![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_tqMNJPwy1PwoI5yyPQNhFIAu8N8Fy2Iv1yi3sNpmFtxfVa9u3Us5IlLQoBJ7clhUcs0HMUFk1kuiraPb18X457aFLXympRTaDgTTCZsHg=s0-d "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
Mas o Maragall, Maragall o Mas
Veig tantes esquerdes internes i tan profundes en el tripartit que ja és hora de despertar el país d'aquest estadi tan inoperant. Tots els partits del govern saben que aquesta situació és insostenible perquè no hi ha un rumb que porti Catalunya a bon port. Estem en alta mar navegant, sí, però avancem fent zig-zag i sense que el nostre capità hagi pogut dissenyar un destí que ens permeti ser optimistes. De fet, la seva tripulació tampoc l'ajuda massa i el resultat són un cúmul de frustracions a tots dos bàndols. Nosaltres, els ciutadans, necessitem ser motivats per sentir-nos il·lusionats per així construir el nostre futur amb la màxima esperança.
Però ara no són aquests els temps. A cada pas o gestió, tenim una crisi. Tal com m'explicava un dirigent en clau d'humor, "a les reunions de l'executiu ens reunim per com fer un cavall guanyador, però com que tothom hi diu la seva, l'animal s'acaba convertint en un ase". Així ens projectem. I ja una regla que no falla: el resultat final sempre acaba sortint en un funció del grau de valors que hi aportem.
Només cal veure Esquerra per pensar en com està la situació al país. El partit, quan més unitat necessita, es desprèn del conseller Carretero de mala manera. Qui ho havia de dir que acabés utilitzant els mateixos mètodes de Convergència i el PSC i que ja tingués algun cadàver important a l'armari. En poc temps, doncs, ERC també comença a tenir problemes d'ideologia i ara tenim un gran exemple perquè les JERC han anunciat que faran campanya per un "no sense matisos" en el referèndum de l'Estatut "perquè hipoteca el país".Tot plegat, t'aboca a la reflexió que el millor que li pot passar a Catalunya a curt termini és que governi algú -qui sigui!- Mas o Maragall, Maragall o Mas, però que executiu, tingui visió i que empenti els ciutadans a recuperar l'orgull, la convicció i la seguretat perquè el nostre vaixell comenci a anar ben encaminat. Lent però amb una trajectòria planificada. Esquerra, sens dubte el partit més representatiu en qüestió d'identitat, també és necessari però el desgast intern que està assumint, sincerament, cada vegada genera menys confiances i més tensions. I si no, que li diguin a en Joan Ridao. En el fons, no n'hi ha prou en creure en el país -de fet hi creïem molts i tampoc costa gaire- si després no es fan les coses ben fetes. I ja és hora d'exigir resultats i no per això som menys catalanistes que el nucli dur d'ERC. O és que només s'ha de ser crític amb els dos grans blocs?
Alejo, el traïdor
Tots sabem les limitacions que té el nostre país, però no per això el deixem d'estimar, sentir i lluitar perquè el futur ens permeti gaudir de l'autodeterminació que ens mereixem. Però mentre hi hagi polítics o personatges com Alejo Vidal-Quadras el destí de Catalunya estarà en molt males mans. Alejo, tu que encara saps que la teva sang està incrustada en alguna moqueta de l'Hotel Majestic, després de la negociació entre Aznar i Pujol, com és que encara t'atreveixes a creure't algú? Quan et veig, llegeixo o escolto, sempre penso en una afirmació que un dia vaig escoltar a un mossèn progressista quan va dir en to desafiant: "El pitjor que et pots trobar en aquesta vida és un renegat." Alejo, tú ets un renegat per a la nostra pàtria.
Ja és trist que ara siguis tu, des de Brussel·les, on intentis perjudicar-nos: has aconseguit el gran èxit d’impedir, amb el teu vot en contra, la utilització del català a la cambra de la Unió Europea. Què no n'has tingut prou! Ja és trist que sigui el teu partit des de Madrid qui encara et dongui carnassa perquè tu et puguis sentir realitzat com a espanyol. Has de viure dels ultres del carrer de Gènova perquè a Barcelona, estàs mort políticament parlant. I la prova és que tu has guanyat a pols. Ja no tens crèdit a casa nostra perquè només et poden ressuscitar els quatre amics i la banda ressentida de bufons d'en Boadella.Que vagis a vegetar a Brussel·les no l'importa a ningú: és la selva dels elefants per a molts polítics, tot i que en les properes dècades això canviarà. Ni li interessa al teu partit on ets, ja que et manté com un estendard pels serveis prestats durant la teva etapa a Barcelona. I ara, Piqué tu ja saps que et vol com més lluny millor -lògic-. De fet, Piqué serà moltes coses però és un dels polítics més intel·ligents que tenim al Parlament. El problema és que potser ho és tant que així li han anat les coses a l'empresa privada: s'ha hagut de refugiar a la dreta més rància per amagar els cadàvers que té a l'armari.
Però tornant a tu, Alejo. Ara, segurament, deus estar content, feliç i rialler. Potser, fins i tot, has recuperat una mica més la veu. Ja sabem els teus dots maquiavèl·lics i ja és trist que després de tants anys encara puguis viure de les desgràcies dels altres. Disfruta traïdor perquè et queda poc. Desitjo que les coses no quedin així perquè tens un altre deute més pendent amb Catalunya i la seva història, tot i que molta gent continua i continuarà lluitant per aconseguir el reconeixement del català a les institucions comunitàries. Tant de mal t'hem fet? Tan dolents som? Tant ens repúdies? No entenc com l'espècie humana pot arribar a ser tan carronyer.
La reputació d'una marca
Quina és la clau per obtenir una bona reputació? En l'economia global de mercat compten molt els mètodes que adopten i apliquen les grans empreses. Només cal veure les campanyes en contra que han patit multinacionals com McDonald's, per adonar-se que els ciutadans saben què i quan exigir a un imperi mundial. Ens referim a l'estil de govern, a l'ètica productiva (el sistema de producció), als drets humans (l'explotació del Tercer Món), les obligacions socials... És quan la ciutadana es planteja què adquireix i com li ha arribat a les seves mans. I tenim una premisa fonamental: les persones sempre castiguen a les empreses que tinguin un mal resultat operatiu.
Aquesta exposició em serveix per evidenciar quin grau de problema social està generant la vaga de metges a Catalunya. S'imaginen que passaria si el departament de Salut enlloc de ser una empresa pública fos privada? Salut no pot permetre dues vagues en només un mes. Ahir vaga i avui, més. I la responsabilitat social corporativa? I tenim raó a queixar-nos, perquè els ciutadans aportem la nostra contribució puntualment perquè això no passi.
No ens oblidem que la finalitat de qualsevol empresa és la de guanyar diners, perquè els seus propietaris (no cal confondre amb els dirigents; aquests es pensen que l'empresa és seva i és on s'equivoquen) el que volen són beneficis: des de qualsevol de Catalunya fins a la més remota de Nova Zelanda. I és una qüestió fonamental que s'han de tractar bé els treballadors i més en una era amb tanta competivitat. Els treballadors són el present i l'empresa que tracta amb respecte els seus empleats acaba tenint molt bons resultats a la llarg termini. En el fons, els treballadors són la base de la reputació de qualsevol companyia. I un govern o un departament, amb els funcionaris que arriba a tenir en global la Generalitat, no és una excepció. A més, no hi ha raonaments que es puguin disculpar perquè la crisi fa massa temps que dura.
En aquest inici de segle la política ha perdut ideologia i ha guanyat gestió, doncs ja que posen gestors a les conselleries, que aquests treballin per dur la companyia el més sanejada possible, amb la màxima responsabilitat social i no oblidin mai que, en el fons, està en joc la reputació del seu govern. O altrament dit, Catalunya. I amb el nostre país no es fan invents perquè tenim una marca que ha costat molts sacrificis humans de consolidar. I per tant, no s'accepten justificacions perquè en el segle XXI estem obligats a servir productes o serveis de la màxima qualitat.
L'aposta del referèndum
Continuo sense entendre perquè s'ha de celebrar un referèndum de l'Estatut a Catalunya. El nostre país ha escollit uns polítics perquè ens representin i vistos els resultats electorals i l'obra de govern, el millor que es pot fer és deixar el poble tranquil perquè, aquest, ja va expressar el seu vot en les darreres eleccions. En funció de la seva ideologia, els polítics tenen la obligació d'aplicar les lleis, les mesures i els canvis que creguin oportuns per al bé del país, ja que per això els vam votar. I si nosaltres, el conjunt dels ciutadans, estem o no satisfets amb la seva gestió que no es preocupin que ja tindran la nota pertinent en la propera evaluació.
Aquest referèndum és un desgast innecessari per al país i una despesa més per a Catalunya, i només té sentit si s'observa en clau de partit. I això demostra que una vegada més els partits estan més pendents del seu guany electoral que no del bé col·lectiu. Per tant, el que estan obligats a transmetre els assessors als polítics és que la societat el que realment demana és un executiu que governi, que executi i que ens representi. I si el que pretenen ara és obtenir el clam popular encara hauran de vigilar que la iniciativa no se'ls torni en contra i més si tenim en consideració les esquerdes tan profundes que té aquest tripartit i, a més, tal com està la situació a Alemanya i a França, més val que no juguem amb foc.I aquí ja no entro a valorar què votaran la resta de partits i, sobretot, Esquerra Republicana i els seus satèl·lits. Ho trobo tan secundari que més igual si a ERC s'acaben decidint pel no al referèndum que pel vot nul (aquest debat intern ja demostra que el partit no és una minoria). En tot cas, aquest és el seu problema i no el del conjunt del país. Per tant, que no es busqui el bany de masses amb si a l'Estatut perquè les eleccions ja es veuen a venir i temps hi haurà per saber què pensen els catalans. I aleshores sempre serà en clau de país, que d'això es tracta.
Venjança contra l'egolatria
Qui coneix el vicepresident del Chelsea? I el del Juventus? I el del Bayern? I el de l'Arsenal? Doncs Sandro Rosell era el del Barça i amb això vull dir que per molt que el seu llibre hagi estat un èxit de vendes per Sant Jordi -tal com s'esperava- tampoc penso que n'hi hagi per tant. Rosell ha d'entendre que ha perdut una guerra dins del club i que, amb més o menys raó, si no ha pogut amb les aspiracions de Joan Laporta per alguna cosa serà. Si tan niñato és el president (l'expressió que utilitza Rosell en la intimitat), com és que un home tan preparat i burgès, no ha pogut amb ell?
El Barça fa temps que era una de les grans aspiracions de Johan Cruyff una vegada s'havia allunyat de les banquetes. Ara, s'ho mira des de l'aparent distància, donant consells mentre juga a golf, i cobrant molts i molts diners per qualsevol article o comentari que fa. A La Vanguardia ja ho saben molt bé. Una trucada i el mestre ja té el seu negre a punt. És tan obvi que no sé si cal dir noms de quin periodista és el que s'ha de posar a escriure de tant en tant. I també, de quan cobra l'holandès per la contra dels dilluns. És més fàcil deduir-ho si es pensa encara en pessetes.Per tant, sabent en quin era el món del Barça i del futbol, Rosell ha durat els dies que es podia esperar: Laporta, Echevarría (aquest nom val doble: pare i fill), els seus directius fidels, Cruyff, Txiqui, Rijkaard, Eusebio.... Tota la seva professionalitat ha quedat en segon terme pels interessos d'un grup que, tal com passa en la política, hi són més en funció dels interessos d'unes persones que no d'una entitat o una societat. En Sandro ha deixat d'explicar, almenys de moment, anècdotes encara més groses en relació al president perquè sap que la trencadissa seria massa gran i, de fet, el problema és que ara tampoc és el moment, ja que el Barça va llançat i juga un futbol admirat arreu del món. I es que en el fons, el llibre va en la línia del nostre país, que estem acostumats a patir tantes lluites internes que no se saben rentar de portes endins. En aquesta tan petita foguera de les vanitats, ja que no som més habitants que una capitat mitjana del món, no hi ha manera que avancem tots units fent força, com diu l'himne culé.
Sempre Catalunya, sempre
Quan veig el mapa o l'atles i veig Catalunya des de la distància i relativitzo tots els problemes que patim en la nostra societat. Igualment, em passa quan marxo de viatge i deixo el nostre país. A més, és quan sempre tinc la sensació que nosaltres som els gals lluitant contra el romans. Un poblat contra un imperi. Avui però, no era dia de baralles, ni internes ni externes. Era tot el contrari, el moment de celebrar la nostra Diada que ens permet obrir-nos al món amb prestigi i amb una marca universal: Sant Jordi. Un dia de llibres i roses; roses i llibres. El bon temps s'ha afegit a la festa i ha permès que tinguem una commemoració plàcida, distesa i gratificant. No cal parlar de vendes, ni de les gentades perquè el més important és que tenim una Diada que és envejada per molts països i que el Japó, fins i tot, ha volgut copiar-la (o franquicar-la, com es vulgui).
La nostra personalitat en una jornada històrica com aquesta està per sobre de tots els mals que tenim: la crisi del tripartit, un president debilitat, la negociació del Nou Estatut, el finançament, el desgast de la nostra economia, la manca d'infraestructures, els problemes de la Sanitat, la integració de la immigració, el mal històric de l'Eduació, la grip aviària (continua existint però no se'n parla)... I és que Catalunya està molt sobre de tots els mals que pugui patir i encara que els nostres dirigents no s'ho pensin, el nostre país sempre caminarà per damunt de les crisis, de les persones, de les empreses i dels polítics.
Ara, precisament, no tenim cap Astèrix ni cap Obèlix que ens permetin pensar en trepitjar fort per avançar amb fermesa i guanyar els romans, però ja vindran temps millors. Potser Albert Uderzo haurà de trencar molts llapisos abans, però és igual. Tard o d'hora arribarà la pòcima per als nostres dos herois. Som gals i estem acostumats a patir, a ser inferiors, a perdre, a aixecar-nos... Per sort, tenim diades que en el fons ens obliguen a rendir un homenatge al país i recompensen el nostre orgull. I com sempre i un any més, qui hi guanya és Catalunya.
El govern de la desconfiança
El president Maragall tenia ganes de donar aquest cop d'autoritat i era obvi que feia mesos que volia configurar-se un equip de confiança més a mida. Però està clar que només ha pogut amb els seus: Mieras, Siurana i Rañé, que de fet tenien tots els números per sortir de l'executiu. Per tant, ha canviat els tres consellers socialistes amb menys crèdit dins el seu entorn, molt controlat pel seu germà Ernest, i ha apostat per homes sense un perfil polític de pes sinó bàsicament per gestors: Mascarell, Valls i Williams. Tota aquesta remodelació interna, òbviament, supervisada ara pel seu teòric relleu, el ministre Montilla, que perd un home de confiança com és en Rañé, tot i que ja m'agradarà veure cap on es decanta finalment l'alcalde de Manresa, Jordi Valls. Maragall ara sabia que havia de negociar amb Montilla i l'error comès fa cinc mesos ha servit per sortir-se'n amb la seva. El president és ja un gat vell i només havia de deixar caure en la conversa alguna cosa com... "a la tardor a Roma...". I només amb això, el seu fred interlocutor ja hagués musculat la mandíbula.
De la resta, Carretero, Solà i Milà, ha estat un procés de negociar-ho a darrera hora perquè era l'altra part de la quota de poder, que ja s'ha vist que és intocable. Maragall té el seu dret a fer canvis i pot tenir la sensació que ha sortit enfortit, però també sap que ha debilitat els seus socis de govern, amb uns canvis, que cap d'ells estaven disposats a assumir. Esquerra, per exemple, tampoc té massa a on triar i acabar amb Xavier Vendrell com a conseller de Governació no em sembla massa honest. A vegades, per només moure una biga pot caure un edifici. Vendrell és d'aquestes persones que no deixa indiferent a ningú -millor no entrar en detalls- però amb el descrèdit que arriba al govern deixa la seva aposta amb molt poc marge de credibilitat.
En definitiva, veure Vendrell a governació és comprovar com s'ha format aquest executiu, que és el de la desconfiança i on la primera causa ha quedat demostrat, una vegada més, que és l'interès de partit per sobre del país. Per tant, ens deixen una Catalunya necessitada d'avançar però que no té governants que estiguin a l'alçada. I un gran mal és que, després de l'etapa Pujolista, molts intel·lectuals del nostre país van fer sang de CiU -amb raó també, és clar!- i ara no s'atreveixen a obrir la boca. Doncs aquest silencis no són bons per a Catalunya, sinó ho eren amb Pujol tampoc ho són ara. Qui hi perd, Catalunya, sens dubte.
I per acabar president, només dues preguntes. Vostè no havia d'anar a veure una escola cada setmana? I la famosa paritat femenina? De fet, si la Mieras, la Geli i la Cid van entrar a darrera hora en el seu primer executiu va ser per aquest motiu. Doncs si ara acomiada la Mieras, no hauria d'haver entrat una dona?
Catalunya té pals a les rodes
Entenc que el president Maragall no pugui suportar aquesta situació d'impotència després de tants anys proclamant el canvi: veure's envoltat de socis de govern obliga a utilitzar una demagògia que qualsevol mandatari acabaria odiant. Per això, vull posar-me en la seva pell per intentar compendre aquest inútil desgovern del nostre país, que avança sense brúixola, a marxes forçades i amb la tristor que, entre tots, sabem que no es fan les coses bé. No tenim projecte i per això cal, com a mínim, fer aquesta àmplia remodelació de govern. Una vegada més però, el tripartit salta a l'escenari mediàtic sense argument: és molt decebedor que els canvis s'anunciïn abans de produir-se i això vol dir que el nostre president no controla el famós tempo de la política. De fet, tants dies de silencis per Setmana Santa fins i tot era estrany. Ara s'entén tot. Lògic.
Maragall, com a president, és comprensible que vulgui tenir un equip de govern a mida, amb els seus homes de confiança, vaja. I té el dret, ell més que ningú, a aplicar els canvis que consideri necessaris, però al mateix temps sap que ha creat una coalició i que, per tant, ell mateix té una corda al coll que l'impedeix executar les ordres com si es trobés en majoria. És per això que aquest conglomerat provoqui que tinguem un president hipotecat al seu govern, o sigui, als seus propis socis. I ara prentengui fer relleus però, és clar, sense tocar la quota de poder.
Encara que el nostre país tingui un executiu que es caracteritza per ser deshonest amb ell mateix, ja que cada partit vetlla pels seus interessos i no per l'estabilitzat del país -la vanitat els condemna a punyalar-se-, la remodelació era inevitable. La travessa feia temps que posava en entredit la gestió de massa consellers i conselleres i tots els noms que han sortit fins ara eren comprensibles. La Mieras era la primera del rànquing. I a partir de Cultura, anar baixant: Siurana, Rañé, Milà, Solà i Carretero. Ai si aquest últim no es mossega la llengua, que riurem... Després de les comparacions del tripartit amb el Dragon Kahn i de les dures crítiques a Zapatero... I la cosa no s'acabaria aquí per a Magarall perquè, lògicament, Huguet i Cid també serien rellevats. El president ho sap i ells ho saben. Però mataria la gallina dels ous d'or. Maragall ho sap i ERC, també.
En el fons encara penso que potser tenim el president que ens mereixem. Un president que no governa un país que tampoc té el dret a governar-se.
PD: El periodista i company Saül Gordillo ha fet una brillant radiografia d'una nit amb la crònica d'una mort anunciada.
PD2: Que l'arbre no ens impedeixi veure el bosc: Catalunya va ser la desena comunitat autònoma en creixement econòmic l'any passat, amb un augment del PIB del 3,3%, una dècima per sota de la mitjana nacional.
4.200 mestres... i?
He començat a veure els primers cartells publicitaris, que per cert paguem tots els catalans, on ens anuncien que gràcies al govern del PSC a Catalunya tenim 4.200 mestres més. Com a missatge està bé. De fet, si ens ho raona José Zaragoza ens ho haurem de creure. Només faltaria que els socialistes, després de tant parlar-ne quan eren a l'ombra, no milloressin el sistema educatiu del nostre país.
Que calia professors era evident, ja que és una demanda provocada, sobretot, per l'augment demogràfic a causa de la nova immigració. Per tant, tampoc calia fer-ne una despesa publicitària tan excessiva, tot i que té un punt de comprensible perquè alhora de penjar-se medalles aquí tothom si apunta. Però ara que hi penso... i els barracons? Com està aquest tema? Aquí ningú parla dels barracons quan fa tres anys era la gran lluita de l'Assumpta Baig (PSC) i Joan Boada (ICV) per carregar contra CiU. D'aquest deute històric però, sembla que ja se n'ha oblidat tothom. Tant el tripatit com la nova oposició, que a causa del desgovern ja no perd el temps ni amb aquests temes.Per tant, des del PSC ens promouen les mitges veritats. I ja estem disposats a confiar en l'obra de govern en la primera etapa postpujoliana, però el problema radica en què la crisi política dins del tripartit és tan profunda que aquests missatges a peu de carretera causen més un somriure que no entren subliminalment en el nostre subconscient. Que, no ens enganyem, d'això es tracta: d'un eslògan perquè comprem el producte. De fet, com tota la publicitat, que es basa en el consumisme. Per tant, acceptem adquirir aquest producte però no estem disposats a comprar la marca, que seria l'executiu. Posats a pensar, hi ha una sentència de David Ogilvy que podríem utilitzar com a veritable eslògan de l'obra de govern del tripartit: gairebé sempre és la personalitat global de la marca la que decideix la seva posició definitiva en el mercat.
El turistes com a clients
Tal com era d'esperar per Setmana Santa, divendres al matí ja s'ha produït el caos a les carreteres principals que donen accés a les platjes de la Costa Brava. Retencions de més de catorze quilòmetres provocaven que les persones que venien a passar el dia o els dies de vacances ja es trobessin amb les inevitables cues tercermundistes d'un país que viu del turisme però que no el sap cuidar com es mereix.
I el problema de les infraestructures, sobretot les viàries, ja no ve d'ara, ni de fa uns anys. És històric. D'acord que es pot culpar els conductors de no realitzar una sortida esglaonada, però si es vol situar la Costa Brava com un referent mundial del turisme no podem tenir uns vials que no siguin autovies en les seves principals artèries que, en definitiva, són les que més utilitzen els turistes quan són el nostre país. De fet, el contrast és immens. Tots i les salvatjades urbanístiques que s'han arribat a crear, tenim un gran i únic entorn de la mediterrània però no sabem com treure'n el màxim rendiment si després no sabem resoldre el típic col·lapse de les carreteres.
I no serà perquè els hotelers no s'han queixat perquè el seu argument és de sentit comú: "Hem de fer tot el possible perquè el client torni a venir l'anys vinent." Així doncs, molt promoure el nostre país en les grans fires del món que, després, no sabem resoldre un problema d'imatge tan important com és la de les bones infraestructures. Si els embossem a les carreteres, no tornaran! Lògic.
Cada vegada costa més mantenir-se entre els països més visitats del món i, per tant, sabent que els turistes ja no venen a passar un mes sencer sinó una setmana, més val que els cuidem a temps, sinó, no hi haurà excuses que valguin. Després no ens sorprenem si els anglesos, alemanys, francesos i italians se'n van a Croàcia o, fins i tot, molt és a prop, la Costa Daurada. El nostre gran futur competidor.
Felicitats Alfons!
La primera vegada que vaig sentir parlar d'Alfons Cornella va ser amb Àlex Rovira, un admirat amic amb el qual ens va unir a l'instant una entrevista per al diari El Punt. Els més propers saben l'admiració que sento per la persona i la trajectòria d'Àlex Rovira. I no ve d'ara, quan ha donat la volta al món amb la faula La buena suerte, sinó precisament quan va publicar La brújula interior. Escriure aquell dietari va ser una necessitat personal seva que va ser premiada pels lectors. Una vegada vaig llegir el seu debut literari li vaig mostrar el meu convenciment de la perla que acabava d'editar. Ell no n'estava convençut, però el vaig animar amb efervescència perquè n'estava convençut del seu èxit.
Doncs bé, va ser a través d'una de les posteriors trobades amb l'Àlex quan vam començar a parlar de persones que tindran una trajectòria professional que, amb el temps, serà molt valorada a Catalunya. I em refereixo a emprenadors com Vicent Partal, Jordi Nadal, el mateix Rovira, Pilar Jericó, Eudald Domènech, Antonio González-Barros, Gustavo Piera, etc. i també, Alfons Cornella. El creador Alfons Cornella és una persona que hem de saber valorar i m'agrada fer-ho ara que el seu portal a Internet, Infonomia, acabava d'arribar a les deu mil inscripcions. Ell, ahir, va penjar un article com a mostra d'agraïment. I la xifra d'adeptes amb ganes d'interactuar augmenta dia a dia a causa del seu èxit. Crec que és positiu per al país tenir projectistes de les TIC d'aquest nivell que ens ajuden a pujar el llistó i ens faciliten més les coses. Per tant, Alfons, rep la meva admiració i els meus ànims perquè els teus projectes continuïn en la mateixa línia innovadora. I a tu Àlex, gràcies una vegada més per apropar-me gent com l'Alfons. En aquest cas, la nostra interactuació va ser genial: Alfons Cornella a canvi de la trobada tan emblemàtica amb Vicenç Ferrer.
Del Canvi al benefici
Ciutadans pel Canvi han tornat a ser notícia i no precisament per les seves aportacions en la política, el motiu de la seva fundació el 1999, sinó perquè ja està preparant la marxa del seu president, Josep Maria Vallès. El conseller de Justícia deixarà el seu mandat a CpC el proper dia 22 i posarà fi a la seva etapa dins d'un organisme, que té la mateixa finalitat que la d'Unió amb Convergència: rebre tot el que es pugui del poder i donar molt poc a canvi.
De fet, CpC i Unió tenen vides paral·leles. Neixen a l'ombra dels dos grans partits de Catalunya i aspiren a tenir la seva quota de poder perquè són més idealistes i no han de pagar els peatges que sovint han d'abonar els grans aparells polítics. Fins un cert punt, ja està bé que els partits tinguin una mena de control intern que sigui com si parlés la veu de la consciència. O sigui, fan d'àngel o dimoni del poder en funció de les directrius que s'estableixin. I si poden, fins i tot, generen encara més crisis internes que per això en Duran i Lleida té guant de seda. I tan exquisit que sembla...
Aquest tipus de moviments sempre tenen bons començaments. Els impulsen persones actives de la societat amb inquietuds i ganes d'aportar idees noves a la política. El problema ve quan aquestes ments pensants veuen com està la política actualment i es desanimen -es queden després en un segon terme o pleguen- o bé fan tot el contrari -s'apropen a la poltrona i agafen tot el que poden-. De fet, la setmana passada vaig parlar amb un dels fundadors del partit i m'explicava que ja no fa res per la causa i que no es veu ni amb els pares de la criatura. I per què? Dons perquè el PSC ha col·locat als més oportunistes prop del nucli dur i la resta s'ha anat dil·luint.Si Ciutadans ha de redefinir la relació amb el PSC el 27 de maig que vagi prenent nota d'Unió, una formació que si Duran i Lleida accepta un càrrec com a ministre del PSOE té encara menys sentit que l'actual. Unió, per la seva història, fa com de germà gran de CpC i si el primer ja no té sentit, el segon té els dies comptats. En el fons, emprenyar als qui manen només té sentit si aquests tenen molt poder, però ara debilitades com estan les dues formacions i previent que a Catalunya no hi haurà majories absolutes en força anys, més val repensar si els Ciutadans amb inquietuts de la nostra societat no han de buscar-se un altre tipus d'Unió.
Els límits del fracàsEstic convençut que el Pacte del Tinell ha estat la soga que ha anat escanyant aquest executiu. O altrament dit: l'acord per a un govern catalanista i d'esquerres a la Generalitat de Catalunya és ja paper infumable i per això cal invocar-lo com pretén Puigcercós per evitar el gran fracàs. Però no és perquè no em vulgui creure el pacte sinó perquè així ens ho han demostrat. I la prova és tan clara com real: no ha existit cap acord important del país que hagi unit les tres forces. Cada vegada que Catalunya ha necessitat la unitat entre els seus tres tripulants la divergència ha estat gran i pública. Fins i tot, amb el Nou Estatut, que hauria de ser la culminació de l'obra.
És clar que d'obra de govern se'n fa, amb consellers i conselleres més o menys encertats, però tot queda en un segon terme per les desunions en les reunions del Palau de la Generalitat. El mateix expresident Pujol ho ha dit ben clar fa pocs dies: "els governs han de governar". I aquí ens trobem nosaltres doncs, dins d'una barqueta, en el mig d'un mar que no és ni el nostre i amb les alarmants discrepàncies dels seus tres capitans anem fent zig-zag sense un destí final fixe, sense pensar en l'estat del mar, ni en el vent. Per tant, avançar amb èxit sense planificació conjunta i unió és evident que ho acabin pagant els pescadors. O sigui, nosaltres.
Maragall està disposat a continuar, però no té la força i la convicció del seu partit que te ganes de treure-se'l del damunt. L'aparell està planificat i preparat per actuar per a José Montilla, però el gran aspirant, de moment, encara no ha mogut fixa. I una cosa és clara: si agafa la barqueta serà per anar per feina i deixar els tres germans Marx al primer port perquè es quedin a terra. I en Mas ja sap que es necessiten mútuament per donar un nou tomb de timó.
Els silencis del poder
Amb els sorprenents canvis de govern, Rodríguez Zapatero no ha fet res més que demostrar que té poder. I qui el té, no cal que en faci ostentació. Precisament, ha fet ús del poder que d'altres, a Catalunya, no tenen. El president espanyol està rebent molts elogis per la remodelació però tampoc n'hi ha per tant perquè en el fons s'ha tret un pes del damunt. De fet, qui voldria un personatge com José Bono a prop? En aquesta travessa de la remodelació del PSOE si algú sobrava era el polític manxec, un home que estava disposat a fer una pugna amb el mateix Zapatero i tenia unes conviccions més properes a les del PP -al costat de Zaplana i Acebes no desentonaria- que dels nous socialistes de Ferraz i La Moncloa.
Bono ha saltat per varies raons evidents. La primera és clara: ni ell mateix se sentia preparat per conduir la negociació de pau amb ETA, ja que veia terroristes a tot arreu. La segona és que no era un home de la confiança de Zapatero. La tercera és de sentit comú: Per què deixar en mans d'un negociador de baix prestigi quan tens el millor? I el referent és Alfredo Pérez Rubalcaba. Per tant, l'aposta del president espanyol és de lògica i criteri... però és clar, són dos conceptes que en política massa sovint van renyits. I què sento? Doncs que tant criticar a Madrid pels seus nivells de política i ara ens han donat una lliçó. S'han girat les tornes?
I l'exemple seria el de que tenim dues carretes. Les sentim que venen de lluny i una fa molt soroll (el tripartit i el Nou Estatut) i l'altra gens (la treva d'ETA). I el més normal és que pensis que la que fa més soroll és la que ve plena. Doncs no. És tot el contrari. La que fa soroll ve buïda i per això fa sorroll: perquè ve més ràpid, salta i genera més soroll amb l'impacte de les rodes contra el terra. Per tant, quan vinguin dues carretes triaré la silenciosa, que és la que m'aportarà el que necessito. No fa soroll perquè pesa, té contigut i duu el que jo vull.
I per al futur què? Doncs que Zapatero ha posat el seu millor home -en Puigcercós ja ho sap- a negociar un dels grans objectius de l'Espanya democràtica. El negociador l'ha sap llarga i té tota la confiança del president espanyol. De fet, va ser Zapatero qui el va recuperar, ja que estava vegetant al Congrés, de fet com molts altres exministres socialistes de l'època del Felipismo. Rubalcaba sempre va voler remullar-se per evitar que un qüestionat Zapatero acabés com José Borrell. Va apostar pel futur i la jugada li ha sortit perfecte. I la prova és: On són els altres elefants de la seva generació?
Bono ha saltat per varies raons evidents. La primera és clara: ni ell mateix se sentia preparat per conduir la negociació de pau amb ETA, ja que veia terroristes a tot arreu. La segona és que no era un home de la confiança de Zapatero. La tercera és de sentit comú: Per què deixar en mans d'un negociador de baix prestigi quan tens el millor? I el referent és Alfredo Pérez Rubalcaba. Per tant, l'aposta del president espanyol és de lògica i criteri... però és clar, són dos conceptes que en política massa sovint van renyits. I què sento? Doncs que tant criticar a Madrid pels seus nivells de política i ara ens han donat una lliçó. S'han girat les tornes?I l'exemple seria el de que tenim dues carretes. Les sentim que venen de lluny i una fa molt soroll (el tripartit i el Nou Estatut) i l'altra gens (la treva d'ETA). I el més normal és que pensis que la que fa més soroll és la que ve plena. Doncs no. És tot el contrari. La que fa soroll ve buïda i per això fa sorroll: perquè ve més ràpid, salta i genera més soroll amb l'impacte de les rodes contra el terra. Per tant, quan vinguin dues carretes triaré la silenciosa, que és la que m'aportarà el que necessito. No fa soroll perquè pesa, té contigut i duu el que jo vull.
I per al futur què? Doncs que Zapatero ha posat el seu millor home -en Puigcercós ja ho sap- a negociar un dels grans objectius de l'Espanya democràtica. El negociador l'ha sap llarga i té tota la confiança del president espanyol. De fet, va ser Zapatero qui el va recuperar, ja que estava vegetant al Congrés, de fet com molts altres exministres socialistes de l'època del Felipismo. Rubalcaba sempre va voler remullar-se per evitar que un qüestionat Zapatero acabés com José Borrell. Va apostar pel futur i la jugada li ha sortit perfecte. I la prova és: On són els altres elefants de la seva generació?
La LOE de sempre
No vull caure en la hipocresia d’algun polític d’ICV que és un aferrissat defensor de l’escola pública i després té els fills inscrits en un col·legi elitista de Barcelona. Sóc del qui ha fet l’aposta per l’escola concertada i tot i que em convenç el centre escollit, admeto que no m’agrada aquest model, ja que considero que han de ser centres públics, amb tot el que això comporta, o bé privats, però privades cent per cent i sense termes intermitjos.
Dit això, ara s’ha tornat a modificar la polèmica llei orgànica d’educació (LOE). Estic a favor de fer un lifting a qualsevol llei educativa que abans hagués aplicat el govern d’Aznar. Però també trobo surrealista que cada vegada que un partit polític entri en un govern modifiqui el model educatiu i el converteixi al gust dels seus interessos. Les reformes que s’apliquen per oportunisme és evident que no vetllaran per un sistema just i esperançador.La religió és el punt més polèmic. Difícilment es pot resoldre aquest apartat tal com està actualment la situació a casa nostra: cada vegada les escoles públiques s’estan an convertint en nuclis d’immigrants i la religió sempre serà l'assignatura de la confrontació. A banda d'aquest punt polèmic, encara tenim la saturació a les aules, els barracons i la incertesa dels pares per una plaça escolar propera a la seva llar.
Però ara parlem de la base, l’ESO, però el model d’ensenyament espanyol, que ens afecta totalment als catalans, també s’ha de valorar pel seu final. I és molt desdenyós veure que mentre investigadors amb currículums impecables se n’han d’anar a l’estranger, sobretot els Estats Units, per desenvolupar les seves inquietuds i projectes aquí ens quedem adormits per una televisió que promou personatges a l’estil Gran Hermano i Operación Triunfo i vividors com els de la premsa del cor. I si precisament, aquests investigadors algun dia volen tornar a Catalunya, a casa seva, se’ls paga un sou ridícul i se’ls posa en un sistema laberíntic i sense recursos.
Canvi a mida
Només faltaria que "la Caixa" no tingués el poder suficient a Catalunya com per promoure que les lleis de la Generalitat s'adaptin als nous temps i també als seus interessos. Parlem de modificar alguns articles de la Llei Catalana de Caixes d'Estalvis. És "la Caixa", recordem, la nostra gran multinacional. Un respecte. Si altres entitats a petita escala tenen altres mètodes d'influència perquè no pot fer-ho "la Caixa" a gran escala. Si, de fet, els ciutadans ja gairebé ho entenem tot, ara bé, tampoc cal que el conseller d'Economia, Antoni Castells, ens digui: “No es tracta de fer una ad hoc per a "la Caixa", sinó de millorar alguns aspectes”. Fa riure pensar en els aspectes perquè ens hem o ens han d'enganyar. Com volgueu.
Recordo que Sandro Rosell va fer fa poc un discurs sobre els pilars de Catalunya i el seu tarannà en la nostra societat. Precisament, "la Caixa", el Barça i CiU han tingut tres dirigents que s'han saltat una generació. Per aquest ordre, Josep Vilarasau, Josep Lluís Núñez i Jordi Pujol han dirigit uns emblemes de Catalunya que, sicerament, encara no sé de qui són. Són de tots els catalans? Perquè, en el fons, qui n'és el màxim responsable?
Recordo que Sandro Rosell va fer fa poc un discurs sobre els pilars de Catalunya i el seu tarannà en la nostra societat. Precisament, "la Caixa", el Barça i CiU han tingut tres dirigents que s'han saltat una generació. Per aquest ordre, Josep Vilarasau, Josep Lluís Núñez i Jordi Pujol han dirigit uns emblemes de Catalunya que, sicerament, encara no sé de qui són. Són de tots els catalans? Perquè, en el fons, qui n'és el màxim responsable?I hi ha un altra tema que em fa somriure, és el tema catalanitat de "la Caixa" : fins fa un any tenien la gestora compartida entre Barcelona i Madrid. Sí, sí... Madrid. Amb posterioritat, decideixen portar-ho tot cap a Madrid, posant com a excusa, reducció de costos. Aquest últim any "la Caixa" ha fitxat a uns quants caps de la gestora de BSCH, evidentment, pagant unes quantitats importants... reducció de costos, concentració amb plaça financera? Que no ho és Barcelona? I molt més Sant Cugat...
Si Ricard Fornesa vol continuar al capdavant de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Catalunya dos anys, doncs que ho faci. Si aspira a allargar el termini de l'abril del 2007 al 2009 és perquè el relleu potser encara no està clar, tot i que de moment hi ha un clar aspirant: la mà dreta de Fornesa. Isidre Fainé té tots els números, però les travesses també admeten sorpreses. Precisament, va ser Fainé qui el gener passat va avisar als tripulants d'aquest país: «que es fes tot el possible perquè en Fornesa continués.» Ja se sap qui avisa no és traidor.
Si Ricard Fornesa vol continuar al capdavant de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Catalunya dos anys, doncs que ho faci. Si aspira a allargar el termini de l'abril del 2007 al 2009 és perquè el relleu potser encara no està clar, tot i que de moment hi ha un clar aspirant: la mà dreta de Fornesa. Isidre Fainé té tots els números, però les travesses també admeten sorpreses. Precisament, va ser Fainé qui el gener passat va avisar als tripulants d'aquest país: «que es fes tot el possible perquè en Fornesa continués.» Ja se sap qui avisa no és traidor.
De Marbella a Castelló i anar pujant
El cas de Marbella ha fet obrir els ulls al govern espanyol i a la justícia però és ja tan tard que desmoralitza només de pensar-hi. Aquest desfase tan flagrant entre corrupció i justícia demostra que aquest l'Estat encara porta la pandareta enganxada com en els vells temps. Ara, en el 2006, tot just es crearà una fiscalia per investigar els delictes urbanístics i contra el Medi Ambient després de la crisi a Marbella. Si el fiscal Antonio Vercher Noguera es posa a treballar pot començar per Marbella i anar pujant. Segur que pot fer una bona aturada al País Valencià. Des de Benidorm a Terra Mítica, de Marina d'Or a Castelló, on el de la imatge (Carlos Fabra), que n'és el president de la Diputació i també del PP a la província, n' ha fet de molt groses.
Ep! Però que no s'aturin a la Costa Daurada només eh! Que pugin, que pugin... que poden arribar fins a l'Alt Empordà. La Costa Brava no se'n pot escapar. No siguem hipòcrites.
La Marbella de Gil i Gil tenia tanta corrupció que semblava que fins i tot alguns empresaris catalans que hi han invertit i, evidentment fet molts calés, pensessin que mentre continués l'especulació urbanística mutís i a la gàbia. Sé el cas d’un empresari barceloní que es dedica al moviment de terres que feia temps que es posava les mans al cap cada vegada que li parlaven de dur a terme un projecte en aquella ciutat. Entre els xeics àrabs, la màfia russa, la bombolla urbanística, el mutisme de l'Ajuntament i la Justícia i el descontrol policial se'n feia un tip de riure però també, en el fons, sabia que la inversió es podia acabar en qualsevol moment i haver de marxar per cames i sense cobrar. I d'això ja fa anys.
Si ell, a mil quilòmetres de distància ja se'n donava compta... com és que tot ha esclatat amb tant retard? Doncs perquè la majoria veia passar els diners, n'agafava la part que li corresponia i la resta, els deixava passar.
Els metges se n'han cansat
La vaga dels metges catalans evidencia la situació d'un sistema sanitari que no està al nivell desitjat en l'àmbit europeu. Els metges, els grans protagonistes, han fet vaga i, si cal, en continuaran fent per reivindicar millores econòmiques, menys congestions als hospitals i un progrés de les condicions laborals. La situació que s'ha generat però, l'han pagada una vegada més els ciutadans i el problema és que la continuaran pagant perquè la crisi pot anar a pitjor sinó se soluciona un desànim molt generalitzat. I la solució a la precariatat mai pot ser només la contractació de metges de Sud-amèrica, que ja es conformen només en venir.
Als metges no els va fer gaire gràcia dijous veure la consellera de Salut, Marina Geli, al Congrés mentre s'aprovava el text del Nou Estatut. Geli formava part de la comitiva institucional, mentre a casa nostra els metges complien el tercer dia de vaga amb la sensació que la situació difícilment es canviarà amb la seva reivindicació. Quants van arribar a ser els perjudicats per l'aturada? Unes 200.000 persones potser?
Geli ho té complicat perquè per als diferents plans d'urgència que ha elaborat per resoldre la crisi només necessita una cosa que el seu departament no té: diners per millorar els sous i diners per millorar la gestió. La situació als centres d'atenció primària i als hospitals no es resoldrà a curt termini, com tampoc la saturació dels quiròfans, les immenses llistes d'espera i l'explotació dels MIR.
És soprenent veure la crisi del departament de la Geli, quan els socialistes han tingut un gurú com el catedràtic Vicenç Navarro que sempre havia fet llenya del sistema sanitari convergent. Si ens hem de comparar amb el model sanitari de Suècia com abans exposava Navarro, fem-ho sempre: no només quan s'està a l'oposició.
;;
Subscribe to:
Missatges (Atom)
Entrades
