![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_vcIQ6TOuuorobTIFz7pOdSZXt2Ec41s8a-t7JeZfTOV0FVH7cvbE_L2MgcbNjHXFeo4AtXhfMwuppBtmktKebLcxn9VK_Qs3rPDIUPhdU=s0-d "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
Cèntrica plaça del Mercadal, a La Taverna. Calma tensa a l'espera que arribi l'hora de la veritat a Bescanó perquè ja queden poques hores. Parla amb calma i se sent tranquil·la abans dels quinze dies de la campanya. Es presenta per primera vegada a un municipi que ha crescut ordenadament amb l'esperança d'obtenir un bon resultat i això és que el que valorem camuflats sota unes fulles verdes que ens protegeixen dels raigs solars del migdia. Dos cafès amb gel, mentre posa el paquet de Nobel damunt la taula i l'encenador, em demana per fumar i reconeix que "fumo massa" per suposo aplacar les ànsies.
Filla de Salt que va arribar a Bescanó als anys 90. O sigui que després de disset anys ha tingut l'oportunitat de comprovar com s'ha transformat el poble i ha deixat de ser "hermètic". De poble a municipi cada vegada més connectat amb Girona i que, com d'altres, viu pendent ara de la línia de molta alta tensió. Són els preus de les transformacions que necessita la modernitat perquè permeti que Catalunya sigui més competitiva però que té l'esperança i la convicció que serà a canvi del sacrifici de Bescanó.
És mestre en excedència i ho troba a faltar. Fa divuit anys va ser la directora de la primera llar d'infants de Bescanó i com explica "vaig gestar-la, parir-la i criar-la". Però per una història "que millor no explicar-la" va deixar-la i ara treballa a l'Ajuntament de Girona. Una professional més de l'educació, la professió dominant en política, però té les seves pautes. Reconeix que necessita tenir les coses "molt" controlades perquè "no sóc líder i no sé manar. Jo demano", comenta mentre somriu. Amb aquesta base intentarà que el seu debut superi les espectatives, tot i que el debat de dimecres entre els candidats l'incomode en excés "perquè veus, és una cosa incontrolable, no puc saber com anirà!".
Veu l'alcalde Xavier Soy amb la intenció de buscar l'acord i és conscient que defugirà de l'enfrontament per polemitzar. No creu que enfrontar-se a un dels alcaldes més experimentats sigui per buscar "tensions innecessàries" i per això pretén arribar a acords. "Els meus estats d'ànims són molt interiors", m'avisa mentre surten els noms de socialistes com Àlex Sáez, Roger Casero, Pia Bosch... que ara segueix amb uns altres ulls perquè afronta una experiència que li agrada molt "i que potser ja duia a dins". Potser s'ha despertat l'animal i, tot i que "confio molt poc amb mi mateixa", pugui semblar que no s'acabi de deixar anar. Però quan avisa que aspira a passar d'un a tres regidors i "per què no... quatre" doncs ja demostra l'esperança i la il·lusió amb què ha fet aquest pas a la seva vida.
Música / Un Núvol Blanc # Lluís Llach
["Li agradava Mare, de Dyango, perquè és una cançó que m'ha fet plorar"]
* La vida és dura [diu sovint a la seva filla] i la merda tova! [li contesta Ia de 13 anys]*
PD: Em fa il·lusió que la trobada entre Àlex Rovira i Dídac Lee sigui el 26 de juny a Hostalric.
M'espera llegint l'editorial de La Vanguardia que du per títol Mediocre universidad, basada en l'estudi de la Universitat de Shangai que van publicar el dia abans. Un informe que no comparteix i unes conclusions que no accepta i que ja explica en el seu post. Un cafè d'un matí calorós en que necessitem una ombra per conversar. La universitat és el tret de sortida i parlant de valoracions mundials es refia més dels conjunt de dades dels Estats Units que no els indicadors d'aquest rànquing xinès.
Té clar que el sistema nord-americà és el mirall però també que cal corregir els seus errors i reconèixer que el model europeu "proporciona més oportunitats i no és tan excloent". En aquest sentit, considera que cal que la nova immigració no se senti exclosa del sistema però reconeix que no es fàcil aquesta màxima si els fills dels nouvinguts "ja no acaben ni batxillerat". En tot cas, la proclama teòrica té sentit i l'objectiu seria el d'integrar totes les capes socials en l'era de la tercera revolució: la digital.
Va ser el curs 1985-86 quan va tenir la primera experiència amb les universitats dels Estats Units i vint-i-un anys després ha tingut força vivències espaiades en el temps. La primera va ser a Berkeley, a la Universitat de Califòrnia, i la darrera fa dos anys, a Athens, a la Universitat de Geòrgia. Després de tantes pràctiques i intercanvis en el temps, valora que "al final, els països s'assemblen més del que la gent es pensa". I com a impressions comparatives la valoració és que "no funcionem tan malament", tot i que té dues idees clares: "Hem de ser molt més eficients i menys buròcrates". I creu que, tot i les similituds, la nord-americana és una "societat educada, amable i que sap tractar la gent", tot i que "envejen la nostra història".
Com és obvi, Silicon Valley l'ha impressionat cada vegada que hi ha anat per la concentració de coneixement "única al món", mentre destaca que hi ha "molts catalans treballant a Berkeley" i que si no visqués a Girona aniria a fer-ho "a una ciutat tan mediterrània com San Francisco". La conclusió que dóna quan es viatja i es comparteix coneixement amb el professorat es que la clau de l'èxit de qualsevol relació és "ser tan amable com t'agradaria que ho fossin amb tu".
Deixem la química, els blocs i la política per al final. Em recomana que visiti el Museu de l'Espai de Tolosa i que estigui preparat per valorar els viatges a l'espai a low cost (és un dir, però els 170.000 euros ja s'aniran rebaixant) amb l'empresa Virgin Galactic. Respecte el bloc, va decidir crear-lo fa dos anys, quan va anar a la Universitat de Geòrgia, perquè li va semblar que era una bona idea com a diari personal. L'objectiu és el de divulgar a la xarxa "la importància de la gestió de rellevància" -totalment d'acord amb optimitzar el temps- el proper repte és explotar la comunicació científica digital, amb l'objectiu de fer la química més comunicativa, "ja que no en sabem gaire". I aquesta visió traslladada a la política té com a resultant "que no hi ha químics que siguin polítics." Li agrada seguir la política, tot i que no té interés pels polítics, i darrerament li sedueix el món de la màgia i els malabars, on hi vol trobar part de la química. En aquest sentit, l'entenc, és que el que vaig intentar aconseguir durant la trobada: la necessària química humana.
Música / Michelle # The Beatles
Música / Yesterday # The Beatles
[Dubtava entre "qualsevol d'aquestes tan fantàstiques dels Beatles"]
* Tu sais, quan on est tellement triste, on aime les couchers de soleil *
["M'agrada la musicalitat que té"]
PD: Bon article de Vicenç Navarro a El País. El que explica és realment la base del desequilibri del sistema educatiu i això no ho ha sabut resoldre el tripartit després de l'herència de CiU.
PD2: Migdia assolellat, ideal per anar a córrer i alhora comprovar que les hortes dels Maristes de Girona tenen les primeres capes d'asfalt i ja no són el que eren i comencen a encarar-se cap a Sant Gregori.
PD3: El Nokia 1100 és l'aparell electrònic més venut de la història. És simptomàtic: Nokia, telèfon mòbil, el futur...
Els efectes a Renfe són ara l'inesperat control d'accés a l'estació, que fan que durant el trajecte d'anada i tornada no aparegui el revisor. Viatge a Barcelona i casualitats de la vida, a Girona, trobo Dídac Lee, qui em convida a seure al seu costat i amb qui aprofitem l'ocasió per conversar fins a l'estacio del Passeig de Gràcia. Havíem intentat quedar des de fa tres setmanes però havia de ser el destí més que una agenda qui havia de marcar la trobada.
Comenta que s'ha acostumat a agafar el tren per anar a Barcelona. Ja ha patit els efectes del trànsit amb el seu cotxe i ara se sent més còmode viatjant amb el tren i el metro. Tenia reunions de feina a la gran urb de Catalunya i el dia s'acabava amb la primera edició dels premis Ferrer Salat de Foment del Treball, on havia de recollir el premi en la categoria d'Empresari de Futur. Un mèrit més, un reconeixement públic més per a la seva trajectòria. Parla amb humilitat però l'orgull del que ho està aconseguint amb una empresa de les TIC, i amb seu a Girona!, amb el temps es valorarà encara més el líderatge d'aquest alt-empordanès. I sobretot, després d'uns inicis durs i convulsos per les conviccions en un projecte.
El posicionament té un preu: s'ha acostumat a quedar-se a dormir algunes nits dels dies laborables a Barcelona, en un pis que comparteix amb el seu germà. No voldria dormir fora de casa perquè preferiria quedar-se a Figueres amb la família i l'Èric, que ja té quatre mesos, però li és més pràctic i menys estressant. Ho lamenta però també vol rendibilitzar la possibilitat de treballar des de casa altres dies de la setmana. I mentrestant, Intercomgi tindrà cada vegada més dimensió.
La veritat és que cada vegada que rebo correus brossa penso en ell i en com ha sabut rendibilitzar projectes empresarials com Spamina, un revolucionari sistema d'eliminació d'spams que li va ser reconegut, fins i tot, per la Universitat de Cambridge. Abans i ara, els antivirus tenien sentit per als ordinadors, el futur immediat són els mòbils i en aquest projecte està immers. I segur, que en molts altres. Com en un de personal i que encara recordo: trobar-nos per dinar plegats a Hostalric amb Àlex Rovira. El seu llibre, La bona sort, ens va unir durant una entrevista i ahir precisament es va complir. Les faules també poden ser terrenals, mentre Sid i Nott continuen buscant el trèbol màgic de quatre fulles.
Música / Breathe # The Prodigy
* Tu ets el resultat de tu mateix *
PD: No vaig poder interactuar ahir amb Jordi Roche però agraeixo el detall de convidar-me a la trobada amb Sandro Rosell a Santa Coloma de Farners. Jordi, epur si move!
PD2: Blair ha utilitzat Youtube per felicitar Sarkozy. The Times They Are A Changin
Es dedica a fer de mediador perquè la seva personalitat és més feliç ajudant a qui ho necessita. Com que creu amb convicció amb la multiculturalitat és exigent amb el sistema i amb tots els qui no fan prou perquè sigui més efectiva i també, amb els qui no lluiten per integrar-se. "El temps ho resol tot", resumeix com a sensació del moment actual. Considera que Catalunya en pocs anys ha canviat molt i que "com que ara ja no podem tornar enrere, ja no tenim més remei que canviar". Són els nous temps, anys i inici de segle en els quals el nostre país ja té 7 milions d'habitants.
Exposa la tasca de mediació separada dues àrees: els immigrants recent arribats i les famílies nouvingudes que s'han consolidat a Catalunya. D'entrada, admet que la integració és complicada i la reivindicació passa per reclamar "creure més la mediació perquè tots hi sortirem guanyant". Lamenta que "un paleta guanyi més, per exemple, que nosaltres" i que la seva vocació tingui només el suport d'ONG i empreses col·laboradores. "Necessitem una llei d'acollida amb urgència perquè el treball ha de ser en xarxa perquè si és pluridisciplinar la integració serà molt més fàcil". Les bases per tenir una bona integració són tenir un marc ampli d'actuació gràcies a una llei i després que els immigrants "tinguin una situació legal i aprenguin l'idioma". I sempre, que els nouvinguts arribin amb la domentació correcta i una feina perquè després no hagin de petit les conseqüències d'un somni trencat. "El problema és que quan expliquem les coses, no ens escolten i venen jugant-se la vida. Venir amb un contracte laboral seria tot més fàcil".
No votarà perquè no pot fer-ho i aquest separatisme lamenta que no els ajuda a integra-se "o implicar-se prou". Més aviat, tot el contrari. "Si els polítics viuen pendents dels votants és lògic que afavoreixin els barris i els carrers on els ciutadans voten i aquest no és el nostre cas". Tot i això, intenta ser feliç a Catalunya a través de la seva feina, tot i que enyora el seu país, la família, els amics i les tradicions del Senegal. El repte és tornar però aquest altre somni no té data perquè, de moment, només pensa en ajudar als qui més ho necessiten i promoure que totes les cultures poden conviure juntes "si cadascuna aprèn el millor de l'altra". Mentrestant l'objectiu d'aquest senegalès del 59, ara establert a Sant Celoni, és ajudar els més necessitats i que el seu somni a la modernitat, en el fons, s'assembli el màxim possible.
Música / Clandestino # Manu Chao
* Si no saps cap on vas, torna a començar *
Ens vam conèixer fa un any en el premi internacional Xifra Heras 2006, durant la conferència de Dennis L. Wilcox a la UdG, organitzada pel tàndem Jordi Xifra-Rosa Collell. Precisament, aquest referent nord-americà va donar molta importància als blocs i al nou estadi de comunicació que s'havia generat al seu país. I pèriodicament ens hem anat retrobant en conferències, actes o en trobades puntuals a Girona. Sempre té projectes i ganes de crear per innovar a través de les TIC i sovint acabem parlant d'Infonomia. Però té raó en una premissa, que té una resultant: "Els catalans som especialistes en destruir-nos a nosaltres mateixos."
El balanç del projecte és satisfactori i ja ha nascut amb la solidesa d'arribar a 700 taules de despatx i en un territori "on hi ha negoci i hi ha aspiracions de ser millors". Cert. Hi ha clients potencials que, ja en l'estrena, animen a potenciar la revista impulsada per l'Ajeg, Volcano i el mateix Francesc Grau, un professional inquiet i amb ganes de crear una comunicació efectiva i molt activa. Hi creu fermament i per això col·labora activament en projectes de l'associació dels joves empresaris.
Pel que fa a la política, afirma que votarà "però encara no sé qui" perquè està descontent amb tots "com tothom!". Lamenta que la marca Catalunya no es pugui vendre amb més força en el panorama mundial i reivindica una política més innovadora, atrevida i que permeti que joves empresaris com ell "trobin menys traves". "Ja sé que és un típic i tòpic, però les idees de negoci s'han de potenciar perquè al final en aquest país t'obliguen a lluitar contra tu mateix, l'administració, la competència i tothom". Però tot i això, surt la moral que permet a més d'un "transformar-se en un petit reaccionari, però que t'estimula a crear el teu propi moviment". Ànims, doncs!
Música / Moonlight Shadow # Mike Oldfied
* Cadascú és cadascual *
[Frase que creu recordar que va inventar el seu avi]
PD: França necessita un tomb i té una candidata preparada per donar-li. Els sondejos no li són favorables, la dreta és la virtual guanyadora, però Le jour de gloire est arrivé!, com diu La Marsellesa.
Comença a fabricar la primera cigarreta mentre recordem quan va començar la nostra amistat ara fa més de setze anys a Ràdio Grup, quan eren les acaballes de Ràdio 13 i l'emissora del GEiEG tenia els estudis al carrer de la Creu. Altres temps i molts noms. Ell era un dels responsables dels informatius, quan l'emissora era un dels referents a les nostres comarques. Han passat els anys i l'emissora s'ha transformat, els mitjans també però sovint ens hem anat retrobant en rodes de premsa, actes públics i, en els darrers anys, a la tertúlia del seu programa: La Ciutat de Tots a Girona, que dirigeix i presenta. Altres temps i pocs noms i això fa que el seu sembli més entranyable.
Suposo que li passa com a molts periodistes que de tant entrevistar, després és més complicat ser la persona que ha de comunicar. Crec que se sentiria molt més còmode davant d'un micròfon i no davant d'una conversa que després serà reproduïda: no seran les ones, com li passa en ell cada dia laborable sinó un altre tipus de directe. El de l'instant d'una trobada entre dos amics que sempre s'han trobat quan s'han necessitat. M'avisa que està preparant la novel·la però que no com que invoca allò de la mala sort de parla-ne abans, doncs ho deixem estar i em quedo amb la cara de felicitat d'un perico que ja té cara d'eufòria abans que arribi la nit.
Al final, gairebé ni parlem de política i amb el seu "vols dir que n'havíem de parlar?", serveix d'entradeta a unes pinzellades que dibuixen un perfil social cada vegada més representat. Anirà a votar perquè no ha deixat de fer-ho mai "i no he perdut la il·lusió, però potser sí la convicció", raona mentre prepara la darrera cigarreta. Lentament, va deixant anar una àmplia visió sense entrar al detall i des de la distància considera que "a Espanya hi ha 42 milons de partits potencials perquè cada persona en pot ser un", mentre valora que "el que et deceben són les persones, però no les idees".
La conclusió és que els periodistes només veiem el 10% de la punta de l'iceberg i que "a vegades, potser no és el més ufanós, però hi ha un 90%" de la muntanya de glaç "i és on hi ha molt material humà" que sovint és el que passa desapercebut. Mentre marxa decidit a preparar el programa penso en el 90% i que arriba la seva hora: tres setmanes per a les municipals.
Música / Mil años hace / Joan Manel Serrat
[Una cançó que m'avisa que no trobaré "però que explica la història de Catalunya en sis minuts"]
* Ladran, luego cabalgamos *
[Referència en castellà "però potser és la que defineix més bé la nostra professió"]
PD: L'Espanyol a la final. Sort! Glasgow és un somni.
Ja és una realitat la iniciativa de Carles Ferrer i la idea de posar cares a les persones amb bloc de Girona. Més de trenta blocaires es van trobar ahir a la nit al cèntric bar de La Borsa per explicar les inquietuds i les motivacions que els han portat a crear petits o grans reptes i projectes tan lloables com els de Marc Serra, que el seu ADSL Ayuda té més de 35.000 visites diàries i s'ha creat des de Riudellots de la Creu. Els joves emprenedors de casa que cal potenciar perquè, sens dubte, són el futur. L'èxit de la primera convocatòria en crearà de noves.
Música / River Of Sorrow # Anthony and the Johnsons
PD: Em va agradar ahir compartir taula amb els amics Àlex, Camil i la Marta i al mateix temps el detall que va tenir Miquel Ruiz en permetre que Sandra Balsells pogués conversar una estona amb nosaltres després del sopar al Zanpanzar.
PD2: Gràcies Gaspar per pensar amb mi per participar a Una nit a la terra, un punt de trobada nocturn que té molt de la teva personalitat. Sort en la negra nit!
Presumeix de ser de Pujals del Pagesos i de pagar impostos a Cornellà de Terri, però tot i que alhora del parlar el delaten les arrels, el seu coneixement li dóna un valor afegit que li ha permès, per exemple, anar aquesta setmana a la seu de Microsoft a Redmond (Seattle) perquè la seva empresa Spenta és especialista en els nous productes i la tecnologia que presenta la companyia de Bill Gates al mercat "i ens volen conèixer". Tot i això, té un to inconformista que evidencia les ànsies de progressar: "Al nostre país on es guanyen calés és amb el totxo. Preparem-nos perquè si la construcció s'enfonsa, ens enfonsem tots." I precisament a Girona, reclama una inversió que serveixi més com a repte de ciutat i "no subvencions a projectes artificials" com els de l'Akasvayu.
Respecte la política, se sent molt desanimat amb el moment actual. No el convencen cap dels dos blocs nacionalistes catalans "perquè el nacionalisme català s'ha acabat". Per això votarà a Cornellà en blanc, "fa temps que ho faig", mentre encara reconeix que s'emociona quan sent parlar Ibarretxe, Imaz i Arzallus sobre el País Basc, mentre que quan ho fa "en Montilla em cau la cara de vergonya. No té res; almenys Felipe González, Jordi Pujol i Pasqual Maragall tenien carisme". Reivindica la política basca perquè l'ha sent més "autèntica i transparent, allà no es dediquen en anar enganyant a la gent".
Té la seu de l'empresa a Barcelona, a Diagonal Mar, "al costat d'aquell edifici del Fòrum tan fantàstic", diu mentre té por d'anar dient les coses pel seu nom. Spenta el fa feliç, "tot i que el fa sentir un esclau de l'empresa", per intentar posicionar-la com a consultoria tecnològica i desenvolupament de "software, això de programari no crec que agradi a ningú". I per què la majoria són a Barcelona? "Perquè aquí no queda ningú". Martinoy va posar amb raó el dit a la llaga i aquest jove emprenedor s'encarrega de rubricar-ho. "Girona és un lloc collonut per viure però a ningú se li passarà pel cap venir a treballar aquí perquè no hi ha business". I alhora compara la trascendència de Barcelona amb Girona, amb la mateixa que pugui tenir Madrid de Barcelona. I després passa el mateix en el conjunt del país. "Tenim grans professionals i gent amb capacitat, però per què tots han de marxar a l'estranger? I mentre això passa, el conseller Huguet va creant focs cada dia".
Va apostar fort per les empreses d'internet gràcies al "boom de les punt com" però al mateix temps Icon Medialab en va pagar les conseqüències. El mateix dia que va decidir plegar va anar a Madrid a buscar feina i a la tarda, "sense cita prèvia", ja va entrar la corporació formada per Iberdrola i el BBV. Era l'època en què ara lamenta no haver fet el pas de Barcelona al Estats Units sense passar per Madrid "però vaig agafar aquest tren". Anys després, va decidir pujar a un altre tren, el d'Spenta, "jugar-me-la" i amortitzar el que creu que és el millor que han pogut fer els seus pares per ell: "pagar-me una escola d'idiomes. Gràcies a l'Eica puc anar a tot el món", recorda amb orgull i amb sentiment, el mateix amb el qual jugava com a lateral dret a la Penya Bons Aires i, anys més tard, com a corredor de motos , "quan m'ho vaig trencar tot" als criteriums. I com en les motos, amb l'espenta a la seva vida que ha volgut donar amb Spenta està disposat a caure i aixecar-se. Caure i aixecar-se per intentar ser el millor, abans en un circuit, i ara en qualsevol dels reptes que hagi de competir.
Música / Thunderstruck # AC/DC
*Qui prioritza els seus objectius als seus principis acaba perdent-los tots dos *
PD: Una vegada més, el per què del futbol a Anfield. Es reviu l'esperit del 2005.
M'avisa que l'apassiona la gestió de la comunicació: o sigui, l'essència de l'emissor, el receptor i el canal. Un canal que és en temps d'evolució i que amb el concepte 2.0 "s'escapa dels mitjans clàssics com la tele, la ràdio i la premsa". "El món de la comunicació s'espandeix cada vegada més". És cert. Som en època de canvis i moltes transformacions i n'és conscient des de tres eixos professionals: com a cap de premsa, com a soci de la productora Imago i com a escriptor.
Però tot és gestió "perquè l'ofici sempre es té". Em recorda la màxima que "els millors amics dels periodistes són els cambrers" i m'ho demostra al Showroom. Encara queda un periodista que ara es dedica a comunicar la política i que, ja d'entrada, em deixa anar la primera norma: "Cap partit està mai content amb cap mitjà." Ell està ara a l'altre costat de la trinxera, que recorda que "és apassionant però absorvent". Ara, com a enemic, la tasca és saber vendre informació, crear rodes de premsa, com es filtren les primícies i com s'aconsella els polítics.
Pensa que la democràcia és "el millor dels pitjors sistemes" perquè "és la que millor regula l'accés al poder de manera pacífica". Com en tota organització humana, la política no pot evitar "les lluites internes que sempre existiran, com en qualsevol altra organització humana". Per això, agraeix que abans el PP i ara el PSC no li hagin demanat "cap acte de fe" i, per tant, "treballo per a la política però tinc la sort de no dependre'n emocionalment".
Observa el millor i el pitjor de la condició humana amb l'ambició pel poder com un dels mecanismes que menys li agraden. La vanitat és indestriable de la condició política però proclama els nous valors que ajudin a millorar una societat. Per això, mentre rere les cortines del teatre alguns i algunes s'apunyalin ell deu pensar en un "just smile!" que sovint s'autoaplica per no quedar-se amb el passat i pensar en el futur. Una màxima que posa fi a una trobada que "m'ha fet sentir com un Homenot", detall que li agraeixo.
Música / Glory Days # Bruce Springsteen
Música / Blood Brothers # Bruce Springsteen
Arriba amb el barret posat, que li dóna un aire colonial. Ve acompanyat del número 6 de la candidatura, que de seguida trenca el gel però prefereix esborrar-se amb elegància. D'entrada, em regala el Parlem de Sarrià i el Més x S@rrià. Els matins laborables són tranquils a La Boireta a diferència del cap de setmana. Un suc de taronja, que pren amb calma, un tallat i un cafè són els testimonis d’una conversa amb un polític de projecció.
Jove: 32 anys i tres filles: Claudia, Irina i Abril. Suposo que no és fàcil compaginar-les amb la política però està disposat a fer el pas binari amb convicció. No sé si la política és genètica però ell s’encarrega de matisar-ho: “El meu germà [Bernat] té dos anys més i no hi té cap vincle”. En tot cas, la política l’apassiona i es desviu per demostrar que les noves generacions socialistes estran preparades per fer el pas endavant i governar el municipi.
Si a casa té tres filles, si surten les previsions, a l’alcaldia tindrà tres dones més: "l’Assumpció, la Loli i la Iolanda", la número dos, quatre i cinc de la llista. “I això sense tenir en compte la partitat”, puntualitza, mentre espera obtenir els sis regidors per governar amb majoria i projectar Sarriá quan arribi el Tren d’Alta Velocitat, quan s’espera la possible facultat de medicina, la ruta del Ter de l'Alba-Ter i ves a saber si el parc temàtic que ambiciona el projecte Akasvayu.
Confia en l’e-democràcia perquè “ens creiem molt això de les noves tecnologies”, mentre admet que té un bloc però és de carácter privat. Jugarà fort amb les produccions audiovisuals perquè pretén arribar a tots els ciutadans i "a través de tots els canals possibles", mentre elogia un referent en aquest camp com José Antonio Donaire. Coincidim. Don-aire és un plus imprescindible.
Esmenta Quim Massegú, Josep Turbau, Nicolás Pichardo i Jordi Cañigueral. Referents inevitables que vol tenir com a suport i perquè ajudin a una llista “amb gent jove al davant”. Ho fa amb respecte i admiració i amb una força interior que suposo que li delata la mirada. Una mirada especial, crec que comparable a la que tenia Joaquim Nadal quan fa pocs anys va presentar a La 22 el llibre de Jaume Guillamet Memòria de Just. Ara ja són ja 26 anys. El record del pare perdura i la nissaga continua amb el suport de la Maria Mercè. La mare.
Música / Wish You Were Here # Pink Floid
* Suar socialisme *
PD: El projecte de la revista Contagi ja és una realitat. La cultura que s'encomana i la que no es pot fer esperar feta per gironins.
Em demana que no escrigui res durant la conversa i que dialoguem sense pautes, mentre comprovo que el seu cos s’ha anat desinflant en benefici d’un to fibrós. “Ja te’n recordaràs i sinó... no escriguis res”, em sorprèn. Distès i relaxat, amb barba d’unes tres setmanes, fuma Marlboro mentre fa anar els ulls d’escriptor d’arcada a arcada de la plaça. Sovint saluda vianants i ho fa combinant la mirada i gestos amb la mà alçada.
Du tres llibres que just acaba de comprar a La 22: Vida de Samuel Johnson, El gozo intelectual i L’art d’ensenyar Barcelona. La temptació era irresistible i per això els acaba ensenyant, mentre té la ploma Montblanc immòbil damunt la taula. Comencem parlant dels diaris, de l’escriptura i de blocs com el de l'escriptor Jaume Subirana, ara al Canadà. Consulta sovint Flux i a mida que la conversa va guanyant en minuts va entrant la literatura.
“La literatura ha de tenir un sentit”, proclama mentre intenta definir el per què escriu i el per què gaudeix de la digressió, que admet que en el periodisme es pot permetre. L’essència és trobar, paraula a paraula, moment per moment, la literatura que traspassa un paper o una pantalla plana i que arriba al lector o internauta. Al diari, amb una estructura de caràcters, que explica que agraeix. En un bloc, sense paràmetres, avança que no se sentiria còmode. I per això preferiria limitar l’autoedició blocaire, “tot i que és acostumar-s’hi”, li responc. Però aquest paper, si un vol, també pot ser breu o pot semblar que no s’acaba mai.
Ja té a punt el nou llibre, Un any de divorciat (Ara llibres), on explica les vivències d’un pare de quatre fills que ara és single. Aquests propers dies marxarà amb els quatre fills de vacances a Bolonya i exercirà de pare que ha complert amb el titular. Arriba l’acompanyant i la família està completa, mentre em persegueix el cop a cop dels mots que abans parlàvem i que em fa està distret. El sentit, la literatura, l’escriptura, el periodisme, la crònica, la notícia... en definitiva l’essència de la paraula. D’una sola paraula, fins i tot. Parla de puresa. "Puresa". I m’acomiado pensant en instant. Instant meu just abans, moment seu just ara. "Instant".
Música / Fly Me to the Moon # Frank Sinatra
* La digressió és la mina d'or de la literatura *
PD: Que la revista trimestral Empresarial Girona, que vol ser una referència per als emprenedors, tingui la sort de la cultura de l'esforç que hi ha posat el triumvirat: l'Ajeg, Volcano i el consultor Francesc Grau.
La política “fa anys que m’interessa i sóc socialdemòcrata, no ho amago”, comença per deixar anar aquest barceloní del 54. Les coses clares, que no calgui llegir la lletra petita, penso. I a mida que anem parlant no es cansa d’aplicar la seva professió a la societat política i de demostrar que “el Dret Constitucional és el més proper a la política”. Móns paral·lels que viu amb la máxima entrega –dit per alguns col·laboradors seus–, mentre l’altre el viu amb “passió i retenció”, amb la convicció “d’allò que és legal del que és convenient”.
Prossegueix per valorar les limitacions dels mandats representatius i exposa la preocupació per com s’hauria de definir la formació d’una classe política profesional. L’objectiu seria el d’acabar amb “l’instint de supervivència”, mentre té molt assumit que “els càrrecs de responsabilitat haurien de ser etapes de la vida”. Consciència de l'espècie humana, com la que hauria de tenir la magistratura, "que té l'imperi de la llei". Aha! Per això polititzar la justícia també és molt temptador. "Clar que sí, mira el judici de l'11-M!" "Està en la naturesa humana aquell que està en un lloc perquè actuï en funció de la seva consciència", però clar... també en la dels altres.
Com que li agrada estar ben informat, valora amb la mateixa satisfacció la davallada de Le Pen a França i la participació dels electors. Perfila Ségolène Royal com de “diferent a la vella guàrdia” i visiona una dona “que vol canviar un país que necessita canviar”. Precís. Ho tenia reflexionat i com a constitucionalista comprovo que té assumida la llei, fins i tot, abans de pensar en aplicar-la. I amb la ment posada en l’Estat francès o en qualsevol país imaginari diu “els grans projectes de país passen per la política, tot i que podem criticar que hi ha massa polítics i massa presència política”. Descans pensatiu, que conclou amb un inevitable “sempre hi ha algú que acaba fent política”, tot i que entén que una part prefereixi inhibir-se.
Canviaria el pitjor dels dos mons per ajudar a construir una societat millor, però opina que cal pensar en evitar un descrèdit excessiu de la política, “tot i la manca de coratge actual”. La reflexió és que hi ha massa discursos encarcarats per secretaris organitzatius i missatges angelics per “no molestar a ningú”. Vol passió amb exigencia i evitar frustracions “perquè sinó el dia que volem reconstruir no trobarem a ningú”. Solució: “Hem de practicar l’optimisme de la voluntat.”
Em recorda que quan era estudiant de la UB era militant del PSAN “perquè en aquell moment tenia sentit per a mi”. La seva progressió el va du fins a militar al PSC, però amb la formació del tripartit va decidir deixar el carnet. Ara, 35 anys després de posar la vista enrere, se sent catalanista, federalista i socialista. Ho pronuncia per ordre alfabètic però les preferencies van en funció del dia. Però tot i això, la política i la justícia, i la mateixa societat, sempre les viurà i analitzarà “des de la fascinació intel·lectual d’agregar voluntats des del coneixement”.
Som al cor del carrer Migdia i hem quedat a l’Storecoffe, entre llibres i fusta noble. Dos cafés sense sucre. I ell, abans de predre’l, ja té el detall d’olorar-lo. Dóna importancia a l’olfacte i el procés. Per això parlem del que s’amaga rere la tassa i és tot un món que sovint prenem ràpid, sense valorar i sense aixecar la vista del diari. Dóna importancia al punt sal que hi troba i recomana, com era de preveure, que a banda que la base ha de ser bona “també és important la maquinària”. I quan parla de l’aigua, recomana la de Ribes, "que també ho fa illy".
No se sent sibarita perque per ser-ho “s’hi ha de començar de jove i jo ja començo a ser gran”, explica entre somriures. Ni li agrada l’esnobisme d’aquell que entra al seu comerç pendent d’una guia que parla de l’última tendencia. Es decanta per la línia fonamental i és la de la qualitat, amb una bona relació amb el preu. “No cal excel·lència sinó equilibri”, un concepte que s’escau per definir a qui també ho pronuncia. Intenta presentar als clients productes de valor afegit dins una societat que radiografia com de persones “que cada vegada ho volen més tot fet i mastegat i que no estan massa per la cultura de l’esforç”.
Fill de flequers de Vilavenut recorda amb nostàlgia els temps en què de petit anava a repartir el pa agafat d’una Lambretta. Parlem dels canvis i de què, per sort, aquella zona del Pla de l’Estany no ha variat massa tot i les transformacions inevitables. Estem d’acord. Situa la vista enrere i m’agrada com lloa aquelles generacions de Fontcoberta i els voltants que, per culpa de la postguerra, “es van quedar sense res i ho van perdre tot: pares, germans, fills, terres i diners, però es van saber aixecar”. Nostàlgia del reconeixement i del qui sent que va aprendre la universitat de la vida al món rural. "Què li puc donar a la meva filla de 12 anys si ja es pot dir que ha estudiat més que jo?", es pregunta per resumir el profund canvi generacional.
La Noucentista és la continuïtat de Can Puig de la Rambla. La Montserrat, “la sogra”, i la cunyada van dir prou el Nadal de 2001 i ell, cansat de Sat Suis, no s’ho va pensar dues vegades per fer un tomb a la seva vida. I a l’estiu del 2002 ja estrenava la botiga de les temptacions. Després de dos anys complicats ara valora amb la satisfacció de qui se n’ha sortit tots i els esforços. “Fins i tot, m’ha canviat el carácter i crec que he nascut per servir”. Doncs ser servicial vol dir "creure's que les lleixes són per aguantar el gènere perquè el gènere l'he de vendre jo!", s'aplica. I són 1.033 referències.
Se sent cansat de la política, però votarà “perquè no he fallat mai”. Ho farà a Porqueres, on resideix. I la seva visió, probablement, coincideix força en la tendència dels darrers temps. D’entrada admet que va votar Convergència, però ara són altres temps i la transformació es basa en les vivències del municipi, on lloa la tasca de Xavi Gifra. “S’ha de votar sempre a qui té influència”. Per tant, segons les seves conclusions, al poble “votaré qui conec”, a les catalanes “Esquerra, perquè construeixi país” i a les generals, “els socialistes, perquè són els qui governen”.
Música / Walls of Time # Emmylou Harris & Sam Bush & Jon Randall
* No et sàpiga greu haver perdut de butxaca si no has guanyat d'enteniment *
[Tenia pensada una segona frase apresa i per dedicar al món rural * On vols anar bou que no llauris? * ]
Comença per esquematitzar l'actualitat i ho fa amb les dosis d'optimisme necessàries per continuar però al mateix temps amb la preocupació de qui no li agrada l'escenari polític que li toca viure. Estic d'acord, quan fa la previsió del seu partit, que els cicles polítics "són inevitables", de fet, com en el teixit de la nostra societat. I ara Convergència suma dues victòries convertides en dues derrotes per la coalició de les esquerres. Però tot i passar a l'oposició, exposa entre somriures murris que els resultats"han estat a punt de voler-nos molts més anys al govern".
Confia amb fermesa en el tercer intent d'Artur Mas i dóna els seus motius i ho planifica amb l'esperança de donar "al país l'home més preparat per governar". I m'agrada quan exposa la convicció de país perquè és compartida: és quan comença a sortir el Felip Puig que m'havien avisat, planer i proper, i la conversa guanya en patrotisme. No m'estranya que el vulguin la majoria de candidats gironins convergents per a la campanya. Imagina una cruïlla per situar la Catalunya actual, entre camins per avançar quan "encara tenim una transició que no sabem concretar". L'escenari polític "té un equilibiri molt inestable", preveu uns resultats que "s'intuiran d'aquí un any i mig". Les mirades denoten males vibracions i moltes més tensions amb Madrid mentre penso que si ens avisa un enginyer de camins... I surt el PP, Ciutadans...
Quan parla de les municipals elogia ràpid i d'entrada "l'home que obtindrà el millor resultat de Catalunya". Serà a Lloret, pronostica, conscient que la base és sòlida. Ara, tots són cavalls guanyadors, però processar que calen pactes i plans B i C per formar govern poden deixar descol·locat a més d'un i una. Les coalicions ja semblen inevitables i si com bé calcula, Crespo pot arrassar, sembla ja un tipus de resultat cada vegada més minoritari. En conjunt, veu el partit preparat per a resistir perquè "vivim en un país que sap resistir".
S'autodefineix com a "radicalment antisocialista" i això té un preu. S'ha sentit perseguit però deixa per suposat que es continua sentint "un combatent antisocialista per combatre la dependència de l'altre país". "La subordinació amb Espanya ens fa un mal servei al país", explica mentre argumenta com s'ha transformat el PSC després de perdre referents com "Nadal, Obiols, Maragall, Siurana..." a canvi de "Montilla, Iceta, Zaragoza, Corbacho..." Però no vol prosseguir amb la tàctica de desgast i prefereix acabar assaborint el dia, gaudir de l'àpat i la companyia, mentre la conversa amb Pere Massana posa el punt i final amb un inevitable ras i curt "aquí, sempre es dina bé".
Gràcies a l'amic Jordi Camps Linnell vaig conèixer Felip Ortega, quan era una de les ànimes de La 22 amb Guillem Terribas. Just quan ens veiem sovint, en Felip va fer un tomb a la seva vida i va anar a Barcelona per impulsar la Casa del Llibre. Li van sortir bé les coses perquè l'aposta es va basar en un gran fons al centre del Passeig de Gràcia. I amb la bona literatura i el face to face, és quan funciona. Ell ho sap "jo estic fet per a la distància curta" i els lectors, també. Complicitat perquè els llibres són com ànimes, satisfaccions i "que et fan sentir recompensat quan un lector troba el llibre que busca". Ànimes per descobrir i verí per evadir-se de la realitat. En ell, admet que l'han marcat especialment La tentación del fracaso i Meridiano de sangre.
De la Casa del Llibre a RBA, amb l'Oriol Castanys. Una altra experiència i més aprenentatge, tot i que "em vaig acabar cansant dels còctels". Per això va agafar un temps personal per decidir què volia fer i va concloure que, després de set anys, era hora de tornar, "de fer un canvi de vida". I el projecte que li va sortir de dins va ser La Llibreteria, amb un establiment que ha creat amb la seva dona i que té la seva ànima repartida en els més de 200 m2. I quan hi entres, comproves el que abans t'ha avançat: "sempre reivindicaré l'ofici de llibreter". I llibres de fons, molts!, just els que recomanarà durant la Diada. Rellegir, vaja. I ell demanarà El esnobismo de las golondrinas.
"Llegeix el que vulguis". Amb aquesta màxima és fàcil que el llibreter desapareixi. Però també és còmode demanar-li consell perquè el boca-orella també funciona. I en la literatura, encara més. "Jo també interactuo" perquè aprèn de les eleccions i recomanacions dels lectors i amics. Respecte la venda per Internet opina que "no és la millor manera, però contra això no hi podem fer res". Ara admet que vol compartir l'ofici de llibreter amb la gestió perquè reivindica que gestionar una llibreria també requereix gestió per fer-la rendible. Però sempre amb la vocació de saber transmetre passió, "com en qualsevol ofici".
Comença per definir-se com a Faulknerià "perquè és un tipus d'escriptura que m'hi sento molt identificat". Un lector autodidacta, "de lectura anàrquica" i que sent un gran respecte per la literatura, que és "un verí que et va enganxant i enganxant". És cert. Aquest més i més i més... va començar fa anys, quan una tarda algú va entrar a La 22 i va sortir amb Tres Tristres Tigres. Després, la passió d'aquest algú el va dur a Londres fins a voler parlar amb l'autor. I va ser a casa seva. L'essència "d'ensenyar un camí" va acabar amb una dedicatòria, un sopar de pollastre a mitja tarda i la companyia d'una gata inquieta passejant-se per piles de llibres.
Música / Sympathy For The Devil # Rollings Stones
* Si féssim un mapa amb els llibres que has llegit, acabaríem formant la teva personalitat *
Som a la terrassa del Carlemany, envoltats de turistes, i arriba amb retard per culpa d'un àpat llarg. Tallat i cafè mentre li demano que té d'especial una copa europea per a un club modest però ara ambiciós. Em desprèn una actitud de satisfacció, com feliç per confirmar la relació inversió i resultats. I no és fàcil encara que ho pugui semblar. No crec que Girona vulgui presumir de tenir un club milionari. Però també li veig una actitud de reconeixement en relació els qui "ho han passat malament en aquests vint anys". I m'agrada. Per això penso en Vidal, Rafanell, Julbe, Trifón, Roca, Darnés, Espinosa, Ribas... i acabo amb Romerito. I amb Ribas, amb qui he coincidit aquests dies, també li he transmès la felicitació. "Tots mereixem un tall del ferro", m'ha dit. Després, per aquest "tots", és quan he pensat en els inicis al pavelló de Sant Josep, amb en Sitjà i la resta de noms històrics Davesa, Mora, Paulí, Gainza...
Però ningú pot dubtar que si la final va arribar a Girona és gràcies a la seva gestió, amb el suport dels diners dels implicats. El trofeu el valora i, tal com s'expressa, sembla que si ja fa anys que resideix a les Casernes perquè resumeix que la copa va servir "perquè la gent s'alliberés, pogués cridar amb orgull Girona i se sentís molt feliç amb el seu equip". Amb la calma de la satisfacció, considera que els aficionats li mostraven "aquella mateixa satisfacció que vam viure quan ens vam alliberar del franquisme". És evident que ha volgut integrar-se a la ciutat i no ha volgut que fos a la inversa. "El món, en tots els aspectes, canvia constantment i ens hem de saber adaptar als canvis", raona mentre ho rubrica amb una frase que un dia li va sentir dir a Pep Guardiola: "Procuro entendre què faig i com gestiono el meu coneixement."
Després de catorze anys al Barça de bàsquet i d'haver-ho guanyat tot, arriba a Girona amb l'objectiu de "concentrar-se al màxim en el que es dedica". I d'això n'estic convençut. Els qui el coneixen bé saben que viu pel bàsquet les 24 hores del dia i potser d'aquí ve la seva passió per les noves tecnologies. La motivació per estar connectat constantment dedueixo que és per tenir-ho tot sota control i des de la distància, i el nou mòbil d'última generació que està aprenent com funciona suposo que n'és testimoni. Després rigorositat, prudència i no deixar veritats a mitges.
Agraeix a Aíto tot el que li va ensenyar i a jugadors com Darrel Middleton, Salva Díez, Quique Andreu, Nacho Rodríguez, Bodiroga i Djorjevic l'empremta que li van causar. Són ja molts anys en aquest món que intenta gestionar amb una mentalitat a l'estil NBA i amb el caràcter llatí de ser proper als jugadors però al mateix temps distant "per quan calgui negociar".
En els partits, reconeix que pateix "segurament just al contrari de quan ho fan els espectadors" i sovint adopta un to tranquil i basat en el no protagonisme. Gest difícil en els temps que corren. Al final, conscient de què segueix tan com pot la millor lliga del món li pregunto de quin equip és. San Antonio Spurs. No caic en el detall del nom, somriu i les explicacions que em dóna ja em demostren quin és el seu tarannà en l'esport número 1 de la nostra ciutat: "Sóc amic dels dirigents de San Antonio, hi he fet estades continuades, m'agrada molt com treballen i tenen una mentalitat molt diferent a la que podem imaginar quan pensem en els nord-americans". Aquesta és l'essència d'un director general molt dinàmic, que d'acord que no viu el protagonisme del parquet, però que agraeix al bàsquet "que li hagi permès moltíssimes experiències impensables en una vida estàndard". Així doncs Antonio, gràcies per la gestió invisible.
* La anormalitat és l'estat normal de la situació*
Tria un clàssic, el Boira. La plaça de la Independència sembla que ja respiri la Diada gràcies a un dia calorós. Salutació inesperada amb Arseni Bosch i la seva filla Pili mentre espero deu minuts. Taula amb vistes al pont que condueix al riu i a la plaça: ideal com a eix divisori de les dues ciutats. Els raigs de sol cada vegada piquen amb més força damunt la nostra lluenta taula. Dos cafès amb gel són els testimonis d’una conversa extensa vista des de les entranyes de la política, que cada vegada són més "professionals" i calculadores. Són els nous temps.
Tinc la sensació que la política dels darrers temps l’ha endurit, com suposo que també a la majoria de joves que han d’agafar el relleu generacional a Convergència. L’era dels pactes ha generat un escenari que deixa el partit descol·locat i que ha de digerir massa estadis: l’etapa del Postpujolisme, les dues derrotes d’Artur Mas (a qui elogia en un educat "això és off the record") i el posible trencament amb Unió. Però no perd l’esperança tot i els diferents escenaris municipals i globals que planteja amb arguments sòlids i més amb la visió d’un estadista que un polític. El distanciament o l’efecte helicòpter és lògic que ajudi a divisar millor la realitat: en definitiva, visionar-se a un mateix.
És conscient que els seus companys, per moment generacional, també tenen una aventura. La seva ha estat la política i la d’ells el món profesional, però el projecte de construcció de país "continua en paral·lel". Catalunya creix i progressa des dels joves que intenten fer realitat els seus projectes i “té mèrit el que fan. No sé si després jo, a més, els he de demanar que s’impliquin en política”, raona mentre tinc la sensació que rebel·la les converses amb el grup d’amics que s’han obligat a fer una sortida cultural al mes. "És l'única manera que tenim de veure'ns".
Nacionalista social, d’aquells que té l’estelada al despatx del partit, com abans dedueixo que era a les nostres carpetes i ara potser rau en el fons de pantalles d’altres joves. Els temps han canviat i mentre abans es parlava de l’era de la tecnología ara és la de la innovació, que “innovació vol dir pencar”. Ell ho fa al Parlament i al partit i amb la “la bíblia” de l’Anthony Giddens com a llibre de capçalera. La tercera via és la de l’esperança, però de moment la via més personal serà el 30 de juny, a la Seu d’Urgell, el dia que farà el discurs de la seva vida davant la sabadellenca Carlota i en el municipi on va néixer. Ni a la Seu ni a Sabadell perquè es quedaran a Girona, ben a prop d'El Punt, "per vigilar-vos", somriu a mida que es va relaxant.
Trobada entre nacionalistes que periòdicament repassen els batecs del país. Nosaltres anem cambiant mentre acabes tenint la sensació que l’orgull identitari cada vegada està més en punt mort. Quan parla sobre el referèndum de l’autoderminació la triple pregunta és inevitable: quan, com i a on s’ha de signar? “Si som i volem tard o d’hora ens han de deixar”, expressa amb la convicció que el temps acabarà jugant a favor nostre “si ens fan bé les coses i fugim dels tòpics i l’estètica”. D’acord, els nacionalistes no podem ser pessimistes però fa anys que costa mantenir l’esperança quan et volen sedar la convicció.
Música / País Petit # Lluís Llach
* Epur se muove *
* Quan el savi assenyala la Lluna, el neci només veu el seu dit * [La segona frase que tenia meditada]
PD: El mestre serà aquest estiu al Festival de Peralada. Keith Jarret fa que s'aturi el temps.
Matí esplèdit que tan de bo llueixi per Sant Jordi. Quedem al cèntric Moma Six Cafè, un lloc adient per sentir-nos còmodes de bon matí. Camamilla, perquè "el cafè ja l'he pres abans i en faig un al dia", i un cafè. Comprovo que encara està en fase de descompressió després d'una de les curses més dures del món, la Marathon des Sables. Superats els onze dies de desgast físic i mental al Marroc converso amb el professional que encara pateix els efectes d'aquesta aventura humana: només arribar a la feina, tenia més de 400 e-mails per obrir. Combina la passió atlètica extrema amb Gas Natural i en ser jutge de pau a Santa Cristina d'Aro.
Després de córrer per mig món té clar, de fet com passa a molts viatgers, que "com a Catalunya enlloc" perquè combina "el mar, la muntanya, un clima i el menjar saludable". Precisament, l'arròs de la seva mare és el que més troba a faltar a les curses i m'avança que, de moment, les ha acabat totes. I mai pensa en abandonar. Costa molt estar "molt bé anímicament" i suposo que el secret es basa en sentir-se mentalment com una roca: immòbil a fred, calor, pluja, vent i dolor. Sobretot, el dolor físic.
Les aventures li han suposat un canvi de vida radical des de fa cinc anys. Va ser inspirar-se en la lectura d'un entrevista d'un amic, Gerard Bosch, que després va despertar l'instint més salvatge. Se sent orgullós d'haver fet el pas i està content del sacrifici que li comporta. Entrena a Calonge, amb les directrius de Josep Carballude, i superar reptes com el recent a l'Àfrica suposa tenir cada vegada més ganes de viure un ambient que el fascina per "la competitivitat que s'expressa contra un mateix, la pròpia cursa", però també per les amistats que ha fet "d'arreu del món". Com una addicció que t'atrau més i més, penso. I surten noms com els del seu company de cursa habitual, l'italià Fulvio Villano, i Dimitri Kieffer, que un bon dia va deixar l'staff de Bill Gates per dedicar-se a aquest món tan personal.
La política li interessa "com a tothom" i quan es fora del país intenta votar per correu. Evadir-se durant setmanes té un preu i per això, quan va tornar de La Ruta de los Conquistadores de Costa Rica, es va assabentar del resultat de les eleccions del novembre passat, a Londres, durant una escala, i gràcies a trobar-se amb Joan Gaspart. "A la política també hi ha els bons i els dolents, igual, ben igual com a les curses", considera. "El dopatge per desgràcia és el límit de moltes persones". I el paral·lisme és força eloqüent i inevitable. "El pitjor de la política és la corrupció i el pitjor de l'esport és el dopatge". Dos vincles sempre lligats a l'experiència humana. Però per sort, hi haurà sempre el sacrifici dels qui es preocupen per la comunitat, que poden ser més 700 atletes al mig de l'Àfrica o alcaldes i regidors des d'un poble petit a una gran ciutat.
A la part final de la conversa arriba Xavi Xargayó, propietari del Moma, i ara un atleta de maratons i triatlons, després de penjar les botes. Va jugar a futbol amb el Banyoles i el Girona, entre d'altres, que va ser quan ens vam conèixer. S'afegeix a la taula i dialoguen dels aspectes més íntims i amb més detalls sobre la seva segona vida. El silenci em comvida mentalment a divisar el seu món a l'Àfrica, Austràlia, Costa Rica, Alaska i les sèries Ironman... i pensar que les aventures humanes no tenen límits.
Música / Beautiful Day # U2
* Mentre podem trempar i riure... la resta ja ve sol * [Frase que dedica al seu avi]
PD: Agraeixo el senyor Pere, propietari del Cafè-Cafè de Figueres, pel cafè pausat que em va servir a mig matí. Cafè de la casa, amb una bona màquina, recent torrat "perquè ho fem a diari" i que la barreja es produeix gràcies als vaixells que arriben del Brasil, Colòmbia, Costa Rica i Kenya.
PD2: Cal lloar la iniciativa de les universitats catalanes amb el nou programa amb l'Orquestra Simfònica del Vallès. Un cicle de concerts simfònics gratuïts i una idea pionera a Europa. Al vespre, l'auditori en va ser testimoni.
PD3: No pensava el ressò que tindria la convocatòria de Carles Ferrer, de Canal Seo, que ha impulsat el primer Beers&Blogs a Girona. De moment, ja s'ha apuntat dels qui més segueixo: Carles Puigdemont, Pia Bosch, Dídac Lee... però en falten més.
M'agrada conversar i escoltar les visions d'una persona que em transmet una imatge pulcre per dins i per fora. És una altra manera de fer política la de Càritas i ell m'ho confirma i rubrica. "L'acció política ja sobrepassa els límits tradicionals". Sovint parlem dels mitjans de comunicació, la política, la cooperació, la solidaritat i el futbol dels petits. Però surt el "poble" on va viure 27 anys: Bordils, un municipi que viu abocat a l'handbol o "balonmano, és igual" i que ell, com no podia ser d'una altra manera, també va practicar. "Jugava d'extrem esquerre i vaig fer-ho en l'època daurada", somriu mentre coincidim en lloar la tasca de Toti Congost al club. "És una personal excepcional, al qual mai li podrem agrair prou el que va fer per l'handbol a Bordils". Nostàlgia compartida sobre els "que mai són profetes a la seva terra".
M'avança que aquest cap de setmana l'entitat rebrà un premi important a Girona i el felicito perquè sé que té molt a veure en la tasca de divulgació del què fa Càritas, en com ho fa i en la manera com ho vol divulgar. Però tria el posicionament de la humilitat que li valoro però no comparteixo. Sovint fa autocrítica de la nostra societat amb l'esperança de fer-la millor. Som en temps del 2.0 que "obliguen a generar coneixement amb transparència, incloses les ONG". "És el moment de ser absolutament transparents", sentencia. En aquesta línia a l'estiu ja estrenaran el nou web de Càritas i, "tal com van les coses" segur que crearà un bloc "perquè veig que és el futur".
També coincidim amb Jordi Martinoy i la visió que va donar quan va lamentar en una entrevista recent al Diari de Girona, feta per Rafa Garrido, la fuga de cervells a Barcelona. Però també hi ha gent preparada i vàlida que, com el mateix Maneu, fan que Girona encara pugui presumir de projectar-se més enllà del "rai" que, com tota etiqueta, neix amb massa facilitat. "Barcelona és la màquina del tren de la incidència en la nostra societat", exposa amb la sensació de ser una preocupació.
Per una qüestió de nostàlgia continua empadronat a Bordils, tot i que resideix a Girona. El dia 27 anirà a votar perquè la política és un món que l'apassiona i que segueix amb espectació però amb la mateixa sensació de molts ciutadans: la maquinària política va moltes passes enrere respecte la societat. Lloa el perfil d'un polític d'ICV, detalls d'un candidats de CiU i plantejaments d'ERC en un municipi proper. És el valor dels projectes el que el sedueix, en definitiva, la interacció d'idees polítiques que encara motiven a una persona que penso que té una convicció innata per als signes d'esperança.
Entrades
