Bloc de l'Eduard Batlle

Va ser el detall d'una dona, tot passejant divendres al vespre pel cèntric carrer Nicolaas Witsenkade -davant del canal circular Singelgratch-, que em va decidir a escriure un apèndix sobre Amsterdam. La dona, mentre donava el sopar a un dels dos fills, va veure que algú la mirava rere una gran finestra del menjador perquè la foscor de les vuit del vepre permetia gaudir d'uns interiors d'una claror enlluernadora. Va somriure i va decidir que havia d'obrir la porta i convidar a visitar la casa a uns desconeguts que observaven les llars perquè, com passa a la majoria de països del centre i nord d'Europa, moltes d'elles no tenen finestres i, a vegades, ni estiren les cortines: Així és la manera de voler aprofitar al màxim els pocs raigs de llums solars.

Doncs bé, la dona en qüestió va convidar a entrar als turistes, els va voler ensenyar la casa i convidar a beure i menjar. Innecessari. Però va ser una demostració d'afecte -una més-, un detall inesperat i que va permetre saludar una mare d'esperit jove i receptiva, tal com es pot definir la ciutat. Un petit exemple convertit en un impacte més d'Amsterdam. Aquí en van uns altres de personals i quotidians.

· Els 150 vols diaris de l'aeroport de Girona. De ser una infraestructura oblidada a revaloritzar-se al mapa europeu gràcies als vols de baix cost.
· La puntualitat britànica dels tramvies.
· Notícies del Het PAROOL a les pantalles de televisió del tramvies en forma de teletex.
· L'experiència inesperada al club d'aikido Klassiek Japans Zwaardvechten.
· La quantitat d'ànecs als canals, que no desprenen cap tipus d'olor especial. O sigui, res comparable a la fama de Venècia.
· Cafè o capuccino, i sempre amb el detall d'una galeta. El tallat és un invent nostre.
· Els anuncis de Pénelope per a Mango arreu de la ciutat.
· El bilingüísme tan sòlid amb l'anglès.
· Marques tant de moda com Replay, Le Coq Sportif i Björn Borg.
· L'enginyós logotip Iamsterdam per promoure la ciutat.
· L'allau de turisme nipó i transalpí.
· Comerços tancats abans de les 6 de la tarda. Obren a les 10 del matí i no s'aturen als migdies.
· Pàrquings soterranis per a bicicletes i de pagament. Controlades com si fossin cotxes.
· Els coffee shops, que desprenen sempre un olor especial.
· Tot i tenir autopistes gratuïtes, les queixes per les cues per entrar i sortir d'Amsterdam.
· El respecte vial per als ciclistes.
· Les escoles comencen a les 9 del matí i acaben a les 3 de la tarda. D'aquí ve la quantitat de guarderies per a infants, que obren des de la tarda fins el vespre.
· Bona part dels edificis de la Universitat d'Amsterdam són a tocar el Barri Vermell.
· La quantitat de vianants amb flors a les mans. Segons ells, ajuden a donar més vida i color al llarg i fosc hivern.
· La consolidació dels diaris gratuïts, que als informatius matinals de TV5 Europe, fins i tot, en llegien els titulars amb el mateix tractament dels grans diaris.

Música / Anita O'Day # I Can't Get Started

PD: Ha estat un detall tots els qui m'heu fet arribar una suggerència al correu.

PD2: Gràcies Carles, perquè com tu dius, "sóc el que llegeixo el bloc". Danke freund!

PD3: Una vegada més... Donaire, sempre! Tot i els sotracs irreparables d'aquesta vida.

El dissabte el matí és el dia gran de l'Albert Cuypmarkt, tot i que el cel amenaça pluja. Gentada al carrer. Comença a ploure, tothom busca un sopluig i s'omplen els cafès. Calia aprofitar-ho per anar a una peixateria i tornar a tastar la típica arengada, que la serveixen amb ceba triturada i cogombra confitada. Amb bandareta holandesa inclosa. I mentre la pluja persisteix, una recomanació més del peixater: els calamars arrebossats amb la sala corresponent, que és una barreja entre la maionesa i la mostassa.

Vespre nit a la cèntrica Leidseplein. Ambient cosmopolita i, entre restaurants ètnics, una sopresa buscada: jazz! Música en directe en un dels locals de referència a Amsterdam. I en directe Truus Engels, a la bateria, però acompanyada de dos saxos per recordar. Un d'ells, el protagonista, de nom Wouter Kiers. Jazzcafé Alto... una nit especial que mereix una visita assaborint una Heineken o una Amstel, les cerveses de referència del país.

Visita a Alkmaar perquè el divendres al matí és el dia ideal perquè fan la subhasta dels formatges. El dia no acompanya però m'aplico la màxima que una vegada em van donar a Dinamarca tan bon punt vaig arribar-hi per fer-hi una estada d'un mes llarg el 1990: "'Quan volem fer una cosa la fem sense estar pendent del temps". Un consell que sempre més he recordat durant els viatges".

Alkmaar té molt encant més enllà de la perafernàlia del pes i la venda dels formatges holandesos. És turística i s'ha de veure, però el centre històric té un atractiu i respecte pel passat que em recorda a Bath, que segons Guillermo Cabrera Infante és la ciutat més bonica del món. Perdre's pels carrers és entretingut, curiós i, a més, no té canals. El capuccino al cèntric cafè-restaurant Nachtegaal, com si fos una premonició, per allò que acaba amb gaal em recorda que aquell milhomes de la llibreta entrena 'l'equip local. Bé, entrenar és un dir...

Viatjar a Alkmaar serveix per comprovar com Holanda ha apostat al llarg dels anys per mantenir l'estructura de país. Tot són cases, prats molt verds, vaques, ànecs, llacs, ovelles, estanys i, com no, molins de vent. Tot per guanyar terra i fer-la productiva. A Amsterdam els ciclistes són urbans, mentre que aquí ja cal estar preparat perquè les distàncies són més grans. Què diferent a casa nostra, on ens hem carregat a base d'especulacions urbanístiques el mar i la muntanya. Les claus a Holanda han estat sempre les fortes pressions ecologistes que, ara, valorades en el temps els atorguen una qualitat de vida admirable. Són mercaders, com nosaltres, però mantenen els arrels i els principis que han donat motiu al seu orgull. Admirable.

PD: Crisi a l'Ajax per la seva eliminació a la prèvia de la Lliga de Campions. Tots apunten Ten Cate. I ara també hi jugarà en Luque, que arriba del Newcastle.

PD2: Sopar al Wagamama, una franquícia oriental que vaig descobrir a Londres l'estiu del 1998, gràcies a l'amic Jordi Camps Linnell. Suposo que si Barcelona no té cap establiment, l'acabarà tenint. No és menjar holandès però... Després, qualsevol cova amb jazz o música en directe serà perfecte.

Al Cafe Vertigo trobo les holandeses més interessants. És una recomanació de la guia que agraeixo. L'experiència de llogar la bicicleta ha valgut la pena: estem intactes tant jo com ella i em tornaran els 30 euros de fianca. La veritat és que el ciclistes impressionen quan vas a peu. Si pugés en una, ja et sents un holandès més, sobretot si els segueixes i intentes anar al seu veloc ritme. Ells són capacos de parlar amb el mòbil i conduir alhora, precisament les dones són les que més ho fan. Molts van sense mans i amb l'MP3. Veig ciclistes per tot arreu, de totes les edats i em fa gràcia trobar-ne algun amb tres fills -dos al davant i un al darrera- i algun amb un gos dins d'una caixa.

El Cafe Vertigo és al Voldelpark, un pulmó verd admirable. Com el Hyde Parc de Londres o el Central Park de Nova York. Impressiona perquè els catalans no tenim parcs urbans d'aquestes característiques, ni suposo que el sabríem cuidar tan bé entre tots. Al mateix parc, hi ha el Filmmuseum, la referència de la ciutat per als cinèfils, i exposen una retrospectiva interessant sobre Romy Schneider. Em supera!

Un cafè a l'inevitable Hotel American, on la història del seu passat li dóna plus al seu hall. Llàstima que a les habitacions no pugui estar-m'hi! Visita a la Casa d'Anna Frank, que limita amb l'historic barri bohemi de la ciutat: el Jordan, que és la zona que més s'acostaria a Venècia pels seus ponts, edificis i canals més estrets. La visita al museu commou i et venen com flaxos els records del seu mític dietari. Entre els records, queda plastificada l'edició en català del llibre: la traducció és de Ramon Folch i Camarasa i pertany al volum 276 de la Biblioteca Selecta. A fora, sortint, hi ha el cafè restaurant Werck. Menjar atrevit, sa i de preu reonable. Molt recomanable! És a tocar l'església Westerkerk, que em sorprèn per les botigues que té enganxades en els baixos. Com estan canviant el temps!

PD: El Museu Anna Frank, com altres centres, ja permeten enviar de franc per internet imatges enregistrades a dos correus que desitgis.

PD2: Comprar una aigua de litre i mig en un supermercat com l'an (Albert Heijn) et suposa pagar 25 cèntims més. Si després torno la botella buïda m'han dit que me'ls tornaran.

PD: Després de sopar m'espera una Jam Session, encara que aquí les nits són curtes. O no.

Cafè al mirador per exel.lència d'Amsterdam: Metz&co, que té un dels pocs miradors de la ciutat a la sisena planta, que et permet tenir la panoràmica de les verdoses aigües dels canals, els sostres dels tramvies i les taulades vermelles, marrons i negres de les cases d'entre tres i quatre pisos, més l'altell característic de forma triangular. Compro El País, l'únic que trobo, i quedo glacat amb la mort del futbolista del Sevilla Antonio Puerta. Els diaris holandesos també recullen la seva mort en les portades i veig l'esportiu italià La Gazetta dello Sport, que ho centra com a gran notícia de reflexió a la portada. Comproves que és un commoció que traspassa fronteres.

Passejant per la comercial Kalverstraat, trobes de tot, de fet, com qualsevol altre carrer comercial d'una gran ciutat de referència mundial. Em sorprenen les llibreries perquè exposen als aparadors llibres amb anglès. Em fixo, especialment, amb el de Hillary Clinton, on explica la seva vida abans de ser candidata a la presidència dels Estats Units. Però la majoria dels establiments són franquícies, com pots trobar a qualsevol gran ciutat europea. I a la televisió de l'hotel passa igual: les mateixes sèries nord-americanes com podem veure a Catalunya. Botigues igual, mejar igual, televisió igual... és el futur! I aquí encara amb una diferència: les sèries són en versió original i subtitulades en holandès. Com passa en altres països nòrdics. Ens porten anys d'avantatge!

A la botiga Setpoint de roba d'home tenen el detall de convidar-me a un cafè. Sorprèn perquè ja marxava i no he comprat res. Converso amb el botiguer i em sembla una persona que reflecteix forca el caràcter holandès. La majoria són oberts, educats i predisposats a conversar. A la mateixa Kalverstraat, hi ha una temptació de botiga, la Vroom & Dreesmann, on pots comprar el menjar que vulguis per emportar. Et surten els ulls pel seu nivellàs i bon gust en l"exposició.

Sortida a Delft, una ciutat recomada i un encert per sortir d'Amsterdam. La ciutat evoca la inspiració de Veermer i la imatge de La noia de la perla, apareix per a tot arreu. Tinc la sensació de com si visités Barcelona i m'hagués aventurat a anar a Girona. I de Delf, la ciutat de la ceràmica luxosa blanc i blava, a La Haia. Seria com Washington o Brussel.les, amb tot d'ambaixades, zones luxoses i un sentit de funcionariat elevat a la màxima exponència d'una ciutat.

Mentretant, la Lina, una dona holandesa de gran cultura, ens explica que el gran banc del país, l'ABN-AMRO, encara resisteix i no ha estat absorvit ni per la coalició del Banc de Santander i un banc escocès ni pels britànics dels Barclays. També són conscients que els bancs xinesos els poden comprar en qualsevol moment però no volen que el 99% dels estalvis dels holandesos i un banc forjat de generació en generació, vagin a mans d'una mentalitat "ben diferent a la nostra".

A la nit, sopar a una recomanació i feta per uns madrilenys d'Alcorcón. Tapas Català es troba a un lloc ben cèntric, Spuistraat 299, i et venen ganes de menjar pa amb tomàquet, amb truita, croquetes i formatge. Em quedo amb les ganes de saludar el propietari, en Gabriel, que intento esbrinar d'on és i em conformo en veure alguns quadres de Peralada i vins de Peralada. Serà alt-empordanès em pregunto? Encara queden més nits.

Visita al curiós i extens mercat d'Albert Cuypmarket, potser el més famós d'Amsterdam. Em recorda al de Portobello de Londres. El temps acompanya i el sol encara és més radiant en el segon dia, tot i que ha augmentat la brisa atlàntica. La placa dels museus és ideal com a nexe entre aquests centres de referència mundial. El Museu Van Gogh m'impressiona. Una obra extensa que m'acaba absorvint i que em demostra la complexa personalitat d'un geni. Apilonat entre un munt de turistes cosmopolites, sobretot italians i japonesos, quedo fascinat davant de quadres que sempre m'he hagut de conformar en imaginar o veure a través d'imatges.

Les obres que més m'han deixat bocabadat han estat les de la seva etapa a Arles, el 1888. Sens dubte. La seva habitació i la seva casa a Arles m'han transportat al Baix Empordà més interior. Són transformacions inevitables, com suposo que un italià pot fer el paral.lalisme entre la Provenca i la Toscana. I amb Van Gogh no s'acaba tot: a la segona planta hi ha exposades obres del seu referent, Gauguin, però també un Picasso, Cézanne, Monet i Toulouse-Lautrec.

Mentretant vaig descobrint una ciutat oberta al visitant, amb l'encant dels ponts, els canals, els edificis i els bars. Com sempre reivindicaré per a Girona parcs com el Vondelpark, que descobrir-lo amb bicicleta és inevitable. I com a punt d'aturada, la Rembrandtplace és ideal. Penso anar-hi cada dia a fer un cafè i veure passar les bicicletes, el tramvia i, especialment, la gent.

Descobreixo la direcció hollandtoys.com, que tinc pendent, i un restaurant espanyol, que triomfa a les vuit del vespre amb el clàssic menjar que un es pot imaginar. Es el Pata Negra, on conec Andrés Santibanez.

Per segon dia, coincidim amb un agradable matrimoni d'Ullà, que fa les nostres trobades més especials des de que vam trobar-nos en el mateix avió, on per cert també hi havia els animats components de la Fura dels Baus, amb la clàssica pinta que un es pot imaginar.

Capuccino de mitja tarda al cor d'Amsterdam, al Cafe Kooper, que ocupa un extens rectangle de taules i cadires a l'animada placa de Leidseplein. No hi ha cap canal a la vista, però no paren de passar bicicletes i d,aturar-se el tramvia. El temps acompanya i encara et permet descobrir amb més interés la ciutat més llibertària d'Europa. Cases inclinades, museus, el barri vermell, coffe shops, canals, vaixells... són alguns dels atractius d'una ciutat que aprofita l'últim tram de l'estiu per acomiadar les hores de sol.

De fons se sent Boby Sinclair i el seu Sound of the Freedom, mentre comprovo que en una pared del bar conserven en un marc emmarcat arrels i gespa verda de l'antic estadi de l'Ajax. Com si fos una reliquia perquè ara, des de la distància, el seu estadi impressiona per la imponència i símbol de modernintat.

Com si fos producte del destí, a la placa Niewmarket em trobo una festa universitària i una jove holandesa de pell blanca i galtes vermelles em regala una bossa que conté catàlegs, barretes a l'estil dels ciclistes i begudes. I tot per si estic disposat a matricular-me en una de les seves universitats. Tant de bo pogués!