![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_tqMNJPwy1PwoI5yyPQNhFIAu8N8Fy2Iv1yi3sNpmFtxfVa9u3Us5IlLQoBJ7clhUcs0HMUFk1kuiraPb18X457aFLXympRTaDgTTCZsHg=s0-d "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
El que faltava
El PP necessita alimentar-se d'aquestes aparicions espontànies perquè ara es troba a les portes de la decadència, després d'una etapa tan políticament dura i narcisista com la de José Maria Aznar a una de grisa i apagada com la de Mariano Rajoy. Després de temps a l'oposició i veure com Rodríguez Zapatero cada dia que passa els guanya més terreny, els populars han de treure dels despatxos cadàvers polítics com Trillo perquè en el seu dia sortís a donar la cara i digués que el recurs era perquè el Nou Estatut, entre altres qüestions, inclou el terme "nació" i "la imposició de la llengua catalana". Tot això fa pensar que malauradament la transició de la dictadura encara no està tancada i superada, almenys, per a segons quins partis i segons quins polítics.
Música / Sympathy For The Devil # Rolling Stones
Fins fa ben poc era l'època de la totxana i ara és el torn de l'energia i E.ON, ACS, Acciona, Endesa, Iberdrola, Enel, etc. juguen amb tots nosaltres a la borsa i això només ho poden fer els que tenen molts i molts milions d'euros. Estem parlant dels lobbies que dominen el sector de l'energia a Europa i Sud-amèrica i competeixen entre ells per qui té més poder a base d'ofertes i contraofertes. Ara anomenades sota les sigles OPA. O sigui, el resultat són més bandaretes en el mapa del director general de l'empresa guanyadora. Tota aquesta gran partida d'energipoly, només fa que encarir el resultat final, que és el que realment acaba repercutint en els pobres consumidors. 
Torroella no perdona Franco 
Em va telefonar ahir un bon amic que ara és a Madrid, d'aquells que entra a les 10 del matí a treballar i a les 10.30 ja surt a esmorzar i poc després a fer el tapeo, per explicar-me que la notícia del dia a la capital del reino era que Florentino Pérez ha tornat. No al Real Madrid, és clar, tot i que ell se'n moriria de ganes. Ni a la política, que el torna boig... Ha tornat com a empresari a l'alt nivell de les finances, ja que ACS ha comprat el 10% d'Iberdrola, amb vista a una fusió de l'elèctrica amb Unión Fenosa. Quan observes aquests moviments entens la fugida fantasmagòrica de l'empresari del club blanc perquè la consigna de les altes esferes era que deixés de tacar la seva imatge amb els galàctics, perquè hi havia preparades grans operacions financeres i no es podia desprestigiar un dels homes forts.
necesitan de ustedes para calmarse.
Girona té un bon record per a Irla
L'obra de l'escultora barcelonina Mercè Riba, però afincada a l'Empordà, destaca per la seva sobrietat però el bust i una frase escollida pels veïns li dóna molta força. Gràcies també a l'Associació de Veïns de la plaça, ubicada al barri de Pla de Palau-Sant Pau s'ha fet memòria i s'ha ajudat a engrandir, encara que sigui amb aquest granet de sorra, la figura de l'expresident Irla. És inevitable recordar-ho: amb els temps actuals són més necessaris del que semblen aquests gestos de catalanitat i de reconstrucció de la nostra història. Estem parlant de sobirania, orgull i llibertats per a les democràcies com la nostra, que també necessiten Josep Irla i la seva fundació per despertar les futures generacions encara que sigui a comptagotes.
Et parlava dels inconvenients de les situacions atmosfèriques, però també pots aturar-te en els dies radiants, refrescar-te quan et vingui de gust i sortir a descobrir aquest nou oceà amb qui et sembli. Seràs llegit i per això et demano que remis, que t'impulsis amb el vent a favor i puguis trobar-te amb altres navegants per compartir els bons moments. Són trobades d'idees, comentaris, valoracions, anàlisis, notícies, reflexions... Música com Anthony and the Johnsons, llibres com Ulrich Beck, Gösta Esping-Anderson... En definitiva, un munt de sensacions que mostres a la resta de navegants. És per això que et seguirem amb esperit crític, tant els dies de sol com els de pluja, de la mateixa manera que fem amb un referent del blocs a casa nostra i amb qui coincidim en destacar la seva projecció, José Antonio Donaire. 
M'arriba des de Madrid i confirmat des de Barcelona que les negociacions secretes entre José Montilla i Joan Puigcercós ja s'estan consolidant a les capes inferiors dels respectius partits per intentar reeditar un altre govern d'esquerres a Catalunya. La bona simptonia entre Montilla i Puigcercós sempre ha existit i en les darreres setmanes s'han intensificat els contactes perquè tot quedi ben lligat per a després del dia de Tot Sants. Pobres bases independents d'ERC... quin paperàs! Poder, diners i silenci o rebel·lió contra el líder?
Però mentre això succeeix a les altes esferes, els moviments a les conselleries és ferotge perquè les cúpules volen estar ben situades per no perdre la cadira. Hi ha gestions que sobrepassen les històriques amistats perquè, per molt independent que sigui un o una tècnica de nivell, ha d'estar controlat o marcada perquè no sigui que a darrera hora avanci per la dreta. És per això que les traïcions encara aniran a més i prevaldrà tenir el carnet a la boca que ser un o una professional de qualitat. És lamentable que el partidisme compti per damunt del sentiment de país o d'estat, que es allò que a Madrid tenen i aquí al pas que anem mai tindrem.
I és que Montilla i Puigcercós es necessiten -i molt!- i d'aquí ve el pacte. El motiu de l'acord no és per ideals sinó perquè es vol enfonsar Convergència al preu que sigui. El PSC i ERC demanaran una altra oportunitat per demostrar que un altre matrimoni de conveniència pot funcionar. Potser sí, però en tot cas per molt democràtic que sigui aquest nostre sistema, mai es pot entendre que una força guanyadora a les urnes no governi. El darrer exemple és tan real com entristidor.
Música / All Together Now # The Farm
Ètica i poderAquesta moció acusava el PP de fer acusacions falses i desprestigiar les institucions democràtiques, perseguint encara una explicació de l’atemptat de l’11-M que diuen no tenir. El PP critica la policia, els jutges, els laboratoris de proves judicials... tot l’Estat pràcticament. Evidentment, amb l’objectiu de crear dubtes sobre la validesa de les eleccions guanyades per Rodríguez Zapatero tres dies després: el 14-M. No s’ho han empassat encara que ells les perdessin, no han suportat no tenir el poder, no han digerit que als socialistes els hi estiguin sortint les coses mitjanament bé, per això el mètode d'acoso i derribo que tan bé els va anar amb Felipe González al seu moment.
No han calculat les conseqüències, per varies raons: no estem en el mateix moment històric i Zapatero no té cadàvers a l’esquena; no es juga amb les víctimes i els morts dels atemptats, i més de la magnitud de l’11-M; i finalment, s’ha de ser coherent, i ni tan sols han estat capaços de ser lleials al seu diari de tota la vida, l’ABC, que es veu denostat per no fer el que el PP diu, que ja tenen El Mundo per fer la feina. Potser millor així, diuen alguns des de l’esquerra. Que la dreta no aixequi cap per un temps el més llarg possible. Potser si, però no és bo, ni saludable per a una democràcia actuacions i fets com aquests; és malaltís i no en volem més d’eslògans com aquell Spain is diferent... A vegades la normalitat és el més difícil d’aconseguir.
Música / Sara # Revolver - Mikel Erentxun
Renfe s'està lluint en aquesta setmana que s'ha anomenat de la Mobilitat i Sostenible i Segura. Tot això de batejar dies i setmanes una vegada a l'any amb un nom concret està molt bé per mentalitzar la societat de les diferents problemàtiques que afecten al col·lectiu, però perquè la idea funcioni en uns aspectes concrets, com pot ser l'Alzheimer - avui es commemora el Dia Mundial d'aquesta malaltia - i tantes altres enfermetats, no vol dir que l'èxit es mantiguin al llarg de l'any. Encara recordo Joan Clos, quan era alcalde de Barcelona, i es va desplaçar a Catalunya Ràdio en cotxe oficial quan es conscienciava als ciutadans de l'ús del transport públic... En Bassas encara deu riure quan ho recorda: per una vegada que el locutor improvisa i surt del guió...
Ara mateix tinc un anunci sencer d'una plana d'un diari en la qual volen que prenem consciència de la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura i decidim deixar el cotxe a casa i viatjar amb el transport públic. I precisament, amb el tren. I concretament, amb la Renfe. Doncs tot el recital de problemes que afecten a Renfe aquests dies només acaben repercutint en l'usuari, que és el gran perjudicat i no té cap tipus de compensació. És quan et trobes perjudicat en aquests casos que ja no creus en més dies ni setmanes de l'any. I l'únic consol que et queda és esperar a la primavera de l'any vinent, que serà quan el Síndic de Greuges presentarà un balanç del 2006 i seràs tan sols un número més dels indignats i no compensats.
Música / Voyage Voyage # Desireless
Eto'o no és la nostra causa perquè és un factor circumstancial. Però la nostra causa sí que és l'altre exèrcit que circula i viu a cos de rei per Madrid i que paguem entre tots. Aquest és el cas del Defensor del Poble, l'Enrique Múgica, que tot i el canvi de govern aquest camaleó encara aguanta en el càrrec. Clar que si el PSOE li permet... doncs passa que hem d'aguantar que aquest personatge presenti un recurs contra l'Estatut de Catalunya davant el Tribunal Constitucional. 
En acabar diumenge el partit al camp del Racing, que Eto'o no hagués contestat diumenge a una pregunta en català d'una periodista de Catalunya Ràdio ja demostra alguna cosa. Però siguem sincers, ell és el problema? Un camerunès que va aterrar a Madrid sense res i va anar a parar a Mallorca i després el Barça perqùe al Bernabéu no el volien i s'ha fet milionari... ha d'entendre Catalunya? La nostra causa és nostra, començant pels d'aquí, i tan de bo Eto'o ho entengués però no demanem miracles en dos anys i a un jugador diguem-ne que especial. I, per exemple, i si falla el col·lectiu dels seus educadors socials?I d'acord que l'Eto'o l'ha cagat, però i quan juga la selecció catalana de futbol per Nadal, on és en Carles Puyol? Sí, en Puyol, el gran capità del Barça. Lesionat o a París d'escapada amb la companya? Això ho sap bé el president de la Federació Catalana de Futbol, Jordi Roche, però no ho dirà en públic. Si el català Raúl Tamudo, per bon jugador que és, no és la nostra causa tampoc ho hauria de ser un camarunès que és un excel·lent golejador.
Música / 7 segons # Youssou N'dour Neneh Cherry
Excuses a banda, el que no pot fer ara un nou partit amb tants ideals i coses a dir com Ciutadans-Partit de la Ciutadania és anar de màrtir i demostrar que llastimosa és la seva vida a casa nostra. I a més, que un provocador com Ivan Tubau repeteixi la frase de Rubianes a l'inversa per agradar-se, sentir-se alguna cosa i encara ser aplaudit. Però si tant perseguits se senten com és que no aprofiten l'acte per anunciar els motius! I, per cert, on era en Boadella?
És fins i tot lògic que Maragall i Montilla tinguin grans diferències i ara més que mai, però Maragall una vegada ha caigut en picat el que no pot fer és dedicar-se a atacar Montilla sense escrúpuls. Si Montilla és ara l'home fort del PSC és perquè s'ho ha guanyat i el partit vol que sigui ell. Són tants els homes que remen per Montilla! Vostè, President, va voler liderar el partit amb genialitats i el partit volia treball, gestió i sacrifici en el dia a dia. I això ho volen De Madre, Iceta, Zaragoza, Corbacho, Chacón... i a Girona dos amb molt futur com són Àlex Sáez i Donaire.
Le pel·lícula Salvador representa massa coses per a nosaltres i que combinés un respecte sobre la realitat i la causa no debia ser fàcil per traslladar-ho a la gran pantallla. És cinema i és comprensible que s'hagi buscat la comercialitat al producte en una història que va tenir un final tràgic. Davant d'aquests fets, crec que tampoc cal jugar a ser crític amb el resultat final, tot i que hi ha una càrrega de sentimentalisme exagerada.
Però ja sabem que les pel·lícules que es basen en els llibres sempre són millors els llibres -en aquest cas el de Francesc Escribano- i que una vegada posats en escena sempre domina més el factor comercial per poder omplir les sales. N'hi ha tants d'exemples i el primer que hem ve ara a la memòria és el de Ramón Sampedro. Javier Bardem va demostrar a Mar adentro el seu poder d'interpretació, doncs a Salvador és Daniel Brühl qui, tot i la seva joventut, és converteix en el millor de la pel·lícula de Manuel Huerga per la seva sobrietat i adaptació al drama.
Però això no és tot, ara han sortit cercles propers a Puig Antich i han fet una crida en contra de la pel·lícula amb un manifest que es pot consultar a Internet. Doncs per molta crítica que rebi el producte, això encara l'ajudarà a omplir més les butaques, com ha passat sempre fins ara.
Música / Pero a tu lado # Los Secretos
L'aeroport del Prat era part del Nou Estatut i encara és una reivindicació important del nostre futur. Però conquerir el control d'aquesta infraestructura es convertirà en una súplica impetuosa. Ahir mateix, en vam tenir l'exemple evident: el PSOE i el PP van acordar tombar al Congrés una moció de CiU instant el govern espanyol a constituir un consorci, amb representació de la Generalitat, que gestionés l'aeroport. Era d'esperar la negativa, d'acord, però si ara que l'executiu del PSOE no té majoria parlamentària no obtenim aquest control, ja podem deixar de ser optimistes. I és que... una altra vegada patim la representació del PSOE i el PP junts. Com els uneix Catalunya!
Tan necessari és el Prat com, per exemple, no ens trobem amb les misèries de la darrera vaga laboral. Com també perquè se'n faci una explotació més comercial i eficient, quan ja sabem el boom que s'espera. Es triplicaran el nombre de vols en deu anys? O es quadriplicaran en quinze? Aquest boom és un bombó i és per això que, si finalment el govern de Zapatero decidís cedir l'aeroport, encara hauríem de topar amb tants càrrecs i secretaris generals de l'executiu espanyol que fins i tot ens ho posarien més difícil.
Els polítics sabem que tenen una imatge pública i que han de controlar els gestos, negociar, cedir, acordar... però els tècnics mai donen la cara i quan ets a Madrid, en les seus dels Ministeris, moltes vegades ja saps el que t'espera. Doncs topar-te amb el poder, el centrelisme i després d'una exposició trobar-te coses a l'estil del... ¿de qué me está hablando usted?... Contesta de l'interessat: ¡Pues de la OPA si le parece!
Música / Flying # Bryan Adams
La cancellera Merkel i Rodríguez-Zapatero acaben de tancar l'acord tan esperat i el compromís és que E.ON es quedi Endesa amb una OPA milionària. Endesa era un bombó per a Gas Natural i "la Caixa", però el cercle financer de la corte y villa encara té un prestigi abans de vendre's a capital català. Abans qualsevol altre i aquesta n'és la prova. I això sí que és seriós, més que qualsevol obra de teatre d'en Rubianes o el pregó de la Mercé. No fem broma: ells es poden endur el BBV d'Euskadi però nosaltres no els podem fotre Endesa.
Però no passa res. També va bé que no ens vinguin amb la camama de ministres catalans a Madrid. Quan governava el PP així ens va anar amb Josep Piqué i ara amb el PSOE ens passa igual amb José Montilla, que només ha vist passar l'OPA. I què podem dir i esperar amb en Clos...
E.ON ha caigut a mans del gegant alemany perquè el president d'Endesa abans la mort que caure rendit per Barcelona. Doncs l'antes muerte que sencilla de Manuel Pizarro li costarà el càrrec i tindran un màrtir més per la pàtria. L'amic d'Aznar ha defensat el fortí i només se salvarà el conseller delegat, Rafael Miranda, que s'ha posicionat a temps. Miranda tindrà un càrrec en la nova directiva i haurà de saber navegar entre dues aigües: les directrius empresarials des d'Alemanya i les pressions polítiques del PSOE per tancar el cicle del PP.
Música / Antes muerta que sencilla # María Isabel
Primer diaComença l'escola i torna la normalitat a la nostra societat. Sempre que s'inicia un nou curs hem de suportar les falses demagògies de personatges que no es creuen l'Eduació amb majúscules i, a més, ens volen donar lliçons de com s'han d'educar els infants. Cada any encetem l'agenda escolar de setembre a juny amb moltes aspiracions, però Catalunya els reptes que necessita encara estan en l'imaginari. Els polítics, lògicament, es basen en les especulacions, tot i que el conseller Joan Manel del Pozo té credibilitat perquè creu en el seu rol.
Per començar, sempre s'ha parlat del dèficit de les infraestructures. I continuem igual: érem sis milions i teníem barracons i ara que en som set, estem en mòduls prefabricats. És aquest el nostre destí: el de viure i educar-nos amb mitges veritats. L'altra realitat és que aquest sistema no és divertit, que no ho ha de ser, però necessita més dinamisme i obrir les pautes a nens que són mòbils, astuts, hàbils i que prioritzen més que ningú el col·lectiu. Ells no duen rellotge i són escolars lligats a uns mètodes massa rígids. I motivar el professorat, que massa vegades se sent abandonat, i crear uns equips de direcció que siguin professionals i no simples controladors del Departament. I els tècnics policies, a fer estudis.
Ahir tot feia olor a nou: una olor especial i màgica. Seria il·lusionant que no es perdés i que, entre tots, polítics, tècnics, directors, professors, alumnes i pares, mantinguéssim l'esperança perquè el que s'anomena societat del coneixement és una eina essencial per garantir la igualtat d’oportunitats; és a dir, que una vegada acabada l’etapa d’ensenyament obligatori, els alumnes tinguin les mateixes possibilitats per formar-se com a persones.
Però hem de veure l'ampolla mig plena, desacomplexar-nos i apostar per un sistema més atrevit de conceptes. Per començar, la foto del company i fotoperiodista Jordi Soler és una proclama a l'esperança. Nens lliures i jugant.
Música / People Have The Power # Patti Smith
També potser un dia per pensar, estar amb els amics, visitar uns parents, anar a comprar en algun mercat, anar a una fira, fer un viatge, quedar-se a casa a llegir, llogar una pel·lícula en un vídeoclub, anar al cinema, avançar feina pendent, netejar la casa, arreglar el jardí, sortir amb moto, anar amb la BTT, preparar el material escolar dels fills... Qualsevol elecció és l'adequada.
També es pot dedicar el dia a pensar: en com serà la pel·lícula sobre Puig Antich, quina crítica ha tingut el film El parfum que s'acaba d'estrenar a Alemanya, en què podem llegir o veure sobre l'11-S dels Estats Units, en comprar entrades per al concert de George Michael, en com trobar una entrada per anar al concert del Bruce Springsteen, en com jugarà el Barça demà en el seu debut a la Champions, en la derrota de l'Espanyol, en dur el cotxe a revisió, en pagar les multes, en com plantejar la reunió de demà, en què s'ha d'anar al banc, en com els anirà als nens demà l'escola, en canviar de mòbil...
En un dia com avui se'n poden fer tantes de coses. Però avui és especial. Avui és història i avui és part del passat, del present i del futur de Catalunya. Nosaltres, doncs, som el present i ningú més pot escriure aquesta part de la història. I del nostre present depèn el futur dels nostres fills que ara juguen tranquil·lament mentre nosaltres llegim aquest text.
Música / Boig per tu # Sau
I el punt de partida hauria de ser preguntar-se ara, per exemple, cap on vas Catalunya? En quina direcció volem que avanci? La igualtat de forces entre CiU i el PSC-PSOE pot sedar Catalunya, perquè així també ho volen els grans empresaris, però... i els ciutadans? Aquesta guerra freda mai pot amagar el nostre sentiment de país i la nostra identitat. Si els ciutadans, per molts reptes i idees que tinguem, si no mostrem un esperit i un orgull identitaris no podem avançar amb esperances i il·lusions. Per això estem així expresident!
El mateix Salvador Cardús em comentava ahir aquesta manca de visió i la conseqüent decepció després d'anys de fredor identitària. Vostè mateix, expresident, té perspectives molt àmplies però es queda en la superfície. No va a l'arrel. És per por? No crec. Suposo que és per no remoure conciències i no malmetre el conservador teixit català empresarial. Nosaltres però, tips d'esperança, necessitem aprofundir perquè ja no podem deixar passar més temps ni perdre'l innecessàriament.
Música / Wonderful Tonight # Eric Clapton
En el cas de Barcelona i la selecció de Lindo, la raó es basa en el cosmopolitisme de l'autora, tal com ho és la ciutat, segons els dirigents ubicats a una banda de la plaça Sant Jaume. La raó es pot aguantar i defensar sempre que es vulgui però en la terna ja no hi estaria tan d'acord si l'escriptora no té cap vincle conegut amb Barcelona. Ara que, de fet, a última hora també es podria anunciar que un seu parent va néixer o residir a la capital catalana.
Escolto parlar de les ciutats educatives per segon dia i, sincerament, el millor que poden fer els polítics i alcaldes és deixar tranquil·les les polis i la seva manera d'educar-se. Amb el sistema educatiu tan complicat que tenim i amb la reiterada manipulació política que ha patit, com perquè el futur sistema educatiu de les ciutats també recaigui en els habitants. Com a concepte sona molt bé i com a eslogan funciona, però no ens poden deixar enganyar pels clixés que els polítics inventen sovint per guiar-nos com si fossin gurús.
La gènesi de l'educació ha de recaure en els mestres, ensenyants i pares. Sens dubte. És obvi que si les llavors estan ben sembrades, els fruits també seran per a la mateixa població. Per tant, no necessitem ciutats educatives, ni sanitàries, culturals, industrials, etc. El que necessitem són bons governants i que, gaudint de tota la responsabilitat com tenen, construeixin ciutats ben estructurades. De fet, pel que estem observant ni això fan perquè s'han venut a l'especulació del sòl a canvi de criteris urbanístics. L'obsessió pel metre quadrat és salvatge.
És per això que els polítics han de governar i potser començant per ells. Si ells són els primers que se saben governar a sí mateixos, després serà molt més fàcil que ho apliquin al col·lectiu. I em pregunto... i quants polítics amb responsabilitat de país se saben governar a sí mateixos? I a les seves famílies? I a les seves ciutats? I als seus ciutadans?
Música / Wonderwall # Oasis
Anthony Giddens, teòric de la tercera via, va proposar uns canvis en la conservadora política anglesa que no es van acabar de produir, tot i que amb Tony Blair com a primer ministre, es van començar a moure les velles teories. Giddens, si més no, va tenir el mèrit de creure en els seus ideals i d'aportar nous conceptes i projectes després del mandat autoritari i desfasat de Margaret Thatcher. Giddens, per tant, va marcar el camí i Blair va apostar per seguir una part del seu itinerari. I tot aquest gran canvi, va passar sense que Giddens exigís res a la societat anglesa: tan sols que tingués esperances en el canvi. 
El negoci de l'Estret
Però tampoc ens enganyem espectadors del teatre dels somnis: mentre aquesta assejada opereta passava dalt de l'escenari, rere les cortines vermelles la dona del President Diana Garrigosa resulta que s'anunciava que ha fet les gestions oportunes per donar-se de baixa com a militant del PSC.
Felicitats
Entrades
