"Sóc la reina de les infusions", comença dient amb una veu pausada i gestos tranquils, mentre acaba de demanar una infusió de menta i marialluïsa. Quedem al Cafè Royal, a l'hora de dinar d'un dia amb pocs clients, i amb un cel tapat que delata un dia, per fi, plujós. De la generació del 68, diria que de les bones, i a mig camí de la vida. La seva, com la de la majoria, ha estat marcada per la família, la professió i l'entorn: el marit i dos adolescents de 15 i 13 anys, l'educació musical dels nens i el municipi de Banyoles, on resideix des dels sis anys després d'arribar de Martorell.

"Sóc professora de música sense ser mestre", explica mentre va detallant el seu dia a dia laboral a base de combinar les escoles on treballa. Tres són privades i una pública, a banda de l'Associació del Taller de Música de Banyoles, a l'Ateneu. Reconeix que l'apassiona la feina perquè creu en el que fa i la seva timidesa la du a parlar de la partitura que du al davant i que ha deixat damunt la taula. "És que una amiga es casa i vol que canti", diu mentre explica que aquesta amiga viu ara a Suïssa i es casarà a Sant Gregori perquè és on va néixer i viure. A més, el cant serà amb una persona de l'entorn del nuvi i amb qui es van posant d'acord sobre els temes a través d'internet. Veu i cant per intentar posar notes de sentiment a un dia especial.

Cada curs pot tenir uns 200 nens als quals, a través del seu mètode autodidacta, els ensenya que la música sigui una experiència. I estic d'acord amb ella quan parla, amb modèstia, que la música permet aconseguir despertar sentiments que "no aconsegueixes en altres àmbits". De seguida penso en la música que emociona, que potser és capaç de deixar quiets una trentena de nens dins d'una aula i que escoltin en silenci mentre preparen l'audició per a la seva llarga vida. Li agraden les classes afectives i cantar des del cor "perquè els nens vibrin". Res de notes, res d'estils acadèmics, amb la idea de no crear una classes avorrida perquè només s'ha especialitzat per a nens d'un a sis anys. Amb l'esperança que els nens vibrin i comencin a entendre que poden cantar des del cor a través de molta percussió.

I aquesta convicció tan personal de l'ensenyament personal, recorda que ha estudiat diferents mètodes però que no ha volgut especialitzar-se en cap en concret "sinó afagar el millor de tots" per acabar fent-se una barreja per tenir una visió més àmplia. I la missió és generar una sensibilització musical abans del sis anys "perquè els nens visquin la música" a través d'uns hàbits, tot i que també fa molts intents per despertar la creativitat dels nens. Va parlant i sembla que ho fa amb un timbre acústic sense aguts ni greus, amb tranquil·litat, i amb pauses que denota que respecte els silencis, "que també són necessaris dins la música". Coincidim en l'elevat soroll social i com que n'és conscient sovint acaba les classes en silenci, perquè els nens puguin prendre consciència del silenci.

I suposo que es fan llargs silencis interiors quan parlem de l'oncolliga i dels motius de la seva existència. Passem de relliscada per la seva vida i ara és feliç perquè ha superat el protocol perquè a partir de l'estiu pugui anar a veure els malalts terminals, "que serà quan no tingui ni classes ni alumnes". Se sent feliç de poder realitzar aquesta contribució a través de l'oncolliga Girona i de poder continuar amb l'esperança de necessitar la música per també donar sentit a la seva vida, que dedueixo que s'engrandeix quan valora el passat recent i mira el present amb l'esperança d'ajudar als qui més ho necessita. Cant i veu a la partitura d'una vida.


Música / Que tinguem sort # Lluís Llach

* El no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú *

* Conec un noi encantador, que es diu Josep Terrades, i du una vida apassionant. Li agrada la fotografia, viatja molt arreu del món, i sempre té coses per explicar de les seves experiències *

* Sèrie STIC: Xavier Amores, Pere Bugés, Iñaki Frade, Jordi Bellvehí, Núria Carreras, Jordi Pascual, Esther Ferrero i Montse Jaén *

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Collons nano, quins rotllos que fots amb aquests personatges estranys que et presenten. Ja sembles el Xavier Sardà de Crónicas Marcianas, que ens presentava a tots els frikis del país

Anònim ha dit...

Escric només per dir-vos que he decidit avortar, no pregunteu més pel meu fill. L'únic interès que tenia el meu –potencial– fill era que el meu home em tregués al seu bloc de tan en quan, però ja no fa ni això. O sigui que, adéu nadó, i el que m'havia de gastar en bolquers m'ho gastaré en perfums i visites a botigues pijes.

Anònim ha dit...

Tú ets votant dels socialistes?

Anònim ha dit...

Ara només falta que entrevistis a l'Àngel Rodríguez amb això de la sèrie STIC

Anònim ha dit...

Sí, Sí... entrevista a l'Àngel !!!!