Bloc de l'Eduard Batlle

Quan tinc la sensació que ja hem provat tots els partits polítics, totes les combinacions polítiques i tot tipus de representants possibles, espero que el 9 de març guanyi Catalunya. Em costa identificar-me amb aquestes eleccions i quan ho intento, em queda la sensació que acabaria votant per eliminació. Per anar descartants butlletes o per amistad i no per convicció, perquè els catalans ja tenim massa exemples com per demostrar que guanyi qui guanyi, governi qui governi, a Catalunya tampoc li ha anat massa bé.

Clar que a l'any 2008 i després de trenta anys anys, el pitjor seria el café para todos o la ignorància de la nostra identitat. Que la tenim. Per això, encara que alguns siguem l'oasi a Catalunya, o els gironins un reducte territorial, vull que guanyem el 9 de març. És la victòria de la influència, que és el màxim a què podem aspirar. I durant aquests divuit dies que queden, ni m'interessa la tensió, ni m'agraden els anticatalanistes.

Música / Extrem Ways # Moby Dick

* L'únic que es pot fer és el que un vol fer *

PD: Adoptem.net, el web personal sobre les adopcions de l'amic Carles Ferrer.

PD2: La política es transforma: diàleg ahir al matí al Twitter entre Carles Puigdemont i José Antonio Donaire des del Parlament.

PD3: Els vots també es subhasten a eBay. El descontrol de les futures multinacionals de la xarxa.

PD4: Xuclà i Campuzano, a l'última: fan vídeocampanya amb el mòbil.

PD5: Arriba la Marató del Sàhara. Vuit anys d'una cursa solidària amb el poble sahraui.

PD6: Wii Fit, el gimnàs personalitzat de Nintendo.

Gairebé setze anys després de l'AVE Madrid-Sevilla, Barcelona ja té el tren d'alta velocitat. Finalment i gràcies a la UE, s'ha complert un deute històric i des d'avui ja es pot anar de la capital catalana a Madrid en 2h i 38 minuts. Encara sembla com un miratge aquesta entrada en servei d'un tren que va a la velocitat del segle XXI i que per fi connecta les dues ciutats més importants de la península. És evident que el tren va marcar el procés d'industrialització de fa 150 anys, mentre que ara s'ha convertit en un símbol de modernitat necessari per a les ciutats que volen ser competitives en el mapa europeu. I si Catalunya, i en aquest cas Barcelona, no gaudien d'aquesta necessitat bàsica de comunicació viària era únicament per qüestions polítiques que una vegada més són les que ens han posat pals a les rodes. En aquest cas, a les vies.

I ja que som en l'era de les infraestructures, que Catalunya no es quedi enrere en la pugna per l'espai, que serà la nova via de comunicació en les properes dècades. De moment, Barajas disposa d'una aeroport molt més internacional que el Prat però no s'hauria de tornar a repetir que els catalans tinguem el que ens mereixem setze anys després. Més pals a les rodes, en aquest cas a les pistes, no sisplau.

Música / Viaje con nosotros # La Orquesta Mondragón

PD: La maduresa de Jane Birkin a l'Auditori. Quan Girona és al mapa.

PD2: Un any de Poliblocs, l'efervescència dels blocs visionada per Saül Gordillo.

PD3: La Gran Enciclopèdia Catalana, ara gratuïta a Internet. Nous temps.

PD4: El missatge de Fidel Castro al diari Granma. Quan el canvi democràtic encara no serà.

PD5: Descobreixo Sclipo.com, premiat com el millor projecte empresarial europeu d'Internet del 2007.

És difícil d'entendre com després de tants anys de reivindicació i haver patit una guerra i una dictadura, Catalunya encara es trobi a mig camí entre el seu procés d'independència. Quan el mapa europeu s'ha transformat en les dues últimes dècades, amb un abans i després de la caiguda del Mur de Berlín, l'autodeterminació de Catalunya i Euskadi encara sembla una utopia. I, en el fons, encara veig més factible el procés basc que el català. O sigui que mentre s'ha anat transformant l'Europa de l'Est amb cada vegada més repúbliques al marge de l'imperi rus, nosaltres encara ens hem de sentir sotmesos a la gran monarquia espanyola.

Sempre recordaré les cares d'un jove estonià quan aquest estiu no entenia com Catalunya encara estava igual que fa trenta anys, quan ells sempre ens havien tingut com a referent. I en el fons, sents la impotència que ens comprèn un ciutadà a quatre mil quilòmetres de casa i no ens vol entendre un ciutadà a sis-cents quilòmetres. Per això, els d'aquí a prop ara, en la causa kosovar, donen suport a Rússia i no als Estats Units. Per això, Moratinos és ministre.

Música / Free # Lighthouse Family

PD: Descobreixo una freda Carme Chacón al Twitter.

PD2: Presenten Go! La Girona optimista. El 10 de març serem optimistes? I l'11?

PD3: Camil Ros acabarà de cuiner perquè dissabte m'explicava que ja ha reservat el domini fogons.cat.

PD4: El president extremeny, Guillermo Fernández Vara, ha guanyat el premi Enrique Padrós, com a millor bloc polític.

Kosovo ja és independent. Kosovo ja és un estat més d'Europa. I el mèrit a aquest reconeixement és gràcies al suport dels Estats Units i la Unió Europea, contra la pressió de Rússia. El mapa geopolític europeu es torna a transformar i Kosovo no és només un país petit més sinó una lluita de pressions i poders per tenyir d'un color concret el cada vegada més fracturat mapa europeu. I Rússia ha tornat a perdre, com si hagués d'anar pagant peatges per acostar-se més a la UE.

No serà fàcil aquesta transició per a Kosovo però l'orgull i la indentitat d'alliberar-se de Sèrbia els dóna una esperança de futur. Un esperança després d'anys de lluita. I si es pensa en Catalunya i Euskadi ja es pot comprovar quin mèrit té aquesta llibertat. I conscient de la tensió, ja que Sèrbia vol recuperar Kosovo, el primer ministre, Hashim Thaçi, ha posat fre a l'eufòria: ha desitjat pau, estabilitat i prosperitat a aquesta jove nació i ha demanat calma als ciutadans, ja que les celebracions han estat mal percebudes per la minoria sèrbia de Kosovo.

I, per cert, quin paperàs haurà de fer Moratinos d'aquí al 9 de març. De moment, De la Vega ja s'ha curat en salut. Que bé que queda anant contra Rússia!

Música / Celebration # Kool & The Gang

Obama revoluciona la política real i la virtual. Obama recupera vells somnis. Obama provoca somnis. Obama vol triomfar i arribar a la Casa Blanca. I, des d'aquí, em sedueix l'ànima que transmet. Obama ho intenta. Obama vol. La pell, la raça, no m'importen.Vull les idees. Tots tenim somnis.

És lògic que parlar de l'escola concertada és fer-ho d'un projecte educatiu que és antinatural per al propi sistema públic però cada vegada estic més convençut que aquest model s'ha consolidat amb garanties en el nostre país. I la vaga dels professors d'ahir no té res a veure amb aquesta reflexió sinó que és un apunt que tenia pendent. I crec que els nostres polítics no s'atreveixen a dir-ho públicament perquè és una herència del govern de CiU. Però en sé d'alguns ho han reconegut fins i tot a Finlàndia.

Perquè, no ens enganyem, el llegat de Pujol està ple de llums i ombres, però en aquesta aposta educativa, amb els seus defectes i virtuts, ocupa un espai per aquelles famílies que han hagut d'escollir una escola pública que no han cregut apropiada per l'elevat nivell d'immigració. I no parlem de percentatges de 10 o 20% sinó del 70 i 80%. Perquè si les mateixes directores ho desaconsellen... I, per tant, quina és solució? Potser no és la demagògicament correcte però és i serà la solució per a força famílies catalanes. I sinó és un encert només cal observar com està vertebrat el país educativament i quin model han acabat triant les famílies catalanes.

Música / School # Supertramp

PD: Eurovisió a la xarxa. Quins temps!

PD2: La Berlinale, una imatge més del nou Berlín.

PD3: L'sQuba suposo que ja és un model que mereix sortir en una nova entrega de Bond, James Bond.

PD4: Bargalloneta, un bloc de cinema d'una alumna avançada del taller de blocs al Vallès Oriental.

Escoltava ahir al migdia les reflexions d'unes professores d'escoles públiques del Vallès Oriental i intentava comprendre les seves opinions respecte la jornada de vaga d'avui (com les recollides a Vilaweb). D'entrada, tinc la sensació que se senten utilitzades a les portes d'unes eleccions generals. I després, que se senten molt soles a les aules per la responsabilitat que suposa afrontar la nova immigració. Fa massa anys que l'escola catalana no té els recursos i les inversions que es mereix per obtenir uns indicadors millors -després sempre els acabem comparants amb els països nòrdics- i que els mestres s'han convertit en educadors a Primària. I ja no parlem de Secundària, on la impotència és cada vegada més gran a causa de l'actitud dels joves. I a més, Educació juga les seves cartes i pressiona perquè amb els serveis mínims l'aturada queda desactivada.

I davant d'aquest conjunts de sensacions, amb el pols entre els sindicats i el govern, el més alarmant és que l'Educació és un dels grans pilars de la nostra societat, com la Justícia i la Sanitat, però que massa anys que es dedica a tractar la quantitat i no qualitat. Per això, si se senten sols i soles a les aules és evident que falla el sistema més enllà d'una jornada de vaga. I mentrestant, cada govern que dirigeixi el departament farà canvis interessats a curt termini sense tenir un pla de futur que benefici el país.

Música / Great Gig In The Sky # Pink Floid

PD: Cafè Nespresso, "dels d'en Clooney", amb Quim Curbet. Estrena nova seu al centre de Girona, molt ordenada, moderna i transparent. Conversa agradable amb un editor de paraula que m'agradaria repetir.

PD2: Quan Zapatero expressa el que pensa: "Nos interesa que haya tensión". Sovint, amb els polítics, són més interessants els abans i els després de les entrevistes.

PD3: Tot el suport a Duran Lleida en aquesta cursa tan personal.

PD4: Una interacció més al Twitter. Aquesta vegada amb Jordi Sevilla.

PD5: Sopar de la Girosfera: serà el 22 de febrer a Girona.

La immobiliària JPsica ha ideat un concurs de posts per donar més vitalitat a la seva pàgina web i buscar una fórmula de promoció. Un projecte interessant, amb un premi en metàl·lic, per donar més credibilitat al concurs, que tracta sobre curiositats i llegendes locals. Un mes després de l'inici del concurs, de moment, la participació és bona i divendres s'acaba el termini d'inscripcions. El projecte és d'Andreu Pérez, el director de desenvolupament de negoci i canal en línia de l'empresa.

Aquest innovador concurs ja suposa un pas més per als blocs i el seu procés de consolidació més enllà de les pàgines personals. Perquè als Estats Units ja s'han convertit en una eina de màrqueting per a les grans companyies i una porta oberta de polítics i empresaris per tenir un canal individual obert al món. És tan vertical i interactiu el canvi d'informació que pocs el volen rebutjar (amb l'èxit de xarxes socials com Facebook, ara ja en castellà, i Twitter). I el proper pas, com passa als EUA, serà la compra dels blocs per part d'empreses (amb contractes temporals) que voldran dinamitzar els seus portals. Si passa allà, acaba arribant aquí. Temps al temps.

Música / One Republic # Apologize

* Per això el savi, en governar, buida de desig els cors i ompla els estómacs, afebleix les ambicions i enforteix ossos*

PD: D'acord, la mesura és electoralista perquè el procés cremava al govern de Zapatero, però a qualsevol ciutat del món seria un motiu d'orgull l'arribada del TAV.

PD2: Com sempre, amb la telefonia, tenint la sensació que paguem el que volen les companyies, que són multinacionals de poder econòmic, que ja diria que és més important que el polític.

PD3: L'Ajuntament de Girona vol tirar endavant un pla d'usos a la Devesa que compti amb la participació ciutadana per projectar la construcció d'un pavelló. La polèmica s'acabarà sempre que l'equip de govern projecti una bona remodelació.

Els experts donaven a la Penya com a favorita per a la final i les previsions es van complir. 80 a 82 amb un Rudy Fernández que volia ser l'estrella del partit. Contra el Madrid no ho va conseguir però contra el Tau va actuar com un gran líder i va desplegar el joc que necessitava el seu equip per endur-se la copa (no sé si les llàgrimes són perquè marxarà a final de temporada). Vitòria tampoc confiava massa en un conjunt de bons jugadors però que no té un sistema definit: d'aquí ve que ja s'especuli amb el retorn de l'Ivanovic per a la temporada vinent (alguns mitjans locals ja ho destaven dissabte). La victòria de la Penya significa també posar Badalona i el bàsquet català en el mapa dels guanyadors, en una competició com l'ACB que necessita els duels dels Barça-Madrid per tenir més audiència, però aquest va ser el duel dels clubs de bàsquet en essència que també aposten fort.

Badalona i Vitòria són entre els grans en bàsquet (en futbol seria impensable), com intenta Girona en els darrers anys gràcies a Akasvayu, però aquest repte encara significa un canvi de mentalitat, més suports i més inversions (també més aficionats) com reclamen els qui entenen: especialment, Antoni Maceiras. El salt de qualitat (el de Vitòria és espectacular) només passa per ser més exigents si és que Girona vol continuar presumint de ser una d'aquestes vuit ciutats, amb Barcelona, Madrid, València, Bilbao, Màlaga, Vitòria i Badalona. Perquè la copa és un model únic i engrescador, que motiva sempre a tornar-hi una vegada n'has gaudit. Per això, els aficionats volen repetir.

PD: Una recomanació del viatge: l'Ikea de Vitòria, que per cert, no venen mobles.

PD2: Vaig conèixer una part de la família de Pere Tomàs, una altra de les promeses de la Penya i que també prové de les Illes, com en Rudy.

Penya-Madrid ha estat com una final. Espectacle blanc a l'inici i bona resposta dels badalonins en el tercer parcial. Triple antològic de Rudy i partit molt lluitat sota les anelles. Partidàs de Jagla i és un duel de 6.25m. Bullock i Smitch no fallen i lideren els blancs. El públic està dividit i se senten càntics catalans contra veus espanyolistes. Al final és jugarà l'enfrontament que no volia el públic: amb la Penya. Vitòria volia el gran rival de sempre per tenir una victòria encara més sonada. Però la Penya juga el bàsquet més espectacular!

El Bilbao té molt mèrit. Ha caigut amb molta dignitat davant el TAU. El 68-66 reflecteix l'esforç contra un rival superior i que jugava a casa. El Buesa els ha ajudat i l'espectacle de les grades és únic al País Basc. Complerts els pronòstics és l'hora de la Penya-Madrid. Un altre partidàs. El públic demana els blancs a la final perquè la Copa és això: la festa del bàsquet i la màxima intensitat a la pista.

Llegeixo als diaris locals la futura transformació de la zona esportiva de la ciutat, que avui respira bàsquet i rivalitat amb Bilbao. Gasteiz és superior en bàsquet, però els bilbaïns estan fent una excel·lent temporada. Tothom busca entrades i no sé que poden costar a la revenda i es veu que els xats d'Internet treuen fum. Em desplaço amb l'autobús de l'ACB, on els aficionats de la Penya estan eufòrics. Com es nota que tornen a ser un equip guanyador!

Passejant pel Casc Antic de Vitòria, desprès d'una nit de bàsquet, un matí de sol lluent i de gent per tot arreu. Caràcter basc. Diners, edificis, bars i pinxos.
Se senten les converses dels grans i els petits, mescla indestriable de la gent del país amb els que hem vingut a la Copa del Rei, catalans molts, i d'arreu de la pell de brau. Dilema d'identitats, com sempre, mirall dels catalans en els bascos i viceversa.
Davant d'un xiquito i un pinxo, la realitat ens mira des de les parets.

Sopar amb l'Albert a base de plaers del País Basc. Local petit i envoltats d'aficionats i exjugadors que no conec. Després festa a Rio i van arribant els membres de l'expedició gironina: Jordi Puig i Trifón Poch, primer, i més tard vénen Santi Sardà, Jofra, Sáez i Maceiras. Alguns Gin Tonics i un estat de contrast entre la derrota i l'ambient, amb cares alegres entre els noctambúls de la Penya i el Tau. Però la copa té això: uneix aficions de dia i de nit i és guanyi o es perdi.

Vitòria s'ha transformat en la línia de les ciutats modernes que volen ser competitives. A nivell estatal té força indicadors similars a Girona. Agraden. Som al cèntric hotel Ciudad de Vitòria i em trobo al hall i l'ascensor el mític Emiliano, una glòria del bàsquet. Mentrestant juga la Penya i espero que guanyi al Pamesa. Anem al pavelló a veure el final de la tercera semifinal. Després l'Akasvayu. Abans hauré desitjat a l'amic Antoni Maceiras, el crack del club fora la pista.