Bloc de l'Eduard Batlle

Els pronòstics ja ho deien i els resultats d'ahir ja ho confirmen: Walter Veltroni ho té difícil. Però m'agradaria que avui sortís escollit com a nou president de la república italiana davant d'un Silvio Berlusconi que és un mandatari més que polític que ha marcat el país transalpí en els dues últimes dècades. L'home del canvi contra la tendència política d'una dreta ostentosa. Si finalment el candidat de les esquerres dóna la sorpresa, encara que sigui per poc marge, es torna a qüestionar la governabilitat d'un país que viu en una espiral d'incertessa en aquests últims anys a causa de les disputes polítiques i que han provocat que s'hagin hagut d'avançar aquestes eleccions. Però crec que Itàlia encara no està preparada per tenir els canvis socials que anhela d'estats com l'espanyol. Tenir el Vaticà té un preu.

I la curiositat d'aquests comicis és que, per primera vegada, està prohibit entrar en els col·legis electorals amb telèfons mòbils o càmeres de fotos perquè es vol evitar la compra de vots, una tendència utilitzada per la màfia.

Música / Vento di Passione # Pino Daniele & Giorgia

L’Akasvayu acaba de guanyar al Dynamo de Moscou a Torí, en les semifinals de la copa ULEB, i el primer que em ve al cap és el nom de l'amic Antonio Maceiras. Un professional que no ha jugat a la pista però que admiro des que he tingut l'oportunitat de fer-hi amistat a través de David Aurich, primer, i després d'Àlex Sáez. Les llargues trobades m'han demostrat com, en silenci, un professional de les seves característiques pot ajudar a construir un club que tingui aspiracions de competir amb ciutats tan importants com Moscou, Vitòria, Madrid, Barcelona, Sevilla, València, Alacant... I demà o ja gairebé avui, Badalona. L'Antonio no té dorsal, però també juga les finals perquè ajuda a engrandir la història d'aquest petit club que es vol fer gran. Com el president Josep Amat, que semblava que seria impossible que Girona pogués trobar un empresari d'aquestes característiques, i homes com Santi Sardà, que s'impliquen i ho viuen com els que més, tot i no ser de la ciutat.

Tots els qui tenim la sort de conéixer l'Antonio sabem que el club està en bones mans, ara que precisament es dóna per acabada una etapa tan important a l'entitat com és la del patrocinador. Però encara hi ha esperances que el futur de l’equip sigui igual de competitiu que les últimes temporades. I m'agrada que Maceiras parli de projectes i de progressió a base de reptes i sentiment de club, amb el mirall de la NBA i l'esperança de veure que si ciutats com Vitòria ho han aconseguit... Girona també! Una vegada més, sort i ànims en l’intent!

Música / Simply The Best # Tina Turner

Ahir a la tarda vespre va ser la versió digital d'El País qui va anunciar amb exclusiva la filtració dels possibles noms dels nous ministres del segon govern socialista de l'era Zapatero. Un mèrit del treball d'un diari però també es confima la tònica de l'alineació d'un partit amb un pool de comunicació, amb el qual s'han retroalimentat d'ençà l'inici de la democràcia espanyola, el PSOE i el grupo Prisa

Zapatero manté els homes forts (Blanco i Caldera no entreran), ha introduït cinc novetats i ha deixat quatre ministres sense cartera. En aquest executiu més feminitzat (per primera vegada hi ha més ministres), el PSC manté Carme Chacón (era d'esperar) i canvia una peça: Celestino Corbacho per Joan Clos. Qui serà ara el nou president de la Diputació de Barcelona?

Entre les sorpreses destaca el retorn emergent de Miguel Sebastián i m'agrada el nomenament de Cristina Garmendia. Per contra, Moratinos i Magdalena Álvarez, continuen. I m'hagués agradat que David Vegara hagués acabat tenint una cartera. Espero que sigui en la propera legislatura.

Música / Pastillas para no soñar # Joaquín Sabina

PD: El bloc de la nova ministra d'Igualtat, Bibiana Aido: Amanece en Cádiz.

Quan ets a Estats Units tens la sensació que tot pot tenir un preu i precisament això és el que li ha passat a aquesta fotografia del suís Michel Comte, que va retratar la primera dama de França ara fa quinze anys. La subhasta organitzada per Christie's a Nueva York ha superat tots els pronòstics i s'ha acabat venent per vint vegades més que el seu preu de sortida. La imatge del col·leccionista alemany Gert Elfering ha estat adquirida per un també col·leccionista xinès. La imatge de l'excantant i exmodel, i des del febrer esposa del president francès, va despertar un gran interès a Nova York.

Curiositat, ganés de posseir, seducció, erotisme, riquesa... la nuesa del poder. O l'eròtica del poder, que fa perdre tants caps en el món de la política local i global. I sempre les dones com a icona, però per allò de la quota d'igualtat en els cercles de poder les coses estan canviant. I és que el poder té una vessant anàrquica que no controlem i ja ens està bé que així sigui perquè així encara pot tenir més encant.

Música / My Favorite Mistake # Eric Clapton & Sheryl Crown

PD: Avui serà un dia històric al Congrés: Zapatero serà el primer president espanyol que arriba al càrrec amb majoria simple.

PD2: Construeixen a Catalunya el primer nanomotor tèrmic del món. Un gran mèrit.

PD3: Bon inici de la Penya a Torí i aquest vespre és el torn de l'Akasvayu. Sort!

Zapatero no va sortir escollit ahir president del govern espanyol al Congrés hi haurà d'esperar a demà. D'entrada, dóna la sensació de la debilitat que pot tenir aquest nou executiu en aquests propers quatre anys, però no crec que Zapatero es trobi excessivament preocupat per aquest fet. L'alternativa de buscar acords puntuals per dirigir el país en aquesta legislatura potser, fins i tot, una bona solució. D'entrada, Zapatero va obtenir una clara victòria el dia 9-M i té la possibilitat de pactar els grans acords de l'Estat amb el PP i els secundaris amb CiU i amb les forces minoritàries. És lògic que Rubalcaba no hagi parat de telefonar a Còrsega 333 però CiU, després de la històrica trobada a la Moncloa amb Mas, era impensable que pogués facilitar el suport a canvi de dos o tres ministeris.

Però la factura que ha de pagar Zapatero no és tenir un oponent molt debilitat i que ja té un incendi obert mentre Esperanza Aguirre aspiri a substituir-lo sinó la crisi econòmica que pateix l'Estat i que tindrà més efectes encara l'any vinent. Amb aquesta desacceleració, un govern que anhela els canvis socials comparables al nord d'Europa té les mans lligades. I l'FMI acabava de dir que hem de baixar a la terra després dels eslògans mediàtics interessats per a les eleccions perquè ha retallat de manera dràstica la previsió de creixement a Espanya.

Música / Fallen # Randy Crawford y Presuntos Implicados

PD: La revista Contagi, ideada per Quim Curbet, arriba al cinquè número en el seu primer any.

PD2: Serà qüestió de dones rebels al PP: Aguirre, a Madrid, i Nebrera, a Barcelona.

PD3: Una dècada d'acords de pau a Irlanda del Nord.

PD4: El nou desafiament de Microsoft: Yahoo! probarà el servei de publicitat de Google.

PD5: Nou anunci impactant de Sidaction.

Primera sessió del debat d'investidura per a l'elecció del president del govern espanyol amb la sensació que les coses no han canviat gaire. Lògic. Zapatero intenta projectar el país i resoldre les grans qüestions però no té la visió de fa quatre anys, quan semblava que volia liderar el gran canvi després de vuit anys d'aznarisme, amb grans fites com l'acord de pau amb ETA i la reforma cap a un estat federal. El líder socialista evidencia que ha baixa a la terra i que està més disposat a governar sense tenir aspiracions d'alt nivell (les socials ja estan molt avançades) i suposo que molt pressionat per la crisi econòmica que afecta la societat. Zapatero va exposar que està disposat a pactar els grans acords i els pactes d'Estat amb el PP i els aspectes molt més secundaris amb CiU per així tenir un aliat puntual. Comprensible. No tenir majoria absoluta i no tenir un aliat significa acords puntuals entre vestidors.

Però la nova societat d'avui tampoc perdona. El desgast mediàtic obliga a voler guanyadors que generin més i més i no defalleixin en l'intent. I per contra, els perdedors ja no semblen tenir quota de pantalla. Com dóna la sensació Rajoy, que ja té un estigma de perdedor que es demana que Esperanza Aguirre s'atreveixi a donar el cop d'estat que bona part del PP desitja. Als Estats Units, per exemple, el líder del PP ja estaria dirigint una fundació.

Entre aquesta dicotomia es presenta de desdibuixada aquesta legislatura per a Catalunya, entre els qui veuen la botella mig plena i d'altres que la veuen mig buïda. Entre l'antic talante del 2003, ara sembla que decente per a Zapatero, i els qui voldrien que sortís un portaveu dels 25 diputats del PSC i digués que amb Catalunya no s'hi juga. O sigui, aigua, balances fiscals, infraestructures i el Nou Estatut. En el fons, els cent dies de rigor abans de realitzar un primer anàlisi de la seva gestió. Bon dia i bona legislatura.

Música / Meravigliosa creatura # Gianna Nannini

PD: Un nou portal dels dietaris del segle XXI: Blocs amb estrella.

Una vegada més, Freedom for Tibet. Prioritzar uns Jocs Olímpics a la Xina i tapar-nos els ulls a la resta del planeta és prioritzar l'aspecte comercial de l'esport per davant dels drets humans. I això hauria de ser impensable i més en un país com la Xina. Sort que activistes, plataformes, esportistes, polítics i governs ja comencen a expressar el seu rebuig contra aquesta filosofia.

Música / Wonderfull world # Eric Clapton & Zucchero

PD: Bon resum de la jornada sobre premsa digital a Vic al bloc d'un dels impulsors: Miquel Serrabassa.

PD2: El Col·legi de Periodistes a la demarcació de Girona ja prepara uns enllaços de periodistes amb bloc al seu web.

PD3: Descobreixo l'altrevit projecte de Málaga Valley e-27.

PD4: Comença el debat d'investidura al Congrés. Zapatero parla de mans lliures per al nou mandat, quan ja m'agradaria saber si a CiU li ha ofert més de dos ministeris.

Amb aquesta disbauxa sobre l'aigua que patim i la dependència que tenim del govern espanyol estaria bé que algun mecanisme superior vetllés pel nostre país, més enllà dels interessos polítics. Ja fa temps que se sabia que la "guerra" de l'aigua seria una realitat. D'acord que potser no de manera tan precipitada, però ara ja és aquí. I els ciutadans continuem desdibuxats i tenint la sensació que qualsevol plataforma és un braç politic.

A Madrid els anomenen "asuntos de Estado" a tots aquells temes que fins i tot superen els govens del moment. Aquí, per la nostra condició de no estat, ens hem de conformar en intentar planificar, barallar-nos entre nosaltres, i després que a Madrid ens ho acceptin.

Música / Pot ser # El Canto del Loco

PD: Suposo que els nous ministres ja estan nomenats de fa uns dies, però Zapatero ho ha tingut clar aquesta vegada: silenci fins el final.

PD2: És evident que el Barça transforma els presidents i Laporta no ha estat una excepció. Es barregen desgast, pressió i un elefant que lidera Sandro Rosell.

No m'ha agradat aquest matí, mentre passava pel carril bici de Girona a Salt, trobar-me en aquest mal estat la Sèquia Monar en el seu pas per la Marfà. Fa temps que el Rec està força abandonat en aquest pas a Santa Eugènia però la imatge d'avui ha estat de decadència total. Fins i tot, desprèn una mala olor que segurament als veïns els deu molestar.

Música / Il Ragazzo della via Gluck # Adriano Celentano

PD: S'estrena a la Mirona el Black Music Festival 2008. Sort als amics! Maceo Parker, el 26 d'abril. Inevitable.

PD2: Just in case I die, web per enviar correus post mortem.

Ara ha estat Capdevila la consellera qui ha donat suport a Puigcercós a ERC. La distància que cada vegada separa els dos bàndols és més gran i les peces del taulell van tenint un color concret. Però no és cap sorpresa que Puigcercós vagi tenint més aliats ja que, d'entrada, el mateix Carod va tirar la tovallola alhora de decidir si pugnava pel control del partit després dels mals resultats del 9 de març. Va ser una retirada a can Bassas per no perdre la guerra i quedar-se amb el cartell de candidat a la Generalitat per al 2010.

I és clar, qui controla el partit té el poder i després pot tenir amb molta més facilitat el suport dels consellers, que és lògic que també vulguin continuar en el càrrec. La sorpresa seria que, per exemple, Capdevila, Huguet, Tresserras i Ausàs donessin el seu suport a Carod. Per això gairebé un mes després de la patacada s'han anat posant en òrbita els satèl·lits i algú, fa pocs dies, encara es buscava al diari mentre feia el cafè en quin espai orbitava. I guanya Puigcercós, de moment, a excepció de Niubó i Benach.

Música / There Stands The Glass # Van Morrison

PD: El diari Levante ja busca blocaires per a la seva xarxa.

PD2: Un avenç més del doctor Massagué, de Nova York al món.

PD3: Es compleixen 35 anys de la primera trucada amb un mòbil. Novament, a NYC.

Suposo que si ara ens trobem en aquesta cruïlla sobre les necessitats bàsiques del nostre país és perquè cada vegada tenim menys recursos naturals i artificials per al conjunt de la societat. Hem evolucionat massa ràpid i la tecnologia, la mobilitat, la consolidació de la classe mitjana i el consumisme han acabat per passar factura al medi ambient. Més urbans i menys rurals. Però per satisfer els nostres ritmes de vida col·lectius necessitem consumir i consumir però amb la urgència que cal adaptar-hi el nostre entorn. I respecte l'aigua, la disbauxa actual entre les tres forces polítiques de la Generalitat ha omplert de raó l'oposició, que en va patir els efectes quan governava. El final del llarg mandat de CiU va donar més vida a les forces d'esquerra i més enllà de política també es van articular per protestar contra els canvis estructurals. Túnels, aigua, electricitat... Però és clar, ara toca governar i prendre decisions que no sempre satisfan a la majoria. I d'acord, no són fàcils.

El conseller Baltasar, que era el millor amb diferència d'ICV, està patint. Però la culpa no és d'ell. Posar-hi un pedaç per salvar-se deu ser el repte a curt termini per així també no desestabilitzar l'exectuiu, però el mal de l'aigua, per exemple, ja fa anys que se'n parla i amb estudis que alertaven contra aquest perill. Però és clar, allà van quedar les bases científiques. Una mostra més que la política, amb les seves planificacions, va massa vegades per darrera de les grans prioritats de la societat.

Música / Make Believe Mambo # David Byrne

PD: SalóRosa, nou bloc sorgit des del Parlament.

És la imatge del sopar dels àmics del Bàdminton Salt anit a Fornells de la Selva per planificar l'estada d'un equip txec per disputar un enfrontament amistós en les properes setmanes a Salt i Girona. El mèrit d'una entitat modesta però divertida que intenta, dia a dia, gaudir de l'esport i fer xarxa. Amb els nous temps i gràcies als vols barats, les distàncies amb el centre d'Europa cada vegada són més curtes. I l'esport, més internacional i encara més divertit i engrescador. Fins i tot, per aquells que només s'apunten a les bones i després van a l'entrenament una vegada al mes. I, per cert, des d'avui el Club Bàdminton Salt vol tenir un bloc a la xarxa per promoure les petites iniciatives com les d'ahir. "Si els txecs són a internet, nosaltres també!", deia un dels membres de la junta. Dit i fet!

Música / Wag The Dog # Mark Knopfler

PD: El nou bloc del Club Bàdminton Salt ja és una realitat.

El PSOE també pot fer exhibicions de musculatura de poder, com és el cas amb José Bono. Que sigui el president del Congrés demostra com s'articula el poder i com es pot ostentar per resoldre equilibris i rols entre diferents lideratges. Bono ara estarà engabiat al parlament espanyol i degut als precedents, des de Catalunya s'ha qüestionat amb tota la lògica del món el seu perfil. Recordo, fa pocs anys, quan un estiu vaig coincidir amb ell inesperadament a Conca quan era el president de Castella-la Manxa, la llarga conversa que vam tenir després d'un concurs de cavalls. Encara no entenc com ell no entén què és Catalunya.

Doncs bé, això va ser un diàleg d'unes hores a mitja tarda entre un grup de persones del seu entorn i alguns convidats afegits. I diria que Bono és un home que no enganya en les seves conviccions. Respecte el model d'estat, crec que encara ara deu el mateix que fa vint, deu i pocs anys. I a Catalunya el debat s'ha centrat en discutir i negociar la seva elecció. I no ha sortit bé. Ell serà, tal com estava previst, el president del Congrés i CiU i el PNB no s'han sortit amb la seva. Però CiU (patint debats interns com el de dissabte) i el PNB sumen 16 diputats quan, per exemple, el PSC en té 25. I em pregunto. No ho tenien millor els diputats del PSC per negociar un altre perfil al de Bono? I el dilema és: Què haurà votat Carme Chacón?

Música / Sympathy for the Devil # Rolling Stones

Matí assolellat i primaveral. Quedem a l'Hotel Nord Gironí, a Sarrià de Ter. Arribo uns minuts abans i aprofito per creuar el Pont de l'Aigua, on hi ha dues plaques a l'entrada de cada pas. Penso en el meu avi matern perquè va ser un dels esforçats que va ajudar en la reconstrucció de l'any 1939, amb batallons de treballadors presoners de la guerra. Ara fa gairebé setanta anys i encara sento una il·lusió especial a cada pas, amb records de l'àvia quan m'ho explicava. Tant lluny de la nostra història però encara tan a prop.

Quedar amb persones que s'han dedicat a ajudar als qui més ho necessiten com a educadors socials sempre té quelcom d'especial. Crec que la seva vitalitat i les constants ganes de superar-se els fan especials. És el cas de professionals com l'Esther, que encara que ara treballi com agent de desenvolupament local a l'Ajuntament de Sarrià té un esperit vital. Dedueixo que fa de tot a la casa gran i entenc, a mida del que em va explicant, que és el que toca a fer a tots els professionals que defugen dels llums i taquígrafs en aquesta dimensió de consistoris. Té mèrit però també un preu personal: el de la constància per la proximitat amb el ciutadà. És quan la política és més propera a la societat i més es visualitza el poder de canviar les coses. I les vanitats, també, és clar.

Prové de Mollet del Vallès, però va marxar de casa als 18 anys. Recordem els seus inicis a Salt, amb l'admirat Salvador Sunyer. Quan duia a terme una feina "dura" amb persones discapacitades. També passa per les èpoques de Josep Turbau, Nicolás Pichardo ("un gran alcalde") i Roger Torrent, l'actual, a l'Ajuntament de Sarrià. "Sarrià és un municipi estrany. Ha patit molt però se n'ha sortit molt bé", comenta. Està empadronada a Banyoles, on resideix, i això també l'afavoreix per distanciar-se de l'entorn de la feina i alhora "d'un municipi que, tot i que és petit, té molta personalitat i molta força". Per això, destaca els serveis "de molta qualitat" que tenen els 4.300 habitants

Va parlant i va prenent un cafè amb llet que absorbint amb calma. "Sóc apassionada i m'agrada molt sentir la vida i tot el que faig", va relatant. A mida que va entrant gent a l'hotel per esmorzar els va saludant, tal com fa amb el cambrer. Parla de records i de moments, però m'agrada quan destaca que treballar amb persones discapacitades "t'ajuda a valorar les petites coses". I té raó. Però també admet que no vol ser ingènua i reconeix que, a vegades, "també cal enfadar-se amb el món". Per això, quan es barreja la política, el poder i la ciutadania demanaria que es concedís un Premi Nobel a qui creés un antídot contra la prepotència dels polítics. "Crec en la política però el poder fa canviar les persones". Gran raó.

Música / Gracias a la vida # Mercedes Souza

* Un cap, per intel·ligent que sigui, mai serà tan intel·ligent com deu caps junts *

* "Tinc una amiga a Banyoles que es diu Montse Jaén. M'agradaria que quedessis amb ella. Si l'hagués de definir diria que és una bona persona, que m'ha ajudat molt i que, a més, canta com els àngels. Admiro molt la gent que se n'ha sortit en aquesta vida i la Montse n'és una d'elles " *

* Sèrie STIC: Xavier Amores, Pere Bugés, Iñaki Frade, Jordi Bellvehí, Núria Carreras, Jordi Pascual i Esther Ferrero *

A vegades tens la sensació que potser caldrà més temps per valorar que en aquests moments de tanta disbauixa patriòtica els catalans ens n'adonem del que hem forjat més enllà del que és terrenal i palpable. Perquè hi ha noms i persones que ens van deixant i que han fet molt més pel nostre país dels que molts qui tan sovint s'omplen la boca a través dels eslògans producte d'un bon màrqueting. Hi ha pioners com Salvador Escamilla que va lluitar perquè a les ones hi hagués música en català i això té un mèrit que probablement encara no sabem ni valorar.

Superar aquells temps negres i repressius a base de creences personals és un orgull de molts que sempre es poden endur a una altra vida. I més just ara, quan tot sembla negociable i la gestió desborda identitats que volen que estiguin condemnades al reductisme. Tant de bo en la independència s'hi pensi cada dia però se'n parli menys.

Música / Jo vinc d'un silenci # Raimon

PD: Sempre recordaré la primera vegada que vaig entrar a Catalunya Ràdio per entrevistar Jordi Roigé i l'oportunitat que vaig tenir d'escoltar Salvador Escamilla mentre era en una peixera enregistrant un programa. La seva veu era tan inconfusible que el feia especial.

Interessant iniciativa la d'Eduard Díaz amb la intenció d'interactuar amb el seu bloc a través d'escrits d'altres estranys. He tingut la sort de ser un dels escollits amb Hi ha algú? i l'animo a continuar fent progressar la xarxa amb idees originals com aquesta i el repte de la Girosfera. Segur que tots progressem amb la innovació. Amb agraiment.

Música / Mercy # Duffy

El tan desitjat acord de Cels Oberts entre els Estats Units i la Unió Europea (UE) entra avui en vigor amb l'objectiu d'ampliar el tràfic aeri transatlàntic. A partir d'ara, qualsevol aerolínia europea o nord-americana pot ara volar des de qualsevol part d'Europa a qualsevol lloc dels Estats Units, i no solament des del seu país d'origen. És un abans i un després en aquest tipus de vols transoceànics a canvi de més vols, més aerolínies de baix cost i una rebaixa important del preu del trajecte (low cost atlàntic). Ens acostem a un planeta cada vegada més connectat i en el qual l'aeroport del Prat no pot quedar sempre en segon terme i en funció de Barajas. Catalunya també necessita estar en la dimensió d'Amsterdam, Bonn, Brussel·les o Madrid, si deixem de banda Londres i París.

Música / Black Orpheus # Ray Brown

Pasqual Maragall ha guanyat el premi Català de l'Any que entrega anualment El Periódico. Qui ha patit la mort d'un familiar per culpa de l'Alzheimer entén l'esforç tan necessari que pot suposar el posicionament d'aquestes persones en la lluita contra aquesta malaltia. Fins fa poc desconeguda, però ara per desgràcia cada vegada més extesa entre les persones més envellides. La veritat és que m'hagués agradat que també hagués guanyat Isidre Esteve i la seva causa, però si els premis han de servir per premiar alguna cosa més que una trajectòria, en casos especials com aquests, ajuden a promoure altre tipus de valor i que no sempre els humans estem preparats per premiar més enllà de l'esforç i el mèrit. I potser una dosi necessària, fins i tot, per relativitzar la política i l'esport.

Música / Bohemian Rhapsody # Queen

L'encant de Carla Bruni ja ha provocat que a Londres se l'anomeni la nova Lady Di de França. En el fons, és indiferent el rol que vulgui ocupar com a dona del president francès, ja que el consumisme mundial necessita icones d'aquest estil. És quan la globalització no té fronteres publicitàries i quan el màrqueting sembla que no té límits perquè hi ha un bon producte per vendre com és aquest cas. De musa de Sarkozy a la nova dama mundial de les multinacionals del mercat mediàtic. I en el fons, una ostentació més de les que tan agrada a la dreta més populista i que a les esquerres de sempre s'anhela igual però que no es pot fer tan mediàtica.

Música / L'excessive # Carla Bruni

El poder es té i no es transforma. Per això des de Madrid mai es tindrà la mateixa sensació del simbolisme d'un govern que des de Barcelona. Però aquesta Espanya que voldríem canviar no és diferent a la mateixa visió imperialista i patriarcal que pugui tenir Londres o París, amb la resta de regions independents que vulguin qüestionar l'status quo. L'Estat espanyol, si té poder (que el té), és també per exhibir-lo i les majories absolutes ja sabem quin rèdit ens aporten després al qui voldríem un mapa més federal i amb visions i personatges més moderns. Però Bono també forma part del propi sistema i de l'exhibició d'un estat i el poder. I mentrestant, a més de 600 quilòmetres de distància, ens haurem de continuar conformant en negociar els protocols del simbolisme i les posades en escena per demostrar el nostre petit grau d'influència. Massa poca cosa per a tant soroll.

Música / Curse it all # Sterlin

PD: Els miniblocs es disparen. Jaiku es consolida, més competència per a Twitter.

PD2: Em va agradar ahir coincidir amb l'escalenc Marc Teixidor, l'autor del meritori GO al PSC.

PD3: Multiplica i el segon estudi de campanyes electorals en línia en les eleccions generals a l'Estat.

PD4: Un post divertit de Martí Artigas.

De bon matí, Carod a Catalunya Ràdio, per explicar que renuncia a presidir ERC però que vol ser una altra vegada candidat a la Generalitat. Jugada estratègica, conscient que la guerra al partit la té perduda, amb l'atac de banyes de Basté i la posterior rabieta radiofònica a RAC1. A la tarda, és Uriel Bertran qui explica el seu projecte alternatiu a ERC, amb la sensació cada vegada més general que és el submarí de Puigcercós per desactivar el Reagrupament de Carretero. Al vespre, és Artur Mas qui parla de la casa gran del catalanisme a La 2 de TVE en català. Amb periodistes totalment marcats políticament, fins i tot, ja abans de parlar i cada vegada menys preguntar. I a la nit, és Puigcercós qui, a TV3, parla de les seves aspiracions a ERC i també del seu futur com a possible candidat a la Generalitat. Tots amb la seva veritat i amb la seva ambició de liderar un catalanisme que cada vegada està més dividit i per això té menys força.

Una mostra més del soroll mediàtic diari que rebem els espectadors i que passades les eleccions i, en teoria, en època tranquil·la després de les catalanes, municipals i autonòmiques encara hem de patir. És a més, una nova evidència de la fractura del catalanisme i la pugna que genera el poder, amb diferents projectes complicats de comprar. I en el fons, mentre hi hagi tan soroll mediàtic i tambors de guerra a ERC i l'estancament evident de CiU, el PSC i el PSOE encara ho tenen més fàcil per demostrar que la gestió del país és el que realment interessa als ciutadans. És quan Montilla i Zapatero gairebé ni necessiten eslògans a Catalunya i la sensació que Carme Chacón pot ser la nova presidenta de la Generalitat quan ho desitgi.

Música / Eye of the Tiger # Survivor

La pèrdua d'en Josep Benet és la mort d'una part indispensable de Catalunya. Referents com els seus tenen un valor incalculable i suposo que més encara en aquests moments de tantes fraccions que genera el catalanisme en la nostra societat. Ell se'n va en un moment en el qual nosaltres encara ens plategem què volem ser després de trenta anys de la transició i aquí tothom es veu amb la necessitat de repertir carnets perque, en el fons, el que ens mou és la pugna pel poder més que la lluita per la nostra terra. És per això que en aquests moments no sé si n'hem sabut prou per recollir el testament dels qui en el seu moment van creure en la política per canviar les nostres vides durant massa dècades d'una lamentable dictadura.

Música / Caruso # Luciano Pavarotti

A través del darrer post a Camins de ferro he sabut que he coincidit en el temps amb la família Martinoy a París. Llàstima que no hagi pogut ser en el mateix espai. Al Palau de Versalles, per exemple, on el simbolisme del passat encara perdura i dóna la sensació que s'ha aturat el temps. Per això tens la sensació que en qualsevol moment pot aparèixer el totpoderós El Rei de Sol amb tota la seva fastuositat.

Sempre busco la mateixa ciutat a París. M'agrada trobar-hi la història i no penso tant en si és o no la ciutat de la llum o de l'amor. Cada vegada presenta una societat més cosmopolita i li veig un aire més nord-americà que mediterrani. Però conserva un encant especial que sedueix a totes hores, encara que sigui una estada breu i no permeti visitar qualsevol de les moltes ofertes culturals.

Amb Londres, són les dues ciutats europees de referència al món i és nota en el sempre constant allau de turistes asiàtics. Montmatre amb la Place du Tetre, les places Stravinsky, la Bastille, la Vendome, des Vosgues i la Concorde, el Barri Llatí, les panoràmiques des de la Tour Eiffel i el Sacré Coeur, el Senna de nit, l'arc de Triomf, els Camps Elisis, Notre Dame, el Pont d'Alexandre III i una passejada per Les Invalides sempre valen una estada a París, amb el somni pendent d'una nit a l'hotel de Crillon. Per sort però, sempre hi haurà un bistro amb un encant especial.

El segon complex de Disneyland ja no és tan infantil i potser és el parc amb el qual hem somiat més d'una vegada els adults amb la il.lusió d'introduir-nos en una pel.lícula que sempre ens ha captivat. La veritat és que gairebé ignora Chaplin o Lloyd i mig oblida Casablanca, ja que l'homenatge és per al cinema modern. Però tot així captiva per la seva plasticitat i muntatges que pretenen situar-nos en el decorat de qualsevol pel.lícula de Hollywood. Mentre els petits entren en un somni de màgia als més grans les imatges ens permeten evadir-nos de la realitat. Per un dia, somiar com si fóssim nens amb Casablanca, Ballant amb llops, Els Intocables, Els Set Magnífics, Espartaco, Amb la morts als talons, La casa dels Esperits, Chocolat, El Padrino...

Contrasta visitar la factoria Disney de París i comprovar com el màrqueting tan seductor que tenen cau a terra de cop i volta quan qualsevol producte que agafes du a l'etiqueta "Made in China". És una prova més de la demostració d'un món cada vegada més globalitzat però que se sustenta en els desequibris perquè les grans multinacionals encara puguin obtenir més beneficis. Nens sense somni del Tercer Món són els qui fabriquen els somnis dels nens del Primer Món. Per això contrasta que un complex tan fantasiós i espectacular la realitat de la vida es trobi just a la porta del darrere: a les etiquetes. De fet, com a la vida real.

Segon post des del mòbil, una nova experiència després de la Copa del Rei de bàsquet de Vitòria. Visita a Eurodisney, en una jornada que sembla una processó de gent que ha invertit en felicitat. Però aquests macroparcs amb tant d'esperit nord-americà també signifiquen consum.

És l'estratègia de qui ha ideat aquest projecte tan universal, que es basa en presentar una illa d'idealisme que atrau als més petits però que obliga a desplaçar famílies senceres. I el secret de l'èxit és la importància dels impactes mediàtics que anualment produeix Disney i que després es transformen en icones de consumisme. Màrqueting mundial per a un client global. Per tot això, una pel.lícula de Disney ja són molt més que dibuixos animats.

Sempre ens quedarà aquella ciutat de la llum que tenim mitificada i que cada vegada ofereix una imatge més cosmoplita a causa del mestissatge. Però París conservarà sempre l'encant de ser una de les urbs més selectes de la vella Europa i que va tenir moviments tan històrics com la Revolució i la "Gauche Divine". Quan penses que "només" fa un segle que era l'avantguarda del moviment cultural comproves que el món evoluciona molt ràpid i que cada vegada costa més trobar una ciutat que tingui un lideratge especial.

I quin contrast: París ara està envoltada de rumors pel possible tercer casament de Sarkozy, que seria diumenge a Nova York i en secret. I també pel debut a la política del fill gran del president, un jovenet que vol apuntar alt i que té capricis de 2.000 per a la compra "només" d'un parell de sabates.

Diria que mentre Joan Puigcercós sigui un dels homes forts d'ERC la combinació de la coalició de les forces nacionalistes al nostre país petit mai passarà. Per molt que els resultats sumin al Parlament, com passa ara. Potser caldran noves generacions polítiques perquè es pugui plantejar aquesta possibilitat perquè, de moment, després del llegat de Pujol la divisió del nacionalisme és cada vegada més fracturada. I tot per la pugna electoral entre dos partits que han acabat un segle i n'han començat un altre condemnats a competir per l'electorat catalanista.

Però la convulsió interna que pateix en aquests moments ERC després del 9-M té mèrit. I sentit esquerranosament parlant. Quan s'ha apostat pel segon pacte de les esquerres al país, després del Tripartit i ara l'Entesa, Esquerra continua fidel a l'estabilitat de Catalunya. Tornem a lògica: és l'equilibri de la gestió, però evidentment no la ideològica. Però tot just fa poc més d'un any de la presidència de Montilla i ERC manté la convicció d'un acord que també ha de tenir el seu reconeixement. No podem ser tan crítics en cada projecte legislatiu quan al darrera també hi ha els mèrits d'uns resultats i una combinació de forces, quan ja se sap que els pactes sempre tenen un preu. Quan el més fàcil ara és, mediàticament parlant, posar més llenya al foc perquè la crisi a dins d'ERC cremi més fort i dividir el partit a causa de les quotes de poder, Esquerra també està demostrant que té ganes de fer-se gran i vol resistir el sotrac. Potser ara és dur però potser el futur no passa ni per al Congrés de juny sinó per d'aquí poc menys de tres anys.

Música / Come as you are # Emilie Simon

PD: El cinema pateix dues grans pèrdues en un sol dia: Anthony Minghella i Arthur C. Clarkefundació).

PD2: La gastronomia gironina plora la mort d'un referent: Judith Oliveras.

PD3: Un mèrit més del CB Girona: la final a vuit de la ULEB Cup de Torí.

Bush no s'ha atrevit a moure fitxa: mentre el dòlar cau i la borsa de Nova York pateix, el president dels Estats Units ha apel·lat a l'orgull de la Reserva Federal i ha declarat que les institucions financeres són sòlides i que el mercat de capitals és eficient i eficaç. Però la FED ja ha actuat de manera urgent i ha rebaixat els tipus d'interès als bancs comercials fins a deixar-los en el 3,25%, amb la intenció de promoure la liquiditat en el mercat creditici.

I mentre l'euro ja és a prop d'1,6 dòlars, la crisi financera dels Estats Units ja té les seves onades expensives a Europa i al món. Alan Greenspan ha parlat de la crisi més greu d'ençà la II Guerra Mundial i el Fons Monetari Internacional ja alerta que "la situació empitjora, és més seriosa i global del que s'esperava".

Música / Lily Was Here # Candy Dulfer

Quedem d'hora a La Boireta, del Grup Boira, que suposo que és la franquícia més important de la ciutat de Girona. És puntual, fa un matí humit i demana una camamilla. És a punt de retornar a Guatemala, on codirigeix el Proyecto Cultural el Sitio a la ciutat La Antigua Guatemala. És un educador social nascut a Vilobí d'Onyar, molt compromès, i que com a director general de la Fundació Plataforma Educativa intenta coordinar diverses ONG per ajudar als qui més ho necessiten.

Crec que és feliç ajudant i planificant projectes. I la prova és que ja hi ha més de 300 treballadors a Catalunya de la Fundació. Un repte que va començar com un somni però que cada vegada aglutina més iniciatives amb l'esperit de combatre les desigualtats i les diferències socials. I més quan és conscient que la pobresa va a més en continents com l'Àfrica i l'Amèrica Llatina, "que són dues pobreses diferents a causa també de la climatologia". Malgrat ser una persona molt activa, amb el temps, ha après a relaxar-se i planificar des de la distància amb la sensació d'uns necessaris estats d'ànims "perquè fas el mateix estant enfadat que alegre".

Posa'ts a intentar trobar sentit en aquesta vida, dedueixo que no li agradaria que la Fundació tingués sentit en aquesta vida, perquè d'aquesta manera no parlaríem de desigualtats, però també té la sensació que "la gent ve fer alguna cosa i jo he seleccionat aquesta". I té mèrit. Ajudar als més pobres, als qui més ho necessiten i convèncer a la gent d'aquí que també hi cregui. En un esperit de sostenibilitat que cada vegada té més competidors. Però intenta fer viables com el darrer que està posant en marxa: una agència de viatges sostenible a Guatemala, perquè a La Antigua Guatemala els visitants hi trobin més sentit que a la majoria de nord-americans i europeus. El sexe i les drogues mouen a un públic juvenil que li és indiferent la cooperació perquè només pensen en la diversió.

La violència, la injustícia, la marginació, els somnis trencats, la pobresa, les drogues, la prostitució... són un cúmul de realitats que a Guatemala pesen cada dia en la societat. I és també la barreja de somnis per complir i la impotència dels qui voldrien fer més per ajudar a un país més del Planeta. Ell està disposat a intentar-ho tant des de Girona com des de La Antigua Guatemala i amb una virtut, que és la "d'aprendre d'una cultura molt rica com és la Maia i que no podem menysprear". I coincidim parlant en el pensament circular dels maies, on tot és cíclic i té un inici i un final. Com la pròpia vida.

Música / Que tinguem sort # Lluís Llach ("Te'n diria milions i m'agraden totes les d'en Llach. I com que hem parlat de Guatemala et diria Ricardo Arjona")

* Viu el dia com si fos l'últim * (I recorda l'emotiu llibre Els dimarts amb Morrie)

* "Queda amb la consellera Carme Capdevila. Som molt bons amics i realment està fent molt esforç en un moment crucial per a Catalunya". Un mes després, tot i intentar-ho, la trobada encara està pendent amb el departament de premsa i la sèrie continuarà amb Esther Ferrero *

Sèrie STIC: Xavier Amores, Pere Bugés, Iñaki Frade, Jordi Bellvehí, Núria Carreras i Jordi Pascual.

M'ha agradat escoltar aquest matí la consellera Marina Geli. Durant el discurs, en l'acte de la col·locació de la primera pedra d'un segon CAP a Lloret de Mar, la consellera ha retratat la nostra societat i l'ha basada en la necessitat de fer-la sostenible a través dels serveis públics. Tal com ha expressat, és bàsic tenir en compte que la persona comença la seva escala de valors per la família, l'escala, el barri, el municipi... I el repte dels governants és el de prioritzar la quantitat però amb la necessitat d'afrontar el repte de la qualitat en aspectes primordials com la Salut i l'Educació. Quan el nostre país envelleix, com passa a la vella europa, es reformula la societat del benestar i es planteja com mantenir-la a la Catalunya dels més de 7 milions.

I mentre parlava, pensava en el grau de mèrit que poden haver tingut les polítiques socials i lleis com la de la dependència en la victòria del 9-M. Mentre el PP apel·lava als principis de la dreta, amb els clàssics d'Estat i fe religiosa, el PSOE avançava amb ganes de gestionar i aproximar-se al ciutadà, ja que com va declarar la consellera, "la proximitat és una altra manera de construir ciutat".

Música / People Have The Power # Patti Smith

No sé i sé alguns dels embolics del Barça però tot i això em continua agradant Frank Rijkaard. Si deixem de banda la Premier, el Barça, com els grans clubs europeus, és un especialista en cremar entrenadors quan les coses no van bé. Aquesta no és una bona temporada per al mister holandès, tot i que l'equip es viu a la Lliga i és a quarts de la Champions. Però el problema és que ja es té la sensació que s'ha acabat un cicle i el mèrit del tècnic és combinar la baixada cíclica dels cracks (Ronaldino, Deco, Márquez, Puyol, Henry, etc.) amb l'aire fresc que aporten Messi i Bojan, especialment. I sempre, amb seny.

Rijkaard, pel seu caràcter, ha aguantat molt al club. La pressió és a diari i la directiva sempre tindrà l'oportunitat de salvar-se amb el canvi de tècnic. Però a més dels efectes de la pressió mediàtica, el famós entorn, i la necessitat de guanyar títols, l'home tranquil és conscient que algú ja està fent i farà el que calgui per ocupar el seu lloc. Surten noms de jugadors per a la temporada vinent que no donen estabilitat a la dinàmica de grup i el nom d'un voltor com José Mourinho, que pot ser bon entrenador, però que suposa un canvi de mentalitat total amb la de Rijkaard (un amic m'ha dit que ja ha enviat vídeos a la junta perquè sàpiga quins són els mals de l'equip). Per tot això, mister, potser ets tu qui també t'has cansat del Barça. I no és d'estranyar. I més si t'esperen a Londres i Milà. Goed geluk, Franklin.

Música / Como la vida # Hanna

És encara ara l'Abadia de Montserrat la muntanya de Catalunya? Les transformacions de la societat han deixat l'Església descol·locada i amb menys fidels a cada dia que passa. Per això Montserrat també ha perdut influències. Però la cúpula esclesiàtica catalana també ha tingut el seu rol de poder respecte la nostra societat. Cassià Maria Just, amb la seva mort, deixa un llegat d'un perfil humà que l'Església sembla haver oblidat perquè la crisi es vol salvar a base de conservadurisme quan, precisament, les societats cada vegada ho són menys. I les persones cada cop són més lliberals i creuen en el tarannà jesuïta: l'individualisme i no el col·lectivisme. Però ningú pot posar en dubte que la nostra societat catalana ha patit els efectes del catolicisme durant segles i per això encara manté aquesta mentalitat de tot sota control, una estructura ordenada i un mètode d'austeritat dins d'un sistema on la burguesia ha de quedar camuflada. Un dogma de fe que ha fet bé però també mal al nostre país.

Música / Take Me Home # Phil Collins

PD: L'article de l'expresident Pujol a El Punt.

Carod i Puigcercós, finalment, han confirmat públicament les seves històriques diferències dins del partit. La rivalitat es podia camuflar perquè les victòries, com en el Barça, amaguen les espirals internes del grup. Però que Carod i Puigcercós rivalitzin i hi hagi soroll de sabres no ens ha de sorprendre perquè a la cúpula es vivia aquest enfrontament i hi havia, fins i tot, equips diferents de treball i gairebé tots i totes eren homes i dones de...

El que més em dol pel bé del partit i alhora del catalanisme és que hi hagi alguna gent a Esquerra que esperava aquest moment per treure'n profit personal. Ja sé que la política i el poder tenen aquestes coses, però en temps de crisi... A tota aquesta gent que amaga el cap sota l'ala i vol sortir reforçat quan hi hagi la trencadissa, crec que cal dir-los que ara és l'hora dels valents i no esperar a convertir-se en la tercera via i sortir a l'escenari públic com a immaculats. Potser sí, potser el futbol és més primitiu, però la gent sap anar més de cara i almenys dir el que pensen. I mentrestant ERC hi surt perdent, com també el catalanisme per la seva fragilitat. Quin mèrit va tenir Pujol quan ens va intentar fer creure en aquest país tan petit!

Música / The Healer # John Lee Hocker & Santana

ERC pot analitzar la davallada del 9-M i pot fer-ne una doble lectura després de posar en marxa el Pla A: la sortida de Puigcercós per tornar a comandar el partit. La primera és que amb la remodelació pot ser suficient per afrontar la crisi i la segona, que la caiguda electoral és tan important que s'esperava un canvi més profund. Un dilema que divideix el partit i que té un origen que encara no s'ha valorat prou a fons fins fa poc més de 24 hores: haver fet president de la Generalitat a José Montilla (abans Maragall). El nucli dur d'Esquerra pot recórrer a tots els argumentaris que vulgui per defensar el pacte amb Montilla i la lògica és que la cúpula, la que toca poder, li sigui fàcil justificar-ho. Però les bases ja són una altra història i la seva llibertat els permet ser més crítics, menys conservadors i fidels a la utopia d'un somni. El procés de la independència no passa per qüotes ni conselleries.

Aquesta és la nova cruïlla que ha d'afrontar ERC i és el preu d'haver-se fet gran. Un mèrit, però un progrés tallat en sec. I la política tan mediàtica com l'actual no viu del passat sinó del present i, moralment, afrontar aquest nou pols entre la bicefàlia Carod-Puigcercós, mentre CiU i el PSC estan en la dinàmica positiva, encara fa més mal. ERC no ha fet res més que pagar el mateix peatge que va tenir CiU per donar suport a Aznar. I ara la història es repeteix: la cúpula convergent justificava el pacte sense que la militància ho acabés d'entendre. Per això fa quatre anys ERC va tenir 8 diputats al Congrés i ara en té 3.

I mentre CiU i ERC competeixen per la quota catalanista de l'electorat, el PSC sense afrontar aquest debat i només pensant en la gestió governamental en fa prou per aconseguir resultats històrics. Per tant, és lògic que si la Catalunya electoral està dividida, encara que sigui el bipartit guanyador al Parlament, la fórmula PSC se n'aprofita per guanyar i governar.

Música / Storybook Love # Willy Deville

PD: El perfil de Jordi Ausàs, el nou conseller de Governació. La demarcació de Tarragona continua sense cadira a les conselleries.

PD2: La cursa dels socialistes catalans per tocar poder a Madrid ja ha començat. En funció dels resultats, quants ministeris haurien de caure?

PD3: Llibre rebut: El meu ofici, del mestre Josep Maria Espinàs. La Campana, sempre!

Jordi Xuclà i Àlex Sáez s'abracen perquè tornaran a repetir com a diputats al Congrés. És la satisfacció dels bons resultats del 9-M de CiU i el PSC, després de la tertúlia del migdia a Punto Ràdio, amb Eduard Cid d'amfitrió.

Música / Trouble Sleeping # Corinne Bailey Rae

Girona, Barcelona, Tarragona, Lleida. Diputacions, Generalitat i el govern espanyol. Es pot acumular més poder? El socialisme és la ideologia triomfant a Catalunya perquè només ha resistit CiU i la tercera via s'ha enfonsat. I com a resultant tenim ara que el catalanisme, a part de desunit, està coix. M'és indiferent què ha fet i què farà el PP i no és cap consol que no hagi sortit Alícia Sánchez Camacho a Girona o Dolors Nadal hagi millorat a Barcelona. O fins i tot, deixo a banda els registres d'ICV. Perquè en el fons, Catalunya torna a estar en mans de CiU a Madrid i amb un líder com Duran i Lleida, que primer és la salut i no té recanvi a Unió. I CiU torna a estar a veure-les venir però ha de pactar amb l'home que sempre els va trair a la Moncloa. Mas suposo que encara no ho ha assimilat.

Mentre tot això passa a casa nostra, el PSC-PSOE ha aconseguit consolidar els seus perfils de futur. Zapatero i Chacón lideren el canvi del canvi al partit a Catalunya i l'Estat. Són figures de progrés i en aquest escenari, amb tant de vot a favor, tenen la sort de governar i que els adversaris es vagin desgastant, com ha passat amb ERC, que de ser influent ha passat a sucumbir. Perquè ni la manca d'acord de pau amb ETA, ni el deute del Nou Estatut, ni la crisi de les infraestructures amb el TAV, ni la davallada econòmica han passat massa factura a un partit i una ideologia que pot tenir la sensació d'estar pletòrica i en la part superior d'un cicle. I un partit governamental i amb inèrcia positiva conviurà a Catalunya amb una força catalanista, cada vegada menys independent i sedada, i amb inèrcia negativa. Hi ha futur? Pel bé de les esquerres, sí!, però pel bé de Catalunya, no!

Música / Maria Caipirinha # Carlinhos Brown

PD: Lamentablement avui serà la mort de tants i tants blocs, que servirà per separar el valuós gra de la moltíssima palla.

ERC i el PP són dues ideologies que es retroalimenten però en aquestes eleccions Zapatero ha tingut el gran mèrit de no engrandir ni a uns ni als altres i per això ha aconseguit un resultat excel·lent, quan en les últimes setmanes la davallada econòmica del 2008 li passava factura. I es parlava d'empat tècnic! Però Rajoy no ha demostrar ser el gran líder que necessitava el PP per tornar a recuperar el govern espanyol. És Zapatero, que no és cap bambi, qui conduirà l'Estat durant 8 anys i al mateix temps debilita els adversaris, un gran mèrit en política. Si finalment el PSOE obté la majoria absoluta, Rajoy hauria de tirar la tovallola i pensar en Brussel·les o la retirada i deixar passar l'ala més ultradretana d'Esperanza Aguirre, Zaplana, Acebes... o bé que torni Aznar, una via que sembla impensable.

ERC també pateix una saccejada important. És un míssil a la línia de flotació que no serà fàcil de digerir. Quan el partit anava a l'alça, ara haurà d'afrontar el debat d'haver fet president del govern a José Montilla. L'Entesa entra en un altre estadi perquè un soci està tocat, molt tocat. Una dinàmica que, a més, reforça CiU. Com lamento que Catalunya, el meu país, no tingui un projecte! Reitero, on vas Catalunya?

Es confirmen unes enquestes fiables que m'havien passat a mitja tarda. El PSOE acarona la majoria absoluta i aguanta molt bé a Catalunya. La victòria del PSC i el PSOE és doble i es pot qualificar de rotunda. El socialisme és converteix en la ideologia triomfant i tomba per segona vegada Rajoy i alhora supera a casa nostra dos partits condemnats a rivalitzar: CiU i ERC. Però és més, Convergència resisteix i surt reforçada per la gran patacada d'ERC. Esquerra paga cara la presidència de Montilla, de la mateixa manera que ho va pagar CiU fa quatre anys amb Aznar. La nit és socialista!

Ha estat patètic veure avui com més enllà dels dos grans partits polítics espanyols, els mitjans de comunicació també han pres partit. Alguns articles d'opinió i alguns tertulians evidencien que el periodisme ja no es basa en la independència sinó en donar els arguments que vol exportar un gran pool de mitjans. És la ideologia política al servei de la comunicació. I una vegada més, a menys de 24 hores d'unes eleccions generals, el PSOE i el PP han intentat apropiar-se d'un conflicte i els altaveus s'han dedicat a expandir-ho sense criteris perquè hi ha massa en joc. Amb la sensació que cada bàndol no té límits per contrarestar l'adversari i són unes maquinàries imparables. Per això, fins i tot, les víctimes no importen. Ni un procés de pau, importa.

Música / The Crossing # Johnny Clegg & Savuka

Zapatero o Rajoy, no hi ha alternativa. Trenta anys de democràcia ha donat com a resultant aquest bipartidisme entre el PSOE i el PP, amb una Guerra Freda que no té alternativa des del projecte de Suárez i el CDS. Però on és ara el CDS? Aquest escenari és ideal per aquests dos partits perquè es retroalimenten per tenir el control de l'Estat. En el fons, el control del poder però necessiten establir uns mecanismes perquè no sigui tan evident. I, precisament, és aquest poder d'un estat el que impedeix que Catalunya progressi més enllà de la seva identitat. Però aquest fre als nostres interessos és cada vegada més evident quan comprovem que l'Europa moderna es va transformant amb la suma de petits estats. Semblava impensable, però s'ha dividit l'Europa de l'Est amb el suport dels Estats Units i la Unió Europea, però encara queden processos pendents a la Mediterrània i la Gran Bretanya.

És per això que Catalunya té l'oportunitat de ser decissiva si pot ser influent en aquestes eleccions i, en el fons, no tenim cap altra via d'esperança. Potser la realitat no ens agrada però el futur... vint, trenta, quaranta anys... juga a favor nostre perquè les societats cada vegada es mouen més per les identitats que no per les idees. Mort el comunisme, la nostra única ideologia hauria de ser el catalanisme en l'era de la desconstrucció dels imperis europeus.

Música / New Slang # The Shins

Els Premis Blocs Catalunya estrenen des d'avui el seu logotip, que serà l'emblema visual dels guardons que es lliuraran el dia 10 d'octubre a l'Auditori de Girona. La creació del logotip ha anat a càrrec de l'agència creativa La Perruquera Publicitat de Girona.

La intenció del logotip és representar la imatge de Catalunya que es desprèn d'una pantalla plana, que està oberta i que, per tant, simbolitza l'expansió de continguts amb una llengua catalana sense barreres, mundial, que és l'objectiu d'aquests premis.

Els creadors de la imatge han jugat amb la senzillesa, Catalunya i els blocs, amb la finalitat que en properes edicions el logotip ja no necessiti el text i la imatge sola ja simbolitzi les distincions. El proper repte de l'Associació Stic.cat, que organitza els premis, és estrenar la pàgina la pàgina web www.stic.cat, en la qual els blocaires podran rebre informació dels premis i registrar-se en les diferents categories.

Música / Maggie Despierta # M-Clan

PD: Torna Rouco Varela a la presidència i els bisbes espanyols tornen a avançar cap a la radicalització. Som al segle XXI però...

PD2: Clinton remunta el vol i guanya a Ohio i Texas.

PD3: La Tafanera es remodela.

Com era d'esperar, Catalunya ha tornat a ser secundària en els debats entre Zapatero i Rajoy, que una vegada més han demostrat que no estan a l'alçada d'un cara a cara tan mediàticament futbolístic. El líder popular ha sortit viu perquè el candidat socialista no havia fet els deures en els tres grans reptes de la legislatura: l'evident davallada econòmica, l'abandonament del Nou Estatut i el trencament del diàleg amb ETA. Per tot això, Zapatero no podia convèncer els espectadors i, per tot això, Rajoy tenia l'oportunitat de sortir viu.

És lògic que la majoria de ciutadans catalans prefereixin Zapatero de president, però la mateixa lògica du a pensar que un espanyolista vol Rajoy a la Moncloa. I només per aquesta evidència, el líder del PP encara té més possibilitats de ser votat a la resta de l'Estat. I el debat d'anit va posar en evidència les mancances del talante i la rialla fictícia davant de la maquinària de la crispació que encara no ha pait la derrota del 2003. I davant de l'etern debat en qualsevol matèria, Catalunya va tornar a ser ignorada perquè no interessa que progressi més enllà de ser una comunitat més. Tots dos futurs presidents van demostrar que només tenen el xip incorporat per poder discutir sobre el nostre país i cap d'ells té un projecte convincent per construir un estat que s'adapti a la nova Europa. Per tot això i més... on vas Catalunya?

En el fons, atacs i crispacions en un debat que Zapatero va intentar projectar cap el futur i no el passat, però també és cert que el candidat socialista ha esborrat del seu llibre blanc els grans projectes que tant van il·lusionar fa quatre anys.

Música / Fango # Jovanotti & Ben Harper

PD: Merescut reconeixement dels Premis 3 de Març a Guillem Terribas, més que un llibreter. I Josep Viñas commemora els 25 anys de Salt independent amb l'estrena del seu bloc.

PD2: Camil Ros i Dolors Bassa despatxant a L'Argadà. La UGT a Girona afronta una nova etapa.

PD3: Martinoy m'esmenta el rol torroellenc a Girona: Fausto Martí, Albert Bou, Josep Maria Rufí, Dolors Bassa, Miquel Riera... i ja no parlem de Kim Faura.

PD4: Xuclà té la sensació de revitalitzar CiU però vol tocar de peus a terra a l'espera del diumenge a la nit.

Els gironins tenim l'alternativa de canviar la tendència que surti escollida diputada al Congrés Alicia Sánchez Camacho (com si no tingués bloc), la candidata del PP, o que repteixi Joan Puig (amb blocs actius) com a segon diputat d'ERC. Aquesta és la disputa de la demarcació perquè la resta tenen l'escó assegurat des d'abans que comencin les mateixes eleccions: Montse Palma (que mantingui l'esperit del bloc el 10-M) i Àlex Sáez (transversal però li cal un bloc més dinàmic), pel PSC, i Jordi Xuclà (brillant i atrevit amb el Qik però li recomano enllaços més transversals) i Montse Surroca (amb bloc a corre-cuita), per CiU. Ho dic per parlar en clau gironina d'unes eleccions que s'han polititzat tant perquè no hi hagi alternatives al PSOE i al PP. Però també existeixen CiU, ERC i ICV. Perquè el segon debat d'aquesta nit entre Zapatero i Rajoy està tan ple d'interessos polítics i mediàtics que a la gran majoria ja li va bé apostar per aquesta bipolarització.

I si, finalment, es trenca per sorpresa l'status quo organitzat per la dreta espanyolista i l'esquerra cosmopolita i el PP o el PSOE necessiten les forces nacionalistes per governar amb majoria, serà després quan ens farem un fart de riure. Però tampoc siguem ingenus perquè, després de tantes relliscades, no ens podem vendre durant quatre anys per un plat de llenties. Ho va fer la tàctica del peix al cove de Jordi Pujol i ho ha fet ERC digui el que digui.

Música / Fix You # Coldplay

PD: Avui es compleixen 25 anys de la independència de Salt. Dues dècades i mitja amb l'interrogant de si amb Girona ens hagués anat més bé.

PD2: Dmitri Medvedev és el nou president de Rússia. El deixeble de Putin ha complert els pronòstics.

PD3: Van Morrison, sempre! Aquesta setmana presenta un nou àlbum. I van...

PD4: El Noia Freixenet guanya el RoncatoVic en la final catalana de la Copa del Rei. Llàstima que per una vegada que es trenquen els pronòstics, un equip com el Vic es quedi sense trofeu.

PD5: L'enquesta de La Vanguardia per a diumenge. Veure'm si a l'Estat espanyol, governa qui guanya les eleccions. I si és per un o dos diputats de diferència, què passaria?

PD6: Les Spanish customs segons The Economist.