Bloc de l'Eduard Batlle

Seria un miratge que tots els orfanats del món presentessin aquesta imatge a partir d'avui mateix.

El Congrés dels Diputats va rebutjar ahir, per sort, la iniciativa popular per modificar el matrimoni homosexual i que només les persones de diferents sexes puguin adoptar. Mentre el PSOE, Convergència, ERC, IU-ICV i BNG van defensar el matrimoni entre gais, el PP i Unió van es van mostrar contraris i van donar suport a la iniciativa de la plataforma HazteOir.org i el Foro de la Familia. Per tant, la iniciativa no va tenir èxit i va quedar tumbada per molt que aquestes entitats hagin recollit un milió i mig de signatures.

Considero que qualsevol persona té dret a voler formalitzar el seu vincle, independentment de la seva opció o preferència sexual. A més, els casaments no són una exclusivitat de la heterosexualitat, ni tampoc de la seva propietat. I pel que fa les adopcions, només de veure aquesta imatge d'un orfanat estic convençut que ser pares no es un fet biològic sinó cultural, social, humà, solidari... En definitiva, una altra manera de dur una vida al món i formar una família.

Música / Zorba The Greek # Chet Atkins

El distanciament de Joan Carretero respecte d'Esquerra cada vegada té més força. D'entrada, pensava que Reagrupament.cat seria una operació que, més endavant, ERC podria assumir tot i el desgast i reubicar-la com en el seu moment va fer, per exemple, Convergència amb Unió. Però segons em confirmen dos dirigents d'ERC propers al nucli dur, el diàleg està trencat absolutament. I l'exemple és el d'aquest cap de setmana, amb la trobada a Puigcerdà entre Carretero i Joan Puigcercós, en la qual no es van ni saludar.

El moviment de Carretero denota que Esquerra ja és un partit que es comença a fer gran i s'encamina a patir el mals dels qui han governat, com ara CiU i el PSC. Voler agrupar tota la ideologia d'esquerres, catalanista i independentista té un preu i quan s'està al poder és evident que hi ha peatges que no es poden pagar. Li va passar a Pujol i ara li està passant a ERC amb la reedició del tripartit i amb el suport a un president del perfil de José Montilla.

Potser Esquerra no voldria fer aquest tipus de viatge a la Generalitat, però en donar el "si", almenys entenc que ara, pel bé de Catalunya, hagi de jugar les seves cartes i esperar fins a les properes eleccions. No caure en els errors dels darrers tres anys és important i lloable per a l'estabilitat del país, però per contra això genera crítiques i pagar peatges com els de Carretero.

Música / Comfortably Numb # Van Morrison & Roger Waters

Conversa amb Joan Olòriz, candidat d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Girona. M'explica com ha anat la primera trobada important per rebre els imputs dels ciutadans de la ciutat i res que sigui sorprenent: l'habitatge és el que més preocupa i amb molta diferència a la resta de temes. Olòriz em raona que l'Ajuntament té previst potenciar aquest aspecte si surt reelegit novament i es repeteix el tripartit amb el PSC i ERC. Millorar dèficits tan importants com aquest és una obligació.

La conversa deriva després a les aportacions dels col·lectius. Olòriz destaca com s'impliquen els joves i les associacions alhora de fer arribar les peticions al partit. I aquesta és un avantatge dels partits considerats petits, que els permet arribar amb més rapidesa als futurs militants. Però, per contra, i no és un únic mal d'ICV, el problema està en què tot el conjunt d'imputs de la societat després es facin realitat, ja que la política actual té una sèrie de mecanisme que són perversos. Com excusa, podríem dir que també passa en altres aspectes de la nostra societat, d'acord!, però a la política és més imperdonable.

Estic convençut que el projecte de Vicenç Ferrer a l'Índia serà valorat amb el temps. No penso que ara encara tingui la dimensió que es mereix però visites institucionals com la de Carod-Rovira i el govern català van reconeixent el somni fet realitat d'aquest missioner català, en un dels racons més pobres del món. La imatge del líder republicà, compungit en un dels hospitals i al costat d'Anne Ferrer, m'ha generat aquesta reflexió.

Vicenç Ferrer té una biografia de pel·lícula i ara, complert bona part dels seus projectes, va recollint els resultats. La fundació va començar per ajudar com podia als més desafavorits però és en els darrers anys quan ha pogut dimensionar la solidaritat. Ja no és el solament el concepte de l'alimentació sinó que la fundació projecte una gran causa social per fer realitat una ciutat de milers i milers d'habitants. Són atencions en sanitat, educació, agràries, habitatges, comercials... tot un combinat de projectes que permeten pensar que la fundació, sense fer un gran soroll, ha donat una lliçó sobre que és la cooperació i quina és la millor manera d'entendre-la i valorar-la.

Música / Puisque Vous Partez en Voyage # Françoise Hardy & Jacques Dutronc

Ha passat una altra vegada i són ja massa i massa problemes amb les infraestructures de Renfe. I aquesta situació genera un estat d'impotència entre els usuaris habituals més afectats amb els trens de rodalies. Quan reiteradament es repeteix el problema, necessites una garantia o, si més no, una esperança. Però amb Renfe, res! La resultant són picabaralles polítiques com altres vegades ha passat en casos com el Prestige, el metro de València, l'aeroport de Sabadell... La lamentació és que la politització de les infraestructures, la sanitat, la justícia, l'educació, l'aigua, la lluita contra el terrorisme, Iberia, etc. acabin perjudican el propi país perquè no s'ha dissenyat amb una finalitat concreta sinó que ja han nascut amb un objectiu concret.

El fa una dècada referent esportiu de l'Estat espanyol José María García va deixar en l'anonimat les dades que va presentar ahir el CIS, que pràcticament el seu interès estava en com quedava el PSOE després de l'atemptat d'ETA a la terminal de Barajas. Era d'esperar que el PP retallés la diferència però és tan obvi que gairebé et dóna la sensació de per què veritablement serveixen aquests indicadors. Ja sabem que les maquinàries dels partits cada vegada estan més pendents d'aquests tipus d'estudi però la valoració dels propis polítics a títol personal és una dada secundària i que cal relativitzar. Seria com valorar un futbolista o jugador de bàsquet cada setmana en funció de la puntuació dels periodistes. La societat no està pendent d'aquests detalls sinó dels efectes potents, amb més credibilitat o menys, com els del mateix García a Televisió Espanyola. La tendència és aquesta des de fa molts anys i ara no la canviarem: interessa el soroll mediàtic, les paraules al vent, més que el detall precís de com actuen els indicadors. És per això que cal posar a tots dos al seu lloc: el CIS com a una estadística freda, freda i el conegut butanito, com el que era quan tenia encara més ego personal, un estrident interessat.

Música / Don't Ever Go Away # Eriko Ishihara Trio

Escolto parlar dues persones durant un cafè que estan decebudes amb el partit del Barça i amb el joc de l'equip després de la derrota amb el Liverpool. Queda la tornada però regna el pessimisme. I la sentència d'un d'ells és que, a banda de cometre dos errors garrafals, hi ha un símptoma que augura què li passa al Barça. "Fa temps que no veig Ronaldinho riure al camp i fer el signe dels windsurfistes". Brillant. Tingui o no tingui un excés de pes com mostrava injustament la portada de La Vanguardia d'ahir, l'astre brasiler és evident que no brilla en el seu interior. Aquesta va ser la gran virtut del 10 només arribar a l'equip i no tan sols per la seva classe i allò del cercle virtuós sinó també per com irradiava alegria i contagiava els companys. Ara s'aparca l'autoestima i vinga crítiques i més crítiques a Ronaldinho, l'equip i Rijkaard, quan encara queda la tornada a Anfield i a la banqueta hi ha un dels millors tècnics del món. La consciència del culé és aquesta. Patir més que somriure.

Música / Cucurrucucú paloma # Caetano Veloso

Em fa il·lusió que sigui Saül Gordillo, company d'El Punt, el nou director de l'Agència Catalana de Notícies. En els darrers mesos, hem parlat sovint amb el Saül sobre les TIC i les noves perspectives que ofereixen els blocs a Internet i com ens permeten establir nous vincles d'interactuació. Aquesta és la paraula. Interactuar. I el vincle amb en Saül s'ha establert d'aquesta manera. I a mida que ho feiem creixia el seu treball a la xarxa i el seu mèrit, i també era reconegut cada vegada per més periodistes, especialment pel Manuel Cuyàs (el seu mestre a El Punt del Maresme), i també pels polítics i de tots nivells.

Principalment, és en aquest darrer any quan ha tingut el reconeixement el seu esforç i sacrifici nocturn. Primer va ser el bloc i després el projecte de Poliblocs. Ara serà l'ACN, un innovador mitjà que va impulsar Carles Puigdemont (quan ningú hi creia) i que té el mèrit de ser-ne el visionador a la xarxa (molts em pregunten per com veig el seu salt a la política i a Girona i crec que aquest és el seu target). Conclusió: cal lloar la deferència del candidat a Girona per CiU amb el nou director, tal com esmenta en el seu darrer post, i donar esperances i ànims a en Saül perquè ha fet mèrits per ser escollit per a un repte com aquest.

Música / Pure Saints # All Saints

PD: Dimarts el migdia em vaig trobar amb José Antonio Donarie, que ha tornat a la UdG. Venia com pensatiu i amb la mirada perduda. Es disculpa educadament per la seva distracció i lamenta tenir uns dies d'un fort maldecap. Intento animar-lo dient-li que cal reconèixer la tasca que fa al seu bloc i que sempre me l'ha recomanat, precisament, el mateix Saül. Li dic també que la seva trajectòria a les eleccions catalanes mereixia un final al Parlament i no quedar-se a les portes. Somriu i em contesta que "no passa res, que ara mateix sóc feliç i estil tranquil". Se'n va i penso: igualment que el mateixos exconsellers Ferran Mascarell i Joan Manel del Pozo, Donaire no mereixia un final sense premi.

La Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona han mostrat les seves discrepàncies sobre la data d'adjudicació de la terminal sud de l'aeroport del Prat. La topada la van protagonitzar ahir ERC i el PSC: el republicà Jordi Portabella, tinent alcalde del consistori, i Manel Nadal, secretari de Mobilitat. Nadal va afirmar que la Generalitat "no té pressa" sobre el calendari de resolució d'aquesta instal·lació aeroportuària, que Aena preveia per a l'abril, i que en la decisió final l'opinió del govern "serà determinant".

Però Portabella ha estat el primer en qüestionar els terminis i reivindica que es defensin els terminis previstos "perquè no hi ha cap justificació per enderrarir-los" i ha suggerit que si l'adjudicació es vincula a una aspecte polític, "fa sospitar que darrere hi hagi una decisió política". Ells mateixos en ho posen en safata i evidencien que la T Sud del Prat ja neixerà qüestionada.

Tot plegat, males vibracions. Amb Zapatero pel mig, Iberia moguent els fils a benefici de Clikair i Star Alliance amb ganes de quedar-se la T Sud. I males vibracions per a un eix comunicatiu vital per al nostre país i que necessitem per adaptar-nos al rapidessa a la màquina del tren que condueix els països capdavanters d'Europa i també, del món. I quan ens referim al Prat, la infraestructura és massa seriosa com per no fer les coses ben fetes. Després, amb poc temps, serà fàcil comprovar si s'ha jugat o no amb els avions i, en definitiva, si s'ha jugat o no amb el desenvolupament i el prestigi de Catalunya.

Música / Otherwise # Morcheeba

Primer va ser el cas Oleguer, amb la decisió patètica de Kelme. I ara resulta que la Brunete mediática ja apunta contra la Universitat Pompeu Fabra perquè una pancarta que està penjada en un dels patis del centre dóna suport al País Basc i Catalunya i reivindica un Segi endavant. La traducció és aquesta: "Prou repressió al moviment. EH i PPCC units en la lluita! ..ta Segi aurrera" En el mateix cas que amb Oleguer... on s'ha de signar per donar suport a la proclama dels estudiants?

Alguns universitaris opinen que aquest fet constitueix un delicte d'apologia del terrorisme i més encara quan des del 19 de gener el Tribunal Suprem va declarar que Segi, juntament amb Jarrai Haika, no era una organització legal sinó terrorista. I com que ja fa una setmana que s'ha exposat la pancarta, els estudiants que han protestat pel text insten la UPF a retirar-la i demanen que se sancioni "administrativament i penalment als qui actuen al marge de la llei".

Demanar el que es vulgui, queixar-se també... però si fos el rector de la UPF, Josep Joan Moreso, no retirava la pancarta de la mateixa manera que Oleguer no es va penedir de les seves paraules. A manca d'autodeterminació i com a consol, la llibertat d'expressió ens fa sentir més lliures.

Comprovar com l'abstenció en el referèndum del nou Estatut d'Andalusia és l'opció clarament guanyadora evidencia que la democràcia moderna avança cap a d'altres tendències. Per què si l'abstenció és del 63,7%, què es pot celebrar? Amb quina credibilitat neix aquest nou full de ruta d'Andalusia si té com a objectiu millorar la comunitat? És època de nous plantejaments i els partits en són conscients però la malaltia és tan seriosa que tampoc es pot canviar tan fàcilment. Aquest és l'arrel de la política actual, després es pot especular de si els resultats tornen a donar ales al PP i deixen Zapatero amb un problema més.

Ja se sap que els referèndums no acostumen a mobilitzar els electors però aquesta devallada de participació a les urnes afecte tot el panorama europeu. Fins ara, es podia presumir que a l'Europa moderna la participació oscil·lava entre el 70% i que als Estats Units era del 50%, però ara avancem en la direcció nord-americana i amb l'agravant que cada vegada veus, comproves i trobes més reticents a la política. I el més decebedor de tot, és que el rebuig dels ciutadans augmenta en crispació.

El catolicisme es prepara per convertir-se en la religió dominant a la Gran Bretanya, un canvi que no passava des dels temps de la Reforma. El motiu d'aquesta tendència és la progressiva immigració que provés de països de majoria catòlica, com ara Polònia. I ho acaba de publicar el diari The Times, basant-se en els indicadors d'un informe del Von Hugel Institute, de Cambridge.

Segons la notícia, l'Església catòlica no s'ha oposat a l'arribada d'aquests nous devots, però a petita escala el balanç de la transformació ja és diferents: gairebé tots els capellans i els bisbes s'han vist sorpresos pels canvis. I la previsió és que la imatge del catolicisme a la Gran Bretanya canviï considerablement d'aspecte i passi d'un perfil anglès-irlandès a la baixa, a un rostre marcat pel seu origen multiètnic.

Però The Daily Telegraph també ha destacat la situació il·legal en què es troben aquests immigrants: es calcula que el 75% dels qui van a missa no tenen el permís de residència. Per tant, l'Església catòlica conviu amb el dilema de decidir per quin camí es decanta: el guany de clients que tanta falta li fa o bé prescindir dels fidels i deixar-los en mans del govern perquè els repatriï als seus respectius països d'origen.

Música / Once in a Lifetime # Talking Head

Ho ha anunciat el socialista italià Giovanni Claudio Fava: "Sabrem més coses de les que estan escrites aquí." Fava és qui ha redactat l'informe que censura l'actuació d'alguns governs europeus respecte els vols dels avions de la CIA i que va ser aprovat pel Parlament Europeu dimecres, després d'una votació que va tenir 382 vots a favor, 256 en contra i 74 abstencions. La curiositat va ser comprovar com el grup popular europeu va votar dividit i en la seva majoria es va decantar pel no.

Però després del resultat, Fava vol anar més enllà perquè la versió final ha estat descafeïnada: s'han suavitzat les crítiques i molts països europeus han preferit mirar a un altre costat mentre els avions militars de la CIA feien escala cap a la base naval de Guantànamo, un oasi jurídic on es practiquen tortures a presoners sense càrrec ni possibilitat de tenir un judici just. A més, a aquests presons ni tan sols se'ls aplica els convenis de guerra. Un escàndol segons Amnistia Internacional.

La versió final de l'informe de Fava recull que 1.245 vols civils operats per la CIA als aeroports europeus, entre ells 336 a Alemanya, 170 al Regne Unit, 147 a Irlanda, 91 a Portugal, 68 a l'Estat espanyol, 64 a Grècia, 57 a Xipre i 46 a Itàlia. Però a banda de resultar immoral que els avions fessin escala en punts com Palma, Rota, Morón de la Frontera i Torrejón de Ardoz hauria de ser delictiu el silenci de governs com l'espanyol. I just quan es confirma aquesta il·legalitat de la CIA amb l'agreujant dels silencis ara resulta que alguns països han enviat informadors per interrogar els detinguts a Guantànamo, quan tots els organismes internacionals condemnaven aquesta presó inhumana.

Música / Tout le Monde # Carla Bruni

El company d'El Punt Saül Gordillo n'ha fet de les seves. Alguna en portava de cap i al final l'atreviment s'anomena Poliblocs. Tot just acaba de néixer i per les converses i correus d'ahir l'acceptació és general i satisfactòria. En Saül, en els darrers anys, s'ha dedicat a recollir tots els imputs polítics en el seu bloc i qui volia promocionar-se res millor que fer-li arribar un correu perquè ell en parlés, ja que era garantia de ressò. I ara, després de pensar-s'ho, en Saül s'ha atrevit i novament avança un pas per davant. Enhorabona! Entenc la teva suor freda de què em parlaves ahir però camina per avançar i lluita per amortitzar aquest projecte tan personal.

Amb Poliblocs ha creat un portal dels blocs dels polítics on tots hi tindran cabuda: els seus comentaris seran interpretats en forma de notícia i es crearà un conglomerat d'idees, notícies, reflexions, comentaris i crítiques. Poliblocs serà un bullidor d'idees per fer la política més pausada, personal, pensada, sense estridències... i feia falta algú que es dediqués a fer de connector. Ara ja hi ha un pioner i cal reconèixer la seva iniciativa. Per tant, endavant amb la política dels blocs.

Música / In the Sun # Michael Stipe & Coldplay

Conferència d'Ima Sanchís al Centre Cultural la Mercè. La periodista de La Vanguardia aporta el seu criteri sobre les entrevistes que ja fa deu anys que publica a la contra amb Lluís Amiguet i Víctor Amela (el meu preferit). Ima Sanchís dóna el seu punt de vista més personal del procés de l'entrevista i com elabora un esquema de funcionament: la selecció d'entrevistats, els països on viatge, el procés de redacció, el títol... Un automecanisme per defugir de convencionalismes.

Precisament la contra és per on comencen molts lectors d'aquest diari i és un dels articles més llegits de Catalunya cada dia. M'agrada comprovar com Ima Sanchís reivindica una professió que necessita un treball d'artesania abans de ser presentat. I és exigent amb ella mateixa perquè pensa i actua "posant-se en el lloc dels lectors". Dóna èmfasi a l'elecció i quan ja ha fet el pas, s'allunya de soroll mediàtic tan innecessari per gaudir de l'art de l'entrevista. Reivindica més silencis "davant d'aquesta allau d'informació que acaba provocat la desinformació". O sigui, d'una conversa en la qual "tot periodista hauria d'intentar aprendre", especialment, quan té un bon interlocutor al davant. Tingui o no tingui màster d'Esade, el que cal és el missatge humà a transmetre. Totalment d'acord: la vida són emocions.

Música / Crayon and Ink # Allison Crowe

PD: Alguns dels noms que Ima Sanchís va posar de referents durant la conferència: Lettizia Battaglia, Estela de Carlotto, Eduardo Galeano, Julio Anguita, Pema Dorjee, Christine Spengler, Kim Phuc, Helen Prejean...

PD: Gràcies per llegir-me Mercè i per compartir els punts de vista.

Que un ministre de justícia espanyol hagi de presentar tanta doctrina en el seu discurs de presa de possessió significa que els tentacles de la política predominen en tota la societat. La tensió entre el govern del PSOE i el PP va cada dia en augment i difícilment es rebaixarà fins a les eleccions generals que, en teoria, s'han de celebrar l'any vinent, tot i que s'especula amb la possibilitat que es convoquin a la tardor-hivern. El PSOE és conscient que amb el procés del Nou Estatut i la crisi oberta amb ETA ha perdut quota de mercat mentre que el PP comença a tenir la sensació que aquesta campanya de degast li acabarà donant els resultats esperats.

Mentrestant, des de Catalunya les coses es veuen diferents perquè aquí no sentim la pressió per aquesta pugna que cada vegada més traspassa en els àmbits de la societat. Si el govern de Zapatero ha triat Mariano Fernández Bermejo és perquè ja li interessa aquest perfil. I si el PP ha carregat de valent contra aquest nomenament és perquè significa un fre important contra els seus interessos per controlar la justícia.

Tinc la sensació que el Tribunal Suprem ha rebaixat la condemna a Iñaki de Juana Chaos de 12 a 3 anys per evitar fer un segon ridícul després de la sentència de l'Audiència Nacional. De moment, cal estar esperançats amb la decisió judicial i confiar que la seva posada en llibertat no es faci esperar més del compte: ara és el govern espanyol qui pot decidir sobre el futur del pres que està en vaga de fam des de fa 99 dies. Per tant, cal valorar el criteri valent dels tretze magistrats de la Sala Penal perquè han demostrat que la rebaixa s'ha produït perquè han donat prioritat al recurs degut a les condicions inhumanes en què es troba el pres, que està sotmès a una alimentació forçosa.

És positiu també lloar que una foto i una entrevista publicada al diari The Times hagi servit per commocionar una part de la societat espanyola -sobretot la del País Basc- i promoure una benevolència judicial. Per tant, la sentència encara que vagi a favor d'un pres que va ser un terrorista sense escrúpols no dóna carnassa a l'odi i la venjança que reivindiquen mitja Espanya i, especialment, el PP. El Codi Penal ha pogut més que la pressió de la instrumentació política del cas. Magistrats... ja tocava!

Música / Wild Horses # The Sundays

Per contrarestar la força als qui prevuen un breu futur a la llengua catalana, acaba de sortir un llibre oportú de Miquel Pueyo que, com a mínim, intenta contrarestar els efectes ultradretans espanyols que proclamen que la longevitat del català és estèril. El secretari de Política Lingüística del govern publica El fantasma de la mort del català (Editat per Proa) per fer un nou plantejament del català i demanar públicament que cal desdramatitzar la situació i per, sobretot, superar la cultura de la derrota i incrementar la nostra autoestima. La veritat, doncs ja tocava!

Reitero una vegada més que si al català li queda un segle o com a màxim dos com ens certifiquen els altaveus espanyols a la llengua castellana tampoc li quedarà una eternitat perquè si la llengua anglesa ha de dominar el Planeta no trigarà gaire a fer-ho. Més que el català segur que li queda al castellà però gaire més. Tres, quatre, cinc segles potser?

Música / Tot queda igual # Sopa de Cabra

La Justícia amb majúscules és la que precisament no s'ha parlat aquests dies amb tota la polèmica del Nou Estatut perquè s'ha especulat entre magistrats i jutges comprats per la política. Com si es tractes de la Guerra Freda, els components del ple del Tribunal Constitucional ja tenen una samarreta invisible que han de defensar perquè, en el fons, és qui els ha posat allà independentment de la seva vàlua. La Justícia amb majúscules hauria de ser l'esperança dels ciutadans en les lleis perquè la que, en teoria, la Justícia que haurien d'aplicar els jutges sí que hauria de ser la política veritable. Per tant, la Justícia amb majúscules per damunt de qui ens governi s'hauria de basar en el Dret, un principi de la humanitat, i no en el sectarisme polític com passa actualment. I dominar la Justícia és tan temptador com controlar els mitjans de comunicació, entitats d'estalvi, associacions culturals, grans editorials... I abans era el PSOE de González, com ho va fer el PP amb l'Aznar i com ho intenta fer ara el PSOE amb Zapatero.

Tot i això, voldria lloar els qui són independents i creuen encara per romanticisme en la justícia legal: la que gràcies a molts legalistes la democràcia ha arribat als seus límits i ha recomfortat els drets dels ciutadans.

Música / Merry Christmas Mr. Lawrence # Ryuichi Sakamoto

Amb tota la diguem-ne modèstia del món, l'Andreu Buenafuente li ha comunicat a la Federació d'Associacions de Ràdio i Televisió que no està a "l'alçada" per recollir el premi de Micròfon d'Or que li han atorgat perquè l'altre guardonat és Federico Jiménez Losantos. Chapeau Andreu! Ja tocava que algú pogués desmarcar-se de la Brunete mediática en un moment més oportú i, a més, amb elegància. Buenafuente, dixit: "No puc comparar-me, de cap manera, a l'esmentat periodista, i és per això que declino amb tot el respecte a la seva institució el premi que m'han concedit".

I que consti que en la mateixa línia també s'hi ha mostrat el periodista Luis del Olmo que, com a president d'honor dels premis, es va oposar a concedir el guardó al periodista de la Cope, però no ho va aconseguir i el jurat va guanyar en la votació.

De fet, aquest no és el primer premi que rebutja l'humorista de Reus que, molt sovint, declina els guardons que li concedeixen i prefereix que quedi en l'anonimat per no desmerèixer els guanyadors que després ocupen el seu lloc. Amb la finezza que en ell és habitual podia haver dit que el proper dia 21 d'abril, a Ponferrada, el seu Micròfon d'Or el recollís el mateix Losantos i després se'l confités.

Música / Old Man # Neil Young

El segle XXI ha nascut amb l'esperança que els éssers humans siguem capaços de socialitzar la tècnica i la tecnologia i d'integrar la diversitat per així garantir la pervivència en el planeta. Com a concepte és ideal, però està clar que des de que l'espècie humana va aprofitar la tècnica per facilitar l'adaptació al medi hem anat destrossant el planeta a mida que, precisament, el nostre cervell ha anat engrandint-se. El canvi climàtic és una de les propostes que s'han fet per explicar la desaparició dels Neandertals d'Europa i Àsia, però segons els experts, al pas que anem, un altre canvi climàtic suposarà un gran crash. És obvi que els científics són els primers en conèixer el que està passant i disposen d'informació privilegiada que els permeten fer aquestes projeccions. Per tant, arriba l'hora de la reflexió i les primeres grans i petites mesures mundials. Menys consum d'aigua i llum, impuls de les energies renovables, estalvi electricitat, apagades per conscienciar el Primer Món...


Però després de París, ja no podrem oblidar mai més que som la primera espècie que està intervenint en la tendència del canvi climàtic. I, de moment, és per malament i posa en evidència que l'Homo Sapiens actual encara no sap raonar com humans conscients i responsables. Egoistament, encara tenim possibilitats de sobreviure al col·lapse que ens espera però pel bé de les nostres generacions no ens podem limitar a pensar en què desapareixeran espècies animals, tindrem més inundacions, menys terres perquè pujarà el nivell del mar, onades d'incendis sistemàtics per l'augment de les temperatures, pèrdua de terra per la manca de pluges, etc.

Música / Come On Eileen # Dexy's Midnight Runners