Reaccions a la desesperació

Un conegut em comentava ahir que la setmana que ve té un dinar privat amb Carod-Rovira per parlar de temes personals i que no sap si plantejar-li la realitat que està al carrer o bé no inquietar massa al pensador de l’Esquerra. I jo no sabia què recomanar-li: si que li expliqui a en Carod que una part important de la societat està molt decebuda amb el pacte amb el PSC o que li digui que tot va bé i que endavant amb un altre acord antinatura. Com a consell, li he aconsellat que s’esperi a les postres i que depèn de com vegi el Miura entri o no a matar. Però li vaig explicar la meva indignació i el que, precisament ahir, pensava molta més gent: ERC no pot donar suport de govern a un partit que fa ministre a Clos.

Tant i tant criticar CiU i el país ha perdut el nord polític. Tant i tant criticar CiU perquè ho pactava i negociava tot amb Madrid i ara resulta que des de la Moncloa ens dirigeixen la nostra estratègia d’Estat. Doncs, no! No era això el que durant tants anys es va predicar? I tothom que ha apostat per destrossar els últims anys de CiU, amb més o menys raó, ara pot tenir aquesta manca de visió i responsabilitat? I és que a la política són més importants del que semblen els fons, lògicament, però també les formes.

Si ERC reedita el pacte amb el PSC, en Puigercós i en Montilla tenen de moment moltes coses ben emparaulades, es tornarà a produir un pacte antinatura i per moltes ganes que se li tingui a CiU, una altra vegada aquest acord no farà cap bé al país. A la construcció de la nostra nacionalitat que, agradi o no a molts, en bona part ha estat ideada per un president que no se li reconeix com es mereix. El llegat de Jordi Pujol agumentarà amb el pas de la història.

I ara, amb Clos a Madrid, la decepció és tant gran que no sé que pot arribar a pensar l’hereu per excel·lència de Maragall a Barcelona. Què li deu passar pel cap a al conseller Ferran Mascarell després de tants anys treballant per a aquest relleu? Potser, fins i tot, somriu en la intimitat només de pensar que a Xavier Trias li han posat l’acaldia a l’abast de la mà. Si torna Trias, hi haurà canvi, un canvi als qui predicaven el canvi i que una vegada l’han assolit està clar que només volen els seus decebedors canvis. Trias si ara no guanyes a Jordi Hereu... bé... de fet a la política no es guanya mai: perden els qui governen.

Música / Linger # The Cranberries

PD: Amic Jordi. Em demanaves ahir que com era que no havia posat encara els Rolling i tens raó i que ho necessitaves per sortir d'aquesta gran, de moment, enganyifa. Tu, precisament, que lluites per la causa i que dius que et sents un gra de sorra, doncs, molts ànims amic amb els projectes de país: has de saber que no estàs sol!

Música / Waiting On A Friend # Rolling Stones

7 comentaris:

Anònim ha dit...

és diuen "Stones" o "Rolling Stones" però un Stonià mai els anomenara
"Rolling"

Manuela ha dit...

Mascarell i d'altres encara es posen les mans al cap; no era aquest el canvi generacional que es demanava; no és això el que molts vinguts de fora esperàven; algú està pensant en una estratègia a més llarg termini? o és que realment tot és tan dolent com sembla?...més música please...

Anònim ha dit...

Xavier Trias ara està molt content i rialler però li canviarà la cara quan apareixi al ring la Montserrat Tura, que si es presenta té moltes possibilitats de guanyar perquè és una pes pesant

don-aire ha dit...

Em deixes astorat. Segons diuen, és el PSC qui ha decidit qui serà ministre. De fet, a Oviedo, Cáceres o Madrid es queixen de què la política espanyola està dirgida pel PSC. No sé. Dues oposicions alhora no poden ser certes, oi?.

deric ha dit...

Jo voto per la Tura, m'agrada aquesta dona!

Anònim ha dit...

Tura forever!!!

Dessmond ha dit...

No sé quins posts són més desesperats. si els teus o els meus.