nacional de l’Energia. O sigui, Madrid capital. Quedem dimarts, San Isidro, és fiesta castiza i ho aprofita per tenir a punt el viatge a Glasgow per veure la final de l’Espanyol. Pronostica un empat a 1 i que s’arribarà als penals. Somriu. Un cafè amb llet i una aigua acompanyen la conversa.
Comença per repassar l’efervescència de tantes llistes, sobretot independents, que es presenten "més que mai" a les municipals. Raonament: "És la primera vegada a la història de la democràcia moderna que això passa". Motiu: "Arriba l’època en què la bossa de gent de 25 a 40 anys busca la política professional". Versió light, perquè la real em demana que no l’escrigui. Tal com raja, en la primera entrevista “que concedeixo després d’abandonar la política”. O sigui, sortir de CiU. Expressa que sempre s'ha d'anar a votar “encara que sigui en blanc” i a Banyoles donarà el vot a “Jordi Bosch, Barraca, perquè és l'únic que m'ha telefonat per demanar-me el vot”. I pensava votar en blanc.
Expolític que vol ser diplomàtic "perquè no vull dir el que penso", però es deixa anar a mida que es va trobant còmode en l’escenari que durant uns anys ha viscut. Comença pel finançament dels partits i per interrogar-se en veu alta com es subvencionen aquestes campanyes "tan cares si els partits no tenen diners". I somriu de manera sagaç imaginant-se les presses a última hora amb maletins amunt i avall per amortitzar la despesa. Potser l'altaveu de les males consciències?
El dia 27 intueix una davallada de Convergència perquè "ha deixat massa gent pel camí a casa", tot i que admet que té "un gran líder que es diu Artur Mas". I no s’atura: “No té un substrat municipalista i està ple de mediocritats que s’amaguen a les llistes i que han d’aguantar carros i carretes per tenir la cadira encoixinada”. Queda dit, amb la consciència de la ira que desperta entre molts dels excompanys "per dir la veritat". Preveu que el PSC mantindrà el tipus i guanyarà a les capitals de comarca i les grans ciutats "perquè té gent que és de l’àmbit municipalista", mentre que intueix que ERC tindrà "una implantació important al país i, especialment, en els àmbits rurals".
Visiona que estem en una època de manca de lideratges perquè Suárez, Pujol i González "són molt difícils d’igualar". Tot i això, lloa José Montilla pel tipus de lideratge que exerceix: "Seriós, a l’ombra, fa poc soroll i les seves ganes de treballar ens donaran estabilitat per molts anys". I coincideix plenament amb el President, que fa poc va exposar a Madrid que els catalans "hem de fer més esforços per fer-nos notar". Així doncs, els catalans comencem a desconfiar de Madrid, que no ens donarà res i ens ho hem de guanyar. Exemple: l’Estatut. "Els catalans no hem anat prou junts i a Madrid ens han raspallat molt però no s’aconseguirà res".
Exmembre del CDS que continua pensant que el centre és la clau de les victòries a Catalunya i l’Estat. Defuig del tòpic que proclama que el centre polític no té ideologia i ho defensa amb l’exemple de Zapatero i el seu famós "talante". Analitza que el centre "a l’Estat són tres milions de vots i a Catalunya, 400.000 i això és guanyar o perdre unes eleccions". I què és el famós centre? Doncs "un estil i una manera de fer que ve a substituir les grans mancances ideològiques de l’esquerra i la dreta".
Música / Te recuerdo Amanda # Víctor Jara
[I canta la tonada inicial]
* Perdre avui per guanyar demà *
PD: Jason Calacanis i les ganes d'innovar després dels blocs.
PD2: Precís com sempre Joan Subirats a El País amb el seu Interrogantes.
PD4: Sort a l'Espanyol. Glasgow demana aquesta nit bravehearts.
És un dels representants de la nova Esquerra que aspira a governar els municipis que cada vegada tenen més pes al nostre país. Roger Zamorano ja no és un cas aïllat sinó un paradigma, però el partit n'espera més i més perquè vol anar tacant Catalunya. Comencem parlant dels cafès tertúlia, que és un registre de petit format que el partit ve organitzant per a les municipals i que serveix per recollir les inquietuds dels habitants "en la distància curta". La primera nit electoral no va triar un acte públic de grans dimensions sinó que va preferir el cara a cara amb una quinzena de veïns. "És una idea que ens està donant molt bon resultat" i té la seva lògica: els ciutadans prefereixen parlar més amb aquests tipus d'acte que no en un sala atapeïda.
Arbúcies s'ha anat transformant, amb propostes de creixement, però manté l'encant d'un urbanisme controlable. Sostenible, com està ara de moda, que fa de contrapès a la temptació de l'especulació. I m'agrada quan explica que Arbúcies "ha estat el municipi que més hectàrees ha aportat d'espai protegit al Parc Natural del Montseny". La protecció del territori hauria de ser un repte cada vegada més una obligació dels municipis que tenen un marc envejable i que no es pot vendre a qualsevol preu en l'època que la construcció comença a preveure l'estacament que fa anys es ve anunciant.
De moment, ni el tren d'alta velocitat ni la línia de molt alta tensió trencaran l'encant ecològic d'Arbúcies i això fa que el municipi no pateixi la convulsió d'altres pobles de la mateixa zona. Quan sortim a donar un tomb va analitzant els canvis que ha tingut i tindrà el municipi: és el coneixement de causa de quatre anys i que espera ampliar a vuit. Mentre ho fa, no vol tenir en el punt de mira cap possible pacte i espera el resultat electoral amb l'esperança de la "feina ben feta".
Música / Caballo Viejo # Simon Di
["M'agraden tots els boleros i, sobretot, els que canta María Dolores Pradera"]
* No hi ha peix que gosi aixecar la seva cua a la Mediterrània i que no hi porti les quatre barres a la cua *
Ens vam conèixer quan va entrenar el Valvi i fora de les pistes ens van unir les esporàdiques trobades per la ciutat i el nexe del seu fill Hèctor. Amb el temps, quan hem coincidit, hem parlat més de nosaltres que del bàsquet i les seves estades ha Girona han anat més en funció de les etapes com entrenador. Ara "estic a l'atur" i la sensació és que "trobo a faltar a entrenar", però una vegada més el veig amb la necessitat personal de superar-se. Va ser el mirall de força tècnics sorgits de la Penya i ser el referent també suposa més pressió i una responsabilitat que diria que encara l'acompanya amb el tot el que fa i diu.
Ara, admet que el bon cartell a l'ACB el tenen els tècnics que provenen de l'antiga Iugoslàvia, mentre reconeix que els catalans i espanyols se'ls contracten per altres reptes menys meritoris. Per això, raona que potser ha arribat l'hora d'acceptar ofertes que vinguin de lligues com la italiana, la francesa i les dels països de l'Est. Mentre em parla em dic a mi mateix que m'agrada ser allà, escoltant-lo i pensant que el Barri Vell de Girona és un indret únic, especial com el seu habitatge i la seva professió.
Té ganes de fer un bloc o un web i té projectes i idees brillants per penjar a la xarxa. Pero surt l'altra vessant que sempre l'ha acompanyat: "Si ja he molestat massa imagina't si ara vull fer una cosa així." Si vol, pot. Li agradaria fer-ho però tem haver de fer una aturada si el contracten. I mentre explica les idees, mentre mou els braços com si fos a la banqueta, torno a pensar en l'Alfred Julbe de fora les pistes, aquella persona inquieta i amb ànsies d'acumular coneixement. En els darrers mesos m'ha parlat del bloc de Piti Hurtado, un exajudant seu, i de com està consolidant el seu PizaRisas a la xarxa. I aquesta també és una causa de la trobada.
Militant del PSC "que no sóc constant", tot i que "sóc d'esquerres i crec en les esquerres". Encara recordo -fa ja anys- el dia que Joaquim Nadal va anunciar el seu fitxatge personal a la seu del PSC de Girona. Votarà a Girona perquè és on està empadronat, tot i que no seguirà les eleccions de manera especial. Està cansat, cada vegada més gent ho està, del "gran error" de la política dels titulars i d'uns polítics que haurien de desaparèixer més. Necessari i desitjable però l'espiral alimenta la bèstia que molts tenen a dins.
Música / Introductory Fanfare # Emerson Lake & Palmer
[Agafa el disc d'una pila i el posa. Entre el munt hi ha coincidències com les de Supertram, Sting, Aute, Police, Aute, Deep Purple, Llach... i un llibre de Joaquim Nadal que diria que, fins i tot, ens observa.]
* Si lo que vas a decir, no es más bello que el silencio, no lo vayas a decir *[Mentre fa la tonada d'El Último de la Fila. Cuando el mar te tenga.
PD: Ahir al matí vaig comprovar on fa els millors negocis Joaquim Vidal a Sant Gregori.
PD2: El món de Leonardo, el gran, a un clic.
PD3: La mítica Cahiers du Cinema ja té una edició en espanyol des de divendres.
Va ser ell qui va organitzar la primera trobada de blocaires de les comarques gironines. Quedem al restaurant Gran Muralla, davant la seva empresa, per fer-ne balanç i comentar el per què es va aventurar amb Internet i l'empresa que fa dos anys i mig va crear després de deixar Gas Natural. Del Beers&Blogs n'està satisfet "perquè va ser molt interessant" però els reptes són els de continuar apostant pel networking.
Gestor nascut a Figueres el 1967, però que hi va viure poc temps. Va passar per Salt, tot i que des dels 4 anys viu a Girona. Està en exedència de Gas Natural -va demanar-la de cinc anys- perquè es va cansar d'anar i venir de Barcelona amb tren i deixar la família de banda. Després d'uns anys va decidir aturar-se, dedicar-se a pensar durant mig any i al final va decidir ser freelance, abans de crear una empresa a Internet, "que era el que a mi m'agradava". I va apostar pels buscadors, la relevància i "la possibilitat de negoci". I va néixer altas-buscadores.com.
Té pocs clients a Girona, la majoria són d'arreu de l'Estat i, sobretot, de Sud-amèrica. El 90% li arriben a través del web. I el contracten per posicionar la seva marca entre els buscadors: especialment Google, que em destaca que a l'Estat és on aquesta companyia té més penetració del món. Parla del 98%. Mentre que en el segon país d'influència es troba entre el 70%. Yahoo i Ask.com són els altres grans portals de referència però que, a casa nostra, Google marca la diferència.
La seva SL comença a funcionar perquè cada vegada hi ha més clients que se estan més mentalitzats de la necessitat d'invertir per després "treure'n un millor rendiment". I ho sap perquè per això el contracte de l'Argentina, Mèxic, Xile, "que és dels països més avançats", Colòmbia... I, per exemple, el busquen els de Punta del Este, a l'Uruguai, perquè volen que les seves platges puguin ser més competitives a a la xarxa per rebre turistes nord-americans que habitualment es decanten pel Carib i el Brasil. I el perfil dels clients provenen en general del turisme i les immobiliàries, "dos sectors, que han vist que internet és una molt bona oportunitat".
Google l'acaba de seleccionar com a partner oficial de Google per fer formació sobre Google adwords. És un dels 14 d'arreu de l'Estat. És per explicar com es gestionen les campanyes d'anuncis a Google i com es pot rendibilitzar. Serà a la Cambra de Comerç de Girona. La competència publicitària a Internet va en augment i Google vol continuar marcant la referència. Google, precisament, té una referències "de 120 a 150 criteris" per decidir els criteris de rellevància. "Ara ja no és el factor determinant qui té més visites, sinó qui t'enllaci. Però és un de molts factors".
Des de fa dos anys l'apassionen els curses d'orientació a la muntanya i és un dels membres del Club Aligots de Girona. Parla relaxadament i amb calma "però sóc inquiet" de la natura mentre m'explica en què consisteix aquesta pràctica que, com passa amb internet, els països nòrdics són la referència. Mentre ho dibuixa en un paper penso en l'orientació que ha trobat a la seva professió, amb la família i el seu fill, i la muntanya. L'instint personal de, sense posar res a Google, decidir en què s'ha d'invertir en aquesta vida.
Música / Sultans of Swing # Dire Straits
PD: Girona ja viu el Temps de Flors. Són ja 54 anys.
PD2: Charles Saatchi aposta per una gran galeria mundial i virtual. Un pioner del segle XXI.
PD3: Mondo, una temptació més a Barcelona.
Música / When the Saints Go Marching In # Bruce Springsteen
*I Have a Dream *
PD: La segona entrega de la nit.
PD2: Gràcies pels ànims Miquel. M'he permès la llicència d'afegir-te a la llista de blocs. Recordo encara el 23 d'abril del 2006 i una vegada més et reitero l'agraïment. Salut!... i sort!
PD3: La alquimia de la innovación, el nou llibre d'Alfons Cornella. Innovació, Infonomia, Cornella... imprescindible! Si Ferran Adrià i Àlex Rovira són venerats al Japó, Cornella ha causat sensació durant la seva estada a l'Argentina.
Cèntrica plaça del Mercadal, a La Taverna. Calma tensa a l'espera que arribi l'hora de la veritat a Bescanó perquè ja queden poques hores. Parla amb calma i se sent tranquil·la abans dels quinze dies de la campanya. Es presenta per primera vegada a un municipi que ha crescut ordenadament amb l'esperança d'obtenir un bon resultat i això és que el que valorem camuflats sota unes fulles verdes que ens protegeixen dels raigs solars del migdia. Dos cafès amb gel, mentre posa el paquet de Nobel damunt la taula i l'encenador, em demana per fumar i reconeix que "fumo massa" per suposo aplacar les ànsies.
Filla de Salt que va arribar a Bescanó als anys 90. O sigui que després de disset anys ha tingut l'oportunitat de comprovar com s'ha transformat el poble i ha deixat de ser "hermètic". De poble a municipi cada vegada més connectat amb Girona i que, com d'altres, viu pendent ara de la línia de molta alta tensió. Són els preus de les transformacions que necessita la modernitat perquè permeti que Catalunya sigui més competitiva però que té l'esperança i la convicció que serà a canvi del sacrifici de Bescanó.
És mestre en excedència i ho troba a faltar. Fa divuit anys va ser la directora de la primera llar d'infants de Bescanó i com explica "vaig gestar-la, parir-la i criar-la". Però per una història "que millor no explicar-la" va deixar-la i ara treballa a l'Ajuntament de Girona. Una professional més de l'educació, la professió dominant en política, però té les seves pautes. Reconeix que necessita tenir les coses "molt" controlades perquè "no sóc líder i no sé manar. Jo demano", comenta mentre somriu. Amb aquesta base intentarà que el seu debut superi les espectatives, tot i que el debat de dimecres entre els candidats l'incomode en excés "perquè veus, és una cosa incontrolable, no puc saber com anirà!".
Veu l'alcalde Xavier Soy amb la intenció de buscar l'acord i és conscient que defugirà de l'enfrontament per polemitzar. No creu que enfrontar-se a un dels alcaldes més experimentats sigui per buscar "tensions innecessàries" i per això pretén arribar a acords. "Els meus estats d'ànims són molt interiors", m'avisa mentre surten els noms de socialistes com Àlex Sáez, Roger Casero, Pia Bosch... que ara segueix amb uns altres ulls perquè afronta una experiència que li agrada molt "i que potser ja duia a dins". Potser s'ha despertat l'animal i, tot i que "confio molt poc amb mi mateixa", pugui semblar que no s'acabi de deixar anar. Però quan avisa que aspira a passar d'un a tres regidors i "per què no... quatre" doncs ja demostra l'esperança i la il·lusió amb què ha fet aquest pas a la seva vida.
Música / Un Núvol Blanc # Lluís Llach
["Li agradava Mare, de Dyango, perquè és una cançó que m'ha fet plorar"]
* La vida és dura [diu sovint a la seva filla] i la merda tova! [li contesta Ia de 13 anys]*
PD: Em fa il·lusió que la trobada entre Àlex Rovira i Dídac Lee sigui el 26 de juny a Hostalric.
Entrades
