![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_tEOA8ISGxsZZG955Yf1qQsEYg0WXHQ88Wh3n098Cq7_dVnbETD-rKJcZVC0mnUb6LzoMYG4SRzixgbX7aVka0fwfVav-TUgnvu2TLfxG4=s0-d "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
L'amic David Aurich va ser el primer que em va parlar, ja fa anys, que el CB Girona necessitava un professional del perfil d'Antonio Maceiras "si mai vol fer alguna cosa". I la predicció es complir aquest estiu. En la primera temporada del nou director general al club, ja ha arribat una copa històrica. D'acord que guanyar la FIBA és mèrit de molts i ha de ser compartit però si ara és fàcil lloar el patrocinador Akasvayu i el tècnic Svetislav Pesic, també hi ha un factor determinant i és dels que no es veuen a la pista: Antonio Maceiras. Amb ell ens vam conèixer en un sopar tertúlia gràcies també a les gestions del mateix Aurich, ara instal·lat a la FEB, a Madrid.
Som a la terrassa del Carlemany, envoltats de turistes, i arriba amb retard per culpa d'un àpat llarg. Tallat i cafè mentre li demano que té d'especial una copa europea per a un club modest però ara ambiciós. Em desprèn una actitud de satisfacció, com feliç per confirmar la relació inversió i resultats. I no és fàcil encara que ho pugui semblar. No crec que Girona vulgui presumir de tenir un club milionari. Però també li veig una actitud de reconeixement en relació els qui "ho han passat malament en aquests vint anys". I m'agrada. Per això penso en Vidal, Rafanell, Julbe, Trifón, Roca, Darnés, Espinosa, Ribas... i acabo amb Romerito. I amb Ribas, amb qui he coincidit aquests dies, també li he transmès la felicitació. "Tots mereixem un tall del ferro", m'ha dit. Després, per aquest "tots", és quan he pensat en els inicis al pavelló de Sant Josep, amb en Sitjà i la resta de noms històrics Davesa, Mora, Paulí, Gainza...
Però ningú pot dubtar que si la final va arribar a Girona és gràcies a la seva gestió, amb el suport dels diners dels implicats. El trofeu el valora i, tal com s'expressa, sembla que si ja fa anys que resideix a les Casernes perquè resumeix que la copa va servir "perquè la gent s'alliberés, pogués cridar amb orgull Girona i se sentís molt feliç amb el seu equip". Amb la calma de la satisfacció, considera que els aficionats li mostraven "aquella mateixa satisfacció que vam viure quan ens vam alliberar del franquisme". És evident que ha volgut integrar-se a la ciutat i no ha volgut que fos a la inversa. "El món, en tots els aspectes, canvia constantment i ens hem de saber adaptar als canvis", raona mentre ho rubrica amb una frase que un dia li va sentir dir a Pep Guardiola: "Procuro entendre què faig i com gestiono el meu coneixement."
Després de catorze anys al Barça de bàsquet i d'haver-ho guanyat tot, arriba a Girona amb l'objectiu de "concentrar-se al màxim en el que es dedica". I d'això n'estic convençut. Els qui el coneixen bé saben que viu pel bàsquet les 24 hores del dia i potser d'aquí ve la seva passió per les noves tecnologies. La motivació per estar connectat constantment dedueixo que és per tenir-ho tot sota control i des de la distància, i el nou mòbil d'última generació que està aprenent com funciona suposo que n'és testimoni. Després rigorositat, prudència i no deixar veritats a mitges.
Agraeix a Aíto tot el que li va ensenyar i a jugadors com Darrel Middleton, Salva Díez, Quique Andreu, Nacho Rodríguez, Bodiroga i Djorjevic l'empremta que li van causar. Són ja molts anys en aquest món que intenta gestionar amb una mentalitat a l'estil NBA i amb el caràcter llatí de ser proper als jugadors però al mateix temps distant "per quan calgui negociar".
En els partits, reconeix que pateix "segurament just al contrari de quan ho fan els espectadors" i sovint adopta un to tranquil i basat en el no protagonisme. Gest difícil en els temps que corren. Al final, conscient de què segueix tan com pot la millor lliga del món li pregunto de quin equip és. San Antonio Spurs. No caic en el detall del nom, somriu i les explicacions que em dóna ja em demostren quin és el seu tarannà en l'esport número 1 de la nostra ciutat: "Sóc amic dels dirigents de San Antonio, hi he fet estades continuades, m'agrada molt com treballen i tenen una mentalitat molt diferent a la que podem imaginar quan pensem en els nord-americans". Aquesta és l'essència d'un director general molt dinàmic, que d'acord que no viu el protagonisme del parquet, però que agraeix al bàsquet "que li hagi permès moltíssimes experiències impensables en una vida estàndard". Així doncs Antonio, gràcies per la gestió invisible.
Som a la terrassa del Carlemany, envoltats de turistes, i arriba amb retard per culpa d'un àpat llarg. Tallat i cafè mentre li demano que té d'especial una copa europea per a un club modest però ara ambiciós. Em desprèn una actitud de satisfacció, com feliç per confirmar la relació inversió i resultats. I no és fàcil encara que ho pugui semblar. No crec que Girona vulgui presumir de tenir un club milionari. Però també li veig una actitud de reconeixement en relació els qui "ho han passat malament en aquests vint anys". I m'agrada. Per això penso en Vidal, Rafanell, Julbe, Trifón, Roca, Darnés, Espinosa, Ribas... i acabo amb Romerito. I amb Ribas, amb qui he coincidit aquests dies, també li he transmès la felicitació. "Tots mereixem un tall del ferro", m'ha dit. Després, per aquest "tots", és quan he pensat en els inicis al pavelló de Sant Josep, amb en Sitjà i la resta de noms històrics Davesa, Mora, Paulí, Gainza...
Però ningú pot dubtar que si la final va arribar a Girona és gràcies a la seva gestió, amb el suport dels diners dels implicats. El trofeu el valora i, tal com s'expressa, sembla que si ja fa anys que resideix a les Casernes perquè resumeix que la copa va servir "perquè la gent s'alliberés, pogués cridar amb orgull Girona i se sentís molt feliç amb el seu equip". Amb la calma de la satisfacció, considera que els aficionats li mostraven "aquella mateixa satisfacció que vam viure quan ens vam alliberar del franquisme". És evident que ha volgut integrar-se a la ciutat i no ha volgut que fos a la inversa. "El món, en tots els aspectes, canvia constantment i ens hem de saber adaptar als canvis", raona mentre ho rubrica amb una frase que un dia li va sentir dir a Pep Guardiola: "Procuro entendre què faig i com gestiono el meu coneixement."
Després de catorze anys al Barça de bàsquet i d'haver-ho guanyat tot, arriba a Girona amb l'objectiu de "concentrar-se al màxim en el que es dedica". I d'això n'estic convençut. Els qui el coneixen bé saben que viu pel bàsquet les 24 hores del dia i potser d'aquí ve la seva passió per les noves tecnologies. La motivació per estar connectat constantment dedueixo que és per tenir-ho tot sota control i des de la distància, i el nou mòbil d'última generació que està aprenent com funciona suposo que n'és testimoni. Després rigorositat, prudència i no deixar veritats a mitges.
Agraeix a Aíto tot el que li va ensenyar i a jugadors com Darrel Middleton, Salva Díez, Quique Andreu, Nacho Rodríguez, Bodiroga i Djorjevic l'empremta que li van causar. Són ja molts anys en aquest món que intenta gestionar amb una mentalitat a l'estil NBA i amb el caràcter llatí de ser proper als jugadors però al mateix temps distant "per quan calgui negociar".
En els partits, reconeix que pateix "segurament just al contrari de quan ho fan els espectadors" i sovint adopta un to tranquil i basat en el no protagonisme. Gest difícil en els temps que corren. Al final, conscient de què segueix tan com pot la millor lliga del món li pregunto de quin equip és. San Antonio Spurs. No caic en el detall del nom, somriu i les explicacions que em dóna ja em demostren quin és el seu tarannà en l'esport número 1 de la nostra ciutat: "Sóc amic dels dirigents de San Antonio, hi he fet estades continuades, m'agrada molt com treballen i tenen una mentalitat molt diferent a la que podem imaginar quan pensem en els nord-americans". Aquesta és l'essència d'un director general molt dinàmic, que d'acord que no viu el protagonisme del parquet, però que agraeix al bàsquet "que li hagi permès moltíssimes experiències impensables en una vida estàndard". Així doncs Antonio, gràcies per la gestió invisible.
Música / Heaven # Bryan Adams
* La normalitat és l'estat anormal de la situació * [Tria aquesta i em demana que, si vull, capgiri la frase]
* La anormalitat és l'estat normal de la situació*
* La anormalitat és l'estat normal de la situació*
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada