Escoltant aquest cap de setmana les declaracions creuades d'Antoni Castells i Celestino Corbacho ha quedat palès una vegada més les diferències entre la marca PSC i el PSOE dins d'una mateixa formació política. Una tendència ideològica que a Catalunya ja té un guanyador d'ençà que Maragall va deixar el partit orfe d'un lideratge catalanista. Amb Montilla, guanya el pes del Baix Llobregat, el Bajo, i el catalanisme que liderava la formació d'ençà les últimes dècades s'està convertint en un reducte. Ara toca socialdemocràcia i una Catalunya integrada a Espanya, amb una transició tranquil·la.

El gruix d'aquesta ara segona marca socialista és gairebé tot gironí i se salven poquets polítics de renom i alguns consellers com Castells i Montserrat Tura. La resta, sap que no és moment de jugar amb foc si vol tenir aspiracions de conservar la cadira i ser un dels escollits com el mateix Corbacho i la Chacón. Ara ministres, una demostració de què Montilla, per molt criticat que pugui ser com a President, dirigeix la marca PSOE dins el PSC. De servents a senyors durant el pas d'una generació.


Música / The Healer # John Lee Hooker & Santana

1 comentaris:

David ha dit...

Aquesta estratègia té un punt feble: el fet que molts votants d'allò que em podríem dir "votant urbà socialdemòcrata" (nivell socioeconòmic mitjà-alt, formació universitària i nivell cultural alt) proclius a votar un partit socialdemòcrata però que no es veuen identificats en aquest PSC com sí s'hi veien en l'època del Maragall. Així s'explica els mals resultats que va obtenir el PSC a les passades eleccions catalanes, que contrasten amb els excel·lents resultats d'un PSOE a unes generals.