Bloc de l'Eduard Batlle

Penya-Madrid ha estat com una final. Espectacle blanc a l'inici i bona resposta dels badalonins en el tercer parcial. Triple antològic de Rudy i partit molt lluitat sota les anelles. Partidàs de Jagla i és un duel de 6.25m. Bullock i Smitch no fallen i lideren els blancs. El públic està dividit i se senten càntics catalans contra veus espanyolistes. Al final és jugarà l'enfrontament que no volia el públic: amb la Penya. Vitòria volia el gran rival de sempre per tenir una victòria encara més sonada. Però la Penya juga el bàsquet més espectacular!

El Bilbao té molt mèrit. Ha caigut amb molta dignitat davant el TAU. El 68-66 reflecteix l'esforç contra un rival superior i que jugava a casa. El Buesa els ha ajudat i l'espectacle de les grades és únic al País Basc. Complerts els pronòstics és l'hora de la Penya-Madrid. Un altre partidàs. El públic demana els blancs a la final perquè la Copa és això: la festa del bàsquet i la màxima intensitat a la pista.

Llegeixo als diaris locals la futura transformació de la zona esportiva de la ciutat, que avui respira bàsquet i rivalitat amb Bilbao. Gasteiz és superior en bàsquet, però els bilbaïns estan fent una excel·lent temporada. Tothom busca entrades i no sé que poden costar a la revenda i es veu que els xats d'Internet treuen fum. Em desplaço amb l'autobús de l'ACB, on els aficionats de la Penya estan eufòrics. Com es nota que tornen a ser un equip guanyador!

Passejant pel Casc Antic de Vitòria, desprès d'una nit de bàsquet, un matí de sol lluent i de gent per tot arreu. Caràcter basc. Diners, edificis, bars i pinxos.
Se senten les converses dels grans i els petits, mescla indestriable de la gent del país amb els que hem vingut a la Copa del Rei, catalans molts, i d'arreu de la pell de brau. Dilema d'identitats, com sempre, mirall dels catalans en els bascos i viceversa.
Davant d'un xiquito i un pinxo, la realitat ens mira des de les parets.

Sopar amb l'Albert a base de plaers del País Basc. Local petit i envoltats d'aficionats i exjugadors que no conec. Després festa a Rio i van arribant els membres de l'expedició gironina: Jordi Puig i Trifón Poch, primer, i més tard vénen Santi Sardà, Jofra, Sáez i Maceiras. Alguns Gin Tonics i un estat de contrast entre la derrota i l'ambient, amb cares alegres entre els noctambúls de la Penya i el Tau. Però la copa té això: uneix aficions de dia i de nit i és guanyi o es perdi.

Vitòria s'ha transformat en la línia de les ciutats modernes que volen ser competitives. A nivell estatal té força indicadors similars a Girona. Agraden. Som al cèntric hotel Ciudad de Vitòria i em trobo al hall i l'ascensor el mític Emiliano, una glòria del bàsquet. Mentrestant juga la Penya i espero que guanyi al Pamesa. Anem al pavelló a veure el final de la tercera semifinal. Després l'Akasvayu. Abans hauré desitjat a l'amic Antoni Maceiras, el crack del club fora la pista.

Dinant amb l'alcaldessa Anna Pagans i els regidors Isabel Salamaña i Josep Maria Jofra. Som a La Vieja Bodega, a Casa la Reina. Parlem de Girona amb un bon dinar a taula, amb una sorprenent cambrera de Granollers, que ens atén amb gràcia. Una reserva que té un mèrit: Albert Carreras. L'alcaldessa comença a rebre trucades al mòbil per saber on és.

Tres hores i mitja per travessar el país. Escoltant Bruce i pensant com transformarà l'Expo a Saragossa. I si els Monegros seran Las Vegas de butxaca. Com era d'esperar el regidor Jofra defensa el nou pavelló a la Devesa. Parlem amb l'alcaldessa Anna Pagans per saber com li va. Desitjo sort a Maceiras per sms.