![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
La Fundação Serralves, al vistós i londinenc barri de Boavista, encarna el futur de Porto. Als afores del barri antic, la cidade s'obre a l'exterior amb la voluntant de mostrar el seu cosmopolitisme. Precisament, aquesta és la finalitat que pretenen la majoria de les grans ciutats europees amb història i un llegat valorat com a patrimoni universal. I la prova és visitar els barris i ciutats que van vestint l'àrea urbana: com Vila de Gaia, Matoshinos i la gran zona que envolta el nou estadi de Futbol del FC Porto, Estádio do Dragão. Futbol i business, tot combinat, per intentar finançar un dels clubs més potents del país. Com deia anit un seguidor, durant la retransmissió del clàssic Benfica-Porto (1-1), després del Porto, el Benfica i l'Sporting de Lisboa "venen tota la resta de clubs". I el Porto ja pot presumir d'estadi, ja que es molt recent i es va finalitzar just un any abans de l'Eurocopa de futbol que va organitzar el país. El futbol, aquí, és vida a causa de l'impacte mediàtic.
Porto és una cidade que té futur a Europa, tot i el trajecte lent a recórrer, perquè comença a posar les bases d'una urb ben teixida. Respecte els parcs naturals de què disposa (nous i antics), que és un mèrit en els temps actuals, ha creat una xarxa ferroviària moderna i amb sortides i arribades molt puntuals, i té una dimensió històrica que li donen un plus. I amb Ryanair, encara podrá revitalitzar el seu patrimoni més turístic. I tot això, combinat amb la grandesa fluvial del Douro i l'obertura al gran Atlàntic. A més, té l'encant d'una fundació tan potent com la Serralves, que dóna nom al Museu d'Art Contemporani, enmig d'un majestuós parc.
Manoel de Oliveira i el fotògraf sud-africà David Goldblatt són els reclams d'aquest estiu. Són mostres correctes. Oliveira és el gran cineasta de Porto i té un film sobre la pròpia cidade, Douro Faina Fluvial, que impressiona setanta anys després.
Música / Os Búzios # Ana Moura
Però tot i això, val la pena perdre´s per la ciutat que els portuguesos comparen amb Salamanca i que no a Catalunya no tindríem cap exemple similar. El centre és molt comercial i els propietaris es desfan per agradar els turístes que hi passen. Molt diferent a casa nostra, que la majoria d'establiments ja no són servits pels propietaris i el client ho acaba notant. Un policia molt atent se n'encarrega de buscar un dinar típic i té el detall de dur-nos fins a la porta. Un lloc senzill però molt acollidor: la cèntrica Adega Paço do Conde, on et cuinen a prop de les taules el peix o la carn que abans et menjaràs.
A Coimbra no hi ha tantes banderes del país penjades als balcons, com passa a Guimarães. Però a Porto ja és una altra història. A la nit, toca fados i el restaurant que té renom al barri històric és O fado. Molt acollidor i amb poques taules, però amb clients justets. Será la crisi? O potser la manca de màrqueting, com deia Leonor Santos, una de les cantants de la vetllada, que reconeixia que aquest era un dels principals valors de Mariza, ara la més internacional del país.
Els diaris recullen l'homenatge de la triatleta Vanessa Fernandes, que és rebuda al seu municipi amb honor per la medalla d'or als Jocs Olímpics de la Xina. Però és una excepció perquè els mitjans viuen abocats al futbol. Aquesta nit um clásico, Portugal a ver estrelas... que diuen els titulars dels esportius: és un Benfica-Porto, a Lisboa, amb un repte alt per al tècnic espanyol, Quique Sánchez Flores, que comparteix protagonisme diàriament amb dues grans figures del país, com són Cristiano Ronaldo i José Mourinho.
I els informatius televisius destaquen àmpliament aquest matí l'agosto tranquilo, una operació policial a gran escala en diferents indrets del país com Vila do Conde o Vilanova de Gaia. El ministeri de Defensa i el de Presidència han augmentat els controls amb més de 160 agents en la lluita contra la droga i les armes. El motiu és perquè els crims violents i greus han augmentat aquest primer mig any un 15% més que en el mateix període de 2007.
Guimarães té un encant especial. Per dimension i centre històric podria recordar Girona. Té una muralla que protegeix un casc antic molt ben cuidat i conservat, on el castell i el Palau dels Ducs de Bragança són els principals atractius. L'estàtua combativa d'Alfonso Henríquez commemora qui va ser el primer rei de Portugal, encara que hi ha la incertesa de si va néixer a aquesta ciutat o va ser a Astorga. Fa un sol espèndit que cau sobre la calçada portuguesa, en una cidade que és candidata al títol de capital europea de la cultura 2012.
L'anècdota de la visita va ser un matrimoni de Vila de Gaia, "que no és Porto", només baixar del tren. L'home va voler fer de guia pel centre històric el dia que feia 77 anys. Home agradable i juvenil, tot i l'atac de cor que va patir. És servicial i sembla una petita enciclopèdia, mentre que la dona és més reservada. Fernando era fotògraf i ara està jubilat, però se separa de la seva Nikon tot i que li pesa desprès d'hores de dur-la a sobre. Recorda amb bona memòria que fa pocs anys va visitar Roses i reconeix que li va agradar. "Catalunya és una altra Espanya. Ja ho sé, ja", somriu, mentre afegeix "els catalans sou diferents, més moderns que els espanyols". Mouito obrigado. Mentre parla passa una parella de joves gironins que aprofiten el dia per sortir de Porto i visitar la que va ser la primera capital de Portugal.
Just el dia que Guimarães lamenta la derrota de l'equip de futbol, el VSC, a Basilea (2-1). Alguns aficionats se senten impotents pel gol anulat el minut 86 i el diaris parlen de robatori i assalt en els titulars. No era fora de joc, escriuen i demostren amb les fotos. El preu de la derrota: no poder accedir a la Liga dos Campeões. Però els diaris també parlen de la manca d'infermeres, els sindicats en reclamen a la ministra de Salut unes 2.000 places, mentre que el president del país, Cavaco Silva, exigeix mesures i mitjans contra el crim, ja que creu que la violència dels últims mesos és una "coisa muito séria".
Deixem Guimarães sense saber res de la parella gironina del carrer del Carme i d'en Felipe, però abans és fàcil trobar-se amb l'estadi i un espectacular i envejable Centre Cultural Vila Flor, que prepara un interessant trobada internacional de música de l'1 al 19 de setembre. Al mateix temps, la cidade espera per al 18 d'octubre la visita de Mariza, que és una de les cantants més famoses del país i que va actuar en el dia de l'estrena del Festival Porta Ferrada de Sant Feliu.
A la nit, fados al Café Guarany amb Joana Costa, que despunta a Porto. Dona esvelta, simpàtica, i amb una veu greu és guanya el públic de la trentena de taules. Fado que significa destí amb portugés arcaic, el destí que tots tenim en aquesta vida. Posats a triar, que tingui l'alegria dels fados de Coimbra, precisament, el destí de demà.
Música / Oh gente da minha terra # Mariza
Tal com va passar a Amsterdam l'any passat, un matrimoni d'Aiguafreda amb qui vam coincidir agafant el bitllet de metro a l'aeroport per anar al centre de la ciutat, el vam tornar a trobar ahir al vespre, quan ells estaven sopant tranquil.lament a l'admirat Café Majestic. I encara potser ens retrobarem perquè marxen diumenge. L'home diu que resisteix més bé a les caminades ascendents i descendents de la cidade. I si no ens veiem a Porto, potser serà a Llançà, on tenen un apartament.
És fàcil comprovar que Porto guanya en la distància. Ho observes des de Gaia i l'històric mirador de la Torre do Clérigos. D'aprop, li veus els carrers poc llüents i la realitat és que necessita grans inversions per rehabilitar els històrics edificis. Però ara no és una època dolça: com passa en general. Ho explicava un home amb passat difícil mentre demanava caritat pels carrers. És un dels molts i moltes que ho fan en els indrets més turístics. Ell fa anys que és aquí per rehabilitar-se i diu que se n'ha sortit. Té la dona que treballa a un centre mèdic de Moncloa i dos fills a Madrid. Fa llàstima. Diu que està "net" i que vol tornar amb la família amb autobús via Guimarães, Vigo, Saragossa, Madrid. Necessita 30 euros pel bitllet. Però abans en vol cinc per sopar i avui mateix en té només un i poc més.
Dedueixo que a qualsevol bodega presumeixen del seu Oporto. És seu però cada vegada més explotat per inversors estrangers. Com les caves Cálem, que van ser comprades pels gallecs de Caixanova. M'hagués agradat veure les bodegues Ferreira, les més històriques, però van tancar a les 6 de la tarda.
I una recomanació inevitable és anar a menjar peix a Matosinhos. Imperdonable. És a quinze minuts amb l'autobús, quan el Duero s'obre a l'Atàntic. Gràcies al seu imponent port, ofereix peix fresc a un preu raonable. El consell d'una vianant local va ser anar a O Valentino. Un restaurant de Rui Sousa Dias, agradable i cordial, i ara restaurador des de fa cinc anys. Coneix Catalunya perquè es va dedicar al tèxtil, però ho va deixar a causa de la crisi provocada per l'allau de matèries téxtils que arribaven de l'Àsia. És el preu dels nous temps i d'un mercat controlat cada cop més per Orient. I el que ens espera, ja que el seu gran domini productiu tot just està començant.
Porto és senzilla, agradable i abocada a l'aigua: riu i mar. Per això, té un aspecte basat en el món mariner i que evidencia la duresa de qui viu pendent de l'aigua. De moment, la Livraria Lello (considerada una de les més boniques del món), el dinar a la plaça del Mercado do Bolhão (mostra el contrast del país), el Café Majestic (referent cultural del país) i sopar vora riu (Ar de rio) ja han servit per amortitzar més de 24 hores a Porto. Entre pujades i baixades, i una cidade que necessita turistes per demostrar la modernitat i les ànsies dels seus lemes: Porto vivo i Porto renasce.
Llàstima d'haver arribat tard per al Festival de Jazz, amb Herbie Hancock com estrella, i el concert de Roger Hodgson (va tocar al Porta Ferrada de Sant Feliu), el líder de Supertramp. Però dissabte hi ha un Boca-River o un Barça-Madrid: serà el Benfica-Porto, a la segona jornada de lliga.
És curiós com alguns barcelonins, per exemple, s'han empadronat en aquests poblets per tenir avantatges, com ara, estalviar-se el preu del tram del túnel del Cadí. Però la demostració del salt de la zona són la transformació dels municipis com Urús i Bolvir, però també el mateix centre de Puigcerdà, que ha remodelat el comerç en pocs anys. I Alp i Llívia... A cada poble hi ha el grupet de visitants populars, que busquen més o menys discreció.
Puigcerdà és un turó que, lògicament, a causa de l'augment de població pateix ara problemes d'aparcament al centre però que necessita saber transformar-se en zona peatonal, tal com es va fer amb el carrer principal. La reivindicació de la manca d'aparcament es pot llegir en els rètols de la majoria de botigues. I ara el gran projecte de futur serà el necessari hospital transfronterer, que anirà acompanyat d'una gran zona residèncial. Un canvi important que ha de ser respectuós amb la geografia de la zona que, de moment, tot i els grans canvis, no ha patit l'especulació urbanística de la Costa Brava. Però la crisi econòmica actual ha passat factura, a la comarca amb la marxa d'uns tres mil immigrants (la construcció està frendada), i menys pernoctacions i turistes. Una mancaça global de Catalunya palesa arreu del país.
Em va agradar fer cim a una de les nostres muntanyes. Gràcies a l'experiència d'Enric Olivas, ara en un altre estadi després de jubilar-se de Caixa Girona, i l'incansable Josep Álvarez, de l'Assessoria Ribas-Álvarez, vaig d'una experiència inoblidable, juntament amb Lluís Reverter, free-lance del món 2.0. Vam fer els 2.914 metres (algunes guies posen 2.911) en una jornada de bon temps i que va començar al, per sort, remodelat refugi de Malniu, a Meranges, que és el poble amb menys habitants de les comarques gironines. Va ser divertit trobar-nos just dalt del cim amb dos dels germans Tomàs, que per primera vegada pujaven acompanyats dels seus joves fills. Una ascenció que sempre més recordaran. La baixada, per la vida dels estanys i el llac de les Bulloses, va ser espectacular per l'encant de la geografia.
Des de dalt del Puigpedrós tens la sensació de divisar una altra Cerdanya. Amb la majestuosa vista a la serra del Cadí i garebé tota la vall, penses en com s'han transformat Puigcerdà i els petits pobles que l'envolten. I des de fa anys, sense una frontera real però sí física, perquè a l'altra costat de la frontera, a partir ja de Bourg-Madame, el català ja ha quedat com una qüestió comercial, per als inversors en turisme, o romàntica, per a la gent gran que encara l'utilitza.
I ha estat divertit coincidir a Urtx amb els propietaris dels König, com també amb la família Tomàs. Ja ens han convidat a una sessió de cinema infantil a l'aire lliure i uns cafès de mitja tarda.
PD: Ha estat molt interessant seguir avui la tragèdia de Barajas a través de Twitter. Una àgora molt plural, enriquidora, activa i instantània.
Música / You Will Rise # Amiel Larrieux
PD: Iniciativa pendent de l'Ajuntament de Girona: la ciutat als mòbils dels visitants i turistes.
Música / I've got a crush on you # Frank Sinatra & Barbara Streisand
PD: El web personal de Michael Phelps, que vol ser l'heroi dels Jocs dels 2008, està en anglès i xinès.
La Xina és encara per a molts un país que és un gegant adormit. Per exemple, alguns dels ciclistes espanyoles olímpics encara deien que esperaven trobar només cases baixes durant la cursa. Però no, el gegant asiàtic ja és una altra cosa: és una gran potència que comença a avançar. I aquest estiu del 2008 suposarà un punt d'inflexió per les seves ànsies de demostrar la seva grandesa, que alhora servirà també per amagar la manca històrica de drets humans en un país que vol oblidar ràpid el passat. I les olimpíades li van com anell al dit perquè suposen una gran finestra al món per demostrar que l'esport uneix cultures i té prou potència mediàtica per amagar els defectes d'un país. Però ara la Xina té una oportunitat històrica i, probablement, sinó és per culpa d'un atemptat terrorista demostrarà que el futur és seu. No volíem globalització, doncs preparem-nos a la vella Europa.
I aquesta és l'altra gran realitat que s'amaga rere la competició. Hauria d'interessar l'esport i només hauria de ser això: el moment de glòria dels atletes. Però no és així. És un muntatge massa milionari i mediàtic perquè només interessin les medalles. És una competició mundial de països en la qual es necessiten records i espectacle per vendre més ídols i tenir més audiència. Per això, tanta despesa en seguretat i organització i, per això, tant dopatge entre els atletes. I tot perquè cada quatre anys, els jocs siguin recordats com els millors de la història. Ara Beijing, però d'aquí tres setmanes el gran repte serà per a Londres 2012.
Música / I Really Want You # James Blunt
PD: Més dany moral, més despeses i més reivindicacions incomplertes amb l'Estatut. Tot esperant que Montilla doni el cop d'esfecte més esperat del seu mandat.
El preu de l'habitatge en el Regne Unit ha patit el juliol la caiguda més gran dels últims 25 anys (d'ençà el 1983) en reduir-se la demanda com a conseqüència d'un enduriment de l'accés als préstecs hipotecaris, segons acaba d'anunciar Halifax, la major entitat hipotecària del país. L'habitatge va baixar en els tres mesos fins a juliol un 8,8 per cent respecte al mateix període de 2007 i suposa la quarta caiguda interanual consecutiva, després de cinc anys de continus ascensos.
Una prova més que el càncer de la construcció és global i no és només dels Estats Units o l'Estat espanyol. Aquesta davallada és un altre símptoma d'una especulació urbanística que, en el fons, ha acabat posant en qüestió el propi sistema i ha provocat que la classe mitjana encara sigui més pobre. Una elit s'ha enriquit i especulat, mentre la gran majoria n'ha patit les conseqüències. I mentrestant, el diner negre mimat com en el seu moment ho van ser les armes i la beguda a Chicago als anys 20.
Música / Get Down On It # Kool & The Gang
No m'imagino aquest nou anunci de Nike a la inversa i que Pau Gasol pogués expressar el seu sentiment de catalanitat com a jugador de la roja. És impensable. I no seria comercial. I a Nike no li agradaria aquest missatge identitari. Tot i que Pau Gasol continuaria demostrant que és el millor jugador català de la història. I espanyol. I un dels millors de la NBA. Però, no. És com la sensació d'una derrota moral, fins i tot, ja sense ni tan sols pensar a competir.
Música / L'Estaca # Zebda
Música / All The Things You Are # Pat Metheny & Brad Mehldau Duo
Entrades
