Bloc de l'Eduard Batlle

Ara el web d'El Periódico. La pregunta és així de fàcil: ¿Cree que el català està actualment en perill? Amb el cree! Una més. Segurament hi ha gent molt interessada en parlar amb la seva boleta de vidre o una vident que li permeti pensar que el català té els dies comptats a Catalunya i que ens convertirem en un reducte del castellà. Potser haurem d'anar pensant en retirar-nos al Pirineu com van fer els indis a la brillant pel·lícula Ballant amb llops. Però mentretant, mentre això només passa a Catalunya, també caldria preguntar-se què pot passar amb el castellà si en el món del business el domini de l'anglès és cada vegada més aplastant.

Mentre hi hagi projectes com els de l'Escola Bressola a Perpinyà -estrenen web-, conviccions com les dels jugadors Oleguer i Thuram i cròniques com les del periodista Toni Padilla a El 9, tindrem més esperances de les que molts es pensen. O és que la llengua es pot posar en un ràquing o una enquesta i valorar-la com si fos un detall tan frívol i simple de la nostra cultura. Els qui cauen en el parany i són catalans, són la satisfacció del triomf dels caçadors de llengua espanyols.

Quan valores la tasca de la Fundació Privada Drissa amb el programa de Ràdio Salt Ens Patina l'Embrague i t'expliquen a través del projecte d'Aprop l'experiència de la cooperativa La Fageda i el projecte del Barça amb l'Unicef aprens que cal relativitzar massa coses del que ens envolta. Són tres reptes que tenen un mèrit que va més enllà del que mou la nostra societat. Són diferents models dignes d'exemple pels seus objectius i per fugir dels estigmes sobre perfils triomfadors que tant es pregonen.

Dimecres de la setmana passada vaig centrar una conferència dirigida a caps d'estudis sobre com es pot interactuar amb les Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Les TIC, vaja. Entenc que aquest concepte sorprengui als qui més distància prenen respecte l'oceà de l'internet. Em vaig esforçar per intentar explicar aquest concepte a través del blocs i més enllà del messenger, i vaig agrair a la directora del curs la possibilitat d'intentar explicar-me i poder-me dirigir-me a un extens grup de professors.

Cafè de bon matí. I mentre llegeixo a La Vanguardia el bon reportatge sobre el comiat de Jacques Chirac una senyora desconeguda de la taula del costat em demana inesperadament l'opinió sobre el cas De Juana Chaos, que en aquell moment Tele 5 informa en la televisió de la cafeteria. Em sorprèn que una dona de 76 anys, elegant i d'uns ulls tan preciosos tingués l'amabilitat de preguntar-m'ho i ho fa amb una exquisidesa que ha passat de moda. Però m'agrada.

Parlem sobre el cas i coincidim en valorar com és de maquiavel el PP. "Perdoni, però en el fons sóc d'esquerres i a mi tot això m'espanta ja una mica. Em recorda massa èpoques dolentes que feia temps que ja no hi pensava", m'explica mentre mira el seu company de reüll i amb qui parla en castellà. El seu acompanyant no sembla estar-hi massa d'acord i no diu res. "Ell no pensa com jo, ja es veu", matisa. I somriu amb sornegueria. Complicitat màxima. "Ell compra el diari El Pais i amb això ja en té prou", m'indica. I li contesto: "Doncs té sort que no compra El Mundo i escolta la Cope". Em penso que encara ara riu d'aquella manera tan múrria.

Coincidim amb la senyora amb la visió del tema i al final, com era d'esperar, m'agrada molt més la seva valoració que la meva. L'experiència històrica i la seva lucidesa mental de bon matí em sedueixen. Com els seus ulls. I prefereixo escoltar-la, però acabant-li dient que té uns ulls blaus gairebé transparents. "Sapiga vostè que quan et fas tan gran, els ulls són de les poques coses boniques que et queden. I jo els tinc de gata". Parlem i coincidim sobre De Juana Chaos. Coincidim i parlem sobre Catalunya. I l'interlocutor escolta i calla, amb la mirada perduda. "Tot això no ens fa cap bé, creguim", conclou. I té tanta raó que no cal la meva aportació. La complicitat acaba amb dos petons i un cafè inesperadament pagat.

Música / Down in a Whole # Alice in Chains

M'explica un conegut poc abans del clàssic Barça-Madrid que uns amics seus de Bonmatí i Anglès han viatjat a Madrid per ser a la manifestació convocada pel PP contra el PSOE pel cas de Juana Chaos. No entenc com hi han pogut anar però respecto la decisió, encara que em sorprèn que es deixin manipular per una partit que intenta viure d'aquestes manifestacions "pancarteres" per tenir presència mediàtica i per recuperar el crèdit i l'orgull perdut. I resulta que hi han anat perquè el viatge amb avió des de l'aeroport de Girona a Madrid els ha costat només 23 euros l'anada i la tornada i la nit d'hotel a 30 euros. O sigui, regalat.

Però tot i això, si no és per l'únic pretext de convertir-se en un voyeur ja em direu quin sentit té que uns catalans vagin a Madrid per participar en un acte tan partidista i ultraespanyolista com aquest. El PP encara té clavada l'espina de les manifestacions contra la guerra a l'Iraq i per moltes banderes espanyoles que treguin a la Castellana, només faran que quedar en evidència. Són ja els bisos de la cançoneta de cada dissabte a la tarda perquè les excuses tenen data de caducitat.

De fet, els seus votants són els mateixos tot i les manifestacions i salvant les diferències ja tenim un bon exemple a Catalunya: els votants de CiU van ser els de sempre independentment del dvd Confidencialcat. Digui el que digui David Madí. I a Madrid, diguin el que diguin ara Rajoy, Acebes, Zaplana, Aguirre, Aznar... Losantos, Antena 3 TV, El Mundo, la Cope, l'ABC, La Razón... i companyia.

Música / You've Really Got A Hold On Me # Meshell Ndegeocello & The Funk Brothers

Em va agradar el detall que va tenir ahir Dolors Bassa de presentar-me Jordi Martinoy durant l'acte de nomenament d'Esperança Permanyer i la commemoració del 8 de Març a la delegació. Segueixo Martinoy des de que Camil Ros em va lloar la seva trajectòria i també a través del seu bloc; el vaig felicitar perquè m'agrada consultar-lo i perquè des de que va fer un post del grup de música català i de chill out Novo pel seu treball Aire Lounge, no deixo de recomanar-lo. I la veritat és que cada vegada té més èxit el boca orella sobre aquest grup.

Martinoy és aire fresc en la política gironina i la seva trajectòria encarna la nova era d'Esquerra, un partit que va ampliant la seva plataforma social amb perfils com els del delegat. Sovint m'elogien la figura de Martinoy, fins i tot, polítics d'altres partits i aquest és el millor cartell que pot tenir un polític.

També vaig felicitar Martinoy perquè acaba de ser pare d'un nen i al mateix temps vaig animar un altre republicà, Josep Viñas, a fer un bloc durant la nostra conversa. Ell en té ganes i només li cal donar el pas: un estadi que se supera posant la barqueta al mar o en aquest gran oceà. També em va sorprendre que ara que estan de moda les polítiques transversals, al també saltenc Josep Viñas li agradi llegir el bloc d'Àlex Sáez. Aquesta, precisament i en relació al post anterior, és l'altra política: la que tots els partits haurien de dur a dins en l'inici del segle XXI.


PD: Cançó dedicada a un amic "generacional" que sé que aviat crearà un bloc.

Música / Gohsts in the Attic # Leona Naess

La guerra a l'Iraq va marcar l'agenda política de l'anterior govern espanyol, tal com ara està fent el Procés de Pau al País Basc. Fa tres anys, el PSOE va utilitzar la posició espanyola d'aliança militar amb els Estats Units per mobilitzar la seva gent i promoure la retirada de les tropes. Amb més o menys finalitats polítiques camuflades, la causa era justa. Ara, tres anys després, es comprova com el PP encara no ha digerit la derrota electoral i es dedica a sortir al carrer per demostrar que la dreta més ultra o la nova ultradreta és viva i rebel. Semblava que treure les pancartes al carrer i cridar era una escenificació dels esquerranosos, però la dreta espanyola ha deixat el señorio castizo de la Villa y Corte per treure la bandera i passejar-se per Madrid amb l'esperança de tornar al poder. L'argument de De Juana Chaos els dóna vida i el PSOE comença a patir-ne els efectes per culpa d'una justícia que viu en una bombolla.

Aquesta pugna electoral, amb la nova manifestació de demà a Madrid, evidencia el pitjor de la política. La utilització de la gent per combatre unes idees és baixar a uns nivells injustificables i serveix per evidenciar que al PP no li interessa preocupar-se de com fer una oposició intel·ligent -confecció de projectes europeus, polítiques socials, lleis econòmiques, mesures per als joves, integració dels nouvinguts- i que exposi les mancances d'aquest govern sinó recuperar el govern al preu que sigui. És el monstre que la política du a dins i que tots els partits invoquen per quan ansien el poder a qualsevol preu.

Música / 69 Punto G # Joaquín Sabina

Avui es compleixen els cent dies del govern de José Montilla. Encara és massa aviat per fer una valoració que sigui definitiva però ja es van rebent les primeres impressions de com serà aquesta legislatura després de reeditar-se el tripartit, ara govern d'Entesa, per segona vegada. La personalitat del President transpua cada cop més en el tarannà d'aquest executiu, que es continua mantenint fidel al seu principi: govern de gestió i govern de gestió, amb discreció i sense estridències. Pero sense ideologia i si hi és, tens la sensació que és híbrida.

Són un conjunt de llums i ombres que anirem valorant i que les virtuds també s'engrandiran, però els defectes també. Demanaria més ideologia, més catalanitat i més Nou Estatut d'una vegada: en definitiva, la determinació dels polítics bascos. No és fàcil, d'acord, però s'ha entrat en una estadi de transició que no em convenç. I pel que fa les escletxes, en alguns departaments ja comencen a sorgir els parèntesi de calma tensa per culpa de la bipolaritat.


PD: M'alegro que la diputada Pia Bosch s'hagi atrevit a saltar a la xarxa i que sigui precisament el 8 de març. Ja saps que t'esperava. Ànims perquè segur que seràs un referent més.

Música / The Star of County Down # The Chieftains & Van Morrison

Dolors Bassa, present i futur de la UGT a Girona amb Camil Ros, em permet assistir a la commemoració del dia 8 de març que el sindicat fa a les comarques gironines. L'acte és un sopar-debat per reflexionar sobre un Govern d'Entesa, amb ulls de dona. Juga el Barça a Liverpool, però és especial moderar l'acte i alhora aturar-se per pensar sobre totes les dones que han fet possible que les Nacions Unides declaressin ara fa 30 anys el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona. La lluita per a la igualtat neix a la revolució industrial i 150 anys més tard encara perdura, tot i que ens trobem a l'era de la revolució digital i són altres paràmetres els que cal mesurar.

Som massa hores les que hem parlat amb Carles Puigdemont de política, de projectes de país, d'esperances, il·lusions i reptes. El Catalonia Today, les nits del Fòrum de Barcelona i els peatges de l'autopista en són testimoni. Per això, vam quedar en el km. 0 de l'auditori. El seu tret de sortida va tenir els ingredients necessaris: un sala a la mida adequada i un públic fidel i disposat a escoltar i perdonar-ho tot. Com el cas de la reiterada tos, pels efectes d'una grip.

El candidat de CiU va oficialitzar el canvi d'aires amb una oratòria ben estructurada i basada en vuit compromisos "personals" que pretenen que Girona faci "un salt de qualitat democràtica després de 28 anys". Puigdemont creu que el canvi és possible i vol una saccejada amb tota la seva plenitud "perquè obrirem les finestres de l'ajuntament i ho farem amb molt de gust". El canvi és ambiciós i pretén trencar "l'apoltronament de la ciutat d'aquells que en tenen un sentit patrimonial". Directe a la llaga de la Girona benestant i que se sustenta en la màxima que el candidat va reiterar: "Pensem en gran i mirem lluny". Ortega y Gasset, dixit.

Puigdemont s'estrena amb un discurs trencador i és lògic que encara sigui amb un text més periodístic que polític. Anirà canviant. Però la pregunta és: Girona vol una proclama contra, tal com va dir subliminalment, la Supernanny i el Big Brother? Girona ha arribat lluny, amb virtuds i defectes com a ciutat, i és de sentit comú que un desitgi i critiqui el que no es té. I Girona, com Catalunya, ara són a mans d'una Entesa que si pot ho governarà tot, mentre que l'era Pujol va servir per lluir el castell de Catalunya però es van despreciar les capitals de demarcació.


PD: Aprofitant el Liverpool-Barça d'aquesta nit, l'amic Martí Ayats, que té un talent especial pel periodisme esportiu, em recomana un Youtube que mostra el darrer dia que seguidors dels red van poder estar drets al mític gol d'Anfield Road anomenat The Kop. La història d'un club mític es forja en moments i homenatges com aquest: Last Day of the Kop 1994. I amb precedents llegendaris com la graderia cantant els Beatles el 1964.

Música / Chariots Of Fire # Vangelis

Mercè Vidal, de l'Associació de Masos de Torroella i l'Estartit (AMTE), em convida a moderar el primer acte entre candidats de Torroella de Montgrí i l'Estartit. Pendents de l'alcalde, al final Carles Negre (CiU) accepta la invitació de l'AMTE però demana ser l'últim en intervenir. Plantegen la trobada amb motiu de la seva assemblea anual i a 90 dies de les municipials, i en un marc per presumir: l'Hotel-resturant Molí del Mig. Intento marcar la pauta perquè es compleixi l'objectiu dels associats perquè la idea és que exposin el seu model de municipi i no entrin en els clàssics enfrontaments que acaben perjudicant la política.

L'associació reivindica, com és lògic, un municipi sostenible i volen una llei d'urbanisme concreta i que no serveixi per camuflar especulacions. Transparència en les dècades de la totxana. Els candidats compleixen i no cauen en el parany tan habitual, a més, una hora justa tampoc permetia aquest tipus de llicència. Josep Maria Rufí (ERC) aprofita el món rural per donar-se a conèixer com a candidat, Eduard Vila (L'Estartit Independent-LEI) evidencia la seva etapa de govern en coalició, Joan Margall (UPM) mostra un programa preparat i Carles Negre (CiU) exposa els anys de govern.

Torroella i l'Estartit, com a municipi, és un bon exemple de com s'ha transformat l'Empordà en poc temps i dels reptes que es plantegen aquest tipus de municipis. Qüestions locals però globals com la seguretat, la immigració, el model turístic, la protecció del paisatge, les infraestructures, el transport públic, el creixement urbanístic, etc. Un cúmul d'inquietuds socials que marquen aquest inici de segle, que és important que combini un model sostenible amb el desenvolupament. En definitiva, l'esperança de La Plana amb un model de gestió.

Música / Fire & Ice # Ben Carroll

"Amb aquesta oferta no cal que anem a escoltar la música que ens agrada a Barcelona", m'explicava divendres una amic després de l'actuació de l'Orquestra de Cadaqués a l'Auditori de Girona, amb una direcció estelar de sir Neville Marriner. Com espera de preveure, la intervenció més esperada va ser la de Beethoven, amb la Simfonia n. 6 en Fa major, Pastoral. El públic va respondre i alguns coneguts que vaig saludar són espectadors fidels que valoren l'oferta de l'Auditori, que té el repte de presentar un cartell que no sigui plat de segona categoria. Per exemple, divendres vinent actuarà l'Orquestra Simfònica de de Barcelona i Nacional de Catalunya. Per tant, la programació manté el nivell alt que desitgen els melòmens i que sovint surten de l'Auditori amb un somriure i la satisfacció de tenir un recinte que durant tant temps van esperar a Girona.

Zapatero va deixar caure el seu talant en la visita a Barcelona per intentar respondre davant la crisi de rodalies i les mancances de les infraestructres de l'aeroport del Prat. La visita era per valorar els avenços de l'aeroport però el caos a les vies ferroviàries va superar les previsions i va capgirar la notícia. Zapatero, de moment, poc pot fer davant d'aquesta situació tan endèmica però amb la predisposició sempre sembla que és més fàcil per evidenciar que s'ententen els problemes dels altres. Per què el president espanyol no va anar les estacions de rodalies?

La resposta tan calculada de Zapatero contrasta amb l'acció immediata de Rubalcaba, un ministre que agunta la pressió i resisteix com un corredor de fons. El ministre de l'Interior, l'únic que va superar la travessa del desert amb el PP, s'ha posat a l'esquena el cas tan polèmic de de Juana Chaos i continuarà amb velocitat de creuer, sempre amb les esquenes ben cobertes: els informes mèdics i els paràmetres judicials.

Rubalcaba ja no té necessitat de sortir immaculat de cada front obert, mentre que Zapatero necessita escapar-se de l'escenari cada vegada que es parla del pres basc per no perdre prestigi. Ara bé, des del punt de vista del dret a la vida, la dreta ja es pot anar mobilitzar com faria un partit d'esquerres si es trobés a l'oposició que Rubalcaba salvarà el govern amb fets i no talant.