Bloc de l'Eduard Batlle

Arriba l'hora de la veritat: a partir d'avui els governs català i espanyol comencen a negociar el finançament i el Nou Estatut. És el moment de veure fins quin punt el socialisme es posa d'acord sobre el futur de Catalunya. Després de llarga períodes i d'etapes Pujol-González i Pujol-Aznar, el parèntesi Maragall-Zapatero, ha arribat el moment de veure què passa amb la connexió Montilla-Zapatero. De moment, s'ha evidenciat mediàticament que el nostre executiu vol jugar fort i vol guanyar la partida. Però Zapatero, en temps de crisi, no pot passar gaire més enllà del previst. De fet, va mostrar molta predisposició en la cloenda del Congrés del PSC però no va anunciar cap realitat concreta. I ara, precisament, és el que necessita Catalunya.

Que d'una vegada, es compleixen les justes demandes catalanes i l'Estat no s'excusi a través d'una igualtat econòmica que sempre tant ens ha perjudicat. Perquè rebre el que ens mereixem i pertoca mai hauria de ser a canvi de ser menys solidaris, perquè això sempre ho hem estat. Però aquest concepte tan interessat ens desacredita. Per tant, arribats a una fase que el café para todos ja no ens serveix, arriba l'hora del canvi i de passar de les paraules als fets. S'ha tensat molt la corda, amb el conseller Castells com a home fort, però Zapatero sap que té poc marge econòmic i polític. Si, per sort, es creia allò de l'Espanya federal, que ho demostri d'una vegada.

Música /Could you be Loved # Bob Marley

PD: La brillant descoberta de Toni Dalmau: el web de Karadzic és fals.

PD2: Una descoberta interessant: Albert Figueras.

És curiós veure com els congressos alteren l'ordre natural del partits. Ara ha estat el d'ERC i aquest cap de setmana serà el del PP. Però després vindran el de CiU i el PSC. La pressió mediàtica és tan gran que cada vegada aquestes tan calculades reflexions públiques dels partits necessiten oferir novetats. Més enllà de la necessària regeneració, cada cop més els partits catalans i espanyols senten la pressió dels cicles de vuit anys. O sigui, dos mandats i deixar pas a una nova alternativa. Una idea que s'aplica a la presidència dels Estats Units i que, tot i les crítiques, cada vegada hi ha més perfils polítics que adopten aquest model. En aquest començament de segle, ja sembla impensable que els càrrecs amb més rellevància puguin eternitzar-se i puguin pensar en mandats de quatre i cinc cicles com va passar en el post-franquisme. Som en l'era mediàtica i les cúpules dels partits actuen en funció d'aquesta pressió.

Música / Le bon dieu est une femme # Corneille

PD: Guanyen els Celtics i s'emporten l'anell. Gran victòria.

PD2: Firefox i l'esclat de les descàrregues.

PD3: Plurk és la nova competència a Twitter i Twitpic, el nou competidor de Twitxer.

PD4: Xavier Trias ja s'ha apuntat als microblocs.

Joan Puigcercós ha aconseguit el gran ascens que feia temps que anhelava.De moment, és el partit, però el seu entorn més proper sap que el seu somni no acaba aquí: el gran repte és la Generalitat.Allà és on hi ha el seu Sant Greal i ara el seu nucli dur s'ha preparat a la seva mida per intentar l'assalt final.

De moment, el bipartidisme amb el PSC, més PSOE que mai, no li ha donat prou futur al seu partit i ha provocat més crítiques i divisions internes de les esperades. Al final, han arribat les conseqüències i Puigcercós té el mèrit d'haver sortit victoriós. Però també té ara més enemics. I en aquest procés intern i extern es troba la "nova" Esquerra de Joan Puigcercós. L'arqueòleg que somia amb el Sant Grial i que ja té moltes ferides de guerra i perseguidors que volen que quedi encallat a mig camí.

Música / Perfect Day # Lou Reed & Luciano Pavarotti

PD1: El Girona FC obté un ascens històric a Segona A després de massa anys. Com ha canviat la dinàmica en molt poc temps! I ara el repte hauria de ser el de no caure en la mateixa trampa que el bàsquet. Un mèrit d'aquesta plantilla i la directiva, i un reconeixement a tots els qui van creure en el club quan jugava a tercera divisió, especialment a la família Roche.

PD2: Guanyen els Lakers. 3 a 2 pels Celtics i Boston decidirà.

PD3: Jazzpera. Música i records familiars.

El PP i CiU necessiten saber quin és el full de ruta que han d'aplicar en aquest període d'oposició, tant a l'Estat com a Catalunya. Els populars afronten una remodelació, amb un clar gir al centre que s'ha demostrat amb un acord amb el PSOE en aquest atemptat mortal d'ETA. Mesos enrere hagués semblat impensable, però després de la segona derrota electoral de Rajoy, l'ala dura del partit no accepta aquesta aposta més neutre i pateixen greus saccejades internes com la recent de María San Gil. I les que vindran...

Per la seva part, Convergència també necessita enfocar quin és el perfil que vol tenir després del Congrés d'aquest estiu: si marca una clara línia política, amb una aposta decidida pel sobiranisme, o bé espera una crisi al segon tripartit. Peix al cove o arriscar amb valentia. En globlal, la situació no és gaire esperançadora per als dos partits i la causa és que no han aconseguit governar. Tenim la dreta real a l'oposició. La lluita pel poder provoca victòries o derrotes i, quan no s'obté el triomf, és molt possible que es pateixin crisis internes que apareguin als mitjans de comunicació. Les mateixes diferències i pugnes "a la cuina" les poden tenir els partits que governen, com ara el PSC i el PSOE, però és més fàcil que quedin lluny de l'escenari mediàtic.

Música / No estés triste # Manolo García

PD: Cristina Alsina ja és a Twitter, com també Esquerra independentista. Més comunicació!

PD2: Els Premis Blocs Catalunya ja tenen més de cent inscrits. Més motius d'esperança amb vista el 10 d'octubre.

PD3: El president del Parlament, Ernest Benach, també és a Facebook. Les xarxes socials 2.0 cada vegada estan més esteses en el nostre país.

El president de la Generalitat ha fet una mostra mediàtica aquest cap de setmana de l'aspiració de Catalunya en temes de finançament. Una reivindicació necessària, pendent i històrica, encara que sigui en temps de desacceleració econòmica. Vostè President té tot el dret a exigir, només faltaria!, i té el suport moral dels catalans que sempre tenim més aspiracions respecte el que donem i després rebem de l'Estat. De raó no li'n falta i té bones credencials: el PSC va contribuir molt el 9-M a la victòria de Zapatero i això sempre s'ha de pagar en política. I a més, hauria de tenir l'avantatge de negociar amb el mateix partit que governa Catalunya.

Però per contra, que a l'Estat se li reivindiqui poder i diners sempre és una qüestió que posa en dubte el sistema de governabilitat. I posar en evidència el nucli del poder, per retornar més a Catalunya, ja sabem que després genera desaquilibris i s'ha de compensar la balança. La mentalitat de la post-transició encara és la del "café para todos". I per això, governi qui governi, ningú està disposat a què es doni més a Catalunya, ja que després és la resta que rep menys.

Música / You Go To My Head # Diana Krall

Escoltant aquest cap de setmana les declaracions creuades d'Antoni Castells i Celestino Corbacho ha quedat palès una vegada més les diferències entre la marca PSC i el PSOE dins d'una mateixa formació política. Una tendència ideològica que a Catalunya ja té un guanyador d'ençà que Maragall va deixar el partit orfe d'un lideratge catalanista. Amb Montilla, guanya el pes del Baix Llobregat, el Bajo, i el catalanisme que liderava la formació d'ençà les últimes dècades s'està convertint en un reducte. Ara toca socialdemocràcia i una Catalunya integrada a Espanya, amb una transició tranquil·la.

El gruix d'aquesta ara segona marca socialista és gairebé tot gironí i se salven poquets polítics de renom i alguns consellers com Castells i Montserrat Tura. La resta, sap que no és moment de jugar amb foc si vol tenir aspiracions de conservar la cadira i ser un dels escollits com el mateix Corbacho i la Chacón. Ara ministres, una demostració de què Montilla, per molt criticat que pugui ser com a President, dirigeix la marca PSOE dins el PSC. De servents a senyors durant el pas d'una generació.

Música / The Healer # John Lee Hooker & Santana

Els pronòstics ja ho deien i els resultats d'ahir ja ho confirmen: Walter Veltroni ho té difícil. Però m'agradaria que avui sortís escollit com a nou president de la república italiana davant d'un Silvio Berlusconi que és un mandatari més que polític que ha marcat el país transalpí en els dues últimes dècades. L'home del canvi contra la tendència política d'una dreta ostentosa. Si finalment el candidat de les esquerres dóna la sorpresa, encara que sigui per poc marge, es torna a qüestionar la governabilitat d'un país que viu en una espiral d'incertessa en aquests últims anys a causa de les disputes polítiques i que han provocat que s'hagin hagut d'avançar aquestes eleccions. Però crec que Itàlia encara no està preparada per tenir els canvis socials que anhela d'estats com l'espanyol. Tenir el Vaticà té un preu.

I la curiositat d'aquests comicis és que, per primera vegada, està prohibit entrar en els col·legis electorals amb telèfons mòbils o càmeres de fotos perquè es vol evitar la compra de vots, una tendència utilitzada per la màfia.

Música / Vento di Passione # Pino Daniele & Giorgia

Ara ha estat Capdevila la consellera qui ha donat suport a Puigcercós a ERC. La distància que cada vegada separa els dos bàndols és més gran i les peces del taulell van tenint un color concret. Però no és cap sorpresa que Puigcercós vagi tenint més aliats ja que, d'entrada, el mateix Carod va tirar la tovallola alhora de decidir si pugnava pel control del partit després dels mals resultats del 9 de març. Va ser una retirada a can Bassas per no perdre la guerra i quedar-se amb el cartell de candidat a la Generalitat per al 2010.

I és clar, qui controla el partit té el poder i després pot tenir amb molta més facilitat el suport dels consellers, que és lògic que també vulguin continuar en el càrrec. La sorpresa seria que, per exemple, Capdevila, Huguet, Tresserras i Ausàs donessin el seu suport a Carod. Per això gairebé un mes després de la patacada s'han anat posant en òrbita els satèl·lits i algú, fa pocs dies, encara es buscava al diari mentre feia el cafè en quin espai orbitava. I guanya Puigcercós, de moment, a excepció de Niubó i Benach.

Música / There Stands The Glass # Van Morrison

PD: El diari Levante ja busca blocaires per a la seva xarxa.

PD2: Un avenç més del doctor Massagué, de Nova York al món.

PD3: Es compleixen 35 anys de la primera trucada amb un mòbil. Novament, a NYC.

Suposo que si ara ens trobem en aquesta cruïlla sobre les necessitats bàsiques del nostre país és perquè cada vegada tenim menys recursos naturals i artificials per al conjunt de la societat. Hem evolucionat massa ràpid i la tecnologia, la mobilitat, la consolidació de la classe mitjana i el consumisme han acabat per passar factura al medi ambient. Més urbans i menys rurals. Però per satisfer els nostres ritmes de vida col·lectius necessitem consumir i consumir però amb la urgència que cal adaptar-hi el nostre entorn. I respecte l'aigua, la disbauxa actual entre les tres forces polítiques de la Generalitat ha omplert de raó l'oposició, que en va patir els efectes quan governava. El final del llarg mandat de CiU va donar més vida a les forces d'esquerra i més enllà de política també es van articular per protestar contra els canvis estructurals. Túnels, aigua, electricitat... Però és clar, ara toca governar i prendre decisions que no sempre satisfan a la majoria. I d'acord, no són fàcils.

El conseller Baltasar, que era el millor amb diferència d'ICV, està patint. Però la culpa no és d'ell. Posar-hi un pedaç per salvar-se deu ser el repte a curt termini per així també no desestabilitzar l'exectuiu, però el mal de l'aigua, per exemple, ja fa anys que se'n parla i amb estudis que alertaven contra aquest perill. Però és clar, allà van quedar les bases científiques. Una mostra més que la política, amb les seves planificacions, va massa vegades per darrera de les grans prioritats de la societat.

Música / Make Believe Mambo # David Byrne

PD: SalóRosa, nou bloc sorgit des del Parlament.

El poder es té i no es transforma. Per això des de Madrid mai es tindrà la mateixa sensació del simbolisme d'un govern que des de Barcelona. Però aquesta Espanya que voldríem canviar no és diferent a la mateixa visió imperialista i patriarcal que pugui tenir Londres o París, amb la resta de regions independents que vulguin qüestionar l'status quo. L'Estat espanyol, si té poder (que el té), és també per exhibir-lo i les majories absolutes ja sabem quin rèdit ens aporten després al qui voldríem un mapa més federal i amb visions i personatges més moderns. Però Bono també forma part del propi sistema i de l'exhibició d'un estat i el poder. I mentrestant, a més de 600 quilòmetres de distància, ens haurem de continuar conformant en negociar els protocols del simbolisme i les posades en escena per demostrar el nostre petit grau d'influència. Massa poca cosa per a tant soroll.

Música / Curse it all # Sterlin

PD: Els miniblocs es disparen. Jaiku es consolida, més competència per a Twitter.

PD2: Em va agradar ahir coincidir amb l'escalenc Marc Teixidor, l'autor del meritori GO al PSC.

PD3: Multiplica i el segon estudi de campanyes electorals en línia en les eleccions generals a l'Estat.

PD4: Un post divertit de Martí Artigas.

De bon matí, Carod a Catalunya Ràdio, per explicar que renuncia a presidir ERC però que vol ser una altra vegada candidat a la Generalitat. Jugada estratègica, conscient que la guerra al partit la té perduda, amb l'atac de banyes de Basté i la posterior rabieta radiofònica a RAC1. A la tarda, és Uriel Bertran qui explica el seu projecte alternatiu a ERC, amb la sensació cada vegada més general que és el submarí de Puigcercós per desactivar el Reagrupament de Carretero. Al vespre, és Artur Mas qui parla de la casa gran del catalanisme a La 2 de TVE en català. Amb periodistes totalment marcats políticament, fins i tot, ja abans de parlar i cada vegada menys preguntar. I a la nit, és Puigcercós qui, a TV3, parla de les seves aspiracions a ERC i també del seu futur com a possible candidat a la Generalitat. Tots amb la seva veritat i amb la seva ambició de liderar un catalanisme que cada vegada està més dividit i per això té menys força.

Una mostra més del soroll mediàtic diari que rebem els espectadors i que passades les eleccions i, en teoria, en època tranquil·la després de les catalanes, municipals i autonòmiques encara hem de patir. És a més, una nova evidència de la fractura del catalanisme i la pugna que genera el poder, amb diferents projectes complicats de comprar. I en el fons, mentre hi hagi tan soroll mediàtic i tambors de guerra a ERC i l'estancament evident de CiU, el PSC i el PSOE encara ho tenen més fàcil per demostrar que la gestió del país és el que realment interessa als ciutadans. És quan Montilla i Zapatero gairebé ni necessiten eslògans a Catalunya i la sensació que Carme Chacón pot ser la nova presidenta de la Generalitat quan ho desitgi.

Música / Eye of the Tiger # Survivor

Com era d'esperar, Catalunya ha tornat a ser secundària en els debats entre Zapatero i Rajoy, que una vegada més han demostrat que no estan a l'alçada d'un cara a cara tan mediàticament futbolístic. El líder popular ha sortit viu perquè el candidat socialista no havia fet els deures en els tres grans reptes de la legislatura: l'evident davallada econòmica, l'abandonament del Nou Estatut i el trencament del diàleg amb ETA. Per tot això, Zapatero no podia convèncer els espectadors i, per tot això, Rajoy tenia l'oportunitat de sortir viu.

És lògic que la majoria de ciutadans catalans prefereixin Zapatero de president, però la mateixa lògica du a pensar que un espanyolista vol Rajoy a la Moncloa. I només per aquesta evidència, el líder del PP encara té més possibilitats de ser votat a la resta de l'Estat. I el debat d'anit va posar en evidència les mancances del talante i la rialla fictícia davant de la maquinària de la crispació que encara no ha pait la derrota del 2003. I davant de l'etern debat en qualsevol matèria, Catalunya va tornar a ser ignorada perquè no interessa que progressi més enllà de ser una comunitat més. Tots dos futurs presidents van demostrar que només tenen el xip incorporat per poder discutir sobre el nostre país i cap d'ells té un projecte convincent per construir un estat que s'adapti a la nova Europa. Per tot això i més... on vas Catalunya?

En el fons, atacs i crispacions en un debat que Zapatero va intentar projectar cap el futur i no el passat, però també és cert que el candidat socialista ha esborrat del seu llibre blanc els grans projectes que tant van il·lusionar fa quatre anys.

Música / Fango # Jovanotti & Ben Harper

PD: Merescut reconeixement dels Premis 3 de Març a Guillem Terribas, més que un llibreter. I Josep Viñas commemora els 25 anys de Salt independent amb l'estrena del seu bloc.

PD2: Camil Ros i Dolors Bassa despatxant a L'Argadà. La UGT a Girona afronta una nova etapa.

PD3: Martinoy m'esmenta el rol torroellenc a Girona: Fausto Martí, Albert Bou, Josep Maria Rufí, Dolors Bassa, Miquel Riera... i ja no parlem de Kim Faura.

PD4: Xuclà té la sensació de revitalitzar CiU però vol tocar de peus a terra a l'espera del diumenge a la nit.

Els gironins tenim l'alternativa de canviar la tendència que surti escollida diputada al Congrés Alicia Sánchez Camacho (com si no tingués bloc), la candidata del PP, o que repteixi Joan Puig (amb blocs actius) com a segon diputat d'ERC. Aquesta és la disputa de la demarcació perquè la resta tenen l'escó assegurat des d'abans que comencin les mateixes eleccions: Montse Palma (que mantingui l'esperit del bloc el 10-M) i Àlex Sáez (transversal però li cal un bloc més dinàmic), pel PSC, i Jordi Xuclà (brillant i atrevit amb el Qik però li recomano enllaços més transversals) i Montse Surroca (amb bloc a corre-cuita), per CiU. Ho dic per parlar en clau gironina d'unes eleccions que s'han polititzat tant perquè no hi hagi alternatives al PSOE i al PP. Però també existeixen CiU, ERC i ICV. Perquè el segon debat d'aquesta nit entre Zapatero i Rajoy està tan ple d'interessos polítics i mediàtics que a la gran majoria ja li va bé apostar per aquesta bipolarització.

I si, finalment, es trenca per sorpresa l'status quo organitzat per la dreta espanyolista i l'esquerra cosmopolita i el PP o el PSOE necessiten les forces nacionalistes per governar amb majoria, serà després quan ens farem un fart de riure. Però tampoc siguem ingenus perquè, després de tantes relliscades, no ens podem vendre durant quatre anys per un plat de llenties. Ho va fer la tàctica del peix al cove de Jordi Pujol i ho ha fet ERC digui el que digui.

Música / Fix You # Coldplay

PD: Avui es compleixen 25 anys de la independència de Salt. Dues dècades i mitja amb l'interrogant de si amb Girona ens hagués anat més bé.

PD2: Dmitri Medvedev és el nou president de Rússia. El deixeble de Putin ha complert els pronòstics.

PD3: Van Morrison, sempre! Aquesta setmana presenta un nou àlbum. I van...

PD4: El Noia Freixenet guanya el RoncatoVic en la final catalana de la Copa del Rei. Llàstima que per una vegada que es trenquen els pronòstics, un equip com el Vic es quedi sense trofeu.

PD5: L'enquesta de La Vanguardia per a diumenge. Veure'm si a l'Estat espanyol, governa qui guanya les eleccions. I si és per un o dos diputats de diferència, què passaria?

PD6: Les Spanish customs segons The Economist.