Bloc de l'Eduard Batlle

Tal com va passar a Amsterdam l'any passat, un matrimoni d'Aiguafreda amb qui vam coincidir agafant el bitllet de metro a l'aeroport per anar al centre de la ciutat, el vam tornar a trobar ahir al vespre, quan ells estaven sopant tranquil.lament a l'admirat Café Majestic. I encara potser ens retrobarem perquè marxen diumenge. L'home diu que resisteix més bé a les caminades ascendents i descendents de la cidade. I si no ens veiem a Porto, potser serà a Llançà, on tenen un apartament.

És fàcil comprovar que Porto guanya en la distància. Ho observes des de Gaia i l'històric mirador de la Torre do Clérigos. D'aprop, li veus els carrers poc llüents i la realitat és que necessita grans inversions per rehabilitar els històrics edificis. Però ara no és una època dolça: com passa en general. Ho explicava un home amb passat difícil mentre demanava caritat pels carrers. És un dels molts i moltes que ho fan en els indrets més turístics. Ell fa anys que és aquí per rehabilitar-se i diu que se n'ha sortit. Té la dona que treballa a un centre mèdic de Moncloa i dos fills a Madrid. Fa llàstima. Diu que està "net" i que vol tornar amb la família amb autobús via Guimarães, Vigo, Saragossa, Madrid. Necessita 30 euros pel bitllet. Però abans en vol cinc per sopar i avui mateix en té només un i poc més.

Dedueixo que a qualsevol bodega presumeixen del seu Oporto. És seu però cada vegada més explotat per inversors estrangers. Com les caves Cálem, que van ser comprades pels gallecs de Caixanova. M'hagués agradat veure les bodegues Ferreira, les més històriques, però van tancar a les 6 de la tarda.

I una recomanació inevitable és anar a menjar peix a Matosinhos. Imperdonable. És a quinze minuts amb l'autobús, quan el Duero s'obre a l'Atàntic. Gràcies al seu imponent port, ofereix peix fresc a un preu raonable. El consell d'una vianant local va ser anar a O Valentino. Un restaurant de Rui Sousa Dias, agradable i cordial, i ara restaurador des de fa cinc anys. Coneix Catalunya perquè es va dedicar al tèxtil, però ho va deixar a causa de la crisi provocada per l'allau de matèries téxtils que arribaven de l'Àsia. És el preu dels nous temps i d'un mercat controlat cada cop més per Orient. I el que ens espera, ja que el seu gran domini productiu tot just està començant.