Bloc de l'Eduard Batlle

Arriba l'hora de la veritat: a partir d'avui els governs català i espanyol comencen a negociar el finançament i el Nou Estatut. És el moment de veure fins quin punt el socialisme es posa d'acord sobre el futur de Catalunya. Després de llarga períodes i d'etapes Pujol-González i Pujol-Aznar, el parèntesi Maragall-Zapatero, ha arribat el moment de veure què passa amb la connexió Montilla-Zapatero. De moment, s'ha evidenciat mediàticament que el nostre executiu vol jugar fort i vol guanyar la partida. Però Zapatero, en temps de crisi, no pot passar gaire més enllà del previst. De fet, va mostrar molta predisposició en la cloenda del Congrés del PSC però no va anunciar cap realitat concreta. I ara, precisament, és el que necessita Catalunya.

Que d'una vegada, es compleixen les justes demandes catalanes i l'Estat no s'excusi a través d'una igualtat econòmica que sempre tant ens ha perjudicat. Perquè rebre el que ens mereixem i pertoca mai hauria de ser a canvi de ser menys solidaris, perquè això sempre ho hem estat. Però aquest concepte tan interessat ens desacredita. Per tant, arribats a una fase que el café para todos ja no ens serveix, arriba l'hora del canvi i de passar de les paraules als fets. S'ha tensat molt la corda, amb el conseller Castells com a home fort, però Zapatero sap que té poc marge econòmic i polític. Si, per sort, es creia allò de l'Espanya federal, que ho demostri d'una vegada.

Música /Could you be Loved # Bob Marley

PD: La brillant descoberta de Toni Dalmau: el web de Karadzic és fals.

PD2: Una descoberta interessant: Albert Figueras.

S'han confirmat els pronòstics i ja no hi ha més bàsquet ACB a Girona després de vint anys. Estic convençut que és una derrota per a la ciutat, tot i que ara mateix potser calgui parlar de futbol i de Gironamania, amb el meritori ascens a segona A. Però un triomf no pot amagar un fracàs. I en el fons, el que és més preocupant és com s'ha gestionat aquesta situació, amb massa silencis interessats d'uns líders polítics que evidenciaven el final d'un trajecte. I ara doncs, tindrem Fontajau i pavelló a la Devesa.

Tampoc és moment de buscar grans culpables, però sí de valorar que el bàsquet ha significat molt per aquesta ciutat. Potser, fins i tot, ha estat el gran indicador del mandat de Joaquim Nadal com alcalde i de l'ambició de Joaquim Vidal com a empresari. En el fons, els dos grans artífexs d'aquest club i d'una projecció col·lectiva de ciutat. Però al final, no s'ha perdut la plaça a l'elit del bàsquet sinó que s'hi ha renunciat. I en un dels millors moments esportius, quan ens acostàvem als grans i els miralls de sempre.

I ara és l'hora de reconèixer la tasca dels qui tant se'ls ha criticat, que sempre és el més fàcil i gratuït, i dels qui han volgut creure en aquest projecte. En aquests moments de sensació de fracàs i d'apunyalar els qui ara són a la directiva, en el fons, tenen el reconeixement d'haver volgut mantenir el club fins el final. Han lluitat contra molins de vent...

I no ha pogut ser a nivell econòmic, pel gran dèficit, d'acord! (quin club d'èlit de qualsevol esport no té deute), però han volgut generar una ciutat amb més potencial col·lectiu, que falta li fa. Però al pas que va, cada vegada dóna més la sensació que viu més a la gran ombra de Barcelona. I ara ens queden el Barça, la Penya... i el Manresa. Sí, sí, el Manresa.

Música / Do I Have To Say The Words # Bryan Adams

PD: Em sento afortunat per l'amistat amb Antonio Maceiras durant aquests dos últims anys gràcies a David Aurich. Sort Antonio, i que tinguis els èxits que et mereixes!

La crisi ja té els seus efectes en un sector com el publicitari, que depèn dels bons cicles de l'economia. I els resultats en són la prova: en el primer semestre de 2008, la inversió publicitària en els mitjans convencionals de l'Estat ha experimentat un decreixement del -6,5%. Segons les dades anunciades per InfoAdex, el volum se situa en els 3.644,7 milions d'euros, davant dels 3.898,5 milions que es van registrar en el mateix període de l'any passat.

- Televisions: És el primer mitjà per volum d'inversió rebuda, però ha disminuït en –un 4,1%, situant-se en una xifra de 1.705,9 milions d'euros en el primer semestre de l'any.

- Diaris: Tot i ser el segon mitjà, ha registrat un decreixement del -16,2%, que li ha generat una inversió de 805,8 milions.

- Ràdios: La ràdio, el tercer gran mitjà, obté un volum de negoci publicitari de 343,5 milions i pateix una disminució del -3,3%.

- Revistes: Ocupa el tercer lloc per la xifra de 352,7 milions, però la rebaixa global és de -4,5%.

- Mitjans exteriors: Pateix també els efectes i obté un global de 231,1 milions, que representa un decreixement del -3,1%.

- Cinema: Dels mitjans tradicionals, ha estat el més perjudicat en experimentar una caiguda del –43,0%, quedant-se en una inversió de 11,1 milions.

- Dominicals: Tenen una inversió del -14,3% i és inferior a la del 2007 i se situa en una xifra de 53,1 milions.

Entre aquesta davallada, destaquen els bons registres de dos sectors: internet i els canals temàtics. La publicitat a la xarxa ha augmentat de manera signifativa (un 28,3%) i ha arribat als 110,6 milions en el primer semestre. I els canals temàtics han suposat la segona excepció de la tendència negativa generat i han augmentat en un percentatge de 12,1%.

Música / Este mundo va # Leonor Watling & Miguel Bosé

PD: I Solbes... fent de poli dolent, per tant, veure'm com mou fitxa Montilla. Confiem que de ganes en tingui, ja que fins ara ho ha demostrat públicament.

PD2: Sort a Oleguer, en la seva nova etapa en un club mític com l'Ajax. Se'l considera atípic quan hauria de ser totalment al revés.

PD3: El testimoni emotiu de Boban Minic per la detenció de Karadzic.

La telefonia mòbil s'ha convertit en el caprici de la majoria d'humans. I això ho saben les grans multinacionals, que són capaces de vendre'ns a base de petites dosi les seves grans joguines mundials. Fa pocs anys ningú es podia imaginar que un petit aparell que ens connecta i ens obre el món ens permetés tants capricis: telefonia, missatgeria, fotografia, música, accés gratuït a Internet... I era impensable que la seva aparició i comercialització esdevingués gairebé una qüestió tant controvertida: és el món de les connexions. (o de la globalització?)

Les companyies saben com fer-ho: es generen grans expectatives al voltant d'aquests productes, se'ns en crea la necessitat, al final l' usuari final només sap que com sigui n'ha d' aconseguir un, sense tenir en compte si realment li calen aquestes prestacions. Però tot té un preu i estem en mans dels grans controladors del mercat que uneixen criteris perquè els clients paguem i no podem fer res per evitar-ho. Qualsevol gestió té gairebé un preu i per molta varietat que sembla que tinguem acabem patint el seu règim. I seguim esclaus del monopoli del més potent.

Això tot, queda ben camuflat a base d'un màrqueting que espanta i que ens deixa a mans d'un contracte que després, llegida la lletra petita, ens esclavitza a una sèrie d'anys i tarifes que quedem parats quan arriba la factura. És l' era iPhone.

Música / Read My Mind # The Killers

És ja fins i tot curiós com els mecanismes del poder toregen l'embranzida de Catalunya en moments cíclis de la nostra història. Ens governi, qui governi. Cada vegada que hi ha un nou executiu a Madrid és el moment de recordar allò de "qué hay de lo mío". Una reivindicació heretada. O ara sembla que tornarem al "café para todos" si acabem fent de màquina de tren. I en aquest procediment de concessions, estem encallats els catalans, que sempre estem disposats a recuperar bona part del que donem. Ara resulta que s'ha detallat que és d'un 100 a 68. O sigui, ens deixen de retornar el 32%. I això fa mal.

Entenc que el govern espanyol pugui interioritzar el concepte de la solidaritat i, fins i tot, que els catalans l'entenem d'aquesta manera, tal com passa amb altres països i les seves regions riques i pobres, però a Catalunya ja no és un dèficil fiscal sinó un dèficit històric. I la gravetat ja no és només en l'àmbit econòmic sinó que aquesta mancança repercuteix en tots els altres aspectes. És un deute moral el que sentim els catalans quan veiem que el conjunt de l'Estat progressa i nosaltres estem en aquesta espiral interessada que sempre ens acaba devorant. I cansant. I com que no tenim lobby de pressió, així anem: derrotats pels sistemes de poder i l'establishment més espanyolista.

Música / The Road to Hell # Chris Rea

El president del FC Barcelona ja té el seu elefant particular. Mèdiaticament, l'oposició li ha aplicat el mateix mètode que ell va utilitzar contra Núñez, amb el famós Elefant Blau, a través d'una moció de censura. Són temps diferents però la finalitat és la mateixa. I és que el vot de càstig contra el president del Barça ha anat augmentant a mida que s'acostava l'hora de la veritat. I ara ja és una realitat i de futur. Laporta encarnava un canvi que el soci ha acabat valorant que no era real, sobretot, producte d'aquests canvis de personalitat i d'una egolatria desmesurada. Per això, l'ombra de Sandro Rosell ha estat cada vegada més allargada a través de l'èxit d'Oriol Giralt.

Laporta té poc crèdit però té dos anys, els que li queden de mandat, per intentar que la seva gestió sigui valorada pels socis després d'un gran inici. De moment, està contra les cordes però continua sense utilitzar la tàctica adequada. Ha fet bé en demanar disculpes públicament, però en el seu rol artístic cada vegada més es decanta per una posada en escena que evoca el nuñisme. I això al soci tampoc li agrada. El més fàcil és pensar que si Laporta encarnava un canvi, el més lògic és que ho continuï demostrant. I amb un clar objectiu que s'ha perdut de vista en els darrers anys: el Barça està molt per damunt de qui el representa. Encara que ja se sap... baixar les escales de llotja i sentir-se un Cèsar davant d'un coliseu rendit és lògic que transformi a qui té ganes de sentir-se venerat. I ara és un ídol caigut.

Però Laporta té carisma i estic convençut que se'n sortirà, tot i que també m'agradaria que d'aquí dos anys la presidència fos per a Sandro Rosell. I la llàstima és que una vegada més s'han polititzat i es polititzaran unes eleccions en les quals el Barça n'és el protagonista indirecte. Però és clar... amb tants interessos, fins i tot, els grans mitjans de Barcelona han pres partit.

Música / Se a vida é # Pet Shop Boys

PD: El PSOE té una gran maquinària guanyadora i el darrer 37è Congrés n'és la prova. El partit sap encaixar en aquesta Espanya plural i sortir-ne el gran beneficiat. Avançant a través d'eslògans s'ha convertit en el partit de futur i al mateix temps sense opositors que li puguin contrarestar el poder. Té la dreta espanyola sense un líder imponent i un catalanisme dividit. L'altre ull és el que mira cap el País Basc.

Molt malment han d'estar les coses al PP perquè s'hagi confirmat que Alicia Sánchez-Camacho sigui acceptada com a presidenta del partit a Catalunya. La política blanenca, que s'ha convertit en una defensora del projecte centrista de Rajoy, ha actuat com a tapada després que ella actués als passadissos de Madrid i, a Barcelona, s'oberservés la vanitat d'aquest món entre Daniel Sirera, Alberto Fernández Díaz i Montserrat Nebrera. Després de la fugida de Josep Piqué, que continua molt discret, les famílies intenten dominar un partit que fa temps que no troba el seu espai polític a Catalunya. I que duri. Perquè el PP té votants i militants, força d'ells camuflats en l'àmbit empresarial, però no aconsegueix dirigents que liderin el projecte.

A Catalunya, sempre tindrà el dilema de si a la direcció li cal un Alejo Vidal-Quadras, que visqui pensant en el franquisme, o un reformista a l'estil de Piqué, que va caure en l'intent. I com que no li surten bé els dos extrems, perquè necessita el centre per intentar consolidar la seva marca, sobreviu veient com, tot i la crisi actual, primer s'ha resolt Madrid i després, Catalunya. Així és la política, així és el poder: s'imposa el candidat des de Madrid, amb el pont Rajoy-Arenas-Mato, i la resta a tragar. Quin paperàs el del trio Sirera, Fernández Díaz i Nebrera per al congrés d'aquest cap de setmana! I quin congrés! Si Sánchez-Camacho no va sortir ni diputada per Girona el 9-M, amb un stopPP ben ideat. Així doncs, no és d'estrenyar que, amb aquest caos, les noves generacions se sentin cada vegada més integrades amb Ciutadans que no amb el PP. És quan els fills defugen del pares.

Música / Clocks # Coldplay Buena Vista Social Club

PD: Manel Fuentes per Antoni Bassas. Serà aquest el canvi als matins de Catalunya Ràdio?

PD2: Si CiU i ERC intenten obrir ponts de diàleg, després d'anys de sang, és que alguna cosa comença a canviar.