Bloc de l'Eduard Batlle

"Sóc la reina de les infusions", comença dient amb una veu pausada i gestos tranquils, mentre acaba de demanar una infusió de menta i marialluïsa. Quedem al Cafè Royal, a l'hora de dinar d'un dia amb pocs clients, i amb un cel tapat que delata un dia, per fi, plujós. De la generació del 68, diria que de les bones, i a mig camí de la vida. La seva, com la de la majoria, ha estat marcada per la família, la professió i l'entorn: el marit i dos adolescents de 15 i 13 anys, l'educació musical dels nens i el municipi de Banyoles, on resideix des dels sis anys després d'arribar de Martorell.

"Sóc professora de música sense ser mestre", explica mentre va detallant el seu dia a dia laboral a base de combinar les escoles on treballa. Tres són privades i una pública, a banda de l'Associació del Taller de Música de Banyoles, a l'Ateneu. Reconeix que l'apassiona la feina perquè creu en el que fa i la seva timidesa la du a parlar de la partitura que du al davant i que ha deixat damunt la taula. "És que una amiga es casa i vol que canti", diu mentre explica que aquesta amiga viu ara a Suïssa i es casarà a Sant Gregori perquè és on va néixer i viure. A més, el cant serà amb una persona de l'entorn del nuvi i amb qui es van posant d'acord sobre els temes a través d'internet. Veu i cant per intentar posar notes de sentiment a un dia especial.

Cada curs pot tenir uns 200 nens als quals, a través del seu mètode autodidacta, els ensenya que la música sigui una experiència. I estic d'acord amb ella quan parla, amb modèstia, que la música permet aconseguir despertar sentiments que "no aconsegueixes en altres àmbits". De seguida penso en la música que emociona, que potser és capaç de deixar quiets una trentena de nens dins d'una aula i que escoltin en silenci mentre preparen l'audició per a la seva llarga vida. Li agraden les classes afectives i cantar des del cor "perquè els nens vibrin". Res de notes, res d'estils acadèmics, amb la idea de no crear una classes avorrida perquè només s'ha especialitzat per a nens d'un a sis anys. Amb l'esperança que els nens vibrin i comencin a entendre que poden cantar des del cor a través de molta percussió.

I aquesta convicció tan personal de l'ensenyament personal, recorda que ha estudiat diferents mètodes però que no ha volgut especialitzar-se en cap en concret "sinó afagar el millor de tots" per acabar fent-se una barreja per tenir una visió més àmplia. I la missió és generar una sensibilització musical abans del sis anys "perquè els nens visquin la música" a través d'uns hàbits, tot i que també fa molts intents per despertar la creativitat dels nens. Va parlant i sembla que ho fa amb un timbre acústic sense aguts ni greus, amb tranquil·litat, i amb pauses que denota que respecte els silencis, "que també són necessaris dins la música". Coincidim en l'elevat soroll social i com que n'és conscient sovint acaba les classes en silenci, perquè els nens puguin prendre consciència del silenci.

I suposo que es fan llargs silencis interiors quan parlem de l'oncolliga i dels motius de la seva existència. Passem de relliscada per la seva vida i ara és feliç perquè ha superat el protocol perquè a partir de l'estiu pugui anar a veure els malalts terminals, "que serà quan no tingui ni classes ni alumnes". Se sent feliç de poder realitzar aquesta contribució a través de l'oncolliga Girona i de poder continuar amb l'esperança de necessitar la música per també donar sentit a la seva vida, que dedueixo que s'engrandeix quan valora el passat recent i mira el present amb l'esperança d'ajudar als qui més ho necessita. Cant i veu a la partitura d'una vida.

Música / Que tinguem sort # Lluís Llach

* El no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú *

* Conec un noi encantador, que es diu Josep Terrades, i du una vida apassionant. Li agrada la fotografia, viatja molt arreu del món, i sempre té coses per explicar de les seves experiències *

* Sèrie STIC: Xavier Amores, Pere Bugés, Iñaki Frade, Jordi Bellvehí, Núria Carreras, Jordi Pascual, Esther Ferrero i Montse Jaén *

Matí assolellat i primaveral. Quedem a l'Hotel Nord Gironí, a Sarrià de Ter. Arribo uns minuts abans i aprofito per creuar el Pont de l'Aigua, on hi ha dues plaques a l'entrada de cada pas. Penso en el meu avi matern perquè va ser un dels esforçats que va ajudar en la reconstrucció de l'any 1939, amb batallons de treballadors presoners de la guerra. Ara fa gairebé setanta anys i encara sento una il·lusió especial a cada pas, amb records de l'àvia quan m'ho explicava. Tant lluny de la nostra història però encara tan a prop.

Quedar amb persones que s'han dedicat a ajudar als qui més ho necessiten com a educadors socials sempre té quelcom d'especial. Crec que la seva vitalitat i les constants ganes de superar-se els fan especials. És el cas de professionals com l'Esther, que encara que ara treballi com agent de desenvolupament local a l'Ajuntament de Sarrià té un esperit vital. Dedueixo que fa de tot a la casa gran i entenc, a mida del que em va explicant, que és el que toca a fer a tots els professionals que defugen dels llums i taquígrafs en aquesta dimensió de consistoris. Té mèrit però també un preu personal: el de la constància per la proximitat amb el ciutadà. És quan la política és més propera a la societat i més es visualitza el poder de canviar les coses. I les vanitats, també, és clar.

Prové de Mollet del Vallès, però va marxar de casa als 18 anys. Recordem els seus inicis a Salt, amb l'admirat Salvador Sunyer. Quan duia a terme una feina "dura" amb persones discapacitades. També passa per les èpoques de Josep Turbau, Nicolás Pichardo ("un gran alcalde") i Roger Torrent, l'actual, a l'Ajuntament de Sarrià. "Sarrià és un municipi estrany. Ha patit molt però se n'ha sortit molt bé", comenta. Està empadronada a Banyoles, on resideix, i això també l'afavoreix per distanciar-se de l'entorn de la feina i alhora "d'un municipi que, tot i que és petit, té molta personalitat i molta força". Per això, destaca els serveis "de molta qualitat" que tenen els 4.300 habitants

Va parlant i va prenent un cafè amb llet que absorbint amb calma. "Sóc apassionada i m'agrada molt sentir la vida i tot el que faig", va relatant. A mida que va entrant gent a l'hotel per esmorzar els va saludant, tal com fa amb el cambrer. Parla de records i de moments, però m'agrada quan destaca que treballar amb persones discapacitades "t'ajuda a valorar les petites coses". I té raó. Però també admet que no vol ser ingènua i reconeix que, a vegades, "també cal enfadar-se amb el món". Per això, quan es barreja la política, el poder i la ciutadania demanaria que es concedís un Premi Nobel a qui creés un antídot contra la prepotència dels polítics. "Crec en la política però el poder fa canviar les persones". Gran raó.

Música / Gracias a la vida # Mercedes Souza

* Un cap, per intel·ligent que sigui, mai serà tan intel·ligent com deu caps junts *

* "Tinc una amiga a Banyoles que es diu Montse Jaén. M'agradaria que quedessis amb ella. Si l'hagués de definir diria que és una bona persona, que m'ha ajudat molt i que, a més, canta com els àngels. Admiro molt la gent que se n'ha sortit en aquesta vida i la Montse n'és una d'elles " *

* Sèrie STIC: Xavier Amores, Pere Bugés, Iñaki Frade, Jordi Bellvehí, Núria Carreras, Jordi Pascual i Esther Ferrero *

Quedem d'hora a La Boireta, del Grup Boira, que suposo que és la franquícia més important de la ciutat de Girona. És puntual, fa un matí humit i demana una camamilla. És a punt de retornar a Guatemala, on codirigeix el Proyecto Cultural el Sitio a la ciutat La Antigua Guatemala. És un educador social nascut a Vilobí d'Onyar, molt compromès, i que com a director general de la Fundació Plataforma Educativa intenta coordinar diverses ONG per ajudar als qui més ho necessiten.

Crec que és feliç ajudant i planificant projectes. I la prova és que ja hi ha més de 300 treballadors a Catalunya de la Fundació. Un repte que va començar com un somni però que cada vegada aglutina més iniciatives amb l'esperit de combatre les desigualtats i les diferències socials. I més quan és conscient que la pobresa va a més en continents com l'Àfrica i l'Amèrica Llatina, "que són dues pobreses diferents a causa també de la climatologia". Malgrat ser una persona molt activa, amb el temps, ha après a relaxar-se i planificar des de la distància amb la sensació d'uns necessaris estats d'ànims "perquè fas el mateix estant enfadat que alegre".

Posa'ts a intentar trobar sentit en aquesta vida, dedueixo que no li agradaria que la Fundació tingués sentit en aquesta vida, perquè d'aquesta manera no parlaríem de desigualtats, però també té la sensació que "la gent ve fer alguna cosa i jo he seleccionat aquesta". I té mèrit. Ajudar als més pobres, als qui més ho necessiten i convèncer a la gent d'aquí que també hi cregui. En un esperit de sostenibilitat que cada vegada té més competidors. Però intenta fer viables com el darrer que està posant en marxa: una agència de viatges sostenible a Guatemala, perquè a La Antigua Guatemala els visitants hi trobin més sentit que a la majoria de nord-americans i europeus. El sexe i les drogues mouen a un públic juvenil que li és indiferent la cooperació perquè només pensen en la diversió.

La violència, la injustícia, la marginació, els somnis trencats, la pobresa, les drogues, la prostitució... són un cúmul de realitats que a Guatemala pesen cada dia en la societat. I és també la barreja de somnis per complir i la impotència dels qui voldrien fer més per ajudar a un país més del Planeta. Ell està disposat a intentar-ho tant des de Girona com des de La Antigua Guatemala i amb una virtut, que és la "d'aprendre d'una cultura molt rica com és la Maia i que no podem menysprear". I coincidim parlant en el pensament circular dels maies, on tot és cíclic i té un inici i un final. Com la pròpia vida.

Música / Que tinguem sort # Lluís Llach ("Te'n diria milions i m'agraden totes les d'en Llach. I com que hem parlat de Guatemala et diria Ricardo Arjona")

* Viu el dia com si fos l'últim * (I recorda l'emotiu llibre Els dimarts amb Morrie)

* "Queda amb la consellera Carme Capdevila. Som molt bons amics i realment està fent molt esforç en un moment crucial per a Catalunya". Un mes després, tot i intentar-ho, la trobada encara està pendent amb el departament de premsa i la sèrie continuarà amb Esther Ferrero *

Sèrie STIC: Xavier Amores, Pere Bugés, Iñaki Frade, Jordi Bellvehí, Núria Carreras i Jordi Pascual.

Quan he quedat sovint amb Francesc Grau per parlar sobre la revista Empresarial Girona sempre m'ha parlat de la vitalitat de Núria Carreras i gràcies a Jordi Bellvehí vaig tenir l'oportunitat de conèixer-la. I alhora comprovar els pronòstics. És una empresària inquieta que demostra la seva projecció com a presidenta de l'AjEG. No necessites gaire estona perquè t'ho demostri però vaig tenir més temps del compte perquè vam quedar per dinar al centre de Girona. Arriba de la feina i caminant al nou L'Argadà, mentre fa un migdia radiant i penso en el futur que tindrà l'edifici de Correus. Si no fos pel refredament actual potser ja s'hauria anunciat el seu futur com a centre comercial. Tenia l'agenda atapeïda i no va ser fàcil combinar-nos els dia i l'hora. Demana una Coca-Cola, "que sempre em prenc", i conversem mentre el mòbil li sona sovint.

Mentre meja l'amanida amb molta calma m'avisa "que jo soc molt transparent" i va desgranant la seva vida als 37 anys. Filla adoptada de naixement, divorciada i ara casada amb Lluís Jofra, mare de tres fills, "el petit avui, en Sergi, té gairebé 40 de febre", resideix a Torrent, que és un indret envejable, i té tres empreses: ASFIAC a Girona, Dinàmica 3 a Palafrugell i Joca Charters a l'Estartit. Ella està concentrada en la primera, que és una assessoria fiscal especialitzada en el tema agrari. Però la conversa no gira entorn els negocis perquè mentre ha menjat les primeres olives ja ha parlat de la seva visió més personal.

Es veu en ella mateixa com "molt justiciera" i enveja els valors que dignifiquen les persones, després de criticar una societat que "cada vegada està més deshumanitzada". Recorda que la seva mare li deia que "dient les veritats es perden les amistats". Però ella no hi està d'acord, tot el contrari. El seu caràcter, afegit a la seva empenta, sembla que el porti a fer moltes coses; com a no voler parar mai, com si volgués demostrar que l'elefant que du penjat al coll li volgués du sort amb tot allò que vol projectar. Amb la trompa enlaire suposo que li serà més fàcil projectar
un repte de futur, com és fer el salt a la política. De moment, no té cap previsió però crec i els qui l'envolten m'ho han confirmat, que està predestinada. De moment, Unió va fer un primer acostament a final de l'any passat, però el seu caràcter li va impedir.

Idees en moviment, il·lusions de futur, reptes per fer una societat millor, canviar la política actual... aquests són alguns dels reptes que tenen els joves empresaris catalans que es reuneixen sovint per intentar demostrar que ha canviat un segle. Ella hi és, però de moment "hem de ser prou intel·ligents per anar teixint xarxa", a l'espera de fer el salt definitiu. Respecte la seva ideologia política em diu que "sóc de la i". I no l'entenc mentre somriu. Però ho explica amb ironia. "Si, de CiU, sóc de la i". Clar, dels independents. Crec que en el moment actual, caldrà esperar per veure aquesta revolució, però si el futur són les llistes obertes ella deu tenir un lloc reservat. No sé quin, potser ni ella, però té clar el seu posicionament: "No m'agraden els extrems i avui en dia només es dediquen a fomentar els extrems."

Coindicim de ple quan reivindica que "quan penso en els fills és quan vull un món més just". L'adopció entendreix la conversa i les idees i acabem per parlar de les desigualtats, mentre ella reclama menys prepotència en la societat i l'esperança que "per impossible que sigui, que durant una setmana a l'any no hi haguessin diners i tot fos intercanvi". Parla del seu món més personal i recorda anècdotes que no va sortir ben parada però que ara li fan riure i li agrada recorda. Una, quan en una reunió, fa anys, va preguntar quin horari feia Internet i l'altra, quan es va anar a un dinar amb Pesic sense saber qui era. I això que havia jugat a bàsquet de petita al Montessori. Ho recordo. I ella m'avisa: "Era dolenta, per això sempre estava a la banqueta". Però més de 20 anys després ha demostrat que ha sabut saltar a la pista de vida per demostrar el seu lideratge gràcies a "l'estima d'uns pares que sempre ho han donat tot per nosaltres a canvi de res".

Música / La vida sigue igual # Julio Iglesias ("Cada dia al matí l'escolto i l'han de suportar els meus fills")

* Un país d'humilitat *

* "Queda amb Jordi Pascual, que viu a Vilobí. És una persona molt curiosa, he treballat junts i som molt amics. Dirigeix un projecte que t'agradarà" *

Sèrie STIC: Xavier Amores, Pere Bugés, Iñaki Frade, Jordi Bellvehí i Núria Carreras.

PD: Trobada demà amb Francesc Canet, el primer polític en convocar els blocaires gironins.

Quedem d’hora al despatx de la seva feina Bellvehí Legal Link, a la Plaça de la Independència, que és la que més m’agrada de Girona. El rectangular gairebé tancat de voltes presenta un bon especte, amb arbres sense fulles i els raigs de sol encara no hi tenen el seu efecte, però lamento haver de veure com encara hi passa algun vehicle. Em fa esperar uns minuts mentre llegeixo la revista Top Girona i el racó preferit del conseller Joaquim Nadal (Els Jardins de la Francesa). Vaig observant un destpatx funcional, sense massa papers, que combina el negre amb el blanc i contrasta amb l'anterior bufet: el del notari Josep Maria Estropa, que recordo que just sóc a la sala on som vaig signar el compromís econòmic més important de la meva vida. Em penso que mai havia pagat tants diners per un tràmit tan simple.

Abans de començar la conversa té el detall de presentar-me els joves advocats del despatx (l'equip com anomena després durant la conversa), repartits en diferents sales, i de convidar-me a divisar el contrast entre la vista a la Catedral i la plaça de la Independència. Una ubicació immillorable. “Això és la Girona florentina” penso en silenci, mentre m’avisa el subconscient: “si tingués diners...” Seiem i prenem dues aigües Font Vella, marca de la terra però del Grup Danone. Sonen les campanes marcant l’hora en punt... com per recodar-nos que és moment de començar. I desconeixem d’on provenen.

Em sento molt còmode durant la llarga conversa amb aquest jove advocat de Santa Coloma Farners de 38 anys. Abans Jordi Muñoz i ara Jordi Bellvehí, ja que va decidir canviar-se els cognoms i avançar el matern. Manté un to distès, dialogant i m’agrada com clava els ulls constantment, que tenen més força en no gesticular innecessàriament. La vista enrere s’inicia amb el 2 de novembre de 2006, quan va obrir el despatx, després de posar fi a sis anys com a director del despatx de Miquel Roca Junyent a Girona. En té un bon record, però volia afrontar aquest repte personal, amb un despatx "multidisciplinar".

Té seu a Barcelona, on el va crear el seu germà Xavi, a Girona i Madrid. “Va ser un tornar a començar de zero, però reconec que tenia molts contactes i una bona cartera de clients", recorda, mentre m’explica que, de moment, la crisi no afecta la professió perquè de "feina n’hi ha molta”. I quan li pregunto què ha de tenir un bon advocat no s’ho pensa gaire. Quatre bases. “En primer lloc ha de ser una bona persona", expressa mentre va afegint “ha de ser molt honest, sinó pot cometre grans mals", "vocació" i "esforç, un esperit de sacrifici”. Aquesta és la seva fórmula mentre considera que tendim al model anglosaxó amb les responsabilitat civils, però amb un clar predomini de les “denúncies contra els metges”.

Amb vista el 9-M, comença per reconèixer que milita a CDC des de fa 12 anys, però sense tenir una part molt activa. Votarà en les generals i admet que “sóc dels qui valora el sacrifici dels polítics perquè són necessaris en un sistema democràtic com el nostre”, en el qual troba que també cal la implicació de les persones. Per això ha fet el pas. En la visió constructiva però, hi resta “la manca de talent que hi ha en la política”. Per això creu que n’hi ha més en la societat.

Al final, amb una conversa més oberta, destaca que les malalties que ha patit a la vida l’han enfortit i l’han estimulat a crear-se nous reptes amb optimisme. “Això em dóna vida i no em sap greu quedar-me en tres quartes parts”, diu. Durant aquest conjunt de reflexions prefereixos està en silenci i deixar que ell vagi parlant. “Disfruto molt amb el dia a dia: intento ser conscient en cada moment de les coses bones de la vida i disfrutar-ne per petites que sigui”, argumenta, mentre explica té la premissa de no “defellir mai i si caus, t’aixeques, i sempre has de mirar endavant”. Una mentalitat forjada en els mals moments i per evitar les grans malalties mentals del segle XXI, quan acaba per recordar els grans reptes globals de la nostra societat: “les malalties, el racisme i la gent desafavorida”. I em recorda que col·labora amb l’Associació contra el Càncer i Sos Racisme. Un raonament lògic i encertat d’un home casat, amb dos fills i que tramita adoptar un infant a

Música / Pare # Joan Manel Serrat ("Sempre l'he escoltat de petit a casa, com en Llach. I m’agrada molt Albert Pla")

* Qui no arrisca, no picas *

* Em recomana quedar amb Núria Carreras "perquè fa poc que sóc de l'Associació de Joves Empresaris de Girona, l'he coneguda com a presidenta i em sembla una persona molt interessant". Tinc alguns amics i coneguts que també pensen com ell *

PD. Sèrie STIC: Xavier Amores, Pere Bugés, Iñaki Frade i Jordi Bellvehí *

Sala de reunions de l'empresa Frade Gobeo, que és tocar la SER i a la mateixa escala on hi ha la seu de la Cope a Girona. Som al Mercadal i per una gran finestra s'observen un nens que juguen a la plaça. Mentre m'espero penso en què deu estar dient l'ideòleg del PP a les ones. Arriba Iñaki Frade i em transmet una sensació refrescant, com si volgués demostrar que dues hores abans encara estava remant al mig de l'estany de Banyoles. Té aspecte atlètic, vesteix elegant i demana un tallat, que li du la secretària (Mercè) i se'l pren amb calma.

"Si algú parla malament de mi és que no em coneix", m'avisa després de trencar la conversa parlant de blocs. Surt a buscar un bloc i un bolígraf "per explicar-me millor" i perquè necessita unes caixes i uns cercles, on introdueix paraules clau, per englobar el seu projecte empresarial. Comença reflexionant sobre la felicitat, "que no està en funció dels èxits sinó de la personalitat de l'individu". Tot seguit, parla d'una sèrie d'aptituds "que són intrinseques a la personalitat" i les virtuts que cal valorar en els llocs de responsabilitat empresarial: "entusiasme, creativitat, vitalitat..." És un avaluador de perfils professionals i de la suma de personalitat, que "provoquen que les variables siguin molt complicades".

Va venir a Banyoles perquè feia rem i als 18 anys va rebre un beca de la federació i els ajuts de patrocinador cubà del club banyolí Pedro Abreu. Vivia a Madrid, "però la meva família és euscalduna", detalla. Primer, va estudiar Matemàtiques i després Enginyeria Naval, però va comprovar que no eren les seves professions. Fins que un bon dia es va plantejar què fer: "Si ser el dissenyador de les hèlixs o ser l'empresari que les fabricava?" I la resposta va ser matricular-se a l'Autònoma per estudiar Empresarials. I recorda que just començar va crear a Girona la primera empresa de treballs d'ordenació d'informació, "quan tothom es dedicava a la comptabilització amb les bases de dades".

I va ser el 1985 quan va crear la consultora Frade Gobeo amb el seu germà Javier i amb l'objectiu de desenvolupar projectes "perquè l'empresari tingués un millor control del seu negoci". Resolució de projectes i estratègies que, en el fons, "també són problemes" que s'intenten resoldre a través del que "ensenyo, investigo i practico". La suma de la investigació, producte de les idees i l'esforç, i "d'ensenyar el que practico" ha sorgit un grup empresarial que es basa en dirigir empreses. I transmet orgull i esperança després d'un any i mig "d'aquest projecte únic", i que és el "resultat natural de la consultoria". Engloba 13 empreses, 800 persones, 26 directires i gestiona una facturació de 300 milions d'euros. El mèrit? "Haver creat un sistema superior".

Amb Javier "formem un bon tàndem" i coordinen aquest "magma" de directius d'empresa i que es basa en fer d'enllaç entre la UdG, on és professor de Direcció Estratègica, i el món empresarial, especialment les companyies familiars, on es crea sovint l'interrogant de la successió. Per tant, aquesta aliança no implica crear socis sinó cobrir llocs de responsabilitat amb "gent jove, entusiasta i preparada, perquè aquests cervells són els millors que han sorgit de la UdG". I té doble mèrit perquè respon a les demandes del mercat i dóna l'oportunitat a "joves talents que tinguin ganes de desenvolupar-se". Una xarxa que, gràcies a les sinèrgies, "et permet competir a nivell internacional". Un repte innovador, producte del caràcter i talent dels mateixos germans Frade, i que "creixerà sol" perquè "tot el contrari al que és habitual. I això és fantàstic!". Un mèrit d'un professional que ha fet "les coses que he volgut" per trobar el seu lloc i que s'ha aplicat la principal recomanació: "Sigues valent!". Una valentia professional i personal, dedueixo, forjada en la constància i el sacrifici del rem, on té el mèrit d'haver guanyat campionats del món i d'Europa en les categories de 40 a 50 anys.

Música / Viatge a Itaca # Lluís Llach

* Aixeca't al matí i pensa què voldries fer si sapiguessis que et queden pocs dies de vida *

* Em recomanaria molta gent per seguir la cadena i em recomana que em guardi a la cartera el nom del seu germà Javier, "que és molt interessant". Després de pensar-s'ho uns segons, tria el nom de l'advocat Jordi Bellvehí, "col·laborador nostre i una persona amb aspectes molt curiosos" *

PD: Tan lamentable com meritòria és la situació que travessa el Girona FC. Greus problemes econòmics però lideratge a segona B, amb registres històrics. I crits del públic del decadent estadi contra la vida privada del president.

PD2: Chaves, amb la promesa d'Internet de manera gratuïta, demostra que Andalusia serà un dels grans escenaris de la pugna entre el PSOE i el PP d'aquí al 9-M. Ho serà més que Catalunya?

Matí d'hivern, sense massa fred. Just 10 graus marca el comptador digital urbà de bon matí, mentre s'acusa el vent i es deixa notar el poc sol. Quedem a mig camí de les feines i arriba relaxat, elegant, amb una corbata d'ocells i un bufanda que al final de la conversa reconeix que és un regal de l'Índia. Du dos diaris sota el braç: La Vanguardia i El País i els acompanya amb l'agenda digital i una Moleskine per apuntar les idees diàries, perquè "malgrat que vaig estudiar Dret, tinc molt mala memòria". Combina el passat de l'escriptura amb el present de la PDA i això li recorda la seva mare, amb una frase que pren de Foix: "M'encanta el nou i m'enamora el vell". Demana un cafè, mentre s'explica amb eloqüència i, suposo que a causa del passat jurista, amb molta racionalitat.

Comença recordant els orígens, quan va acabar la carrera de Dret a Barcelona i va tenir sempre en ment el consell del degà Eugeni Gay: "Us heu d'especialitzar." Per això va decidir fer un curs de comerç i legislació internacional i fer el primer salt a Dublín, on va treballar en una petita empresa de màrqueting "i vaig consolidar el poc anglès que sabia". Sol i amb els seus estalvis, va estar-hi un any, el temps que va servir per decidir que deixaria el món del Dret "perquè tampoc m'acabava d'agradar". Va tornar a Barcelona i després d'uns anys vinculat a la justícia i el comerç, un informe va generar que tingués el primer contacte amb el COPCA, a finals de 1995.

Va entrar al COPCA "primer, com a consultor, i després com a director d'àrea" i va començar a treballar per uns objectius relacionats amb les qüestions internes de l'administració, els viatges per donar suport als empresaris catalans i visites institucionals del govern. Principalment, al continent americà, però sempre intentant aprofundir en l'estructura comercial i industrial de Catalunya per tenir coneixement de com s'estructuraven els elements de negoci. L'experiència es va centrar en l'Amèrica Llatina i després de constants viatges opina que "sota les estovalles de l'afinitat d'Espanya amb aquests països, s'amaguen grans errors", en països que en ocasions estan "paral·litzats per les oligarquies o per dirigents populistes".

Mentrestant, el 1997 es va casar amb una gironina (la germana d'un íntim amic) i va establir la residència a Girona, que va generar haver de suportar la Renfe i entendre el que significa viure a Girona quan es prové de Barcelona. I va ser a partir del 2004 quan més va viatjar a països com Mèxic, Brasil, l'Argentina, Xile, Cuba... on els catalans més exportem. Som fenicis i n'era conscient, mentr que matisa que "el Mediterrani n'està ple". Però en relació als competidors, cometem el "pecat d'un gran individualisme i que ens frena la cooperació empresarial". Posa l'exemple d'Itàlia, però lamenten que al Venetto i la Lombardia se saben associar "més que nosaltres". Per això, lamenta que "grans operacions no s'hagin realitzat perquè dos catalans no s'han entès". Tot i que també admet que el target de Catalunya impedixi que encara podem ser més competitius. I el handicap és evident: "som un país sense estat i no tenir aquesta estructura marca moltes diferències". Era l'època en què Antoni Subirà era el conseller del sector i el mirall de Catalunya eren els clústers del Venetto, "els distretti industriali", recorda encara ara. "Però ells ho tenen més fàcil, són italians. Mentre que nosaltres som catalans dins d'un estat", deixa anar mentre explica que no vol fer apologia de l'espanyolisme. I conclou que els catalans "som bon venedors", cosa ja sabuda, però afegeix que "som dolents en el màrqueting de nosaltres mateixos i això s'hauria de millorar".

Va ser a l'abril de 2006 que va deixar el COPCA per passar a ser el gerent de PIMEC Girona. Tornar a casa, en una ciutat "privilegiada", de visió "localista", "al marge del pes de Barcelona" i amb fuga de talents arreu del món "però que tard o d'hora tots volen tornar. Respecte la crisi amb què s'especula, destaca que "ens haurem d'estrényer el cinturó" i reconeix que "patirà la classe mitjans que s'ha endeutat més de l'aconsellable". Li demano una recomanació i contesta ràpid: "No hauríem de gastar el que no tenim."

En relació les eleccions del 9-M, estructura un discurs molt crític a "causa del tactisme polític i l'era de la partitocràcia". Però crec que hi té una predilecció especial, com per la sociologia, després de tants viatges i de comparar experiències que per a qui les escolta són una enveja. Tot i això, posa blanc sobre negre i lloa la vocació pública dels qui tenen aquest component de servei, mentre que a la inversa lamenta que no es planifiqui "més enllà de quatre anys" i que "la política hagi guanyat l'espai públic, que els ciutadans hauríem de recuperar". Admet que votarà el 9-M, "perquè quedar-se a casa no condueix a res", alhora que es defineix com a humanista cristià i un home que sense la música, "sobretot la clàssica", no podria viure. I tria primer un clàssic de Serrat, però també voldria afegir-hi Bizet i Els pescadors de perles.

Música / Mediterráneo # Joan Manel Serrat

* Tot ho venç l'amor *

* Em recomana quedar amb Iñaki Frade, professor d'estratègia empresarial de la UdG i coordinador de Frade Gobeo, perquè "té moltes vivències per explicar i és una persona molt interessant. T'agradarà!" *

Feia temps que deiem de quedar un dia, però no vam posar data fins després del partit de l'Akasvayu Girona amb l'Unicaja. Quedem d'hora a l'Storecoffe, a l'Eixample, a mig camí entre els nostres destins habituals: pren un cafè amb llet i un mini que no sembla tan mini de formatge i pernil dolç. I l'indret és un cafè decorat com a llibreria que, precisament, aguanta els fonaments de la seu del PP (tenyida de colors a la balconada). D'entrada, em fa gràcia la pràctica coincidència de les dues bufandes de moda, ara molt extesa per la fred, i la curosa barba, que el fa més adult que els seus 29 anys. Ho sap i per això somriu.

El primer que em va parlar de Xavier Amores va ser Àlex Sáez i la coincidència en el temps va ser a través de la Jove Cambra Internacional de Girona, arran d'una conferència. Després, hem coincidit amb temes relacionats amb les TIC, la política i el bàsquet. Per això, comencem parlant dels Parcs Científics i Tecnològics i dels parcs d'innovació comarcals empresarials. M'explica en què consisteix el CIDEM i com intenta dinamitzar les inèrcies empresarials de Catalunya i de les demarcacions a través de les seves delegacions. M'agrada quan m'explica la seva etapa professional de cinc anys a l'empresa barcelonina Idom com a consultor empresarial i l'experiència al Panamà, quan van projectar el Parc Científic La Ciudad del Saber. Crec que disfruta parlant d'innovació, projectes relacionats amb les TIC, la dinamització dels clústers, el PCiT de la UdG a Girona... i sempre amb vocació de xarxa col·lectiva.

És l'article de Toti Negre, company seu al PSC, qui ens dóna pas a la política pel seu article a El Punt. Troba encertada l'autocrítica del text, que posa el dit a la llaga sobre el desprestigi actual de la política i el distanciament amb la societat. I admet que tot i que la política "m'agrada molt, no és part de la meva vida". Forma part de la futura generació del partit socialista, just quan som a l'era dels governs de coalició i "quan és impensable que algú vulgui estar més de vint anys a la política". Mentrestant, esmorza amb calma i valora les portades dels diaris deixant anar que "la portada gairebé mai s'assembla amb la informació del seu interior". Parlem també sobre la inèrcia governamental del PSC i sobre el "procés lògic i cíclic de la política", mentre admet que ja té ganes que passin les eleccions generals del març perquè vinguin un parell d'anys d'estabilitat política "i més calma".

Em sento còmode parlant amb ell i a gust en la part final de la conversa, on parlem del bloc que va crear però que no manté i del bàsquet, que encara practica amb els amics en la lligueta municipal, de Jorge Wagensberg, Bruce Springsteen, Pere Condom... Crec que ell també té la mateixa impressió de la trobada. Per això li demano permís per intentar començar un nou cicle al bloc després de la sèrie interactuant, que va coincidir amb vista a les municipals del maig. Després d'uns segons en blanc, accepta la proposta i li agreixo l'atreviment inesperat, que vaig anar donant voltes mentre parlàvem. Vaig recuperar les sensacions de més de mig any enrere i els ànims i la crítica satisfactòria de gent que m'he anat trobant. Ara el cicle serà setmanal i es basarà en la Societat de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Espero també que Stic.cat neixi a partir del nou any.

Música / Thunder Road # Bruce Springsteen (Selecciona Bruce i em fa sentir enveja quan em diu que l'ha vist a San Francisco, Milà i Madrid)

Nota: Em recomana quedar amb Pere Bugés, gerent de Pimes a Girona.

PD: Fins i tot la reina Isabel d'Anglaterra s'ha deixat assessorar per tenir un canal propi a You Tube. Com canvien els temps!

PD2: M'hagués agradat que ahir els jugadors del Barça haguessin sortit a l'estadi amb samarretes de suport a Guillem Amor. Potser el club ja és tan universal, que s'oblida dels petits detalls.