Bloc de l'Eduard Batlle

Els experts donaven a la Penya com a favorita per a la final i les previsions es van complir. 80 a 82 amb un Rudy Fernández que volia ser l'estrella del partit. Contra el Madrid no ho va conseguir però contra el Tau va actuar com un gran líder i va desplegar el joc que necessitava el seu equip per endur-se la copa (no sé si les llàgrimes són perquè marxarà a final de temporada). Vitòria tampoc confiava massa en un conjunt de bons jugadors però que no té un sistema definit: d'aquí ve que ja s'especuli amb el retorn de l'Ivanovic per a la temporada vinent (alguns mitjans locals ja ho destaven dissabte). La victòria de la Penya significa també posar Badalona i el bàsquet català en el mapa dels guanyadors, en una competició com l'ACB que necessita els duels dels Barça-Madrid per tenir més audiència, però aquest va ser el duel dels clubs de bàsquet en essència que també aposten fort.

Badalona i Vitòria són entre els grans en bàsquet (en futbol seria impensable), com intenta Girona en els darrers anys gràcies a Akasvayu, però aquest repte encara significa un canvi de mentalitat, més suports i més inversions (també més aficionats) com reclamen els qui entenen: especialment, Antoni Maceiras. El salt de qualitat (el de Vitòria és espectacular) només passa per ser més exigents si és que Girona vol continuar presumint de ser una d'aquestes vuit ciutats, amb Barcelona, Madrid, València, Bilbao, Màlaga, Vitòria i Badalona. Perquè la copa és un model únic i engrescador, que motiva sempre a tornar-hi una vegada n'has gaudit. Per això, els aficionats volen repetir.

PD: Una recomanació del viatge: l'Ikea de Vitòria, que per cert, no venen mobles.

PD2: Vaig conèixer una part de la família de Pere Tomàs, una altra de les promeses de la Penya i que també prové de les Illes, com en Rudy.

Penya-Madrid ha estat com una final. Espectacle blanc a l'inici i bona resposta dels badalonins en el tercer parcial. Triple antològic de Rudy i partit molt lluitat sota les anelles. Partidàs de Jagla i és un duel de 6.25m. Bullock i Smitch no fallen i lideren els blancs. El públic està dividit i se senten càntics catalans contra veus espanyolistes. Al final és jugarà l'enfrontament que no volia el públic: amb la Penya. Vitòria volia el gran rival de sempre per tenir una victòria encara més sonada. Però la Penya juga el bàsquet més espectacular!

El Bilbao té molt mèrit. Ha caigut amb molta dignitat davant el TAU. El 68-66 reflecteix l'esforç contra un rival superior i que jugava a casa. El Buesa els ha ajudat i l'espectacle de les grades és únic al País Basc. Complerts els pronòstics és l'hora de la Penya-Madrid. Un altre partidàs. El públic demana els blancs a la final perquè la Copa és això: la festa del bàsquet i la màxima intensitat a la pista.

Llegeixo als diaris locals la futura transformació de la zona esportiva de la ciutat, que avui respira bàsquet i rivalitat amb Bilbao. Gasteiz és superior en bàsquet, però els bilbaïns estan fent una excel·lent temporada. Tothom busca entrades i no sé que poden costar a la revenda i es veu que els xats d'Internet treuen fum. Em desplaço amb l'autobús de l'ACB, on els aficionats de la Penya estan eufòrics. Com es nota que tornen a ser un equip guanyador!

Passejant pel Casc Antic de Vitòria, desprès d'una nit de bàsquet, un matí de sol lluent i de gent per tot arreu. Caràcter basc. Diners, edificis, bars i pinxos.
Se senten les converses dels grans i els petits, mescla indestriable de la gent del país amb els que hem vingut a la Copa del Rei, catalans molts, i d'arreu de la pell de brau. Dilema d'identitats, com sempre, mirall dels catalans en els bascos i viceversa.
Davant d'un xiquito i un pinxo, la realitat ens mira des de les parets.

Sopar amb l'Albert a base de plaers del País Basc. Local petit i envoltats d'aficionats i exjugadors que no conec. Després festa a Rio i van arribant els membres de l'expedició gironina: Jordi Puig i Trifón Poch, primer, i més tard vénen Santi Sardà, Jofra, Sáez i Maceiras. Alguns Gin Tonics i un estat de contrast entre la derrota i l'ambient, amb cares alegres entre els noctambúls de la Penya i el Tau. Però la copa té això: uneix aficions de dia i de nit i és guanyi o es perdi.

Segueixo per ETB Sat l'esperada intervenció d'Ibarretxe a la Fundació Sabino Arana sota el títol Euskadi Munduan. El lehendakari va exposar amb fermesa el Full de Ruta que ha elaborat per a Euskadi. És una intervenció en un auditori reduït, però Ibarretxe aprofita un power point per explicar el projecte polític per als propers 40 anys. «Això és seriós i té un pòsit», raona. Elabora cinc tesis per acabar plantejant que «a la societat se li ha de dir per on vols caminar». O sigui, defensa que el seu programa no és un projecte sinó una metodologia per intentar canviar la història «perquè en el 2007 no admetrem cops de porta com els que patim des del 1839». I comença per recordar l'abolició dels Furs, tot passant pel Pacte d'Ajuria Enea de 1988, per acabar en el present. Dates: consulta per al 25 d'octubre de 2008, Procés de negociació 2008-2010 ... i el referèndum final «perquè el futur és a les mans de la societat basca».

El power point és senzill, entenedor i precís. Sento enveja. Esmenta Koffi Annan, Nelson Mandela, Víctor Hugo i Karl Popper per reforçar els seus ideals sobre pau i democràcia. M'agrada. Parla de principis democràtics i invoca el diàleg per acabar amb ETA «perquè sobra i destorba». Brillant. Conclou dient que no té por respecte de com s'expressi la societat basca i digui el que pensi. Se sent valent i creu en Euskadi i en la defensa de la identitat del poble basc en el segle XXI. I se sent orgullós i emocionat. Per això m'agrada i me'l crec. És el paradigma de la convicció identitària.

Música / Lau Teilatu # Mikel Erentxun & Amaia Montero

* Hi ha algun problema amb compartir sobirania amb Catalunya i Euskadi? *

PD: Intermón Oxfam organitza avui a Girona una jornada sobre La responsabilitat social de l'empresa. Clar que és una responsabilitat! Bona iniciativa.

PD2: Google també aposta per estalviar consum i ofereix la mateixa presentació del cercador però més ecològic. És Blackle, però amb fons negre.

PD3: Salamanca organitzarà del 5 al 8 de març de 2008 el I Congrés Internacional d'Emprenedors.

PD4: Després de tota la crisi, Montilla passa a l'atac. Ja tocava!

PD5: M'agradaria que l'exposició itinerant d'homenatge a Ernest Lluch també es pogués veure a Girona.

Ibarretxe ha despertat de cop l'star system més espanyolista. Mentre el lehendakari avançava divendres el full de ruta per al referèndum d'aquí a un any, aquest cap de setmana s'ha comprovat com el PSOE i el PP poden arribar a ser una mateixa cosa. Govern i oposició convergeixen en tancar comportes i apel·lar a la seva racionalitat tan històrica: l'Estat, la Constitució i la llei són intocables. Front comú a les reivindicacions de la perifèria i, arribats a aquest estadi, és quan hem d'entendre que el federalisme només pot ser el nostre cim.

Bé, si aquestes són les regles de joc, ni bascos ni catalans no podem tenir esperances sempre que volguem anar més enllà de les nostres reivindicacions. Ibarretxe, defugint d'allò tan políticament correcte que és a casa nostra, es desmarca de les polítiques toves i fa una proposta incòmoda, valenta i que a Catalunya, després de tant i tant parlar sobre el Nou Estatut, pot semblar com un miratge. O un somni. Per cert, m'agradaria saber la tesi de Montilla al respecte.

Música / Euskal Herria Jamaika Clash # Fermín Muguruza

PD: La reproducció dels Hadza a Tanzània. Una visió antropològica.

PD2: Rafael Correa obté la majoria a l'Equador.

PD3: Comença la Setmana Tecnològica a Granollers.

PD4: La Vanguardia estrena demà el nou disseny, amb un bon debat ahir sobre el futur dels diaris i el nou Público al Via Lliure de RAC1.

La guerra a l'Iraq va marcar l'agenda política de l'anterior govern espanyol, tal com ara està fent el Procés de Pau al País Basc. Fa tres anys, el PSOE va utilitzar la posició espanyola d'aliança militar amb els Estats Units per mobilitzar la seva gent i promoure la retirada de les tropes. Amb més o menys finalitats polítiques camuflades, la causa era justa. Ara, tres anys després, es comprova com el PP encara no ha digerit la derrota electoral i es dedica a sortir al carrer per demostrar que la dreta més ultra o la nova ultradreta és viva i rebel. Semblava que treure les pancartes al carrer i cridar era una escenificació dels esquerranosos, però la dreta espanyola ha deixat el señorio castizo de la Villa y Corte per treure la bandera i passejar-se per Madrid amb l'esperança de tornar al poder. L'argument de De Juana Chaos els dóna vida i el PSOE comença a patir-ne els efectes per culpa d'una justícia que viu en una bombolla.

Aquesta pugna electoral, amb la nova manifestació de demà a Madrid, evidencia el pitjor de la política. La utilització de la gent per combatre unes idees és baixar a uns nivells injustificables i serveix per evidenciar que al PP no li interessa preocupar-se de com fer una oposició intel·ligent -confecció de projectes europeus, polítiques socials, lleis econòmiques, mesures per als joves, integració dels nouvinguts- i que exposi les mancances d'aquest govern sinó recuperar el govern al preu que sigui. És el monstre que la política du a dins i que tots els partits invoquen per quan ansien el poder a qualsevol preu.

Música / 69 Punto G # Joaquín Sabina

Primer va ser el cas Oleguer, amb la decisió patètica de Kelme. I ara resulta que la Brunete mediática ja apunta contra la Universitat Pompeu Fabra perquè una pancarta que està penjada en un dels patis del centre dóna suport al País Basc i Catalunya i reivindica un Segi endavant. La traducció és aquesta: "Prou repressió al moviment. EH i PPCC units en la lluita! ..ta Segi aurrera" En el mateix cas que amb Oleguer... on s'ha de signar per donar suport a la proclama dels estudiants?

Alguns universitaris opinen que aquest fet constitueix un delicte d'apologia del terrorisme i més encara quan des del 19 de gener el Tribunal Suprem va declarar que Segi, juntament amb Jarrai Haika, no era una organització legal sinó terrorista. I com que ja fa una setmana que s'ha exposat la pancarta, els estudiants que han protestat pel text insten la UPF a retirar-la i demanen que se sancioni "administrativament i penalment als qui actuen al marge de la llei".

Demanar el que es vulgui, queixar-se també... però si fos el rector de la UPF, Josep Joan Moreso, no retirava la pancarta de la mateixa manera que Oleguer no es va penedir de les seves paraules. A manca d'autodeterminació i com a consol, la llibertat d'expressió ens fa sentir més lliures.

Tinc la sensació que el Tribunal Suprem ha rebaixat la condemna a Iñaki de Juana Chaos de 12 a 3 anys per evitar fer un segon ridícul després de la sentència de l'Audiència Nacional. De moment, cal estar esperançats amb la decisió judicial i confiar que la seva posada en llibertat no es faci esperar més del compte: ara és el govern espanyol qui pot decidir sobre el futur del pres que està en vaga de fam des de fa 99 dies. Per tant, cal valorar el criteri valent dels tretze magistrats de la Sala Penal perquè han demostrat que la rebaixa s'ha produït perquè han donat prioritat al recurs degut a les condicions inhumanes en què es troba el pres, que està sotmès a una alimentació forçosa.

És positiu també lloar que una foto i una entrevista publicada al diari The Times hagi servit per commocionar una part de la societat espanyola -sobretot la del País Basc- i promoure una benevolència judicial. Per tant, la sentència encara que vagi a favor d'un pres que va ser un terrorista sense escrúpols no dóna carnassa a l'odi i la venjança que reivindiquen mitja Espanya i, especialment, el PP. El Codi Penal ha pogut més que la pressió de la instrumentació política del cas. Magistrats... ja tocava!

Música / Wild Horses # The Sundays