Espanya ha guanyat l'Eurocopa i ha enterrat els fantasmes del passat en blanc-i-negre. El d'ahir va ser un triomf merescut, de segle XXI, i contra Alemanya, una teòrica gran potencia però que no ho va demostrar. No hi ha cap retret i "la roja" ha demostrat ser el millor equip: com quan juga Nadal o la mateixa selecció de bàsquet de l'era Gasol o quan Alonso té un bon cotxe. Són la Ñ. En global, són victòries mediàtiques per aixecar un país. Per això, són més que rivalitats esportives d'un esportista o un conjunt contra un rival: s'ha creat un sentiment de què juga Espanya. I a Àustria i a Suïssa, sense dubte, hi ha guanyat gairebé tothom i per això l'eufòria ha anat interessadament en augment.

Ha estat una Eurocopa molt esportiva, però molt ben gestionada en l'àmbit polític i ideològic per tots aquells que volen l'España sense esquerdes. I, en el fons, m'hen alegro de la victòria per Luis Aragonés i Cesc Fàbregas i la seva família i no em sento gens representant per l'article d'ahir de José Montilla a La Vanguardia. Crec que em fa sentir més sol i com a país, també. Ja ens ho imaginàvem president, però cada vegada més veig que el problema és nostre: sempre buscant oportunitats i patint esperançes malgastades.

Música / 1234 # Feist

7 comentaris:

Jordi Martinoy i Camós ha dit...

Eduard, benvingut al país real!. Ho hem comentat més d’una vegada: el catalanisme disposa de diverses eines, de diverses respostes, però sempre s’equivoca en la diagnosi, en la pregunta: no es coneix el país real. Un país, en què noves generacions de catalans (sí, catalans, nascuts aquí i formats en català) participen desacomplexadament de molts referents de l’imaginari espanyol. Ho podem valorar negativament o positiva, però a partir d’ara, i més tenint en compte l'aportació de la nova immigració, cap projecte de futur serà viable a Catalunya si no aconsegueix seduir aquesta important franja de catalans amb sentiments identitaris complexos.

Jordi Martinoy i Camós ha dit...

Eduard, benvingut al país real!. Ho hem comentat més d’una vegada: el catalanisme disposa de diverses eines, de diverses respostes, però sempre s’equivoca en la diagnosi, en la pregunta: no es coneix el país real. Un país, en què noves generacions de catalans (sí, catalans, nascuts aquí i formats en català) participen desacomplexadament de molts referents de l’imaginari espanyol. Ho podem valorar negativament o positiva, però a partir d’ara, i més tenint en compte l'aportació de la nova immigració, cap projecte de futur serà viable a Catalunya si no aconsegueix seduir aquesta important franja de catalans amb sentiments identitaris complexos.

Mauro S.G. ha dit...

I com no ho han de fer??

Allò que no mola és en català: la política, l'escola, la feina, la policia, el rock català dels '90, el català emprenyat...

En canvi, allò que mola és en castellà: internet, el pressing catch, els esportistes triomfadors (la selecció de bàsquet, el Nadal, l'Alonso, els del motociclisme...), operación, triunfo, gran hermano, la música d'avui dia, els humoristes (catalans!) de la tele, els eslogans potents (podemos, a por ellos, campeoooneeees)...

El català transment emprenyamenta, pessimisme, carrincloneria, provincianisme i derrotisme, mentre que el castellà transmet mentalitat guanyadora, optimisme, rauxa, cosmopolitisme i modernitat. El discurs de Franco, del blanc i negre i del tricorni (amb l'excepció de la caspa de la Cope, Aznar i cia.) ja no ven a les noves generacions del segle XXI!

El catalanisme no necessita tant regulacions, lleis o decrets (que també) com una autèntica revolució cultural i mediàtica. I passa per mirar sense complexes ni prejudicis el país real.

Alfonso ha dit...

Venga a cantar conmigo los catalanes

Cara al sol con la camisa nueva,
que tu bordaste en rojo ayer,
me hallará la muerte si me lleva
y no te vuelvo a ver.

Formaré junto a mis compañeros
que hacen guardia sobre los luceros,
impasible el ademán,
y están presentes en nuestro afán.

Si te dicen que caí,
me fui al puesto que tengo allí.

Volverán banderas victoriosas
al paso alegre de la paz
y traerán prendidas cinco rosas
las flechas de mi haz.

Volverá a reír la primavera,
que por cielo, tierra y mar se espera.

¡Arriba, escuadras, a vencer,
que en España empieza a amanecer!

¡España una!
¡España grande!
¡España libre!
¡Arriba España!

Xavi Puyol ha dit...

Cuanta raó té el Mauro !!! I Martinoy, comença't a mirar el melic, la culpa és vostra per donar la presidència de Catalunya per dues vegades consecutives a un partit espanyol.

Àlex Sáez ha dit...

I realment penseu que hauriem de preferir que guanyés Alemanya? A mi em sembla que la selecció espanyola mereixia per joc, i per grup humà guanyar el campionat.

Si un dia Catalunya ens representa a les competicions europees o en l'anomenada copa de les nacions que patrocina la federació catalana de fútbol estaré contentíssim de que Catalunya competeixi i guanyi. Mentre tant quan juga la selecció espanyola m'emocioni més o menys també em representa i prefereixo que guanyi altre cosa em sembla per dir-ho suau i que ningú s'ofengui una mica erràtica.

Salutacions amics,

Àlex

Anònim ha dit...

Comentaris a Álex sÁEZ:
1) algú capaç d'escriure de manera tan inintel·ligible (a veure qui té collons d'entendre el seu últim paràgraf) pot guanyar-se la vida de polític i/o d'advocat?

2) es pot saber d'on surt la mania aquesta que quan juga una selecció o esportista de qualsevol país (sigui Catalunya, Espanya o Illes Fidji) ens hem de sentir representats? és que és impossible mirar un esport pel sol gust de veure esport sense haver de desitjar el triomf de ningú i sobre tot sense haver de sortir a fer el passarell celebrant qui sap què?