Va ser interessant escoltar ahir al matí com un pare intentava explicar la crema de banderes dels reis espanyols a Girona. Poc abans d'anar a escola, el fill interrogava al seu pare sobre si trobava bé que es cremessin les banderes, ja que era una tema que els seus amics en parlaven a classe. El pare, que va necessitar uns segons per pensar-s'ho, no va saber ben bé què dir. Comprensible. Parats a pensar, sense esperar-s'ho, tampoc és fàcil contestar a un nen d'aquella edat -uns deu anys- i trobar els arguments apropiats que justifiquin la nostra raó de ser més enllà d'un acte inoportú i únicament mediàtic.
El camí de l'autodeterminació és un procés que comença en aquest estadi i que s'ha reproduït en cada generació: quan un fill ha preguntat a un pare o una mare si se sent català/na o espanyol/a. Espero que, quan arribi el meu moment, sàpiga raonar-ho i trobi les paraules que recullin el nostre sentiment perquè després seran ells els qui hauran de dur a terme la transformació com a país que fa gairebé tres segles que esperem els catalans.
Música / Concrete Angel # Martina Mcbride
PD: M'agraden les cròniques de Joan de Sagarra sobre el mundial de rugbi 2007.
Etiquetes de comentaris: Catalunya
6 comentaris:
Però tu Eduard no et mulles. Mulla't. Trobes bé que es cremin fotos del Rei? Què li hauries dit al teu fill si t'ho hagués preguntat?
això, això, mulla't!!!!
Eduard, estem esperant el teu posicionament
Jo crec que cremar fotos de qui sigui es un acte d'inmaduresa no només politica, si no fins i tot personal. Podem estar o no d'acord amb certs temes, i la crema de fotos em sembla lamentable.
Les fogueres per Sant Joan!.
I l'Eduard què opina?
Jo també vull saber la teva opinió
Publica un comentari a l'entrada