Balances fiscals

És ja fins i tot curiós com els mecanismes del poder toregen l'embranzida de Catalunya en moments cíclis de la nostra història. Ens governi, qui governi. Cada vegada que hi ha un nou executiu a Madrid és el moment de recordar allò de "qué hay de lo mío". Una reivindicació heretada. O ara sembla que tornarem al "café para todos" si acabem fent de màquina de tren. I en aquest procediment de concessions, estem encallats els catalans, que sempre estem disposats a recuperar bona part del que donem. Ara resulta que s'ha detallat que és d'un 100 a 68. O sigui, ens deixen de retornar el 32%. I això fa mal.

Entenc que el govern espanyol pugui interioritzar el concepte de la solidaritat i, fins i tot, que els catalans l'entenem d'aquesta manera, tal com passa amb altres països i les seves regions riques i pobres, però a Catalunya ja no és un dèficil fiscal sinó un dèficit històric. I la gravetat ja no és només en l'àmbit econòmic sinó que aquesta mancança repercuteix en tots els altres aspectes. És un deute moral el que sentim els catalans quan veiem que el conjunt de l'Estat progressa i nosaltres estem en aquesta espiral interessada que sempre ens acaba devorant. I cansant. I com que no tenim lobby de pressió, així anem: derrotats pels sistemes de poder i l'establishment més espanyolista.

Música /
The Road to Hell # Chris Rea