El Barça està pagant massa car aquests dos últims anys després de l'èxit inicial amb l'arribada de la nova directiva, el tècnic Frank Rijkaard i emblemes com Ronaldinho. El famós cercle virtuós també es va trencar amb la marxa de Sandro Rosell i la divisió que es va produir a la directiva. A més, l'actual junta ha caigut en el divisme al president i s'ha perdut el feeling després de la llarga època Nuñista i la transició Gasparista. Per això, ara alguns invoquen el tarannà de Núñez o comparen els tics de Laporta amb els de Núñez o ja es decanten perquè l'alternativa de l'elefant Rosell prengui cada vegada més força en l'entorn (entrevista a Àlex Santos). Qüestió d'actituds a nivell global: des de la junta a la plantilla, amb el tècnic inclòs (per qui tinc una debilitat especial), i passant per les males planificacions com, per exemple, en la secció de bàsquet.

Gestionar aquest moment (trista lliga però semifinals de Champions) no hauria de ser titllat de crisi però les actituds han generat aquesta espiral de tensió, males vibracions i sentiment que Laporta ja ambiciona fer el salt a la política. I en limitar la presidència a dos mandats, ara ja sabem que el president té data de caducitat a Can Barça i això també li fa més mal que bé. Es
crema ell i crema el seu successor, que evidentment serà del seu entorn. Arribats en aquesta cruïlla, el Déu Johan hi té molta influència i per això no s'ha fitxat un tècnic com volia l'afició, el cas de Mourinho, i vindrà Pep Guardiola. Marca de la casa, però amb una alta responsabilitat per a un gran repte: regenerar l'equip i conquerir algun títol després de dos anys de sequera. La sensació és que serà l'última oportunitat de l'era Laportista.

Música / Cruzando el paraíso # Loquillo

PD: Després diran els polítics, quan se'n va a les empreses privades, que la política no els deu res: cas Zaplana a Telefónica.

PD2: Milton Nascimiento & Jobim Trio, aquesta nit a l'Auditori de Girona.

PD3: L'última onada de l'EGM, una vegada més quan tothom escombra cap a casa. Comunicació21.

Raimon Panikkar


La UdG va organitzar ahir un petit homenatge a la figura de Raimon Panikkar amb la distinció de doctor honoris causa gràcies a l'impuls de Josep Maria Terricabras. Un bon reconeixement a una persona que té un significat internacional i que és únic al nostre país. La Mercè era plena i es va crear un silenci sepulcral per escoltar el discurs de mitja hora de Panikkar. A punt de fer 90 anys, Terricabras el va catalogar com "el pensador català més universal". I amb raó. En el seu missatge, Panikkar va apostar perquè les universitats siguin les seus del coneixement i s'allunyin d'una mentalitat més mercantilista. Una contradicció a les portes de la gran reforma del sistema universitari europeu però una idea que sacceja i que té la seva raó de ser perquè es basa en l'esperit de l'educació superior. Disfrutem el que ens queda de Panikkar i de la seva gran lucidesa intel·lectual i espiritual.

Música / Hero # Luciano Pavaroti & Mariah Carey

PD: Coldplay regalarà a Internet la cançó Violet Hill del seu nou treball Viva La Vida or Death And All His Friends.


No hi ha terme mig. Escoltant amics i coneguts aquest cap de setmana he recollit una constant de declaracions pessimistes sobre el partit de demà del Barça a Manchester. I gairebé cap que sigui, diguem-ne, reposada. Allò d'un partit difícil, que ho pot ser per als dos equips després de l'empat a zero, però que el Barça està preparat per superar la tornada a Old Trafford. L'afició del Barça està emprenyada, com allò del català emprenyat, però també hi ha un punt de mèrit en aquest trajectòria i és que l'equip està a una victòria de la final contra de Moscou. I no cal ser tan victimista quan qualsevol altre club de primer nivell europeu s'alegraria que el seu equip es trobés en aquesta situació a la Champions. I el de demà és un partidàs. A vegades falla l'equip, la directiva i l'entorn, però l'afició del Barça és tan exigent que prefereix criticar que animar i l'antitesi a aquesta mentalitat sempre seran els seguidors del Liverpool.

Música / Collective Soul # Shine

Descobrint Twitxr...

... M'estreno a aquest microbloc d'imatges que acabo de descobrir. La imatge és la prèvia al concert de la Mirona feta amb la Blackberry a petició d'un d'ells. Vam quedar que repetirem! I ara... del Twitter al Twitxr!

Música /
I'm gonna be somebody # Travis Tritt




Felicito als organitzadors del Black Music Festival de Salt pel punt i final que van posar a aquesta edició del 2008 amb uns dels grans dels jazz, el funk i el soul com és Maceo Parker. A més, em va agradar retrobar-me amb Jordi Martinoy i Àlex Sáez, que no es van voler perdre un dels millors saxos del moment. I el Carolina del Nord no va decebre: dues hores i mitja de música negra, molt vent i set músics i tres veus.

El públic va respondre i va omplir la Mirona, que demostra que amb actuacions com aquesta pot consagrar aquest festival i aquest recinte com un referent dins el circuit del nostre país. Més enllà dels auditoris tan plàstics i elitistes de cada estiu, com són Peralada i els Jardins de Cap Roig, Salt té un mèrit que va més enllà de criteris com el de convidar Julio Iglesias, com passarà en els properes mesos.

PD: M'hen alegro del nomenament de Rosa Cullell a la Corpo, que per fi ha desbloquejat unes tenses i llargues negociacions. S'han complert els pronòstics perquè era la més ben situada. Ara queda pendent el nom del nou director de TV3.

PD2: Lloable muntatge el del Gran Circ Nacional Xinès amb l'espectacle sobre els pirates. Per a tots els públics.

PD3: Un llarg camí, l'exposició de Miquel Ruiz al Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera.


És lògic que qui tingui poder el vulgui exercir en tots els àmbits de la nostra societat com l'economia, la cultura i el periodisme. Així doncs, no és d'estranyar que qui governi en ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat i Estat també vulgui imposar el seu poder, a través dels nomenaments, per difondre el seu criteri informatiu. Ara, és Albert Sáez qui lamenta la situació que s'ha creat a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per nomenar el director general. O sigui, tots els partits intenten imposar el seu criteri alhora de decidir qui ha de ser l'escollit i s'han encallat les negociacions. De moment, és el PSC qui té més possibilitats d'influir i decidir qui és la persona que ha d'ocupar aquest càrrec però també CiU vol equilibrar les forces i ser determinant en el nomenament del director de TV3. I ERC no es vol quedar en fora de joc... d'aquí les queixes.

No cal donar noms perquè fa setmanes que hi ha dues persones nomenades virtualment. Sáez se sent superat per aquest espiral de política fora de la política i per això ha demanat empara al president del Parlament. Però no ens enganyem: Sáez sap quines són les regles del joc i com funciona l'alta política. Dedueixo que tant ell com el conseller Tresserras voldrien escollir sense pressions a professionals del periodisme sense l'etiqueta de... Però això és impossible perquè el sistema falla quan els primers que els han de nomenar són professionals que ocupen un bon càrrec amb una etiqueta afegida.


Música / Somebody # Depeche Mode

He rebut uns quants correus on m'han criticat per l'escrit d'ahir i no m'ho esperava. Vaig fer una interpretació de la festa de Sant Jordi parlant de la quantitat de llibres prefabricats per a la Diada i no era per desprestigiar-los sinó per recordar que entre tanta maquinària oportunista també hi ha autors que mereixen la pena i que poden ser comprats avui o demà. O d'aquí un més. M'hen alegro de l'èxit de Ruiz Zafón i de molts altres autors i autores que han aprofitat Sant Jordi per vendre més. Feia un dia esplèndit i si la gent té ganes de sortir, remenar i comprar... doncs millor per a la literatura catalana. De fet, de roses tampoc se'n compren tantes durant l'any i és per la Diada que una simple flor pot arribar als 20 euros. Per tant, m'hen alegro dels qui tenen la sort d'escriure llibres i, a més, vendre'ls en un país petit i amb una llengua que resisteix.

Música / All The Way # Frank Sinatra & Celine Dione

PD: Bona descoberta: Joan Puigcercós i Anna Simó a Twitter. Els microblocs ja són imparables, com la xarxa social a Internet Facebook.


Sant Jordi és una diada especial per a Catalunya, però cada vegada més queda en evidència com n'és de prefabricada aquesta festivitat. Senyeres, sempre és un bon moment, llibres i roses per commemorar el nostre patró. El cavaller que va matar el drac ens aporta un sentit patriòtic un any més, tan sols un dia més dels 365, en una data que triomfaran més els llibres prefabricats per Sant Jordi que no els escriptors i escriptores que mereixen que es compri algun dels seus elaborats treballs. Per això ja sabem quins seran els més venuts entre els escollits, amb un pedestal ja reservat per a Carlos Ruiz Zafón. Si això ens passa, és evident pensar que és un símptoma més de la nostra societat, en general, consumidora i pràctica.

Però també hi ha homenatges merescuts en un dia com el d'avui, com el dedicat a Mercè Rodoreda. I entre els autors i autores que m'agradaria que tinguessin sort hi ha Virgina Woolf amb
Londres, Reacciona Catalunya de Vicenç Villatoro, Incerta glòria de Joan Sales, Una lectora poc corrent d'Alan Bennett, Memòries I de Josep Benet i El meu ofici del mestre Espinàs. Tan de bo els llibreters els posin més a l'abast de les mans dels qui passegen.

* Tots els dracs de la nostra vida potser són princeses que esperen veure'ns bells i coratjosos. Totes les coses espaordidores no són res més que coses sense ajuda, que esperen que nosaltres les ajudem... *

Música /
Roads # Portishead



Després de passar un mes i mig de les eleccions del 9 de març, el PP està igual que fa un any amb el debat intern entre Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre. El PP continua tenint un problema per molt que sigui la segona gran força política de l'Estat espanyol i hagi obtingut més de deu milions de vots. Rajoy no té el carisma necessari i el lideratge necessari per continuar una legislatura més, mentre que Aguirre no té el perfil adequat per obtenir els votants de centre que ambiciona el partit per tornar a guanyar el PSOE. I aquesta crisi que han d'afrontar ja ens va bé als catalans però també s'equilibra la balança i d'aquesta manera també hem d'encaixar el PSOE, amb tota la seva maquinària i tant amb el costat bo, que el té, com el costat dolent, que el té. I mentrestant, la dreta espanyola sagnant, tot i un gran resultat electoral. És gran part també, el preu d'un interessat bipartidisme: només hi pot haver un guanyador i un sol perdedor. Ara, a fer la travessa del desert i se l'han guanyada a pols, tant els protagonistes com el seu imperi mediàtic.

Música / L'Infinito # Raf

Escoltant aquest cap de setmana les declaracions creuades d'Antoni Castells i Celestino Corbacho ha quedat palès una vegada més les diferències entre la marca PSC i el PSOE dins d'una mateixa formació política. Una tendència ideològica que a Catalunya ja té un guanyador d'ençà que Maragall va deixar el partit orfe d'un lideratge catalanista. Amb Montilla, guanya el pes del Baix Llobregat, el Bajo, i el catalanisme que liderava la formació d'ençà les últimes dècades s'està convertint en un reducte. Ara toca socialdemocràcia i una Catalunya integrada a Espanya, amb una transició tranquil·la.

El gruix d'aquesta ara segona marca socialista és gairebé tot gironí i se salven poquets polítics de renom i alguns consellers com Castells i Montserrat Tura. La resta, sap que no és moment de jugar amb foc si vol tenir aspiracions de conservar la cadira i ser un dels escollits com el mateix Corbacho i la Chacón. Ara ministres, una demostració de què Montilla, per molt criticat que pugui ser com a President, dirigeix la marca PSOE dins el PSC. De servents a senyors durant el pas d'una generació.


Música / The Healer # John Lee Hooker & Santana


Després de La vida secreta de las palabras, la directora catalana estrena una altra pel·lícula de qualitat, amb una bona trama argumental que progressa de nivell a mida que avança la trama. M'ha agradat el repte que ha tingut per al llibre de Philip Roth The dying animal, que es va publicar el 2001 i una relació erotico-sentimental entre un professor i crític de cinema i la seva alumna d'origen cubà. I no és d'estranyar que Coixet volgués du aquesta novel·la a la gran pantalla només llegir-la. Penélope Cruz i els seus encants estan a l'alçada del fim però sort de Ben Kingsley, que encara dóna més vida al protagonista de la història. Molt recomanable.

Música /Trust Your Moth # Antony And The Johnsons

Zapatero està presidint el primer Consell de Ministres del nou mandat. Cares noves, més femenines i alguns que em sobren com Moratinos i Álvarez. I amb dues butaques de la marca Llobregat amb Chacón i Corbacho. És el tret de sortida de la nova legislatura i l'hora d'anunciar com és fa front al primer gran repte a base de mesures individuals i globals. La socialdemocràcia davant dels nous panorames del segle XXI producte de la globalització, la dependència europea, el consumisme, les TIC i els excessos de la construcció. Zapatero és qui té més a perdre, tot i les grans i necessàries reformes socials que vol dur a terme, tot i la pressió de l'Església. Però qualsevol política necessita bonança econòmica, que ara no hi és, perquè sigui més fàcil d'anunciar-la i executar-la.

Música / There Was a Time # Maceo Parker

Internet es va consolidant com a nou mitjà de comunicació entre la societat i la prova són els progrés de les xifres que indiquen el consum dels usuaris: com la publicitat. Fa només una dècada, la xarxa era utilitzada per a un perfil concret de la societat, però en els darrers anys el ventall de persones que utilitzen aquest mitjà ja es comparable als qui miren la televisió, escolten la ràdio i llegeixen el diari. I de fet, cada vegada em trobo més gent que a les nits tria navegar per internet que mirar la televisió. Aquest any, amb la desacceleració econòmica veure'm quins sóns els registres en publicitat (de moment, és un mal any global) i si Internet continua creixent, però com a mitjà ja és imparable i més amb l'entrada en servei als mòbils de les últimes generacions.

Música / I Belong To You # Lenny Kravitz


PD: Dimarts Jornades TICJoves a Cornellà. Amb Alfons Cornella.

PD3:
Dissabte a Figueres: Randy Weston African Rhythms Trio. Festival de jazz!

"Sóc la reina de les infusions", comença dient amb una veu pausada i gestos tranquils, mentre acaba de demanar una infusió de menta i marialluïsa. Quedem al Cafè Royal, a l'hora de dinar d'un dia amb pocs clients, i amb un cel tapat que delata un dia, per fi, plujós. De la generació del 68, diria que de les bones, i a mig camí de la vida. La seva, com la de la majoria, ha estat marcada per la família, la professió i l'entorn: el marit i dos adolescents de 15 i 13 anys, l'educació musical dels nens i el municipi de Banyoles, on resideix des dels sis anys després d'arribar de Martorell.

"Sóc professora de música sense ser mestre", explica mentre va detallant el seu dia a dia laboral a base de combinar les escoles on treballa. Tres són privades i una pública, a banda de l'Associació del Taller de Música de Banyoles, a l'Ateneu. Reconeix que l'apassiona la feina perquè creu en el que fa i la seva timidesa la du a parlar de la partitura que du al davant i que ha deixat damunt la taula. "És que una amiga es casa i vol que canti", diu mentre explica que aquesta amiga viu ara a Suïssa i es casarà a Sant Gregori perquè és on va néixer i viure. A més, el cant serà amb una persona de l'entorn del nuvi i amb qui es van posant d'acord sobre els temes a través d'internet. Veu i cant per intentar posar notes de sentiment a un dia especial.

Cada curs pot tenir uns 200 nens als quals, a través del seu mètode autodidacta, els ensenya que la música sigui una experiència. I estic d'acord amb ella quan parla, amb modèstia, que la música permet aconseguir despertar sentiments que "no aconsegueixes en altres àmbits". De seguida penso en la música que emociona, que potser és capaç de deixar quiets una trentena de nens dins d'una aula i que escoltin en silenci mentre preparen l'audició per a la seva llarga vida. Li agraden les classes afectives i cantar des del cor "perquè els nens vibrin". Res de notes, res d'estils acadèmics, amb la idea de no crear una classes avorrida perquè només s'ha especialitzat per a nens d'un a sis anys. Amb l'esperança que els nens vibrin i comencin a entendre que poden cantar des del cor a través de molta percussió.

I aquesta convicció tan personal de l'ensenyament personal, recorda que ha estudiat diferents mètodes però que no ha volgut especialitzar-se en cap en concret "sinó afagar el millor de tots" per acabar fent-se una barreja per tenir una visió més àmplia. I la missió és generar una sensibilització musical abans del sis anys "perquè els nens visquin la música" a través d'uns hàbits, tot i que també fa molts intents per despertar la creativitat dels nens. Va parlant i sembla que ho fa amb un timbre acústic sense aguts ni greus, amb tranquil·litat, i amb pauses que denota que respecte els silencis, "que també són necessaris dins la música". Coincidim en l'elevat soroll social i com que n'és conscient sovint acaba les classes en silenci, perquè els nens puguin prendre consciència del silenci.

I suposo que es fan llargs silencis interiors quan parlem de l'oncolliga i dels motius de la seva existència. Passem de relliscada per la seva vida i ara és feliç perquè ha superat el protocol perquè a partir de l'estiu pugui anar a veure els malalts terminals, "que serà quan no tingui ni classes ni alumnes". Se sent feliç de poder realitzar aquesta contribució a través de l'oncolliga Girona i de poder continuar amb l'esperança de necessitar la música per també donar sentit a la seva vida, que dedueixo que s'engrandeix quan valora el passat recent i mira el present amb l'esperança d'ajudar als qui més ho necessita. Cant i veu a la partitura d'una vida.


Música / Que tinguem sort # Lluís Llach

* El no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú *

* Conec un noi encantador, que es diu Josep Terrades, i du una vida apassionant. Li agrada la fotografia, viatja molt arreu del món, i sempre té coses per explicar de les seves experiències *

* Sèrie STIC: Xavier Amores, Pere Bugés, Iñaki Frade, Jordi Bellvehí, Núria Carreras, Jordi Pascual, Esther Ferrero i Montse Jaén *



Si algú representa aquest segon govern que ha planificat Zapatero per al nou mandat seria Carme Chacón. Dona, amb projecció, fidel al president, il·lusionada i disposada a acceptar un repte com el de ser la primera dona que dirigeix el ministeri de Defensa a l'Estat espanyol. A més, amb l'embolcall afegit que a dos mesos vista ha de tenir el seu primer fill. Per tant, tots aquests canvis pretenen demostrar un tarannà i una filosofia d'un govern, que tot i les possibles crítiques, només de pensar qui seria el ministre en cas d'haver guanyat el PP ja estic disposat a donar un marge ampli de confiança a Chacón. Llàstima que, d'entrada, em van agradar molt més els objectius del 2003, ja que ara de l'Espanya federal ni se'n parla amb el silenci dels 25 diputats del PSC que precisament representa la mateixa Chacón.

Música / Rockferry # Duffy

PD: Il cavalieri Berlusconi, com era d'esperar (tercera vegada!), mentre l'Italia rinvia al passato. La Stampa, La Repubblica, Corriere della Sera, Il Messaggero, Il Sole 24 Ore, il manifesto,

Berlusconi o Veltroni


Els pronòstics ja ho deien i els resultats d'ahir ja ho confirmen: Walter Veltroni ho té difícil. Però m'agradaria que avui sortís escollit com a nou president de la república italiana davant d'un Silvio Berlusconi que és un mandatari més que polític que ha marcat el país transalpí en els dues últimes dècades. L'home del canvi contra la tendència política d'una dreta ostentosa. Si finalment el candidat de les esquerres dóna la sorpresa, encara que sigui per poc marge, es torna a qüestionar la governabilitat d'un país que viu en una espiral d'incertessa en aquests últims anys a causa de les disputes polítiques i que han provocat que s'hagin hagut d'avançar aquestes eleccions. Però crec que Itàlia encara no està preparada per tenir els canvis socials que anhela d'estats com l'espanyol. Tenir el Vaticà té un preu.

I la curiositat d'aquests comicis és que, per primera vegada, està prohibit entrar en els col·legis electorals amb telèfons mòbils o càmeres de fotos perquè es vol evitar la compra de vots, una tendència utilitzada per la màfia.

Música /
Vento di Passione # Pino Daniele & Giorgia

Antonio Maceiras

L’Akasvayu acaba de guanyar al Dynamo de Moscou a Torí, en les semifinals de la copa ULEB, i el primer que em ve al cap és el nom de l'amic Antonio Maceiras. Un professional que no ha jugat a la pista però que admiro des que he tingut l'oportunitat de fer-hi amistat a través de David Aurich, primer, i després d'Àlex Sáez. Les llargues trobades m'han demostrat com, en silenci, un professional de les seves característiques pot ajudar a construir un club que tingui aspiracions de competir amb ciutats tan importants com Moscou, Vitòria, Madrid, Barcelona, Sevilla, València, Alacant... I demà o ja gairebé avui, Badalona. L'Antonio no té dorsal, però també juga les finals perquè ajuda a engrandir la història d'aquest petit club que es vol fer gran. Com el president Josep Amat, que semblava que seria impossible que Girona pogués trobar un empresari d'aquestes característiques, i homes com Santi Sardà, que s'impliquen i ho viuen com els que més, tot i no ser de la ciutat.

Tots els qui tenim la sort de conéixer l'Antonio sabem que el club està en bones mans, ara que precisament es dóna per acabada una etapa tan important a l'entitat com és la del patrocinador. Però encara hi ha esperances que el futur de l’equip sigui igual de competitiu que les últimes temporades. I m'agrada que Maceiras parli de projectes i de progressió a base de reptes i sentiment de club, amb el mirall de la NBA i l'esperança de veure que si ciutats com Vitòria ho han aconseguit... Girona també! Una vegada més, sort i ànims en l’intent!

Música / Simply The Best # Tina Turner

PD: Lamento que l'alcalde de Tori hagi volgut convidat avui a un dinar els seus homònims de Badalona i Girona, els equips finalistes, però s'ha hagut de suspendre perquè l'Anna Pagans no és a Torí.

"El País", com sempre

Ahir a la tarda vespre va ser la versió digital d'El País qui va anunciar amb exclusiva la filtració dels possibles noms dels nous ministres del segon govern socialista de l'era Zapatero. Un mèrit del treball d'un diari però també es confima la tònica de l'alineació d'un partit amb un pool de comunicació, amb el qual s'han retroalimentat d'ençà l'inici de la democràcia espanyola, el PSOE i el grupo Prisa

Zapatero manté els homes forts (Blanco i Caldera no entreran), ha introduït cinc novetats i ha deixat quatre ministres sense cartera. En aquest executiu més feminitzat (per primera vegada hi ha més ministres), el PSC manté Carme Chacón (era d'esperar) i canvia una peça: Celestino Corbacho per Joan Clos. Qui serà ara el nou president de la Diputació de Barcelona?

Entre les sorpreses destaca el retorn emergent de Miguel Sebastián i m'agrada el nomenament de Cristina Garmendia. Per contra, Moratinos i Magdalena Álvarez, continuen. I m'hagués agradat que David Vegara hagués acabat tenint una cartera. Espero que sigui en la propera legislatura.


Música / Pastillas para no soñar # Joaquín Sabina

PD: El bloc de la nova ministra d'Igualtat, Bibiana Aido: Amanece en Cádiz.

Quan ets a Estats Units tens la sensació que tot pot tenir un preu i precisament això és el que li ha passat a aquesta fotografia del suís Michel Comte, que va retratar la primera dama de França ara fa quinze anys. La subhasta organitzada per Christie's a Nueva York ha superat tots els pronòstics i s'ha acabat venent per vint vegades més que el seu preu de sortida. La imatge del col·leccionista alemany Gert Elfering ha estat adquirida per un també col·leccionista xinès. La imatge de l'excantant i exmodel, i des del febrer esposa del president francès, va despertar un gran interès a Nova York.

Curiositat, ganés de posseir, seducció, erotisme, riquesa... la nuesa del poder. O l'eròtica del poder, que fa perdre tants caps en el món de la política local i global. I sempre les dones com a icona, però per allò de la quota d'igualtat en els cercles de poder les coses estan canviant. I és que el poder té una vessant anàrquica que no controlem i ja ens està bé que així sigui perquè així encara pot tenir més encant.


Música / My Favorite Mistake # Eric Clapton & Sheryl Crown

PD: Avui serà un dia històric al Congrés: Zapatero serà el primer president espanyol que arriba al càrrec amb majoria simple.

PD2: Construeixen a Catalunya el primer nanomotor tèrmic del món. Un gran mèrit.

PD3: Bon inici de la Penya a Torí i aquest vespre és el torn de l'Akasvayu. Sort!

Zapatero no va sortir escollit ahir president del govern espanyol al Congrés hi haurà d'esperar a demà. D'entrada, dóna la sensació de la debilitat que pot tenir aquest nou executiu en aquests propers quatre anys, però no crec que Zapatero es trobi excessivament preocupat per aquest fet. L'alternativa de buscar acords puntuals per dirigir el país en aquesta legislatura potser, fins i tot, una bona solució. D'entrada, Zapatero va obtenir una clara victòria el dia 9-M i té la possibilitat de pactar els grans acords de l'Estat amb el PP i els secundaris amb CiU i amb les forces minoritàries. És lògic que Rubalcaba no hagi parat de telefonar a Còrsega 333 però CiU, després de la històrica trobada a la Moncloa amb Mas, era impensable que pogués facilitar el suport a canvi de dos o tres ministeris.

Però la factura que ha de pagar Zapatero no és tenir un oponent molt debilitat i que ja té un incendi obert mentre Esperanza Aguirre aspiri a substituir-lo sinó la crisi econòmica que pateix l'Estat i que tindrà més efectes encara l'any vinent. Amb aquesta desacceleració, un govern que anhela els canvis socials comparables al nord d'Europa té les mans lligades. I l'FMI acabava de dir que hem de baixar a la terra després dels eslògans mediàtics interessats per a les eleccions perquè ha retallat de manera dràstica la previsió de creixement a Espanya.


Música / Fallen # Randy Crawford y Presuntos Implicados

PD: La revista Contagi, ideada per Quim Curbet, arriba al cinquè número en el seu primer any.

PD2: Serà qüestió de dones rebels al PP: Aguirre, a Madrid, i Nebrera, a Barcelona.

PD3: Una dècada d'acords de pau a Irlanda del Nord.

PD4: El nou desafiament de Microsoft: Yahoo! probarà el servei de publicitat de Google.

PD5: Nou anunci impactant de Sidaction.

Primera sessió del debat d'investidura per a l'elecció del president del govern espanyol amb la sensació que les coses no han canviat gaire. Lògic. Zapatero intenta projectar el país i resoldre les grans qüestions però no té la visió de fa quatre anys, quan semblava que volia liderar el gran canvi després de vuit anys d'aznarisme, amb grans fites com l'acord de pau amb ETA i la reforma cap a un estat federal. El líder socialista evidencia que ha baixa a la terra i que està més disposat a governar sense tenir aspiracions d'alt nivell (les socials ja estan molt avançades) i suposo que molt pressionat per la crisi econòmica que afecta la societat. Zapatero va exposar que està disposat a pactar els grans acords i els pactes d'Estat amb el PP i els aspectes molt més secundaris amb CiU per així tenir un aliat puntual. Comprensible. No tenir majoria absoluta i no tenir un aliat significa acords puntuals entre vestidors.

Però la nova societat d'avui tampoc perdona. El desgast mediàtic obliga a voler guanyadors que generin més i més i no defalleixin en l'intent. I per contra, els perdedors ja no semblen tenir quota de pantalla. Com dóna la sensació Rajoy, que ja té un estigma de perdedor que es demana que Esperanza Aguirre s'atreveixi a donar el cop d'estat que bona part del PP desitja. Als Estats Units, per exemple, el líder del PP ja estaria dirigint una fundació.

Entre aquesta dicotomia es presenta de desdibuixada aquesta legislatura per a Catalunya, entre els qui veuen la botella mig plena i d'altres que la veuen mig buïda. Entre l'antic talante del 2003, ara sembla que decente per a Zapatero, i els qui voldrien que sortís un portaveu dels 25 diputats del PSC i digués que amb Catalunya no s'hi juga. O sigui, aigua, balances fiscals, infraestructures i el Nou Estatut. En el fons, els cent dies de rigor abans de realitzar un primer anàlisi de la seva gestió. Bon dia i bona legislatura.


Música / Meravigliosa creatura # Gianna Nannini

PD: Un nou portal dels dietaris del segle XXI: Blocs amb estrella.

Freedom for Tibet



Una vegada més, Freedom for Tibet. Prioritzar uns Jocs Olímpics a la Xina i tapar-nos els ulls a la resta del planeta és prioritzar l'aspecte comercial de l'esport per davant dels drets humans. I això hauria de ser impensable i més en un país com la Xina. Sort que activistes, plataformes, esportistes, polítics i governs ja comencen a expressar el seu rebuig contra aquesta filosofia.

Música / Wonderfull world # Eric Clapton & Zucchero

PD: Bon resum de la jornada sobre premsa digital a Vic al bloc d'un dels impulsors: Miquel Serrabassa.

PD2: El Col·legi de Periodistes a la demarcació de Girona ja prepara uns enllaços de periodistes amb bloc al seu web.

PD3: Descobreixo l'altrevit projecte de Málaga Valley e-27.

PD4: Comença el debat d'investidura al Congrés. Zapatero parla de mans lliures per al nou mandat, quan ja m'agradaria saber si a CiU li ha ofert més de dos ministeris.

Un ens superior

Amb aquesta disbauxa sobre l'aigua que patim i la dependència que tenim del govern espanyol estaria bé que algun mecanisme superior vetllés pel nostre país, més enllà dels interessos polítics. Ja fa temps que se sabia que la "guerra" de l'aigua seria una realitat. D'acord que potser no de manera tan precipitada, però ara ja és aquí. I els ciutadans continuem desdibuxats i tenint la sensació que qualsevol plataforma és un braç politic.

A Madrid els anomenen "asuntos de Estado" a tots aquells temes que fins i tot superen els govens del moment. Aquí, per la nostra condició de no estat, ens hem de conformar en intentar planificar, barallar-nos entre nosaltres, i després que a Madrid ens ho acceptin.

Música / Pot ser # El Canto del Loco

PD: Suposo que els nous ministres ja estan nomenats de fa uns dies, però Zapatero ho ha tingut clar aquesta vegada: silenci fins el final.

PD2: És evident que el Barça transforma els presidents i Laporta no ha estat una excepció. Es barregen desgast, pressió i un elefant que lidera Sandro Rosell.

"El Rec" a la Marfà

No m'ha agradat aquest matí, mentre passava pel carril bici de Girona a Salt, trobar-me en aquest mal estat la Sèquia Monar en el seu pas per la Marfà. Fa temps que el Rec està força abandonat en aquest pas a Santa Eugènia però la imatge d'avui ha estat de decadència total. Fins i tot, desprèn una mala olor que segurament als veïns els deu molestar.

Música /
Il Ragazzo della via Gluck # Adriano Celentano

PD: S'estrena a la Mirona el Black Music Festival 2008. Sort als amics! Maceo Parker, el 26 d'abril. Inevitable.

PD2: Just in case I die, web per enviar correus post mortem.

Ara ha estat Capdevila la consellera qui ha donat suport a Puigcercós a ERC. La distància que cada vegada separa els dos bàndols és més gran i les peces del taulell van tenint un color concret. Però no és cap sorpresa que Puigcercós vagi tenint més aliats ja que, d'entrada, el mateix Carod va tirar la tovallola alhora de decidir si pugnava pel control del partit després dels mals resultats del 9 de març. Va ser una retirada a can Bassas per no perdre la guerra i quedar-se amb el cartell de candidat a la Generalitat per al 2010.

I és clar, qui controla el partit té el poder i després pot tenir amb molta més facilitat el suport dels consellers, que és lògic que també vulguin continuar en el càrrec. La sorpresa seria que, per exemple, Capdevila, Huguet, Tresserras i Ausàs donessin el seu suport a Carod. Per això gairebé un mes després de la patacada s'han anat posant en òrbita els satèl·lits i algú, fa pocs dies, encara es buscava al diari mentre feia el cafè en quin espai orbitava. I guanya Puigcercós, de moment, a excepció de Niubó i Benach.


Música / There Stands The Glass # Van Morrison

PD: El diari Levante ja busca blocaires per a la seva xarxa.

PD2: Un avenç més del doctor Massagué, de Nova York al món.

PD3: Es compleixen 35 anys de la primera trucada amb un mòbil. Novament, a NYC.

Suposo que si ara ens trobem en aquesta cruïlla sobre les necessitats bàsiques del nostre país és perquè cada vegada tenim menys recursos naturals i artificials per al conjunt de la societat. Hem evolucionat massa ràpid i la tecnologia, la mobilitat, la consolidació de la classe mitjana i el consumisme han acabat per passar factura al medi ambient. Més urbans i menys rurals. Però per satisfer els nostres ritmes de vida col·lectius necessitem consumir i consumir però amb la urgència que cal adaptar-hi el nostre entorn. I respecte l'aigua, la disbauxa actual entre les tres forces polítiques de la Generalitat ha omplert de raó l'oposició, que en va patir els efectes quan governava. El final del llarg mandat de CiU va donar més vida a les forces d'esquerra i més enllà de política també es van articular per protestar contra els canvis estructurals. Túnels, aigua, electricitat... Però és clar, ara toca governar i prendre decisions que no sempre satisfan a la majoria. I d'acord, no són fàcils.

El conseller Baltasar, que era el millor amb diferència d'ICV, està patint. Però la culpa no és d'ell. Posar-hi un pedaç per salvar-se deu ser el repte a curt termini per així també no desestabilitzar l'exectuiu, però el mal de l'aigua, per exemple, ja fa anys que se'n parla i amb estudis que alertaven contra aquest perill. Però és clar, allà van quedar les bases científiques. Una mostra més que la política, amb les seves planificacions, va massa vegades per darrera de les grans prioritats de la societat.


Música / Make Believe Mambo # David Byrne

PD: SalóRosa, nou bloc sorgit des del Parlament.

Club Bàdminton Salt

És la imatge del sopar dels àmics del Bàdminton Salt anit a Fornells de la Selva per planificar l'estada d'un equip txec per disputar un enfrontament amistós en les properes setmanes a Salt i Girona. El mèrit d'una entitat modesta però divertida que intenta, dia a dia, gaudir de l'esport i fer xarxa. Amb els nous temps i gràcies als vols barats, les distàncies amb el centre d'Europa cada vegada són més curtes. I l'esport, més internacional i encara més divertit i engrescador. Fins i tot, per aquells que només s'apunten a les bones i després van a l'entrenament una vegada al mes. I, per cert, des d'avui el Club Bàdminton Salt vol tenir un bloc a la xarxa per promoure les petites iniciatives com les d'ahir. "Si els txecs són a internet, nosaltres també!", deia un dels membres de la junta. Dit i fet!

Música / Wag The Dog # Mark Knopfler

PD: El nou bloc del Club Bàdminton Salt ja és una realitat.

El PSOE també pot fer exhibicions de musculatura de poder, com és el cas amb José Bono. Que sigui el president del Congrés demostra com s'articula el poder i com es pot ostentar per resoldre equilibris i rols entre diferents lideratges. Bono ara estarà engabiat al parlament espanyol i degut als precedents, des de Catalunya s'ha qüestionat amb tota la lògica del món el seu perfil. Recordo, fa pocs anys, quan un estiu vaig coincidir amb ell inesperadament a Conca quan era el president de Castella-la Manxa, la llarga conversa que vam tenir després d'un concurs de cavalls. Encara no entenc com ell no entén què és Catalunya.

Doncs bé, això va ser un diàleg d'unes hores a mitja tarda entre un grup de persones del seu entorn i alguns convidats afegits. I diria que Bono és un home que no enganya en les seves conviccions. Respecte el model d'estat, crec que encara ara deu el mateix que fa vint, deu i pocs anys. I a Catalunya el debat s'ha centrat en discutir i negociar la seva elecció. I no ha sortit bé. Ell serà, tal com estava previst, el president del Congrés i CiU i el PNB no s'han sortit amb la seva. Però CiU (patint debats interns com el de dissabte) i el PNB sumen 16 diputats quan, per exemple, el PSC en té 25. I em pregunto. No ho tenien millor els diputats del PSC per negociar un altre perfil al de Bono? I el dilema és: Què haurà votat Carme Chacón?

Música / Sympathy for the Devil # Rolling Stones


Matí assolellat i primaveral. Quedem a l'Hotel Nord Gironí, a Sarrià de Ter. Arribo uns minuts abans i aprofito per creuar el Pont de l'Aigua, on hi ha dues plaques a l'entrada de cada pas. Penso en el meu avi matern perquè va ser un dels esforçats que va ajudar en la reconstrucció de l'any 1939, amb batallons de treballadors presoners de la guerra. Ara fa gairebé setanta anys i encara sento una il·lusió especial a cada pas, amb records de l'àvia quan m'ho explicava. Tant lluny de la nostra història però encara tan a prop.

Quedar amb persones que s'han dedicat a ajudar als qui més ho necessiten com a educadors socials sempre té quelcom d'especial. Crec que la seva vitalitat i les constants ganes de superar-se els fan especials. És el cas de professionals com l'Esther, que encara que ara treballi com agent de desenvolupament local a l'Ajuntament de Sarrià té un esperit vital. Dedueixo que fa de tot a la casa gran i entenc, a mida del que em va explicant, que és el que toca a fer a tots els professionals que defugen dels llums i taquígrafs en aquesta dimensió de consistoris. Té mèrit però també un preu personal: el de la constància per la proximitat amb el ciutadà. És quan la política és més propera a la societat i més es visualitza el poder de canviar les coses. I les vanitats, també, és clar.

Prové de Mollet del Vallès, però va marxar de casa als 18 anys. Recordem els seus inicis a Salt, amb l'admirat Salvador Sunyer. Quan duia a terme una feina "dura" amb persones discapacitades. També passa per les èpoques de Josep Turbau, Nicolás Pichardo ("un gran alcalde") i Roger Torrent, l'actual, a l'Ajuntament de Sarrià. "Sarrià és un municipi estrany. Ha patit molt però se n'ha sortit molt bé", comenta. Està empadronada a Banyoles, on resideix, i això també l'afavoreix per distanciar-se de l'entorn de la feina i alhora "d'un municipi que, tot i que és petit, té molta personalitat i molta força". Per això, destaca els serveis "de molta qualitat" que tenen els 4.300 habitants

Va parlant i va prenent un cafè amb llet que absorbint amb calma. "Sóc apassionada i m'agrada molt sentir la vida i tot el que faig", va relatant. A mida que va entrant gent a l'hotel per esmorzar els va saludant, tal com fa amb el cambrer. Parla de records i de moments, però m'agrada quan destaca que treballar amb persones discapacitades "t'ajuda a valorar les petites coses". I té raó. Però també admet que no vol ser ingènua i reconeix que, a vegades, "també cal enfadar-se amb el món". Per això, quan es barreja la política, el poder i la ciutadania demanaria que es concedís un Premi Nobel a qui creés un antídot contra la prepotència dels polítics. "Crec en la política però el poder fa canviar les persones". Gran raó.


Música / Gracias a la vida # Mercedes Souza

* Un cap, per intel·ligent que sigui, mai serà tan intel·ligent com deu caps junts *

* "Tinc una amiga a Banyoles que es diu Montse Jaén. M'agradaria que quedessis amb ella. Si l'hagués de definir diria que és una bona persona, que m'ha ajudat molt i que, a més, canta com els àngels. Admiro molt la gent que se n'ha sortit en aquesta vida i la Montse n'és una d'elles " *

* Sèrie STIC: Xavier Amores, Pere Bugés, Iñaki Frade, Jordi Bellvehí, Núria Carreras, Jordi Pascual i Esther Ferrero *

Salvador Escamilla

A vegades tens la sensació que potser caldrà més temps per valorar que en aquests moments de tanta disbauixa patriòtica els catalans ens n'adonem del que hem forjat més enllà del que és terrenal i palpable. Perquè hi ha noms i persones que ens van deixant i que han fet molt més pel nostre país dels que molts qui tan sovint s'omplen la boca a través dels eslògans producte d'un bon màrqueting. Hi ha pioners com Salvador Escamilla que va lluitar perquè a les ones hi hagués música en català i això té un mèrit que probablement encara no sabem ni valorar.

Superar aquells temps negres i repressius a base de creences personals és un orgull de molts que sempre es poden endur a una altra vida. I més just ara, quan tot sembla negociable i la gestió desborda identitats que volen que estiguin condemnades al reductisme. Tant de bo en la independència s'hi pensi cada dia però se'n parli menys.


Música / Jo vinc d'un silenci # Raimon

PD: Sempre recordaré la primera vegada que vaig entrar a Catalunya Ràdio per entrevistar Jordi Roigé i l'oportunitat que vaig tenir d'escoltar Salvador Escamilla mentre era en una peixera enregistrant un programa. La seva veu era tan inconfusible que el feia especial.

;;