Bloc de l'Eduard Batlle

Brillant discurs el de Miquel Iceta al Parlament. Domina el tema i coneix bé els dictats que cal seguir, perquè ja ho va demostrar durant el mandat de Pasqual Maragall. I llegeixo els elogis dels seus en blocs com els de José Antonio Donaire i Pia Bosch. Tenen raó: és seductor! Però en el fons, després de veure com Ibarretxe acaba d'anunciar que convocarà una consulta popular sobre el futur del País Basc el 25 d'octubre del 2008, tant si abans hi ha acord com si no amb el govern espanyol, jo vull això. Vull això i si pugués ser més, i més!, i no excel·lents radiografies del país carregades d'una precisa oratòria.

Deu mesos després de les eleccions, amb el debat al Parlament s'ha demostrat que l'espiral de la nostra política continua down. Estèril d'idees, vaja, i una constant de mirades al melic. Suposo que qualsevol gran expert de màrqueting, dels que ara estan de moda, assessoraria a la cambra que presideix Ernest Benach que canviïn el xip perquè... a qui pot interessar aquest escenari tan dialèctic que defuig de la societat? La població avança i vol fer-ho amb la convicció i la sensació que la política està per davant, però ara fa temps que, en general, es té aquesta visió i força polítics ho reconeixen en la distància curta. Cal una revolució, el canvi a la política digital per fer-la més actual, perquè la societat avanci i el país sigui, globalment, més competitiu.

Dues conferències de prestigi a Girona en només 24 hores: dimarts la del cardiòleg Valentí Fuster, a la UdG, i ahir la de José Antonio Marina, a l'Auditori, en el Fòrum de la Innovació del Cidem. Dues apostes que cal lloar. I dues coincidències en les seves respectives visions de present i futur: els adults estem obligats a potenciar els joves en la nova societat del coneixement. Que dos referents com són Fuster i Marina, en el camp de la medicina i la filosofia, ens traspassi la responsabilitat dels adolescents em sembla un atreviment engrescador. Ara que cada vegada la competència, les idees, la innovació, el progrés, les TIC... reclamen cada vegada més ciutadans preparats, és cert que el nou escenari ens condiciona si és que volem que el seu futur sigui més pròsper que el nostre. Si més no, és el nostre deute i, a més, no en podem defugir: és a les nostres mans!

Fuster va reivindicar que els investigadors no necessiten trobar-se amb la oportunitat als 35 o 40 anys. Cert. I per això té projecte reals per potenciar ja la ciència i la vocació de la recerca en joves que estudien a l'institut. I la llàstima és que el procés es faci a Madrid (CNIC). I pel que respecte Marina, la valoració a Girona és que els pares sobreprotegim en excés els infants i ja de petits en acostumem a posar-los les coses massa fàcils. Resultant: comoditat infantil que traspassa a l'adolescència i a l'edat adult i productiva. Una estimació en la qual va basar una dada alarmant que convida a la reflexió: un estudi revela que el 75% dels universitaris volen ser funcionaris. Són tres de cada quatre! Si ja sabem que aquesta nova societat t'obliga a reiventar-te constantment, després no ens lamentem que les futures generacions no ens permetin posicionar-nos en la societat del coneixement.

I tot això, sense oblidar un ingredient indispensable com el de la felicitat, en l'entorn familiar i laboral. Marina, dixit. Lògic... perquè és la millor medicina per combatre les depressions.

Música / Strong Enough # Sheryl Crow

PD: Em va agradar dinar amb els amics del Club Saratoga i comprovar l'agradable restauració del mobiliari de Can Marquès. I conèixer dues admiradores inesperades dels nostres blocs. Gràcies.

PD2: Ja tinc ganes de llegir el nou llibre de Josep Maria Fonolleras, La samarreta de la Fatimetu, que just el presenta avui durant la setmana del desè aniversari de l'agermanament solidari entre Girona i Farsia.

PD3: Llegeixo el nou Público. Un disseny similar a l'Avui i una bona pel·lícula de franc. Jove, atrevit i ben lligat al futur de Zapatero. I m'ha fet il·lusió trobar-hi a la secció d'Opinió la firma de Manolo Saco, que té un bloc brillant i ens tenim enllaçats des dels inicis. Ara cal esperar les remodelacions de La Vanguardia, primer, i després El País i El Mundo.

PD4: Llibre rebut: El fin del trabajo, de Jeremy Rifkin.

PD5: La conferència del president de l'Iran, Mahmoud Ahmadinejad, a la Columbia University de Manhattan.

PD6: Segona trobada de blocaires a Girona. L'organitza Beers & Blogs aquest vespre al City Arms.

Estava convençut que Alfons Cornella saccejaria consciències en la conferència que va efectuar ahir al matí a Barcelona. Un post com el de Platxèria en deixa constància. Les sessions del creador d'Infonomia són cada vegada més difícils de veure a casa nostra perquè aquest editor de les idees, tal com es defineix, té moltíssimes ofertes per anar arreu del món. Cornella és un dels gurús del nostre país que més s'ha atrevit a plasmar a la xarxa els canvis socials que s'han produït amb la socialització de les TIC. Paraules clau del futur com interacció, persones, educació, formadors, xarxa, cooperació, imatge, coneixement, aprendre, comunicació, informació...

Una conferència del creador d'Infonomia suposa un abans i un després perquè és un emprenedor que intenta competir constantment amb la societat del coneixement. I et processa els canvis de futur i et mig desconcerta: t'obliga a pensar. I les seves visions, especialment en el món educatiu com les d'ahir, provoquen petits shocks en la ment de qui les escolta. I ens fa obrir els ulls, precisament, com el títol d'aquesta cançó.

Música / Open your eyes # Snow Patrol

* Les qui condueixen i arrosseguen el món no són les màquines, sinó les idees *

PD: En la línia d'Alfons Cornella, un altre gurú (aquest mundial) va estar brillant al migdia a Girona, el cardiòleg Valentí Fuster, que va pronunciar la lliçó inaugural de la UdG i va alertat sobre el creixement de l'obesitat al món, tant en països pobres com rics. Les malalties cardiovasculars són la primera causa de mortalitat a la Terra.

PD2: El filòsof José Antonio Marina serà avui a Girona per parlar en el Fòrum de la Innovació que el CIDEM organitzada en diferents ciutats del territori.

PD3: Hard Rain, projecte ecologista i de fotografia amb música de Bob Dylan. Bona causa.

PD4: Acabo de rebre la invitació per assistir a Evento Blog Espanña, que es celebrarà el 23, 24 i 25 de novembre a Sevilla.

PD5: Semàfor verd al triomvirat Jordi Basté, Núria Riquelme i Mar Poyato pel detall d'ahir a la secció de Bloggies del món.

Just quan la competència en el mercat de premsa escrita és més dura, sobretot pel factor internet, resulta que ja està tot a punt perquè demà surti un nou diari. L'aposta de Jaume Roures, de nom Público, neix amb l'objectiu de ser un altre altaveu de referència. I en el fons, té el repte d'intentar captar lectors a El País i El Mundo, que són els protagonistes del monopoli i els causants de la Guerra Freda de l'última dècada. Jaume Roures, digui el que digui, surt amb la benedicció del govern i amb la motivació de convertir en or tot el que toca: Mediapro, La Sexta, Salvador, les pel·lícules amb Woody Allen... I amb l'atreviment de confiar la direcció en un periodista com Ignacio Escolar, un referent blocaire a la xarxa espanyola i de just 32 anys.

És indubtable que cada govern ha tingut un referent periodístic: Juan Luis Cebrián ho va ser en l'època del Felipisme i Pedro J. Ramírez, ho va ser durant el mandat d'Aznar. Ara, en les acaballes de la primera legislatura de Zapatero, Roures s'ha convertit en el nou referent periodístic (amb precedents com els de Polanco i Asensio) i l'home que vol entrar fort en l'escenari mediàtic. De moment, un diari amb mentalitat juvenil, que valdrà mig euro i que tots els guanys seran per als quiosquers. Jugada valenta d'un nou adversari a la taula de joc, que tothom desconeix i respecta, però que surt amb moltes fitxes per invertir.

Música / Immaculate Fools # Immaculate Fools

PD: Felicito Joan Badia per les declaracions que va donar a RAC1 sobre l'ensenyament de l'anglès a Catalunya. Cal una cultura més global i no traspassar el dèficit al professorat. Com sovint reflexiona el propi Badia: «Per educar un nen, cal tota la tribu.»

PD2: Bona entrevista de Marta Cailà a l'emprenedor Dídac Lee, en el programa de dissabte al migdia.

PD3: Dinar amb Camil Ros i Saül Gordillo, amb la paraula de Fausto Martí de retrobar-nos a L'Argadà. Vull que m'expliqui bé això del Rei i perquè la Girona empresarial és tan borbònica.

PD4: Atrevit i meritori article de Lluís Simón a la contraportada d'El 9. En fan falta tants com ell...

PD5: El Liceu comença avui la nova temporada amb l'òpera Andrea Chénier i una exposició de Ramon Casas.

Cremar imatges de la monarquia en públic és mostra d'una llibertat d'expressió en un país que cal recordar que va patir 38 anys d'una dictadura com la del general Franco. I després de gairebé 32 anys d'una teòrica democràcia, l'escenari tampoc ha canviat massa de mentalitat. De la repressió d'un dictador s'ha passat a un estadi de control on de manera maquiavèl·lica es poden anar activant mecanismes perquè tot continuï igual dins l'Espanya autonòmica.

La llibertat d'expressió és obvi que hauria de tenir uns límits i que amb aquestes expressions tan sols es busca el factor mediàtic, però ja són un bon petit exemple de com és capaç d'actuar l'Audiencia Nacional sense voler que la monarquia en surti esquitxada. A Madrid tothom és conscient que existeixen les cloacas del estado i quan cal que s'activin. Però si les cloacas actuen en situacions límit, ja n'hi ha moltes altres que funcionen quan el sistema en qüestió rep petites alarmes com les recents de Girona. Més fotos cremades, més control subliminal sobre la consciència del sistema.

Música / Natural Woman # Ayo

PD: Interior nomenarà un delegat a Girona amb deu mesos de retard. I per què?

PD2: Deu anys de Dossier Econòmic. Deu anys d'un bon producte setmanal.

PD3: Mor el millor mim del món: Marcel Marceau.

PD4: Com va passar als EUA, Europa ja espera amb els braços obert la joguina d'Apple, l'iPhone.

És un motiu de satisfacció la segona edició del llibre d'en Saül Gordillo (bona iniciativa d'Els llibres d'Òmnium) perquè confirma que l'interès per la consecució del domini .cat a internet va més enllà de la xarxa. Just són dos anys del registre i just són dues edicions d'un volum que recull les visions del per què Catalunya volia tenir una marca pròpia a la nova xarxa mundial del coneixement. El projecte col·lectiu d'uns pioners es va fer realitat gràcies a una il·lusió d'uns visionaris que no es van trobar amb les facilitats que qualsevol altre país hagués tingut. Però el moviment global va demostrar la necessitat de posicionar-nos amb una expressió més que confirmés un sentiment: per això el .cat és més que un domini. Una cadena trencada més i que sempre ens servirà de referent per a noves victòries perquè el futur, nostre i global (glocalització, Partal dixit), es mou en aquesta direcció.

Música / I'm gonna find another you webster hall # John Mayer

* Si no penses en el teu destí, no el tindràs *

PD: Em va agradar retrobar la sempre radiofònica Núria Riquelme a Barcelona després de força anys.

PD2: Ja dedueixo on també fan política Àlex Sáez, Joan Boada, Jordi Martinoy i Camil Ros.

PD3: El nou projecte del Camp Nou serà un nou referent mundial arquitectònic.

PD4: Ja s'ha inaugurat l'Oktoberfest i espero que algun any el bon amic Ramon es recordi que tenim un deute.

Salut comença a planificar una llei perquè s'acabi prohibint fumar en bars i restaurants -com passa a la majoria de països europeus més avançats- independentment de la seva dimensió. És un camí que no sembla tenir termes mitjos: fumar o no fumar, tot i les pèrdues inicials que això pugui suposar per al sector. De fet, un pare i un fill van marxar dimecres a la nit, a la mitja part del Barça, perquè el fill es queixava de l'excés de fum en el local. Comprensible.

Trobar-se esporàdicament Míriam Algueró és sempre saber alguna cosa més de tot el que està passant amb les TIC i els sector de les emprenedores. Va ser com producte del destí perquè teniem pendent una trobada després de les vacances d'estiu. Cada vegada que ens sorprenem, el seu projecte innovador a Catalunya, com és Xuxulanstrum, progressa i innova a través del seu web. És fàcil comparar-lo amb Kukuxumusu, un èxit iniciat a Navarra gràcies a l'atracció dels Sanfermines i que ja ha donat la volta al món.

Míriam Algueró és un bullidor d'idees i la trobada em recorda a les de Miquel Duran i Dídac Lee, entre molts altres. I just va ser, abans de les presentació d'una fundació que va deixar un dels emprenedors i activistes que la nostra terra més necessitava. Era Jaume Casademont. I podem dir que encara és Jaume Casademont, perquè la seva família presentarà aquest vespre la Fundació Jaume Casademont. Qui va tenir la sort de conèixer l'empresari, polític i activista comprèn sobradament el per què d'aquest patronat i perquè la seva família ha fet realitat el llegat. Una vegada més, un valor afegit per a la nostra societat.

Música / Run To you live # Bryan Adams

PD: Un fet ridícul: la fiscalia demana que el jove que va cremar les fotos dels reis a Girona, avui fa una setmana, declari demà davant del jutge a Madrid. Si aquests són els maldecaps de la justícia... I Acebes, com sempre, en la seva línia però del tema d'en Carod a Salamanca, "ni se sabe, ¿no?".

PD2: Desafiament digital fins el 27 de setembre. Una experiència.

PD3: Donostia ja gaudeix del 55è Festival Internacional de Cinema, mentre que ja sabem que la pel·lícula de Woody Allen rodada a Barcelona s'estrenarà per la Merçè de 2008.

PD4: Dilluns se celebrarà Somnis solidaris al Liceu, una de les causes de sempre.

L'any passat van ser els prínceps i aquest any ha estat el Rei i, precisament, va venir dos dies després de celebrar la Diada. Però l'any vinent serà la reina Sofia perquè la FOEG ja l'ha té confirmada per a la Nit de l'Empresari de Girona. Al final, amb l'objectiu de voler ser tant mediàtics, els nostres empresaris demostraran -una vegada més- que el món financer no té sentiments. De fet, com els diners. Però mantenir aquest criteri a canvi d'un impacte mediàtic no significa extrapolar l'esperit de la nostra terra a l'exterior. És vendre's a canvi de no demostrar ser un territori emprenedor i capaç d'innovar, investigar, crear, desenvolupar... i que just acaba d'inaugurar un parc científic i tecnològic per evidenciar que té un valor afegit i vol apostar per la recerca. Els empresaris gironins no poden quedar representats cada any amb els valors de la monarquia perquè abans hauria de prevaldre la nostra identitat i esperit emprenedor. I si no ho fan ells, ja ho farem nosaltres. I amb sentiments.

La ruptura entre Convergència i Unió (amb pàgines web diferenciades) només cal anunciar-la però com si es tractés d'un divorci monàrquic, s'ha de deixar passar la tempesta abans no es proclami amb tot el protocol. Seria el mateix exemple al d'un matrimoni dels Borbons, que sembla que mai s'acaba de separar. Perquè, de fet, ja en la realitat, en la nova política que experts com José Antonio Donaire classifiquen com a política 2.0... quin valor afegit aporta Unió a la coalició? Més preguntes. Com és que mentre es fa la travessa del desert, Mas intenta crear noves esperances i Duran vendre el seu producte?

D'ençà la retirada mig oficial de Jordi Pujol i que la formació està a l'oposició, han demostrat que Duran s'ha dedicat a fer el doble joc a Mas. Amb raó o sense, amb arguments o sense, en funció de la seva rendibilitat electoral, Unió és elemental que no pot passar d'un segon pla. Però és clar, el seu líder anhela més del que podria desitjar i d'aquí venen els brindis al sol per ser el futur recanvi de Mas o quedar-se un ministeri a Madrid. De fet, té sentit Unió sense Duran Lleida? No. I Convergència sense Unió? Sí. Precisament, els darrers resultats electorals, ho confirmen. Unió sempre tindrà sentit en una coalició de govern perquè a l'oposició la causa és fer d'alternativa de Mas i pentinar el gat.

Música / Patience # Take That

PD: Carles Ferrer em confirma que el proper Beers & Blogs de Girona es farà el 27 de setembre al cèntric City Arms.

PD2: Esade torna a ser escollida per segon any com la millor escola de negocis del món pel diari The Wall Street Journal.

PD3: Cabaret serà a l'Apolo de Barcelona a partir del 26 de setembre amb la gironina sempre musical Marta Ribera.

PD4: Cité de l'architecture et du patrimoine, nou referent mundial sobre arquitectura a París.

TV3 no passa per un bon moment i les explicacions de fa pocs dies de Joan Majó ho van corroborar. Les audiències ja no són les mateixes dels últims anys i aquest factor també és important perquè els guanys comercials en surtin perjudicats. De cara a l'exterior el que compte són les audiències i de portes endins el que preval són les xifres. I en aquests moments, el salt de futur de TV3 és un mal símptoma.

Hi ha diferents factors per analitzar la davallada: més competència en obert i en privat, la pèrdua de lideratge d'audiències a Catalunya, la consolidació d'Internet... cada vegada conec més gent que a les nits prefereix connectar-se a Internet que mirar la televisió. TV3 tenia la referència dels informatius, els entreteniments d'El Terrat i, sobretot, el Barça per marcar les diferències. Però, ara, ni té en Francino, ni en Buenafuente i ni el Barça. I de la resta de la programació, encara té espais referencials com Polònia, Ventdelplà, El cor de la ciutat o les necessàries sèries de Joel Joan o els sempre constants 30 minuts, però si els indicadors per mesurar una televisió poden ser els informatius... amb això ja està tot dit. Són el millor exponent de la caiguda. Fins i tot, els diumenges aposten per la Fórmula 1 i l'èxit de l'espanyolisme amb Fernando Alonso que pels TN en l'horari habitual.

Música / Love Thing # Joe Satriani

PD: Neix la Plataforma 6 d'octubre, una altra eina més per la causa.

Potser Angelina Jolie guanyarà un Oscar amb aquesta pel·lícula. Potser s'ha fet la pel·lícula per al seu lluïment, però la història de Daniel Pearl commou i una vegada més, el periodisme necessita aquestes dosis per demostrar que l'etiqueta de quart poder és massa fàcil en aquest món tan terriblement bèl·lic.

Música / The Mountain # PJ Harvey

Just dos dies després de la Diada s'ha passejat per Girona un dels millors relacions públiques del món. Després que alguns gironins i gironines hagin quedat sorpresos per la seva simpatia, recordem que sobreviviu com un milionari gràcies a això, quedem al descobert amb el parc científic i tecnològic de la UdG i la proclama dels empresaris, amb la lògica reivindicació de millorar les infraestructures de la demarcació. És el dia zero després de la visita del monarca, que va tornar a demostrar que està molt més preparat per aquest tipus d'esdeveniments amb la beautiful people que els joves manifestants, que encara confien en la Catalunya independent. Somnis com miralls trencats però que recomforten.

Després del lluïment de la jornada, tinc el convenciment que cal lloar els 20 anys de la Foeg i el seu progrés però l'aposta del parc crec que és un atreviment que encara supera el teixit empresarial i per això no serà fàcil endegar el complex. Un parc que, precisament, necessita els empresaris menys conservadors per donar sentit a la recerca i transformar el coneixement i la tecnologia en alguna cosa més real que utòpica. Per tant, el repte en I+D+i és molt alt i ara arriba l'hora de la veritat: amb o sense el millor relacions públiques.

Música / Waiting for the Night # Depeche Mode

PD: Em va sorprendre el detall de la diputada Montserrat Palma de presentar-me la ministra Mercedes Cabrera.

PD2: La reunió del consell de ministres té previst aprovar avui el Pla Nacional d'Investigació Científica, Desenvolupament i Innovació Tecnològica 2008-2011. Això sí que és important per al nou parc de la UdG!

PD3: Canvis a La Vanguardia, amb l'ascenció d'Enric Juliana, mentre El País i El Mundo preparen el redisseny per al mes vinent. Tots a punt per rebre l'aposta de Jaume Roures, amb el seu nou diari Público, que costarà mig euro i deixarà tots els guanys als quioquers. Veure'm el resultat d'aquesta jugada.

PD4: Demà comença el 7è Festival de Jazz de Girona. Bona música i públic!

Ve el monarca espanyol a Girona just dos dies després de la Diada i tots tan tranquils. Aquesta tarda serà rebut per les elits de la nostra societat i per la gran majoria dels qui ja els va bé aquest establishment: o sigui, els empresaris. I aquests són dels qui no els agrada manifestar-se i que no els maregin gaire. Almenys aquests no són tan cínics com alguns que obtinguda la bicoca proclamen que se senten convidats, primer, per la UdG en l'estrena del Parc Científic i Tecnològic i després, pels empresaris. Uns 600 convidats a la tarda i un miler, al sopar de la nit. Mentrestant, les manifestacions seran per als joves universitaris i independentistes que no entenen aquest concepte encara perquè molts dels qui ara menjaran el pica-pica abans protestaven contra la monarquia.

Bé, si després de l'Onze de Setembre tenim la sort que un arbre no ens deixi veure el bosc doncs és una elecció molt personal. I si l'excusa és que aquest Rei ja ens cau simpàtic, doncs també. Però després no utilitzem el doble joc moral de voler sortir a les dues fotos: la dels catalanistes, que sempre lluitaran perquè Catalunya progressi cap a la independència; i la de la beautiful people, que saps que sempre la necessitaràs si vols arribar a ser alguna cosa.

Música / 1973 # James Blunt

PD: Semàfor verd per a Manuel Cuyàs, dels que posa ell a RAC-1, per les seves cròniques durant la Diada a El Punt.

PD2: En Santi és un dels molts que avui treballarà des de la distància i ens vigilarà amb la màxima professionalitat, de fet... com sempre.

PD3: Un segle de vida de l'IEC i una exposició obligada. Primer centenari.

PD4: Els videojocs ja encapçalen la indústria audiovisual en vendes el 2006.

PD5: La coherència personal de Josu Jon Imaz. Un exemple de valor.

PD6: Rafa Garrido serà el periodista que liderarà el projecte del nou web que el Diari de Girona vol estrenar per les Fires de Girona. Premi merescut.

La Diada, un any més, ha estat molt per damunt de tots nosaltres. Ha estat important l'aportació del president Montilla i l'astut segon pla en què s'ha volgut situar abans de les eleccions generals, també ha estat un referent la visió dels expresidents Pujol i Maragall, així com la de l'oposició, entitats i activistes. Va tornar a ser el dia de l'exhibicionisme perquè avui el termòmetre del país ja ha tornat al seu estat atenuat. Però encara és més vital davant de tanta oferta, rituals i dosis de ferramalla, el llegat de la nostra pròpia història. És inqüestionable. La Diada som nosaltres, el nostre país i les ganes de reivindicar-nos: ara... i si cal també al segle XX. I això és molt més superior i ens ha de fer sentir orgullosos més enllà del què s'hagi proclamat, escridassat, cantat, menjat o exhibit. I alguns, a més, passejat per provocar-nos.

Música / You Know I'm no good # Amy Winehouse

PD: UNE Weblog és el bloc de les editorials universitàries.

PD2: Cooper-Hewitt: Disseny per al 90% de la població del món que no pot pagar-se'l.

PD3: Una descoberta anònima blocaire més: Regidora accidental.

Contra la doble moral, el cinisme, la hipocresia i l'establishment, Catalunya necessita retrobar-se a sí mateixa per demostrar que la indepèndencia pot ser alguna cosa més que un sol espai electoral. La colònia catalanista no pot ser un reducte dels catalanets de sempre, que són una colla d'incompresos i no són un cavall guanyador en l'escenari mediàtic. Però en certa manera, els poders fàctics continuen tenint el timó d'aquest país i són els suports de tot el que cal aguantar perquè el país no avanci més enllà. Quan sembla que cada partit té la seva pròpia recepta i marca un dietari clar al seu electorat, la Diada només serveix per unificar un ritual que recorda la derrota. Ells drets i nosaltres, agenollats. Per tot això i pensant en futures generacions més agosarades, preparades i valentes: independència!

Música / This Land Is Your Land # Bruce Springsteen

PD: Una entrevista de present i futur a Alex Salmond.

Gràcies a la Mercè Vidal vaig tenir l'oportunitat ahir de retrobar-me amb l'Associació de Masos de Torroella i l'Estartit (AMTE), l'ara alcalde Joan Margall -ha aconseguit un repte molt meritori- i amb Josep Maria Rufí, amb qui m'agrada conversar. Després del debat del 3 de març amb els candidats, fins i tot abans de la precampanya, amb l'objectiu d'escoltar els programes més que de polemitzar, ara el nexe va ser la festa anual durant el cap de setmana. Ahir, al restaurant Jocs, més de cent persones i un pregoner de renom per donar més èmfasi a la festa: Rafael Nadal, director d'El Periódico.

Nadal va estructurar un discurs basat en la trascendència del camp en la nostra història recent i va elogiar les generacions de pares i avis que es van sacrificar en la pagesia. Ara, en una societat més mancada de valors, recordar la humilitat i el sacrifici de la pagesia en les dècades de l'especulació urbanística et dóna una visió d'on venim i fins on hem arribat. I el valor de l'associació de masos i la seva gent de preservar l'Empordanet més autèntic i alhora la nostra identitat els ha d'omplir d'orgull perquè segur que ha estat un camí ple de dificultats.

Música / Too Much Love Will Kill You # Queen & Luciano Pavarotti

PD: Al vespre, en arribar a casa, vaig tenir la sort de menjar un meló dels horts del pare i recordar-me del detall i la tasca de la Mercè i l'associació, i pensar en animar-los a què no deixin de donar sentit a l'associació.

PD2: Marcant gols per les nenes, una iniciativa especial i lloable.

PD3: Un bloc de notícies interessant: Now on web.

Va ser el fotoperiodista Miquel Ruiz que em va convidar a anar ahir a l'Auditori Narcís de Carreras de "la Caixa", a Girona, per veure el documental La ciudad de los fotógrafos. El film tracta sobre la història dels reporters gràfics que van documentar la dictadura de Pinochet i que trenta anys després els mateixos protagonistes relaten les vivències de la tragèdia que van patir a Xile. I van capturar només amb les càmeres (per al règim autoritari van ser considerades com pistoles) i per sort nostre abans de ser reprimits i assassinats.

El cineasta xilè Sebastián Moreno ha creat un llargmetratge que és un homenatge al fotoperiodisme i a les víctimes de la dictadura de Pinochet, i per això ha rebut tan bona crítica i premis internacionals. Són imatges d'uns moments opressors que commouen i períodes de la història que encara clamen a la justícia. En el fons, una pel·lícula que fa una crida a la democràcia de tots els països que han patit una dictadura. De fet, com el nostre.

Música / El cigarrito # Víctor Jara

PD: Cybershot T és una nova càmera de Sony per només captar somriures. Què trist!

PD2: L'Ipod Touch, l'última joguina comercial d'Apple. O sigui, d'Steve Jobs.

PD3: Het Fietscafe és un descobriment a Amsterdam. Ciclisme i cervesa per compartir amb amics... i amigues.

PD4: Una nova joguina anònima que arriba a la xarxa. S'anomena Tu diràs i són, segons diuen, preguntes que van més enllà de la resposta.

El Fin de la Burbuja - The top video clips of the week are here

La davallada de la bombolla immobiliària era previsible en funció dels darrers indicadors. Però ja és cada vegada més una realitat: les constructores i les immobiliàries han retirat les campanyes de publicitat dels mitjans de comunicació. Si ens basem en la pràctica, aquest és el primer símptoma de quan les empreses pateixen el mal de les anomenades vaques flaques. I ara, vulgui o no, la patata calenta passarà a mans dels governs (l'estatal, el català i els locals), que s'han vist desbordats i alguns d'ells inclosos dins la gran bombolla.

Música / Nessun Dorma # Luciano Pavarotti (L'adéu d'un geni)

PD: El llibre d'aquesta Diada: Llengua i país. Dedicat a la memòria de Francesc Ferrer i Gironès.

PD2: I Marxa de torxes a Girona. Serà dilluns a les 10 del vespre al Centre Cultural de la Mercè.

PD3: Les Aroles, a Can Juanals. Productes agrícoles artesanals i naturals.

S'acosta la Diada i un any més, com ja és habitual en aquest inici de segle, comproves com està de dividit el catalanisme i com la pugna per l'electorat preval sobre els interessos de país. Clar que si no tenim raó d'estat com hi ha el concepte Espanya, la nostra identitat queda difuminada i denota que no té una orientació clara per a l'11 de Setembre. I, ara a més, la nostra força com a conjunt va quedant desdibuixada entre els qui ja els va bé aquest escenari i entre els qui intenten englobar-la perquè se senten derrotats.

Va ser el detall d'una dona, tot passejant divendres al vespre pel cèntric carrer Nicolaas Witsenkade -davant del canal circular Singelgratch-, que em va decidir a escriure un apèndix sobre Amsterdam. La dona, mentre donava el sopar a un dels dos fills, va veure que algú la mirava rere una gran finestra del menjador perquè la foscor de les vuit del vepre permetia gaudir d'uns interiors d'una claror enlluernadora. Va somriure i va decidir que havia d'obrir la porta i convidar a visitar la casa a uns desconeguts que observaven les llars perquè, com passa a la majoria de països del centre i nord d'Europa, moltes d'elles no tenen finestres i, a vegades, ni estiren les cortines: Així és la manera de voler aprofitar al màxim els pocs raigs de llums solars.

Doncs bé, la dona en qüestió va convidar a entrar als turistes, els va voler ensenyar la casa i convidar a beure i menjar. Innecessari. Però va ser una demostració d'afecte -una més-, un detall inesperat i que va permetre saludar una mare d'esperit jove i receptiva, tal com es pot definir la ciutat. Un petit exemple convertit en un impacte més d'Amsterdam. Aquí en van uns altres de personals i quotidians.

· Els 150 vols diaris de l'aeroport de Girona. De ser una infraestructura oblidada a revaloritzar-se al mapa europeu gràcies als vols de baix cost.
· La puntualitat britànica dels tramvies.
· Notícies del Het PAROOL a les pantalles de televisió del tramvies en forma de teletex.
· L'experiència inesperada al club d'aikido Klassiek Japans Zwaardvechten.
· La quantitat d'ànecs als canals, que no desprenen cap tipus d'olor especial. O sigui, res comparable a la fama de Venècia.
· Cafè o capuccino, i sempre amb el detall d'una galeta. El tallat és un invent nostre.
· Els anuncis de Pénelope per a Mango arreu de la ciutat.
· El bilingüísme tan sòlid amb l'anglès.
· Marques tant de moda com Replay, Le Coq Sportif i Björn Borg.
· L'enginyós logotip Iamsterdam per promoure la ciutat.
· L'allau de turisme nipó i transalpí.
· Comerços tancats abans de les 6 de la tarda. Obren a les 10 del matí i no s'aturen als migdies.
· Pàrquings soterranis per a bicicletes i de pagament. Controlades com si fossin cotxes.
· Els coffee shops, que desprenen sempre un olor especial.
· Tot i tenir autopistes gratuïtes, les queixes per les cues per entrar i sortir d'Amsterdam.
· El respecte vial per als ciclistes.
· Les escoles comencen a les 9 del matí i acaben a les 3 de la tarda. D'aquí ve la quantitat de guarderies per a infants, que obren des de la tarda fins el vespre.
· Bona part dels edificis de la Universitat d'Amsterdam són a tocar el Barri Vermell.
· La quantitat de vianants amb flors a les mans. Segons ells, ajuden a donar més vida i color al llarg i fosc hivern.
· La consolidació dels diaris gratuïts, que als informatius matinals de TV5 Europe, fins i tot, en llegien els titulars amb el mateix tractament dels grans diaris.

Música / Anita O'Day # I Can't Get Started

PD: Ha estat un detall tots els qui m'heu fet arribar una suggerència al correu.

PD2: Gràcies Carles, perquè com tu dius, "sóc el que llegeixo el bloc". Danke freund!

PD3: Una vegada més... Donaire, sempre! Tot i els sotracs irreparables d'aquesta vida.

El dissabte el matí és el dia gran de l'Albert Cuypmarkt, tot i que el cel amenaça pluja. Gentada al carrer. Comença a ploure, tothom busca un sopluig i s'omplen els cafès. Calia aprofitar-ho per anar a una peixateria i tornar a tastar la típica arengada, que la serveixen amb ceba triturada i cogombra confitada. Amb bandareta holandesa inclosa. I mentre la pluja persisteix, una recomanació més del peixater: els calamars arrebossats amb la sala corresponent, que és una barreja entre la maionesa i la mostassa.

Vespre nit a la cèntrica Leidseplein. Ambient cosmopolita i, entre restaurants ètnics, una sopresa buscada: jazz! Música en directe en un dels locals de referència a Amsterdam. I en directe Truus Engels, a la bateria, però acompanyada de dos saxos per recordar. Un d'ells, el protagonista, de nom Wouter Kiers. Jazzcafé Alto... una nit especial que mereix una visita assaborint una Heineken o una Amstel, les cerveses de referència del país.