Bloc de l'Eduard Batlle

Els experts donaven a la Penya com a favorita per a la final i les previsions es van complir. 80 a 82 amb un Rudy Fernández que volia ser l'estrella del partit. Contra el Madrid no ho va conseguir però contra el Tau va actuar com un gran líder i va desplegar el joc que necessitava el seu equip per endur-se la copa (no sé si les llàgrimes són perquè marxarà a final de temporada). Vitòria tampoc confiava massa en un conjunt de bons jugadors però que no té un sistema definit: d'aquí ve que ja s'especuli amb el retorn de l'Ivanovic per a la temporada vinent (alguns mitjans locals ja ho destaven dissabte). La victòria de la Penya significa també posar Badalona i el bàsquet català en el mapa dels guanyadors, en una competició com l'ACB que necessita els duels dels Barça-Madrid per tenir més audiència, però aquest va ser el duel dels clubs de bàsquet en essència que també aposten fort.

Badalona i Vitòria són entre els grans en bàsquet (en futbol seria impensable), com intenta Girona en els darrers anys gràcies a Akasvayu, però aquest repte encara significa un canvi de mentalitat, més suports i més inversions (també més aficionats) com reclamen els qui entenen: especialment, Antoni Maceiras. El salt de qualitat (el de Vitòria és espectacular) només passa per ser més exigents si és que Girona vol continuar presumint de ser una d'aquestes vuit ciutats, amb Barcelona, Madrid, València, Bilbao, Màlaga, Vitòria i Badalona. Perquè la copa és un model únic i engrescador, que motiva sempre a tornar-hi una vegada n'has gaudit. Per això, els aficionats volen repetir.

PD: Una recomanació del viatge: l'Ikea de Vitòria, que per cert, no venen mobles.

PD2: Vaig conèixer una part de la família de Pere Tomàs, una altra de les promeses de la Penya i que també prové de les Illes, com en Rudy.