Zapatero va deixar clar d’ençà que va guanya de manera sorprenent les primàries del seu partit que estava disposat a fer grans canvis i assumia que per generació li tocava fer-ho. Doncs, de moment, ha complert com a president.
El primer repte era el procés de pau amb ETA, el més complicat, el de més transcendència però també el més històric. I ara comença a recollir que el que prèviament ha sembrat. Volia un altre to i un altre tarannà, doncs aquí estan els primers grans resultats.
El segon objectiu és el de l’Espanya plural i ens agradi més o menys –quedi clar que menys– s’aprovarà el text del Nou Estatut de Catalunya i d’altres de similars en d’altres comunitats que li permetran presumir de donar de més autonomia al seu projecte de l’Espanya federal. Avança també amb pas convincent.
El tercer apartat era el de les polítiques socials i en aquest sentit també va progressant amb nota alta. Hi ha mancances, però el seu estil l’enforteix i alhora potencia la vicepresidenta i portaveu Maria Teresa Fernández de la Vega, que sempre sap estar en el seu lloc. La seva tasca és anunciar quantes més mesures socials millor.
Per últim, queda l’etapa més interna: la de la renovació del partit. Un altre aspecte que el president ha aconseguit nota alta perquè ningú enyora ara les velles glòries i aquestes ja no poden influenciar en el si del partit ni posar pals a les rodes. Un factor que sembla intrascendent però que és vital, ja que les conspiracions internes fan tan mal com les externes.
La procedència de la majoria d’aquests nouvinguts és la part més meridional de l’Àfrica, Amèrica llatina i l’Europa de l’Est. L’objectiu d’aquests nous catalans és adaptar-se a la nostra societat el més ràpid possible i amb la millor estabilitat. Tal com va expressar fa temps l’expresident de Catalunya Jordi Pujol, “és català qui viu i treballa a Catalunya”.
Aquesta afirmació llegendària és inqüestionable. Doncs ara resulta que en les últimes dades anunciades ahir, el nombre d’estrangers a Catalunya s’ha multiplicat per cinc. En aquesta gran bossa d’habitants és evident que hi haura ciutadans que tinguin la seva manera d’integrar-se a Catalunya i sentir-se catalans. No sé si tenen el sentiment de patriotisme o se senten el país com els catalans de tota la vida si és que hi ha catalans de tota la vida.Ni si tenen la obligació o el deure moral de ser catalans, però en tot cas és cada vegada més inevitable que els catalans de tota la vida els necessitem i desitgem el seu patriotisme. El seu catalanisme seria el seu i alhora nostre èxit.
És quan trobes a faltar més les persones quan ja no les tens. Marta Mata ha estat una referència en el món educatiu del nostre país i la seva pèrdua significarà que a partir d’ara hi haurà un abans i un després. Deixa com a llegat la seva pedagogia i vitalitat.
És època de canvis a les societats, de nous sistemes i mètodes educatius, de l’adaptació dels escolars a les tecnologies de la informació i la comunicació, però els valors i els protagonistes del sistema no canviaran mai: com són els professors i la seva manera d’educar i formar als alumnes.
Els escolars d’ara són les noves generacions del país i és evident que el nostre relleu. Els haurem de deixar pas amb l’esperança que ajudin a aixecar encara més Catalunya, ens aportin més qualitat, un nou tarannà i noves esperances i objectius. La vitalitat de professores com Marta Mata han marcat una època i molts joves de varies generacions. Ara fan falta que les seves arrels creixin a les aules, ja que la pissarra d’una classe mai prodrà estar buida de continguts.
I qui també va amb la roja és CiU, tal com va avançar Artur Mas en una entrevista recent. I l’excusa torna a ser que “com que no hi ha Catalunya...”. I si tant els futurs candidats a la Generalitat van amb Espanya, ja és impensable què pot pensar Josep Piqué i els ultres del seu partit més la suma dels Boadella i companyia.
Així estem: sedats. Sense donar-nos compta el futbol deixa esmorteït el nostre país i desperta els qui realment ja els interessa que Catalunya no tingui la identitat que es mereix. Cada vegada serem menys però no per això deixarem de lluitar perquè el nostre país ens pugui representar en un Mundial. A més, el nostre himne sí que té lletra! I bons jugadors com Xavi, Cesc i Puyol. Ja te nasos la cosa que perquè Espanya prometi en un Mundial el pes de l’equip l’hagin de portar tres grans jugadors catalans. Si és que tal com passa molt sovint amb la política española i el món empresarial de Madrid, si els catalans porten el pes dels projectes, el seny està garantit.
Ah! Queden el PSC i ICV per mullar-se. Iniciativa suposo que anirà amb qui guanyi, per així poder formar un bipartit, i el PSC, com que cada vegada està més sol, anirà amb el col·lectiu de solitaris: els àrbitres.
José, Josep o Pepe Montilla –encara no sé com se’l batejarà a partir d’ara- comença des d’avui a donar la cara. Després de tant temps controlant l’aparell amb els seus homes de confiança, finalment, ha fet el pas que la majoria esperaven d’ell i serà el candidat. L’encara ministre no té el lideratge de Maragall, això és obvi, però de moment surt amb un avantatge: ell sí que té el PSC-PSOE al seu favor. Encara que això de PSC cada vegada és més un dir.
Montilla no és cap experiment perquè ERC i CiU sempre saben que, quan volen pactar un tema o una llei amb els socialistes, necessiten la paraula de l’exalcalde de Cornellà. Fins i tot, en Mas i Puigcercós ho reconeixen amb la boca petita. És per això que Montilla té el lideratge a l’ombra però veure’m els pals que li poden posar a les rodes els més catalanistes del partit. Maragall i el seu germà, per exemple, s’ho miraran des de la barrera? O el reduït però potent entorn Maragall, com actuarà? La majoria de les bases d’arreu de Catalunya però, optaran per la fórmula més fàcil: si el candidat és Montilla, “doncs a treballar per ell”.
I Montilla, si vol ser president de la Generalitat, sap que ho té complicat, però no impossible. Es poden repetir els resultats del novembre del 2003 o, fins i tot, els socialistes poden perdre algun diputat però el ministre sap moure’s amb eficiència fora de l’escenari. I tant ell, com els seus fidels del carrer Nicaragua. A més, té un as a la màniga des de fa molt temps i aquest tercer home es diu Pugicercós, Joan Puigcercós.
És l'hora del reconeixement, d'agrair la tasca que ha intentat fer Maragall però que no ha pogut dur a terme. Hi ha tantes i tantes causes inoportunes, però el més trist President i el que més lamento és que se l'hagi deixat massa sol. A Catalunya, al seu President, ningú l'hauria d'abandonar. Alguns ho han fet amb tant interès propi i partidista que mai els hauríem d'oblidar.
I queda el president Rodríguez Zapatero. Sort que vostè ha anunciat la dimissió abans d'anar avui a la Moncloa. Si ho arriba a fer a Madrid i després ho hagués anunciat a Catalunya, l'escena política ja hagués estat la seva tomba política. Després del pacte Mas-Zapatero, que el president espanyol hagués tingut aquest privilegi vostè hagués estat una altra vegada massa humiliat.
El temps posarà a cadascú en el seu lloc. Des de Pujol a Maragall, el país es prepara ara per afrontar una nova etapa amb el quart president després de la dictadura franquista. De fet, però, tornaran els mateixos perquè la socioconvergència és a quatre mesos vista sinó hi ha un tomb electoral profund. Artur Mas és el favorit però hi ha una part que el perjudica: que s'hagi envoltat d'un equip vàlid i modern però també massa pedant i distant.
Però també hi ha una gran part de Catalunya que des de fa molt temps anhela un president amb cognom castellà. Fins ara, ho han dit amb la boca petita i en cercles privats. Els somriures estan preparats si tot va bé. Montilla, Zaragoza, De Madre, Corbacho... són el nou PSOE català i el recanvi dels Raventós, Obiols, Serra, Maragall... A més, el PSC ja no té sentit. A més, alguns ja canten "opá, opá... con Montilla vamo a ganá". Quan després del discurs seu la sang encara és calenta al faristol... però és que President, ni els seus l'han respectat!
I ara, què fem?
Paràlisi total. Aquesta és la situació preocupant en què es troba ara políticament i administrativament Catalunya fins que arribin les eleccions de la tardor. Ni el referèndum del Nou Estatut ens ha servit per motivar-nos; més aviat tot el contrari. Per tant, en totes les conselleries catalanes, abans de moure res important, l’objectiu és no tocar res. Frenar-ho tot i deixar passar els tres mesos necessaris el més aviat possible. Després ja se’n parlarà i ja ho arreglaran els qui vinguin.
El problema d’aquest desgovern és que acaba repercutint inevitablement en el país i aquesta factura, la del desprestigi, l’acabem pagant tots. És per això que la data de les futures eleccions s’ha de dedicir el més aviat possible, ja que sinó els executors es troben impotents davant d’una situació alarmant. Amb el Nou Estatut i sense. La data mínima és el 20 de setembre, però caldrà deixar passar, com a mínim, un mes i anar-los a l’octubre. Per tant, l’alentiment és inevitable i la frustració dels gestors administratius és prou evident.
Els cicles polítics és bo que s’obrin i es tanquin però el que ha de ser imperdonable és que acabin perjudicant al nostre país. Quan això passa, els protagonistes haurien de ternir el seu grau de responsabilitat, admetre els errors i potser dimitir. De l’autocrítica a llepar-se les ferides... i? Una vegada més, en aquest país tan petit ningú dimiteix i tothom en pensa que és inevitable. La seducció pel poder és mig perdonable però viure pendent d’una poltrona, no. Mai!
Catalunya té un problema i una vegada més el problema som nosaltres mateixos. Sens dubte. Com pot ser que més de la meitat de catalans no hagi anat a votar en un tema que ens afecta tant com el Nou Estatut? I que no em vingui ningú que si el bon temps, que si és diumenge, que si la crisi del tripartit... Això hauria de fer reflexionar als polítics però també a tots els qui encara tenim sentiment de país, orgull de nació i esperances que algun dia siguem alguna cosa més que una sucursal de la Moncloa.
Anit, entre l’anomenada classe política catalana, els partidaris del “sí” es feliciten i parlen del futur, de les competències, els recursos i el reconeixement nacional que diuen que tindrà Catalunya amb l’aprovació del nou text estatutari. I els del “no” diuen que accepten el resultat. Com des del començament i fins ara en el procés d’aquest Estatut, continuen els retrets mutus, i no oblidem tampoc que anit, ja definitivament, ha començat la campanya per a les properes eleccions catalanes. Per tant, sembla que avui ja toca pensar en demà i no en ahir. Algú es pregunta, però, per quin motiu tantes i tantes persones no han anat a les urnes?
Com era d’esperar, ha guanyat el “sí”, però també ha perdut per l'abstenció. Il·lusió entristida. Com era evident, ha perdut el “no”, però mereixia més rotunditat després de la retallada del text a Madrid. Il·lusió entristida. Per tant, qui ha guanyat? Doncs l’abstenció. I això no és ser victimista: és comprobar com, una vegada més, Catalunya avança però desorientada, sense lideratges i anhelant patriotes que ens despertin.
La gent, sigui d'on sigui, creu en les conviccions i si aquestes no existeixen en els països nòrdics i en els de la mediterrània és perquè la Unió Europea es va parir per superar la Segona Guerra Mundial i per aixecar els països més afectats. Lluny d'aquesta lectura, la Unió ha estat un procés cada vegada més centrista i mercantilista. Per tant, les polítiques han estat bàsicament comercials, monetàries i explotadores. L'única vital virtut ha estat la d'evitar més guerres. Vital.
Per exemple, s'ha impulsat l'euro però no s'han posat ni mesures ni mitjans per frensar els cada vegada més alarmants fuxes d'immigració, sobretot, des de l'Àfrica a les Canàries. I per què? Doncs perquè des de la moqueta de qualsevol seu lluenta de Brussel·les no es té la convicció que el que està passant a l'Estret no afecta a Europa. I això, si es vol crear un sentiment com tenen els nord-americans amb els Estats Units, mai pot ser així. Evident.
I el problema és que quan parlem de Brussel·les ens referim a dos països que dominen a la resta: és l'eix entre Alemanya i França. A tots menys un, és clar, el Regne Unit. I precisament ara que França i Alemanya estan com estan, ja que prou feina tenen a casa com per pensar en com afrontar l'ampliació amb una bomba tan inoportuna sota la cadira com el d'obrir un procés de diàleg amb Turquia. Rotund.
Fins i tot el PP té tot el dret del món a venir a fer un acte polític a Catalunya i a ser respectats, però res més. No mereixen més respecte que aquest perquè la seva tàctica d'ençà l'arribada de l'Aznar al partit ha estat la de treure el màxim rèdit polític amb la dimonització de Catalunya i el País Basc. I això tampoc és just, però no hi ha res més a fer: millor ignorar-los que increpar-los.
I és que encara estarien governant i sortin-se'n amb la seva sinó s'arriba a produir l'atemptat de Madrid de l'11-M. Ara, es dediquen a sobreviure a l'oposició i a tensar encara més la corda sempre que poden. I això, que ens ho facin a casa nostra, encara que sigui una provocació tampoc hauria de convertir-los en víctimes. Perquè en el fons, també en treuen profit, sobretot, a la resta de l'Estat.
Tota aquesta polèmica dels Boadella i companyia i del PP, amb Piqué i Rajoy de gira per Catalunya, demostren una vegada més que el que realment menys els importa és el Nou Estatut de Catalunya i la nostra Constitució. Ells només busquen més vots fora del nostre país per recuperar el poder i al pas que anem ho tenen més factible. A Catalunya, com que no tenen sentit amb Piqué o sense, per això necessiten sentir-se uns màrtirs. En el fons, és el que desitgen.
I per seguir amb la gresca de l’Estatut i la seva campanya que no és campanya, TS dixit, analitzem els eslògans dels partits en aquesta partida d’escacs:
Sí, guanya Catalunya, No, guanya el PP , eslògan del PSC. D'entrada a tots els manuals de publicitat la primera cosa que s'ensenya és que per aconseguir una resposta positiva del públic al requeriment de la publicitat és que les paraules i/o els missatges en negatiu no són adeqüats. Aquest No, sobra. I la propaganda gratuïta al Partit Popular és llençar diners contra teu, els del carrer Nicaragua no l'han encertat aquesta vegada,si més no, respecte de la modernitat i el disseny, dels quals pretenen ser els abanderats.
1979 o Futur? Sí al Futur, sí al Estatut, sí a Catalunya, eslògan de CiU. Masses dades en una mateixa frase, la semiologia és un art, i en una frase que pretèn donar un missatge entenedor i que arribi a la major part de la població, masses signes de puntuació, masses interrogacions. I se'ls ha vist el llautò, massa visió de passat, tot i amb la idea de futur. No hem deixat encara al pare? Freud ja ho va dir, per crèixer s'ha de matar al pare, en sentit figurat, no cal dir-ho.
Ara toca no. Catalunya mereix més, eslògan d'ERC. I aquí si que tot i a contracor com les seves cares indiquen, ja ho hem dit abans, ni han matat al pare, tot i que no és seu (Sr.Pujol com romanen les seves frases en l'imaginari de la nostra classe política...) i com són de difícils algunes decissions i com seria de fàcil donar un si, si no fos que ja no ens podem tirar enrera.
Pensa en Catalunya. ¡Digues no!, eslògan del PP. Aquesta sí que és bona!, una asseveració que no es creuen ni ells, pensar en Catalunya! i una frase de la cançó més bonica de l'antifranquisme (recordeu Raimon i el seu Diguem no...?) Quasi l'encerten aquests populars. Carod deu pensar que se li hauria d'haver ocorregut a ell...
Sí a l’estatut, d’esquerres, ecologista i catalanista, eslògan de d'ICV-EUiA. I aquí ja anem a arrassar, perquè l'estatut no era de tots i totes? i així doncs com pot ser d'esquerres? però quina badada! aqui es nota la manca de diners per a les bones agències de publicitat. S'ho hauran fet en un pis de Ciutat Vella, entre geronis i ametllers nans, davant d'un jardí japonès i sentint Enya?
I mentre, els ciutadans de Catalunya miren El Cor de la ciutat, on el que millor ven és un grup de profes d'un institut i els seus alumnes, i els botiguers i veïns d'un barri que és tant de veritat que encara no hem vist ni una referència a la campanya de l'Estatut. Ells que , a la mínima, fan sortir un casori de gays a la que s'aprova la llei al parlament espanyol...aquests guionistes, que no estan al lloro!
La nostra, TV3, es va vestir de gala dimecres passat per a l'entrevista que Mònica Terribas li va fer al president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. No era per a menys, en directe, en prime time, competint amb Camera café (Tele 5) o Hospital Central (Antena 3), que per cert van ser més vistos que l'entrevista, però així i tot s'hi van posar. Van desplaçar a Madrid un gran grup de professionals de producció i realització, perquè l'entrevista realitzada als jardins de la Moncloa, sonés i es veiés, com si fos al mateix plató de La nit al dia. I ho varen aconseguir. El vent, de tant en tant, els jugava alguna mala passada, però tot va funcionar. La Terribas, en el seu paper de sempre: dura i segura amb l'entrevistat, encara que aquest sigui el president del govern espanyol, el ZP del tarannà dolç i tendre. I cadascú se sabia el paper. Ella, fent les preguntes pertinents -impertinents en alguns moments com tocava- previstes i adequades en d'altres, i sempre amb el guió ben après per acontentar tothom.
Si encara no en teníem prou amb el referèndum sobre el Nou Estatut i amb el trencament del tripartit, ja ha arribat l'hora de la veritat: Pasqual Maragall va avisar ahir de l'inici oficial de la precampanya amb l'anunci que convocarà eleccions després de l'estiu. Per tant, els partits es quedaran sense vacances aquest estiu, tot i que molts dels implicats en les sales de màquines ja s'ho temien. Doncs el millor que li podia passar el país és que Maragall entengués el batec de la societat i que trenqués aquesta dinàmica tan poc esperançadora i gens producitva. Ara, ja es pot dir: el Pacte del Tinell és història.
Trencada la partida de cartes, els jugadors tindran un temps prudencial per reflexionar, preparar-se a consciència i tornar a mesurar les seves forces. Canviaran alguns dels jugadors? Per començar, la clau està en el mateix President. Però a banda dels protagonistes i la incògnita Montilla, hi ha un fet important que obliga a reflexionar: com que és possible que no canviïn els líders, ni els partits, ni el sistema... està clar que falta sava nova. Però la de veritat. Ens manca, justament, aquell esperit que no aporta la gent que fa ja més de vint anys que és en política. Perquè ens entenguem, fa falta l'estil Laporta, però sense Echevarrías, perquè en aquest escenari seria imperdonable un error d'aquestes cartacterístiques.
La societat ja està per damunt d'aquests polítics que fa massa temps que governen i que la majoria ja necessiten una aturada. Si ells passen a la reserva però, el país no es frenarà. Potser es descentrarà durant un temps però després avançarà amb unes altres sinèrgies . Catalunya no ha de tenir por a res si es fan bé les coses; tan bé com s'han fet a Can Barça i en molt poc temps.