Bloc de l'Eduard Batlle

Molt malment han d'estar les coses al PP perquè s'hagi confirmat que Alicia Sánchez-Camacho sigui acceptada com a presidenta del partit a Catalunya. La política blanenca, que s'ha convertit en una defensora del projecte centrista de Rajoy, ha actuat com a tapada després que ella actués als passadissos de Madrid i, a Barcelona, s'oberservés la vanitat d'aquest món entre Daniel Sirera, Alberto Fernández Díaz i Montserrat Nebrera. Després de la fugida de Josep Piqué, que continua molt discret, les famílies intenten dominar un partit que fa temps que no troba el seu espai polític a Catalunya. I que duri. Perquè el PP té votants i militants, força d'ells camuflats en l'àmbit empresarial, però no aconsegueix dirigents que liderin el projecte.

A Catalunya, sempre tindrà el dilema de si a la direcció li cal un Alejo Vidal-Quadras, que visqui pensant en el franquisme, o un reformista a l'estil de Piqué, que va caure en l'intent. I com que no li surten bé els dos extrems, perquè necessita el centre per intentar consolidar la seva marca, sobreviu veient com, tot i la crisi actual, primer s'ha resolt Madrid i després, Catalunya. Així és la política, així és el poder: s'imposa el candidat des de Madrid, amb el pont Rajoy-Arenas-Mato, i la resta a tragar. Quin paperàs el del trio Sirera, Fernández Díaz i Nebrera per al congrés d'aquest cap de setmana! I quin congrés! Si Sánchez-Camacho no va sortir ni diputada per Girona el 9-M, amb un stopPP ben ideat. Així doncs, no és d'estrenyar que, amb aquest caos, les noves generacions se sentin cada vegada més integrades amb Ciutadans que no amb el PP. És quan els fills defugen del pares.

Música / Clocks # Coldplay Buena Vista Social Club

PD: Manel Fuentes per Antoni Bassas. Serà aquest el canvi als matins de Catalunya Ràdio?

PD2: Si CiU i ERC intenten obrir ponts de diàleg, després d'anys de sang, és que alguna cosa comença a canviar.