![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_vcIQ6TOuuorobTIFz7pOdSZXt2Ec41s8a-t7JeZfTOV0FVH7cvbE_L2MgcbNjHXFeo4AtXhfMwuppBtmktKebLcxn9VK_Qs3rPDIUPhdU=s0-d "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
Acordem la trobada i escull el Cafè del Parc del Migdia, ben a prop d’on resideix. Indret tranquil i estem solitaris a la sala d’estar, com si la pluja en fos la culpable. M’espera llegint l’Avui i amb un Martini rosso i unes olives que té el detall de compartir. És un escenari tranquil, que convida a relaxar-se i a no pensar massa en la pressa habitual.
És l’hora de passar comptes pensava mentre caminava pel parc però ho farà sense estridències perquè és el seu tarannà. I la premonició es compleix. Just fa onze mesos que es va estrenar com a conseller d’Educació i Universitats i els set mesos i mig en el càrrec poden semblar ara molt curts però la convulsió del moment els van fer molt intensos. Tot un contrast i, a més, eren dues conselleries en una: doble gestió.
Recorda un “moment crispat” amb la satisfacció de qui ha intentat fer sentir-se a la gent “ben tractada” i ara diria que a un gremi “ben escoltat”. I són dos factors elementals però que no sóc fácils i menys quan l’escenari entra en una fase de malaltia terminal. I sentir-se “ben interpretat” amb plantejaments tan arriscats a Via Augusta com la sisena hora, l’anglès i el finançament de les universitats... té mèrit. Per tant, la il·lusió “d’un bon diàleg amb el món educatiu” i l’orgull de sentir-se valorat és una sensació molt seva i exactament reflectida en un altre perfil polític, el de Ferran Mascarell. I amb el mateix orgull recorda el pla de millora de la Secundària que va projectar i que confirma el seu tarannà.
Trenta anys en política donen per a molt i són etapes que li han permès concentrar l’essència. Perquè ha estat onze anys com a regidor i catorze com a parlamentari al Congrés, a més de vicerector a la UdG. Ara s’estrena al Parlament i està en un estadi “d’activitat controlada mentre racionalitzo el temps”. “La política té a veure amb idees i paraules: la política és projecte d’idees”, defineix.
Mentre participa en reptes tan importants com l’esborrany de la Llei d’Educació. Però també en homenatges com el de la Marta Mata, col·laboracions com els 25 anys de la revista Avenç i m’avança que farà dues assignatures semestrals a la UdG de Plató i Aristòtil. Tot és política activa però valorat l’últim any per un humanista marxo a passejar per un parc que feia temps que no veia tan humit i verdós. I complerta l’hora de passar comptes penso en una dita africana que tenia pensada però que no selecciona i que tan bé aniria al nostre país: “Per curar un nen, cal un bon metge i per educar-lo, cal tota la tribu.”
Música / Let It Be # The Beatles
* De res, massa *
Sabia que triaria la cèntrica La Vienesa perquè ho té molt a prop de la feina, el Bisbat de Girona, i perquè li agraden les bones temptacions contra la dieta. Deixa el paraigües molt moll a l'entrada, que du regalat per la Cadena 100, i m'ensenya els diaris El Mundo i l'Abc que du a la mà per provocar-me. Coses de l'amistad. Un tallat i un cafè, mentre tenim els ulls fits a la vitrina. La Pasqua pot ser cada dia si es vol.
Comencem per recordar els anys que fa que ens coneixem, allà el 1990, tot i que feia anys que ja voltàvem per Salt i sabia de la seva vocació política. Però va quedar aparcada i vam coincidir poc després a Ràdio Grup, quan era Cadena 13. Sempre ha tingut bon oïda per la música i la gran virtud de tenir una veu innata perquè flueixi per les ones. Abans, quan eren les modulades, va ser en el primer que en vaig fixar en ell: la veu. Era en l'època dels Narcís Carreras, Salvador Carral, Narcís Planas, Josep Guardiola, Pacó Basso, Xavi Dunjó, Eduard Cid... Ara, en les digitals, en queden pocs de ben actius com l'Eduard Cid i Josep Guardiola.
Ara, la ràdio músical ha quedat aparcada però es manté en la informativa perquè és el responsable del Departament de Ràdio i Internet del Bisbat. El veig content perquè fa poques setmanes ha obtingut la matrícula d’honor per un estudi exhaustiu sobre el periodisme catòlic gironí. Les publicacions periòdiques catòliques actuals a la diòcesi de Girona és el treball de recerca com a preàmbul de la tesi doctoral en Periodisme i Ciènciesde la Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Per això hem quedat en celebrar-ho.
Va començar un bloc divertit sobre els records de la joventut però fa poc que l'ha tancat per la manca de temps i per no deixar de banda la revista cristiana que té a Internet: El Angel de la Web. Ara, en els darrers any ens hem retrobat per la tertúlia que organitza Eduard Cid a Punto Ràdio, pel programa de ràdio Església Viva, un sopar tertúlia amb el bisbe Carles Soler, els blocs i també per la revista Tot Empordà.
Al final, barregem la política i el Barça, dues passions en constants alt i baixos i que li generen una passió controlada. De la política prefereix passar-hi per sobre perquè cada vegada més rebutja "la pugna d'interessos i no de país en què s'ha entrat a Catalunya". Comprovo que de les il·lusions i les esperances dels 90 ja no queda gaire res i és obvi. I menys encara, la ingenuïtat. I del Barça, és lògic que com a soci reivindiqui un horari "més normal" dels partits per poder-los gaudir amb al seu fill al Camp Nou. I té raó. Quedem per anar-hi i costarà perquè que el Barça jugui a les 5 de la tarda ja gairebé ni ho recordem.
Música / West End Girls # Pet Shop Boys
* La teva mare té abric de pell? A la meva li van arrencar *
Feia anys que parlàvem per telèfon pel projecte del Grup Comit entre El Punt i el Segre però no ens havíem vist mai. M'ensenya l'estructura del Segre, que combina en un mateix edifici la ràdio, la televisió i el diari. Complex molt agrupat i que es dimensionarà en el solar del davant, on es convertirà ben aviat "per com avancen les obres" en la nova seu de la marca Segre, que és la referència periodística de la demarcació. Parlem de la nova era informativa i de com estan canviant les referències de la societat amb l'entrada de les TIC, un apartat que a mitja tarda he d'exposar a la Fira de Lleida, amb FP i Treball.
Va anar a dormir tard perquè just el dia abans, dijous, el diari va estrenar els actes per a la commemoració del 25 aniversari de Segre. Una presentació pública, precisament, relacionada amb el món agrari, que és un dels valors afegits de les comarques lleidatanes: la necessitat de racionalitzar l'ús de l'aigua, que és una de les preocupacions mundials d'aquest segle XXI. Però tot i el casament, se'm confima la visió d'alguns periodistes de la seva redacció, que valoren la capacitat constant de la subdirectora. I els elogis, en aquesta professió, són molt cars.
S'interessa per El Punt, parlem dels gratuïts, la informació a internet i acabem valorant les municipals. I ràpidament dóna una visió que cada més periodistes comparteixen: "als mitjans apareixen en excés els polítics i massa poc els ciutadans". "Mira't el Segre d'avui, hi ha una foto d'un polític que apareix cinc vegades. No pot ser!", exclama amb to d'autocrítica i amb l'esperança de donar més sortida a les inquietuds dels lectors i una societat que cada vegada se sent "menys motivada" per la classe política. Coincidim. "I els meus fills en són un exemple", afegeix amb la convicció de qui té raó i al mateix temps obté l'afirmació d'una altra persona que rep els mateixos inputs a l'altre extrem del país.
Durant el breu trajecte a peu penso en un funcionari de l'Ajuntament que ja em va avisar que feia tard per "quedar per interactuar amb el desconegut candidat de CiU". Doncs... dit i fet! Tenia raó. Només intentar sortir de la seu temporal de CiU i ja té una d'aquelles converses que han de tenir el candidats durant les eleccions. Parla amb un saltenc que se li apropa de mones, la pastisseria del pare i la confiança que té en les eleccions. Mentre dialoga, encara em sembla més periodista que polític però la vestimenta ja li defineix el canvi. Com quan entrava al Parlament, que els primers dies encara tenia la sensació que hi era per escriure la crònica.
Seiem i m'avisa que té ganes d'escoltar-se al ciutadà "perquè així és com s'estableixen els graus de confiança". I ràpidament, com preveia, comença a planificar la Girona del 2010, del 2012, del 2014... a parlar de l'aeroport "i dels 600.ooo passatgers als 5 milions que han passat amb Ryanair", "que ens dóna una gran potencialitat", del tren d'alta velocitat, que "és un projecte sense transparència" i de la Girona 2016 que ha d'aspirar a ser Capital Europea de la Cultura. Parla de generar oportunitats, ser competitius, tenir idees, ambicions, projectes, reptes "en un territori élit" i que "té un patrimoni brutal que si no el sabem aprofitar correm el risc de convertir-nos en el dormitori de Barcelona".
No vol especular amb visions a curt termini en aquestes eleccions i defuig del càlcul de resultats perquè considera que el seu projecte és a llarg termini, "una aposta que ha de créixer i de renovació profunda". "M'he conjurat per no fer-ho", i ho explica amb les mans, amb moviments naturals i amb tics encara de taula de periodista perquè fa el gest de pujar-se les mànigues de la camisa. Però si aquest era el canvi que volia Convergència ara arriba l'hora de la veritat: si es demanen canvis a la ciutat és obvi que aquests "han de començar per un mateix".
Carles Puigdemont és 2.0. Admet que és "desconegut i inexpert" però coneguts els clixés enemics també sap que el ciutadà "vol perfils nous perquè està cansat de la rutina". Per això, quan parlem dels possibles pactes, que cada vegada són més decisius al nou segle, prefereix esperar els resultats "per no enganyar més a la gent". Li agrada avançar amb l'optimisme de qui té la convicció que la ciutat faci un "canvi d'aires" després de "28 anys d'un desgast independentment de la meva arribada a la política". Disfruta parlant de l'e-democràcia, el bloc "trec el temps d'on puc", dels projectes emprenedors i de generar riquesa mentre parla d'horitzonts globals. Amb la comoditat final, és quan apareix més el periodista i és quan dels objectius col·lectius passem als individuals. El 27-M són eleccions i un mes després li pregunto... somriu... un altre debut perquè s'estrenarà com a pare.
Comença amb un to alt i el manté durant la trobada: com si no li passessin factura les tres reunions que va tenir en la tarda-nit anterior i que no li van permetre sopar. Se sent molt motivada perquè té ganes de "tornar la il·lusió a la gent del poble" perquè els setze anys de Joan Giraut a l'alcaldia "ja són massa i imagina't si torna a guanyar. Seran vint!", proclama mentre exposa una sentència que no només hauria d'anar dirigida a l'alcalde d'Unió. "Tant important és entrar com saber sortir", clar que en la política com en tot en aquesta vida. Però en l'àmbit que ens ocupa ho raonament a l'instant: "Sobretot, quan has perdut la il·lusió per la gent i les ganes de transformar la societat". El poder és lògic que desgasti penso... mentre gesticula i posa un to de convenciment, però... els vots dictaminaran, de fet, com a tot arreu.
Il·lusionada, esperançada i amb ganes de transmetre bones vibracions dedueixo que són les pautes. I ho evidencia mentre recorda els resultats del 2003 que "per només un centenar de vots ens vam quedar sense entrar a l'Ajuntament". És per això que l'acord entre CiU i el PP (6+1) va provocar que el PSC i ICV (5+1) es quedessin a l'oposició. Ara té la convicció que la carrera d'obstacles per esgarrapar aquest regidor que li fa falta per governar serà molt dura fins el dia 27. "Un mes i mig de lluita diària".
Li agrada molt aixecar-se de bon matí, allà a les 7, i anar a córrer al seu ritme. Tenir un entorn com el Camí de Ronda ajudar a fer-ho. Amb la calma de la Vall d'Aro, quan encara no hi ha la saturació de l'estiu, deu ser més facionant penso, mentre em convida un dia a gaudir de l'experiència en cas de guanyar les eleccions. "Veure vora mar, mentre corrres, els canvis d'estació amb aquest microclima que tenim a la Vall d'Aro és molt especial", promou. I l'excusa és bona perquè quatre dies després farà els 40, una edat que no amaga i que "no tinc perquè fer-ho". Admet que fa dies que no té temps per sortir a córrer i és perquè esta absorvida per l'inici de la campanya.
Mentre vaig recollint valoracions i parlem més de Ségolène Royal, que "serà una llàstima si no guanya", i de referents com De Madre i De la Vega, s'acaba per definir en funció de l'horòscop. Com que és bessons té clar que no cal buscar massa per fer-se la idea de com és la candidata del PSC: "com a bona gèminis sóc romàntica, extrovertida, divertida, activa, amb amplitud de mires i molt reservada amb la meva intimitat". Un últim qualificatiu que convida a no preguntar més i a desitjar-li sort -com a la resta- amb un repte que afronta amb la voluntat "d'aprendre sempre de tot el què faig a la vida".
Em regala la targeta professional que s'acaba d'imprimir i, com que es presenta com a infonomista, de seguida parlem de l'Alfons Cornella mentre dibuixa un somriure, com si ja tingués la resposta preparada. No cal. Infonomia és el present i el futur a la xarxa. I de l'admiració per l'Alfons Cornella passem a noms com Pere Condom, "amb qui confio molt", de l'amistat amb l'Àlex Rovira i de referents del 2.0 com Eudald Domènech, Joan Majó, Núria Almirón, Pep Vallés, José Luis Tapia, Antonio González Barros, Joaquim Falgueras, Dídac Lee...
MM*, tal com surt a la targeta, és també 2.0 i, a més, imparteix cursos de weblog a la Casa de Cultura. Va saltar de la UdG a Barcelona, on va participar en projectes de prestigi, quan fa una dècada no era tan fàcil. Un despatx a la Torre Maphre significa esforços i desviure's per la comunitat virtual. I ara són records perquè no s'hi ha quedat. Ha retornat a Girona per fer un canvi de vida i "per tenir més temps per a mi". Girona és on viu i treballa i on intenta ser una referència en la gestió del 2.0 i l'arquitectura de la informació.
De Ripoll, on va néixer, queda poc. Surten noms com Eudald Domènech, Joan Puigcercós i Eudald Casadesús... Amb ells, apareix la política i li canvien les faccions perquè quan li pregunto on votarà em contesta "a Girona", tot i que li agradaria fer-ho a Ripoll. I quan li dic si ho farà, em respon "quin remei!". No es veu massa animada i crec que no cal saccejar-la massa.
En sortir i mentre caminem, comprovo encara més que desprén optimisme i que transmet l'energia d'una professional autonòma que "creu en els canvis" i s'ha esforçat per demostrar la seva capacitat. Com la cançó que ha seleccionat i amb la qual s'identifica: córrer en aquesta vida per "aprendre constantment i trobar un sentit a la vida".
En Saül està aterrant a Girona. Té previst combinar la direcció de l'agència amb Girona i Barcelona i, com si fos símptoma del destí, el seu Maresme és a mig camí. De fet, com que reconeix que la seu central és a Girona considera que es fa el recorregut a la inversa i que és un factor que cal promoure. “És un projecte que es lidera des de Girona a Catalunya i això té el seu mèrit”. Té raó. I per això és digne ressaltar la figura pionera, una vegada més, del seu creador: Carles Puigdemont. Ara, l'agència és a l'Avinguda Jaume I i està consolidada però el romanticisme dels inicis a la zona de Lluís Pericot és reservat per a uns quants.
Acaba de planificar les municipals amb el seu equip i està convençut que l'agència s'acabarà convertint en un referent per la capacitat d'informació instantània i en formats a la carta: text, àudio i imatge. Valora que el futur obliga a crear el periodista multimèdia capaç de transmetre el missatge en aquestes tres dimensions i gairebé al moment. “Tot és qüestió d'estar al lloc, preparat, connectat i amb bons aparells”, visualitza i gesticula, alhora que mou els dits com si premés les tecles del seu portàtil.
M'agrada que combini aquest periodisme del segle XXI amb la brillantor que destaca de periodistes que són iguals d'actuals, que són "un pou de ciència" i als quals “cal agrair el mestratge”. Sabia que acabaria sortint el nom de Manuel Cuyàs. La seva relació a El Punt del Maresme es va traslladar en els darrers anys a Barcelona, amb la seu del diari al carrer Tàpies. I és cert que tots els qui coneixem en Cuyàs i valorem la figura de l'expresident, ja tenim ganes de llegir les esperades memòries. “El d'en Cuyàs serà un mèrit que es valorarà en la perspectiva del temps perquè està gaudint d'una informació privilegiada”, valora.
Arran del seu bloc són molts els amics, coneguts, polítics i blocaires que m'han demanat l'opinió sobre en Saül per la seva capacitat de generar idees i opinions a través dels seus textos penjats a altes hores de la nit a Vilaweb. I en poc temps, el mèrit d'haver traspassat la pantalla plana ja no li pot treure ningú. Com tampoc el repte de posar a la xarxa Poliblocs, un altre concepte que també rep els mateixos inputs de la classe política que ha apostat pel nou concepte de l'autoedició. Un rol personal, lliure i democràtic.
Música / Batiscafo Katiuscas # Antònia Font
Em cita a l’Antiga, un local de Girona amb història, dels que ja no en queden. Sota les voltes no plou i veig com l’aigua pica amb força sobre unes pedres que esperen el pas dels manaies. Un tallat i dos cafès. Tenia ganes de veure’m amb un dels referents dels blocs del país i un dels polítics gironins (PSC) que em va aconsellar fa temps Saül Gordillo. La tasca innovadora queda avalada amb el sobrenom que ja se l’anomena: "don (pausa per fer el guió del bloc) aire". Amb majúscules, penso.
Generació dels 35 als 45, per tant, és fàcil que ens entenem. Parla i deixa parlar i ho fem sobre molts conceptes mentre les visions encaixen en el que qualifica 2.0. Comencem per la política 2.0 però és un concepte que anem aplicant a altres capes de la societat: educació, universitat, turisme, periodisme... I m’agrada que ell sigui un dels primers en creure en el canvi: "No li tinc por sinó tot el contrari. Estic expectant!". Valentia personal del qui se sent preparat i rebutja el desànim de l'1.0. És dels qui ha oblidat el televisor per aprendre "moltíssim d’un think thank" que troba en webs i blocs. És la gent beta que comunica, interactua i ell, a més, recerca idees i projectes en àmbits com la ciència i la tecnologia.
Lloa els blocs com a generació 2.0 i parla d’un concepte que "ho estat canviant tot gràcies a Déu". Quan li demano que destaqui blocs o webs que consulta, la llista és interminable: Microsiervos, Curioso pero inútil, Javier Naya, Poliblocs, Ségolène Royal, Barack Obama... "És una metàfora del que passarà", resumeix amb encert de manera global. Com que admet que està enganxat aprofito per extreure una visió més personal, que expressa amb la convicció que transmet al bloc. "Mai escric pensant en qui ho llegirà perquè m’ho escric a mi mateix. Sóc el meu editor". Una altra coincidència d’una dinàmica on diu el que pensa sense autocensurar-se. "És un exercici de moltes coses i un ordre mental que dóna forma al que penso", És quan evoco Hemingway i una frase lapidària traslladada al portàtil: "La màquina d’escriure és el meu psicoanalista".
Va enfeinat perquè prepara un llibre sobre turisme cultural que ha de tancar al juny i la Setmana Santa se la passarà a la biblioteca. Serà teòric perquè la novel·la que preparava probablement encara és al Japó, dins d'un portàtil que li van robar durant un viatge en l'anterior legislatura, quan era parlamentari. Ara, s'ha quedat a les portes de la cambra catalana, però no es lamenta. Si el 2001 va fer un parèntesi vital, el 2006-2007 podríem dir que, de moment, és polític. Ha guanyat temps i temps té com a resultant invertir en sentir-se "realitzat donant classes". Com que creu, confia, pensa, interactua... amb els universitaris a l'aula, agraeix que ells "confiïn amb mi". És la docència 2.0 i la transformació de l'1.0.
Fill de Salamanca, una ciutat necessària, amb vivències a Càceres i des del 1979, amb onze anys, a Sant Feliu de Guíxols. També va viure a Montreal i Tunis. En total té 34 banderetes posades al mapa del món que li donen una personalitat que no només el fa sentir geògraf, docent, polític i expert en turisme. És un ciutadà que se sent un "català del món" i que fa de la dimensió 2.0 la seva raó de ser.
Música / Haja o que Houver # Madredeus
Cafè Eurobusiness. Tarda plujosa a la Plaça d'Europa. Cafè llarg sense sucre i aigua amb gas per partida doble. Vaig conèixer aquest consultor en gestió empresarial durant una conferència a Girona, en la qual vaig lloar la seva capacitat oratòria. "Son massa anys ja", va dir-me amb to irònic. Domina el tema de l'excel·lència perquè té una llarga experiència en la recerca empresarial a nivell europeu i, com era d'imaginar, els països capdavanters de la UE encara són una referència, tot i que ell és optimista per com s'estan fent les coses en els darrers anys a Catalunya.
Es conserva bé i em diu que just acaba de fer els 50 anys. El felicito mentre comprovo que té un aspecte impecable i veig que el cuida. De fet, l'intenta forjar cada dia. "Estic immillorable i no em cal cap tunning", somriu. Ara es cuida, i molt, i s'autoaplica l'excel·lència que recomana als seus clients perquè "ja tinc una edat per saber què vull en aquesta vida". I entrem en un estadi sublim de temptacions que tenim a l'abast de la mà i que, per desgràcia, només són permeses a unes elits.
"Hi he estat molts anys en la política", comença explicant aquest militant del PSC a Santa Coloma de Farners. Recorda quan va miliar al PSUC i "era suquero", i tot i que eren altres temps evoca amb il·lusió "el que realment era política i no com ara". Surten noms com Xavier Corominas i Miquel Sitjar. "Encara recordo un míting il·legal d'en Camacho a la Bisbal", quan tenia uns 16-17 anys. Són els anys 1975-76, en l'epoca dels sindicats verticals, i era l'època que vaig aprendre a parlar amb públic i un temps que m'ha servit molt per a la vida. Va fer el canvi d'ICV al PSC perquè es va cansar de ser tant d'extrema-esquerra i es va anar tornant més social-demòcrata, sobretot pels viatges a Finlàndia i un "viatge ideològic a Rússia en l'any del Naranjito". El Mundial de 1982. "Allà vaig abandonar de cop la teoria comunista".
Es considera un "animal polític" per com li agrada aquest món, tot i que ara no passa per un bon moment. No li convenç com actuen els aparells del partit pels peatges que tenen acumulats i, per això, prefereix el món de l'empresa, la gestió, on es dedica a fer de "confident" d'empresaris que volen millorar les seves companyies. "Avui són més democràtics, oberts i més lliures les relacions laborals que no pas el funcionament dels partits, que no respecten les opinions crítiques". Conclusió: hi poden haver visions crítiques respecte el líder i el poder o tan sols formular una opinió diferent. És una visió més que extrec d'aquestes trobades.
Ara que ja ha vist com funcionen els aparells i la política, té més ganes dedicar-se a la feina, la família i de valorar molt més la llibertat personal. No té una visió positiva de la política i no entenc com des de fa anys el PSC no pot tenir polítics destacats que provinguin del teixit empresarial. "Tot són mestres i, ara, alguns advocats, que han perdut la por". No anirà a llistes perquè no ha trobat la motivació per renunciar a massa coses. Especialment, un fill discapacitat, l'Adrià de 17 anys, que "me l'estimo una bogeria. És un miracle científic". El seu clam coincideix amb el de tants que demanem"que els nens i joves especials poguessin estar a l'escola pública normal".
Música / Have you ever seen the rain? # Creedence Clearwater Revival
Trenco el gel felicitant-lo per la paternitat -en Biel té just un mes- i comencem parlant de les adopcions perquè l'embaràs va arribar just quan van rebre el certificat d'idoneïtat. Amb la seva dona, la Mònica, tenien pensat anar a la Xina i ara, abans no finalitzi la vigència perquè tenen tres anys de termini, "el més probable és que ho posem en marxa". Casualitats de la vida, l'endemà vaig a parlar de l'experiència sobre l'adopció a la Casa de Cultura i me'l torno a trobar perquè ell anava a escoltar la presentació del llibre sobre Joan Puigcercós, Corredor de fons.
M'explica que la seva dona és de Lima, amb qui es va conèixer durant un postgrau de Dret a Barcelona. La relació es va anar consolidant i somriu quan recorda que "va ser gràcies a Internet". "La distància era massa llarga amb el Perú", expressa amb ironia alhora que afegeix: "vam madurar gràcies a les noves tecnologies." M'explica que la Mònica s'ha integrat bé a Girona, on resideixen, encara que tots els caps de setmana que poden marxen a Torroella. La Mònica ja té el nivell C de català i treballa a Càritas, amb un bon professional com Salvador Maneu. Coincidim.
Ser delegat del govern imposa però en cap moment ho evidencia. Parla amb una naturalitat que em sorprèn i mentalment vaig donant la raó a Camil Ros quan en va lloar la seva figura. Parlem sobre el motiu del seu interessant bloc i m'explica que va ser perquè "m'agrada escriure". Li pregunto sobre el nom, Camins de ferro, i diu que és "perquè de petit sempre m'han seduït els trens i amb aquest títol vaig guanyar un concurs de poesia de Sarrià". I dedueixo que en la intimitat i modestament encara deu fer-ne perquè s'apunta les idees en una Moleskine que m'ensenya amb goig, però que m'avisa que fa mala lletra.
Quan parlem de política, ho fa sense teoritzar. Lloa el petit món dels alcaldes "perquè pensa que el municipi mitjà" de les nostres comarques "és de menys de 1.000 habitants: no és Girona, ni Figueres, ni Olot, ni Blanes...". Ell que va ser regidor a Torroella amb Josep Ferrer quan era alcalde, ho pot dir per experiència. I per això destaca el paper "dels alcaldes que treballen les 24 hores del dia, fan de tot i dels quals, quan els visites, s'aprèn molt d'ells". I la sentència agraida per la vàlua "dels qui són poc reconeguts" encaixa amb la seva personalitat: "el món local és la universitat de la política."
Intenta viure la política "sense convertir-me en un animal i prefereixo tocar sempre de peus a terra". És la generació dels que dóna sentit a la conciliació familiar i m'explica que arriba tard a les noves mesures de la paternitat. Es defineix com un militant de base d'ERC a Torroella, "que no té cap càrrec", i que només espera "que li deixin continuar essent". Segur i, de moment, tancarà la llista de Josep Maria Rufí. Ens acomiadem i me'n vaig desitjant-li sort i pensant com si fos el petit príncep perquè duia pensada una segona frase: "Si quedem demà a les quatre, des de les tres començaré a ser feliç". Me'n vaig donant voltes a la frase i pensant en dies en lloc d'hores. Per tant, gràcies Camil!
Té un bloc que ja és un referent en castellà perquè ha trobat un target molt oportú a les portes de la Copa Amèrica. Però somriu quan recorda que encara és el president de l'Associació de la Premsa Esportiva de Girona. Em comenta i ja ho va fer per escrit, que el meu bloc el va motivar a escriure el seu, però li recordo que el millor que podia fer era no desaprofitar el seu background després de l'experiència als despatxos i en tres Jocs Olímpics: Barcelona, Atlanta i Sidney. I em recomana que visiti Valencia Sailing, "un conegut periodista anglès que ja només s'ha especialitzat en el bloc per les visites que té". Fet!
La pròpia empresa de comunicació l'obliga a passar mesos seguint les competicions de vela en un món que ell no veu tan elitista. Admet però, que "l'America's Cup és la Fórmula 1 de la vela". Si quan era a Madrid seguia el Rayo, en els millors anys dels Ruiz Mateos, ara li toca comunicar els registres de velers com Siemens o la Copa Amèrica per al Mundo Deportivo. Tot ja és a punt i està convençut que la ciutat de València recuperarà la gran inversió.
Quan penso en la Copa Amèrica, "recorda que és la competició esportiva més antiga del món", sempre penso en la La força del vent, "una bona pel·lícula". Em fa pedagogia de la competició i lamento saber-ne tan poc. S'esforça per explicar-me l'avanç i el durant de la prova i li agraeixo. Des del 1852 és la primera vegada que la Copa Amèrica ve a Europa perquè sempre l'han guanyat els Estats Units a excepció de quatre vegades: 2 Nova Zelanda, 1 Austràlia i ara Suïssa, "però com que no té mar es va entrar en un mercadeig". Voldria que guanyés una altra vegada l'Alinghi perquè la prova es quedés a Europa. Té dos favorits: BMW Oracle (Estats Units) i l'Emirats Team New Zeland. Parla de la sopresa que podria donar el Luna Rosa italià i de l'equip espanyol, lloa Luis Doreste "perquè és un dels millors del món".
Deixem la política pel final. D'entrada lamenta, com a ciutadà, "tot el que està passant" perquè sent impotència pel boicot que pateix Catalunya. "Quan anava al supermercat em feien una mica de llàstima segons quins comentaris", sobretot quan vivia a Madrid. Quan viatge arreu de l'Estat "em trobo de tot: gent oberta i gent mal informada". Però també lamenta la imatge que a vegades es dóna des de Catalunya i que, com que la gent es mou per impulsos, els dirigents "haurien de ser més conscients de la realitat actual". Com a ciutadà sent decepció amb "la classe política perquè, sobretot els d'alt nivell, ens mal representen". A vegades, li reconec que la política catalana pensem que s'atura a Madrid i, és cert, però també hauríem de pensar que arriba a l'altre extrem de l'Estat, on també hi ha catalans de Palamós que senten el país.
Em cita al Saló de Té Xidors, a l'Eixample, en un estil d'establiment que segur que les ciutats recuperaran per la satisfacció dels sibarites. Dos cafès. Elegant, com sempre li ha agradat vestir, i suposo que la corbata adient que du és perquè algú amb bon gust li ha triat. M'agrada que l'escut de la Generalitat pengi al pit esquerra d'un amic. Ja tocava! Sentim una il·lusió de dos saltencs que es troben a mitja vida: per això, passem comptes i balanços, mentre dedueixo que és millor que no discuteixi amb un doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials.
De l'època que Salt encara era poble, poble, recordem quan ell entrenava el Dominiques de bàsquet i d'amics en comú. La llista es va ampliant a mida que va jugant amb la capsa de Marlboro mentre evoquem imatges en calça curta. Surten noms com Xevi Combis, Ivan i Gerard Carreras, Joan i Xevi Canals, Elena Rubio, Anna Figueras, Albert i Ricard Prades, Lluís Riquelme, Ramon Gasull, Josep Busquet, Rafel i Francesc Riera, Lluís i Jordi Corominas... tot evocant Can Panxut, el Veïnat, les Dominiques i els Pastorets. Precisament, encara fa teatre i a través de l'Agrupació Estil el 17 d'abril actua al Teatre de Salt fent de l'apòstol Andreu a la versió del necessari Salvador Sunyer, que s'ha atrevit amb Jesús de Natzarè.
Entrem en política i l'actor em demostra que venia amb el paper après: és lloable que recordi el desaparegut Josep Paulí, quan el va convèncer al Restaurant Vilanova perquè entrés al partit. Vuit anys de tinent d'alcalde de Salt l'han forjat i quan semblava que quedar-se a viure a Girona significaria dir prou a la política municipal per centrar-se més en la universitat, li va arribar el càrrec per a una de les delegacions territorials. Per tant, deixa la UdG en comissió de serveis "i és com si estigués a l'exili", però està de sort perquè encara li han conservat la clau del despatx a Econòmiques i el codi per accedir a l'ordinador.
Es prepara per afrontar reptes "perquè sempre ho he fet" i penso que mentre ERC tingui dirigents com Jaume Sitjà a la cuina, els moviments sortiran més bé del que molts es pensen. Està convençut que ERC "passarà de dos a tres regidors" a Salt i que a Girona, on votarà i "sóc un militant de base", no té encara la travessa feta. Es defineix un optimista que també fa autocrítica perquè la política evolucioni i millori el seus balanços: "Cal més vocació de servei a la política i menys professionals." Explica que aquesta visió coincideix amb l'ara enemic d'ERC Joan Carretero però, en el fons, segur que és compartida per a molts que no es dediquen a fer de col·locadors. Admet que en aquest sentit juga amb avantatge perquè "sóc funcionari" però li recordo que a la generació que ara lloem "David Mascort, Àlex Sáez, Jordi Martinoy..." algun dia, potser el 2015, també li arribarà el seu dia.
Precisament, per l'amistad i la confiança, espero que si d'aquí sis o set anys se li paren les agulles del rellotge "o no li funcionin tan bé" hi hagi algú que li recordi que la política és "vocació de servei". Mentrestant, en el present, li recordaré que demostri que "primer és la família per damunt de tot" i que mantingui la conciliació familiar, que l'Agrupació Estil no el vol deixar escapar, que l'espero per començar el seu bloc per després de Setmana Santa i que m'ha de fer arribar el seu nou llibre sobre comptabilitat i pressupostos. Ah! I també, que Salt sempre ens ha de continuar unint.
Música / Wonderfull Tonight # Eric Clapton
* Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer! *
PD: Té el detall de dedicar la cançó a la nostra amistat. Com jo, aquests quatre ratlles, que hagués volgut que no fossin tan neutres.
PD2: Ja ha sortit la revista gratuïta Tot Empordà a la Vall d'Aro. És un producte que neix amb una pèrdua i que per això encara cal donar més mèrit al seu creador.
Tria el Cafè Le Bistrot i quan hi arribo em sento envoltat pel decorat natural d'El Perfum. Menta poliol i cafè. Trobada entre dues persones que s'han conegut per motius professionals a la UdG. Agraeixo que hagi acceptat el cafè per fer una pausa i dialogar sobre les TIC i la política "dues coses que m'interessen molt". D'entrada perquè ella, amb modèstia, no em parla que va ser una de les persones que va ajudar a introduir-se en aquest món a pioners com Vicent Partal i Dídac Lee. I de política, tinc curiositat per saber com descriu aquest món després d'experiències com la tasca professional a CiU a Girona.
Tenia un bloc i el va desactivar al cap de pocs mesos. Era anònim i molt poca gent el coneixia. D'això ja fa més de mig any però després dels seus raonaments sobre el nom escollit, el de la comtessa Aurembiaix d'Urgell, m'explica que era molt personal. Però crec que en crearà un altre, amb noms i cognoms, perquè reconeix que "sempre estic pendent del correu electrònic i quan marxem de vacances mai falta el portàtil". I ho rubrica: "Penso que ja no podria viure sense Internet."
Li apassiona el bàsquet, un esport que hi va jugar "però era molt dolenta, tot i la meva alçada" i que ara disfruta veient com hi juga el seu fill Iu amb el Sant Josep. També segueix l'ACB i la NBA i està pendent de totes les retransmissions que pot i de veure partits en directe a Girona i Badalona. Que hi jugui l'Iu li ha permès tornar a viure el seu esport i s'ha pogut allunyar del futbol, "que no m'agrada".
La política queda pel final. D'entrada, el seu retrat dels partits coincideix amb moltes altres visions que demanarien uns aparells més plurals. Però les veus democràtiques que van més enllà i plantegen altres visions, sovint no troben la utilitat que desitgen: a CiU, lògicament, i en els altres partits. L'entenc i dedueixo una vegada més que hi ha una tendència global de canvi que s'està preparant per fer el salt.
És directa, prudent i raona a favor de CiU però, entre silencis, entenc que expressaria més pensaments i donaria una opinió més lliure. Com és lògic, el panorama polític català no li agrada i sent un decensís. Mossegar-se la llengua també forma part del joc en totes les capes de la nostra societat, però la política encara s'alimenta de tendències conservadores i no d'esperits crítics que podrien regenerar un sistema, que cada vegada més necessita pensar més en el futur i menys en el present.
Admet que la política també és un món de lideratges i no creu que estigui preparada per fer un pas endavant si calgués "perquè no sé si sabria prendre decisions". S'autocataloga com una assistent que intenta fer el millor que sap la feina "perquè se'n beneficiïn uns altres". O sigui, és el focus dels protagonistes: a Girona de la UdG i a Vallromanes, de la política activa.
Música / Reckless # Afrika Bambaataa & UB40
* Avui Déu ha jugat a bàsquet disfressat de Michael Jordan *
Està en fase d'immersió amb les TIC, però ho relativitza, tot i que admet que té un deute pendent. Ara, en el procés de descompressió com a regidor de l'Ajuntament, entra en un altre estadi de la política, "que és un vici com un altre, però que m'agrada molt". És quan la persona amena torna a ressaltar en el seu submón. Afirma que no és cap sorpresa no ser a la llista de Carles Puigdemont perquè "és bo que la política es vagi regenerant" i ara s'ocupa de la política comarcal del partit al Gironès. Coordina 27 municipis, dels quals ja té 23 llistes elaborades. M'explica la tàctica i m'agrada. Parla de pedrera, fer escola, regeneració i aprofitar-se dels valors segurs.
Defineix la política com un "cuc", un conjunt "d'emocions i passions" i reitera la idea d'altres polítics que sovint exposen en la intimitat: "els partits són màquines de control i això té els seus avantatge i inconvenients". Ell s'hi refereix sovint com "l'aparatix" i jo penso quin paper té a la Gàlia: Obèlix? Astèrix? Panoràmix?... Una vegada més, confirma els contrapesos d'una manera que en podríem dir a la gironina: "sempre has de tenir la disposició de tocar de peus a terra i, en aquest sentit, les dones hi ajuden molt". D'acord, entesos.
M'agrada com em mira constantment els ulls. Crec que m'intenta transmetre confiança i ho fa mentre no para de rebre trucades per posar trobades a l'agenda. És l'efervescència política del moment i el Gironès pot arribar a Peralada. Riem. Però no podia deixar escapar l'ocasió d'un balanç municipal. No en defuig. "A ningú li agrada estar a l'oposició masses anys i practicar la política de no govern", sosté mentre comprèn que s'ha entrat en l'era dels pactes al país, després del llarg bipartidisme entre CiU i el PSC, amb l'entrada d'ERC i ICV. "Governen amb un model molt poc seriós", defineix.
La política és dura per als qui estaven acostumats a governar, penso. Em recorda que va fundar la JNC a l'Hotel S'Agoitia de Platja d'Aro amb Puigdemont i d'això ja fa 27 anys. Tres anys després, el 1983, es va fer militant de Convergència i ho evoca amb orgull "perquè va ser en un mal moment". Deixo pel final el nom de Joan Bosch i és emocionant que la política també s'oblidi de la clàssica vanitat per ocupar-se de la humanitat. Ens alegrem que en Joan Bosch continuï a les llistes i això suposa un moment d'emocions respecte una persona que es mereix tota la sort del món. Tant la política com la humana.
Música / Where The Streets Have No Name # U2
* No preguntis què pot fer el país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país *
Té la convicció que l'oportunitat li arriba en el moment just a aquesta mare que té un "cicle vital de cada set anys". I sempre que m'ho explica, somriu... mentre m'avança un "no" per a d'aquí cinc anys. De fet, tocaria. Són tres fills de 16, 9 i 2 anys que no perden la mare de vista, tot i el que podria semblar, perquè "cada tarda intento autoaplicar-me la conciliació familiar". I la felicito. Encara que això no vol dir que tingui temps per a ella i que, després de tenir un matí accelerat amb l'Estel (2) i l'Abril (9), a la nit "els bioritmes cauen en picat". Tot i això, s'ha atrevit amb el bloc perquè és una "eina més per dirigir-se als ciutadans", encara que li agradaria anar a un gimnàs per mantenir la forma "però m'he de conformar en intentar anar a peu sempre que puc".
Explica que els polítics haurien de tenir assumit que són a la política per transformar les coses i que els regidors haurien de demostrar als ciutadans que hi algú a l'altre costat "encara que no tiguem cap bareta màgica". És cert. Moltes vegades la política municipal és qüestió de ser assequible i donar la cara: dos aspectes que haurien d'anar amb al càrrec. Qui està contenta de ser regidora de barri, doncs que estigui als servei dels ciutadans. I no en dubta.
Li plantejo si es repetirà el tripartit a Girona i reitera una vegada més el posicionament d'Esquerra en els darrers anys: dependrà dels ciutadans. Demostra que sap la tesi i quin ha de ser el rol d'ERC. Esperar els resultats i aquesta és la clau perquè Alsina pot ser la carta de Convergència. ERC ho sap i CiU, també. Però el PSC i ICV aspiren a sumar amb o sense ERC. Hipòtesis. En fi, que tanquem el parèntesi parlant de projectes de ciutat, com recuperar la Devesa, més espais verds, més dinamisme... un cúmul d'idees amb el propòsit de "simplificar la vida dels gironins i no complicar les coses".
Li demano que es mulli i em recomana que no deixi escapar l'ocasió d'interactuar amb dos polítics del seu partit, com Francesc Canet i Mireia Mata. Li dic que m'ho apunto. Les dues iniciatives ja estan en marxa perquè si sovint critiquem als polítics de no escoltar-nos espero no haver-m'ho d'aplicar després d'una conversa més llarga i sincera de l'esperat.
L'avi Siset em parlava
de bon matí al portal,
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l'estaca
a on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en
mai no podrem caminar!
Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar.
Però Siset, fa molt temps ja
les mans se'm van escorxant
i quan la força se me'n va
ella es més forta i més gran.
Ben cert sé que està podrida
i és que, Siset, pesa tant
que a cops la força m'oblida,
torna'm a dir el teu cant
Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar.
L'avi Siset ja no diu res,
mal vent que se'l va emportar,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.
I, mentre passen els nous vailets,
estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset,
el darrer que em va ensenyar.
Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar.
Estructura, dissenya i dibuixa el discurs sobre l'imponent projecte en què està immers: el Parc Científic i Tecnològic de la UdG. Un repte que pot marcar el nivell d'ambició de la universitat i la ciutat. Parlem mentre m'explica el croquis del gran centre dinamitzador d'una polis que ha d'agrair el dinamisme que li ha generat la UdG a finals del segle XX. La universitat és un impuls i el relleu l'agafarà el parc: conceptes com innovació, transferència, gestió, recerca, biotecnologia...
La seva experiència a la Michigan State Universtiy ens evadeix de la realitat. Apareix el nom de Carme Mateu, la secretària de Josep Trueta a Londres, i qui li va deixar la casa a Lansing on es va allotjar. Transmet encara les emocions del record d'una vivència amb una beca de dos mesos i un fill recent nascut. "Les casualitats de la vida són precioses", evoca amb records com els de Holland, que va barrejar amb la infantesa a Siurana. Michigan pot ser una referència a les portes del nou panorama educatiu amb el Procés de Bolonya. Els crítics parlen d'una reforma lifting i els devots, d'un canvi obligat per adaptar-se als nous temps. Ell, em sembla, que no té ni temps d'aturar-se a pensar i que la feina obliga, com la noblesa.
El veig tant capficat amb el dia a dia que no troba la cançó i la frase amb què identificar-se. Em demana una pausa, però no selecciona. Demana més temps amb una educació anglosaxona i penso a l'instant en Lluís Bassat, quan sovint reitera: "Si vols ser gran, t'has d'envoltar de gent gran". Va necessitar només unes hores. Rebo un mail agrait i que conté un text estructurat, precís i el criteri d'un emprenedor il·lusionat i un especialista en transferència tecnològica.
No és dels que s'estira els elàstics i, per això, classifica l'editorial de segona divisió. Em fa gràcia que utilitzi termes futbolístics quan no li agrada aquest esport, tot i que a casa seva es va empassar el futbol durant anys (el pare) i ara li toca gaudir del rugbi (els dos fills juguen amb el GEiEG). Per tant, s'autoclassifica amb humilitat però m'agrada amb l'orgull amb que ho exposa, conscient que el seu objectiu passa per ser una editorial generalista.
Com a lector practica la dieta mediterrània "menjo una mica de tot" i com a articulista, col·labora amb el Diari de Girona i això li ha servit per impulsar el bloc on hi penja els articles i alguna reflexió esporàdica. Deixem la política pel final. Em recorda el seu pas pel PSC i el seu trencament després de gairebé 30 anys. Ha passat moltes vivències d'ençà el 1976 i les resumeix amb elegància. "Me'n vaig cansar del funcionament intern dels partits i de veure com es jugava un joc molt estrany i que no és democràtic", matissa. I coincideixo plenament amb el llegat final: "Prefereixo més la política de les persones que la dels partits". Tot i això, votarà el 27-M.
Quan sortim i caminem, intento endur-me una radiografia d'aquest fill d'una nissaga d'impressors, empresari, editor i articulista. Tinc ganes de preguntar-li què llegeix, quin autor em recomana i alguna novetat que estigui preparant. Però no m'atreveixo. Si acaba de tenir el detall de regalar-me el seu darrer llibre, el millor que puc fer abans d'acomiadar-nos és no preguntar i promoure'l en ell mateix. Potser és un segona divisió, no ho sé, però val la pena. I quan se'n va, obeixo el títol del seu recull d'articles: No em miris el cul.
PD: Quan acabo el post penso en que ara està dormint perquè s'aixeca cada dia a les 5 del matí. I penso també en que hagués preferit que ell hagués escrit la trobada perquè qui té ulls d'escriptor ja té do un innat.
En Jordi és pacient, planer i pragmàtic. Sempre he tingut aquesta sensació d'ell, ja quan ens vam conèixer fa uns quinze anys quan era el president de la Unió Esportiva Sarrià. El "balonmano", com li agrada dir , és una de les seves passions, com les motos i jugar a tennis. I la política, és clar. Ara pateix perquè vol que "la UES" salvi la categoria i es quedi a Primera Nacional "però ens queden tres partits de lliga molt complicats". M'avisa que el vell pavelló, propietat de l'entitat, podria passar a millor vida i morir perquè neixin edificis. Són els nous temps. C'est la vie aussi.
És un dels referents de la candidatura de CiU a Sarrià de Ter. Espera amb il·lusió les eleccions i també espera que el poble hagi captat la il·lusió del partit, que reivindica un altre Sarrià "que no visqui d'esquenes al riu". Per això, en els actes com els de diumenge amb Fernández Teixidor, Eudald Casadesús i Carles Puigdemont es farà allà. Sarrià viu una època de transformacions amb l'entrada del TGV, "que serà soterrat", l'autovia, l'autopista "que passarà de quatre carrils a vuit" i els vols de baix cost, "amb els avions que ja tenen la primera balisa a Sarrià". "El tren ens travessarà per baix, l'autopista i l'autovia per terra i Ryanair pel cel. Ja només falta que els vaixells de Palamós passin pel riu". Em fa riure. Li parlo sobre la possible facultat de medicina a Sarrià, a tocar el Trueta, i em contesta "que això és l'única cosa bona que ens pot tocar".
Viatjar amb la seva Honda Pan European l'evadeix de la comptabilitat de l'empresa, que es dedica a la construcció. Un sector que en podríem parlar molta estona però que ja certifica els canvis dels darrers anys "perquè ara costa més vendre". Els taurons han transformat més per malament que per bé el nostre entorn i, ara, el sector apunta la rehabilitació dels habitatges "on sempre hi haurà camp per córrer".
Deixem Convergència per al final. Opina que encara és una "bona marca, una marca de govern i prestigi", comença dient. És optimista i crític quan valora que "potser haver governat tants anys ens va donar massa comoditat". I té raó. Valora que Convergència és un partit "gens polemitzador i que s'estima Catalunya, es digui el que es digui. Es va fer molt per Catalunya i ara es veu". Defensava el pacte CiU+ERC però entén que la teoria "és una cosa i la pràctica, una altra. Una cosa són les altes esferes i una altra, les baixes".
Entrades
