El dret de la il·lusió

A Can Barça la crisi entre Laporta i Rosell va durar quatre dies. És clar, no hi havia tants interessos com pot passar ara amb el govern tripartit per resoldre unes diferències insalvables. I superada la fase de tensió entre Laporta i Rosell -fins i tot es va arribar a l'enemistat-, el Barça va continuar mantenint la velocitat de creuer, quan d'entrada, semblava que no podria ser així. A la política actual, un fet de similar és impensable, tot i les grans tibantors.

Ara, el cas Carretero ha obert ferides de guerra entre dos partits, ERC i el PSC, que estan condemnats a desentendre's per ideologia en aquesta legislatura. I just quan semblava que arribaria l'hora de la veritat per al bé de Catalunya i la unió del tripartit gràcies a l'aprovació del Nou Estatut al Congrés, Rodríguez Zapatero es fa enrere i no compleix amb una frase històrica i pronuncida a Catalunya: que aprovaria a Madrid el que va aprovar el Parlament. Per això, sap tothom que Carretero té raó en el fons però no en les formes. Al final, doncs, tinc por de pensar fins i tot com Josep Piqué: «Sóc incapaç de dir si l'Estatut serveix per alguna cosa

En definitiva, el Nou Estatut està desil·lusionant a tothom: polítics, partits, empresaris i ciutadans. I per tendències polítiques, doncs passa el mateix. Els nacionalistes catalans perquè els sembla poc i voldrien més. A la majoria d'espanyols perquè dóna ales a l'independentisme català i deixa en segon terme la Constitució. Al sector històric del PSOE perquè opina que Zapatero ha donat massa protagonisme als nacionalistes catalans. A ERC, perquè no li agrada el text estatutari perquè és un Estatut de mínims i, per això, té previst votar «no». A Maragall, perquè la foto entre el president espanyol i Mas encara li cou. Al PP, perquè no li agrada gens donar més autonomia a Catalunya. I per últim CiU, tampoc té l'orgull satisfet perquè voldria més competències, sobretot, empresarials i no d'identitat, com ja ens té acostumats.