Bloc de l'Eduard Batlle

Sens dubte. Ara sí. Ha arribat el moment de valorar més les idees, els emprenedors, la recerca, la innovació i el coneixement del nostre país. Aquesta desacceleració econòmica dels països capdavanters en aquest inici de segle tornarà a posar les coses al seu lloc i provocarà que l'intel·lecte torni al pedestal social i professional que es mereix. Ja tocava!

Després de l'època del boom de la construcció i de la conseqüència del diner fàcil, una resultant que als nostres governants ja els ha anat bé, arriba l'estadi de tornar a fomentar l'esforç, el sacrifici, la il·lusió i l'esperança. Una base que sempre havíem tingut clares a causa de l'empenta dels nostres pares i que, potser, havíem oblidat fins i tot massa ràpid. Ara, en aquest moment de shock, admiro encara més les persones que dins la gran bossa de la classe mitjana van treballar dia a dia, durant la dictadura franquista, per arribar fins aquí. No eren temps fàcils. I ho sabem: només cal mirar els nostres pares.

Però arriba el moment de la nostra generació, la dels qui no podem caure en el conformisme i estem obligats a agafar el testimoni per superar aquesta davallada cíclica imparable. Tant benestar ens ha sedat i la prova és el nostre tipus de consumisme, especialment el televisiu. I potser caldria recordar que hauríem de lluitar com van fer ells i evitar lamentacions. Són temps complicats i és l'hora de reinventar-se en plena era digital i un moment històric de la nostra societat: el segle XXI marca la Revolució Digital. I Catalunya, a la xarxa, pot ser el que vulgui, sense excuses.

Música / Landslide # Fleetwood Mac

No és fàcil però intentem que la primera edició dels Premis Blocs Catalunya tingui el nivell que mereix la seva estrena. Des de Girona al món prioritzant Catalunya i el català a internet. Com la pròpia xarxa que connecta usuaris i potencia la comunicació interactiva. El vent de l'economia ens bufa en contra però tot i això anem rebent ajuts, suports i col·laboracions que ens fan ser optimistes. Ja queda menys per al dia 10 d'octubre i s'acosta l'hora de tancar inscripcions (Nació Digital). Tenir-ne més de cinc-centes ens anima a continuar amb el projecte i com associació. El repte d'Stic.cat va molt més enllà del dia 10 d'octubre i la trobada a l'Auditori Palau de Congressos.

Música / Cosas Pequenas # Teresa Salgueiro

M'agraden les mandales i m'ha agradat visitar l'exposició L'art del Tibet. Imatges per a la contemplació, que es mostra a la Sala Girona de la Fundació 'la Caixa'. Poder veure en directe com s'elabora aquest dibuix tan personal, fet amb sorra de colors i amb una significació profunda, té un encant espacial. És com si resumís la calma i l'espiritualitat de la identitat oriental. Segles i segles d'història en dibuixos en papers o al terra i en banderes.

A causa de la seva minuciositat, la mandala d'aquesta imatge requereix diversos dies, així que es podrà veure fins el 10 de setembre: serà a les set de la tarda quan s'iniciarà la cerimònia de dissolució de la mandala i l'ofrena d'aquesta als assistents i al riu Onyar. Un ritual històric, basat en creat i destruir, com els orígens de la nostra pròpia existència.

Música / Where are you now # George Winston

Amb sol i amb brisa és més fàcil que la sortida pel riu que voreja Porto sigui més agradable. La ciutat ha tingut un bon temps a final d’agost, al contrari de la majoria de dies d’estiu, que no ha fet el calor que es preveia. Així ho lamentava un jove comerciant d'una de les botigues de moda de la cidade: l'outlet Favela i chic, a la cèntrica Rua Mouzinho da Silveira. De fet, un estiu climatològic similar a Catalunya. I un riu amb cabdal sempre té encant i ofereix més recursos a la ciutat que, si els sap aprofitar, pot gaudir encara més d’un bé tan preuat com l’aigua. Alhora, encara pot oferir més recursos als turistes.

Les aigües presenten una bona imatge i la companyia que organitza la travessa està ben preparada per fer sentir bé al turista. Una vegada més, s’ofereix de franc l’inevitable oferta del vi de Porto, que és de la mateixa marca que les veles que va empenyent el vent.

A mida que vas passant els ponts, que s’han convertit en importants eixos viàris, t’allunyes del centre i veus una altra cara a la ciutat. És la més plàstica, però també vas descobrint petits pobles que donen al riu com si fos el mar. Aquesta perspectiva, al final del Mediterrani Occidental, contrasta amb un clima que també es combina amb l’Atlàntic. Verdor, vermellosos teulats antics, vinyes amb collites a punt de ser recollides, aigua blava i fosca, i l’esperança que les futures construccions no malmetin la perspectiva. Perquè d’edificis nous i vells que trenquen l’encant, lamentablment, també en vas observant. Una llàstima.

En definitiva, una impressió global que Porto i el seu entorn no han perdut la fascinació per les aigües del riu i que acaben sent el canal cap a la porta del gran Atlàntic. Un oceà que sempre donarà vida a Portugal.

Música / A Minha Pele # Maria João & Mário Laginha