Bloc de l'Eduard Batlle

Reaccions a la desesperació

Un conegut em comentava ahir que la setmana que ve té un dinar privat amb Carod-Rovira per parlar de temes personals i que no sap si plantejar-li la realitat que està al carrer o bé no inquietar massa al pensador de l’Esquerra. I jo no sabia què recomanar-li: si que li expliqui a en Carod que una part important de la societat està molt decebuda amb el pacte amb el PSC o que li digui que tot va bé i que endavant amb un altre acord antinatura. Com a consell, li he aconsellat que s’esperi a les postres i que depèn de com vegi el Miura entri o no a matar. Però li vaig explicar la meva indignació i el que, precisament ahir, pensava molta més gent: ERC no pot donar suport de govern a un partit que fa ministre a Clos.

Tant i tant criticar CiU i el país ha perdut el nord polític. Tant i tant criticar CiU perquè ho pactava i negociava tot amb Madrid i ara resulta que des de la Moncloa ens dirigeixen la nostra estratègia d’Estat. Doncs, no! No era això el que durant tants anys es va predicar? I tothom que ha apostat per destrossar els últims anys de CiU, amb més o menys raó, ara pot tenir aquesta manca de visió i responsabilitat? I és que a la política són més importants del que semblen els fons, lògicament, però també les formes.

Si ERC reedita el pacte amb el PSC, en Puigercós i en Montilla tenen de moment moltes coses ben emparaulades, es tornarà a produir un pacte antinatura i per moltes ganes que se li tingui a CiU, una altra vegada aquest acord no farà cap bé al país. A la construcció de la nostra nacionalitat que, agradi o no a molts, en bona part ha estat ideada per un president que no se li reconeix com es mereix. El llegat de Jordi Pujol agumentarà amb el pas de la història.

I ara, amb Clos a Madrid, la decepció és tant gran que no sé que pot arribar a pensar l’hereu per excel·lència de Maragall a Barcelona. Què li deu passar pel cap a al conseller Ferran Mascarell després de tants anys treballant per a aquest relleu? Potser, fins i tot, somriu en la intimitat només de pensar que a Xavier Trias li han posat l’acaldia a l’abast de la mà. Si torna Trias, hi haurà canvi, un canvi als qui predicaven el canvi i que una vegada l’han assolit està clar que només volen els seus decebedors canvis. Trias si ara no guanyes a Jordi Hereu... bé... de fet a la política no es guanya mai: perden els qui governen.