Matí d'hivern, sense massa fred. Just 10 graus marca el comptador digital urbà de bon matí, mentre s'acusa el vent i es deixa notar el poc sol. Quedem a mig camí de les feines i arriba relaxat, elegant, amb una corbata d'ocells i un bufanda que al final de la conversa reconeix que és un regal de l'Índia. Du dos diaris sota el braç: La Vanguardia i El País i els acompanya amb l'agenda digital i una Moleskine per apuntar les idees diàries, perquè "malgrat que vaig estudiar Dret, tinc molt mala memòria". Combina el passat de l'escriptura amb el present de la PDA i això li recorda la seva mare, amb una frase que pren de Foix: "M'encanta el nou i m'enamora el vell". Demana un cafè, mentre s'explica amb eloqüència i, suposo que a causa del passat jurista, amb molta racionalitat.

Comença recordant els orígens, quan va acabar la carrera de Dret a Barcelona i va tenir sempre en ment el consell del degà Eugeni Gay: "Us heu d'especialitzar." Per això va decidir fer un curs de comerç i legislació internacional i fer el primer salt a Dublín, on va treballar en una petita empresa de màrqueting "i vaig consolidar el poc anglès que sabia". Sol i amb els seus estalvis, va estar-hi un any, el temps que va servir per decidir que deixaria el món del Dret "perquè tampoc m'acabava d'agradar". Va tornar a Barcelona i després d'uns anys vinculat a la justícia i el comerç, un informe va generar que tingués el primer contacte amb el COPCA, a finals de 1995.

Va entrar al COPCA "primer, com a consultor, i després com a director d'àrea" i va començar a treballar per uns objectius relacionats amb les qüestions internes de l'administració, els viatges per donar suport als empresaris catalans i visites institucionals del govern. Principalment, al continent americà, però sempre intentant aprofundir en l'estructura comercial i industrial de Catalunya per tenir coneixement de com s'estructuraven els elements de negoci. L'experiència es va centrar en l'Amèrica Llatina i després de constants viatges opina que "sota les estovalles de l'afinitat d'Espanya amb aquests països, s'amaguen grans errors", en països que en ocasions estan "paral·litzats per les oligarquies o per dirigents populistes".

Mentrestant, el 1997 es va casar amb una gironina (la germana d'un íntim amic) i va establir la residència a Girona, que va generar haver de suportar la Renfe i entendre el que significa viure a Girona quan es prové de Barcelona. I va ser a partir del 2004 quan més va viatjar a països com Mèxic, Brasil, l'Argentina, Xile, Cuba... on els catalans més exportem. Som fenicis i n'era conscient, mentr que matisa que "el Mediterrani n'està ple". Però en relació als competidors, cometem el "pecat d'un gran individualisme i que ens frena la cooperació empresarial". Posa l'exemple d'Itàlia, però lamenten que al Venetto i la Lombardia se saben associar "més que nosaltres". Per això, lamenta que "grans operacions no s'hagin realitzat perquè dos catalans no s'han entès". Tot i que també admet que el target de Catalunya impedixi que encara podem ser més competitius. I el handicap és evident: "som un país sense estat i no tenir aquesta estructura marca moltes diferències". Era l'època en què Antoni Subirà era el conseller del sector i el mirall de Catalunya eren els clústers del Venetto, "els distretti industriali", recorda encara ara. "Però ells ho tenen més fàcil, són italians. Mentre que nosaltres som catalans dins d'un estat", deixa anar mentre explica que no vol fer apologia de l'espanyolisme. I conclou que els catalans "som bon venedors", cosa ja sabuda, però afegeix que "som dolents en el màrqueting de nosaltres mateixos i això s'hauria de millorar".

Va ser a l'abril de 2006 que va deixar el COPCA per passar a ser el gerent de PIMEC Girona. Tornar a casa, en una ciutat "privilegiada", de visió "localista", "al marge del pes de Barcelona" i amb fuga de talents arreu del món "però que tard o d'hora tots volen tornar. Respecte la crisi amb què s'especula, destaca que "ens haurem d'estrényer el cinturó" i reconeix que "patirà la classe mitjans que s'ha endeutat més de l'aconsellable". Li demano una recomanació i contesta ràpid: "No hauríem de gastar el que no tenim."

En relació les eleccions del 9-M, estructura un discurs molt crític a "causa del tactisme polític i l'era de la partitocràcia". Però crec que hi té una predilecció especial, com per la sociologia, després de tants viatges i de comparar experiències que per a qui les escolta són una enveja. Tot i això, posa blanc sobre negre i lloa la vocació pública dels qui tenen aquest component de servei, mentre que a la inversa lamenta que no es planifiqui "més enllà de quatre anys" i que "la política hagi guanyat l'espai públic, que els ciutadans hauríem de recuperar". Admet que votarà el 9-M, "perquè quedar-se a casa no condueix a res", alhora que es defineix com a humanista cristià i un home que sense la música, "sobretot la clàssica", no podria viure. I tria primer un clàssic de Serrat, però també voldria afegir-hi Bizet i Els pescadors de perles.


Música / Mediterráneo # Joan Manel Serrat

* Tot ho venç l'amor *

* Em recomana quedar amb Iñaki Frade, professor d'estratègia empresarial de la UdG i coordinador de Frade Gobeo, perquè "té moltes vivències per explicar i és una persona molt interessant. T'agradarà!" *

3 comentaris:

Caterina Cortès ha dit...

Gràcies per la visita, Eduard. Tot i que em prenc un descans d'escriure al blog per una sèrie de motius, espero que aquest no sigui massa tard. Tot i així seguiré, sempre que pugui, visitant blogs com ara el teu. M'agrada! ;)
Gràcies per l'enllaç!
Salutacions des de Palma :D

Trina Milan ha dit...

Molt interessant aquest post.
Especialment les línies que assenyala el personatge com el treball cooperatiu per a encapçalar accions innovadores a nivell de país; o les dèries consumistes que ens consumeixen; també interessa que persones del món empresarial tinguin opinió, i opinió política especialment; sobretot perquè la manca de líders amb preparació contrastada ens fa anar de bòlid als votants...
El models internacionals de desenvolupament són interessants, i les aplicacions que es poden fer al nostre país encara més.
Gràcies per la sèrie que has començat Eduard...interessant com sempre.

Rafael del Barco Carreras ha dit...

Sobre su citado EUGENIO GAY
LAS TORRES KIO

El Constitucional



Rafael del Barco Carreras



Desde que leí lo de la prescripción de los Albertos, los primos Alberto Cortina y Alberto Alcocer, con la misma cara que pongo ante tantas “cosas raras” de la Justicia, pensaba en comparar esa sentencia con el recurso por el caso Consorcio de la Zona Franca, pero como no soy abogado y mi castellano no merece entender las sabias parrafadas de los grandes popes de la Justicia, se me fue el santo al cielo. Y al igual que con el caso Gran Tibidabo no quise ni leer los nombres de los magistrados no fuera a escapárseme algún insulto. Pero esos cicateros de Libertad Digital, los de Jiménez Losantos, publicaron pelos y señales, y ¡cáspita!, ¿porqué será que siempre se cruzan nombres entre mis disparatadas neuronas?. Que el Presidente Pascual Sala sea de izquierdas, pues bien, tampoco tiene porqué favorecer a unos multimillonarios…pero claro esos son amigos de sus amigos…y de más… y quien me llama la atención, disparando mi memoria, es un viejo conocido barcelonés, mío no, y ni siquiera inmerso en mi www.lagrancorrupcion.com, EUGENI GAY…

Últimamente repaso a menudo el pequeño libro del secretario de Juan Piqué Vidal, la “Toga manchada de Piqué Vidal”, 1998, y dice tan poco que me va de perlas porque así no compromete… “El letrado Juan Vives (padre) acusado de ser intermediario en algunos de los presuntos casos de soborno que se imputan al ex juez, hizo unas declaraciones el 24 de febrero de 1997 (once días después del ingreso en prisión de Estevill) tras participar en el foro Tribuna Barcelona, en el cual el Presidente del Consejo General de la Abogacía Española, Eugeni Gay, pronunció una conferencia sobre el estado actual de la Justicia…”. ¿Y a qué cuento viene?, pues al hilo del título de Pilar Rahola, “Lo sabía toda Barcelona”, en referencia a las extorsiones y sobornos. No lo sabrían el portero del Colegio, los policías del Palacio de Justicia, los conductores de autobuses, pero sí todos los grandes Presidentes y Altos Cargos barceloneses, “todos los del cotarro”, y ninguno denunció. Y también recordaba que De la Rosa, seguía ejerciendo de abogado…y el Colegio del que fue Decano, no movió un dedo contra tan delincuentes letrados, a pesar de tener experiencia (el Colegio, no él) en expulsar a otros miembros, como Carlos Obregón, por enfrentarse a Javier de la Rosa en el tema SIRSA…aunque esta vez los Jueces torcieron la malicia del Colegio obligándoles a revocar la prevaricación. Que Eugenio Gay representara al Banco Central Hispano, contratado por José María Amusátegui, ante el TSJC por las extorsiones de Estevill, no tiene más lectura que conocía el mejunje de esa jauría. Y a más abundancia, también la conocía el Presidente Pascual Sala, por ser el Presidente del CGPJ que en 1996 destituyó al juez Pascual Estevill, aunque en 1995 le apoyara ante las muchas denuncias en curso. Pero he de advertir que estos últimos datos provienen del libro del prestigioso periodista Félix Martínez, “Estevill y el Clan de los Mentirosos”, 2002, editado por Mondadori, que en cuanto a mí miente, y repetidamente.

Pero una imagen vale más que mil palabras, y una foto del libro donde Eugenio Gay está sentado a la derecha de Piqué Vidal, y de espaldas a Rafael Jiménez de Parga, otro procesado por extorsionar…

Para entender todo este engrudo de las prescripciones, y recordando la que el Juez Fernando Pérez Máiquez (comprador de otro piso de Piqué Vidal) libró al supuesto muerto Antonio de la Rosa, consultaré gratis a mi familiar abogado, y de paso comparo porqué yo continué en prisión tres años preventivo, y éstos…prescriben…

En mi web, con el Youtube contesto a una pregunta de Luis Toribio de www.legitimidad.es sobre el Poder actual de los encarcelados, afirmando que siguen teniéndolo. De la Rosa, sus socios los Alberto, Piqué Vidal, Pascual Estevill…!Qué casualidades, y qué Barcelona!...!y qué Justicia!.